Jordi Bilbeny

Jordi Bilbeny
Jordi Bilbeny, durant la Consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt
Naixement	Jordi Alsina i Bilbeny 14 d'octubre de 1961 (1961-10-14) Arenys de Mar
Residència	Arenys de Munt
Educació	Llicenciat en Filologia Catalana per la UAB
Ocupació	Investigador i escriptor. Cap de Recerca de l'Institut Nova Història
Conegut per	Haver defensat la tesi de la catalanitat de Colom i haver anunciat les de Cervantes i l'obra El Lazarillo de Tormes
Obres destacades	La vida de Llàtzer de Tormos (2007) Cristòfor Colom, príncep de Catalunya (2006) La descoberta catalana d'Amèrica (1999)
Lloc web oficial www.jordibilbeny.com

Jordi Alsina i Bilbeny (Arenys de Mar, 14 d'octubre de 1961) és un autodenominat filòleg i historiador que signa com a Jordi Bilbeny. És conegut per les seves tesis sobre la catalanitat de Cristòfor Colom, de Miguel de Cervantes i l'atribució de l'autoria del Lazarillo de Tormes a Joan Timoneda.

Biografia

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand, no pas doctorat, en Història Moderna a la Universitat de Barcelona, amb la tesi aturada en ser-li retirat el suport acadèmic.

Des del 1990 va ser membre del Centre d'Estudis Colombins, on se'l lloà per "la brillantor de la seva paraula" i "el sentit didàctic", fins que l'any 2004 en fou expulsat per una violenta carta , en què insultava al Centre. L'any 2004 crea la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya (FEHC), que també abandonà durant l'estiu del 2007, passant a formar part de l'Institut Nova Història el 2008.

Ha estat professor de llengua catalana per a adults al Consell Islàmic Cultural de Catalunya i al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona (Wad-Ras) entre d'altres.

Fou l'iniciador del Simposi sobre la descoberta catalana d'Amèrica, que se celebra anualment a Arenys de Munt des del 2001.

L'any 2009, era membre de la Taula Permanent del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació com a representant de la CUP d'Arenys de Munt. Va ser un dels organitzadors de la Consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt del 13 de setembre i va comparèixer en els mitjans de comunicació com a portaveu d'aquesta formació en substitució del seu regidor, Josep Manel Ximenis, que actuava com a coordinador i portaveu de la comissió organitzadora de la consulta. A més a més fou l'autor que va compondre la lletra d'una cançó que va acabar esdevenint l'himne oficiós de la consulta.

Obra

Històrica

A mitjans dels vuitanta, el recent llicenciat Bilbeny s'especialitza en heurística històrica i estudia la manipulació que han patit els textos religiosos històrics per eliminar-ne el que era contrari a l'ortodòxia vigent de la fe. Però en aquells anys no aconseguí gaire ressò i girà la seva atenció cap la teoria de la catalanitat de Cristòfor Colom, proposant-se escriure'n una novel·la històrica. En la fase de documentació s'adona que les dades al voltant del personatge i les seves gestes són incoherents i sovint contradictòries. Mogut per la curiositat, comença a fer pura investigació històrica del cas; el pla de crear una obra de ficció passa a un segon terme i, finalment, és abandonat.

Tesi general

Coberta d'un dels llibres del cronista castellà Antonio de Herrera. Segons en Bilbeny, al segle XVI va començar una pràctica de falsificació de la història entre cronistes castellans; un fet que Cristòfor Despuig ja hauria denunciat a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

Bilbeny considera que la Història de Catalunya ha sofert un procés de manipulació i tergiversació —«historicidi»— des del segle XVI ençà per tal d'afavorir la construcció d'un estat espanyol llunyà del protofederalisme de la Corona d'Aragó i proper al centralisme de la Corona de Castella. Minvant el protagonisme de Catalunya —o la Corona d'Aragó— en la història col·lectiva espanyola mitjançant la falsificació, l'ocultació i la censura —i l'«apropiació»—, s'afavorí el lideratge de la ideologia castellana en la construcció de l'estat espanyol naixent. Desconfia dels llibres històrics, gravats, etc. del segle XVI en endavant, considerant-los sospitosos de censura i manipulació.

Centra la seva activitat en la recerca de documentació que aporti nova llum a la història, i de traces dels retocs en els llibres històrics.

Sobre el control d'impremta al segle XVI, que permetria la censura i l'adulteració de la informació històrica, n'ofereix les següents lleis:

• (1503) Pragmàtica dels Reis Catòlics sobre el control de les impremtes i estampació de llibres.
• (1527) Cèdula Reial d'En Carles I que prohibeix "que es venguin ni imprimeixin les relacions que va enviar En Cortès [Hernán Cortés] de les Índies".
• (De 1528 a 1536) Als Concilis de Bruges (1528), de París (1528), de Canterbury (1529) i de Colònia (1536) hom proclama la prohibició de tot llibre, paper, gravat, etc. que no hagi estat revisat per les autoritats competents.
• (21 de setembre de 1556) Reial Cèdula d'En Felip II que prohibeix, entre d'altres matèries, la impressió dels llibres que tracten d'Amèrica.
• (9 d'octubre de 1556) Reial Cèdula de Felip II per la qual s'ordena als oficials reials dels ports americans que reconeguin els llibres que arriben en els vaixells i que recullin els que es trobin a les llistes dels índexs de la Santa Inquisició.
• (14 d'agost de 1560) Reial Cèdula de Felip II que reforça la de 1556.

En conseqüència, s'ha relacionat en Bilbeny amb la teoria de la conspiració i amb el revisionisme històric. Declara que vol restituir l'autèntic paper català en la història espanyola i universal, desemmascarant identitats, fets, dades, etc., i sospita de la identitat oficial de figures històriques com Santa Teresa de Jesús, el pintor Velázquez, Marco Polo, sant Ignasi de Loyola... I d'altres de les que veurem de seguida (Colom, Cervantes, etc.), per les quals és conegut. A continuació, la gènesi d'aquesta tesi general.

A l'esquerra es veu la firma de Colom com XpoFERENS (1504), a la dreta la seva firma com a "Al Almirant"(1498), segons en Bilbeny. En ambdós casos amb l'anagrama. Però per a Francesc Albardaner aquesta lectura és només un error d'interpretació paleogràfica.

La Tesi del port de Pals

L'any 1987, la Teresa Baqué, membre del Centre d'Estudis Colombins, a «Noves Dades sobre el Descobridor d'Amèrica a Catalunya» (L'Herald "Paine de Jour"), digué que Palos de la Frontera s'havia d'identificar amb Pals de l'Empordà, i que el port de sortida de l'expedició del Descobriment era el port de Pals. En Bilbeny, en un moment en què es troba encallat en els seus estudis colombins, rep en principi aquesta tesi amb incredulitat, però a poc a poc canvia de parer, fins a considerar-la reveladora:

«	De seguida em vaig adonar que darrere del port de sortida es podia amagar l'autèntic desllorigador de la seva nacionalitat [de Colom]. ¿Havien salpat de Catalunya i a Catalunya havien tornat o aquesta dada, com apuntaven alguns especialistes, havia estat introduïda pels historiadors nacionalistes?	»
—JORDI BILBENY: Cristòfor Colom. Príncep de Catalunya (2006) P. 12

Bilbeny passa a esdevenir-ne el defensor i divulgador més conegut. Ho acaba considerant un cas de censura, i afirmarà que és un cas d'ocultació i «apropiació» de la verdadera identitat —en aquest cas d'un port—, aprofitant la semblances del noms de les viles "Pals" i "Palos" (Pals seria la vila fortificada de què es parla en els textos de l'època, i on residirien els germans Pinzón): és a partir d'aquest cas concret que se li acut i formula la tesi general que hem vist. Sobre documentació on consta el port de partença, en Bilbeny aporta una sèrie de fonts impreses en els segles XV i XVI, en què «la gran quantitat de contradiccions indica el retoc dels censors».

Bilbeny afegeix que l’Alfonso García de Matamoros, al seu De Academia et Doctis Viris Hispaniae (1553), en narrar el primer viatge d'en Colom, diu : «Un cop guanyades les Columnes d'Hèrcules, pel mar anomenant Oceà Atlàntic i Gran, naveguen feliçment per les Antípodes»; y també, al Mapa de Piri Reis (1513), el mateix Piri Reis recull el testimoni d'un mariner que havia anat en tres dels quatre primers viatges colombins: «Vam arribar, primer, a l'Estret de Ceuta i, després, havent recorregut quatre mil milles...». És a dir, segons aquests dues fonts, creuaren l'estret de Gibraltrar, la qual cosa seria factible sols si venien de Pals.

Les proves gràfiques

En Bilbeny busca entre gravats, retrats, etc. originals de l'època, ja que, segons diu, s'hi poden detectar traces de retoc o detalls que revelen l'autèntica història:

Imatge	Descripció
	Bilbeny presenta el següent cas com a prova gràfica: a l'esquerra, els vaixells en què Colom arriba a Amèrica durien banderes catalanes (1557); a la dreta, en una edició posterior (1772), haurien estat substituïdes per unes de castellanes.
	En aquest portolà del portuguès Domingos Teixeira (1573) s'hi pot veure, segons en Bilbeny, que les marques de domini a Amèrica són l'escut de la Corona d'Aragó, i per tant, són possessió d'aquesta corona: el portolà, en haver estat creat en un país encara independent de Castella, no hauria patit l'alteració de la censura. En canvi, segons el llibre de text de Batxillerat Història, coordinat per l'Agustí Alcoberro, actual director del Museu d'Història de Catalunya, en aquesta imatge els escuts barrats simplement representen la monarquia hispànica.
	"Gràcies a aquest gravat del segle XVI, que representa la vila d'on va sortir l'expedició, podem fer una comparació amb aquesta fotografia del 1940 de la vila de Pals. Els tres arbres externs a la muralla [A,B,C] ens donen una referència del punt de vista de la representació de les dues imatges. És evident l'analogia entre els elements arquitectònics emergents, com el campanar [D] i la torre de vigilància [E], així com les torres [F] i la mateixa muralla [G] en proporcions i distàncies. El perfil, la situació espacial i en general l'estructura topogràfica del conjunt coincideixen clarament en les dues versions". Comentari tècnic de l'arquitecte Massimo Cova a L'apropiació del descobriment d'Amèrica, minut 56.
	En Bilbeny assegura que en aquesta il·lustració del llibre de Theodor de Bry Americae (1557) s'hi pot veure com els mariners que arribaren a Amèrica duien "barratines i saravells", peces de roba característiques dels mariners catalans.

Alguns exemples d'identitats manipulades

Cristòfor Colom

Signatura de Bartolomé de las Casas sent bisbe de Xiapes (1543-50). S'hi llegeix "Fra Barthomey/u Casaus i "Ep." ('bisbe' en llatí). Segons en Bilbeny, el cognom "Casaus" demostra la catalanitat del bisbe —en contra de la hitoriografia, que el fa oriünd de Sevilla.

Portada del llibre del bisbe, en què es llegeix "...de las Casas/ o Casaus...".

Imatge de la làpida de Cortés al Templo del Hospital de Jesús , a Mèxic. El metelinense, que feu fortuna treballant en l'empresa castellana de la Conquesta, sembla que tingui l'escut dels reis d'Aragó al mig del seu d'heràldic (cliqueu imatge).

Bilbeny manté la tesi, seguint una tradició d'historiadors nacionals i forans, que Cristòfor Colom era català, segons ell el barceloní Joan Colom i Bertran, noble navegant i militar «urgellista» que en la Guerra Civil Catalana (1462-72) es posicionà contra Joan II, per la qual cosa patí persecució i exili.

Hi afegeix que tant els seus viatges al Nou Món —incloent-hi el del Descobriment, que hauria partit de Pals de l'Empordà—com la posterior conquesta van ser una empresa organitzada, finançada i protagonitzada per la Corona d'Aragó; i que posteriorment l'Estat espanyol va censurar i manipular els llibres històrics, impressions, gravats de l'època..., que s'hi referien i ocultà la catalanitat dels protagonistes (el mateix Colom, Juan de la Cosa, Amerigo Vespucci, Hernán Cortés Bartolomé de las Casas...) per apropiar-se del domini colonial en favor de la Corona de Castella. Aquesta manipulació hauria començat a l'època de Colom.

Rebuig documental i tècnic a aquesta tesi

Tant la tesi del port de Pals com la d'en Colom i Bertan com a Descobridor han estat rebutjades pel Centre d'Estudis Colombins, entre altres motius perquè Joan Colom i Bertran havia mort abans del descobriment. Les distàncies recorregudes i diversa documentació no deixen lloc a cap dubte que la expedició va salpar de Palos de la Frontera (Huelva), d'on eren naturals els germans Pinzón.

D'altra banda, l'activitat portuària de Palos de la Frontera va quedar demostrada, tant per les prospeccions geofísiques realitzades a l'antic Port de Palos per l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers de Mines de Madrid, entre 1989 i 1990, com per l'estudi publicat per la Universitat de Huelva sobre l'antic castell i port de Palos de la Frontera.L'historiador Julio Izquierdo Labrado va publicar, en una de les seves obres, alguns dels resultats de l'estudi, a més de les seves investigacions sobre el port de Palos de la Frontera.També la difunta duquessa de Medina Sidonia, Luisa Isabel Álvarez de Toledo y Maura, conservadora de l'arxiu de Medina Sidonia, indica que l'elecció de Palos de la Frontera no va ser casual, sinó que es deu a la seva antiga tradició marítima i a les qualitats dels mariners de Palos, que tants serveis havien fet a la corona durant la Guerra de Successió Castellana.

Obres de Bilbeny de temàtica colombina

• Petit manual de la descoberta catalana d'Amèrica, Llibres de l'Índex, Barcelona, 2011. Bilbeny fa un recull de textos de l'Antic Règim que testimoniarien la participació catalana en la descoberta d'Amèrica. ISBN 9788496563407 .
• El dit d'en Colom, Llibres de l'Índex, Barcelona, 2010, ISBN 978-84-965-6390-2. Recull d'articles.
• Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006. ISBN 84-8437-833-0.
• Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom: David Bassa entrevista Jordi Bilbeny, Llibres de l'Índex, Barcelona, 2003. ISBN 84-95317-25-7
• Pero Vàzquez de Saavedra i Cristòfor Colom: una relació científica, ideològica i de parentiu a cavall de Portugal i Catalunya, que aclareix definitivament la descoberta catalana d'Amèrica, Arenys de Mar, Imp. Pons-Ribot, 2001.
• La descoberta catalana d'Amèrica: Una reflexió sobre la manipulació de la Història, Edicions Gargot, Granollers, 1999, ISBN 84-930490-2-6.
• Cristòfor Colom, ciutadà de Barcelona, Gallifa [s.n.], 1998. (ISBN desconegut)
• Notícia històrica de la descoberta catalana d'Amèrica segons les fonts catalano-aragoneses de l'Antic Règim, Quaderns d'estudis colombins; Barcelona; Òmnium Cultural, 1998. (ISBN desconegut)
• Brevíssima relació de la destrucció de la Història: La falsificació de la descoberta catalana d'Amèrica, El Set-ciències, Arenys de Mar, 1998. ISBN 84-930490-2-6

L'any 2006, amb la publicació de la seva obra, dóna per tancat el període d'investigació de temàtica colombina.

Cervantes i El Quixot

Portada de la quarta edició del Quixot.

A peu d'imatge s'hi pot llegir la nota del mateix Brandariz: «Supuesta partida de bautismo de Miguel de Cervantes. En uno de los márgenes puede verse el nombre del autor como un añadido posterior».

Ferràn Cortès i el seu escut d'armes amb les quatre barres.

Una altra tesi d'en Bilbeny, anunciada a partir del 2005, és que Miguel de Cervantes era un noble valencià d'avantpassats antitrastàmara (Joan Miquel Servent), amb casa a Barcelona i llinatge a Xixona, i que el Quixot, llibre crític amb la política castellana i amb «tendència a la catalanofília», va ser en un principi escrit i publicat en català, però censurat i traduït al castellà.

Els obscurs orígens de Cervantes

Bilbeny considera sospitós que hi hagi tantes llacunes sobre la personalitat i vida d'en Cervantes, qui ja en vida era una personalitat de certa fama, i que se li hagin atribuït tantes pàtries diferents —Alcàsser de Sant Joan, Sevilla, Madrid, Alcalà d'Henares... Fins i tot, l'actualment acceptada —Alcalà d'Henares— va ser posada en entredit l'any 2005 per l'estudiós César Brandariz, que va considerar falsa la partida de baptisme que vinculava natalíciament Cervantes a aquesta ciutat (vegeu marge).S'ha acusat el mateix Cervantes d'amagar deliberadament el seu lloc de naixement, «que és com dir que algú ha amagat aquest lloc perquè en el futur se’l considerés castellà», conclou en Bilbeny. Bilbeny aplica l'esquema de Colom al cas Cervantes: creu que, com aquell, aquest és una cas d'apropiació, de substitució feta per la censura d'una personalitat de la Corona d'Aragó per una de castellana, sense tenir en compte la incoherència esdevinguda. D'aquí la confusió sobre l'origen i el recorregut vital de l'autor.

Després de fer recerca, i tenint en compte que «sabem que una branca dels "Servent" mallorquins van passar a Castella, on es van passar a dir "Cervantes"», en Bilbeny assenyala en Joan Miquel Sirvent com a la figura històrica oculta.

L'edició perduda del Quixot

El principal punt, apart de la teoria dels Servent de Xixona, és que l'edició perduda anterior a 1604, acceptada per la majoria dels autors, coincidiria amb l'edició perduda de Barcelona esmentada per Cervantes a la 2a part del Quixot de 1614 —on curiosament no s'esmenta l'edició prínceps de Madrid.

Antecedents de censura del català

Per tant, no seria aquest el primer cas en què una obra en català és obligada a ser publicada en castellà als segles XVI i XVII. Fa un llistat d'autors i comentaris de l'època en què sembla que la qüestió de publicar en català podia resultar conflictiva:

«	[...] Jeroni Pujades, [en el] pròleg a la Crònica Universal del Principat de Catalunya[1606] [diu que] no va traduir el llibre al castellà com volien alguns: «Desitjaven alguns que fos aquesta obra escrita en llengua castellana, com aquella que és més estesa i entesa per les nacions estrangeres. Però no és estada possible altra cosa del que s’és fet». És a dir, que publica el primer volum en català, però tots els restants en castellà, tot i deixar dit que escriu en català «per no ser ingrat a la pàtria i nació, deixant la pròpia per altra llengua» i perquè «els prelats, doctors, mestres i escriptors deuen acomodar-se al profit i utilitat dels súbdits, oynts, dexebleso lectors, no obstant sien murmurats, menyspressats y, com diu Sant Pau, excomunicats y anathematizats» i no fer com d'altres que usen la llengua castellana. Onofre Manescal, [en el] Sermó (1603), [diu que] no vol que s'imprimeixi en castellà, «del qual parer eren alguns, entenent que en llenguatge castellà avia de ser més comú i més apazible». Els sermons següents són ja en castellà. Lluís Ponç d'Icard, [en el] pròleg a l'edició castellana del Llibre de les Grandeses de Tarragona (1572), p. 136-37, [diu que] «aquest llibre avia jo compost, discret i savi lector, en llengua catalana», però «coneixent el greuge que feia a aquesta ciutat, que per sola Catalunya el meu llibre fos fet (...) m'ha semblat traduir-lo al castellà, encara que jo hi estigui poc versat, no perquè tingui jo per millor aquesta llengua que la catalana ni que altres, sinó que com sigui jo natural de l'invictíssim rei Felip nostre Senyor, és més usada en tots els regnes». I, sobretot, perquè «no es vol posar a perill de ser reprès i mal notat». Insisteix al lector que el perdoni per escriure en llengua aliena, «puix ni jo podia servir-te d'altra manera, ni pagar l'obligació que tinc i dec a la meva pàtria, per la qual, segons Ciceró, no s'ha de témer cap perill». Pel bisbe d'Oriola, Josep Esteve, «cuando los pueblos están sujetos al mismo imperio, los vasallos tienen la obligación de aprender la lengua de su dueño.» (1595). Francesc Tarafa havia publicat el 1552 el llibre Dels pobles, rius y muntanyes de Espanya. Es va traduir al llatí, però «del text català no se’n sap res.». Martí de Viciana, a la dedicatòria de las Alabanzas de las Lengua Hebrea, Griega, Castellana y Valenciana (València, Joan Navarro, 1574), demana al Senat que el «perdoni per haver passat aquesta obra del valencià al castellà [...] per bé que l'havia escrita en català ; que per la mateixa causa haguí de passar la Chronica de Valencia, i el Llibre de la Noblesa, Armes y Blasons, i el Llibre de Recreació dels dies calorosos de juliol, que després d'haver-los compilat, en la traducció de tots ells tinguí altre tant treball solament per fer-los comunicables a moltes altres Províncies», per bé que l'havia escrita en català perquè tots els qui parlen castellà «tornin a la seva llengua natural, que de la teta mamaren i no la deixin per cap altra del món, puix en la seva propietat a moltes excedeix"» Com diu En Joan Fuster,«redactà els originals en català i hagué de traduir-los per publicar-los». El Braç Popular denuncia a les Corts de Montsó de 1585 els greuges a què «els frares de la terra són sotmesos, entre els quals hi ha la comminació de parlar "en cristiano"». Segons En Diego Romero Lucas, en parlar de les edicions en català del segle XVI: «És molt destacable el fet que han desaparegut quasi totalment les obres literàries impreses en aquesta llengua [catalana], a excepció d'algun certamen poètic en honor de la mare de Déu o d'algun sant». «A més, ni tan sols es reimprimeixen les grans obres d'autors valencians de finals del segle XV i principis del XVI, que tan presents va estar en els orígens de la impremta valenciana: Joan Roís de Corella, sor Isabel de Villena, Jaume Roig o el Tirant lo Blanc». [...]	»
—JORDI BILBENY: «Miguel de Cervantes: català de Xixona. Proves i raons d'una ocultació»; (2005), p. 11-18.

La llengua del Quixot

Segons la tesi de Bilbeny, la incorrecció del llenguatge és causada per imperfeccions de la traducció de l'original català al castellà: «catalanades, catalanismes i errors de traducció» (calcs lingüístics: calcs de locucions, de frases fetes, lèxics, sintàctics...)

Un dels casos que indica és el següent joc fonètic entre "Fili" i "hilo" del següent fragment:

«	—Verdad dices —dijo don Quijote—, y, así, no adivino ni doy en lo que esto pueda ser; mas espérate, veremos si en este librillo de memoria hay alguna cosa escrita por donde podamos rastrear y venir en conocimiento de lo que deseamos. Abrióle, y lo primero que halló en él, escrito como en borrador, aunque de muy buena letra, fue un soneto, que, leyéndole alto, porque Sancho también lo oyese, vio que decía desta manera: O le falta al Amor conocimiento o le sobra crueldad, o no es mi pena igual a la ocasión que me condena al género más duro de tormento. Pero, si Amor es dios, es argumento que nada ignora, y es razón muy buena que un dios no sea cruel. Pues ¿quién ordena el terrible dolor que adoro y siento? Si digo que sois vos, Fili, no acierto, que tanto mal en tanto bien no cabe ni me viene del cielo esta ruina. Presto habré de morir, que es lo más cierto: que al mal de quien la causa no se sabe milagro es acertar la medicina. —Por esta trova —dijo Sancho— no se puede saber nada, si ya no es que por ese hilo que está ahí se saque el ovillo de todo. —¿Qué hilo está aquí? —dijo don Quijote. —Paréceme —dijo Sancho— que vuestra merced nombró ahí hilo. —No dije sino Fili —respondió don Quijote—, y este sin duda es el nombre de la dama de quien se queja el autor deste soneto; y a fe que debe de ser razonable poeta, o yo sé poco del arte.	»
—(Tercera parte del ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, Capítulo XXIII).

Per a en Bilbeny, el joc entre el nom "Fili" i el mot "hilo" mostra un joc de paraules originalment en català (entre "Fili" i "fil") que en traduir-lo al castellà s'hauria malmès. És un d'entre els «moltíssims més» que en Bilbeny assenyala com a indici de traducció.

Lectura política del Quixot

Fa una sinopsi de rerefons polítics de l'argument de l'obra: un castellà que ha perdut el seny de tan llegir obres escrites a la seva terra ha de venir a Catalunya a recuperar el senderi. A més, el Quixot admira en Perot Rocaguinarda, un bandoler català lluitador contra el poder castellà centralista.

Per en Bilbeny, el Quixot és un llibre escrit en clau política, amb referències contínues a les relacions de dominació de la Corona amb la resta de territoris de les Espanyes.

El Lazarillo de Tormes i la Celestina

Coberta de l'edició del Lazarillo del 1554, la més antiga conservada.

Coberta de la primera edició reconeguda de la Celestina, del 1499.

L'any 2000 José G. García-Valdecasas ja teoritzà sobre l'origen a la Corona d'Aragó de La Celestina. Presentà, entre d'altres arguments, la següent troballa: el crític literari del XVII Lorenzo de Gracián esmenta l'autor de La Celestina com a "encubierto aragonés", tot i que en el seu temps ja era atribuïda al castellà Rojas.

Seguint la línia del Quixot traduït per la censura, el 2007 publicà un llibre en què afirma que l'autor del Lazarillo de Tormes era valencià, potser en Joan Timoneda, i que la trama de l'obra era ubicada al Regne de València abans de ser manipulada i reubicada a l'inexistent de Toledo, i escrita en valencià.

Com en el cas del Quixot, també ho argumenta parcialment en una suposada sèrie de valencianismes del text (que ja havien estat assenyalats pel professor de la UNED Francisco Calero ), i en el recorregut inversemblant dels personatges per terres peninsulars, que segons en Bilbeny és causat en substituir els topònims originals valencians per d'altres de castellans (Teulada per Tejares, Gandia per Escalona, València per Toledo,...). Fins i tot assegura que el lloc de naixement del protagonista és Tormos, de la Marina Alta, no pas Tormes. El topònim fluvial Tormes hauria estat un intent més o menys barroer de castellanitzar els orígens del personatge.

L'obra seria una al·legoria de la Revolta de les Germanies, fet històric valencià del segle XVI; una obra, doncs, escrita també en clau política.

Bilbeny usa el fragment següent de les obres d'en Vives (de l'obra La veritat maquillada, dins de Sobre les disciplines) per argumentar que La Celestina havia estat escrita originalment en català: (subratllat, en llatí) "Més savi fou en això qui en la nostra llengua escrigué la tragicomèdia de la Celestina". Segons en Bilbeny, en el cas de Vives l'expressió "en la nostra llengua" sols es podia referir al català, no pas el castellà. En canvi, en la traducció de 1948 (a sota), aquesta expressió és traduïda per "en nuestro vulgar castellano".

Per en Bilbeny, aquests dos casos de traducció i apropiació d'obres catalanes no són una excepció, sinó que s'hauria esdevingut amb una part substancial del Segle d'Or de la literatura espanyola. També seria el cas de La Celestina, part de l'obra d'en Joan Lluís Vives, etc.

• La vida de Llàtzer de Tormos, Anònim, Trad. Antoni Bulbena i Tusell, estudi preliminar de Jordi Bilbeny, edició a cura de Josep Maria Orteu, Llibres de l'Índex, Barcelona, 2007. (ISBN 978-84-96563-51-3)

Lírica i articulisme

L'obra de Bilbeny, però, no es limita a la de temàtica històrica, sinó que també ha conreat la poesia, l'assaig sobre tradicions, la toponímia catalana... Algunes mostres:

• El Falcó, en Roc i la Mercè: la reintroducció del falcó pelegrí a Barcelona. Per Pere Alzina Bilbeny, Pere Alzina Seguí, Jordi Bilbeny i l'Ajuntament de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2003. ISBN 84-8334-425-4
• Els Occitans a Sant Martí d'Arenys a la primera meitat del segle XVI. 1514-1550, Fulls arenyencs de cultura; Ajuntament d'Arenys de Munt DL, 2000.
• Tres nadales i un villancet, Terrassa, Mirall de glaç, 1996. Poemari.
• «L'independentisme d'en Joan Salvat-Papasseit». Bilbeny i Albert Calls. Edicions Sírius, 1991. ISBN 84-86685-12-5. Assaig literari.
• Diccionari Pornogràfic. El Llamp 1991. ISBN 84-7781-055-9. Obra en clau d'humor.
• «Mare de Déu Fumadora» Ajuntament d'Arenys de Mar, 1987, Servei Municipal de Català. Assaig folclòric.
• Paraules de Iho. Arenys de Mar: l'autor, 1986. Poemari.
• Safreig de menta. Arenys de Mar: l'autor, 1984. Poemari.
• Llibre de Tal·là-Tal·lera. Arenys de Mar: l'autor, 1983. Poemari.
• Esventrat esguard. Oikos-Tau, 1982. ISBN 84-281-0512-X. Poemari.

En ocasió de la polèmica sobre el referèndum d'autodeterminació d'Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009, escriu la lletra de la cançó Campanes de llibertat, musicada per l'arenyenc Albert Maynou i cantada per Raquel Xiberta.

Difusió en els mitjans

Cartell anunciador de la pel·lícula del 2006

El llibre del 2003, per exemple, va inspirar un documental al David Grau, arran del qual el 2005 la TV3 va dedicar al tema de la catalanitat de Colom un documental al 30 minuts, en què hi apareixia el mateix Bilbeny. A més, va ser entrevistat en diversos programes —entre els quals el de La nit al dia, de la Mònica Terribas.

L'any 2006, coincidint amb el cinc-cents aniversari de la mort del Descobridor i la presentació d'un seu nou llibre, reapareix als mitjans, tant en programes de televisió de lleure —el cas d'El Club, d'Albert Om— i divulgació —el cas del Mil·lènium del C33— com en premsa —la revista de divulgació històrica "Sàpiens" hi dedicà un article en el número de novembre (nº49).

Cinema

Les seves investigacions han inspirat el director David Grau per crear dos documentals, amb producció de la Pilar Montoliu, tots dos estrenats a cinemes de Catalunya, amb èxit de públic desigual.

• L'apropiació del Descobriment d'Amèrica: Una conspiració d'Estat?, 2003, a partir de la tesi de catalanitat de Colom, i
• Enigma Cervantes(2006), en referència a la de Cervantes,

Jordi Bilbeny va aparèixer com a actor a:

• A la recerca del Grial (2005), del mateix David Grau, en el paper d'Otto Rahn.

El 2007 els estudiants Dani de la Orden i Roger Agustín van fer un documental de temàtica colombina com a treball de recerca, inspirats en la teoria bilbenyenca de l'ocultació de la descoberta catalana d'Amèrica. El mateix Bilbeny hi apareixia; fou produït per la Pilar Montoliu.

• Americae (2007).

El 21 de novembre del 2008 va ser presentat un documental d'en Xevi Mató (director de L'exèrcit del Fènix) i Marc Depoorter sobre la teoria de Bilbeny de Pals de l'Empordà com a port de partida:

• 42º: la història prohibida (2008).
• Colom i La Casa Reial Catalana (2011), direcció de Dani de la Orden i producció de Pilar Montoliu. Porta a les pantalles la tesi de Joan Colom i Bertran com al Descobridor.

Crítiques i suport des del món universitari

• Sobre aquestes tesis, diu Ricardo García Cárcel, catedràtic d’Història Moderna de la UAB:

«[...] La nòmina d'historiadors de dubtosa legitimitat científica disposats a advocar per la catalanitat de Colom es va ampliar (Bayerri, Porter, Parellada, Ferrer, Verdera) fins a desembocar en l'últim apòstol de la causa, Jordi Bilbeny (2006), que, a més de defensar que Miquel de Cervantes era català, ha afirmat el mateix respecte en Colom, amb igual insistència i fervor. Els seus arguments són pur deliri imaginatiu i permeten incrementar l'olimp nacional català amb nous ídols de gran transcendència històrica, que -segons sembla- estimulen l'autoestima, reafirmen la identitat i, de passada, erosionen la competència, al descarregar de mites referencials la història d'Espanya.» De l'article “¿Dónde nació Cristóbal Colón?" Publicat a CLIO, revista de historia, Año 5 num.55

• El catedràtic de la UB Ernest Belenguer critica la seguretat amb què Bilbeny defensa la tesi de la catalanitat de Colom, i la identificació del descobridor amb el Colom barceloní:

«¿A on està, per exemple, la partida de naixement i totes les demés qüestions? Digues-m'ho clar, perquè les partides de naixement són les que són i, fins al Concili de Trento [1545-63], no hi ha nupcialitat, natalitat, mortalitat de forma obligatòria. I dos: Òbviament, és més fàcil de veure la demografia a Mallorca, per exemple, que no a Catalunya, en funció de la pèrdua de bastantes panòplies del 36 al 39 en funció de la Guerra Civil. Per tant, vull saber com està tan segur, sense cap subjectivisme, de que aquesta família Colom [Colom Bertran] és la família de L'Almirall.[...] Jo li he demanat simplement una cosa: El document definitu que me diga que la família i la persona és la mateixa. No dic que [Colom] no sigui català.» Secció de "Combat retòric" dintre de la «27a Setmana del Llibre en Català» a Sant Cugat del Vallès el dia 13 de març de 2009

• Miquel Izard, durant molts anys professor d’història d’Amèrica a la Universitat de Barcelona, en l'article "Creació, història oficial i histèria sagrada", (n. 284, Octubre del 2003, de l’Avenç), va considerar les teories de Bilbeny, base del documental L’apropiació del descobriment d’Amèrica: una conspiració d’estat?, aleshores estrenat, com a incongruents i sense base.
• L'any 2006, el catedràtic d'Història de Catalunya a la UAB Jaume Sobrequés, aleshores director del Museu d'Història de Catalunya, va presentar el llibre Cristòfor Colom, príncep de Catalunya al museu:

«[...] El Museu d'Història de Catalunya i els seus responsables presideixen aquesta roda de premsa perquè hi ha [...] una implicació, al nivell que sigui, en la qualitat i en allò que el llibre del Bilbeny explica. [...] Conec l'obra d'en Bilbeny [...] [i] una mica el moviment científic que hi ha al darrere de l'estudi de la catalanitat de Colom [...] Penso que el tema ha arribat a un nivell acadèmic que mereix ser pres en consideració [...]» «El món acadèmic està ancorat al passat; hi han sospites que comencen a ser certeses que això de la catalanitat d'en Colom no és una frivolitat de diletants», va continuar.

• Josep M. Comajuncosa, Doctor en economia per la Universitat de Princeton, i professor d'economia d'ESADE, ha col·laborat, des del seu àmbit, en les investigacions d'en Bilbeny:

«Jordi Bilbeny, [...] identifica el Descobridor amb la figura de Joan-Cristòfor Colom i Bertran. Bilbeny desgrana el parentesc de Colom amb les monarquies catalana, portuguesa i francesa [...] És la documentació aportada per en Bilbeny i l'anàlisi de la seva naturalesa jurídica el que atorga llum a uns fets que han estat durant segles immersos en una sorprenent boirina. La seva tesi sobre el paper preponderant de la corona catalano-aragonesa en el descobrimient del Nou Món ajudaria a comprendre el considerable impuls experimentat per la Taula de Canvi de Barcelona a principis del segle XVI i la gran immigració que va rebre Catalunya en aquesta mateixa època procedent d'àmplies zones del sud de França, documentada pel professor Jordi Nadal.»

• Laia Climent, professora del Departament de Filologia i Cultures Europees de la Universitat Jaume I (València), l'any 2007, després de llegir l'estudi d'en Bilbeny La vida de Llàtzer de Tormos, escrigué:

«[...] Me n’adone que les crítiques aferrissades contra en Bilbeny o bé el pacte de silenci contra ell mateix i contra en Guia formen part d’un mateix comportament social. Un comportament que s’adapta a la manera política de funcionar de cada època. ¿Les crítiques desgavellades, els comentaris sobre la bogeria d’un autor o els pactes de silenci d’avui dia no ens recorden en temps anterior a la cremada de llibres en la Inquisició, o bé a la persecució dels intel·lectuals contra el règim franquista? És evident que amb en Bilbeny existeix una persecució envers un autor que molesta, que fa trontollar tot el “saber” universitari i que, de més a més, com he pogut comprovar aquests darrers dies, el boig del Llàtzer i del Colom està creant escola. Així doncs, aquest investigador està contribuint a crear el discurs de la veritat, a posar llum a aquesta negror que la visió dominant encega tants i tants intel·lectuals catalans. Esperem que aquest pròleg, i aquest llibre, i els que vinguen, contribuesquen a enderrocar la visió prefabricada que tenim de la nostra pròpia història i a obrir noves vies de recerca i d’interès.»

• Joan Cavaller, professor de la Universitat Internacional de Catalunya, defensa i investiga les tesis d'en Bilbeny de la descoberta catalana d'Amèrica i de la manipulació interessada per part de la Corona de Castella de la història peninsular:

«Per interessos nacionalistes castellans, els llibres d'història no informen d'aquests fets [sobre conquestes o exploracions catalanes], o en tot cas els converteixen en capítols menors davant la posterior entrada dels castellans, però des d'aquí volem subratllar la importància del fenomen expansionista català per a entendre capítols posteriors com ara la descoberta catalana d'Amèrica».

• L'estiu del 2009 va ser convidat per la Universitat Catalana d'Estiu a fer la conferència de títol «La literatura catalana del segle XV al XVII sota la censura espanyola» (sobre la Catalanitat de la Celestina), que ja havia realitzat anteriorment a Arenys de Munt. El fet que fos convidat va merèixer crítiques, per exemple, la de Xavier Deulonder
• Manel Forcano és professor d'Hebreu i d'Arameu a la Universitat de Barcelona. En divulgar-ne la tesi el qualifica de «prestigiós historiador»:

«A la llum de les darreres investigacions dutes a terme per prestigiosos historiadors, talment Jordi Bilbeny, Cristòfor Colom no seria sinó un príncep català emparentat a la casa reial catalana i portuguesa.» Fragment d'"El misteri de Cristòfor Colom", a la introducció del cedé Paraísos Perdidos, Christophorus Colombus, de Jordi Savall, 2006; Alia Vox, AVSA9850A+B

Enllaços externs

• Web oficial de Jordi Bilbeny
• Web oficial de l'Institut Nova Història, on Jordi Bilbeny n'és el cap de recerca
• Univers Bilbeny Blog de Xavi Mir dedicat al personatge Bilbeny i el seu món.
• Vídeo del sopar-tertúlia a Tagamanent sobre diverses teories, acompanyat del David Bassa.

• Diari de Girona