Heer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Heer
Àliga del Heer
Àliga del Heer
Data de lleva: 1935
Dissolució: 1945
Branca: Exèrcit
Estructura: Wehrmacht
Comandants:
Comandant actual: Adolf Hitler
Alfred Jodl
Oficials destacats: Erwin Rommel, Hasso von Manteuffel, Erich von Manstein, Walter Model, Gerd von Rundstedt
Guerres i batalles:
Guerres i batalles: Segona Guerra Mundial

El Heer era el component de les forces terrestres de les forces armades alemanyes (la Wehrmacht) entre 1935 i 1945, sent successor del Reichswehr. Durant la Segona Guerra Mundial, uns 15 milions de soldats van servir a l'exèrcit alemany, dels quals uns set milions van ser baixes. Separat del Heer, les Waffen-SS (SS Armades) eren una força militar plurinacional del Tercer Reich. De 3 regiments inicials a 38 divisions durant la II Guerra Mundial, serví al costat del Heer però sense formar part d'ell de manera formal.[1]

Només 17 mesos després que Hitler anunciés públicament el programa de rearmament, el Heer assolí el seu objectiu projectat de 36 divisions. Durant la tardor de 1937, es formaren dos cossos més. El 1938 es formaren 4 cossos més amb l'afegit de 5 divisions de l'exèrcit austrïac després del Anschluß del març.[2] Durant el període de la seva expansió, el Heer continuà desenvolupant conceptes esbossats durant la Primera Guerra Mundial, combinant les accions del Heer amb les de la Luftwaffe en equips combinats. Gràcies a mètodes operatius i tàctics com els encerclaments i les batalles d'anihilació, els militars alemanys assoliren ràpides victòries durant els dos primers anys de la Segona Guerra Mundial, fent habitual l'ús del terme Blitzkrieg ( (Guerra Llampec) per les tècniques emprades.[3]

El Heer entrà a la guerra amb la major part de les seves formacions d'infanteria movent-se a cavall: mentre que la infanteria va mantenir els soldats a peu durant tota la guerra, l'artilleria era moguda principalment a cavall. Les formacions motoritzades van rebre gran atenció a la premsa mundial durant els primers anys de la guerra, i van ser citats com el motiu principal de l'èxit de les invasions alemanyes de Polònia (setembre de 1939), Noruega i Dinamarca (abril de 1940), Bèlgica, França i els Països Baixos (maig de 1940), Iugoslàvia (abril de 1941) i les primeres etapes a la Unió Soviètica (juny de 1941). Malgrat tot, les formacions cuirassades només constituïen el 20% de la capacitat del Heer en el seu moment culminant.

Taula de continguts

Història[modifica | modifica el codi]

Els preparatius per a la guerra[modifica | modifica el codi]

Soldats alemanys en parada

Segons el Tractat de Versalles, el Reichswehr estava limitat a 100.000 homes voluntaris; a més de nombroses limitacions tècniques i armamentístiques;[4] però des del primer moment aquest va ser concebut com el nucli des d'on hauria de formar-se un exèrcit molt més gran, alhora que es burlaven les estipulacions del Tractat en esperit, encara que complint escrupolosament la lletra.[4] Així, quan els nazis pujaren al poder es trobaren amb unes forces armades formades per homes amb una gran capacitat militar, capaços de pensar per si mateixos i prendre la iniciativa en lloc d'esperar cegament les ordres.[5]

Al març de 1935, un cop Hitler consolidà el seu poder amb el consentiment tàcit de l'exèrcit, proclamà la renúncia alemanya a les condicions del Tractat de Versalles, creà la Luftwaffe i reimplantà el servei militar obligatori amb la finalitat que l'exèrcit passés a disposar de 36 divisions, tot i que els mateixos militars no preveien una expansió militar més que de 21 divisions.[6] Aquell mateix any es crearen les 3 primeres divisions panzer. Al maig de 1936, davant les febles reaccions internacionals a la guerra italiana contra Abissínia, Hitler ordenà la remilitarització de Renània (tot i que amb l'ordre de retirada si França decidia intervenir). Davant la passivitat francesa, Hitler proclamà que la seva visió estratègica havia donat una victòria miraculosa a Alemanya malgrat els dubtes dels seus generals, començant a guanyar-se la seva admiració, que mai no arribaria a perdre totalment.[7] A finals de 1937 Hitler anuncià que Alemanya havia d'expandir-se cap Àustria i Txecoslovàquia, i davant els dubtes i protestes dels comandants, substituí el comandant en cap de la Wehrmacht, general von Blomberg, així com el del Heer, baró von Fritsch; i aprofità l'ocasió per estructurar la cadena de comandament al seu gust, posant-se ell mateix al capdavant de l'Oberkommando der Wehrmacht, nomenant cap de l'estat major al general Wilhelm Keitel i nomenant cap d'operacions el general Alfred Jodl.[8]

A inicis de la primavera de 1938 Hitler cregué possible una prompta annexió d'Àustria, envaint el país sense trobar oposició el 12 de març, incorporant-lo al Reich Alemany.[8] El següent objectiu era Txecoslovàquia, envoltada d'alemanys per 3 costats, però amb un exèrcit capaç i defenses fixos als Sudets, de població majoritàriament alemanya: el primer moviment va ser exigir que la regió tornés a Alemanya, aconseguint-ho mitjançant l'Acord de Munic de setembre de 1938; i quan al març de 1939 els eslovacs es convenceren que els calia un estat independent, Alemanya es quedà amb el que quedava de Txecoslovàquia, la qual cosa els donà l'accés a algunes de les fàbriques d'armament més productives i millor equipades d'Europa, a més de poder confiscar tancs suficients per a crear 3 divisions panzer més.[9] La possibilitat d'una guerra a Àustria i Txecoslovàquia amoïnava enormement el Heer i, el general Ludwig Beck, cap de l'estat major, tractà d'instigar a l'exèrcit perquè s'oposés als ambiciosos plans de Hitler; però va ser obligat a retirar-se, sent substituït pel general Franz Halder qui, si bé mancava de la intel·ligència de Beck, era un general més pràctic capaç de convertir les idees de Hitler en mecanismes reals d'actuació militar.[8]

La invasió de Polònia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Campanya de Polònia

Després de sorprendre el món signant un tractat de no-agressió amb la Unió Soviètica, Alemanya envaí Polònia l'1 de setembre de 1939. La força d'invasió, consistent en 1.512.000 homes, va organitzar-se en dos grups d'exèrcits, totalitzant 53 divisions (37 d'infanteria, 4 motoritzades, 3 de muntanya, 3 lleugeres i sis Panzer). Atacaren en 3 fronts: el Grup d'Exèrcits Nord del Generaloberst Fedor von Bock, amb els exèrcits 3r i 4t, atacà des del nord-est d'Alemanya i la Prússia Oriental. El Grup d'Exèrcits Süd del Generaloberst Gerd von Rundstedt, amb els exèrcits , 10è i 14è, avançaren des del sud-est d'Alemanya i el nord d'Eslovàquia. L'exèrcit polonès, amb 1.100.000 homes, es desplegaren massa a prop de la frontera d'Alemanya, sent ràpidament flanquejats quan el 17 de setembre l'Exèrcit Roig els envaí des de la rereguarda. Amenaçats per 4 fronts, els polonesos es rendiren el 27 de setembre i les hostilitats cessaren el 6 d'octubre.[10]

En aquells moments era l'exèrcit europeu amb major capacitat ofensiva, car disposava de 6 divisions panzer, 4 divisions lleugeres (que es demostraren ineficaces i servirien de base per a noves unitats panzer) i 4 divisions motoritzades; amb la qual cosa disposaven d'una gran mobilitat des del punt de vista tàctic, encara que pel transport dels homes, equipament, menjar i artilleria havien de ser traslladats a cavall.[11] Polònia va caure en només un mes, tot i que Hitler també es trobà en guerra amb Gran Bretanya i França.[12]

La Polònia ocupada passà a quedar sota control militar: els districtes de Ciechanòw i Suwalki van ser incorporats al Wehrkreis I al setembre de 1939; Bialystok a l'agost de 1941; Danzig i el nord-oest de Polònia com el Wehrkreis XX i la Polònia Occidental com el Wehrkreis XXI al setembre de 1939; i el sud-est de Polònia com a Govern General al setembre de 1942.[10]

Dinamarca i Noruega[modifica | modifica el codi]

Article principal: Operació Weserübung

Tement que les forces franceses i britàniques poguessin atacar Alemanya des de Noruega i Dinamarca, Hitler decidí envair aquests estats neutrals en un atac preventiu anomenat "Operació Weserübung", comandat pel General der Infanterie Nikolaus von Falkenhorst.

El 9 d'abril de 1940, el Höheres Kommando z.b.V XXXI (XXXI Cos Especial), amb les divisions d'infanteria 170a i 198a, l'11a brigada motoritzada i el 40è batalló panzer especial atacaren Dinamarca. L'exèrcit danès, inexpert i amb només 6.600 homes, va veure's obligat a rendir-se després d'una limitada resistència de 4 hores.[10]

El mateix dia, el 21. Korps, amb la 3a Alpina, la 69a i la 163a d'infanteria, desembarcaren a Noruega, després reforçades amb la 2a Alpina, la 181a, la 196a i la 214a d'infanteria i el 40è batalló panzer especial, totalitzant uns 100.000 homes, per fer front a 6 divisions noruegues (amb només 25.000 dels seus 90.000 homes mobilitzats), rebutjaren una Força Expedicionària Aliada equivalent a dues divisions d'infanteria, i forçaren l'evacuació aliada i la rendició de Noruega el 9 de juny de 1940.[10]

Els Països Baixos[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla dels Països Baixos

Per a l'Operació Groc, l'ofensiva occidental, el Heer disposava de 2.750.000 en 91 divisions, dividides en 3 grups d'exèrcits: el "A", del generaloberst von Rundstedt, amb els Exèrcits 4., 12. i 16., incloent-hi el Panzergruppe von Kleist, avançaria a través de Bèlgica i cap a França; el "B" del generaloberst von Bock, amb els Exèrcits 6. i 18., atacaria a través dels Països Baixos i Bèlgica; i el "C", del generaloberst Wilhmelm Ritter von Leeb, amb els Exèrcits 1. i 7., clavaria les forces franceses a la Línia Maginot. Aquestes forces totalitzaven 75 divisions d'infanteria (incloent-hi la 22a Divisió Aerotransportada, una divisió paracaigudista de la Luftwaffe, 4 divisions motoritzades, una de muntanya, una de cavalleria i deu divisions Panzer, amb 42 divisions de reserva.[10]

Soldats alemanys en marxa

L'ofensiva s'inicià el 10 de maig de 1940, amb comandos i agents de l'Abwehr ja actius als Països Baixos i a Bèlgica. El 18. Armee, amb 9 divisions i tropes paracaigudistes i aerotransportades, atacaren els neutrals Països Baixos, passant pel damunt l'inexpert exèrcit neerlandès. Malgrat comptar només amb 250.000 homes en 10 divisions d'infanteria pobrament entrenades, els holandesos mostraren un inesperat esperit defensiu, però es rendiren el 15 de maig després del bombardeig de Rotterdam.[10]

Luxemburg va caure el 10 de maig davant el 16. Armee, oferint una resistència simbòlica per part dels 82 homes de la Companyia de Voluntaris. El mateix dia el Grup d'Exèrcits A, reforçat pel 6. Armee del Grup d'Exèrcits B, començà el seu avanç a través de Bèlgica, també neutral, encapçalats per un atac aerotransportat sobre Fort Eben-Emael. L'exèrcit belga, de 600.000 homes, organitzats en 18 divisions d'infanteria, dos de muntanya i dos de cavalleria, amb el suport francès i britànic, inicialment resistiren fortament. La seva moral declinà a mesura que es retiraven davant l'avanç alemany, encapçalat de l'atac per sorpresa pel flanc del Panzergruppe von Kleist a través del suposadament impenetrable bosc de les Ardenes. El 28 de maig l'exèrcit belga es rendí.[10]

La batalla de França[modifica | modifica el codi]

El 16 de maig el Grup d'Exèrcits "A" i "B" començaren a penetrar a França. S'enfrontaven a l'exèrcit francès, format per 4.320.000 homes, organitzats el 3 grups d'exèrcits, amb 8 exèrcits formats per trenta-vuit divisions d'infanteria, una fortalesa, nou motoritzades, tres mecanitzades lleugeres, quatre de cavalleria lleugera i tres cuirassades, amb un total de 87 divisions, reforçades per nou divisions britàniques, 1 txecoslovaca i quatre poloneses.[10]

Tropes alemanyes desfilant per l'avinguda dels Camps Elisis de París

Una força composta per nou divisions panzer, format el Panzergruppe von Kleist, el 15. Panzerkorps i el Panzergruppe Guderian, juntament amb el regiment motoritzat Großdeutschland, travessaren el 1r grup d'exèrcits francès al Sedan, arribant a la costa del Canal el 22 de maig. Tement que la unitat, que estava formada per pràcticament la totalitat de les unitats cuirassades alemanyes, hagués superat el límit logístic i quedés sense infanteria de suport, von Rundstedt ordenà aturar-se el 23 de maig, permetent que els aliats poguessin evacuar 338.226 soldats britànics, francesos i belgues des de Dunkerque entre el 27 de maig i el 4 de juny.[10]

El 5 de juny començà l'operació Vermell. El grup d'exèrcits B avançà per la costa atlàntica, aturant-se davant Bordeus el 22 de juny, mentre que el A avançava cap a França central i el C travessava la Línia Maginot. L'Exèrcit Francès signà un armistici el 25 de juny. Els districtes belgues d'Eupen i Malmedy van ser annexionats i s'afegiren al Wehrkreis VI; Luxemburg i Lorena al Wehrkreis XII, i Alsàcia al Wehrkreis V. El nord, est i oest França van ser ocupats, mentre que el sud i el centre de França quedaren un estat nominalment independent sota el mariscal Philippe Pétain.[10]

La campanya del nord d'Àfrica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Campanya del Nord d'Àfrica
Soldat de l'Afrika Korps, protegint-se de les tempestes de sorra del desert

El 13 de setembre de 1940 el 10è Exèrcit italià avançà des de Cirenàica cap a Egipte, sent rebutjats per la primera ofensiva de la guarnició imperial britànica. Hitler decidí enviar una petita força expedicionària, l'Afrika Korps, per bloquejar l'avanç aliat i evitar un col·lapse italià a Líbia.[13]

Envalentit pels seus èxits inicials, el comandant alemany, Generalleutnant Erwin Rommel, somiant ocupar tot Egipte i avançant cap l'Orient Mitjà, enllaçant amb les tropes victorioses alemanyes que avançaven des del sud de Rússia fins a Pèrsia i Iraq, fins a amenaçar l'Índia britànica. Però els aliats reforçaren les seves tropes, fent fins i tot irrealitzable el primer objectiu. A més, Rommel va quedar sempre a mercè de la mancança de combustible, subministraments i reforços, molts dels quals havien d'arribar per mar des de Nàpols fins a Trípoli a través de la Mediterrània occidental, patrullada per la Royal Navy.[13]

Construcció de l'Afrika Korps[modifica | modifica el codi]

El contingent que desembarcà a Trípoli el 14 de febrer de 1941 era la 5. Leichte Division. Comptava amb el Panzerregiment 5, amb 120 tancs en comptes dels 44 habituals d'un batalló, el 3r Batalló de Reconeixement, el 39è batalló antitanc, el I/75 batalló d'artilleria (en comptes d'un regiment) i les unitats de suport divisionari, però sense enginyers ni transmissions.[13] A aquesta força s'afegiren el 2n i el 8è batallons de metralladores, la 606 companyia antiaèria amb canons de 88mm, i el 606 batalló antitanc, formant una divisió forta en tancs i canons antitanc, però febre en infanteria.[13] A l'agost de 1941 esdevingué la 21. Panzerdivision, amb el Panzerregiment 5, el 104 regiment de fusellers motoritzat, el 155 regiment d'artilleria, el 15 regiment de motocicletes de reconeixement i les unitats de divisió. El 19 de febrer de 1941 constituí la primera unitat del Deutsches Afrikakorps, a les ordres de Rommel, tot i que oficialment subordinat a l'Alt Comandament de les Forces Armades Italianes al Nord d'Àfrica.[13]

L'1 de setembre de 1941 l'Afrika Korps (format per les divisions panzer 15a i 21a, la 90a i la 164a Lleugeres esdevingueren el Panzergruppe Afrika; el 30 de gener de 1942 l'Exèrcit Cuirassat Afrika, l'1 d'octubre de 1942 l'Exèrcit Cuirassat Germanoitalià i el 22 de febrer de 1943 el 1r Exèrcit italià, a les ordres del general italià Giovanni Mese. El 14 de novembre de 1942 el Quarter General Nehring, que el 19 de novembre s'anomenà 'LXXX Korps i, el 8 de desembre, 5è Exèrcit Cuirassat, format per les operacions a Tunísia amb tres divisions alemanyes. Combinat amb el 1r Exèrcit italià formà el Grup d'Exèrcits Àfrica el 22 de febrer de 1943.[13]

Primera ofensiva de Rommel[modifica | modifica el codi]

vegeu també: Setge de Tobruk

El 23 de març de 1941 Rommel llançà la seva primera ofensiva amb la 5a mòbil i tres divisions italianes, amenaçant El Aghelia i avançant cap a Cirenaica, abans d'aturar-se el 27 de maig al Pas de Halfaya, ja a Egipte.

El 30 d'abril la 15. Panzerdivision arribà amb el Panzerregiment 8, la 15a brigada motoritzada, el 33 batalló de camp, el 33 d'artilleria i unitats de suport, a més del 15è de reconeixement amb motocicletes i el 2n de metralladores. A l'abril de 1942 el 15 de motocicletes i el 104 de fusellers motoritzats havien marxat; i el 115 de fusellers motoritzats i el 2n batalló de MG havien format el 115 Regiment Mecanitzat, unint-se al 200 regiment d'infanteria lleugera (després motoritzada).[13]

A l'agost de 1941 s'assignà a Rommel la Divisió Especial Àfrica. Formada el 26 de juny de 1941 a partir del 361 Regiment Reforçat amb antics legionaris estrangers, i el 155 Regiment Motoritzat de Fusellers (ambdós convertits en infanteria lleugera a l'abril de 1942 i en mecanitzada al juliol següent), la divisió passà a anomenar-se 90a Divisió Lleugera Africa el 26 de novembre, afegint-li la 580a Companyia de Reconeixement mixt, el 361 batalló d'artilleria, el 900 batalló d'enginyers i la 109 Companyia de Transmissions. A l'abril de 1942 passà a anomenar-se 90a Divisió Lleugera. El 26 de juliol va ser anomenada 90a Divisió Africa, en afegir-se-li el 200 regiment mecanitzat, el 190 regiment d'artilleria, el 190 batalló panzer, el 90 batalló cuirassat de reconeixement, el 190 batalló antiaeri i unitats de suport divisionari.[13]

Segona ofensiva de Rommel[modifica | modifica el codi]

El 18 de novembre de 1941, el Vuitè Exèrcit britànic inicià l'operació Croat cap a Cirenaica, forçant a Rommel a recular cap a Tripolitània. S'aturà a El Agheila el 31 de desembre. Des d'allà, el 21 de gener de 1942, Rommel llançà la seva segona ofensiva, penetrant 400km a Egipte abans d'aturar-se a El Alamein.[13]

Al juliol de 1942, l'impacient Rommel rebé reforços quan es va dissoldre la Divisió Fortalesa Creta es reformà el 15 d'agost com una unitat mecanitzada, la 164a Divisió Lleugera Àfrica, amb els regiments mecanitzats 125, 382 i 433; el regiment d'artilleria 220, el 164 batalló de reconeixement cuirassat (el 1943, 220 motoritzat), i unitats divisionàries de suport.[13]

La retirada final per Líbia[modifica | modifica el codi]

Soldats alemanys amb un Nebelwerfer.

El 23 d'octubre de 1942 un total de 230.000 soldats Aliats avançaren des d'El Alamein obligant als 100.000 homes de Rommel (quatre divisions alemanyes i deu d'italianes). L'exèrcit cuirassat germanoitalià es retirà per Líbia, aturant-se a la Línia Mareth, 160km dins de Tunísia, el 15 de febrer de 1943. El 19 de febrer Rommel derrotà les forces americanes al Pas de Kasserine, abans de lliurar el comandament al generaloberst Hans-Jürgen von Arnim i tornar a Alemanya.[13]

El final a Tunísia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Campanya de Tunísia

El 8 de novembre de 1942 una força expedicionària anglo-americana desembarcà a Marroc i Algèria. Avançaren 80km a Tunísia quan, a finals de novembre la 10. Panzerdivision arribà a Tunis com a part del LXXXX Korps (després el 5è Exèrcit Cuirassat. Aquesta unitat tenia el 7è regiment Panzer, la 10a Brigada Mecanitzada (regiments mecanitzats 69 i 86), el 10è batalló cuirassat de reconeixement, el 90 regiment cuirassat d'artilleria, el 302 batalló antiaeri i unitats divisionàries cuirassades de suport). A finals de desembre de 1942 se'ls uní la 334a divisió d'infanteria (formada el 25 de novembre pels regiments de granaders 754 i 775, el regiment de muntanya 756, el regiment d'artilleria 334 i les unitats divisionàries de suport). A finals de març de 1943, arribà la 999a Divisió Àfrica.[13]

El 5è Exèrcit Cuirassat també comptava amb la 21. Panzerdivision, traspassada del Afrika Korps, la divisió Manteuffel, dues divisions antiaèries de la Luftwaffe i d'altres unitats italianes i alemanyes. Escapà del cap de pont al novembre de 1942, al febrer de 1943 havia aconseguit formar una línia defensiva al voltant de Tunis de 64km; però el 20 de març, el 8è Exèrcit britànic superà la Línia Mareth, i el 12 de maig de 1943 von Arnim es rendí a Tunis.[13]

Els Balcans[modifica | modifica el codi]

Article principal: Campanya dels Balcans

El 28 d'octubre de 1940 Mussolini envaí Grècia; però a causa dels contraatacs grecs, de l'ocupació britànica de Creta (que amenaçava els camps petroliers romanesos, vitals per la màquina de guerra alemanya), l'arribada de la Força Aliada W a Grècia, formada per 53.000 homes el 7 de març de 1941 i un cop pro-Aliats a Iugoslàvia el 27 de març forçaren a Hitler a activar l'operació Marita per evitar que els Balcans caiguessin en mans aliades.[13]

La invasió de Iugoslàvia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Invasió de Iugoslàvia

Les forces alemanyes estaven formades pel 2. Armee (Generaloberst von Weichs, amb quatre cossos (LI, LII, XXXXVI Panzer i XXXXIX de Muntanya); i gran part del 12. Armee (Generalfeldmarschall List), amb cinc cossos (XVIII de Muntanya, XXXX Panzer, amb el XI Panzer, XIV Panzer i XXXXI Motoritzat del 1r Grup Panzer del generaloberst von Kleist). Aquestes forces totalitzaven fins a 24 divisions (8 d'infanteria, 7 panzer, 8 de muntanya, 2 motoritzades, 1 d'infanteria lleugera i 2 motoritzades SS), reforçades amb unitats italianes i hongareses.[13]

La invasió començà el 6 d'abril de 1941. El 2. Armee arribà a Zagreb el dia 10, a Belgrad el 12, a Sarajevo el 16 i a Dubrovnik el 17. Els Panzerkorps XI i XIV capturaren Nis el 8 d'abril i Belgrad el 12, trobant-se amb el XXXXI Cos Motoritzat que avançava des de Romania. El XXXX Panzekorps i elements del XVIII Korps ocuparen Macedònia, ocupant Strumica el 6 d'abril, Skopje el 7 i Monastir el 9, abans de pivotar cap a Grècia.[13]

Les 30 divisions iugoslaves van ser ràpidament derrotades per la blitzkrieg alemanya. Al nord algunes unitats eslovenes i croates rebutjaren lluitar, però les divisions sèrbies del sud contraatacaren penetrant a Albània. El 17 d'abril l'alt comandament iugoslau es rendí, però moltes tropes s'uniren a les guerrilles txètniks o als partisans comunistes.[13]

La invasió de Grècia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Grècia

L'exèrcit grec disposava de 21 divisions dividides en 2 exèrcits (1r Epirus i 2n, a la Macedònia oriental), a més de les tropes de la Força W.

El 6 d'abril el XXX Korps avançà contra Grècia a través de la Tràcia occidental contra el 2n Exèrcit grec, capturant Xanthi el 9 d'abril. Pel 4 de maig els alemanys ja havien capturat les illes de l'Egeu. El 9 d'abril el XVIII Cos de Muntanya superà la Línia Metaxàs a Macedònia, avançant per la Grècia oriental fins a arribar a Larisa el 19 d'abril. El XXXX Panzerkorps avançà per la Grècia occidental, capturant Kozani el 14 d'abril i Ioannina el 20, forçant al 1r Exèrcit grec, superat pels flancs, a rendir-se el 23 d'abril; per llançar-se a la persecució de la Força W, capturant Lamia el 20 d'abril, les Termòpiles el 24 i Atenes el 27. El 30 d'abril el Peloponès estava assegurat i la Força W va ser evacuada a Creta.[13]

La invasió alemanya de Creta (operació Merkur) s'inicià el 20 de maig de 1941, quan la 7a Divisió Flieger de la Luftwaffe saltà en paracaigudes sobre l'illa i, des del 22 de maig la 5a Divisió de Muntanya i el 141è Regiment de Muntanya de la 6a Divisió de Muntanya arribaren en planadors. Els 41.500 defensors Aliats lluitaren de manera tenaç, però l'1 de juny els alemanys asseguraren l'illa.[13]

El Front Oriental[modifica | modifica el codi]

Campanya del Bàltic del Grup d'Exèrcits Nord[modifica | modifica el codi]

A les 4:15 del diumenge 22 de juny de 1941, el Grup d'Exèrcits Nord (Heeresgruppe Nord), anteriorment el "Grup d'Exèrcits C", a les ordres del Generalfeldmarschall Wilhelm Ritter von Leeb, travessà el riu Niemen i començà un avanç de 850 km cap a Leningrad amb la seva força d'atac principal, el 4t Grup Panzer (generaloberst Erich von Hoepner), amb 8 divisions (3 panzer, 2 motoritzades, 3 d'infanteria i 1 motoritzada Waffen-SS). El 26 de juny, després d'avançar 300km arribà al riu Dvinà Occidental i el 4 de juliol arribà a Ostrov, mentre que el 18. Armee (10 divisions d'infanteria) avançà per la costa del Bàltic capturant Riga l'1 de juliol. El 16. Armee (9 divisions d'infanteria) protegí el flanc oriental del grup panzer, completant l'ocupació de Letònia i Lituània. El 10 de juliol el 4. Panzergruppe, ja a Pskov, a la riba del riu Velíkaia, tornà a l'ofensiva, mentre que el 18. Armee netejava Estònia, però la resistència estoniana en terreny pantanós alentí el progrés del grup panzer i el 14 de juliol Hitler ordenà un alto de 3 setmanes al riu Luga, per tal d'esperar la infanteria, a només 96km de Leningrad.

L'avanç es reprengué el 8 d'agost i l'1 de setembre el 4. Panzergruppe capturà Schlüsselburg, al llac Ladoga, mentre que el 18. Armee, amb l'ajut de guerrilles estonianes, completaren l'ocupació d'Estònia, capturant Narva el 14 de juliol i Tallinn el 27, abans d'avançar cap als afores occidentals de Leningrad. Al su, el 16. Armee capturà Novgorod el 24 d'agost abans d'arribar al llac Ladoga. El 4 de setembre l'exèrcit finès s'aturà a la frontera soviètico-finesa de 1939, al nord de Leningrad, i es negà a avançar més per tal de no provocar els soviètics.[14]

Soldats alemanys a Puixkin.

El Grup d'Exèrcits Nord al Nord-oest de Rússia[modifica | modifica el codi]

El 9 de setembre el 4. Panzergruppe atacà Leningrad, ara tancat als soviètics llevat de a través del llac Ladoga, però el 17 de setembre Hitler el transferí al Grup d'Exèrcits Centre per l'atac sobre Moscou. Leningrad estava assetjat pels exèrcits 16 i 18, sent bombardejada amb artilleria pesada, una decisió fatal que comportà que la ciutat no es conquerís i que evità més progressos del Grup d'Exèrcits Nord. El setge èpic de Leningrad durà gairebé 900 dies, sent finalment aixecat per l'Exèrcit Roig el 27 de gener de 1944.[14]

El 8 de novembre de 1941 el XXXXIX Panzerkorps, transferit del 3r Panzergruppe, capturà Tikhvin mentre que intentava arribar fins a les forces fineses al riu Svir, però el 5 de desembre l'Exèrcit Roig llançà la seva ofensiva d'hivern, obligant tot el grup d'exèrcits a recular 64km fins al riu Voljov, on al gener de 1942 es preparà per a una guerra de trinxeres. Hitler reemplaçà a von Leeb pel generaloberst Georg von Küchler. A l'abril de 1942 el 16. Armee havia reculat fins al riu Lovat, amb contingents mantenint bosses a Kholm entre gener i maig de 1942, i Demiansk entre febrer i juny de 1942. finalment, al gener de 1943, Velikiye Luki va caure en mans dels soviètics.[14]

El front de l'Àrtic[modifica | modifica el codi]

El 19 de juny de 1941 l'exèrcit alemany de Noruega, sota el comandament de l'OKW, avançà per la Finlàndia septentrional cap a la Carèlia soviètica amb 3 divisions d'infanteria i 3 més de muntanya (una Waffen-SS), però van ser incapaços de capturar el vital port de Murkansk. Al desembre de 1941 iniciaren una guerra estàtica i, al juny de 1942, passaren a anomenar-se 20è Exèrcit de Muntanya, comandat pel generaloberst Eduard Dietl. Més al sud, l'exèrcit finès del mariscal Carl Gustav Mannerheim ocupà l'antiga Carèlia finesa fins al riu Svir.[14]

El Grup d'Exèrcits Centre a Bielorússia[modifica | modifica el codi]

Una columna de Panzer III avança per la Unió Soviètica l'estiu de 1943.

El Grup d'Exèrcits Centre (Heeresgruppe Mitte), anteriorment el "Grup d'Exèrcits B", comandat pel generalfeldmarschall Fedor von Bock, era la força més poderosa. El 3. Panzergruppe (generaloberst Hermann Hoth), amb set divisions (4 panzer i 3 motoritzades) havia d'avançar cap al nord, mentre que les 9 divisions (5 panzer, 2 motoritzades, 1 motoritzada Waffen-SS i 1 de cavalleria) del 2. Panzergruppe (generaloberst Heinz Guderian) avançava cap al sud, atrapant el gruix de l'Exèrcit Roig en una sèrie de bosses que eren esclafades per les divisions d'infanteria 19 i 12. El grup va ser reforçat per tropes del Heeresgruppe Nord mentre que avançava cap a Moscou, a 960km del punt d'inici.[14]

L'avanç inicial va ser lent a causa d'una resistència soviètica inesperadament forta, però el 27 de juny els grups panzer havien avançat 320km i havien tancat la bossa de Minsk, deixant que els exèrcits d'infanteria, més lents, tanquessin les bosses Brest-Litovsk i de Bialistok el 28 de juny. Els grups panzer llavors avançaren per la Rússia occidental i el 18 de juliol atraparen forces soviètiques a Smolensk, a 320km de Moscou. Von Bock volia atacar la capital immediatament, però Hitler, ansiós per assegurar la captura de Kiev, envià el 2. Panzergruppe de Guderian i el 2. Armee, que tot just arribava de Iugoslàvia, 400km al sud per ajudar el 1. Panzergruppe del Heeresgruppe Süd en el seu atac sobre la capital ucraïnesa. Guderian derrotà les forces soviètiques a Roslavl el 9 d'agost, Gomel el 20, Kiev el 9 de setembre i ajudà a tancar la bossa de Kiev el 26 de setembre, capturant 665.000 soldats soviètics abans de tornar amb el Heeresgruppe Mitte.[14]

El 2 d'octubre de 1941, onze setmanes després de la captura de Smolensk, el Heeresgruppe Mitte llançà l'operació Tifó. El 3. Panzergruppe de Hoth avançà cap al nord, el 2. de Guderian cap al sud, mentre que el 4t de Hoepner es dirigia per atacar Moscou, amb el suport dels exèrcits 2n, 4t i . El 7 d'octubre capturaren Orel i el 12 es tancaren les bosses de Briansk i de Viazma, però el desglaç sobtat el 6 d'otubre va estancar el grup d'exèrcits en un mar de fang. La gran gelada del 6 de novembre va permetre continuar l'avanç, i pel 30 de novembre les unitats d'avançada del 4t. Panzergruppe es trobaven a només 40km de la Plaça Roja de Moscou; però pel 4 de desembre els alemanys havien perdut força.[14]

L'ofensiva d'hiver soviètica colpejà de ple el Heeresgruppe Mitte el 5 de desembre, però els alemanys resistiren tenaçment i després d'una retirada de 160km i de la pèrdua de Kalinin formaren una línia defensiva al Dnepr davant Smolensk, Viazma i Rjev. Aquesta línia de defensa es va poder aguantar fins al 1943 amb pèrdues menors al voltant de Smolensk, i el 19 de desembre de 1941 el generalfeldmarschall von Kluge.rellevà a von Bock.[14]

El Grup d'Exèrcits Sud a Ucraïna[modifica | modifica el codi]

El Grup d'Exèrcits Sud (Heeresgruppe Süd), anteriorment el Grup d'Exèrcits A, comandat pel generalfeldmarschall Gerd von Rundstedt, havia d'ocupar Ucraïna. El 1. Panzergruppe (generaloberst Ewald von Kleist) amb nou divisions (5 panzer, 2 motoritzades i 2 motoritzades de les Waffen-SS) es dirigí directe contra Kiev seguit pel 6. Armee (generalfeldmarschall von Reichenau) amb 14 divisions (7 d'infanteria, 2 d'infanteria lleugera, 2 de muntanya i dues eslovaques) avançaren per la Ucraïna central, mentre que l'11. Armee (Generaloberst von Schobert, amb 12 divisions (7 d'infanteria i 7 romaneses) avançarien per la costa amb el grup d'exèrcits romanès "Antonescu" (3r i 4t exèrcits, XXI Cos) .[14]

L'avanç del Heeresgruppe Süd va ser comparativament lent. El 17. Armee capturà la fortalesa fronterera de Lvov el 30 de juny i el 8 d'agost tancà, conjuntament amb l'11 Armee la bossa d'Uman. El 16 d'octubre l'11. Armee, conjuntament amb els romanesos, capturaren Odessa i el 27 ocuparen Crimea i assetjaren Sebastòpol, capturant-la el 27 de juny de 1942. Mentrestant, els Panzergruppen 1. i 4. capturaren la bossa de Kiev el 26 de setembre i el 20 d'octubre el 6. Armee capturà Stalino i la regió industrial del baix Donets, i el 24 d'octubre Khàrkiv. El 20 de novembre el 1. Panzergruppe capturà Rostov del Don però el feldmarschall von Reichenau, que havia substituït a von Rundstedt l'1 de desembre, l'abandonà el dia 2, morint sobtadament el 17 de gener de 1942. Va ser substituït pel feldmarschall Fedor von Bock .[14]

L'ofensiva soviètica d'hivern va fer progressos mínims a Khàrkiv, Rostov i la Crimea Oriental; i el 20 d'abril de 1942 va haver d'aturar-se. El 28 de juny de 1942 el Heeresgruppe Süd llançà l'operació Fall Blau contra Stalingrad i el Caucas, i el 7 de juliol el 4. Panzergruppe capturà Vorónej.[14]

Els Grups d'Exèrcits "A" i "B"[modifica | modifica el codi]

El 9 de juliol de 1942 el Grup d'Exèrcits Sud esdevingué el Grup d'Exèrcits B, formant-se, a més, el Grup d'Exèrcits A. Aquest grup d'exèrcits, a les ordres del feldmarschall Wilhelm List, format per 20 divisions (3 Panzer, 12 d'infanteria, 2 de muntanya i 3 italianes) repartides entre el 1. Panzerarmee i el 17. Armee avançarien cap al Caucas, ric en petroli. Mentrestant, el Grup d'Exèrcits B, comandat pel feldmarschall Maximilian Freiherr von Weichs, amb 53 divisions (5 Panzer, 25 d'infanteria, 2 motoritzades, 10 romaneses, 5 hongareses i 6 italianes) al 4. Panzerarmee, els exèrcits romanesos 2n, 6è, 3r i 4t, el 2n exèrcit hongarès i el 8è exèrcit italià, avançarien cap al Volga i capturarien Stalingrad.[14]

El Grup d'Exèrcits B avançà veloçment i el 23 d'agost el 6. Armee i elements del 4. Panzerarmee penetraren a Stalingrad i començaren a desfer la resistència soviètica; però el 19 de novembre l'Exèrcit Roig penetrà pels flancs del grup d'exèrcits, defensats per unitats romaneses i italianes, i pel 23 de novembre havien segellat la bossa de Stalingrad. Hitler es negà a permetre que els defensors intentessin trencar el setge, convençut que Stalingrad podria ser abastit per l'aire (com s'havia fet a Demyansk). El 26 de novembre destacà quatre exèrcits (6è, 4t, 3r romanès i 4t romanès) del Grup d'Exèrcits Don per formar el Grup d'Exèrcits Don comandat pel feldmarschall Erich von Manstein, per tal de mantenir el front del Volga, però el 2 de febrer de 1943 les tropes assetjades a Stalingrad es rendiren i von Manstein es retirà a Rostov del Don, mentre que el Grup d'Exèrcits B tornava a Ucraïna.[14]

El Grup d'Exèrcits A finalment capturà Rostov del Don el 23 de juliol de 1942 i avançà cap al Caucas, capturant Krasnodar el 9 d'agost i Novorossiisk el 9 de setembre. Hitler temporalment va prendre el comandament del grup d'exèrcits abans de nomenar el Generaloberst Ewald von Kleist el 22 de novembre, quan l'ofensiva s'aturà davant els turons caucàsics davant Grozni. El 23 de desembre el Grup d'Exèrcits A va rebre l'ordre d'evacuar el Caucas per no quedar atrapat i per l'1 de febrer de 1943 s'havia retirat fins a l'oest de Rostov del Don.[14]

El Front Nord 1943-1945[modifica | modifica el codi]

Al febrer de 1943 el Heeresgruppe Nord, comandat pel generaloberst Georg von Küchler, defensava el sector septentrional del Front Oriental amb dos exèrcits estàtics. El 18. Armee, amb 26 divisions (20 d'infanteria, 4 d'infanteria de la Luftwaffe, 1 de les Waffen-SS i 1 de muntanya) assetjava Leningrad i ocupava la Línia Volkhov des del llac Ladoga fins al llac Ilmlen. Les 16 divisions del 16. Armee (15 d'infanteria i 1 de la Luftwaffe) ocupaven el nord del riu Lovat davant Velikiye Luki. Aquesta línia es va aconseguir mantenir durant 1943, tot i que el 28 de febrer el 16. Armee evacuà el vulnerable sortint de Demyansk, i el 9 d'octubre rendí Nevel.[15]

El 14 de gener de 1944 l'Exèrcit Roig atacà el Grup d'Exèrcits Nord, ara comandat pel feldmarschall Walther Model, obligant-lo a retrocedir de Leningrad i del llac Ladoga i ocupant Novgorod, Luga, Staraka Rossiya i Kholm. Quan l'1 de març s'aturà l'ofensiva, el grup d'exèrcits, ara comandat pel generaloberst Georg Lindemann (i des de juliol de 1944 pel generaloberst Johannes Frießner i finalment pel generaloberst Ferdinand Schörner s'havia retirat fins a la Línia Panther als límits d'Estònia i Letònia. L'Exèrcit Roig reprengué l'ofensiva el 10 de juliol, ocupant Ostrov el 21 de juliol, Pskov el 23,Narva el 28 i, sense haver de fer front a una gran resistència alemanya, Tartu el 25 d'agost i Daugavpils el 27 de juliol.[15]

El 14 de setembre de 1944, els soviètics tornaren a atacar, ocupant Estònia i el nord de Letònia, i el Heeresgruppe Nord evacuà Riga l'11 d'octubre, però quedà aïllat a la costa letona darrere la línia Liepaka-Tukums, amb Hitler negant-se a permetre una evacuació o un rescat .El 25 de gener de 1945, el grup d'exèrcits passà a anomenar-se Kurland (per la província letona de Kurzeme), sent comandat successivament pels Heinrich Vietinghoff, Lothar Rendulic i Carl Hilpert. Va resistir fins a sis batalles de Curlàndia fins al 8 de maig de 1945.[15]

El Front de l'Àrtic 1943-1945[modifica | modifica el codi]

Les sis divisions del 20è Exèrcit de Muntanya (2 divisions d'infanteria, 3 de muntanya i 1 de Waffen-SS de muntanya), sota el generaloberst Eduard Dietl (a partir de juny de 1944, el generaloberst Lothar Rendulic), ocupà una línia defensiva a la Carèlia soviètica, protegint les mines de níquel de Petsamo. El 7 de setembre de 1944 Finlàndia signà un armistici amb la Unió Soviètica i declarà la guerra a Alemanya; sota la pressió sovièticofinesa el 20è Exèrcit es retirà cap a Noruega, defensant-se com el Comandament de la Werhmacht Noruega, sota el General der Gebergstruppen Franz Böhme.[15]

Soldat alemany amb una MG34 a Rússia.

El Front Central 1943-1945[modifica | modifica el codi]

Al febrer de 1943, el feldmarschall Günther von Kluge, el Heeresgruppe Mitte defensava la línia Rjèv-Orel-Karkiv a la Rússia Occidental. Al març estava comprès per 5 exèrcits (2. Panzerarmee, 3. Panzerarmee, 2. Armee, 4. Armee i 9. Armee), sumant 81 divisions (12 Panzer, 1 Panzer Waffen-SS, 53 d'infanteria, 5 motoritzades, 1 de cavalleria Waffen-SS, 6 de la Luftwaffe i 3 hongareses).[15] El 24 de març de 1943 el 9. Armee evacuà Rjev i el sortint de Viajma. El 4 de juliol, el 9è. Panzerarmee, conjuntament amb el 4. Panzerarmee del Grup d'Exèrcits Sud, atacaren el sortint de Kursk en l'operació Zitadelle, la batalla més gran de tancs de la història; però el 17 de juliol l'atac va ser cancel·lat amb uns guanys territorials mínims i unes grans pèrdues en homes i equipament. L'Exèrcit Roig contraatacà, capturant Oriol l'1 d'agost, Smolensk i Roslavl el 24 de setembre i Gomel el 26 de novembre; el Heeresgruppe Mitte, ara sota el feldmarschall Ernst Busch, va haver de recular cap a Bielorússia.[15]

El 22 de juny de 1944, dos milions i mig de soldats soviètics atacaren el Heeresgruppe Mitte, de només 400.000 homes, ara sota el feldmarschall Walter Model. L'Exèrcit Roig capturà Vítsiebsk el 27 de juny, Mahilioǔ el 28 de juny, Babruisk el 29 de juny i Minsk el 4 de juliol, causant 300.000 baixes als alemanys i pràcticament anihilant el grup d'exèrcits. A mitjans de juliol l'Exèrcit Roig controlava Bielorússia i avançà cap a la Lituània Oriental, capturant Vilna el 12 de juliol i Kaunas el 30. Llavors es dirigiren cap a Polònia, capturant Brest-Litovsk el 28 de juliol, Bialistock el 29 de juliol i la Varsòvia oriental el 31 de juliol. Els exèrcits soviètics s'aturaren al Vístula i permeteren que els alemanys eliminessin la insurrecció de Varsòvia (1 d'agost-2 d'octubre de 1944). El generaloberst Georg-Hans Reinhardt prengué el comandament del grup d'exèrcits a l'agost de 1944.[15]

Tropes alemanyes incendiant edificis de Varsòvia per suprimir la insurrecció

El 12 de gener, l'Exèrcit Roig va reprendre l'ofensiva, capturant Varsòvia el 17 de gener i avançant cap a l'interior d'Alemanya. S'aturaren al riu Oder el 3 de febrer, i pel 23 de febrer ja havien ocupat la major part de Prússia Oriental. El 25 de gener de 1945, el Heeresgruppe Mitte passà a anomenar-se Heeresgruppe North, comandat pel generaloberst Lothar Rendulic (a partir de març de 1945, pel generaloberst Walther Weiß), amb 25 divisions (2 panzer, 1 panzer de la Luftwaffe, 1 panzergrenadier de la Luftwaffe i 21 d'infanteria), defensant la bossa de Königsberg i la península de Samland. El 17 de març de 1945 l'Exèrcit Roig atacà, capturant Königsberg el 9 d'abril i Samland el 21.[15]

Presoners de guerra alemanys a Moscou

El 24 de gener de 1945 es formà el grup d'exèrcits Weichsel, comandat pel Reichsführer-SS Heinrich Himmler (a partir de març, pel generaloberst Gotthard Heinrici; i a l'abril, pel generaloberst de la Luftwaffe Kurt Student, amb 47 divisions (3 panzer, 35 d'infanteria, 7 Waffen-SS, 1 d'infanteria naval i 1 paracaigudista), als exèrcits 3r Panzer, 2n i 9è, defensant el front de l'Oder i la costa de Pomerània. El 24 de febrer l'Exèrcit Roig atacà, capturant Kolberg el 18 de març i Danzig el 30. El 16 d'abril les tropes soviètiques iniciaren l'atac sobre Berlín; defensat pel 9. Armee. L'1 de maig, la guarnició de Berlín es rendí, i el 3 de maig l'Exèrcit Roig enllaçà amb les tropes britàniques i estatunidenques al riu Elba.[15]

El Front Sud 1943-1945[modifica | modifica el codi]

Al febrer de 1943 Ucraïna estava defensada al riu Donets pel Grup d'Exèrcits Sud, format el 12 de febrer pel Grup d'Exèrcits Don del feldmarschall Erich von Manstein, amb el 1. i el 4. Panzerarmees, el Armeeabteilung Kempf (després 8. Armee) i el Armeeabteilung Hollidt (després el 6. Armee), totalitzant 32 divisions (7 Panzer, 17 d'infanteria, 2 motoritzada, 4 granaders-panzer Waffen-SS i 2 de la Luftwaffe). Crimea i la península de Taman estaven defensades pel Grup d'Exèrcits A del feldmarschall Ewald von Kleist, amb 20 divisions (1 Panzer, 7 d'infanteria, 2 de fusellers, 2 de muntanya, 1 de la Luftwaffe, 6 romaneses i 1 eslovaca), amb el 17. Armee, al que s'uní el 6. Armee a l'octubre de 1943.[15]

Al febrer de 1943 l'Exèrcit Roig avançà des de Stalingrad, capturant Kursk el 8 de febrer, Bélgorod el 9, Rostov del Don el 14 i Khàrkiv el 16. Manstein contraatacà el 19 de febrer amb el 1. Panzerarmee reocupant Khàrkiv el 15 de març. El 17 de juliol l'Exèrcit Roig atacà de nou, capturant Bélgorod el 5 d'agost i Khàrkiv el 25; i el 30 de setembre el Grup d'Exèrcits Sud es va haver de retirar fins al riu Dnepr, abandonant Kiev el 6 de novembre. El Grup d'Exèrcits A evacuà la península de Taman el 9 d'octubre, i pel 31 el 17. Armee va quedar encallat a Crimea.[15]

El 24 de desembre de 1943 l'Exèrcit Roig tornà a l'atac des dels seus caps de pont al Donets contra el Grup d'Exèrcits Sud, capturant Jitòmir el 31 de desembre, Nikopol el 7 de febrer de 1944, la bossa de Cherkassy el 15 de febrer i Krivoi Rog el 22, arribant als Carpats septentrionals a la frontera romanesa el 27 de març i Brody i Tarnopol al sud de Polònia el 15 d'abril. El 6. Armee es retirà per la Ucraïna septentrional, abandonant Odessa el 10 d'abril de 1944, mentre que el 17. Armee va perdre Sebastòpol el 9 de maig, sent evacuat per mar des de Crimea fins Romania.[15]

El 30 de març de 1944 el Grup d'Exèrcits Sud a la Polònia meridional va passar a anomenar-se Grup d'Exèrcits de l'Ucraïna Nord, comandat pel feldmarschall Walter Model (a partir de juny, pel generaloberst Josef Harpe), amb tres exèrcits (1. i 4. Panzerarmees i el 1r hongarès). El 12 de juliol l'Exèrcit Roig atacà capturant Brody el 22, Lublin el 23 i Lvov el 27 de juliol. El 23 de setembre el Grup d'Exèrcits passà a anomenar-se Grup d'Exèrcits A, afegint-se el 17. Armee. El 12 de gener la nova ofensiva soviètica colpejà el grup d'exèrcits, que tornà a ser redenominat el 25 de gener, passant a ser el Grup d'Exèrcits Centre sota el generaloberst Ferdinand Schörner (promogut a mariscal a l'abril), amb 3 exèrcits (1. i 4. Panzerarmees i 17. Armee). L'Exèrcit Roig capturà Cracòvia el 19 de gener, arribant al riu Oder el 27 de gener; i les forces soviètiques continuaren avançant a través de Txecoslovàquia, capturant Bratislava el 4 d'abril i Praga el 9 de maig de 1945.[15]

El 30 de març de 1944 el Grup d'Exèrcits A esdevingué el Grup d'Exèrcits de l'Ucraïna Sud, amb cinc exèrcits (6., 8., 3., 17. i 4t romanès), sota el generaloberst Schörner (a partir de juliol, del generaloberst Johannes Frießner). El 20 d'agost els soviètics atacaren, capturant Isasi el 22 d'agost i Chișinău el 24. Romania i Bulgària van abandonar l'Eix, unint-se als Aliats el 23 d'agost i el 8 de setembre respectivament. El 23 d'agost, el grup d'exèrcits es retirà fins a la frontera amb Hongria a la Transilvània septentrional, i esdevingué el Grup d'Exèrcits Sud amb quatre exèrcits (6., 8.; 2n i 3r hongaresos).[15]

A l'octubre de 1944 els soviètics avançaren per l'Hongria oriental, capturant Debrecen el 20 d'octubre i assetjant Budapest entre el 20 de desembre de 1944 i el 13 de febrer de 1945. El grup d'exèrcits, ara sota el general der Infanterie Otto Wöhler ocupà l'Hongria occidental fins al 16 de març de 1945, quan l'Exèrcit Roig reprengué l'ofensiva, penetrant a l'Àustria oriental l'1 d'abril i capturant Viena el 13. El 30 d'abril el grup d'exèrcits passà a anomenar-se Grup d'Exèrcits "Ostmark", amb tres exèrcits (6., 8. Armee i 6. Panzer-SS) comandat pel generaloberst Lothar Rendulic, rendint-se el 9 de maig de 1945.[15]

Al setembre de 1944, els Fronts Sud i dels Balcans es fusionaren. L'Exèrcit Roig penetrà a Iugoslàvia el 27 de setembre de 1944, capturant Belgrad el 19 d'octubre del grup d'exèrcits F (2. Panzerarmee, Armeeabteilgung Serbien). Al novembre, el grup d'exèrcits E evacuà Grècia i Albània; al desembre el 2. Panzerarmeeva ser redesplegat al sud d'Hongria, i el grup d'exèrcits F formà una línia defensiva a la frontera entre Sèrbia i Bòsnia amb tropes croates. Inicialment la línia aguantà bé una ofensiva general de tropes soviètiques, búlgares i de partisans iugoslaus llançada el 15 de març, retirant-se ordenadament, evacuant Sarajevo el 7 d'abril, Rijeka el 4 de maig i Zagreb el 8. El grup d'exèrcits es rendí finalment el 15 de maig de 1945 a l'Àustria meridional.[15]

El Front Occidental 1943-1945[modifica | modifica el codi]

La campanya de Normandia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Operació Overlord

França, Bèlgica i els Països Baixos es trobaven sota l'Alt Comandament Occidental, controlat pel Heeresgruppe B, que ocupava el nord de França, Bèlgica i els Països Baixos, reforçats pel Armeegruppe G al sud de França.[16]

El Heeresgruppe B, comandat pel feldmarschall Erwin Rommel tenia dos exèrcits i la guarnició dels Països Baixos. El 7. Armee tenia 12 divisions (77., 243., 265., 266., 275., 343., 352., 353., 709., 716., 2a Paracaigudista de la Luftwaffe i 21. Panzer) a Bretanya i a la Normandia occidental; i la 319. a les illes del Canal. Més a l'est, el 15. Armee ocupava la Normandia oriental, la regió del Pas de Calais i Bèlgica amb 18 divisions (47., 48., 49., 84., 85., 245., 326., 331., 334., 346., 348., 711., 712., 165. i 182. de Reserva i 17, 18 i 19 de Fusellers de la Luftwaffe); mentre que els Països Baixos estaven defensats per quatre divisions (347., 719., 16a. de Fusellers de la Luftwaffe i 19. Panzer. El Grup Panzer Oest, que el 5 d'agost de 1944 passà a anomenar-se 5. Panzerarmee, constituïa la reserva estratègica de von Rundstedt prop de París, amb nou divisions (271., 272., 276., 277., 2. Panzer, 116. Panzer, Panzer-Lehr, 1. Panzer-SS i 12. Panzer-SS) [16]

El Dia-D començà després de la mitjanit del dimarts 6 de juny de 1944, mentre que el 21è Grup d'Exèrcits Aliat, amb 8 divisions (3 aerotransportades i 5 d'infanteria), 3 brigades cuirassades i una superioritat aèria absoluta, desembarcà a la Normandia occidental, defensada per 3 divisions estàtiques d'infanteria (352., 709. i 716.) del 84. Korps del 7. Armee. El pobre instint estratègic de Hitler deixà les seves tropes sense preparació i la seva precaució evità una ràpida reacció o un desplegament mòbil; i només la 21a Divisió Panzer contraatacà decisivament prop de Caen. Amb els moviments de forces virtualment impossiblilitzat durant les hores de llum a causa de la potència aèria aliada, el desplegament a finals de juny de set divisions mòbils de primera línia del Grup Panzer Oest i del Grup d'Exèrcits G (2. Panzer, la Panzer-Lehr, 1. Panzer-SS, 9. Panzer-SS 10. Panzer-SS, 12. Panzer-SS i 17. SS-Panzergrenadier) era massa tard per destruir el cap de pont Aliat. A finals de juliol, aquest havia estat reforçat amb 28 divisions estatunidenques, britàniques i canadenques (3 aerotransportades, 19 d'infanteria, 6 cuirassades) i 5 brigades cuirassades.

El nord de França, Bèlgica i els Països Baixos[modifica | modifica el codi]

Un Fallschirmjäger amb un Kar 98k adaptat per llançar granades de fusell.

El 17 de juliol Rommel va quedar seriosament ferit després de l'atac d'un caça de la RAF, i von Kluge serví com a comandant del Grup d'Exèrcits B fins al seu arrest, sent substituït per Model. El cap de pont aliat s'expandí lentament davant els ferotges contraatacs alemanys, però la conquesta britànica de Caen el 10 de juliol significà que els desembarcaments estaven assegurats. El 25 de juliol els aliats van abandonar la zona dels desembarcaments, i pel 7 d'agost els alemanys havien perdut Bretanya. El 1. Armee va ser destinat temporalment al Grup d'Exèrcits B, però no va ser capaç d'aturar l'avanç aliat; i el 20 d'agost el 7. Armee i el 7. Panzerarmee, que havia aconseguit fugir tot i que molt malmès de quedar encerclat a la bossa de Falaise durant la retirada a l'oest, travessant el Sena. París va ser abandonat el 23.[16]

El 25 d'agost de 1944 els Aliats van atacar pel Sena. El Comandament Occidental i el Grup d'Exèrcits B es retiraren ràpidament cap a l'est sota un intens bombardeig aeri aliat, evacuant el nord de França pel 6 de setembre, tot i que impedint que els valuosos ports del Canal poguessin ser utilitzats pels Aliats mitjançant guarnicions "fortalesa" aïllades, algunes de les quals aguantaren fins a maig de 1945. L'avanç britànic a través de Bèlgica va ser més veloç, amb Brussel·les sent alliberada el 3 de setembre, Anvers el 4 i Luxemburg el 10. El 15 de setembre la major part del Grup d'Exèrcits B, sense reserves i amb molt pocs blindats, havien format una línia defensiva a Bèlgica (negant als Aliats l'ús del port d'Anvers), i a través de les fortificacions de la Línia Sígrid a través de la frontera germanobelga.[16]

El 15 de setembre l'avanç Aliat, sorprès per la velocitat del col·lapse alemany i mancat de combustible, s'aturà, permetent que els alemanys es reforcessin eviant tropes del Volkssturm, tropes frontereres i unitats volksgrenadier de valor discutible. El 4 de setembre les set divisions del 1r Exèrcit Paracaigudista de la Luftwaffe (84, 85, 89, 176, 179, 353, 6 Paracaigudista) reforçà el Grup d'Exèrcits B als Països Baixos just a temps per ajudar a rebutjar (amb l'important ajut dels 2. SS-Panzerkorps) els desembarcaments aerotransportats britànics a Arnhem entre el 17 i el 26 de setembre.[16]

Malgrat tot, pel 21 d'octubre els Aliats ja havien ocupat el sud dels Països Baixos i Aachen, la primera gran ciutat de l'oest d'Alemanya en caure. L'11 de novembre de 1944 es creà el Grup d'Exèrcits H comandat pel Generaloberst de la Luftwaffe Kurt Student per defensar el que quedava dels Països Baixos amb el 1r Exèrcit Aerotransportat i el 15è Exèrcit.[16]

El 16 de desembre de 1944 la Wehrmacht atacà per les Ardenes belgues amb 24 divisions (12, 18, 26, 47, 62, 246, 276, 277, 326, 340, 352, 560 Volksgrenadier, 3 Panzergrenadier, 15 Panzergrenadier, 2. Panzer, 116. Panzer-Lehr, 1. Panzer-SS, 2. Panzer-SS, 9. Panzer-SS, 10. Panzer-SS, 12. Panzer-SS, 3a Paracaigudista i 5a Paracaigudista) del Grup d'Exèrcits B i del Comandament Occidental. Inicialment les millors divisions de la Wehrmacht a l'oest només tenien al davant 6 divisions aliades. La batalla de les Ardenes tenia com a objectiu reconquerir Anvers, però després d'un èxit inicial l'avanç s'aturà el 24 de desembre, només a 10km del riu Mosa a Dinant després de penetrar 80km, havent esgotat valuoses forces mòbils que podrien haver ajudat a protegir l'Alemanya occidental. Pel 20 de gener de 1945 les tropes alemanyes es trobaven de retorn a la Línia Sigfrid.[16]

El sud de França 1944-45[modifica | modifica el codi]

El sud de França estava ocupat per l'Exèrcit Reforçat G, comandat pel generaloberst Johannes Blaskowitz, comandant el 1. Armee al sud-oest de França, amb 3 divisions estàtiques de defensa costanera estàtica (708 d'infanteria, 158 i 159. de Reserva) amb l'11a Divisió Panzer com a reserva estratègica; i el 19. Armee a la França central i meridional, amb set divisions estàtiques (242, 244, 338 i 716 d'infanteria, 148, 158 i 189 de Reserva) i la 198a d'Infanteria, amb la 9. Panzer en reserva.[16]

A les 8 del matí del 15 d'agost de 1944 el Setè Exèrcit estatunidenc, amb vuit divisions estatunidenques i franceses (sis d'infanteria, una cuirassada i una aerotransportada) saltaren al sud-est de França en l'operavió Anvil. L'Exèrcit Reforçat G (que el 12 de setembre passà a anomenar-se Grup d'Exèrcits G, sense suficients efectius ni suficient potència de foc, es retirà ràpidament. El 19. Armee abandonà Marsella i la Provença el 28 d'agost, Lió el 3 de setembre i Dijon el 10, obligant al 1. Armee, amb el flanc al descobert, a evacuar el sud-oest de França sense presentar batalla i a retirar-se cap al nord-est. Quan els Aliats aturaren la seva ofensiva el 15 de setembre de 1944, el Grup d'Exèrcits G encara ocupava la serralada dels Vosges a Lorena. El 21 de setembre el General der Panzertruppen Hermann Balk rellevà a Blaskowitz, que tornà al càrrec el 24 de desembre, moment en què el 1. Armee s'havia retirat fins al sud-oest d'Alemanya. El gener de 1945 va ser absort pel Heeresgruppe Oberrhein, format al novembre de 1944 a partir d'unitats de lleva i de defensa local. El 19. Armee defensà la bossa de Colmar, la darrera zona de França ocupada pels alemanys, fins al 9 de febrer de 1945.[16]

Els Països Baixos i l'Alemanya Occidental 1945[modifica | modifica el codi]

Tot i que durant el gener de 1945 el Comandament Occidental a la frontera entre Bèlgica, Holanda i Alemanya resistí els atacs aliats, el 8 de febrer tres grups d'exèrcits aliats (el , el 12è i el 21è) llançaren una ofensiva general cap a l'Alemanya Occidental. Pel 21 de març de 1945 els Aliats havien obligat el Grup d'Exèrcits B (exèrcits 7, 15, 5 Panzer i 6 Panzer-SS i la major part del Grup d'Exèrcits G (1 i 19. Armees), comandats des del 29 de gener de 1945 pel general de les Waffen-SS Paul Hausser, a través del Rin, capturant el bosc de Reichswald a la frontera neerlandesa després d'una lluita ferotge, Colònia el 5 de març i establiren un cap de pont sobre el Rin a Remagen el 7 de març.[16]

Procés de presa de decisions[modifica | modifica el codi]

Decisió d'objectius[modifica | modifica el codi]

L'Oberkommando des Heeres (OKH) va ser l'Alt Comandament alemany entre 1936 i 1945. En teoria, l'Oberkommando der Wehrmacht (OKW) servia com a Estat Major General de les forces armades del Reich, coordinant ler operacions de la Wehrmacht (Heer, Kriegsmarine i Luftwaffe). A la pràctica, l'OKW actuà com l'estat major militar personal de Hitler, traslladant les seves idees a plans i ordres militars, i distribuint-les als tres serveis tot i que gairebé no tenia cap control sobre ells. Malgrat tot, a mesura que la guerra progressava l'OKW es trobà exercint cada cop un major comandament sobre les unitats militars, en particular a l'Oest. Això creà una situació cap al 1942 en què l'OKW era el comandament de facto al Teatre Occidental, mentre que l'OKH serví a Hitler com el seu Estat Major personal al Front Oriental.

Com a cap d'estat, Adolf Hitler ocupà el càrrec nominal de Oberster Befehlshaber der Wehrmacht (Comandant Suprem de les Forces Armades), i el 4 de febrer de 1938 ocupà el màxim càrrec professional de Oberbefehlshaber der Wehrmacht (Comandant de les Forces Armades), obligant al seu antic protegit, generalfeldmarshall Werner von Blomberg a retirar-se. Hitler ocupà aquest càrrec fins a la seva mort, el 30 d'abril de 1945, assistit pel servil generalfeldmarshall Wilhelm Keitel com a Chef des Oberkomandos der Wermacht (Cap de l'Estat Major de les Forces Armades); tot i que el poder real restava en mans del generalmajor Alfred Jodl, tècnicament assistent de Keitel com a Chef del Wehrmachtführungsamt (Cap d'Estat Major d'Operacions).[10]

El Oberbefehlshaber des Heeres (Cap de l'Alt Comandament de l'Exèrcit) fins al 19 de desembre de 1941, quan Hitler el rellevà per ell mateix, va ser el generalfeldmarshall Walter von Brauchitsch, assistit pel generaloberst Franz Halder com a Chef des Generalstabes des Heeres (Cap de l'Estat Major General). Les Waffen-SS, establertes l'1 de desembre de 1939, tècnicament mai no va formar part de la Wehrmacht, tot i que passà a estar sota el control de l'Alt Comandament de l'Exèrcit.[10]

Intel·ligència[modifica | modifica el codi]

L'Abwehr va ser l'organització d'intel·ligència alemanya entre 1921 i 1944. El terme "Abwehr" (contraintel·ligència en alemany) va emprar-se com a concessió a les exigències aliades que les activitats d'intel·ligència alemanyes posteriors a la I Guerra Mundial només podrien ser amb propòsits defensius. A partir del 4 de febrer de 1938 el seu nom passà a ser Amt Ausland/Abwehr im Oberkommando der Wehrmacht (Departament/Oficina de Defensa d'Ultramar de l'Alt Comandament de les Forces Armades)

Divisió geogràfica[modifica | modifica el codi]

Els Wehrkreis després del Anschluß.

L'Alemanya Nazi va fer servir el sistema de districtes militars (alemany: Wehrkreis) per tal de rellevar als comandants de camp de tota aquella tasca administrativa que fos possible, així com per poder lliurar lleves regulars de soldats entrenats i subministraments a les forces de camp. El mètode adoptat per l'OKW va ser separar l'Exèrcit de Camp (Oberbefehlshaber des Heeres) del Comandament Local (Heimatkriegsgebiet), deixant les responsabilitats de lleva, reclutada, subministraments i equipació al Comandament Local.

El comandant d'un Cos d'infanteria també comandava el Wehrkreis en igualtat de condicions en temps de pau, però amb l'esclat de la guerra el comandament del Wehrkreis passà a segona fila.

Abans de l'inici de la guerra, hi havia 4 Cossos d'Exèrcit Motoritzats (Armeekorps (mot.)), que eren en efecte ajuts per controlar l'entrenament de les formacions Panzer i Lleugeres, i que no tenien districtes militars corresponents, però que eren proveïts de reclutes i subministraments pels districtes on tenien el Quarter General o les formacions subordinades tenien les casernes. Els districtes estaven organitzats en una jerarquia que incloïa el Quarter General d'Àrea (Wehrersatzbezirk Hauptquartier) i el Quarter General de Sub-Àrea (Wehrbezirk Hauptquartier).

Les branques del Heer[modifica | modifica el codi]

Tropes de cavalleria, 1939.

En la mobilització del 26 d'agost de 1939 el Heer estava dividit en el Feldheer (Exèrcit de Camp), per atacar l'enemic; i el Ersatzheer (Exèrcit de Reserva), a Alemanya en suport.

L'exèrcit de cap estava constituït per 3 tipus de tropes:

1. Fechtende Truppen (tropes de combat):
  • Estats Majors (de les Forces Armades i Alts Comandaments de l'Exèrcit; Estat Major General; Grup d'Exèrcits; Exèrcit i Cos)
  • Infanteria (de línia, motoritzada, lleugera i de muntanya), Comando i unitats penals
  • Tropes mòbils (cavalleria, cuirassats, infanteria mecanitzada, unitats de reconeixement i antitanc)
  • Artilleria
  • Enginyers
  • Senyals
2. Versorgrunsgstruppen (tropes de subministrament)
  • Unitats de Transport
  • Unitats Mèdiques
  • Unitats Veterinàries
  • Unitats de Guàrdia
  • Policia Militar
3. Sicherungstruppen (tropes de seguretat)
  • Unitats de rereguarda
  • Unitats se segona línia (landeschützen)
  • Batallons de camps de presoners de guerra
  • Capellans
  • Músics
  • Especialistes (Sonderführer)[10]

Organització dels Exèrcits de Camp i de Lleva[modifica | modifica el codi]

El Heer no tenia una organització fixa. Van haver-hi 5 grups d'exèrcits: dos (Nord i Süd per la campanya de Polònia i tres més A, B i C per a les campanyes occidentals. Cadascun d'ells estava format per dos o tres exèrcits, amb uns 400.000 homes. Hi havia uns 14 Exèrcits (Armee), format per tres o quatre cossos, amb uns 200.000 homes i, a partir de juny de 1940, dos Cossos Cuirassats (Panzergruppe) (Panzergruppe von Kleist i Panzergruppe Guderian), cadascun dels quals disposava de 3 cossos motorizats.

Hi havia 33 cossos (Korps) (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 17, 21, 23, 24, 25, 26, 27, 28, 29, 30, 38, 40, 42, 43, 44, 46, 47, 48 i 49), cadascun amb entre dues i cinc divisions d'infanteria i uns 60.000 homes, i set cossos motoritzats (Korps (mot.)) amb dues o tres divisions cuirassades o motoritzades i un (XV) amb tres divisions lleugeres. Una divisió de cavalleria i les quatre divisions de muntanya estaven directament sota el control dels seus exèrcits respectius.[10]

Durant el període de Blitzkrieg es formaren 143 divisions d'infanteria. A més de les 35 divisions existents en temps de pau, hi havia divisions de veterans o de reservistes sense entrenament o reclutes de la Polònia i la Txecoslovàquia ocupades, a més de nou divisions de lleva. Cada divisió d'infanteria (Infanteriedivision) de 16.977 homes estava formada per 3 regiments d'infanteria a més d'unitats divisionàries de suport: un regiment d'artilleria format per quatre batallons, un batalló de reconeixement, (amb esquadrons muntats, ciclistes i de suport); un batalló antitanc, un batalló d'enginyers i un batalló de transmissions; serveis de divisió (d'1 a 10 columnes de transport motoritzades o a cavall), una companyia mèdica, un hospital motoritzat de camp; una unitat de policia militar i una de servei postal.[10]

Un regiment d'infanteria (Infanterieregiment), format per 3.049 homes, tenia 3 batallons d'infanteria, una companyia d'artilleria de 180 homes i una companyia anti-tanc de 170 homes. Un batalló (bataillon) de 860 homes tenia 3 companyies de fusellers i una companyia de suport de metralladores formada per 190 homes. Una companyia de fusellers (Schützenkompanie), de 201 homes, tenia 3 seccions de fusellers (Schützenzug), cadascun amb 50 fusellers, format per un estat major de secció, un equip de granades i quatre escamots de 10 homes.[10]

Totes les unitats d'una divisió motoritzada (Infanteriedivision (mot)) eren cuirassades o motoritzades, i a inicis de 1940, les divisions motoritzades quedaren reduïdes a 2 regiments motoritzats, amb un total de 14.319 homes. Una divisió de muntanya (Gebirgsdivision) disposava de 14.131 homes amb dos regiments de muntanya de 6.506 homes, a més d'unitats de suport i serveis, tots ells de muntanya.[10]

Una divisió cuirassada (Panzerdivision), formada per 14.373 homes, tenia una brigada cuirassada (2 regiments de 1.700 homes dividits en dos batallons) i una brigada de fusellers motoritzats de 4.409 homes (regiment de fusellers i batalló motoritzat), amb la resta d'unitats de suport i de serveis sent motoritzades o cuirassades.[10]

Una divisió lleugera (Leichte Division), d'entre 10.000 i 11.000 homes, tenia entre 1 i 4 batallons de 638 homes, i un o dos regiments de cavalleria motoritzada de 2.295 homes, abans de ser reorganitzades com a divisions cuirassades (6a, 7a, 8a i 9a) entre octubre de 1939 i gener de 1940. la 1a Divisió de Cavalleria (1. Kavalleriedivision) tenia 4 regiments muntats (Reiter) de 1.440 homes (cadascun amb dos batallons muntats), un regiment de cavalleria (Kavallerie) (un batalló muntat i un altre ciclista) i un batalló ciclista, amb la resta d'unitats de suport sent motoritzades o muntades.[10]

Per a la campanya de Rússia el Heer s'organitzà igual que per les campanyes Occidental i dels Balcans, amb tres (a partir de 1942, cinc) grups d'exèrcits abans ja desplegats a Occident. Cadascun dels grups d'exèrcits (Heeresgruppe), inicialment d'un milió d'homes comandats per un Generalfeldmarschall, controlava les tropes del Quartet General del Grup i tres o quatre exèrcits. Un exèrcit d'infanteria (Armee, format per 200.000 homes comandat per un Generaloberst, disposava de les tropes de quarter general i entre dos i cinc cossos, a vegades reforçats per un cos cuirassat (un Panzergruppe, i a partir del gener de 1942 elevat a "Exèrcit Panzer" (Panzerarmee), amb cos Panzer i motoritzat (que a partir de juliol de 1942 passarien a anomenar-se també "Panzer"). El 20è Exèrcit de Muntanya operà independentment a l'Àrtic, directament controlat des del OKW.[14]

Les unitats estrangeres[modifica | modifica el codi]

A més dels seus aliats romanesos, hongaresos, finesos, eslovacs i italians, els alemanys desplegaren una gran quantitat de voluntaris no alemanys amb uniforme alemany al Front Oriental, lluitant per aconseguir un lloc privilegiat després de la victòria alemanya.

El 20 de juliol de 1941, el dictador espanyol Francisco Franco, tot i que Espanya era un país neutral, permeté la formació de la 250a Divisió d'Infanteria (la Divisió Blava), formada per 18.693 homes provinents de l'exèrcit i de les milícies de Falange Espanyola, en gratitud a l'ajut alemany durant la Guerra Civil Espanyola.[14] Els voluntaris espanyols van lluitar a Leningrad i a Volkhov fins al 20 d'octubre de 1943 fins que Franco, sotmès a les pressions dels Aliats, va fer que fossin repatriats. Malgrat això, 1.500 voluntaris decidiren quedar-se, formant la Legión Española de Voluntarios, que no seria repatriada fins al març de 1944, deixant dos batallons espanyols a l'Exèrcit de Lleva.[15]

El 369è Regiment Reforçat Croata d'Infanteria va ser format a partir de 3.000 voluntaris croats i bosnis al juliol de 1941, unint-se a la 100a Divisió d'Infanteria Lleugera, lluitant a Ucraïna, fins a rendir-se a Stalingrad al gener de 1943.[14] Les forces croates, que acabarien sumant 3 divisions d'infanteria (369, 373 i 392) van lluitar a Croàcia fins al maig de 1945.[15]

El 638è Regiment Reforçat Francès d'Infanteria va ser format el 27 d'octubre de 1941, lluitant amb el 4. Panzerarmee a Moscou abans de ser relegats a operacions antipartisanes a Polònia i Bielorússia, i de ser finalment traspassats a les Waffen-SS l'1 de setembre de 1944.[14]

La Legió Valona va ser organitzada com el 373è Batalló Való d'Infanteria el 8 d'agost de 1941 amb 860 belgues francòfons membres del Partit Rexista, servint al sud de Rússia amb la 100a Divisió d'Infanteria Lleugera i al Caucàs amb la 97a divisió de fusellers, abans de ser traspassades a les Waffen-SS l'1 de juny de 1943.[14]

A partir de setembre de 1943 els aliats europeus dels alemanys començaren a desertar de la causa de l'Eix, tot i que petits grups de soldats d'aquests països lluitaren a les unitats nacionals de les Waffen-SS, mentre que alguns búlgars, hongaresos i romanesos serviren una unitat de construcció del Heer o com a soldats de lleva de manera individual.[15]

Les Osttruppen[modifica | modifica el codi]

Un Hilfswillige cosac, servint al Front Oriental, gener de 1943

Les divisions alemanyes del Front Oriental reberen amb sorpresa la munió de civils i de tropes soviètiques que els oferien els seus serveis; i ben aviat tots aquests homes van ser emprats en tasques manuals en totes les unitats i, en cas d'emergència, com a reforços de combat. Al setembre de 1941 Hitler sancionà les lleves de ciutadans soviètics com a "auxiliars" (Hilfswillige, habitualment abreujat com Hiwis), insistint sense èxit que havien d'estar desarmats. Cap al 1943 s'estimà que hi havia uns 250.000, i les divisions alemanyes podien tenir-ne fins a un 15% de la seva força divisional.[14]

El 29 d'agost de 1941 els alemanys organitzaren els primers voluntaris en unitats armades (10 batallons i el regiment antipartisà –Freijägerregiment) al Grup d'Exèrcits Nord, i 5 batallons de combat (Kampfbataillone) al Grup d'Exèrcits Centre. Ben aviat es demostrà la seva vàlua en combat, i el 6 d'octubre de 1941 es va permetre que fossin allistats en massa com a "Tropes Orientals" (Ostruppen). La primera unitat cosaca de l'exèrcit Alemany va ser el 436è Regiment d'Infanteria, creat el 22 d'agost de 1941; i a l'octubre següent ja existien 11 esquadrons cosacs de cavalleria per a tasques antipartisanes en divisions de seguretat, o per a reconeixement muntat en unitats panzer. A finals de 1942 van ser augmentats a 11 batallons; arribant a ser 3 regiments muntats, 3 d'infanteria i 6 batallons d'infanteria cosacs.[14]

A partir del 15 de novembre de 1941 es crearen 7 companyies de seguretat a partir de soviètics del Caucas i de l'Orient Mitjà, i el 1942 van augmentar a 6 "legions orientals" (Ostlegionen) a Polònia: armenis, azerbaidjanesos, georgians, del nord del Caucas (ossetes, txetxens i ingúixos), del Turkestan (kazakhs, kirguís, tadjics, turcmans, uzbeks, etc.) i Tàrtars del Volga (tàrtars de Kazan, baixkirs, txuvaixos, udmurts, etc.) Amb la caiguda de Stalingrad les legions reclutaren voluntaris civils en batallons d'ordenança, construcció i transport. Els antics membres de l'Exèrcit Roig formaren 34 batallons d'infanteria i 28 batallons de camp, però només 28 d'aquests batallons entraren en acció al Front Oriental, principalment al Caucas.[14]

El general Andrei Vlàssov amb soldats del ROA.

Des de l'1 d'octubre de 1942 les unitats russes, estonianes, bielorusses i ucraïneses van ser denominades "batallons orientals", servint principalment al Grup d'Exèrcits Centre. Cada batalló (Ostbataillon), d'uns 950 membres, estava a les ordres d'un comandant alemany i un quadre de 36 oficials i sotsoficials alemanys. Al gener de 1943 els 48 batallons orientals (llevat dels batallons estonians 658-660) i tots els Hiwis russos, bielorusso i ucraïnesos van ser nominalment units com l'Exèrcit Rus d'Alliberament (Russkaya Osvoboditel'naya Armiya, o ROA).[14]

Les tropes bàltiques van rebre un tractament preferencial respecte a les altres nacionalitats soviètiques. L'1 de gener de 1943 les tropes estionianes van ser reorganitzades en la 657 Companyia Estoniana, i finalment serien traspassats a les Waffen-SS el 24 d'abril de 1944. En total es formaren 22 batallons bàltics durant la primavera i l'estiu de 1944.[15]

A partir de l'1 de juliol de 1944 les Osttruppen van passar a anomenar-se Freiwillige ("Voluntaris"), en reconeixement a la seva contribució vital a l'esforç de guerra alemany. La majoria d'unitats van ser desplegades a la rereguarda, en tasques de seguretat, construcció i transport, car els alemanys no volien provar la seva lleialtat en combat contra els soviètics; i encara que alguns homes (i en alguna ocasió unitats senceres) desertaren a les línies soviètiques, representaren només una petita proporció dels estimats 800.000 antics ciutadans soviètics que serviren a la Wehrmacht, a les Waffen-SS i a altres organitzacions paramilitars alemanyes.[15] Tots els voluntaris van ser plenament integrats a les divisions alemanyes; i a partir del 24 d'octubre de 1944 s'aprovà la lleva de hiwis polonesos.[15] En total serviren 71 batallons de Hiwis al Front Oriental; però a partir d'octubre de 1943, 42 batallons van ser enviats a Bèlgica, Dinamarca, França i Itàlia.

El 14 de novembre de 1944 el ROA va passar a ser anomenat "Forces Armades del Comitè per l'Alliberament dels Pobles Russos" (VS-KONR), amb uns 50.000 membres, tot i que el nom ROA mai no deixà d'emprar-se.[15] La 1a Divisió va ser formada l'1 de desembre de 1944, lluitant al Front de l'Oder fins a l'abril de 1945, abans de canviar de bàndol i ajudar els insurgents txecs a alliberar Praga dels alemanys al maig de 1945. Tot i que es publicità un Exèrcit d'Alliberament Ucraïnès (Ukrainske Vyzvolne Viysko), aquest mai no es formà.[15]

El 4 d'agost de 1943 es formà la 1a Divisió Cosaca amb 6 regiments de cavalleria (1r i 5è del Don, 2n Siberià, 3r i 4t Kuban i 6è Terek), unitats de suport i serveis. Serví a Croàcia des d'octubre de 1943 i al novembre de 1944 passà a estar sota el control de les Waffen-Ss, dividits en la 1a i la 2a Divisió i formant el XV Cos de Cavalleria Cosaca. Nou batallons independents d'infanteria i dinou de cavalleria van lluitar al Front Oriental amb els alemanys.[15]

Pel juliol de 1943, després de la desfeta alemanya a Kursk, la retirada alemanya era inexorable, i gran part del territori natal de les tropes voluntàries estava sent reconquerit pels soviètics. Així doncs, per tal d'evitar el risc de desercions i motins, a partir d'octubre de 1943 67 batallons van ser enviats a l'Europa Occidental, per augmentar la força destinada a l'Atlantikwall i 24 van ser enviats al Front italià.[16]

Aquests trasllats van provocar un gran canvi en la moral de les tropes, traslladats lluny del seu territori familiar i enviats a lluitar contra els aliats Occidentals en comptes de contra l'Exèrcit Roig, tal com els alemanys els havien promès.[16] Malgrat això, demostraren la seva vàlua en combat, amb 23 batallons servint al Grup d'Exèrcits B a la campanya de Normandia, perdent 10 batallons; i 11 batallons servint amb el Grup d'Exèrcits G al sud de França.[16] Les Legions Orientals, reclutades per alliberar el Transcaucas i l'Àsia Central, es demostraren més problemàtiques: al juliol de 1944 part del 799è Batalló Georgià desertà a les línies aliades, i el 627è Batalló de Tàrtars del Volga s'amotinà; i el 5 d'abril els batallons 803r del Caucas Nord i 822 Georgià, destinats a l'illa de Texel, es posicionaren a favor dels Aliats, fent front als contraatacs alemanys fins al 17 d'abril.[16]

Rancs i responsabilitats[modifica | modifica el codi]

L'estructura de rancs del Heer emprava un sistema establert el 6 de desembre de 1920. Els oficials estaven dividits en 4 grups: Oficials generals (Generale ), Oficials de camp (Stabsoffiziere ), Capitans (Haupleute und Rittmeister ) i Subalterns (Leutnante ). Seguint la tradició, el rang de tinent general indicava la branca de servei original de l'oficial; però en el cas de les branques dels oficials de combat no hi havia diferenciació a les insígnies.[10]

Els sotsoficials estaven dividits en 3 grups. Els Sotsoficials tècnics, creats el 23 de setembre de 1937, pels instructors superiors dels Enginyers i després del Cos de Veterinaris; els Sotsoficials superiors i els Sotsoficials inferiors. El rang de Stabsfeldwebel, creat el 14 de setembre de 1938 pels sotsoficials tornats a allistar després de 12 anys de servei, inicialment eren veterans de la I Guerra Mundial. Hauptfeldwebel no era en si un rang, sinó que era un nomenament introduït el 28 de setembre de 1938. Era el sotsoficial superior d'una companyia, destinat al quarter general de la companyia i anomenat "der Spieß" ("la llança"). Normalment era un Oberfeldwebel, superant en rang a un Stabsfeldwebel (el qual també podia ser promogut a aquest nomenament). Els altres sotsoficials que rebien aquest nomenament eren anomenats Hauptfeldwebeldiensttuer, tot i que no trigaven a ser promoguts a Oberfeldwebel.[10]

La classe de tropa incloïa tots els soldats i caporals, els darrers, com a soldats experimentats, constituint una proporció major d'aquest rang que la que existia en altres exèrcits.[10]

Molts rangs tenien títols de rang alternatius. Alguns, com al Cos Mèdic, diferenciaven els oficials especialistes sense poder de comandament de camp. D'altres, com Rittmeister o Oberjäger, preservaven els seus títols tradicionals.[10]

Gairebé tots els oficials ocupaven rangs substantius, de manera que els oficials i sotsoficials alemanys ocupaven comandaments superiors als que els hauria correspost. Així, no era pas estrany que un Leutnant exercís de comandant de companyia. Mentre que la primera secció d'una companyia habitual de fusellers estava a les ordres d'un leutnant, la segona i la tercera eren comandades habitualment per un oberfeldwebel o un feldwebel. Les promocions als rangs de unteroffizier, feldwebel i oberfeldwebel depenien de la taula d'organització de la unitat, i era la progressió normal per a un sotsoficial capaç. La resta de sotsoficials i rangs inferiors eren recompensats en antiguitat. El rang de obersoldat era ocupat per un soldat que no tenia ni tan sols de les capacitats per ser promocionat a gefreiter.[10]

Generale
(Oficials generals)
Stabsoffiziere
(Oficials de camp)
Haupleute
und
Rittmeister
(Capitans)
Leutnante
(Oficials subalterns)
Wehrmacht
Insígnia d'espatlla
Generalfeldmarschall Generaloberst General Generalleutnant Generalmajor Oberst Oberstleutnant Major Hauptmann Oberleutnant Leutnant
Insígnia de màniga
i camuflatge
Generalfeldmarschall Generaloberst General Generalleutnant Generalmajor Oberst Oberstleutnant Major Hauptmann Oberleutnant Leutnant
Insígnia de coll
Generalfeldmarschall Generaloberst Generaloberst Generaloberst Generaloberst Oberst Oberstleutnant Major Hauptmann Oberleutnant Leutnant
Generalfeldmarschall Generaloberst General Generalleutnant Generalmajor Oberst Oberstleutnant Major Hauptmann Oberleutnant Leutnant
Unteroffiziere mit Portepee
(Sots-oficials superiors)
Unteroffiziere ohne Porteppe
(Sots-oficials inferiors)
Mannscharten
(Tropa)
Wehrmacht
Insígnia d'espatlla
Hauptfeldwebel Hauptfeldwebel Oberfeldwebel Feldwebel Unterfeldwebel Unteroffizier Obergrefreiter Grefreiter Oberschutze Schutze
Insígnia de màniga
i camuflatge
Hauptfeldwebel Hauptfeldwebel Oberfeldwebel Feldwebel Unterfeldwebel Unteroffizier Obergrefreiter Grefreiter Oberschutze
Insígnia de coll
Hauptfeldwebel Hauptfeldwebel Oberfeldwebel Feldwebel Unterfeldwebel Unteroffizier Obergrefreiter Grefreiter Oberschutze Schutze
Hauptfeldwebel Stabsfeldwebel Oberfeldwebel Feldwebel Unterfeldwebel Unteroffizier Obergrefreiter Grefreiter Oberschutze Schutze

Uniformes, insígnies i equipament personal[modifica | modifica el codi]

Colors de servei (Waffenfarbe)[modifica | modifica el codi]

Guerrera de gala amb el waffenfarbe vermell

L'exèrcit alemany emprava un sistema de colors per a la distinció de les diferents armes i serveis dels seus membres. El color bàsic s'anomenava waffenfarbe i el secundari, nebefarbe, que indicava l'origen particular de la carrera professional del portador. Aquest color secundari es representava dins del waffenfarbe, a les espatlleres i als interiors del coll i màniga.

El sistema de colors apareixia a l'uniforme als següents llocs:

  1. vius del dibuix cosit litzen de la insígnia de coll
  2. fons de roba del coll i mànigues de les jaquetes
  3. viu de la tapa esquerra de la jaqueta
  4. fons de les espatlleres dels oficials
  5. vius exteriors de les espatlleres de sotsoficials i tropa
  6. nombres, lletres i emblemes de les espatlleres de sots-oficials i tropa
  7. vius de les costures de la gorra de plat i visera dels oficials, sotsoficials i tropa, a excepció dels generals
  8. viu de la costura en V als birrets
  9. viu dels pantalons
Color Branca
Vermell Generals
Artilleria
Oficials d'Ordenança
Escola de Defensa Química de l'Exèrcit
Carmesí Ministeri de la Guerra
Batalló del Quarter General
Oficials de l'Estat Major General
Oficials veterinaris
Blanc Quarter General de Grup d'Exèrcits
Quarter General de Cos d'Exèrcits
Quarter General de Divisions d'Infanteria
Regiments d'Infanteria
Batallons de Metralladores
Escola d'Esports de l'Exèrcit
Escola d'Oficials
Escoles de Sots-oficials
Batallons de ciclistes
Infanteria Paracaigudista
Quarter General de Tropes de Frontera
Oficials de Reclutament de l'Exèrcit
Escola de Música de l'Exèrcit
Rosa Unitats Panzer
Batallons de reconeixement
Unitats antitanc
Regiments de fusellers motoritzats
Verd clar Batallons de fusellers
Tropes de muntanya
Groc daurat Unitats de cavalleria
Negre Unitats d'enginyers
Blau clar Unitats de transport
Escola d'Abastiment de l'Exèrcit
Policia secreta de campanya
Servei d'Oficials administratius
Blau Oficials mèdics
Taronja Cos d'Oficials Enginyers
Policia Militar
Marró Batallons de ciclistes de reconeixement
Verd molsa Regiments de fusellers
Violat Clergues
Blanc i Negre Enginyers cuirassats
Groc llimona Unitats de senyals
Companyies de propaganda
Bordeus Batallons químics
Batallons de coets

A causa de les complexes característiques del sistema de colors d'unitats i serveis, els colors indicats van patir alguns canvis. Malgrat això, la relació pot considerar-se definitiva fins a 1945.[17]

Banderes i estendards[modifica | modifica el codi]

Insígnies de combat del Heer[modifica | modifica el codi]

Armament[modifica | modifica el codi]

Armament d'infanteria[modifica | modifica el codi]

Armament d'artilleria[modifica | modifica el codi]

Canons d'assalt[modifica | modifica el codi]

Canons antiaèris[modifica | modifica el codi]

Vehicles[modifica | modifica el codi]

Tancs[modifica | modifica el codi]

Destructors de tancs[modifica | modifica el codi]

Documentació personal[modifica | modifica el codi]

Una llibreta de pagaments
  • Identificació personal (Wehrpass)
  • Llibreta de pagaments (Soldbuch)
  • Número de registre militar personal (Wehrnummer)
  • Disc d'identificació personal (Brechriftung un Nummer der Erkennungsmarke)
  • Targeta d'horaris de la unitat (Kriegsstammrrolenblatt)
  • Documentació militar personal diversa
  • Llibre del document personal (Wehstammbuch
  • Llibreta sanitària (Gesunheitsbuch)
  • Identificació de registre militar (Wehrstammkarte)
  • Informe policial (Polizeibericht)
  • Llibreta mèdica de l'oficial (Krankenoffizierepapiere)
  • Llibreta de sancions (Auszug aus dem Strafbuch)[18]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. McNab, Chris. The SS: 1923–1945, pp 56, 57, 66.
  2. Haskew, Michael. The Wehrmacht: 1923–1945, p 28.
  3. Haskew, Michael. The Wehrmacht: 1923–1945, pp 61, 62.
  4. 4,0 4,1 Máquina, p. 12
  5. Máquina, p. 13
  6. Máquina, p. 15
  7. Máquina, p. 17
  8. 8,0 8,1 8,2 Máquina, p. 18
  9. Máquina, p. 19
  10. 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 10,10 10,11 10,12 10,13 10,14 10,15 10,16 10,17 10,18 10,19 10,20 10,21 10,22 10,23 Men at Arms 311: The German Army 1939-45 - Blitzkrieg
  11. Maquina p. 20
  12. Campbell p. 29
  13. 13,00 13,01 13,02 13,03 13,04 13,05 13,06 13,07 13,08 13,09 13,10 13,11 13,12 13,13 13,14 13,15 13,16 13,17 13,18 Men at Arms 316: The German Army 1939-45 – Africa & Balkans
  14. 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 14,10 14,11 14,12 14,13 14,14 14,15 14,16 14,17 14,18 14,19 14,20 14,21 14,22 Men at Arms 326: The German Army 1939-45 – Eastern Front 1941-43
  15. 15,00 15,01 15,02 15,03 15,04 15,05 15,06 15,07 15,08 15,09 15,10 15,11 15,12 15,13 15,14 15,15 15,16 15,17 15,18 15,19 15,20 15,21 15,22 15,23 15,24 Men at Arms 330: The German Army 1939-45 – Eastern Front 1943-45
  16. 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 16,11 16,12 16,13 Men at Arms 336: The German Army 1939-45 – Western Front 1943-45
  17. Regalia del III Reich – p.85-87
  18. Regalia del III Reich – capítol 6

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Heer Modifica l'enllaç a Wikidata
  • González Crespo, Jorge. Regalia del III Reich – Organización e Insígnias de las Fuerzas Armadas. Madrid: San Martín S.L., 1995. ISBN 84-7140-297-1. 
  • Chant, Christopher. La máquina de guerra nazi. Madrid: Agata, 1998. ISBN 84-8238-324-8. 
  • Williamson, Gordon. German Military Police Units 1939–45. Londres: Osprey, 1995. ISBN 0-85045-902-8. 
  • Hastings, Max. Overlord: D-Day and the Battle for Normandy 1944. Pan, 1985. ISBN 0-330-39012-0. 
  • Hastings, Max. Armageddon: The Battle for Germany 1945. Macmillan, 2004. ISBN 0-333-90836-8. 
  • Evans, Anthony A. World War II: An Illustrated Miscellany. Worth Press, 2005. ISBN 1-84567-681-5. 
  • Davies, W.J.K.. German Army Handbook. Shepperton, Surrey: Ian Allen Ltd., 1973. ISBN 0-7110-0290-8. 
  • Thomas, Nigel. The German Army in World War II. Oxford: Osprey Publishing Ltd., 2002. ISBN 1-84176-616-X. 
  • Davis, Brian; McGregor, Malcolm. Flags of the Third Reich 1: Wehrmacht (Men at Arms 270). Oxford: Osprey Publishing Ltd.., 1994. ISBN 1-85532-446-6.