Hittites

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb hetites.

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indoaris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

Els hittites[1] eren un poble indoeuropeu que es va establir a Anatòlia, a l'actual Turquia, al segon mil·lenni aC. Van fundar un gran imperi, l'Imperi hittita, unificat sota la llengua hittita i la seva capital, Hattusa. La seva fama es deu al fet que van ser els descobridors de la tècnica de la forja i del treball del ferro, i això els va donar un gran poder militar i comercial. La pressió d'Assíria i de l'antic Egipte, sobretot, va fragmentar l'imperi en petits regnes que van anar desapareixent.

Història[modifica | modifica el codi]

Mapa de les migracions indoeuropees del 4000-1000 aC, segons el model Kurgan. La migració d'Anatòlia (indicada amb una fletxa de punts) podria haver tingut lloc ja sigui a través del Caucas o a través dels Balcans. L'àrea magenta correspon a la suposada Urheimat (Cultura de Samara, cultura de Sredny Stog). La zona vermella correspon a la zona on es podrien haver assentat els pobles de parla indoeuropea fins al voltant del 2500 aC, i la zona de color taronja al 1000 aC.

Al voltant del 5000 aC, la regió al voltant d'Hattusa, que posteriorment es convertiria en el nucli del regne hitita, va ser habitada per persones amb una cultura diferent que parlaven una llengua no indoeuropea. El nom de "hatti" l'utilitzen els anatolianistes per a distingir aquest idioma de l'indoeuropeu hittita, que va aparèixer en escena al començament del mil·lenni II aC i es va convertir en la llengua administrativa del regne hitita en els següents sis o set segles.

Els primers hitites, el parador anterior dels quals es desconeix, van prendre molt de les cultures hattiana i hurrita preexistents, i també de la dels colonitzadors assiris -en particular, l'escriptura cuneïforme i l'ús de segells cilíndrics.[2][3]

Les primeres notícies que hi ha dels hittites es refereixen a època remota, ja que en els principis del tercer mil·lenni s'esmenta una colònia semítica[4] a Ganish, que sembla ser la que més tard s'anomenà Kanesh, la qual és auxiliada per Sargon d'Accad contra el rei de Buruixkhanda, que se suposa que era una ciutat hittita que per aquell temps gaudia de certa hegemonia sobre les tribus hittites. En el regnat de Naram-Sin d'Accàdia, es formà contra Accad una coalició de pobles, entre els quals hi ha els hittites, amb el seu rei Pamba, i foren vençuts i degueren restar dependents en certa forma d'Accad.

L'Imperi hittita (vermell) al clímax del seu poder vora el 1290 aC, amb la frontera amb l'Imperi egipci (verd).

Poc després, coneixem Biystuis, rei dels hittites i, sembla, vassall d'Annites de Zalpa (nord de Síria: Alep), i la continuïtat del regne hittita ens la proven els documents que es conserven de la ciutat de Ganish, que ens parlen de la ciutat de Buruixkhanda i dels hittites. Contemporani i vassall d'Hammurabi, és el rei hittita Tudhalias I, que s'identifica amb el Tidal del Gènesi. Amb la mort d'Hammurabi i la consegüent decadència del primer Imperi babilònic, els hittites assoleixen, igual que a Assíria, la independència, i arriben a aconseguir considerable importància. Aprofitant la debilitat babilònica, Mursil I, rei dels hittites, envaeix el 1926 aC Babilònia, i era monarca d'aquesta última Samsu-Ditana, amb el qual arriba a la fi la dinastia amorrita; aquest fet fou el que va fer possible l'establiment a Babilònia de la dinastia que es podria anomenar bàrbara dels cassites o cosseus.

Llavors, lliures del poder de Babilònia i no sent Assíria encara prou forta, els hittites aconsegueixen constituir un regne poderós, la definitiva capital del qual era Hattusa o Khatti, al lloc de l'actual de Boğazkale i de l'antiga Pteria, prop del riu Kizil Irmak. La història de la formació d'aquest imperi podem seguir-la des del temps del monarca Labarnas I, posterior a Dudkhalia I, el qual inicià la tendència a conquerir els territoris situats al Migdia dels seus dominis; així, sembla que passà a les seves mans el sud de la Capadòcia, i arribà al mar per la part de la Cilícia.

Expansió hittita[modifica | modifica el codi]

Després, trobem els regnats d'Hattusilis I i Mursilis II, el qual, dirigint-se vers el sud, conquerí Alep i Karkemiš, arribà a Babilònia, la saquejà, i en portà el botí a la seva capital, Hattussa (1926 aC). En aquesta expansió, degueren quedar dominats els hurrites, almenys els que formaven el poble de Mittani, al nord de la Mesopotàmia. També sembla que va tenir altres conseqüències importants aquest moviment d'expansió dels hittites, ja que determinaren una empenta cap al sud, que potser contribuí a l'entrada dels hikses a Egipte (vers l'any 1800 aC).

Un usurpador, Khantilis, sufocà diverses rebel·lions i lluità contra els hurrites, que des d'Armènia envaeixen la Capadòcia, i tornà a fortificar la capital. Hi ha una època en què sembla que el regne hittita pateix la pressió i infiltracions dels elements indogermànics que procedeixen del Caucas, a la qual potser es deuen els moviments al·ludits dels hurrites, que arriben vers el sud, i intervenen també potser en l'entrada dels hikses a Egipte. Després d'aquesta època, l'Imperi hittita augmenta el poder fins a arribar a aconseguir l'hegemonia en aquella part del món antic.

Subiluliuma I domina tota la Capadòcia, arriba fins a la Cilícia i sotmet part de Síria, i en aquests regnes vassalls col·loca els seus fills. El seu fill i successor, Mursilis II, continuà l'obra del pare i tornà a envair Babilònia a mitjan segle XVI aC.

L'existència d'estats hittites a Síria, la veiem confirmada en aquesta època per la lluita del príncep hittita de Cadeix (Síria) amb Tuthmosis III, el gran conqueridor egipci, amb la qual cosa es preludien les guerres posteriors entre ambdós països pel domini de Síria.

L'Imperi hittita s'enfosqueix[modifica | modifica el codi]

Restes del Gran Temple d'Hattusa, ciutat molt important del regne hittita.

Durant la segona meitat del segle XVI, el XV i part del XIV aC, el poder dels hittites s'ha anat enfosquint per l'apogeu de l'Imperi mitanni, format amb elements indígenes amb una noblesa indogermànica que ocupa el nord de la Mesopotàmia i fins i tot part d'Assíria, a l'est de l'Èufrates. Aquesta hegemonia dels mitanni acaba amb el conqueridor hittita Subiluliuma I. Mitanni fou una presa fàcil per als hittites. Aquests mantenen la unitat del seu imperi i encara efectuen diverses expedicions, i es coneixen entre els seus monarques Hattusilis III, Tudhalias II i, per fi, el gran conqueridor i organitzador de l'imperi, Subiluliuma I. Aquest monarca (1411 o 1380-1350 aC) hagué de sufocar les rebel·lions que es promogueren en començar el seu regnat, i arribà també a sotmetre el Regne d'Arzawa, el qual s'havia aliat amb Egipte.

Després d'haver organitzat degudament el seu imperi, donant-se el títol de gran rei, es disposa a intervenir en els assumptes de Síria, on afavoreix les rebel·lions contra Egipte i procura formar una coalició per destruir el Regne de Mitanni i incorporar-se els seus territoris. Subiluliuma també lluità amb Aziru, el príncep amorrita de Damasc, que tan aviat es passava als egipcis com als hittites, encara que en definitiva el major poder i proximitat d'aquests últims decidí la qüestió. Subiluliuma degué estar en relació amb Egipte, els monarques del qual sembla que cercaren la seva amistat després de la mort d'Amenofis IV, i arribaren a oferir-li la mà de la vídua de Tutankhamon; també hi apareixen en relació els aqueus, que visitaven les costes de l'Àsia Menor i que, amb altres pobles i monarques coneguts fins ara tan sols per l'epopeia, veuen aparèixer els seus noms en els documents que es van descobrint als arxius d'aquells països. La relació amb Egipte es pot comprovar per l'existència d'un tractat entre Subiluliuma i Horemheb, últim faraó de la dinastia XVIII, pel qual es reparteixen el domini de Síria, i en resta el nord (Naharin i Amurru) per als hittites, i el sud (Fenícia i Canaan) per a Egipte.

Mort de Subiluliuma[modifica | modifica el codi]

A la mort de Subiluliuma, es disputen la corona els seus dos fills Arnuwandas II i Mursilis II, i després d'un breu regnat del primer, puja al tron el segon, el qual s'ha d'enfrontar amb els egipcis. Aquests, amb la nova dinastia XIX, agafen nou ímpetu, i Seti I va a Síria a ocupar la part que li corresponia: Mursilius, després d'haver-se mantingut quiet, avança contra la Fenícia, però llavors Seti atacà Kadesh, i s'hi donà un dur combat en què triomfaren els egipcis, els quals no intentaren conquerir els territoris situats més al nord, i se signà un nou tractat de pau que mantenia l'statu quo sense que res interrompés la tranquil·litat durant els últims quinze anys del regnat de Seti I.

Durant el regnat de Mursilius, continuen les relacions amb els aqueus, el rei dels quals, Tavglavas (Etèocles), posseeix l'illa de Lesbos i, a més, la Pantilia com a feu dels hittites. Però amb Ramsès II fou difícil mantenir la pau, ja que el nou faraó, de caràcter impetuós i amant de les glòries militars, es proposà refer les conquistes de Tutmosis III, i es dirigí vers el nord de Síria. Com a conseqüència, quedava el país d'Amurru definitivament per als hittites. Durant el regnat de Hattusilis I, juga un paper molt important la seva esposa Kaddusis o (Kaddušiš), hereva de Katawadana.

Per un moment, s'atura encara la decadència que havia d'afligir fatalment el país dels hittites, si es té en compte el gran nombre d'estats vassalls que comprenia l'imperi i els enemics que hi anaven sorgint, a part del desgast de forces que la llarga guerra amb Egipte significà per ambdós països.

Successors d'Hattusilis[modifica | modifica el codi]

Succeeixen Hattusilis III, el seu fill Tudhalias IV (1255 o 1260, 1229 o 1225) aC i Arnuwandas III, fill de l'anterior (1229 o 1225-1200) aC, durant el regnat del qual perdurà l'amistat amb Egipte, i un dels seus faraons (Merenptah o Merenptà) envià blat als hittites. Arzawa es converteix en el focus d'una rebel·lió contra els hittites, en la qual pren part el rei dels aqueus, anomenat Attarisiya o Attarisiyas, nom identificat amb Atreu. Aquesta lluita amb Tudhalias IV intenta posar peu a les costes de Cària i, en fracassar aquest intent, conquerí Xipre.

Monumet en honor d'Hattusilis III.

Les expedicions dels aqueus provocaren un estat d'intranquil·litat general a l'Egeu, que es traduí en continus moviments i expedicions de les diverses tribus que poblaven les seves ribes; originà la invasió dels pobles del mar a Egipte i tingué lloc llavors la guerra de Troia, promoguda pels mateixos aqueus. En aquest temps, també s'hi troba l'Imperi hittita amb dificultats per part d'Assíria, el poder de la qual ha anat creixent; en un tractat de Tudhalias IV i el país d'Amurru (amorites de Damasc), aquest últim es compromet a no comerciar amb Assíria. Amb Arnuwandas III, poden encara recobrar els hittites Karkemiš, aprofitant una nova època de debilitat d'Assíria, que l'havia ocupat en envair l'antic Regne de Mitanni.

Fi de l'Imperi hittita[modifica | modifica el codi]

Vers l'any 1220 aC, poc temps després d'haver començat a governar Tudhalias V, envaeixen l'Àsia Menor els pobles traco-frigis, que acaben amb l'Imperi hittita, en destrueixen la capital i dissolen el conglomerat de pobles que el formaven. Altres hosts d'escites vinguts del Caucas col·laboraren en aquesta labor; mentrestant, a Síria, els arameus envaïen grans regions, i arriben al nord de l'Eufrates. Aquesta destrucció fou definitiva, ja que mai més tornem a trobar un estat hittita, perquè foren incorporats als diversos imperis que s'estaven formant a l'Àsia Anterior, no sense certa resistència; ja que, al voltant de l'any 1000 aC, encara veiem alguns nuclis que aconsegueixen mantenir-se independents enfront dels assiris a l'extrem nord de Síria, a la Commagena i la Melitene. Aquells, en el segle VIII aC, amb la conquesta de Karkemiš i Marash, acabaven amb tota la resta d'independència hittita.

Sens dubte, les característiques ètniques d'aquest poble degueren contribuir més endavant a formar els pobles diversos que en el transcurs de la història trobem a l'Àsia Menor.

Art i arqueologia[modifica | modifica el codi]

Encara resta molt per explorar, malgrat les excavacions fetes durant el segle XX, de les restes deixades pels hittites, sobretot per l'arqueòleg Hugo Winckler: han permès descobrir les fortificacions i alguns edificis de l'antiga capital dels hittites, Hattusa, prop de l'actual ciutat de Bogazköy i de l'antiga Pteria. Hi ha restes de la ciutat emmurallada amb palaus i escultures a Sakçagöze, Sendjirli i Ürgüp. A Karkemiš, també hi ha un relleu amb inscripcions d'influència assíria.

El més important de les restes escultòriques que dels hittites ens resten ho constitueixen els famosos relleus que decoren la roca d'un lloc proper a Bogazköy, segurament un santuari, Iasili-Kaia. En aquestes roques, resten representades dues processons, en les quals hi prenen part unes 70 persones i que, sens dubte, tenen caràcter religiós. A Fraktiu[5] hi ha altres relleus a les roques que representen escenes de sacrifici davant un altar. En el que sembla que foren molt hàbils és en el treball dels metalls; es conserven algunes peces hittites de plata i bronze que mostren molts coneixements tècnics en aquesta matèria.

Religió[modifica | modifica el codi]

Se'n sap molt poc, de la religió dels hittites; en aquest país, tenia el seu centre el culte a una divinitat femenina, la dea Mare Ma, la Cíbele de l'època clàssica, associada amb Atis (Adonis); al seu culte, s'hi dedicaven els gallas, sacerdots eunucs: com a divinitat masculina hi ha Teshub, déu de la guerra.

A més, en el tractat entre Egipte i els hittites, es mencionen altres divinitats, com «el déu solar d'Arnena», el «déu de Khilpantiris», «la dea de Kaukas», «els déus del cel, de la terra, del gran mar, del vent i de les tempestes», Taskhil, «senyora de les muntanyes», etc. Hi ha sacerdots eunucs representats amb un bastó o gaiata, sacerdotesses, de les quals més tard s'originà, potser, la llegenda de les amazones.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «hittites». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. T. P. J. van den Hout, "The Rise and Fall of Cuneiform Script in Hittite Anatolia", en: C. Woods (dir.), "Visible Language, Inventions of Writing in the Ancient Middle East and Beyond", Chicago, 2010, p. 99-106
  3. Kurt Bittel,"Les Hittites", París, ed.Gallimard, col·lecció « L’univers des formes », 1976, p. 148-149
  4. Laistner, Max Ludwig Wolfram. A survey of ancient history to the death of Constantine (en anglès). Heath, 1929, p.52-53. 
  5. Mitteilungen der Österreichischen Geographischen Gesellschaft (en alemany). Österreichische Geographische Gesellschaft, 1916, p. vol.16, p.657. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hittites Modifica l'enllaç a Wikidata