Andrew Browne Cunningham

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
Andrew Browne Cunningham
1er Vescomte Cunningham d'Hyndhope
(7 de gener de 1883 - 12 de juny de 1963) (80 anys)

Sobrenom ABC
Lloc de naixement Dublín, Irlanda
Lloc de mort England Londres
País United Kingdom Regne Unit
Arma/Servei Royal Navy
Anys de servei 1897 – 1946
Rang Almirall de la Flota
Comandaments HMS Scorpion,
HMS Rodney
Comandant en Cap Flota de la Mediterrània
Primer Lord del Mar
Batalles/guerres Primera Guerra Mundial
Campanya dels Dardanels
Segona Guerra Mundial:
Condecoracions Cavaller del Card
Gran Creu de Cavaller del Bany
Orde del Servei Distingit
Orde del Mèrit
Altres professions Membre de la Cambra dels Lords


L'Almirall de la Flota Andrew Browne Cunningham, 1er Vescomte Cunningham de Hyndhope, KT, CB, OM, DSO (7 de gener de 1883 – 12 de juny de 1963, germà gran del General sir Alan Cunningham, va ser un almirall britànic de la Segona Guerra Mundial. Sovint se'l cita per les seves inicials "ABC".

Va néixer a Dublín el 7 de gener de 1883, i assistí a diverses escoles i instituts abans d'allistar-se a l'Acadèmia Naval amb només 10 anys, començant així la seva relació amb la Royal Navy. Després d'assistir al 1898, ascendí ràpidament de rang. Comandà un destructor durant la Primera Guerra Mundial i alguns més durant el període d'entreguerres. Per la seva actuació a la Gran Guerra va ser condecorat amb dos Ordes del Servei Distingit amb dues Barres, especialment per les seves accions als Dardanels i al Bàltic

Durant la Segona Guerra Mundial, com a Comandant en Cap de la Flota de la Mediterrània, Cunningham dirigí les forces navals britàniques en diverses batalles a la Mediterrània, entre les que trobem l'atac sobre Tàrent al 1940, el primer atac de la història des d'un portaavions i la Batalla del Cap Matapan al 1941. Cunningham també va ser responsable de l'esforç per suplir Malta i de supervisar els diversos desembarcaments aliats al litoral mediterrani. Al 1943 va ser nomenat Primer Lord del Mar, una posició que ocupà fins al seu retir al 1946. Després del seu retir, exercí diverses posicions cerimonials, incloent la de Lord Alt Majoral a la coronació de la reina Elisabet II del Regne Unit al 1953. Morí el 12 de juny de 1963

Taula de continguts

[edita] Infància

Va néixer a Dublín el 7 de gener de 1883, el tercer de 5 fills del Professor Daniel Cunningham i de la seva esposa Elizabeth Cumming Browne, ambdós d'origen escocès. Ell mateix va descriure als seus pares com "grans intel·lectuals i de tradició clerical", cosa obvia doncs tots dos avis havien estat clergues. Després d'una curta estada a l'escola a Dublín, va ser enviat a l'Acadèmia d'Edimburg. Amb 10 anys el seu pare li envia un telegrama on li deia "voldries allistar-te a la Marina?". En aquells moments, la família no tenia cap mena de nexe amb l'Armada Reial, i Cunningham només havia mostrat un vague interès en el mar. Tanmateix, respongué "Sí, vull ser un almirall". Va ser enviat a una escola preparatòria, especialitzada en preparar als pupils per a l'examen d'accés del Reial Col·legi Naval Britania, a Dartmouth. Cunningham passà els exàmens, mostrant una particular destresa en matemàtiques.

[edita] Inicis de la Carrera Naval

La vella Reial Escola Naval de Greenwich, on Cunningham va fer el curs de sub-tinent

Amb 64 alumnes més, Cunningham s'uní a la Marina Reial com a cadet al vaixell escola HMS Britannia al 1897. Un dels seus companys de classe va ser el futur Almirall de la Flota James Fownes Somerville. Cunningham era conegut per la seva manca d'entusiasme pels esports de camp, si bé li agradava el golf i passava la major part del seu temps lliure entretenint-se amb els bots. Ell mateix escrigué a les seves memòries que al final del curs estava ansiós per trobar aventures al mar. Si bé va cometre incidents menors, la seva conducta va ser considerada com a "molt bona". Aprovà a l'abril de 1898, sent el primer de la promoció en matemàtiques i nàutica. El seu primer servei al mar va ser com a Guardamarina al HMS Doris al 1899, servint al Estació del Cap quan començà la Segona Guerra Boer. Al febrer del 1900 va ser destinat a la Brigada Naval, on creia que "prometia oportunitats per valentia i per distingir-se en acció". A inicis del 1902, realitzà el curs del Sots-tinent a Portsmouth i a Greenwich; serví com sots-tinent al cuirassat HMS Implacable a la Mediterrània durant 6 mesos al 1903. Al setembre va ser destinat al HMS Locust per servir com a segon al comandament. Va ser promogut a Tinent al 1904, i serví en diversos vaixells durant els 4 anys següents. Al 1908 rebé el seu primer comandament, la HM Torpedinera nº14.

[edita] Primera Guerra Mundial

Orde del Servei Distingit

Cunningham va ser altament condecorat durant la Primera Guerra Mundial, rebent l'Orde del Servei Distingit i dues Barres. Al 1911 rebé el comandament del destructor HMS Scorpion, que comandà durant tota la guerra. Al 1914, l'"Scorpion" va participar en el seguiment dels vaixells alemanys SMS Goeben i SMS Breslau. L'operació intentà trobar i destruir ambdós vaixells alemanys, però aquests aconseguiren escapar de la flota britànica i passar a través dels Dardanels per arribar fins a Constantinoble. La seva arribada contribuí a que l'Imperi Otomà s'unís a les Potències Centrals al novembre de 1914. Enlloc d'una batalla "sanguinolenta", el fracàs de la persecució britànica tingué unes enormes ramificacions polítiques i militars, que en paraules de Winston Churchill portaren més dolor, més misèria i més roïna que mai abans havia portat el compàs d'una nau.

Cunningham restà a la Mediterrània i, al 1915, l'Scorpion va participar a l'atac dels Dardanels. Per la seva actuació Cunningham va ser recompensat amb la promoció a Comandant i la concessió de l'Orde del Servei Distingit. Cunningham passà la major part de 1916 en patrulles rutinàries. A finals de 1916 va ser enviat a la protecció de combois, un destí que ell considerava mundà. No va tenir cap contacte amb els submarins alemanys durant aquest període, del qual comentà que la immunitat dels meus combois va ser probablement sort. Convençut que la Mediterrània li oferia menys possibilitats ofensives demanà el trasllat cap a casa. El Scorpion arrià el 21 de gener de 1918. En els seus 7 anys de capità del Scorpion, Cunningham havia desenvolupat una reputació de mariner de primera. Va ser destinat al HMS Termagent pel Vicealmirall Roger Keyes a les Patrulles de Dover a l'abril de 1918, rebent una barra per a la seva DSO al 1919.

[edita] Període d'entreguerres

[edita] Associació amb Cowan

Cunningham veié molta acció en el període d'entreguerres. Al 1919 comandà el Destructor classe S HMS Seafire al Bàltic. Els Bolxevics, els Russos Blancs, diversos moviments nacionalistes letons, alemanys i polonesos intentaven controlar Letònia; el Govern Britànic havia reconegut la independència de Letònia després del Tractat de Brest-Litovsk. Va ser en aquest viatge que Cunningham conegué a l'Almirall Walter Cowan. Cunningham quedà impressionat pels mètodes de Cowan, especialment per la seva navegació en aigües potencialment perilloses, amb boira espessa i camps de mines que amenaçaven la flota. Tot i a diverses trobades potencialment problemàtiques amb forces alemanyes que provaven d'avortar els moviments independentistes letons, Cunningham exhibí un bon auto-control i judici. Cowan afirma que el Comandant Cunningham actuà un cop darrera de l'altre amb una promptitud infal·lible i decisió, i es demostrà ell mateix com un Oficial de valor excepcional i resolució"

Per les seves accions al Bàltic, Cunningham rebé una segona barra per a la seva DSO i va ser promogut a Capità al 1920. Al seu retorn del Bàltic al 1922, va ser nomenat capità de la 6ª Flotilla de Destructors. Seguiren diversos comandaments més: la 1ª Flotilla de Destructors al 1923, el destructor base, HMS Lochinvar a Port Edgar al Firth of Forth entre 1926-1927. Cunningham tornà a trobar-se amb el Vicealmirall Cowan entre 1926 i 1928, quan Cunningam era Capità d'Ensenya i Oficial en Cap d'Estat Major de Cowan mentre servia a l'Esquadró de Nord Amèrica i les Índies Occidentals. Tot i que Cunningham no va gaudir mai de les llargues recepcions, sembla que gaudí en aquest període de la seva vida, i especialment durant la seva visita al Canadà. A les seves memòries Cunningham deixa clar el gran respecte que sentia per Cowan, i les moltes lliçons que rebé d'ell en els dos períodes en què serviren junts. A les darreries de la dècada dels 20 Cunningham tornà al Regne Unit per participar en els cursos de l'Escola d'Oficials Superiors de Sheerness i al Col·legi Imperial de Defensa. Mentre que es trobava al Col·legi Imperial de Defensa, al 1929, es casà amb Nona Byatt (filla d'Horace Vyatt, MA; la parella no tingué cap fill). Després d'un any al Col·legi, Cunningham rebé el comandament del seu primer gran vaixell, el cuirassat HMS Rodney. Divuit mesos després va ser nomenat Commodoro del HMS Pembroke, les casernes de la Marina Reial a Chatham.

[edita] Promoció a Rang d'Ensenya

HMS Hood

Al setembre de 1932 Cunningham va ser promogut a Rang d'Ensenya, i a Aide-de-camp del Rei. Va ser nomenat Contraalmirall (Destructors) a la Mediterrània al desembre de 1933 i va ser nomenat Company de l'Orde del Bany al 1934. Hissant la seva ensenya al creuer lleuger HMS Coventry, Cunningham aprofità per practicar amb la flota (cosa que li serviria de molt durant la Segona Guerra Mundial). També realitzà exercicis a l'oceà Atlàntic, on aprengué els riscos i virtuts de les accions nocturnes, que empraria amb gran efectivitat als propers anys.

Quan va ser promogut a Vicealmirall al juliol de 1936, donada la política naval d'entreguerres, el servei actiu semblava remot. Tanmateix, un any després, i degut a la malaltia de l'Almirall Sir Geoffrey Blake, Cunningham assumí el nomenament de comandant de l'Esquadró de creuers i segon al comandament de la Flota de la Mediterrània, amb el HMS Hood com el seu vaixell insígnia. Després del seu llarg servei en vaixells petits, Cunningham considerà la seva estada a bord del "Hood" com un palau, fins i tot sobrepassant la seva experiència en un gran vaixell com era el "Rodney".

Mantingué el comandament del "Hood" fins a setembre de 1938, quan va ser nomenat per l'Almirallat com a Adjunt al Cap d'Estat Major Naval, si bé no assumí el càrrec fins al desembre de 1939. Acceptà un càrrec a terra amb desídia, doncs no li agradava gens l'administració, però la recompensa que li feia l'Almirallat era evident. Durant 6 mesos, i donada una malaltia de l'Almirall Sir Roger Blackhouse, el llavors Primer Lord del Mar, substituí a Blackhouse al Comitè de Defensa Imperial i al Gabinet de l'Almirallat.

[edita] Segona Guerra Mundial

Cunningham descrigué el comandament de la Flota de la Mediterrània com el millor comandament que la Marina Reial podia oferir, i remarcava a les seves memòries que potser coneixia la Mediterrània tan bé com qualsevol altre oficial naval de la meva generació. Cunningham va ser nomenat Comandant en Cap de la Mediterrània, hissant la seva ensenya al HMS Warspite el 6 de juny de 1939, un dia després d'arribar a Alexandria. Com a Comandant en Cap, la principal preocupació era la seguretat dels combois que es dirigien cap a Egipte i Malta. Aquests combois eren molt important, doncs eren totalment necessaris per conservar Malta, una colònia britànica i una base naval, en estat de guerra. Malta era un punt estratègic de vital importància i Cunningham ho tenia present. Cunningham creia que la principal amenaça al poder naval britànic a la Mediterrània provindria de la Flota italiana. Per això Cunningham tenia la seva flota disponible en qualsevol moment, doncs tan bon punt com Itàlia escollís entrar en la guerra, la Flota Britànica l'estaria esperant.

[edita] La Rendició de França (juny de 1940)

Article principal: Atac a Mers el-Kebir

En el seu paper com a Comandant en Cap de la Mediterrània, Cunningham hagué de negociar amb l'Almirall francès René-Emile Godfroy per a la desmilitarització i l'internament d'un esquadró francès a Alexandria al juny de 1940, tot just després de la Caiguda de França. Churchill havia ordenat a Cunningham que evités que els vaixells francesos abandonessin el port, i que s'assegurés que la flota de guerra no passés a mans enemigues. Estacionada en aquells moments a Alexandria, Cunningham inicià unes delicades negociacions amb Godfroy per assegurar que la seva flota, consistent en el cuirassat Lorraine, 4 creuers, 3 destructors i 1 submarí no fossin cap amenaça. L'Almirallat ordenà a Cunningham que completés les negociacions el 3 de juliol. Tot just quan l'acord semblava imminent, Godfroy s'assabentà de l'acció britànica a Mers el-Kebir i, per un instant, Cunningham temé una batalla al port d'Alexandria entre la flota francesa i la britànica. L'ombra del fracàs era allargada, però les negociacions van acabar bé després de què Cunningham s'implicà més personalment. Les negociacions arribaren a bon port i els francesos van buidar els seus tancs de combustible i van retirar els mecanismes de foc dels seus canons. Cunningham prometé repatriar les tripulacions dels vaixells.

Direccions d'atac dels avions britànics a Tàrent

[edita] Batalla de Tàrent (novembre de 1940)

Article principal: Batalla de Tàrent

Si bé l'amenaça de la flota francesa havia estat neutralitzada, Cunningham encara estava pendent de l'amenaça que representava la flota italiana a les operacions al Nord d'Àfrica, amb base a Egipte. Si bé la Marina Reial havia aconseguit la victòria en diverses accions a la Mediterrània, inclinant considerablement l'equilibri de poders, els italians seguien la teoria d'una flota en potència i havien deixat els seus vaixells al port. Això va fer que l'amenaça d'una sortida contra la flota britànica fos un seriós problema. En aquells moments, el port de Tàrent contenia 6 cuirassats, 7 creuers pessats, 2 creuers lleugers i 8 destructors. L'Almirallat, preocupat amb un atac potencial, planejà l'Operació Judici, un atac per sorpresa sobre el port de Tàrent. Per realitzar l'atac, l'Almirallat envià el nou portaavions HMS Illustrious, capitanejat per Lumley Lyster, per unir-se al HMS Eagle a la flota de Cunningham.

L'atac s'inicià a les 21:00 de l'11 de novembre de 1940, quan la primera de dues onades de torpediners Fairey Swordfish s'enlairà de l'Illustrious, seguida per la segona onada una hora després. L'atac va ser un gran èxit: la flota italiana perdé la meitat de la seva força en una nit. La importància de la "flota en potència" disminuí en importància i l'amenaça al control de la Marina Reial de la Mediterrània havia disminuït molt. Després de la victòria, Cunningham afirma que Tàrent, la nit del 11 al 12 de novembre de 1940, ha de ser recordada per sempre per haver demostrat d'un cop per tots que l'Armada té en l'Arma Aèria de la Flota la seva arma més devastadora.

La Marina Reial havia llançat el primer atac naval totalment aeri de la història, atacant amb un petit nombre d'avions llançat des d'un portaavions. Aquest, juntament amb altres aspectes de l'atac, van ser factors importants en el plantejament de l'atac japonès sobre Pearl Harbor al 1941.

Resum de la Batalla del Cap Matapan

[edita] Batalla del Cap Matapan (març de 1941)

Article principal: Batalla del Cap Matapan

A finals de març de 1941, Hitler volia que s'aturessin els combois que portaven subministraments a l'Força Expedicionària Britànica a Grècia, i la marina italiana era la única força que era capaç de fer-ho. Cunningham digué a la seva biografia: "Jo mateix m'inclinava a pensar que els italians no intentarien res. Em vaig jugar amb el Comandant Power, l'oficial d'Estat Major d'Operacions, 10 xílings que no veuríem res de l'enemic". Sota la pressió alemanya, la flota italiana planejà atacar la flota britànica el 28 de març de 1941.

El comandant italià, almirall Angelo Iachino intentà llançar un atac sorpresa sobre l'esquadró de creuers britànic a la zona (comandat pel vicealmirall Sir Henry Pridham-Wippell), executant un moviment en pinça amb el cuirassat Vittorio Venetto. Cunningham sabia els moviments italians, gràcies a la interceptació dels missatges de Enigma. Si bé les intencions italianes no estaven prou clares, l'estat major de Cunningham creia que es realitzaria un atac contra els combois de tropes i s'ordenà preparar plans per avortar l'atac enemic i, si era possible, interceptar la seva flota. Cunningham desitjava, no obstant, dissimular la seva pròpia activitat i preparà fins i tot un partit de golf i una recepció al vespre per distreure l'atenció dels agents enemics (va ser vist pel consol japonès local). Després del vespre, s'embarcà al HMS Waspite i abandonà Alexandria. Cunningham, adonant-se de què un atac aeri podria afeblir als italians, ordenà un atac amb torpediners Albacore llançats des del Formidable. Al resultar tocar, el Vittorio Veneto queda alentit temporalment i Iachino, adonant-se que la seva flota era vulnerable sense cobertura aèria, ordenà a les seves forces que emprenguessin la retirada. Cunningham ordenà seguir als italians.

Un atac aeri des del Formidable havia causat danys al creuer Pola i Iachino, que no s'havia adonat de la persecució a la que el sotmetia la flota de Cunningham, ordenà a un esquadró de creuers i destructors que tornessin i protegissin al Pola. Cunningham, mentrestant, s'havia reunit amb l'esquadró de creuers de Pridham-Wippell. Cap dels vaixells italians estava equipat per la lluita nocturna, i quan caigué la nit, intentaren retornar cap a Taranto. Però els britànics sí que estaven equipats amb radar i detectaren als italians poc després de les 22:00. És un moment clau en la guerra naval de la II Guerra Mundial, doncs els cuirassats Barham, Valiant i Warspite van obrir foc sobre 2 a només 3.500 metres, destruint-los en només 5 minuts.

Si bé el Vittorio Veneto escapà de la batalla i aconseguí tornar a Taranto, hi ha un gran reconeixement cap a Cunningham per prosseguir la persecució durant la nit, tot i al consell contrari del seu estat major. Després de l'anterior derrota a Taranto, la derrota al Cap Matapan portà una desastre estratègic per a la Marina italiana: 5 vaixells (3 creuers pesats i 2 destructors) havien estat enfonsats i prop de 2.400 mariners italians havien resultat morts, desapareguts o capturats. Les úniques pèrdues britàniques van ser 3 aviadors quan un torpediner va ser abatut. Cunningham havia perdut la seva juguesca amb el Comandant Power, però havia assolit una victòria estratègica a la guerra a la Mediterrània. Les derrotes a Taranto i al Cap Matapan volien dir que la flota italiana no intervindria a les evacuacions de Grècia i Creta al 1941. També portà que, durant la resta de la guerra, la Regia Marina deixaria la Mediterrània Oriental a les flotes aliades, i no abandonaria més port.

[edita] La Batalla de Creta (maig de 1941

Article principal: Batalla de Creta
Ferits britànics son evacuats cap a Alexandria

El matí del 20 de maig de 1941, Alemanya llançà una invasió paracaigudista sobre Creta, amb el nom "Operació Mercuri" (Unternehmen Merkur). Malgrat a les altes baixes inicials, l'aeroport de Maleme, a l'oest de l'illa, caigué en mans alemanyes i permeté als invasors portar reforços i superar les forces aliades.

Després d'una setmana de durs combats, els comandants britànics decidiren que la situació era desesperada i ordenaren una evacuació des de Sfakia. Durant les següents 4 nits, 16.000 soldats van ser evacuats cap a Egipte via marítima (participant el HMS Ajax, famós per la Batalla del Riu de la Plata. Un nombre petit de vaixells participà en una missió separada d'evacuació des d'Heraklion, però van ser atacats en ruta pels bombarders marins de la Luftwaffe. Sense protecció aèria, les naus de Cunningham van patir greus pèrdues. Tanmateix, Cunningham estava decidit a que l'Armada no ha de deixar abandonat a l'Exèrcit, i quan els generals de l'exèrcit temeren que es perdrien molts vaixells, Cunningham digué la ja famosa sentència de què

« costa 3 anys construir un vaixell; i costa 3 segles construir una tradició  »

L'actitud de Cunningham i els seus homes feren que de 22.000 homes destinats a Creta se'n rescatessin 16.500, amb la pèrdua de 3 creuers, 6 destructors i 15 vaixells danyats.

[edita] La Força Expedicionària Aliada (1943-1946)

Cunningham s'està darrera de Churchill a la Conferència de Yalta

Entre finals de 1942 i inicis de 1943, Cunningham serví sota el General Eisenhower, que el va fer Comandant Suprem de la Força Expedicionària Aliada. En aquest paper comandà la gran flota que cobrí els desembarcaments aliats al Nord d'Àfrica (Operació Torxa). El General Eisenhower escrigué d'ell al seu diari:


« Almirall Sir Andrew Browne Cunningham. Segons la meva opinió està al capdamunt dels seus subordinats en el desinterès absolut, l'energia, la devoció al deure, el coneixement de la seva tasca i en la comprensió dels requisits de les operacions aliades. La meva opinió sobre les seves qualificacions superiors no ha vacil·lat ni un segon  »

Al febrer de 1943 Cunningham tornà al seu lloc com a Comandant en Cap de la Flota Mediterrània. 3 mesos després, quan les forces de l'Eix al Nord d'Àfrica estaven a punt de rendir-se, ordenà que no s'havia de permetre que escapés ni un de sol. D'acord amb el seu caràcter ferotge ordenà a la flota "Enfonseu, cremeu i destruïu: que no passi res". Supervisà les forces navals que s'empraren a les invasions amfíbies de Sicília (Operació Husky, Operació Baytown i Operació Avalanche). Al matí de l'11 de setembre de 1943, Cunningham estava present a Malta quan la Flota italiana es rendí. Cunningham informà a l'Almirallat en un telegrama: La Flota de Guerra Italiana ara descansa ancorada sota els canons de Malta.

El 21 d'octubre de 1943 Cunningham va esdevenir el Primer Lord del Mar de l'Almirallat i Cap de l'Estat Major Naval, després de la mort de Dudley Pound. Aquesta promoció significava que havia de deixar el seu estimat càrrec de Comandant en Cap de la Mediterrània, recomanant per la tasca a l'Almirall John H.D. Cunningham com el seu successor. En la posició de Primer Lord del Mar, i com a membre del Comitè de Caps d'Estat Major, Cunningham era responsable de la direcció estratègica de l'Armada durant la resta de la guerra. Assistí a les conferències principals a El Cairo, Teheran, Yalta i Potsdam, a on els Aliats discutiren les estratègies futures, incloent la invasió de Normandia i el desplegament d'una Flota britànica a l'Oceà Pacífic.

[edita] Retir

Cunningham s'havia de retirar al final de la guerra al 1945, però decidí pilotar la Marina per la transició a la pau abans de retirar-se. Amb l'elecció de Clement Attlee com a Primer Ministre britànic al 1945 i la implementació del seu Consens de Postguerra, va haver una gran reducció al pressupost de defensa. L'extensa reorganització va ser un desafiament per en Cunningham: ens en vam adonar aviat que era molt més senzill fer la guerra que reorganitzar la pau. Donades les pressions al pressupost dels 3 serveis, l'Armada s'embarcà en un programa de reducció que era major del que Cunningham havia previst.

A finals de maig de 1946, després de la transició cap al temps de pau, Cunningham es retirà del seu càrrec com a Primer Lord del Mar. Cunningham es retirà a la seva caseta al camp, 'Palace House' a Bishop's Waltham a Hampshire, que ell i Lady Cunningham havien comprat abans de la guerra. Van tenir una jubilació entretinguda. Ell assistia de tant en tant a la Cambra dels Lords, i ocasionalment prestava el seu nom per posar pressió a les declaracions sobre la Marina britànica, particularment quan es referien a l'Almirall Dudley North, que havia estat rellevat del seu comandament de Gibraltar al 1940. Cunningham i diversos dels almiralls de la flota supervivents buscaven assegurar justícia per a North, i van triomfar amb una justificació parcial al 1957. A més, tingué diversos nomenaments, va ser Lord Alt Comissionat de l'Assemblea General de l'Església d'Escòcia al 1950 i, al 1952 i 1953, actuà com a Lord Alt Majoral a la coronació de la Reina Elisabet II. Cunningham morí a Londres el 12 de juny de 1963 i va ser enterrat al mar davant de Portsmouth. Els seus títols s'extingiren amb ell, doncs no va tenir fills.

[edita] Honors

Bust de bronze de Trafalgar Square, descobert el 12 d'abril de 1967 pel Duc d'Edimburg

[edita] Regne Unit

[edita] Estrangeres

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Andrew_Browne_Cunningham»