Batalla de la Mediterrània

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de la Mediterrània
Segona Guerra Mundial
Data 19 de juny de 19402 de maig de 1945
Localitat Mediterrani
Resultat Victòria aliada
Relleu de la Mediterrània
Bàndols
Royal Navy Regne Unit
Marina d'Austràlia Austràlia
Estats Units d'Amèrica Estats Units
Països Baixos Països Baixos
Regne de Iugoslàvia Iugoslàvia
Grècia Grècia
Polònia Polònia
Regne d'Itàlia Itàlia
Pavelló de la Kriegsmarine Alemanya
Estat Independent de Croàcia Croàcia
França França de Vichy
Comandants en cap
Royal Navy Sir Andrew B. Cunningham
Royal Navy Sir James Somerville
Marina d'Austràlia John Collins
Royal Navy John Tovey
Regne d'Itàlia Angelo Iachino
Itàlia Ferdinando Casardi
Regne d'Itàlia Antonio Toscano
França Marcel-Bruno Gensoul


La batalla de la Mediterrània va ser una batalla naval lliurada durant la Segona Guerra Mundial per mantenir les línies de subministrament dels exèrcits de l'Eix Roma-Berlín-Tokio i els Aliats, així com per minvar la força naval enemiga.

A part de les batalles de la Guerra del Pacífic, la Mediterrània va ser l'escenari de la major guerra naval de la Segona Guerra Mundial. Les forces aliades van lluitar per portar subministraments i conservar la important base naval i aèria de Malta

Declaració de guerra d'Itàlia[modifica | modifica el codi]

El 10 de juny de 1940, la Itàlia Feixista declarà la guerra a la Gran Bretanya i a França. L'endemà, bombarders italians van atacar Malta en la que seria la primera de moltes incursions. En aquells temps, la flota francesa bombardejà algunes localitats italianes de la costa est. Quan França es rendí el 24 de juny, els líders de l'Eix van permetre al règim de Vichy conservar la seva força naval.

La flota francesa mediterrània[modifica | modifica el codi]

Article principal: Atac a Mers el-Kebir

Després de la derrota francesa enfront d'Alemanya al 1940, la flota francesa mediterrània passà a ser una greu amenaça per a la rina Reial Britànica, de manera que la seva neutralització passà a ser una prioritat pels britànics. L'Almirall Cunningham arribà a un acord amb l'almirall francès Godfroy (aprofitant les seves bones relacions) respecte a l'esquadró francès d'Alexandria. Els britànics van llençar un ultimàtum als francesos perquè traslladessin el gros de la seva flota a Mers-el-Kebir, al Nord d'Àfrica, fora de la influència alemanya. Els francesos rebutjaren els termes, de manera que van ser bombardejats el 3 de juny per la Força H amb seu a Gibraltar, la qual va destruir gran part de la seva flota.

Com a part de l'ocupació de la França de Vichy al 1942 (Cas Anton), els alemanys van intentar capturar la flota francesa a Toló. Aquest pla va ser desballestat pels comandants francesos, i el gros de la flota va ser enfonsat ancorat.

Batalla de Tàrent[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Tàrent

Per a reduir l'amenaça que suposava la flota italiana establerta al port de Tàrent pels vaixells que navegaven cap a Malta, l'Almirall Cunningham organitzà un atac amb nom en clau Operació Judici. Avions torpeders Fairey Swordfish de l'HMS Illustrious van atacar la flota italiana quan encara estava ancorada.[1] Aquesta va ser la primera vegada a la història en què s'intentava un atac d'aquesta mena. Va ser un gran èxit, i l'11 de novembre de 1940 la Marina Reial destruí o inutilitzà 3 cuirassats a la Batalla de Tàrent. Aquesta decisiva victòria aliada va forçar a la flota italiana a traslladar-se als ports més al nord que estiguessin lluny del radi d'acció d'aquest tipus d'aeronaus. Això reduí l'amenaça que representava la marina italiana pels combois de Malta.

La Batalla de Matapan[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla del Cap Matapan

La Batalla del Cap Matapan va ser una victòria aliada decisiva que es lliurà prop de la costa del Peloponès, al sud de Grècia, del 27 al 29 de març de 1941, en la que les forces combinades de la Marina Reial Britànica i la Marina Reial Australiana, comandades per l'almirall britànic Cunningham van interceptar a la Regia Marina de l'almirall Angelo Iachino.

Els aliats van enfonsar els creuers pesants Fiume, Zara i Pola; els destructors Vittorio Alfieri i Giosue Carducci 'i van danyar el cuirassat Vittorio Veneto. Els aliats van perdre un torpeder i van rebre danys lleugers en algunes naus.

L'ús dels interceptadors Ultra i l'absència de radar als vaixells italians van ser factors decisius.

Creta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Creta

Els esforços dedicats per tractar d'impedir que els alemanys arribessin per mar a l'illa de Creta i l'evacuació de les forces terrestres després de la seva derrota enfront dels paracaigudistes alemanys a la Batalla de Creta al maig de 1941 li costà a les marines de les potències aliades diverses embarcacions. Els atacs dels avions alemanys, especialment els Ju-87 i Ju-88 van destruir molts vaixells de guerra britànics: dos creuers (HMS Gloucester, Fiji) i sis destructors (Kelly, Greyhound, Kashmir, Hereward, Imperial, Juno). Set vaixells més van resultar danyats, incloent els cuirassats HMS Warspite, Valiant, així com el creuer Orion. Van morir prop de dos mil mariners britànics.

Va ser una important victòria de la Luftwaffe, car demostrà que la Marina Reial no podia operar en zones en les que els alemanys tinguessin el control de l'aire sense tenir moltes baixes. Tanmateix, la batalla no va tenir una gran significació estratègica, car l'atenció de la Wehrmacht es dirigí cap a la Unió Soviètica (Operació Barbarroja) poques setmanes després, i la Mediterrània tindria un paper secundari pels alemanys en els transcurs dels anys següents. La Marina Reial mai més no es va trobar una amenaça aèria com aquella. Tanmateix, la batalla estengué el radi de l'Eix a la Mediterrània Oriental i estengué l'amenaça pels combois aliats.

Durant l'evacuació, Cunningham decidí que "la Marina no pot deixar l'Exèrcit". Quan els almiralls van expressar els seus temors de què es perdrien molts vaixells, Cunningham digué que "es triguen tres anys a construir un vaixell, però es triguen tres segles a construir una tradició". La Batalla de Creta, tot i ser una victòria pels alemanys, causà moltes baixes entre els paracaigudistes d'elit de Hitler. Van ser tantes les baixes que el general Kurt Student digué més tard "Creta va ser la tomba dels paracaigudistes alemanys".

Malta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Setge de Malta (1940) & Combois de Malta

La situació de Malta, a mig camí entre Sicília i el Nord d'Àfrica era excel·lent per a interceptar els combois de l'Eix que portaven subministraments a les tropes del Nord d'Àfrica. Aquestes accions podien afeblir la presència de l'Eix a l'Àfrica i recolzar als aliats en les seves accions contra Itàlia. L'Eix reconegué aquest perill i realitzà grans esforços per a neutralitzar aquesta base britànica, tant mitjançant bombardeigs aeris com tallant-li els subministraments.

Durant el Setge de Malta, semblava que l'illa podia ser sotmesa interceptant els subministraments mitjançant operacions des de Sicília, Sardenya, Creta i el Nord d'Àfrica. Es van causar danys a diversos combois aliats. El punt d'inflexió del setge es produí a l'agost de 1942, quan els britànics van enviar un comboi molt ben defensat amb el nom en clau d'Operació Pedestal. La defensa aèria de Malta va ser reforçada diverses vegades pels Hurricane i Spitfire, desplegats des del HMS Furious i d'altres portaavions aliats. La situació es relaxà quan l'Eix va ser forçat a abandonar les seves bases al Nord d'Àfrica, moment en què Malta va poder ser proveïda amb facilitat i passà a ser una base ofensiva una altra vegada.

Màxima extensió del control del litoral mediterrani pels italians entre l'estiu i la tardor de 1942 (marcat en verd). Les zones controlades pels aliats estan marcades en vermell.

Els britànics van establir allà una força aèria considerable i una base de la Marina. Amb l'ajut d'Ultra, les forces de Malta van poder interrompre els subministraments de l'Eix cap al Nord d'Àfrica tot just abans de la Segona Batalla d'El Alamein. Malta va obtenir la Creu de Jordi de mans del rei Jordi VI per la seva actitud i valentia durant el setge.

D'altres accions[modifica | modifica el codi]

Van haver unes quantes lluites entre els vaixells aliats i la Regia Marina, en les que els britànics, capaços de reemplaçar les seves pèrdues amb naus provinents d'altres escenaris, van aconseguir derrotar els italians (Batalla de Calàbria, Batalla del Cap Spada, Batalla del Cap Teulada, Batalla del Cap Bon).

L'atac italià de més èxit es produí quan els seus submarinistes van situar mines als cuirassats britànics al port d'Alexandria el 19 de desembre de 1941. El HMS Queen Elizabeth i el Valiant van ser enfonsats, tot i que posteriorment van ser reflotats i van tornar al servei.

Grans operacions aliades[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (castellà) Diversos autors, Técnicas bélicas de la guerra naval, p.232 LIBSA, 2010 ISBN 978-84-662-2005-7