Homer

Homer (Ὅμηρος)

Biografia
Naixement	(grc) Ὅμηρος c. segle IX aC valor desconegut
Mort	c. segle VIII aC Ios (Grècia)
Dades personals
Grup ètnic	Grecs
Activitat
Camp de treball	Literatura grega
Ocupació	poeta, autor, escriptor
Activitat	(Floruit: segle VIII aC )
Gènere	Poema èpic
Obra
Obres destacables èpica homèrica Odissea (segle VIII aC) Ilíada

Homer (grec antic: Ὅμηρος) és el suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes orals la Ilíada i L'odissea. També se li atribueixen un seguit d'obres menors que són conegudes com els Himnes menors. Avui els himnes es consideren obres posteriors, però molts segueixen considerant Homer com l'autor o compilador de les epopeies. S'ha especulat també que Homer fos un aede.

Els antics grecs creien, en general, que Homer va ser un personatge històric, però alguns erudits moderns són escèptics en aquesta qüestió: G.S. Kirk en el sentit que "l'antiguitat no sabien res definitiu sobre la vida i la personalitat d'Homer." representa el consens general. Alguns estudiosos creuen que els poemes mateixos, de manera manifesta, representen la culminació de molts segles de narració oral on es van desenvolupar "fórmules", sistemes de composició poètica per la qual cosa, segons Martin West, "Homer" "no és el nom d'un poeta històric sinó un nom fictici o construït."

La data de l'existència d'Homer va ser controvertida en l'antiguitat i no ho és menys al dia d'avui. Heròdot diu que Homer va viure 400 anys abans del seu temps, i aquesta referència situaria la seva vida al voltant del 850 aC, però altres fonts antigues va donar dades molt més a prop de la suposada època de la guerra de Troia. La data de la Guerra de Troia va ser determinat el 1194-1184 aC per Eratòstenes, que es va esforçar per establir una cronologia dels esdeveniments científics i d'aquesta data, perquè està guanyant el suport de les recents investigacions arqueològiques.

Per als especialistes moderns, "la data d'Homer" es refereix tant a la data de creació dels poemes com a la vida del personatge en concret. El consens acadèmic és que "la Ilíada i L'odissea a partir de la data extrema de la segle IX aC o del VIII, la Ilíada és anterior a L'odissea, potser en algunes dècades", és a dir, una mica abans que Hesíode, i que la Ilíada és l'obra més antiga de la literatura occidental. Durant les darreres dècades, alguns investigadors han advocat per una data ja al segle VII aC. Els que creuen que els poemes homèric es van desenvolupar gradualment durant un llarg període de temps, en general, proposen una data posterior per als poemes; d'acord amb Nagy, només es poden situar els textos cap al segle VI aC.

Alfred Heubeck destaca la repercussió de les obres d'Homer sobre la cultura grega, que han influït en la configuració de tot el seu desenvolupament, ha estat reconeguda per molts grecs que consideren Homer com el seu mestre.

Vida i llegendes

La Grècia homèrica

Encara que "Homer" és un nom grec, propi de zones de parla eòlica, res de definitiu no se sap sobre ell; tot i així, es varen generar unes riques tradicions que s'han conservat i que donen detalls del seu lloc de naixement i altres dades. Moltes d'elles són històries fantàstiques: el satíric Llucià, en la seva fabulosa Verae Historiae (Història veritable), creu que és un babiloni anomenat Tigranes, que només va adoptar el nom d'Homer quan va ser pres com a ostatge (homeros) pels grecs. Quan l'emperador Adrià preguntà l'oracle de Delfos qui era realment Homer, la Pítia va proclamar que era d'Ítaca, fill d'Epicasta (filla de Néstor) i Telèmac, els personatges de L'odissea. Aquestes històries proliferaren i es van incorporar a la Vida d'Homer, compilades des del període alexandrí en endavant.

La versió més estesa considera que Homer va néixer a la regió jònica de l'Àsia Menor, a Esmirna, o a l'illa de Quios, i va morir a l'illa d'Ios, a les Cíclades. Una connexió amb Esmirna s'esmenta en una llegenda on el seu nom original era el de Melesigenes ("nascut de Meles", un riu que fluïa per la ciutat), i de la nimfa Kretheis. Proves internes dels poemes donen un cert suport a aquesta teoria, com és la familiaritat amb la topografia d'aquesta zona del litoral de l'Àsia Menor recollida en diversos noms, o els detalls i les descripcions dels paisatges que s'observa en la prada d'aus a la desembocadura del Caystros (Ilíada 2,459 i ss.), en una tempesta en el mar Icària (Ilíada 2.144ff.), el vent llegendari (Ilíada 2.394ff: 4.422ff: 9,5), o que les dones tant de Maeonia com de Caria decoraven amb ivori i escarlata (Ilíada 4.142).

L'associació amb Quios es remunta, almenys, a Semònides d'Amorgós, que va citar una famosa frase de la Ilíada (6,146) amb la referència a "l'home de Quios". Algun tipus d'epònim dels gremi dels bards, conegut com els homeridae (fills d'Homer), o Homeristae, sembla que van existir en aquella zona, i s'han localitzat diversos descendents d'un avantpassat imaginari d'aquest nom, o remarcant la funció concreta com a un tipus de rapsode, especialitzats en la recitació de poemes homèric.

El nom del poeta es homòfon amb homêros, que significa, en general, "ostatge" (o "garantia"), sempre entès com "el que acompanya, el que es veu obligat a seguir" o, en alguns dialectes, "cec". Aquesta assonància ha generat moltes opinions que creuen que existeix una relació amb un personatge que va ser un ostatge o era cec. Pel que fa a aquesta darrera opció, que fos un home cec, se sustenta en el significat de la paraula tant en el dialecte jònic, on la forma verbal hómêreuô té el significat específic de "guia dels cecs", i en el grec eòlic de Cime, homêros era sinònim de la paraula del grec estàndard tuphlós, que significa «cec».

Homer (1812), per Philippe-Laurent Roland, Museu del Louvre

La caracterització d'Homer com a un bard cec es remunta a uns versos en l'Himne a Apol·lo de Delos, el tercer dels Himnes homèrics, versos citats més endavant per Tucídides per a donar suport a aquesta idea. L'historiador Èfor de Cumes comparteix la mateixa opinió, i la idea que es va consolidar amb força al llarg de l'antiguitat a partir d'una falsa etimologia; així, derivaven el seu nom de ho mê horôn (ὁ μὴ ὁρών: "el que no hi veu"). Els crítics tenen present un llarg passatge de L'odissea on apareix Démodoc, un bard cec de la cort del rei feaci, que narra les històries de Troia als nàufrags de l'Odisseu; es considera aquest passatge com una autoreferència.

Molts especialistes consideren que el nom del poeta té una funció genèrica. Gregory Nagy ho interpreta en el sentit del "que fa encaixar (la cançó)". Hómêréô, un altre verb relacionat, a més del significat de "trobar", pot significar "(cantar) un acord o una melodia". Alguns estudiosos sostenen que "Homer" podria significar "el que posa la veu en sintonia" dansant. Marcello Durante relaciona "Homer" a un epítet de Zeus, "déu de les assemblees", i sosté que darrere del nom es troba el ressò d'una paraula arcaica per al terme "reunió", similar al terme posterior de panegiris, que venia a ser una reunió formal de trobadors que competien.

Es descriu Homer com un joglar errant, semblant a Tàmiris o Hesíode, poeta que anà caminant fins a Calcis per cantar en el jocs funeraris d'Amfídamas. Ens dóna la imatge d'un "cec, un cantant vagabund que s'envolta de gent senzilla: sabaters, pescadors, artesans, marins i homes d'edat avançada, en els llocs de reunió de les ciutats portuàries". Els mateixos poemes donen proves de l'existència de cantants als palaus de la noblesa.

Els especialistes estan dividits quant a quina categoria deuria pertànyer l'històric "Homer": la dels que vivien amb la noblesa o la dels joglars errants.

Obres atribuïdes

Els grecs del segle VI aC i de principis del segle V aC entenien que "Homer", en general, era "el conjunt de la tradició heroica, estructurada en vers hexàmetre". Així doncs, a més de la Ilíada i L'odissea, hi ha epopeies "excepcionals" que organitzen els seus respectius temes en un "gran o massiva escala".

A l'antiguitat, moltes altres obres s'atribuïren a Homer, incloent-hi tot el Cicle èpic. El gènere inclou alguns poemes sobre la guerra de Troia, com la Petita Ilíada, Nostoi, Cipria, i Epigoni, així com els poemes tebans sobre Èdip i els seus fills. Altres obres, com el conjunt de Himnes homèrics, la còmica Batrachomyomachia ("La guerra de la granota-ratolí"), i Margites, també van ser atribuïdes a ell, però actualment es creu que és poc probable. Dos altres poemes, la Captura d'Oechalia i Phocais també van ser assignades a Homer. Però la qüestió de la identitat dels autors dels diversos textos és encara més problemàtica que la de l'autoria de les dues grans epopeies.

El debat sobre l'autoria

Article principal: Qüestió homèrica

La idea que Homer va ser responsable de només les dues epopeies, la Ilíada i L'odissea, només va obtenir un consens el 350 aC. Mentre que molts especialistes consideren que és poc probable que ambdues epopeies fossin compostos per la mateixa persona, altres argumenten que la semblances estilístiques són massa coherents per donar suport a la teoria de l'autoria múltiple. Una opinió que tracta de salvar les diferències entre ambdues obres, és que la Ilíada va ser composta per "Homer" en la seva maduresa, mentre que L'odissea és una obra de la seva vellesa. Les altres obres, Batrachomyomachia, els Himnes homèriques i les epopeies cícliques, en general, hi ha consens en què són posteriors a la Ilíada i L'odissea.

La majoria dels estudiosos coincideixen en considerar que la Ilíada i L'odissea van passar per un procés de normalització i de perfeccionament de materials més antics, a partir del segle VIII aC. En aquesta estandardització sembla que hi va tenir un paper important el tirà atenès Hiparc, qui va reformar la recitació de poemes homèrics a les festes panatenes, les més importants de tots els atenencs. Molts experts sobre els clàssics grecs sostenen que aquesta reforma deuria implicar la producció d'un text escrit canònic.

Altres estudiosos segueixen recolzant la idea que Homer va ser una persona real. Ja que res se sap sobre la vida d'Homer, la broma comú, també es reciclen en les controvèrsies sobre l'autoria d'obres atribuïdes a Shakespeare, ho té que els poemes "no són escrites per Homer, però per un altre home del mateix nom." Samuel Butler (1835-1902), defensà que una dona jove siciliana va escriure L'odissea (però no la Ilíada), una idea desenvolupada per Robert Graves en la seva novel·la Homer's Daughter (La filla d'Homer), i també Andrew Dalby a Rediscovering Homer (Redescobrir a Homer).

Independentment que sobre la qüestió de l'autoria individual hi ha un acord gairebé universal, després dels treballs de Milman Parry, es considera que els poemes homèric estan relacionats amb una tradició oral, una tècnica que representa a generacions més antigues, que era l'herència col lectiva de molts poetes-cantanta (aoidoi). Una anàlisi de l'estructura i el vocabulari de la Ilíada i L'odissea posa de manifest que els poemes contenen moltes frases típiques de fórmules tradicionals d'improvisació èpica. Fins i tot alguns versos, de vegades estan repetits. Parry i el seu alumne Albert Lord van assenyalar que aquesta elaboració de la tradició oral, una pràctica distant per les cultures d'avui lligades a la lectura i escriptura, és típic de la poesia èpica en un medi cultural predominantment oral, àmbit cultural en el que les paraules clau són els termes "oral" i "tradicional". Parry va començar amb "tradicional": els trossos de llenguatge repetitiu, va dir, van ser heretats pel cantant-poeta dels seus predecessors, i que li van ser útils en la seva composició. Parry va anomenar aquests fragments repetitius, "fórmules".

Està subjecta a un bon debat el moment històric en què aquests poemes es van fixar en una forma escrita. La solució més tradicional és la "hipòtesi de la transcripció", que afirma que les dificultats literàries d'Homer l'empentà a dictar el seu poema a un cultivat escriba, entre els segles VIII aC i VI aC. L'alfabet grec es va introduir a començaments del segle VIII, per la qual cosa és possible que Homer mateix va pertànyer a la primera generació d'autors que volien deixar constància literària del seu art. L'especialista en els clàssics, Barry B. Powell, suggereix que l'alfabet grec va ser inventat cap al 800 aC per un home, probablement Homer, a fi deixar escrita la poesia èpica oral existent. Homeristes més radicals, com Gregory Nagy, sostenen que un text canònic dels poemes homèrics en format escrit no van existir fins al període hel·lenístic, cap als segles III aC a I aC.

Quan es componen

Com s'ha dit, els estudis lingüístics diuen que es van compondre entre el 750 aC i el 720 aC. Els poemes estaven destinats a ser recitats oralment davant d'un públic, però es pensa que van ser posats per escrit poc temps després de la seva composició, o com a molt tard el segle VI aC, després d'unes quantes generacions de rapsodes. El segle VIII aC era un període de canvis socials en ple renaixement grec, una època en què la societat de l'Edat fosca grega (segle XIII aC - segle IX aC) s'estava transformant per començar l'Edat Arcaica de Grècia (segle VIII aC - segle V aC): refinament, art, filosofia, urbanisme, comerç, colonització eren els nous valors en alça mentre es deixava enrere la barbàrie precedent.

Precisament cap al 750 els habitants de tot el món grec comencen a rememorar un passat heroic llunyà. Per primera vegada en quatre-cents cinquanta anys es tornen a fer ofrenes votives a les tombes antigues fins ara descuidades per venerar aquells oblidats personatges com a herois. A finals de segle es construïren autèntics santuaris en honor a aquells herois llegendaris (com el d'Agamèmnon a Micenes, el de Menelau i Helena a Esparta…) en els quals es feien ofrenes i sacrificis com si fossin déus, però en menor escala. Com a ells, també se'ls atribuïa la facultat de protegir els vius.

A quina època se situa l'acció

Tots els grecs de l'edat fosca, l'edat arcaica i sobretot de l'edat clàssica veien en les generacions micèniques dels segles XVI aC - XII aC els seus orígens mítics. Precisament el segle XIII aC era el moment en el qual se situava la llegendària Guerra de Troia.

Però la societat homèrica que descriuen els dos poemes no és pas la micènica sinó precisament la de l'Edat Fosca (XIII aC - IX aC), aquella que llavors s'estava acabant quan van aparèixer els dos poemes homèrics. La Grècia que apareix als poemes homèrics estava dividida en diversos territoris (demos), cadascun dels quals estava controlat per un cabdill militar, que podríem anomenar senyors feudals o senyors de la guerra: els basileús. Aquests cabdills tenien al seu servei un cos particular de guerrers: els hetairoi. Agamèmnon, Menelau, Nèstor, Odisseu (Ulisses)… tots ells eren els basileús dels demos de Micenes, Esparta, Pilos i Ítaca respectivament. No hi havia més lleis que els antics costums de cada lloc. Les ciutats de l'Edat Fosca eren gairebé inexistents perquè aquella era una societat bàsicament rural i poc desenvolupada, que vivia d'una pobra agricultura. Els basileús posseïen diversos tipus de ramats, l'autèntica riquesa d'aquella època, fet que es reflecteix contínuament a les obres d'Homer.

La religió homèrica ja tenia, llavors, el panteó clàssic tradicional.

Malgrat el que s'ha dit, en els textos homèrics apareixen grans dosis d'exclamacions pel que fa a la riquesa de vaixelles, regals, productes diversos, nombres d'exèrcits, altes torres i grans ciutats. Aquestes frases no ens les hem de prendre en el sentit literal, com si existissin veritablement en aquella època fosca, sinó senzillament com un simple recurs literari per meravellar el públic.

Situació de l'acció

L'estudi de les mencions geogràfiques en la Ilíada desvela que l'autor coneix detalladament l'actual costa turca i en particular Samotràcia i el riu Caistro. Troia, la d'altes torres, és l'estrella de l'obra. En canvi, les referències a la península grega són escasses i ambigües, ja que no hi transcórrer l'acció.

Pel que fa a L'odissea com que es tracta del viatge de retorn d'Ulisses a la seva terra, Ítaca, els llocs seran diversos al llarg i ample del Mediterrani oriental. I de fet la majoria imaginaris, ja que es tracta d'un viatge d'aventures.

Altres consideracions

Hi ha qui afirma que els relats religiosos d'Homer podrien ser, almenys parcialment, un anticip de les teories filosòfiques de Tales, de Pitàgores i dels presocràtics en general

Estudis homèrics

L'estudi d'Homer és un dels més antics temes dels especialistes, i es remunta ja a l'antiguitat. Els objectius i els èxits dels estudis homèrics han canviat en el transcurs dels mil·lennis. En els últims segles, han girat al voltant del procés pel qual els poemes homèrics van començar a existir, es van difondre i han arribat fins a nosaltres, primer per transmissió oral i després mitjançant l'escriptura.

Algunes de les principals tendències dels estudis homèrics moderns s'han desenvolupat fonamentalment al llarg dels segle XIX i principis del XX. Les anàlisis de dos grans escoles de pensament ("analítica" i "unitarianisme") han fet èmfasi, d'una banda en les incoherències (analítica), i per altra, en la unitat artística (unitarianisme) de l'obra d'Homer. Ja en el segle XX, s'ha desenvolupat més la qüestió de la "Teoria oral", l'estudi dels mecanismes i els efectes de la transmissió oral, i el "Neoanàlisis", que és l'estudi de la relació entre Homer i els altres materials èpics primitius.

El llenguatge utilitzat per Homer és una versió arcaica del grec jònic, amb mescles d'alguns altres dialectes, com el eòlic grec. Més tard va servir de base de l'epopeia grega, el llenguatge de la poesia èpica, que generalment s'escrivia en hexámetre dactilar.

Entre els principals especialistes sobre Homer cal destacar a R. Bentley, I. Kakridis, A. Kirchhoff, G. Kirk, K.Lachmann, Walter Leaf, A. Lord, D.B. Monro, K.O. Müller, G. Murray, G. Nagy, G.W. Nitzsch, M. Parry, B.B. Powell, H. Schliemann, W.B. Stanford, J.B.G. d'Ansse de Villoison, A. Wace, M.L. West, U. von Wilamowitz-Moellendorff i F.A. Wolf.

Estil homèric

Aristòtil remarca a la seva Poètica que Homer era únic entre els poetes del seu temps, centrant-se en un únic tema o acció unificada en el cicle èpic.

Les principals qualitats de l'estil d'Homer estan ben descrites per Matthew Arnold:

«	El traductor d'Homer, sobretot, ha d'estar regit per un sentit de les quatre qualitats del seu autor: que és molt ràpid; que és molt planer i directe, tant en l'evolució del seu pensament com en l'expressió, és a dir, tant en la sintaxi com en les seves paraules; que és molt simple i directe en el fons del seu pensament, és a dir, en la matèria i en les idees; i, finalment, que és eminentment noble	»
— Matthew Arnold, "On Translating Homer" (Oxford Lecture, 1861) a Lionel Trilling (ed.). The Portable Matthew Arnold,(1949) Viking Press, Nova York, 1956, pp. 204-228, p. 211

La peculiar rapidesa d'Homer en la creació literària es deu en gran mesura a l'ús del vers hexàmetre. És característic en els primers temps de la literatura que l'evolució del pensament, o la forma gramatical de la frase, es regeix per l'estructura del vers, i la correspondència que per tant s'obté entre el ritme i la sintaxi, el pensament es concreta en frases llargues, per dir-ho així, i aquestes vénen dividides per acceptables pauses uniformes. El conjunt, produeix una ràpida circulació fluida, com poques vegades es troba quan els períodes es construeixen sense una relació directa amb la mètrica. Homer que posseeix aquesta rapidesa sense caure en els defectes, és a dir, sense arribar a ser monòton o bé fluctuant, és potser la millor prova d'una habilitat poètica inigualable. La senzillesa i direccionalitat que el caracteritzen, tant de pensament com d'expressió, sens dubte, van ser qualitats de la seva edat i experiència, però l'autor de la Ilíada ha de tenir aquest do que tenen en un grau molt elevat. L'Odissea, en aquest sentit, està sensiblement per sota del nivell de la Ilíada.

La rapidesa o la facilitat de moviment, l'expressió planera i la claredat de pensament no són precisament les qualitats distintives dels grans poetes èpics com Virgili, Dante, i Milton. Per contra, pertanyen més aviat a l'escola epicolírica a la que Homer ha estat tantes vegades vinculada. La prova que Homer no pertany a aquesta escola, i que la seva poesia no és en cap sentit una balada poètica, ve proporcionada per la major estructura artística dels seus poemes i, quant a estil, per la quarta de les qualitats que li atribueix Arnold: la noblesa. És el seu estil noble i poderós, sostingut a través de cada canvi d'idea i de matèria, que finalment separa Homer de totes les formes de balada poètica èpica i popular.

Igual que en les epopeies franceses, com la Cançó de Rotllan, el poema homèric és indígena. També es distingeix de les obres de Dante, Milton i Virgili, per l'absència de motius subjacents o sentiments. En la poesia de Virgili, el principal motiu del seu apassionat discurs és el sentit de la grandesa de Roma i d'Itàlia. Dante i Milton són encara exponents més fidels de la religió i la política del seu temps. Fins i tot a les epopeies franceses es mostren els sentiments de por i odi als sarraïns, però en les obres d'Homer l'interès és purament dramàtic. No hi ha forta antipatia de la raça o la religió, la guerra no es converteix en esdeveniments polítics, la captura de Troia es troba fora del rang de la Ilíada, i fins i tot els protagonistes no són comparables als principals herois nacionals de Grècia. Fins a la data, com es pot veure, el principal interès en l'obra d'Homer és el de l'emoció i els sentiments humans, és el teatre. De fet, les seves obres sovint són anomenades "drames".

Culte a Homer

L'apoteosi d'Homer, per Arquelau de Priene, en marbre, possiblement del segle III aC, actualment al Museu Britànic.

En el període hel·lenístic, en diverses ciutats, Homer va ser considerat un heroi i va ser objecte de culte. Se li va dedicar un santuari, l'Homereion, construït a Alexandria per Ptolomeu IV Philopator a finals de segle III aC. Al mateix segle III, Aelian, en la seva obra Varia Historia, va descriure aquest santuari. Descriu com Ptolomeu "col·locà en un cercle al voltant de l'estàtua [d'Homer], totes les ciutats que lloaven a Homer ", i esmenta una pintura del poeta realitzada per l'artista Galaton, que pel que sembla descriu Homer en l'aspecte de Oceà com la font de tot poesia.

Vegeu també

• Papir Bodmer.
• L'apoteosi d'Homer

Bibliografia

• VVAA: La antigua Grecia. Historia política, social y cultural; ed. Crítica; Barcelona; 2001
• Homer, versió a cura de Manuel Balasch i Recort: Ilíada; editorial Proa; Barcelona; 1997

Enllaços externs

Vegeu texts en català sobre Homer a Viquitexts, la biblioteca lliure.

• Web de l'xtec (català)
• Web de pensament.cat (català)
• Obres d'Homer al Projecte Gutenberg.
• La Ilíada en grec antic (grec antic)
• La Ilíada en grec antic i alemany (grec antic)
• L'Odissea en grec antic. (grec antic)
• Collection of Homer-related links. (en anglès)
• Greek lessons based on Homer. (en anglès)
• Clyde Pharr. Homer and the study of Greek. (en anglès)
• "Homer" a Madeinatlantis. (en anglès)