Catalanitat de Cristòfor Colom

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La tesi de la catalanitat de Cristòfor Colom ha estat defensada per diversos historiadors al llarg dels anys;[1][2][3][4][5] està enfrontada a la majoritàriament acceptada tesi genovesa. S'ha afirmat que podria haver nascut a Gènova o a Sardenya, però de família originària catalana, o bé a l'Empordà, Girona, Tarroja de Segarra, Sant Boi de Llobregat, Barcelona, Tortosa, Lleida, Eivissa o Felanitx.

Algunes de les afirmacions són acusades de meres conjectures, o de ser proves circumstancials sense documentació que la suporti, encara que en conjunt l'argumentació sobre la tesi de la seva catalanitat presenta algunes respostes als misteris que envolten Colom i, presumptament, resolen algunes llacunes i formen una alternativa a la tesi genovesa.

Arguments de les tesis[modifica]

Monument a Colom a Barcelona
Detall del mapa de Cresques Abraham de 1375
A l'esquerra, la signatura de Colom com a XpoFERENS (1504); a la dreta la seva signatura com a Al Almirant (1498), en ambdós casos amb l'anagrama.[6]

Encara que diferents investigadors arriben a diferents conclusions sobre l'origen exacte i la identificació de Colom, hi ha una sèrie d'arguments comuns en la tesi sobre la seva catalanitat.

Context històric i marítim al segle xv[modifica]

Context polític de les nacions ibèriques al segle xv[modifica]

Els regnes ibèrics, a la segona meitat del segle xv, van viure immersos permanentment en guerres i conflictes armats de diferents intensitats. Ja al principi de segle, la corona catalana va veure morir l'últim comte rei de la dinastia de Barcelona sense descendència. Les Corts Generals dels tres regnes de la confederació, reunits a Casp, van escollir Ferran d'Antequera, de la casa regnant a Castella, com a nou rei (24-06-1412). El lloctinent de Catalunya, Jaume II d'Urgell, no va acceptar la decisió, es rebel·là militarment i acabà morint empresonat al castell de Xàtiva. La seva muller, la infanta Isabel d'Aragó i de Fortià i les seves dues filles van fugir a Portugal. Una de les seves filles, Isabel o Elisabet d'Urgell i d'Aragó, es va casar amb Pere de Portugal o de Coïmbra; ambdós van ser pares del futur rei Pere el Conestable de Portugal.

Retrat del rei Pere IV de Catalunya

A Portugal es declara una guerra civil (1448-1449) entre el nou rei Alfons V, i el seu oncle, l'exregent de Portugal Pere de Coïmbra, que acaba amb la mort d'aquest en la batalla d'Alfarrobeira.

El 1460 esclata la primera Guerra Civil catalana, entre el rei Joan el Sense Fe i la Generalitat, que defensà els drets de Carles de Viana. El rei capitula el febrer de 1461 amb la concòrdia de Vilafranca, acceptant nomenar successor Carles, que morí el 23 de setembre d'aquell mateix any d'una pleuresia. El 1462 esclatà la revolta dels remences contra la Generalitat, i Joan II es posiciona a favor dels remences, i hipoteca el Rosselló i la Cerdanya a canvi del suport militar francès. La Generalitat aleshores ofereix la corona al rei Enric de Castella, el qual no l'accepta després d'aconseguir de Joan II la seva renúncia als drets al tron de Castella. Aleshores la Generalitat nomenà rei Pere el Conestable (1464-1466), que va fer presoner Roderic de Bobadilla en la Batalla de Gelida, però mor a Granollers l'any 1466.

Retrat del Rei Rainer d'Anjou de Catalunya i Provença
  • La Generalitat oferí el tron a Reiner de Provença (1466-1472). Un cop mort Reiner, la Generalitat capitulà (16-10-1472), sis dies després de morir el seu president Francesc Colom i Bertran. Malgrat això, els marins de la família Colom continuaren la guerra per mar contra les naus joanistes fins a 1474.
  • El 1465, una part de la noblesa castellana nomenà rei l'infant Alfons i mantingueren una guerra civil contra el rei Enric IV fins que morí l'infant el 1468 i, aleshores, nomenaren reina Isabel de Castella. Aquesta aconseguí del seu germà que la nomenés hereva a canvi d'acabar amb les hostilitats. Tanmateix, Enric, el 1470, canvià el seu testament a favor de la seva filla Joana.
  • En morir el rei el 1474, esclatà una altra guerra civil entre els partidaris d'Isabel, recolzada pel seu marit Ferran d'Aragó, i Joana, recolzada pel rei de Portugal, Alfons V. Aquesta guerra acabà amb el triomf militar de Ferran sobre Alfons, el 24 de setembre de 1479.
Rendició de Granada a Ferran el Catòlic
  • El 1479 morí Joan II d'Aragó.
  • De 1482 a 1486 esclatà una nova revolta remença a Catalunya, que Ferran II donarà per acabada amb la sentència arbitral de Guadalupe.
  • També el 1482 els ja reis de Catalunya-Aragó i Castella i Lleó emprenen la conquesta conjunta del Regne de Granada, que acabà el gener de 1492 amb la rendició de Boabdil.
  • Per completar aquest període, els reis catòlics decreten el 1492 l'expulsió dels jueus dels seus regnes a partir del 3 d'agost de 1492, amb la prohibició d'emportar-se or, plata o moneda de curs legal. La data màxima d'expulsió coincideix amb la data en què Colom salpà cap a Amèrica.

Navegacions atlàntiques d'abans de 1492[modifica]

Mapa de Cresques de 1375, detall: Jaume Ferrer
  • La concòrdia de Monteagudo entre Castella i Lleó i Catalunya-Aragó repartia la costa nord d'Àfrica, de Gibraltar a l'est per als catalans i cap a l'oest per als castellans. Malgrat això, l'any 1331 ja existia una comunitat de franciscans catalans a Telde, i el 1351 un bisbat, creat pel papa d'Avinyó Climent VI.
  • Al mapa de Cresques de 1375 poden llegir-se els noms de totes les Illes Canàries, i també el mapa de Cresques parla d'una expedició de Joan Jacme Ferrer per la costa oest d'Àfrica, que partí cap al riu d'Or el 10 d'agost de 1346.[7][8]
  • El 1415 els portuguesos conquereixen Ceuta.
  • El 1420, Jacomé de Mallorca, personatge no identificat,[9] és cridat per Enric el Navegant de Portugal, per dirigir l'escola nàutica de Sagres.
  • A partir d'aquí els portuguesos emprenen la conquesta del Marroc, Kasr al-Kabir (1458), Tànger i Arcila (1471), Azemmur i Mazagan (1502), i Safi (1508). La butlla de Calixt III de 1456 atorgà a l'orde de Crist la jurisdicció espiritual de les illes, ports, terres i llocs, des del cap de Bojador fins a Guinea. A partir d'aquí, els portuguesos es dediquen al mercat d'esclaus de Guinea, usant com a base el fort de Sao Jorge da Mina.
Carta dels Consellers de Barcelona a Ferran II informant que un corsari anomenat Vicens Anes Pinçon de la Vila de Pals ha atacat Barcelona 1479.
  • Els mariners de Palos de la Frontera començaren treballant per als portuguesos, i afegint-se al nou negoci amb autorització del rei de Portugal, o fent el corsari contra les naus portugueses, segons com estiguessin les relacions polítiques entre Portugal i Castella. Tot això va fer que es desenvolupés a la vila una indústria marítima. Existeixen dues constàncies documentals que els Pinzón feren accions corsàries a la Mediterrània. La primera n'és la famosa carta de 1479 dels consellers de Barcelona a Ferran en què l'informen d'un atac corsari al port de Barcelona per part d'un tal Vicens Anes Pinçon, de la vila de Pals. L'altre és un atac a un balener eivissenc pel qual els Pinzón van anar a judici.
  • El tractat d'Alcaçovas de 1479 reparteix els territoris de l'Atlàntic entre Portugal i Castella. Els portuguesos mantenen el control sobre Guinea, la Mina d'Or, Madeira, les Illes Açores, Flores i Cap Verd. A Castella, se li reconeix la sobirania sobre les illes de Canàries. I també atorga a Portugal l'exclusivitat de la conquesta del Regne de Fes.
  • El gener de 1488, Bartomeu Dias arriba al cap de Bona Esperança (acompanyat segons alguns historiadors per Bartomeu Colom).

Formació de Cristòfor Colom[modifica]

L'enumeració de les seves competències humanístiques i científiques demostren que Cristòfor Colom no podia ser la mateixa persona que el llaner de Gènova Cristoforo Colombo.

Coneixements humanístics[modifica]

Coneixements científics[modifica]

Mapa de Zuane Pizigano de 1424

Cristòfor Colom va observar la declinació magnètica amb la longitud, o sia, que la desviació de l'agulla de la brúixola augmenta cap a l'est (i la va anomenar nord-estar) o cap a l'oest (i la va anomenar noruestar).[15][16] Una prova dels coneixements científics que tenia és que obtenia la longitud d'un lloc tenint en compte la desviació de l'agulla.[17][18] Llegint el diari de bord, es pot concloure que Colom tenia cartes nàutiques, la procedència de les quals no coneixem, en què hi havia dibuixades unes terres més enllà d'unes illes.[19][20] En les cartes, la distància al nou món era la real: 2.800 milles.[21]

Mapa de fra Mauro de 1459

En una carta al rei del 1501, escriu: "De molt curta edat vaig entrar a la mar navegant i ho he continuat fent fins avui. El mateix art inclina a qui el segueix a desitjar saber els secrets d'aquest món. Tot el que fins avui es navega jo ho he caminat. Tracte i conversa he tingut amb gent sàvia, eclesiàstics i seglars, llatins i grecs, jueus i moros, i amb molts d'altres. En la marineria em va fer Nostre Senyor abundós; d'astrologia em donà el que abastava, i així de geometria i aritmètica, i enginy a l'ànima i les mans per a dibuixar esfera, i, en ella, ciutats, rius i muntanyes, illes i ports, tot al seu propi lloc". Adjuntà a aquesta carta una certa figura rodona o esfera, segons diu Bartolomé de las Casas.[22][23]

En el primer viatge de Colom, aquest seguí la ruta del paral·lel 28. Les modernes Pilots Charts ens ensenyen que el paral·lel 28 és el dels vents alisis, és a dir, el dels millors vents cap a ponent entre gener i setembre; encara en l'actualitat els velers segueixen aquesta ruta. En canvi, en el viatge de tornada del 16 de gener de 1493, malgrat l'opinió dels altres capitans, va fixar rumb N 1/4 NE en comptes de, simplement, navegar cap a l'est, i canvià el rumb en arribar al paral·lel 38°N, en una longitud 50ºO. Aquesta manera de procedir també està indicada en les modernes Pilot Charts: per tornar d'Amèrica entre gener i setembre s'ha de navegar entre els paral·lels 36° i 39°.[24]

Mapa d'Herricus Martellus, de 1490, on es poden apreciar les costes de Sud-amèrica com si fossin de l'est de l'Àsia

En la relació del tercer viatge de Colom (1498) Colom escriu (resum): "Jo sempre vaig llegir que el món, terra i aigua, era esfèric... i m'he adonat que és rodó de la forma que escriuen, però en forma de pera, i el mugró d'aquesta forma està sobre la línia equinoccial...". El satèl·lit americà Vanguard I confirmà aquesta observació, i el CSIC en un informe diu que: "...l'harmònic del tercer ordre és el responsable d'aquesta forma de pera de la Terra". Colom se'ls avançà 470 anys.[21][25] En la mateixa relació del tercer viatge, diu: "a les Açores... les naus van alçant-se cap al cel com si pugessin".[26] L'Observatori Astrofísic Smithsonian de Massachusetts, a partir de 40.000 observacions de tres satèl·lits, van arribar a la conclusió que "al mar dels Sargassos hi ha una depressió de -30 metres, en el Carib de -50 metres, i prop d'Anglaterra una corba de nivell de +50 metres.[21] El repartiment de les Índies fet pel papa amb la butlla Inter Caetera seguí el consell que donà Colom als reis, com ho confirma la mateixa reina Isabel en una carta a Colom, en què li diu: "... la ratlla que vós vàreu dir que havia de venir en la butlla del papa...".[27]

Globus terraqüi de Martin BenHaim, de 1492

Jaume Ferrer de Blanes, el millor cartògraf del seu temps i un dels negociadors del tractat de Tordesillas,[28] en una carta escrita l'agost de 1494 al rei Ferran diu: "...i si en aquesta determinació meva, algú sembla veure alguna errada, sempre em referiré a la correcció dels que saben i comprenen més que jo, especialment l'almirall de les Índies, el qual, tempore existent, en aquesta matèria més que ningú més sap; perquè és gran teòric i admirablement pràctic, com les seves memorables obres manifesten».[29] De la seva coneixença i domini de les tècniques marítimes, en donen fe els dos cops que els reis el consultaren sobre trajectes: el primer, sobre el trajecte a fer per la infanta Joana per casar-se amb Felip a Flandes, segons una carta del 18 d'agost de 1496 amb què la reina Isabel li agraeix els seus consells. I el segon, en una altra carta, de 6 de febrer de 1502, en què Colom aconsella la reina sobre el viatge de la princesa Margarida d'Àustria per a casar-se amb el príncep Joan.[29] També en dona fe el fet que va aconsellar el governador Ovando a no emprendre un viatge cap a la península perquè preveia un gran huracà. Ovando en va fer cas omís i la seva flota es va perdre.[29]

Un projecte de la corona catalanoaragonesa[modifica]

Rebuda dels reis catòlics a Colom a Sant Jeroni de la Murtra

Les capitulacions estan signades per Joan de Coloma, secretari de Ferran el Catòlic i protonotari de la corona d'Aragó, malgrat que la concòrdia de Segòvia especificava que els funcionaris d'un regne no podien actuar en l'altre.[30] Està redactat a l'estil de la Reial Cancelleria de la corona d'Aragó, amb divisions per capítols tancat amb la sentència plau a ses alteses, tal com es feia en els capítols de cort de les Corts Catalanes, i sense precedents en les capitulacions castellanes.[30] La còpia cancelleresca de les capitulacions es registra i s'arxiva a l'Arxiu Reial de Barcelona.[31] Junt amb l'original de les capitulacions, es va donar a Colom un passaport i una carta de recomanació a un príncep sense posar el nom,[32] que es registren també a l'Arxiu Reial de la corona d'Aragó[33] En canvi, els documents de després del segon viatge es registren al de Simancas.

  • Els càrrecs de governador general i virrei són típics de la corona aragonesa. A la corona castellana, aleshores era inexistent el primer -amb el denominador de general- i poc conegut i no institucionalitzat el segon.[34] El càrrec d'almirall, en canvi, era hereditari a Castella i no a la corona aragonesa, i si Colom demana que aquest càrrec sigui «a l'ús de l'almirall de Castella» ho fa per demanar que sigui hereditari específicament.
Segons Leopoldo de la Rosa, el nom de governador "sembla que no era gaire corrent a finals del segle xv en la terminologia de l'administració pública castellana".[35] Alfonso García Gallo és més rotund i, en analitzar els càrrecs de governador que els reis Catòlics van atorgar a Cristòfor Colom, assegura que "aquests dos càrrecs [eren] desconeguts a Castella i existents, en canvi, a la corona d'Aragó"[36]

Participació de catalanoparlants[modifica]

  • Qui finançà l'operació és el jueu convers valencià Lluís de Santàngel i Bessant (fill d'Azaries Ginillo), escrivà de ració de l'època, equivalent a l'actual conseller d'hisenda, amb 16.000 ducats catalans[37][38] (x 374 = sis milions de morabatins castellans),[39][40] prestats a compte de les rendes de la corona d'Aragó.[41] Possiblement tant l'escrivà de ració com el secretari d'Aragó pensaren que treballaven per als regnes catalanoaragonesos.[42][43][44]
  • En el segon viatge, acompanyen Colom Pere Bertran Margarit com a cap militar, el p. Bernat Boïl com a vicari eclesiàstic, fra Ramon Pané del monestir de Sant Jeroni de la Murtra a Badalona.
  • És després que Colom hagi salpat en el segon viatge quan el papa adjudica les noves terres a Castella. Això es fa per respectar el tractat internacional d'Alcaçovas entre Portugal i Castella, en què es repartien l'Atlàntic.

Diferències amb el Cristoforo Colombo genovès[modifica]

  • La tesi de la genovesitat de Cristòfor Colom es basa en els testimonis dels contemporanis de Colom, i del mateix almirall. Per donar suport a aquesta tesi, el Ministeri d'Instrucció Pública italià va compilar més de 200 documents notarials genovesos,[45] sense signatura de cap classe ni cap informació rellevant -a part que el seu pare era teixidor o boter-, i uns sis que n'esmenten Cristòfor. Sobre aquests documents, la madrilenya Maria Virginia Costa de Abaria exclama: "...documentos de Génova tan sospechosamente abundantes que hacen pensar si la pobreza de Domenico se debería a la cantidad de minutas notariales que pagaba".[46]
  • Sis documents genovesos datats entre 1470 i 1473 de l'Arxiu del Stato de Genova l'anomenen llaner, i al seu pare teixidor i cardador.[47] L'última notícia que se'n té a Gènova, i una de les dues presumptes proves documentals de la seva genovesitat, és el document Assereto, del 25 d'agost de 1479, en què un tal Cristoforo Colombo, ciutadà de Gènova, assegura tenir vint-i-set anys i que marxarà l'endemà en direcció a Portugal.[48][49]
Carta dels consellers de Barcelona a les poblacions del litoral, avisant d'un corsari anomenat Colom amb set naus armades. Oct. 1473
  • En una carta al rei datada el gener de 1495, el mateix Colom afirma haver perseguit i atacat una nau anomenada Ferrandina a les ordres del rei Reiner: "A mi acaeció que el rey Reiner, que Dios tiene, me envió a Tunez para prender la galeaça Fernandina, y estando ya por la isla de San Pedro, en Cerdeña, me dixo una saltía que estavan con la dicha galeaça dos naos y una carraca...".[50] Aquests fets ocorregueren el 6 de setembre de 1472. Per tant, un noi que, en opinió dels estudiosos genovesos, el 1479 encara no havia navegat mai, set anys abans ja dirigia una flota de guerra, segons escriu ell mateix.
  • Tampoc es fa cap cita a la genovesitat de Colom en la carta que els ambaixadors genovesos a Barcelona envien a la Signoria de Gènova, ni Fernando Colom va ser capaç de trobar a Gènova cap parent del seu pare. Nicolao Grimaldi, príncep genovès de Salerno, declarà el 1594 que no coneixia cap genovès anomenat Colom ni Colombo. Ni tampoc Uberto Foglietta, en el seu llibre Della Republica di Genova, esmenta Colom en la llista de capitans de mar famosos.[51]
  • Les lleis castellanes prohibien expressament que cap estranger tingués càrrecs públics.[n. 1]
  • Els historiadors hispànics coincidien fins al segle xix que Colom va morir tenint 70 anys,"[53]senectute bona"[54] o bé "de edad de setenta años"[55] perquè així ho havien deixat escrit els historiadors coetanis. Si va morir el 1506, seria nascut el 1436, i no el 1451 com el Cristoforo Colombo genovès.[56]
  • En tots els documents castellans d'abans de 1492 Colom és anomenat indistintament Colomo o Colom, però mai Colombo.[57]

Cognom Colom[modifica]

Els primers colons del nou món, Americae, Teodor de Bry, 1559

En vida del navegant ja es va utilitzar la forma Colom.[58] És a partir de la signatura de les capitulacions que passa a anomenar-se generalment Colon (sense accent). L'historiador Fernández de Oviedo, cronista d'Índies el 1532, torna a usar preferentment Colom.

També sobre el cognom, les 17 edicions de la carta al rei, a Santàngel i Gabriel Sanxis del 15 de febrer de 1493, en totes aquestes el cognom és escrit Colom, tant en les castellanes, les llatines com les dues alemanyes. Segons Porter, en totes, el nom del descobridor és escrit Colom, amb m. I totes van dirigides al rei (rex hispanorum),[59] excepte la impresa a Valladolid que especifica "por sus Altezas".[60]

Ulloa destaca que Colom és un cognom català, de diverses famílies notables de l'època, i l'origen fonètic més probable del castellanitzat Colón.[61]

Llengua de Colom[modifica]

Anotació d'Hernando Colom a l'Índex de la Biblioteca Colombina on registra la carta a Lluís de Santàngel, en catalan. Es tracta de la traducció impresa a Barcelona al 1493.

.Colom va escriure majoritàriament en castellà, fins i tot en notes personals, dirigint-se als seus germans, a amics italians o al Banc de Gènova. També escrivia en llatí i només existeixen dues notes marginals en un italià deficient.[62]

Bartolomé de las Casas ja va assenyalar que Colom no coneixia bé el castellà i no era la seva llengua materna.[63] Segons Ramón Menéndez Pidal, Colom escrivia un castellà amb influència portuguesa après abans d'arribar a Castella, i descarta com a llengua materna el castellà, portuguès i gallec. A més, suggereix que potser parlava la lingua franca, la parla marinera del Mediterrani.[64]

Els autors que defensen aquesta tesi afirmen que Colom també escrivia en català, però no s'ha conservat cap document. En un catàleg de la Biblioteca Colombina hi ha una anotació del seu fill Hernando on registra la carta enviada a Lluís de Santàngel i afegeix que estava escrita en català. Es tracta d'un text imprés, un exemplar de la traducció impresa a Barcelona al 1493.[65] L'edició en alemany feta a Estrasburg el 1497 indica que és una traducció del català--òbviament el traductor no tenia cap exemplar de l'edició del text castellà original.[66]

Ulloa va assenyalar que en el lèxic castellà de Colom s'hi poden trobar catalanismes. Nito Verdera ha ampliat el lèxic a catalanismes d'origen nàutic, desconeguts fins a Colom en castellà, segons el Diccionario Etimológico Castellano de la RAE.[67] A més, assenyala la coincidència de fins a vint topònims colombins amb les Illes Pitiüses (Margalida, Boca de Dragó, Punta de l'Arenal...).

L'enginyer lingüista Lluís de Yzaguirre i Maura aplica tècniques de lingüística forense i arriba a la conclusió que les interferències fonològiques en els escrits autògrafs de Colom corresponen a les d'un parlant del català oriental central. L'estudi es basa en l'alt índex d'interferències i hipercorreccions donades per l'extensió del betacisme al segle xv, la neutralització de la o àtona en u i la vacil·lació entre essa sorda i essa sonora representades com s, ss, c o ç. Afegeix que això no implica necessàriament un origen en la Catalunya Vella, donada l'expansió de la corona d'Aragó d'aleshores, però que la seva llengua materna explica l'aprenentatge i l'ús del castellà de Colom.[68]

Segons Mn. Gabriel Roura i Monserrat Sanmartí, experts en paleografia, la cal·ligrafia de Colom és d'una persona culta que utilitzava la lletra gòtica cursiva catalana amb gran precisió.[69]

Perfil de Colom[modifica]

Probable retrat de Cristòfol Colom al claustre de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona)
  • Colom lluità contra Joan II en la guerra civil catalana al servei de Reiner d'Anjou. Ho afirma ell mateix en una carta al rei Ferran de 1495: A mi acaeció que el rey Reiner, que Dios tiene, me envió a Tunez para prender la galeaça Fernandina, y estando ya por la isla de San Pedro, en Cerdeña, me dixo una saltía que estavan con la dicha galeaça dos naos y una carraca...[70]
  • Colom no podia ser un pobre teixidor genovès i casar-se amb la noble portuguesa Filipa Monis. Tant Jacques Heers,[71] com Ballesteros Beretta,[72] com Henry Harrisse[73] demostren que no va existir mai cap família noble genovesa cognomenada Colombo. En canvi, la seva nora, quan va voler que el seu fill Diego Colom Toledo ingressés a l'orde d'Alcàntara testificà que Cristòfor Colom era noble, d'acord amb les lleis i costums d'Espanya.[74] Els mateixos reis l'anomenen Don a les capitulacions, Novilem Virum al passaport i nobilem capitaneum nostrum a la carta al Gran Kan. Quan tornà del primer viatge li amplien les armes que soliades tener.
  • Colom coneixia grec, llatí, castellà, portuguès, català i hebreu.[12] Tenia grans coneixements astronòmics, geogràfics, matemàtics i bíblics. El seu mapa segueix la manera de fer de l'escola de cartografia catalana.[75]
  • En cap document oficial consta la seva nacionalitat, al contrari del que es feu amb els contractes d'altri: Fernando de Magallanes, portuguès o Americo Vespucci, florentí;[76] com a màxim consta en algun rebut, i ell mateix es reconeix com a estranger, concretament com a "pobre estranjero enbidiado"[77] a Castella. En canvi, Colom es refereix als reis catòlics com els seus «senyors naturals» (carta a Joana de la Torre)[78] i en Juan de la Cosa, en una carta a Colom de 1495 parla d'"els nostres senyors" i "la nostra Spanya",[79][80] i en la carta a Gabriel Sanxis de 15 de febrer de 1493 parla, referint-se al rei Ferran, de pro felicissimo Rege Nostro ('el molt feliç rei nostre').[81] Si era espanyol i no era castellà, havia de ser d'algun territori de la corona d'Aragó.

Últimes aportacions[modifica]

En els últims anys, la teoria catalana ha aconseguit bastir, mitjançant peritatges científics, suficients proves que demostren la catalanitat de Colom:

  • Les anàlisis paleontològiques del professor Miguel Botella (U. de Granada) de les restes de Cristòfor Colom són les d'una persona de 50/70 anys en morir. Les de Diego Colom, germà de Cristòfor, certifiquen que en morir tenia 52/58 anys, i no 48 com hagués tingut el Giacomo Colombo genovès.[82]
  • Les anàlisis d'ADN de les restes de Sevilla de l'almirall no coincideixen ni amb els Colombo ni amb els Colom analitzats. Això descarta el Colombo genovès, i abona la teoria catalana que Colom no es deia realment Colom. Ja Lluís Ulloa va advertir que s'havia de buscar entre altres famílies, especialment els Casanova Colom.
  • La llarga llista de catalanades dels seus escrits, que fan que fins i tot segons el Diccionari Històric de la RAE Colom sia el primer a emprar molts vocables en castellà, sent tots d'origen clarament català.
  • Els topònims colombins, on l'absència de topònims genovesos o italians és flagrant, i en canvi la presència de topònims catalans, en la major part pitiüsos, és extraordinària.
  • El peritatge de Gabriel Roura, després d'estudiar les cartes autògrafes que es conserven de Colom, afirma que corresponen a algú que escriu amb lletra gòtica catalana. El Dr. Josep-David Garrido i Valls, paleògraf, arabista i historiador, professor de la Universitat d'Alacant, en el seu estudi sobre les cartes de Colom afirma que aquest usa una lletra "gòtica humanística" pròpia de l'orient peninsular en el segle xv.
  • El Dr. Lluís de Yzaguirre i Maura, de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en el seu treball "Aproximació lexicomètrica a les interferències de base fonològica en els escrits autògrafs de Cristòfor Colom", presenta els resultats de l'aplicació de les tècniques actuals d'anàlisi forense sobre el corpus de textos manuscrits consensuats com a autògrafs de Cristòfor Colom. El tractament informàtic de les grafies dels mots emprats per Colom en els seus escrits mostra vacil·lacions, en forma d'interferències i hipercorreccions, en l'ús de la "b" i la "v", i entre la "o" i la "u" en síl·laba àtona. Aquestes interferències serien pròpies d'un català de la zona oriental de Catalunya que s'esforça a escriure en castellà.

En conclusió, podríem afirmar que si, segons els forenses, Colom va néixer l'any 1436, segons el seu fill va començar a navegar amb 14 anys, Colom va ser educat primerament a Marsella o voltants (rei Renat d'Anjou), que als 14 anys va anar a viure a Eivissa on va aprendre a navegar, que la seva mare era catalana, puix aquesta era la seva llengua materna, i que el seu pare era noble, si no difícilment el rei l'hagués nomenat virrei, i encara menys amb el nom Colom.

Investigadors[modifica]

La teoria catalana no ha arribat a trobar documentació que reforci la seva argumentació, en part perquè el 1892 l'Església recollí tota la informació eclesiàstica sobre el personatge per engegar-ne la beatificació, i la té encara emmagatzemada a l'Arxiu de la Inquisició, i els historiadors no la poden estudiar pas. També tenen un Llibre de les profecies no mutilat.[cal citació] Aquesta manca de proves s'explica per la constant manipulació històrica produïda a Espanya en les èpoques totalitàries, que dificulta molt als historiadors oficials mateixos d'escapar-ne.[cal citació]

Les úniques diferències entre els diversos autors són la ciutat d'origen o naixença de l'almirall. S'ha afirmat que podria haver nascut a Gènova o a Còrsega, però de família originària catalana, o bé a l'Empordà, Barcelona, Tarroja de Segarra, Tortosa, Eivissa, o Felanitx.

Precedents de la tesi[modifica]

Luis Ulloa afirma que persistia a Catalunya la convicció que l'origen de Colom tenia alguna connexió catalana.[83] Com a antecedents, el tortosí Cristòfor Despuig en els seus Col·loquis (1557) ja escriu el cognom Colom. El cronista Pere Serra i Postius (1671-1748) en la seva Historia de Cataluña diu que el seu cognom era Colom, nascut al Genovesat però originari de Catalunya. A principi del segle xix, Colom va ser objecte d'estudi relacionant-lo amb el lul·lisme, destacant-hi mossèn Salvador Bové.[83]

Cristòfor Despuig escriu el 1557 a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa: «(Granada) jamai ses pogut conquistar fins que lo Rey d'Aragó D. Fernando segon hi ha posat les mans y la jornada de les Indies del mar Occéano que Christófol Colom, genovés, comensá i aprés acabaren Ferrando [sic] Cortés i Francisco Pizarro á la próspera fortuna del mateix Rey D. Fernando de Aragó per manament y orde del qual se comensase á de atribuir no gens als castellans.» La curadora de l'edició, l'Eulàlia Duran, diu en l'estudi introductori: "Despuig afirma que el descobriment d'Amèrica fet per Cristòfol Colom no comptà amb gens de participació castellana".[84][85]

Jeronimo Zurita, el 1579, en el cinquè volum dels Anales de la corona de Aragón, afirma que Colom va oferir la descoberta d'Amèrica a Ferran II i al seu consell, i va dur a terme l'empresa amb tres naus petites que el rei li manà que armés.[86]

Als Fueros de Aragón, de 1585, s'afirma que el descobriment de les Índies i principi de la seva contesta es feu en el temps del serenísim Rei En Ferran el Catòlic, de gloriosa memòria, i hi intervingueren persones d'aquest Regne.[87]

El 1602, Jaume Ramon Vila, escriu al llibre Armoria: En Barcelona se provey á Cristofol Colom (que fou qui descobrí las Indias) de 17 milia ducats ques manllevaren de Lluis de St. Angel, Escribá de Racions del rey catolich, com consta per escripturas auténticas reconditas en lo Racional de Barcelona, ab las cuals provehy Cristofol Colom l'aramada que feu per lo principi del descobriment desta empresa.[88]

Andreu Bosch, al seu llibre Sumari, índex o epítome... editat a Perpinyà el 1628, apunta: No saben tots quan gran part tenen los de Cathalunya, Rosselló, y Cerdanya a la glòria y blasó de la primera Conquista è descobriment del Nou Orbe, è Indies Occidentals.[89]

El 1630, Leonardo de Argensola, cronista del Regne d'Aragó, edità la Primera parte de los Anales de Aragón. Hi escriu: Tal com no ha de ser agreujada Castella, permetent que els escriptors callin el que la seva nació ha obrat en aquell Món, tampoc no s'ha de consentir que ningú no defraudi al Rei Catòlic la glòria d'haver donat principi a la major obra de la Terra, de molts segles ençà.[90]

Durant la revolta dels Segadors aparegué un escrit fet per Gaspar Sala, el 1640, dirigit al rei Felip III d'Aragó, en nom dels consellers de Barcelona que afirma: En els quatre angles del món ressonà el sorollós valor de les armes Catalanes, sempre vencedores. A la conquesta de les Índies Occidentals partí de Barcelona En Colom, amb molts catalans.[91]

El 1697, als Anales de Aragón escrits per Diego Iosef Dormer s'explica que les corts de Montsó de 1533 a 1553 es dirigiren a Carles I en aquests termes: Ja el Rei Catòlic, el vostre avi, es complagué per l'ajut que els castellans feren al Rei en la conquesta d'alguns dels dits Regnes -d'Aragó- donar-los i incorporar-los en els Regnes de Castella, la meitat del Regne de Granada i la meitat de les Índies, que pertanyien al dit Rei Catòlic.[92]

Narcís Feliu de la Penya, el 1709 en els seus Anales de Cataluña, explica: Molt del nostre intent és referir aquesta nova Meravella, per tal com és la Nació Catalana la primera que plantà en aquell Nou Nón el Gloriosíssim Estendard de la Fe, i d'on partí de Barcelona En Colom per aquesta conquesta.[93]

El monument a Colom de Barcelona[modifica]

Monument a Cristòfor Colom a Barcelona. Vista nocturna

El monument a Colom de Barcelona fou inaugurat l'1 de juny de 1888. A més de l'estàtua de Colom dalt d'una columna, és un conjunt escultòric amb un simbolisme que reivindica la presència de catalans en el descobriment d'Amèrica. A la base de la columna són representats Lluís de Santàngel, el financer del primer viatge; Jaume Ferrer de Blanes, el mestre de Colom; fra Bernat Boïl, cap eclesiàstic del segon viatge i primer vicari apostòlic d'Amèrica; i Pere Bertran i de Margarit, cap militar de la segona expedició. Intercalats amb els personatges, hi ha quatre figures femenines que són al·legories de Catalunya, d'Aragó, de Castella i de Lleó. El lema del monument va ser: "Honorant Colom, Catalunya honora els seus fills predilectes"[94]

Segle XX[modifica]

A principi del segle xx, Francesc Carreras i Candi fixa l'ortografia catalana de Colom, i el fa parent del corsari Guillem Casenove-Coullon.

La tesi de la catalanitat de Colom es documentà a partir del 1927 amb l'obra de Luis Ulloa, seguida i ampliada per diferents investigadors.

Luis Ulloa[modifica]

L'historiador peruà Luis Ulloa (Lima, 1869 - Barcelona, 1936) va establir les bases de l'argumentació de les tesis catalanes que posteriorment han anat aprofundint altres investigadors. Va fixar el cognom com Colom, ja utilitzat en vida del navegant, i el més probable per a explicar el castellanitzat Colón. Assegura que Colom sabia català, explicant així les errades que feia en castellà. Explica que Colom havia de ser de família noble i de tradició marinera.

Ulloa identifica Colom amb Joan Colom Bertran, noble català rebel·lat contra el rei Joan II, i al servei de Renat d'Anjou, aspirant al tron. Derrotada la revolució catalana, Colom va fer de corsari junt amb Guillem Casenove, conegut a França com Coullon el Vell, i relacionat amb alguna família Colom catalana. Colom podria ser l'anomenat Coullon el Jove. A més, havia reconegut el rei Ferran que havia servit Renat d'Anjou i havia atacat la nau Fernandina. Els dos corsaris ataquen unes naus genoveses davant la costa portuguesa i, després de naufragar, s'estableix a Lisboa i canvia el seu nom per Xristoferens Colomo per evitar demandes per pirateria.[95]

En un treball posterior (Cristòfor Colom fou català), assegura que Colom ja havia estat a Amèrica uns anys abans, navegant des d'Islàndia com a pilot amb el nom de Jon Scolvus. Això va ser aprofitat pels seus detractors per a desacreditar tot el seu treball, però avui en dia s'accepta la participació de Colom en aquella expedició lusodanesa, encara que pocs identifiquen Colom amb el pilot Jon Scolvus (per exemple, Thor Heyerdahl).

Per altra part, demostrat ja amb la trobada de dos nous documents que Joan Colom Bertran era mort el 1492, Ulloa indicava que s'havia de buscar la veritable identificació de Colom també entre les famílies Casanova-Colom i d'altres, ja que en els documents de Colom que es conserven a la casa d'Alba, alguns tenen una marca d'aigua d'un Colom (Colom català, els Colombo italians en duen tres) i d'altres és un món coronat amb una creu (Montros), i que el seu escut anterior a l'ampliació pel rei és semblant al dels Sacosta, Desvers, Saplana o Caramany.[96]

Ricard Carreras i Valls[modifica]

Ricard Carreras i Valls (Barcelona, 1881 - 1937), al seu llibre La descoberta d'Amèrica: Ferrer, Cabot i Colom (Reus, 1928) amb pròleg de Luis Ulloa, no tan sols afirma que Colom era català sinó que també ho era Joan Cabot, a més de la importància de Jaume Ferrer de Blanes i de l'Atles català d'Abraham i Jafuda Cresques de 1375.

Carreras Valls veia, en el planisferi de Sebastià Cabot, nou topònims catalans en la desembocadura del riu Sant Llorenç i a la península de Terranova, les primeres terres que descobrí son pare, l'any 1494, en una primera expedició privada, sense ajut del rei anglès Enric VII.

Enric Bayerri[modifica]

Enric Bayerri i Bartomeu (Tortosa, 1882-1958) afirma que Colom coneixia bé la costa catalana que cita en diverses ocasions, inclosa la petita Tortosa. Proposa que Colom era de l'antiga illa de Gènova, al riu Ebre davant de Tortosa. Amb el temps, aquesta illa ha quedat unida a la riba i avui és el barri de Ferreries. A Tortosa hi havia diversos Coloms registrats.[97]

Salvador Madariaga[modifica]

Salvador de Madariaga (La Corunya, 1886 - Locarno, 1978) afirma que Colom era d'una família catalana, que havia fugit a Gènova, pels problemes que va haver-hi al final del segle xiv a Catalunya als calls jueus.[98] Posteriorment, el caçanazis Simon Wiesental, en el seu llibre Operación Nuevo Mundo,[99] afirmà que el descobriment d'Amèrica va ser una operació pactada amb Ferran el Catòlic, per tal de trobar una nova terra per als jueus expulsats d'Espanya amb el decret d'expulsió, i que Colom va marxar a Amèrica guiant totes les naus de jueus que sortien d'Espanya el dia màxim que fixava el decret d'expulsió.

Totes les personalitats que donen suport a Colom davant els reis són d'origen jueu: Lluís de Santàngel (família Ginillo), Alfons de Cavalleria (família Ben Labí), Luis i Juana de la Torre, Isaac Abravanel, Abraham Zacuto. També són descendents de jueus Luis de la Cerda, Pedro González de Mendoza, Juan Cabrero, Diego de Deza, Gabriel Sanxís i Joan de Coloma.

Centre d'Estudis Colombins[modifica]

Els mariners de Colom construeixen el fort de la Nativitat amb les restes de la Santa Maria, Americae, Teodor de Bry, 1559

El Centre d'Estudis Colombins és una associació de caràcter acadèmic, creada com a delegació d'Òmnium Cultural, que té com a objectiu aplegar els experts en recerca històrica sobre Colom i el món català.

Formen o han format part del centre, entre d'altres, Caius Parellada, Pere Català, Francesc Albardaner, Nito Verdera, Ernest Vallhonrat i Charles J. Merrill. Altres autors que hi han col·laborat d'alguna manera són: Joaquim Arenas i Sampera, Josep M.Castellnou i Grau, Àngel Casas, Coll, Bestratén, Ortadó, Romà Pinya i Homs, Antonio Poyo i Creixenti, Frederic Udina i Martorell,[32] Miquel Batllori i Munné,[100] Fidel Company,[101] Antoni Bach i Riu,[102] Enric Mitjana de las Doblas,[103] Dalmau Valls,[104] Jaume Aymar i Ragolta,[105] Dalmau Valls,[106] Antoni Colom i Bisbal,[107] Rossend Serra i Pagès, Josep Maria Ainaud de Lasarte[108] i Miquel Coll i Alentorn.[109]

Basant-se en exàmens lexicomètrics i paleogràfics, identifiquen la llengua materna de Colom com català oriental central amb cal·ligrafia pròpia d'una escola de catedral catalana.[110]

El centre va ser l'assessor per a l'elaboració del documental de Discovery Channel i ha col·laborat en la recollida de mostres de diferents famílies Colom i Colombo per comparar l'ADN amb les restes de Colom exhumades a Sevilla, treball que està efectuant José Antonio Lorente. De moment, no hi ha resultat concloents.[111]

Caius Parellada[modifica]

Caius Parellada i Cardellach (13-10-1911 - 16-6-2003), seguidor d'Ulloa i coneixedor de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (l'antic Arxiu Reial de Barcelona), escriu el 1985 que en dirigir-se Colom als reis Catòlics com els meus senyors naturals reconeix que era súbdit seu. No era una expressió normal, i l'antecedent més proper es troba en un discurs del rei Martí l'Humà a les corts de Perpinyà de 1406.

En Colom venç Colombo, Parellada destrià clarament les figures de Cristòfor Colom i Cristoforo Colombo, demostrant que no podien ser la mateixa persona.

En Cristòfor Colom i Catalunya: una relació indefugible[112] demostra clarament la vinculació de Colom amb Catalunya.

Caius Parellada és també autor de Corona d'Aragó, denominació impròpia de l'estat català medieval,[113] demostra a bastament que la nomenclatura corona d'Aragó es creà en epoca de Ferran II, i la d'Arxiu de la Corona d'Aragó, a partir de 1714.

Pere Català i Roca[modifica]

Entre totes les obres de Pere Català i Roca (1923 - 2009), destaquen els seus dos treballs Quatre germans Colom, el 1462 (1976) i Els primers missioners d'Amèrica foren catalans? (1988), així com la direcció de l'obra conjunta Colom i el món català de 1993. En el seu estudi sobre els quatre germans Colom, establí clarament els fets biogràfics dels quatre germans Colom Bertran, Guillem, Francesc, Joan i Lluís, contemporanis de l'almirall.

Francesc Albardaner[modifica]

Francesc Albardaner i Llorens (Barcelona, 30 de juny de 1949) és un investigador[114] i arquitecte català, que de 2008 a 2009 va ser president de la junta directiva del Centre d'Estudis Colombins d'Òmnium Cultural de Barcelona.[115] És conegut pels seus estudis sobre la possible catalanitat de Cristòfor Colom,[116][117][118] que va iniciar des del 1986 als arxius eclesiàstics de Catalunya i a altres arxius a Espanya i a l'estranger, que li van portar a concloure el possible origen català de Colom, refutant la identificació de Joan Colom Bertran amb Cristòfor Colom proposada per Jordi Bilbeny.[119]

Francesc Albardaner ha donat conferències al voltant de la figura de Colom a Erice (Sicília, 1992),[120] Universitat Catòlica de Washington (1992),[121] Biblioteca del Congrés de Washington (2001) i a la Universitat de Maryland (Baltimore, USA, 2005). Va publicar sobre Cristòfor Colom i John Cabot a diaris i revistes com Presència (1991), La Vanguardia (1992), El Temps (2004), Journal of the Canadian Nautical Research Society (2000 i 2011) i el Journal for the History of Cartography (2002) i en va parlar en diversos programes de televisió (TV3,TVE i BTV).[122] Els anys 2003-2004 va participar com a assessor històric en l'elaboració del guió del documental Columbus: Secrets from the grave produït per Discovery Channel i realitzat per Atlantic Productions de Londres.[123][124] Va participar en l'estudi genètic de 240 homes que porten de primer cognom «Colom» en tots els Països Catalans en col·laboració amb el Laboratorio de Identificación Genética de la Facultat de Medicina de la universitat de Granada, dirigit per José Antonio Lorente Acosta.[125] Aquest estudi consisteix a fer una anàlisi comparativa entre el genoma dels Colom catalans i el de Cristòfor Colom.[126]

És sobretot conegut pel seu estudi sobre Colom del qual el llibre La Catalanitat de Colom: Ciència històrica o fanatisme patrioter (2011) fa la síntesi de vint-i-cinc anys de recerca.[117]

Nito Verdera[modifica]

Detall del mapa de Juan de la Cosa, on Nito Verdera assenyalà dos topònims clarament catalans: Margalida i Boca de dragó

El periodista i pilot de la marina mercant Nito Verdera (Joan Verdera i Escandell, Eivissa, 1934) estudià els topònims que Colom va utilitzar a les Índies i conclou que una part significativa està relacionada amb Eivissa i Formentera. Després d'investigar les famílies Colom a Eivissa, i els coneixements del navegant relacionats amb l'escola de cartografia de Mallorca, afirmà que Colom era d'origen jueu nascut a Eivissa.[127]

El seu últim llibre Cristóbal Colón, el libro de las falacias y cuatro verdades (ISBN 978-84-611-8722-5) ha estat presentat recentment a l'Ateneu de Madrid per l'actual duc de Veragua, descendent directe de l'almirall. No sols demostra ferventment la relació de Colom amb Eivissa i el seu origen jueu, sinó que desfà una per una totes les "fal·làcies" que han envoltat el descobridor.[cal citació]

Nito Verdera és, també, a causa del seu ofici de pilot de la marina mercant, un dels millors estudiosos dels mapes precolombins d'Amèrica. En el seu últim llibre demostra que en el Mapa Cantino hi ha les proves (topònims portuguesos) del coneixement portuguès del Carib i la Florida abans que fos explorada per Juan Ponce de León.[cal citació]

Detall d'una carta de Colom al seu fill Diego, amb les lletres hebrees bet i hai al cantó superior esquerre

Afegeix, com a prova de la catalanitat cultural de l'almirall, diverses llistes de vocabulari col·loquial, nàutic i toponímic de paraules utilitzades per Colom als seus escrits, que demostren no sols que Colom era catalanoparlant sinó que, segons el mateix Diccionario Etimológico Castellano e Hispánico, Colom és el primer a utilitzar moltes paraules en castellà, especialment les del vocabulari nàutic, existint totes, segons el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, molt abans documentades en català.[128]

També és qui millor ha seguit la línia d'investigació de Simon Wiesenthal i Madariaga que Colom era jueu. En el seu últim llibre amplia les tesis del famós caçanazis amb les aportacions i estudis de la professora Estelle Irizarry (estudi del Llibre de les profecies de Colom), Sara Leibovicci (les inicials Bet Hai de les capçaleres de les cartes de Colom als seus fills).[129]

Ernest Vallhonrat[modifica]

Publicació que Hernando Colom comprà a Tarragona el 1513 segons consta de la seva pròpia mà. Catàleg de la Biblioteca Colombina

L'investigador tarragoní Ernest Vallhonrat i Llurba investiga fa anys la relació de Cristòfor Colom amb Tarragona i amb el seu amic tarragoní Miquel Ballester, que va ser el primer colonitzador d'Amèrica a produir rom de la canya de sucre.[130]

També Vallhonrat ha treballat una teoria que afirma que Beatriz Enríquez, l'amant de Cristòfor Colom i mare de Hernando Colom, era germana de Ferran II.[131] Segons Vallhonrat, el 1461 segons les cròniques, la reina Joana Enríquez en la seva estada a Vilafranca del Penedès portava amb ella la seva filla Beatriu de nou mesos, filla que si no consta en les genealogies reials deu ser per no ser filla del rei Joan II, i que un cop va morir la reina, el 1468, va ser enviada a casa d'uns parents a Santa Maria de Trasierra (Còrdova), lloc on en començar la Guerra de Granada s'hostatjaren els reis Catòlics, i on va conèixer Cristòfor Colom. Segons Vallhonrat, Colom era originari de Terra Rubra a la Sardenya catalanoaragonesa.[132]

Charles J. Merrill[modifica]

Charles J. Merrill és un historiador dels EUA que ha publicat un llibre en què recolza la teoria de la catalanitat de Cristòfor Colom.[133] Merrill és expert en literatura catalana medieval i ha col·laborat amb el canal Discovery Channel.

Per al documental Enigma Colom: Columbus, secrets from the grave del Discovery Channel sobre l'origen de Colom, presentat per Merrill, viatjà a Gènova a comprovar la carta de Colom al Banc de Sant Jordi de Gènova, datada a Sevilla el 2 d'abril de 1502, de la qual sempre s'ha dit que explicava: "mi corazón está en Genova", i ens mostra que a l'original realment hi diu "Muy nobles Señores: Bien que el cuerpo ande acá, el corazón esta alí de contiguo". Aquesta carta sempre havia estat una de les grans proves dels genovesistes.

El documental presenta algunes incoherències de la tesi genovesa i mostra els últims treballs del Centre d'Estudis Colombins amb intervencions de Francesc Albardaner, l'antropòleg forense Miguel Botella, el genetista José Antonio Lorente, el lingüista Lluís de Yzaguirre, a qui va encarregar un estudi lexicomètric de 39.000 paraules dels escrits atribuïts a Colom, i el paleògraf Gabriel Roura. Conclou que Colom era un corsari català involucrat en la Guerra civil catalana.[134]

Al llibre Colom of Catalonia: Origins of Christopher Columbus revealed,[135][136] sosté que Colom era català, nascut en una família hostil a la dinastia que governava el seu país. Graduat a la Universitat Duke, l'investigador va passar un any a Cervera estudiant els orígens de l'almirall. Merrill sempre ha defensat que Colom era originari de Tarroja de Segarra.

Altres autors[modifica]

Gerard Garrigue[modifica]

Gérard Garrigue escrigué l'obra Christophe Colomb, le Catalan, publicada el 1992, en què defensa la catalanitat de Colom. En aquesta, l'autor, comentant la referenciada com a postil·la B4 de Colom al llibre Historia rerum ubique gestarum, d'Eneas Silvio Picolomini de la Biblioteca Colombina, que hi diu «Nota de Seres multa nobis spectantibus proT76 i 78/= 849Y8/», suposa que la paraula xifrada indica una posició i que 7 és la longitud a l'oest del seu meridià 0, que passa per l'illa de Hierro, a 19 graus de Greenwich i en latitud 78 nord, segons els càlculs de Cristòfor Colom, que correspondria al sud d'Islàndia i està equivocada en 11 graus per excés. Aleshores, Garrigue arriba a la conclusió següent: longitud 19+7= 26 graus oest, latitud 78-11= 67 graus nord. Aquesta seria, segons Gerard Garrigue, la situació d'un punt de la cadena de muntanyes de la costa oriental de Groenlàndia, amb l'altitud de 3.700 metres, que Colom hauria observat durant algunes hores de l'hivern boreal. «De fet –conclou Garrigue- ell havia vist Amèrica», és a dir, la postil·la de Colom vindria a confirmar que hi hagué un predescobriment, com es diu a les capitulacions de Santa Fe.[137] També, segons Garrigue, René d'Anjou tenia un mapa d'Amèrica (el mapa de Saint Die) amb un pas situat on és avui Nicaragua, i que aquest pas fou buscat, infructuosament, per Colom durant el seu quart viatge. Aquest mapa seria l'antecessor del mapa Walldemuller.

Gabriel Verd Martorell[modifica]

Gabriel Verd Martorell, investigador de l'Associació Cultural Cristòfor Colom, defensa que Colom va néixer a Felanitx, fill natural del príncep Carles de Viana i de Margalida Colom, que era de família pagesa probablement conversa. Segons Gabriel Verd, aquesta tesi és recolzada per diversos estudiosos espanyols i sud-americans,[138] però ha estat rebatuda per Nito Verdera[139] i per Luisa Isabel Álvarez de Toledo.[140]

Estelle Irizarry[modifica]

Estelle Irizarry, investigadora de la Universitat de Georgetown, afirma en el llibre L'ADN dels escrits de Colom, que la llengua materna de Colom era el català i que per tant era originari d'algun indret dels Països Catalans. L'any 2009, presentà a Madrid el llibre El ADN de los escritos de Cristóbal Colón.[141] Al llibre es compara el sistema d'escriptura del navegant amb manuscrits de Portugal, Itàlia, Castella, Aragó, entre d'altres, i destaca que algunes cartes estan puntuades amb barres i punts [/.] [/] [//], estil de puntuació que no es feia servir mai a la corona de Castella i, pel contrari, era comú a les terres de l'antiga corona d'Aragó. Analitzant el llenguatge, assenyala la profusió de catalanismes i aragonesismes, així com influència del jueu espanyol o "ladí". Remarca que el seu castellà és el propi d'una persona que no el té per parla materna sinó que aprengué la llengua ja de gran. Totes aquestes consideracions i d'altres relatives a la religió li porten a concloure que Colom procedia d'algun dels territoris de parla catalana de la corona d'Aragó i era d'origen jueu.

Jordi Bilbeny[modifica]

En aquest portolà del portuguès Domingo Teixeira (1573)[142] es pot veure, segons Bilbeny, que les marques de domini a Amèrica són l'escut de la corona d'Aragó i serien possessió seva: el mapa, en haver estat creat en un país encara independent de Castella, no hauria patit l'alteració de la censura[143]

Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961), exmembre del Centre d'Estudis Colombins, i exmembre creador de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, fa un repàs a la documentació relacionada amb la descoberta i manté la tesi que hi ha hagut manipulació per a ocultar la catalanitat de Colom en favor del domini colonial per part de la corona de Castella. Segons Bilbeny, Colom era de Barcelona, on va ser enterrat, i es deia Joan Colom i Bertran.

En el seu últim treball, Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Bilbeny afirmà diverses tesis: que Colom era Joan Colom Bertran, que Bartomeu es deia Lluís Colom Bertran, que Colom es casà amb la infanta Felipa de Coïmbra, princesa portuguesa, que Ferran Colom era fill de Colom i Felipa. Sobre aquesta tesi, el Centre d'Estudis Colombins va publicar una acta de defunció de Joan Colom.[144]

Malgrat les crítiques, l'activitat de Bilbeny ha popularitzat el fet de la catalanitat de Colom, especialment entre la joventut, i ha fet arribar al públic en general investigacions d'anteriors colombins i d'altres de pròpies. Des de l'any 2001, organitza conjuntament amb l'Ajuntament d'Arenys de Munt el Simposi sobre la descoberta catalana d'Amèrica.[145]

Signatura de Bartolomé de las Casas sent bisbe de Xiapes (1543-50). S'hi llegeix "Fra Barthomey/u Casaus"[146] i "Ep." ('bisbe' en llatí). El cognom català "Casaus" sembla contradir la història oficial, que fa en Bartolomé oriünd de Sevilla.

Per contra, Francesc Albardaner considera que l'obra de Bilbeny perjudica la credibilitat del colombisme català davant la comunitat historiogràfica mundial.

Altres autors menys coneguts[modifica]

En alguns punts de la tesi catalana, s'hi adhereixen l'aragonesa Marisa Azuara,[147] que fa Colom italià de Sardenya, fill de Salvatore Picolomini de Sena i l'aragonesa Isabella Alagón d'Arbórea.[148] I també l'escriptora Virginia Martínez Costa de Abaria,[149] que fa Colom fill de Carles de Viana.

També hi han escrit les catalanes Teresa Baqué i Eva Sans, centrant-se en la tesi que la primera expedició de Colom partí de Pals de l'Empordà. I Dolors de Gual, que fa Colom membre de les famílies Campllonch-Caramany pel seu escut d'armes i resident al castell de Púbol, basant-se en un mapa francès del segle xvi en què Púbol està indicat amb el topònim "S. Colon". Dalí recolzava aquesta teoria i dedicà un quadre a Colom en què apareixia una nau amb la bandera catalana i una fila de pals a la dreta i un altre a Púbol, posant al cel els colors de l'escut de Colom.

Oposició[modifica]

Les principals dificultats i crítiques d'aquestes tesis són:

  • Falta de formació acadèmica com a historiadors d'alguns dels investigadors.[150]
  • Falta de proves documentals equiparables a la tesi genovesa.
  • Barreja de tesis, hipòtesis i conjectures.
  • Prejudicis ideològics, tant catalanistes com anticatalanistes.
  • Falta d'unitat acadèmica. Francesc Albardaner, en nom del Centre d'Estudis Colombins, afirma que algunes hipòtesis mancades de base, en referència a Jordi Bilbeny, perjudiquen els esforços dedicats a defensar el possible origen català de Colom.

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. AGI, Seccion Patronato, 295, 1-1-5/12. Probanzas de Diego Colón, San Salvador, 16-02-1515; Biblioteca del Real Monasterio del Escorial, Códice V,II,7. Mss ...está prohibido que a ombres estrangeros, no naturales, ni vezinos no se den los dichos officios......ni menos que fuese inmensa ni excesiva la parte que al dicho Almirante se otorgaba, e ansi porque no era vasallo ni natural como porque de su parte ponia la persona e industria e parte de la costa que en la tal empresa se hacia. En Cesareo Fernandez Duró, Pleitos Colombinos, p 280.

Referències[modifica]

  1. Soler i Parellada, Antoni «Mitjana De Las Doblas, pare de la pseudohistòria Colombina» (PDF). Armoria. ICGenHer [Barcelona], vol. XII 2022-2023, 11-12-2020, pàg. 341-356. ISSN: 2014-7228 [Consulta: 1r gener 2024]. «Mitjana de las Doblas, en el seu afany per demostrar la catalanitat de Cristòfol Colom i la seva pertinença a la família dels Colom de Barcelona[..]»
  2. «Luis Ulloa Cisneros». enciclopedia.cat. GEC. [Consulta: 1r gener 2024]. «Les tesis de l’autor sobre la catalanitat de Cristòfor Colom provocaren un gran impacte en la intel·lectualitat dels anys vint i trenta, i foren assumides aleshores per distingits historiadors com F. Carreras i Candi, F. Valls i Taberner i F. Soldevila»
  3. «Jordi Bilbeny». enciclopedia.cat. GEC. [Consulta: 1r gener 2024]. «Ha dut a terme la defensa de la identitat catalana de Cristòfor Colom»
  4. «Francesc Albardaner presenta a l’IEC noves proves que apunten que Cristòfor Colom era català». iec.cat. IEC, 14-05-2012. [Consulta: 1r gener 2024]. «[..]ha treballat moltíssim i ha recopilat molta documentació que mostra que el descobridor d’Amèrica tenia un entorn català»
  5. «Nito Verdera se ratifica en la procedencia catalana de Cristóbal Colón» (en castellà). diariodeibiza.es, 21-05-2006. [Consulta: 1r gener 2024]. «Nito Verdera se ratifica en la procedencia catalana de Cristóbal Colón»
  6. En Francesc Albardener, però, diu sobre el suposat catalanisme "Almirant": «Hi ha errors que no podem entendre com els repeteix, com per exemple quan diu que Colom signava en català en la forma “Almirant”. Només ha de comparar la “t” final de la paraula “Almirant”, que diu ell, amb la “te” de la frase de comiat de la mateixa carta, que es pren la molèstia de reproduir-la, que diu textualment “tu padre que te ama”. ¿Què hi fa una lletra “t” sola seguida d'un guionet horitzontal en aquesta curta frase? Doncs vol dir “te”. ¿Quina diferència hi veu en Bilbeny amb la lletra final del seu “Almirant” seguida d'un guió horitzontal? Qualsevol paleògraf li explicarà que les dues paraules analitzades acaben en la síl·laba castellana “te” i que, per tant, tot el que arriba a escriure sobre la base del seu “Almirant” és fals de solemnitat. Butlletí del CEC, n. 37, "BILBENY, ENTRE LA FANTASIA I LA DESINFORMACIÓ"
  7. J.Devise, L'Afrique à la naissance de la cartographie moderne, pàg. 150
  8. Julio Rey Pastor,La Cartografia Mallorquina,http://elgranerocomun.net/IMG/pdf/Cartografia_Mallorquina_JRP_EGC.pdf pàg. 30, 1959
  9. Tradicionalment la historiografia ha confós aquest personatge amb Jafuda Cresques, però aleshores ja era difunt com demostra un plet de la seva vídua datat el 1410, Jaume Riera Sans, Cresques Abraham, jueu de Mallorca, 1977, revista Randa, núm. 5, pàg. 54
  10. 10,0 10,1 Verdera, Nito. Cristóbal Colón, catalanoparlante: castellano, portugués, genovés e italiano, descartados como lengua materna del descubridor de América (en castellà). Editorial Mediterrània-Eivissa, 1994. ISBN 9788487883361. 
  11. 11,0 11,1 llibre Raccolta di documenti, 1892
  12. 12,0 12,1 12,2 CRISTOBAL COLON I EL DJUDEOESPANYOL,Estelle Irizarry, http://www.aki-yerushalayim.co.il/ay/084/084_01_colon.htm Arxivat 2009-04-09 a Wayback Machine. com
  13. Biblioteca Colombina
  14. 14,0 14,1 Nito Verdera. Cristobal Colón, el libro de las Falacias y cuatro verdades pàg. 162
  15. Cristóbal Colón, Textos y Documentos Completos de Consuelo Varela, 1982,
  16. Nito Verdera, La verdad de un nacimiento, Colón Ibicenco, 1988, Edicions Kaydeda, Madrid ISBN 84 86879078
  17. Cristóbal Colón, Textos y Documentos Completos, de Consuelo Varela, Primer Viatge 1982,
  18. La verdad de un nacimiento, Colón Ibicenco, 1988, Edicions Kaydeda, Madrid ISBN 84 86879078
  19. Bartolomé Casaus, Historia de las Indias, Diari de bord d'en Colom, dies 16 i 25 de Setembre, i 3 d'octubre de 1492
  20. Consuelo Varela, Cristobal Colón, Los Cuatro Viajes y Testamento, Alianza Editorial, 2000, ISBN 84-206-3587-1
  21. 21,0 21,1 21,2 Cristóbal Colón, originario de Ibiza y criptojudio,pag 36, Consell Insular d'Eivissa i Formentera, ISBN 84-88018-42-8
  22. carta als Reis del 1501. Cristóbal Colón, Textos y Documentos Completos, Consuelo Varela, 1982, p. 252
  23. Nito Verdera, La verdad de un nacimiento, Colón Ibicenco, pàg. 42 1988, Edicions Kaydeda, Madrid ISBN 84 86879078
  24. Nito Verdera, Cristóbal Colón: El Libro de las Falacias y Relación de cuatro verdades. Barcelona, 2007. ISBN 978-84-611-8722-5
  25. Bartomeu Casaus. Historia de las Yndies.
  26. Carta enviada al rei el 31 d'agost de 1498, Bartolomé de Las Casas, Historia de las Yndias.
  27. Martín Fernandez de Navarrete, Colección de viajes y descubrimientos...II, Madrid, 1826, p 109
  28. Tractat de Tordesillas http://www.mcu.es/archivos/docs/Documento_Tratado_Tordesillas.pdf
  29. 29,0 29,1 29,2 Consuelo Varela, Isabel la Católica y Cristóbal Colón, http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/mcp/01159296108928369668813/p0000001.htm[Enllaç no actiu]
  30. 30,0 30,1 Vila Roura, Jordi. «Les Capitulacions colombines de 1492: Un document català» pàg. 3. [Consulta: 25 novembre 2008].[Enllaç no actiu]
  31. Unitat Arxiu Reial (Reial Cancellería) amb la signatura ARCHIVO DE LA CORONA DE ARAGÓN, REAL CANCILLERÍA, REGISTROS, NÚM.3569, als folis 135v-136v.
  32. 32,0 32,1 Udina i Martorell, Frederic. «De nou sobre les Capitulacions de Cristòfor Colom». A: Pere Català i Roca et al. Colom i el món català. Barcelona: Rafael Dalmau, 1993, pàg. 6. ISBN 84-232-0461-8 [Consulta: 8 desembre 2008]. 
  33. Gould, Alicia B. Nueva lista documentada de los tripulantes de Colón en 1492. il·lustrada. Madrid: Real Academia de la Historia, 1984, pàg. 242 (Boletín de la Real Academia de la Historia). ISBN 9788460038290 [Consulta: 19 febrer 2009]. 
  34. Udina: 1993, citant a Jaume Vicens Vives, «Precedentes mediterráneos del virreinato colombino», Anuario de Estudios Americanos, V (1948), pàg. 572, nota 2
  35. Leopoldo de la Rosa, "Antonio Torres, Gobernador de Gran Canaria"; El Museo Canario, 27-28 (juliol -desembre de 1948), pàg. 2
  36. Alfonso García Gallo, "Los orígenes de l'administració territorial de las Indias; Anuario de Història del Derecho Español, XV (1944), pàg. 29.
  37. Jaume Ramon Vila, Armoria, 1602.
  38. Ramón Ezquerra,Luis de Santangel, Diccionario de la História de España, III, Madrid, Alianza Editorial, 1979
  39. Francisco López de Gómara, Hispania Victrix
  40. Francisco López de Gómara, http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/02588400888014428632268/p0000001.htm#18 Historia General de las Indias
  41. Washington Irving,[ http://books.google.cat/books?id=zsURAAAAYAAJ&pg=RA1-PA237&lpg=RA1-PA237&dq=Washington+Irving+Santangel&source=bl&ots=W6zyMotAs2&sig=bG_tT16T1UFLzaodffz4YjJt1nY&hl=ca&ei=zvDWSdPtDNjLjAfjsoSWDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5 Historia de la vida y viajes de Cristóbal colon, Tom I]
  42. Ferran Soldevila, Història de Catalunya, vol II, Barcelona Ed. Alpha, 1935, p 175
  43. Sempere i Miquel,entenario del Descubrimiento de América, Conferencias leidas en el Ateneo Barcelonés,Barcelona Imp.Henrich i Cia.,1893 p299
  44. Antoni Rovira i Virgili,Història Nacional de Catalunya,VII p.150
  45. Raccolta di Documenti e Studi publicati della Reale comisione Per Quarto Centenario della Scoperta dell' America, 1896, Auspice il Ministero della Publica Intruzione, Roma
  46. Maria Virginia Costa de Abaria, Cristóbal Colón y España, Prosopon Ediciones, Madrid 2008, ISBN 978-84-935785-7-2 p.39
  47. Merrill, 2008, p. 60.
  48. Aldo Agosto, La Sala Colombiana dell'Archivio di Stato di Genova, 1974, pp 30-31
  49. Ugo Assereto, La data della nascita di Colombo accertata da un documento nuovo, Giornalle Storico e Letterario della Liguria 5, 1904, pp. 5-16
  50. Ferran Colom--Historie del Almirante, 1571.
  51. Merrill, 2008, p. 89-92.
  52. Kay Brigham, Editorial Clie, publicat a internet íntegrament amb permís de l'autora a http://www.xpoferens.cat/69.html Arxivat 2011-08-08 a Wayback Machine.
  53. Demetrio Ramos, Los últimos días de Cristóbal Colón y sus testamentos, Testimonio Compañia Editorial, Madrid 1992
  54. Andres Bernáldez, Memorias del Reinado de los Reyes Católicos, Ed. Manuel Gomez-Moreno y Juan de M.Carriazo, Real Academia de la História, 1962, pàg. 337
  55. Demetrio Ramos, Los últimos días de Cristóbal Colón y sus testamentos, Madrid, Testimonio Compañía Editorial,1992, p.52
  56. Merrill, 2008, p. 104.
  57. Merrill, 2008, p. 102-103.
  58. Humboldt, Alexander von. Examen critique de l'histoire de la géographie du nouveau continent et des progrès de l'astronomie nautique aux quinzième et seizième siècles (en francès). París: Gide, 1837, pàg. 389-392 [Consulta: 30 novembre 2008]. «En els documents de final del segle xv se'l troba sovint mencionat sota els noms de Colom i Colomo» 
  59. Pere Catalá Roca, Colom i el món catalá,pp 271-277
  60. Consuelo Varela, Cristobal Colón, textos y documentos completos,pp 140-142
  61. Ulloa: 1927, «Colom, cognom català»
  62. Menéndez Pidal, Ramón. «La lengua de Colón». A: La lengua de Cristóbal Colón, el estilo de Santa Teresa y otros estudios sobre el siglo XVI. Buenos Aires: Espasa Calpe, 1942. 
  63. Bartolomé de las Casas. Historia General de las Indias, 1875. 
  64. «La lengua de Colón» (en castellà). Artehistoria. Arxivat de l'original el 14 d'abril 2009. [Consulta: 4 desembre 2008].
  65. Harrisse, Henry. Bilotheca Americana Vetustissima: A Drescription of Works relating to America, Published between the Years 1492 and 1551: Addition. París: Tross, 1872, pàg. XII. «Letra enviada al escriva de ració a 1493, en catalán» 
  66. Vallhonrat i Llurba, Ernest. «Palabras catalanas en los escritos de Colón». Simposi internacional colombí sobre la llengua materna de Cristòfor Colom, 2006. Arxivat de l'original el 18 d'octubre 2008. [Consulta: 6 desembre 2008].
  67. Verdera, Nito. Cristóbal Colón, catalanoparlante. Eivissa: Mediterrània, 1994. ISBN 9788487883361 [Consulta: 6 desembre 2008].  Arxivat 9 de maig 2008 a Wayback Machine.
  68. Yzaguirre, Lluís de. «Aproximació lexicomètrica a les interferències de base fonològica en els escrits autògrafs de Cristòfor Colom» (pdf). Simposi internacional colombí sobre la llengua materna de Cristòfor Colom, 2006. [Consulta: 6 desembre 2008].
  69. Roura, Gabriel. «A propòsit de l'escriptura de Cristòfor Colom» (pdf). Col·loqui Internacional d'Estudis Colombins de Barcelona. p. Actes, volum IV, pàg. 5-8, 1993. [Consulta: 9 desembre 2008].[Enllaç no actiu]
  70. Antonio María Fabié, Autógrafos de Cristobal Colón y papeles de América http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01159074108928349668813/p0000001.htm
  71. Jacques Heers, Gênes au XVe Siècle:Activité économique et problèmes sociaux, Ecole Practique des Hautes Études, Paris, 1961, pàg. 511-544
  72. Ballesteros Beretta, Cristóbal Colón I, pàg. 180
  73. Henry Harrisse, Christophe Colomb, Son Origine, Sa Vie, Ses Voyages, Sa Famille et Ses Descendeants, vol I, Paris 1884, p 250
  74. F. Uhagon, La patria de Colón según los documentos de las Ordenes Militares, Boletin de la Real Academia de la Historia, Madrid, 1892
  75. Nito Verdera, Colom d'Eivissa i criptojueu, pàg. 36
  76. Luis Ulloa, América vol VI de la História Universal, de Editorial Gallach, p. 166
  77. Juan Gil y Consuelo Varela, Cristobal Colón, Textos y Documentos Completos, p. 500, p.411
  78. Juan Gil y Consuelo Varela, Cristobal Colón, Textos y Documentos Completos, pp254
  79. Raphael Ferrer, Letra de Mossen Jaume Ferrer feta al Almirante de las Indias Christofol Colom, Sentencies católicas del divi poeta Dant,1545
  80. Martín Fernández de Navarrete y Jiménez de Tejada, Colección de los Viajes y Descubrimienios que Izicieron por Mar los Espanoles desde fines del Siglo XV. Madrid, 1825. p.361
  81. Epistola de Insulis Nuper Inventis.http://www.uni-mannheim.de/mateo/desbillons/kolumbus/seite2.html
  82. Nota de premsa del Dr J.A.Lorente del 13/10/2006 http://prensa.ugr.es/prensa/campus/prensa.php?nota=3324 Arxivat 2009-05-02 a Wayback Machine.
  83. 83,0 83,1 Bayerri, Enrique. Colón tal cual fué. Barcelona: Porter, 1961, pàg. 589. DL T.234-1960. 
  84. [DESPUIG, CRISTÒFOR Los Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa; edició a cura d'Eulàlia Duran, Biblioteca Torres Amat-12]
  85. «Pàgina digitalitzada (Bilbioteca de Catalunya), font de la cita (llibre segon, pàg.47; part final de la pàgina). Colom hi és descrit com a genovès.». Arxivat de l'original el 2012-03-18. [Consulta: 7 novembre 2008].
  86. Anales De La Corona De Aragon v.5 Historia Del Rey Don Hernando El Catolico : De Las Empresas Y Ligas De Italia Jeronimo Zurita y Castro Çaragoça Dormer 1670
  87. Actos de cortes del reyno de Aragon sale aora de nvevo esta impression, por mandado de los señores disputados, con todas las annotaciones y escolios de fueros que tienen los actos de corte, impressos en el año 1584. A los quales se han añadido los actos de corte, hechos en las cortes de Monçon el año de 1585 y en Taraçona, el de 1592 por el Rey Don Felipe nuestro señor. Çaragoça, Lorenço de Robles, 1608
  88. Armoria: En Barcelona se provey á Cristofol Colom (que fou qui descobrí las Indias) de 17 milia ducats ques prengueren prestats de Lluis de St. Angel, Escribá de Racions del rey catolich, com consta per escripturas auténticas reconditas en lo Racional de Barcelona, ab las cuals provehy Cristofol Colom l'aramada que feu per lo principi del descobriment desta empresa Jaume Ramon Vila, Barcelona 1602
  89. Sumari, index o epitome dels admirables i nobilissims títols d'honor de Catalunya, Rossello i Cerdanya,Andreu Bosch, Barcelona, Curial, 1974,ISBN 84-7256-033-3 9788472560338
  90. Primera parte de los Anales de Aragon, que prosique los del secretario Geronimo Çurita, desde el año 1516... Por el Dr Barholome Leonardo de Argesola..., Bartolome Leonardo de Argensola, Çaragoca, 1630.
  91. Epitome de los principios, y progressos de las guerras de Cataluña en los años 1640 y 1641 y señalada vitoria de Montjuyque, Gaspar Sala, Barcelona ... E agora impresso em Lisboa pello mesmo original : por Antonio Alvarez, impressor del Rey nosso Senhor, 1641.
  92. Anales de Aragon desde el año M.D. XXV. del nacimiento de nvestro Redemptor hasta el de M.D. XL : añadense primero algunas noticias muy importantes desde el año M.D. XVI hasta el de M.D. XXV, Diego Jose Dormer, Zaragoça : Herederos de D. Dormer, 1697.
  93. NARCÍS FELIU DE LA PEÑA, Anales de Cataluña, 3 vols., Barcelona, 1709. Edició facsímil (Ed. Base) prologada per Jaume Sobrequés, Barcelona, 1999. La cita a vol. III, pàg. 578.
  94. Subirachs, Judit; et al. «Monument a Cristòfor Colom». Art públic. Ajuntament de Barcelona, desembre 2007. [Consulta: 25 novembre 2008].
  95. Ulloa, Luis. Noves proves de la catalanitat de Colom. París: Llibreria Oriental-Americana, 1927. 
  96. Ulloa, Lluís. Cristòfor Colom fou Català. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1927. 
  97. Bayerri: 1961, «La pátria genoveso-tortosina de Colón», pàg. 629-693.
  98. Salvador de Madariga, Vida del muy magnífico señor don Cristóbal Colón, Ed. Espasa-Calpe; Madrid, 2005, pàg. 87-90
  99. Operación Nuevo Mundo: La misión secreta de Cristóbal Colón, Barcelona, 1976, pàg. 120-121
  100. , El suposat lul·lisme i el provat espiritualisme franciscà de Cristòfor Colom, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  101. Fidel Company, Sobre el corsarisme a Catalunya, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  102. Antoni Bach i Riu, Sobre els Colom de la Segarra, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  103. Enric Mitjana de las Doblas, Sobre la casa dels Colom a Barcelona, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  104. Dalmau Valls, La personalitat de Pere Posa, impressor de la Carta de Colom a Santàngel, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  105. Jaume Aymar Ragolta, Colom a Sant Jeroni de la Murtra, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  106. Dalmau Valls, Bartomeu Colom, Ramon Paner, i Guillem Coma, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  107. Antoni Colom i Bisbal, De la sigla i la firma d'en Colom, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  108. Josep M. Ainaud de Lasarte, El monument a Colom de Barcelona, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  109. Miquel Coll i Alentorn, Entorn de les Capitulacions, Colom i el món català, 1993, Dalmau Editor
  110. [[Centre d'Estudis Colombins|Centre d'Estudis Colombins]]. «Conclusions de les jornades colombines que tingueren lloc al Rotary Club de Barcelona». Butlletí del Centre d'Estudis Colombins pàg. 7, gener 2007. [Consulta: 25 novembre 2008].[Enllaç no actiu]
  111. Lorente, José A. «Identificación del Almirante D. Cristóbal Colón» (nota de premsa). Granada: Gabinet de Comunicació de la Universitat de Granada, 13-10-2006. Arxivat de l'original el 2 de maig 2009. [Consulta: 8 desembre 2008].
  112. Caius Parellada, Cristòfor Colom i Catalunya: una relació indefugible, Barcelona, 1992, ISBN 84-7279-494-6
  113. Caius Parellada, Corona d'Aragó, denominació impròpia de l'estat Català medieval, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2002, ISBN 978-84-232-0654-4
  114. «Noves proves demostren la catalanitat de Cristòfol Colom». Nació Digital, 15-05-2012 [Consulta: 29 novembre 2015].
  115. «Còpia arxivada». Butlletí del Centre d'Estudis Colombins. Òmnium Cultural, n.43, maig 2008, pàg. 4. Arxivat de l'original el 2011-09-02 [Consulta: 25 gener 2012].
  116. «Cristòfor Colom». GEC. [Consulta: 2 novembre 2023]. «La tesi sobre la catalanitat de Colom es remunta [...] Posteriorment, diversos estudiosos (Josep M.Castellnou, Caius Parellada, Francesc Albardaner, Teresa Bagué, Jordi Bilbeny, etc) han fet noves aportacions en el mateix sentit»
  117. 117,0 117,1 Frisach, Montse «“Por no nada”: L'investigador colombí Francesc Albardaner defensa que Colom era “de cultura catalana” i aposta per una recerca sense fanatismes». El Punt Avui, 14-05-2012, pàg. 36.
  118. Serra, Laura «La catalanitat de Colom: ciència o ficció?». Ara, 14-05-2015.
  119. «Cristòfor Colom, català». Presència, num. 1785, 12-05-2006.
  120. La scoperta colombiana e la cultura europea contemporanea (Erice 22-27 aprile 1992, [Palermo], Accademia nazionale di scienze, lettere e arti di Palermo, 1993
  121. «Joan Cristòfor Colom: in the Crossroads of Social Intolerance”; The Catalan Contexts of Columbus». A: Catholic University of America. Proceedings of the Third Catalan Symposium, 1994. 
  122. Torres, Santiago; Vallès, Ramon; Montserrat, Lluís «El codi Colom». TV3-30 minuts, 07-05-2006.
  123. «Seminari: «Les anomalies en la historiografia ortodoxa de Cristòfol Colom i el mètode científic», a càrrec del senyor Francesc Albardaner». UIB, 14 d’abril 2016. [Consulta: 23 novembre 2023].
  124. «Columbus: Secrets from the grave». [Consulta: 25 gener 2012].
  125. García, Jesús «Los análisis genéticos autentifican que los huesos de Cristóbal Colón reposan en la Catedral de Sevilla». ABC, 25-03-2006.
  126. Riera, Miquel «Buscant els orígens a partir de l'ADN». Presència, 12-05-2006, pàg. 10-11.
  127. VERDERA, Nito. La verdad de un nacimiento: Colón ibicenco, Kaydeda, Madrid, 1988. ISBN 84-86879-07-8
  128. «Un grupo de especialistas estudia en Eivissa la lengua materna de Colón» (en castellà). diariodeibiza.es, 10-04-2006. [Consulta: 1r gener 2024]. «Nito Verdera defenderá la catalanidad del léxico náutico y toponímico que utilizaba Cristóbal Colón en sus escritos»
  129. «Colón hablaba catalán» (en castellà). eldiario.es. El Diario, 12-10-2009. [Consulta: 1r gener 2024]. «Nito Verdera señaló que “Irizarry propone y confirma el verdadero origen catalán del navegante"»
  130. Suñol i Molina, Santiago. «1. La contribució catalana a l’empresa americana d’Espanya». A: L'epopeia californiana de catalans i illencs (1764-1848). Barcelona: Llibres de l'Índex, 1/10/2015. ISBN 978-8494414480. «[..]el mariner i mercader tarragoní Miquel Ballester, que seria alcaid de la fortalesa de Concepción de la Vega a la mateixa illa i el primer a introduir i moldre canya de sucre[..]» 
  131. Vallhonrat, Ernest. «Beatriu Enríquez, l'amant de Cristòbal Colóm i mare de Hernando, probable germanatra del Rei Fernando, El Catòlic». Historia: VidaDeLaMemoria. [Consulta: 25 novembre 2008].[Enllaç no actiu]
  132. «El misteri Colom» (PDF). Presència. Hermes Comunicacions [Girona], núm. 1785, 18-05-2006, pàg. 5 [Consulta: 1r gener 2024]. «Ernest Vallhonrat, que proposa un Colom nascut a Terra Rubra, a Sardenya»
  133. «Un historiador nord-americà també diu que Colom era català». Vilaweb, 06-04-2008. Arxivat de l'original el 25 de setembre 2008. [Consulta: 25 novembre 2008].
  134. Las Heras, Antonio. «El origen catalán». A: La trama Colón (en castellà). Madrid: Nowtilus, 2006, pàg. 103-109. ISBN 9788497632850 [Consulta: 9 desembre 2008]. 
  135. «Ressenya del llibre Colom of Catalonia». Arxivat de l'original el 2008-12-25. [Consulta: 21 agost 2008].
  136. «Ressenya de l'edició en català ("Colom: 500 anys enganyats. Per què s'amagà l'origen català del descobridor d'Amèrica")». Arxivat de l'original el 2009-10-22. [Consulta: 18 octubre 2009].
  137. Cristóbal Colón, catalanoparlante, Nito Verdera, pp. 313 i 314
  138. Verd, Gabriel. «Hipòtesi sobre l'origen de Cristòfor Colom». Cap a la recerca de la veritat: El vertader origen de Cristòfor Colom. Palma: JoEscric.com. Arxivat de l'original el 19 d'agost 2006. [Consulta: 25 novembre 2008].
  139. VERDERA, Nito. «Pese a la intoxicación de unos pocos mallorquines el Descubridor de América no nació en Felanitx». A: La verdad de un nacimiento: Colón ibicenco. Madrid: Kaydeda, 1988. ISBN 84-86879-07-8. 
  140. ÁLVAREZ DE TOLEDO, Luisa Isabel. «El Palos del descubrimiento». A: África versus América (2ª ed.). Sanlúcar de Barrameda: Fundación Casa Medina-Sidonia, 2006. ISBN 978-84-607-1135-3 [Consulta: 9 novembre 2008].  Arxivat 2009-12-15 a Wayback Machine.
  141. *IRIZARRY, Estelle. El ADN de los escritos de Cristobal Colón, Ediciones Puerto, San Juan de Puerto Rico 2009.
  142. És a la Museé de la Bibliotèque Nationale de France
  143. Per contra, segons el llibre de text de Batxillerat Història, coordinat per l'Agustí Alcoberro, actual director del Museu d'Història de Catalunya, en aquesta imatge els escuts barrats simplement representen la monarquia castellana. «Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya».
  144. Butlletí del Centre d'Estudis Colombins Arxivat 2010-12-25 a Wayback Machine., número 37, abril 2006, i en l'article "1484, Joan Colom i Bertran, quondam", en Francesc Albardaner demostrà que, qui Bilbeny identifica com a Cristòfol Colom, era mort anys abans del descobriment. Vegeu també editorial en pàgines 2-3 i articles en pàgines 6-20
  145. Bilbeny ha organitzat el 21-22 de Novembre de 2008, conjuntament amb l'Ajuntament d'Arenys de Munt, (per 8è any consecutiu, amb 22 ponències i gran assistència de públic), el "8è Simposi sobre la descoberta catalana d'Amèrica"
  146. Que no és la versió llatina del cognom en dona fe el següent títol de la versió llatina de l'obra més important del bisbe: Narratio Regionum Indicarvm Per Hispanos qvosdam deuastatarum verissima: priùs quidem per Episcopum Bartholomaeum Casaum, natione Hispanum Hispanicè conscripta, & Anno 1551. Hispali, Hispanicè, Anno verò hoc 1598. Latinè excusa, Francofvti, Sumptibus Theodri de Bry, & Ionnais Saurii typis. Anno M. D. XCVIII. Que el seu cognom sembla realment Casaus, i de las Casas una traducció, en dona fe el títol la versió italiana de la mateixa obra: Istoria ò breuissima relatione della distrvittione dell' Indie Occidentali di monsig. reverendiss. don Bartolomeo dalle Case, ò Casaus, Siuigliano, Vescouo di Chiapa città regale nell'Indie. Conforme al svo vero originale Spagnuolo, già stampato in Siuiglia. Con la traduttione in italiano di Francesco Bersabita. [pseud.]. Dedicata all'amicitia. In Venetia, Presso Marco Ginammi. M. DCXXVI. També la versió espanyola de l'obra: Brevissima relacion de la destruycion de las Indias colegiada por el Obispo don Fray Bartolomé de las Casas ó Casaus de la Orden de Santo Domingo(Pdf amb imatge de la portada i presentació del text)
  147. Marisa Azuara, Christoval Colón. Más grande que la leyenda Ed. Amares 2007
  148. «Presentació a El Periódico del llibre Christoval Colón: Más grande que la leyenda». Arxivat de l'original el 2007-12-09. [Consulta: 7 novembre 2008].
  149. Virginia Martínez Costa de Abaria, Cristóbal Colón y España, Prosopon Editores, Madrid 2008 ISBN 978-84-935785-7-2
  150. Article de Ricardo García Cárcel, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, publicat a CLIO

Bibliografia[modifica]