Usuari:Ibj ibj/Vicent Enrique i Tarancón
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Ibj ibj. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 14 de maig de 1907 Borriana |
| Mort | 28 de novembre de 1994 (als 87 anys) València |
| Sepultura |  Col·legiata de Sant Isidre, Madrid |
| Arquebisbe de Madrid-Alcalà | |
| 3 de desembre de 1971 – 12 d'abril de 1983 | |
| Arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya | |
| 30 de gener de 1969 – 3 de desembre de 1971 | |
| Arquebisbe d'Oviedo | |
| 12 d'abril de 1964 – 30 de gener de 1969 | |
| Bisbe de Solsona | |
| 24 de març de 1946 – 12 d'abril de 1964 | |
| Activitat | |
| Ordenació sacerdotal en el ritu romà | 1 de novembre de 1929 per Félix Bilbao y Ugarriza |
| Consagració | 24 de març de 1945 per Manuel Moll y Salord |
| Proclamació cardenalícia | 28 d'abril de 1969 per Pau VI |
| Altres | |
| Títol | Cardenal prevere de San Giovanni Crisostomo a Monte Sacro Alto |
 | |
Totus omnibus omnes Christo | |
| Lloc web | Fitxa a catholic-hierarchy.org |
| |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 14 de maig de 1907 Borriana |
| Mort | 28 de novembre de 1994 (als 87 anys).svg){kind=small} València |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Pontifícia de València |
| Activitat | |
| Ordenació sacerdotal en el ritu romà | 1 de novembre de 1929 per Félix Bilbao y Ugarriza |
| Consagració | 24 de març de 1945 per Manuel Moll y Salord |
| Proclamació cardenalícia | 28 d'abril de 1969 per Pau VI Cardenal prevere de San Giovanni Crisostomo a Monte Sacro Alto |
| Altres ocupacions | Bisbe de Solsona Arquebisbe d'Oviedo Arquebisbe de Toledo |
Vicent Enrique i Tarancón (Borriana, Plana Baixa, 14 de maig de 1907 - València, 28 de novembre de 1994), cardenal i arquebisbe valencià, era arquebisbe emèrit de Madrid. Va ser bisbe de Solsona (1946-64), arquebisbe d'Oviedo (1964-69), Toledo (1969-71) i Madrid-Alcalá (1971-83), president de la Conferència Episcopal Espanyola (1971-81) i membre de la Reial Acadèmia Espanyola. Va ser reconegut el seu paper al capdavant de la Conferència Episcopal durant la Transició espanyola.[1]
Biografia[modifica]
Nascut a Borriana (Plana Baixa) el dia 14 de maig de 1907 en una família de tradició llauradora, va cursar els estudis eclesiàstics al Seminari de Tortosa, diòcesi on va ser ordenat prevere el dia de Tots Sants de 1929 pel bisbe de Tortosa, Felix Bilbao Ugarriza i es doctorà en Teologia per la Universitat Pontifícia de València.
Les seves primeres responsabilitats després d'accedir al sacerdoci van ser les de coadjutor i organista de la parròquia de Vinaròs. El 1931 es va traslladar a Madrid on va formar part dels equips propagandístics que durant la Segona República recorrien Espanya fent promoció d'Acció Catòlica. En el transcurs de la Guerra civil (1936-39), el recolzament majoritari de l'Església catòlica al cop d'estat franquista contra la república, el va permetre tornar el 1938 a Vinaròs on va ocupar els càrrecs de rector i d'arxiprest. A partir de 1943 va fer-se càrrec de l'arxiprestat de Vila-real.
Amb tan sols 38 anys d'edat, el 25 de novembre de 1945, va ser preconitzat bisbe de Solsona pel papa Pius XII.[2][3] Va rebre la consagració episcopal a Borriana el 24 de març de 1946 de la mà de Manuel Moll i Salord, bisbe de Tortosa, i va fer la seva entrada a la capital del Solsonès el Diumenge de Rams del mateix any.[4][5] Va romandre gairebé dues dècades a la diòcesi solsonina, fins el 1964, ja que la classe política de la Dictadura franquista es va encarregar d'estancar la seva carrera eclesiàstica després de publicar la pastoral El pan nuestro de cada día, el 1950, on carregava contra el mercat negre i l'estraperlo i l'enriquiment per part de membres del règim amb aquestes pràctiques o la manipulació de les cartilles de racionament.[6] Malgrat aquestes vicissituds va ser secretari de l'Episcopat espanyol (1956), relator del Sínode dels Bisbes a Roma i va participar al Concili Vaticà II (1962-65).
El papa Pau VI -que va protegir la seva carrera- el va nomenar arquebisbe titular d'Antinoe i coadjutor amb dret a successió de l'arxidiòcesi d'Oviedo, l'1 d'abril de 1964.[7] Al cap de pocs dies, el 12 d'abril, a conseqüència de la mort de l'arquebisbe diocesà, Francisco Javier Lauzurica, es va convertir en el nou titular de l'arxidiòcesi asturiana de la qual en va prendre possessió el dia 10 de maig.[8][9] El 30 de gener de 1969 va ser nomenat arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya i va ocupar la càtedra de la Seu Primada de Toledo el 9 de març.[2][10][11]
El 28 d'abril de 1969 va ser creat cardenal de l'Església catòlica per Pau VI que li assignà el títol de cardenal prevere de la parròquia de Sant Joan Crisòstom a Monte Sacro Alto.[2]
Va assolir la condició de membre de la Reial Acadèmia Espanyola l'any 1969 des d'on va defensar la unitat filològica del valencià amb el català.[12]
L'any 1971 li va ser confiada l'arxidiòcesi de Madrid-Alcalá després de la mort del seu titular, l'arquebisbe Casmiro Morcillo González, inicialment com a administrador apostòlic, fins que el el dia 3 de desembre en va ser preconitzat arquebisbe. Aquest nomenament va crear molestar a la seu de Toledo on els seus arquebisbes hi solien residir fins la seva mort, fins al punt que les autoritats de Toledo van refusar participar a la seva presa de possessió de l'arxidiòcesi madrilenya. El mateix any va ser elegit president de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec que va ocupar fins el 1981 i a través del qual es va convertir en una peça clau en el canvi de rumb transformador que durant un temps va adoptar l'Església catòlica com a conseqüència del Concili Vaticà II, del qual va ser un fidel executor, i va defensar la independència de l'Església resepcte l'Estat.
Va protagonitzar un paper trascendent durant els anys finals de la Dictadura franquista i la Transició espanyola malgrat l'agressiva irritació dels dirigents franquistes: durant el funeral del president del Govern d'Espanya, Luis Carrero Blanco, el 1973, va ser insultat al crit de "Tarancón, al paredón", bandejat pel ministre d'Educació del moment qui li va negar la salutació i va haver de sortir per la porta del darrere per evitar agressions. El 1974 va intentar intercedir quan el Govern franquista volia expulsar d'Espanya el bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros Ataún, per fer una crida a reconèixer la identitat cultural i lingüística del País Basc: finalment va ser l'arquebisbe de Toledo, Marcelo González, -menys crític amb la dictadura- qui va aconseguir evitar l'expulsió. Després de la mort del dictador Francisco Franco, el 1975, va presidir la missa celebrada en motiu de la Proclamació del rei Joan Carles I on la seva homilia va causar especial repercussió i es va interpretar com una obertura de l'Església catòlica cap a la democràcia.
En la seva condició de cardenal, participà als conclaves d'agost i octubre de 1978 on foren elegits els papes Joan Pau I i Joan Pau II, respectivament.
Durant els últims anys del seu episcopat, l'elecció de Joan Pau II va suposar un canvi en el recolzament de la Santa Seu cap a les seves posicions que el va criticar per la falta de protagonisme que havia passat a tenir l'Església a Espanya. El 1982 va presentar la seva renúncia al complir els 75 anys d'edat i el 12 d'abril de 1983 el papa li va acceptar per sorpresa poc temps després del viatge papal a Espanya i de la victòria del PSOE a les eleccions generals.[13]
Els últims anys de la seva vida es va retirar a una finca d'Almassora, molt a prop del Termet de la Mare de Déu de Gràcia (Vila-real) i de les seves antigues amistats de Borriana i Vila-real, i els va passar discretament desencantat pel fre al progrés de l'Església que es va tornar a abocar novament a postures cada vegada més conservadores.
També fou membre del Consell Valencià de Cultura, on va presidir la Comissió de Promoció Cultural.
Va morir a València el 28 de novembre de 1994 i va ser enterrat a la Col·legiata de Sant Isidre a Madrid.
Obra[modifica]
Entre les diferents obres que va escriure destaquen les següents:
- La nueva forma del apostolado seglar (1937)
- La renovación total en la vida cristiana (1954)
- Los seglares en la Iglesia (1958)
- Sucesores de los apóstoles (1960)
- La parroquia, hoy (1961)
- La Iglesia en el mundo de hoy (1965)
- El sacerdocio a la luz del Concilio Vaticano II (1966)
- La crisis de fe en el mundo actual (1968)
- Liturgia y lengua del pueblo (1970)
- Unidad y pluralidad en la Iglesia (1970)
- Cartas a un cristiano (1987)
Va ser també autor de multitud de ponències, conferències i articles periodístics, protagonista de diversos llibres d'entrevistes i estudis sobre la seva persona i va iniciar una mena d'autobiografia amb el títol de Confesiones.
Tractament i títols[modifica]
Alguns dels tractaments que va rebre al llarg de la seva vida són els següents:
- Excel·lentíssim i Reverendíssim Monsenyor Vicent Enrique i Tarancón, bisbe preconitzat de Solsona
- Excel·lentíssim i Reverendíssim Monsenyor Vicent Enrique i Tarancón, bisbe de Solsona
- Excel·lentíssim i Reverendíssim Monsenyor Vicent Enrique i Tarancón, arquebisbe titular d'Antinoe i coadjutor d'Oviedo
- Excel·lentíssim i Reverendíssim Monsenyor Vicent Enrique i Tarancón, arquebisbe d'Oviedo
- Excel·lentíssim i Reverendíssim Monsenyor Vicent Enrique i Tarancón, arquebisbe preconitzat de Toledo i primat d'Espanya
- Excel·lentíssim i Reverendíssim Monsenyor Vicent Enrique i Tarancón, arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya
- Eminentíssim i Reverendíssim Cardenal Vicent Enrique i Tarancón, arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya
- Eminentíssim i Reverendíssim Cardenal Vicent Enrique i Tarancón, arquebisbe preconitzat de Madrid-Alcalá
- Eminentíssim i Reverendíssim Cardenal Vicent Enrique i Tarancón, arquebisbe de Madrid-Alcalá
- Eminentíssim i Reverendíssim Cardenal Vicent Enrique i Tarancón, arquebisbe administrador apostòlic de Madrid-Alcalá
- Eminentíssim i Reverendíssim Cardenal Vicent Enrique i Tarancón, arquebisbe emèrit de Madrid-Alcalá
Honors i distincions[modifica]
- Fill adoptiu de Vila-real (Vila-real, 31 d'octubre de 1969)
- Escultura (Vila-real, 2006)
- Doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València ()
Espais dedicats[modifica]
- Avinguda a Vila-real
- Centre Associat de la Universitat a Distància
Font[modifica]
- Vilapèdia [1]
Referències[modifica]
- ↑ «Biografia de Vicente Enrique y Tarancón» (en castellà). Biografías y Vidas. [Consulta: 31 juliol 2017].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Vicente Cardenal Enrique Tarancón» (en anglès). Catholic Hierarchy. [Consulta: 31 juliol 2017].
- ↑ «Nombramiento de nuevos prelados» (en castellà). La Vanguardia Española, 01-12-1945, pàg. 4.
- ↑ «Consagración de los nuevos obispos de Mondoñedo y Solsona» (en castellà). La Vanguardia Española, 26-03-1946, pàg. 4.
- ↑ «Solemne entrada de los nuevos obispos de Solsona y Jaca en sus respectivas diócesis» (en castellà). La Vanguardia Española, 16-04-1946, pàg. 2.
- ↑ «Monseñor Tarancón, de "el pan nuestro" al "paredón"» (en castellà). Búscame en el ciclo de la vida, 28-11-2014. [Consulta: 31 juliol 2017].
- ↑ «Comunicado haciendo público el nombramiento de Su Excelencia Reverendísima don Vicente Enrique Tarancón, Arzobispo titular de Antinoe, Coadjutor con derecho de sucesión de la Archidiócesis de Oviedo.» (en castellà). Butlletí Oficial de l'Estat, núm. 79, 01-04-1964, pàg. 4.110.
- ↑ «Fallecimiento del arzobispo de Oviedo, doctor don Francisco Javier Lauzurica» (en castellà). La Vanguardia Española, 14-04-1964, pàg. 7.
- ↑ «Ha entrado en su sede el nuevo arzobispo de Oviedo». La Vanguardia Española, 12-05-1964, pàg. 7.
- ↑ «Monseñor Enrique y Tarancón, Primado de España» (en castellà). ABC Sevilla, 02-02-1969, pàg. 1.
- ↑ «Entrada en Toledo del nuevo Cardenal Primado». La Vanguardia Española, 11-03-1969, pàg. 1.
- ↑ «Monseñor Vicente Enrique Tarancón, elegido miembro de la Real Academia de la Lengua» (en castellà). La Vanguardia Española, 30-05-1969, pàg. 5.
- ↑ Juliana, Enric. «El día que el Papa abroncó a Tarancón» (en castellà). La Vanguardia, 14-08-2011. [Consulta: 28 juliol 2017].
| Precedit per: Valentí Comellas i Santamaría |
 Bisbe de Solsona 1945–1964 |
Succeït per: José Bascuñana López |
| Precedit per: Francisco Javier Lauzurica y Torralba |
 1964–1969 |
Succeït per: Francisco Javier Lauzurica y Torralba |
| Precedit per: Enric Pla i Deniel |
 1969–1971 |
Succeït per: Marcelo González Martín |
| Precedit per: Casimiro Morcillo González |
1971–1983 |
Succeït per: Ángel Suquía Goicoechea |
| Precedit per: Casimiro Morcillo González |
 1971–1981 |
Succeït per: Gabino Díaz Merchán |
| Precedit per: ' |
 Cardenal-prevere de Sant Joan Crisóstom al Monte Sacro Alto 1969-1994 |
Succeït per: Bernard Agré |
| Precedit per: Ramón Menéndez Pidal |
 Silló "b" de la RAE 1970–1994 |
Succeït per: Eliseo Álvarez-Arenas Pacheco |
{{ORDENA:Enrique Tarancon, Vicent}} [[Categoria:Arquebisbes de Toledo]] [[Categoria:Bisbes de Solsona]] [[Categoria:Bisbes valencians]] [[Categoria:Borrianencs]] [[Categoria:Cardenals valencians]] [[Categoria:Cardenals creats per Pau VI]]