Truita comuna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Truita de riu
Salmo trutta.jpg
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Actinopterygii
Ordre: Salmoniformes
Família: Salmonidae
Subfamília: Salmoninae
Gènere: Salmo
Espècie: S. trutta
Nom binomial
Salmo trutta
Linnaeus, 1758
Morfs

Salmo trutta morpha trutta
Salmo trutta morpha fario
Salmo trutta morpha lacustris

La truita comuna[1] (Salmo trutta) és una espècie de peix teleosti propi de rius cabalosos d'aigües fredes i ràpides. Es troba de forma natural en els principals rius d'aquestes característiques a la regió neàrtica a la pràctica totalitat d'Europa, vessants de l'Atlàntic, Mediterrani i Mar Negre, l'oest d'Àsia i el Nord d'Àfrica. Tot i així fou introduïda a diversos països durant les darreries del s. XIX i principis del XX incloses regions de Nord-amèrica i algunes zones del Carib, Àfrica, Àsia i Oceania.[2][3] És objecte de pesca amb mosca i és considerat un trofeu important per la dificultat que presenta la seva captura. És una espècie apreciada gastronòmicament.[4]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Els adults d'aquesta espècie mesuren entre 33 i 40,6 cm de longitud, tot i que alguns individus excepcionals poden adquirir majors dimensions (s'ha documentat alguns individus de més de 13 kg i 90 cm de longitud). El color és d'un marró daurat amb taques al llarg de tot el llom des del cap fins a la cua.[5]

Distribució[modifica | modifica el codi]

Es pot trobar la truita comuna als rius amb hàbitats adequats a tota Europa incloent les regions de les illes britàniques, Islàndia i la Península Escandinava, així com als rius provinents de l'Atles. A l'Àsia es pot trobar de forma natural (no introduïda) a les conques del Caspi i l'Aral.

Al Països Catalans es pot trobar als rius de les conques del Ter, Llobregat, Ebre/Segre, Xúquer, Túria,Garona.[6] Tot i la relativa estabilitat de les mides de les seves poblacions un dels majors problemes que es presenten són la fragmentació de les seves poblacions per la presència d'embassaments, especialment en els cursos de la conca de l'Ebre/Segre i la introducció d'exemplars provinents de l'Europa Central, avui dia pràcticament inexistents, però realitzades amb una certa freqüència entre el s. XIX i ben entrat el s. XX. Aquestes introduccions d'exemplars al·lòctons produeixen una pèrdua de la rica diversitat genètica present en les conques ibèriques. S'ha constatat que hi ha hagut hibridació entre els individus al·lòctons i autòctons. Així s'ha proposat una autogestió de les poblacions autòctones mitjançant el control i regulació de la pesca amb captura.[6]

Com a espècie al·lòctona allà on ha estat introduïda s'ha associat a impactes negatius en les mides de les poblacions autòctones de truites de riu i amfibis. A més poden introduir malalties i paràsits propis com llamprees (Petromyzon marinus).[5]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Ocupa normalment rius ben oxigenats i freds, ocasionalment també es pot trobar en llacs.[4]

Les truites joves s'alimenten principalment d'insectes (principalment efemeròpters, tricòpters i quironòmids). La seva estratègia de caça consisteix a esperar que la presa passi a prop d'un refugi on espera. Les truites adultes cacen activament buscant les preses. La seva dieta consisteix principalment (80%) d'altres truites més petites la resta consisteix en tricòpters, cargols, Ephemera simulans, Hexagania, crustacis i amfibis.[5]

A partit del 3r o 4t any de vida les truites es reprodueixen cada any i no són monògames, és a dir que no mantenen les seves parelles.[5] La posta se sol produir entre octubre i desembre, la fecundació és externa. Els mascles elaboren un solc al llit del riu que defensen d'altre mascle i eventualment s'apropien d'altres solcs fets per mascles menys agressius. La femella escull un d'aquests llits per a realitzar la posta. Tot seguit el mascle fertilitza aquesta posta. En aquest moment la posta és abandonada pels pares que no realitzen cap altre cura.

Filogènia[modifica | modifica el codi]

Truita comuna

Salmo trutta presenta una gran variació morfològica entre les seves poblacions i una gran estructuració genètica. Els tres morfs descrits per Linné pel que fa a l'hàbitat que ocupen i al seu comportament, que els considerà espècies diferents: S. trutta fario (forma resident), Salmo trutta trutta (forma anàdroma) i Salmo trutta lacustris (forma lacustre) representen grups polifilètics, segons diversos estudis de mitjans del s. XX.

Berg considerà reformular la classificació de Linné seguint criteris geogràfics més que ecològics i dividí l'espècie en 14 grans grups de subespècies (4 d'anàdromes, 5 residents i 5 lacustres). El 1980 Lelek establí, per estudis morfomètrics, set grups de truites (2 anàdromes, 4 residents i una lacustre) les poblacions del mar d'Aral no foren incloses en l'estudi. Kottelat el 1997 en una publicació que considerava l'aïllament reproductiu entre les diverses poblacions un tret definitori d'espècie descrigué fins a 27 espècies que abans eren classificades dins de l'espècie S. trutta. Poc després Doorofeva (2000) reduí aquest elevat nombre a només 5 espècies: S. trutta, d'àmplia distribució i quatre espècies endèmiques Salmo marmoratus (mar Adriàtica), S. ischchan (llac Sevan a Armènia), S. letnicha (llac Ohrid a la República de Macedònia), S. carpio (llac Garda, Itàlia).[3]

Els estudis amb marcadors genètics s'iniciaren a finals de la dècada de 1980. Hamilton usant al·lozims sobre el gen de la LDH descrigué dos grans llinatges en les poblacions atlàntiques i Bernatchez et al. (1992) establiren emprant la seqüenciació d'ADN de la regió d-loop del mtDNA 5 grans llinatges materns (atlàntic, adriàtic, danubi, mediterrani i marmoratus) que són grups monofilètics fet sobre el que no hi havia controvèrsia a mitjans de la dècada dels 2000. Cortey sequenciant completament la regió d-loop determinà la presència de 6 grans llinatges afegint el llinatge Duero al grup de 5 existent.[3] Amb tot la relació entre aquests llinatges i els moments en què es determinà aquesta estructuració genètica encara resulten poc clars. El 1994 Giuffra et al. determinaren el llinatge atlàntic com a ancestral. Anàlisis de la seqüència del gen de la transferrina (gen nuclear) dutes a terme per Antunes et al.. el 2002 determinaren els mateixos 5 grans llinatges, però establí el llinatge danubi com a més ancestral. Doroofeva (2000) amb anàlisis morfomètrics fixa el llinatge marmoratus com el més ancestral. Cortey confirmà la posició del llinatge Danubi com al més ancestral dels sis llinatges, seguint la teoria de la recolonització post-glacial de l'ictiofauna continental des de l'Àsia cap al Mediterrani i l'Atlàntic. Aquest seria l'origen dels llinatges més antics (pontocaspi, atlàntic i mediterrani) essent la divergència secundària la responsable dels 6 llinatges actuals (adriàtic, marmoratus i mediterrani del protollinatge mediterrani, atlàntic i duero del protollinatge atlàntic; i del pontocaspi s'hauria incrementat molt la variabilitat dins del llinatge danubi que els agruparia)

Màxima extensió dels glaceres (negre) durant les glaciacions del quaternari.

Les poblacions de truita comuna foren fortament afectades per les glaciacions del Plistocè resultant en que les actuals poblacions del nord de l'Atlàntic són fruit de recolonitzacions a partir de refugis glacials situats fora de l'abast dels gels perpetus. Els estudis de Hamilton (1989) el conduïren a postular l'existència d'almenys dos refugis diferenciats un a l'est i l'altre a l'oest de la massa de gel de les glaciacions würmianes. Osinov i Bernatchez definiren també dos refugis glacials (un al Bàltic i l'altre a l'Atlàntic. Aquestes hipòtesis no explicaven l'existència dels 5 llinatges actuals. Garcia-Marin et al. (1999) postularen l'existència de quatre refugis, tres dels quals explicaven la recolonització de les vessants atlàntiques: un a la zona del canal de la Mànega (emergit durant els períodes glacials), l'altre a la zona del golf de Cantàbria (península Ibèrica i sud de França), un altre al vessant Bàltic; i el darrer a la regió del Pont / Caspi (centreeuropeu). Tot i així Weiss i col. (2002) i Cortey consideren que els refugis glacials implicats a la recolonització del nord de l'atlàntic serien els situats més al nord i creuen poc probable la participació de poblacions ibèriques en la repoblació de les conques del nord de l'Atlàntic. Així doncs, segons Cortey, la truita comuna hauria compartit refugis glacials amb altra ictiofauna continental com ara Barbo barbo, Thymallus thymallus, Squalius cephalus, Perca fluviatilis i Cottus gobio.

Pel que fa a la filogènia a la península Ibèrica ha estat estudiada pel grup d'ictiologia genètica de la Universitat de Girona (en especial pels Drs. J.L. Garcia-Marin, C. Pla, N. Sanz, M. Cortey i M. Vera). Cortey estudiant la seqüència de la regió d loop postula la presència de 3 clades dins del llinatge atlàntic que inclouria les poblacions establertes en els rius del vessant cantàbric, el vessant galaic-portuguès (Miño, Duero i Tajo) i el Garona. Els llinatges adriàtic i mediterrani estarien representats en les poblacions en el vessant mediterrani, incloent el Guadalquivir. Segons Cortey et al. al Duero hi hauria un llinatge endèmic de la península Ibèrica. En totes les conques hispàniques es poden trobar més d'un llinatge pel que no es pot parlar d'al·lopatria.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Truita comuna». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Salmo trutta, L.1758 (TSN 161997) al web del Sistema Integrat d'Informació Taxonòmica. [Consultat el 5 de novembre del 2009]. (anglès)
  3. 3,0 3,1 3,2 Cortey, Martí. Filogeografia de la truita comuna (Salmo trutta) basada en la diversitat molecular del DNA mitocondrial. Universitat de Girona Publicacions, 2005. ISBN 84-689-3913-7. 
  4. 4,0 4,1 Trucha Fario (castellà) (portuguès) (anglès) (francès)
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Salmo trutta a Animal Diversity Web: (anglès)
  6. 6,0 6,1 Sanz Ball-llosera, Núria. Diversitat genètica de la truita comuna (Salmo trutta L.) a la península Ibèrica: Biogeografia i gestió.. Universitat de Girona Publicacions, octubre 2000. ISBN 978-84-692-5565-0. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]