Regne Antic d'Egipte
| Tipus | era, estat desaparegut i període històric  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
| Dades històriques | |||||
| Anterior | |||||
| Següent | Primer Període Intermedi d'Egipte | ||||
 |
| Dinasties de faraons a l'antic Egipte (Entre parèntesis any aproximat d'inici, sempre aC) |
| Període predinàstic |
| Període protodinàstic |
| Període arcaic |
| I (3100) - II (2890) |
| Regne Antic |
| III (2686) - IV (2613) - V (2498) VI (2345) |
| Primer Període Intermedi |
| VII (2181) - VIII (2173) - IX (2160) X (2130) - XI (2133) (Només a Tebes) |
| Regne Mitjà |
| XI (Tot Egipte) |
| XII (2040) - XIII (1786) - XIV (1633) |
| Segon Període Intermedi |
| XV (1674) - XVI (1684) - XVII (1650) |
| Regne Nou |
| XVIII (1567) - XIX (1320) - XX (1200) |
| Tercer Període Intermedi |
| XXI (1085) - XXII (945) - XXIII (730) XXIV (720) - XXV (716) - XXVI (664) |
| Primer període persa (525) |
| Baix imperi |
| XXVIII (404) - XXIX (399) - XXX (380) |
| Segon període persa (343) |
| Període hel·lenístic |
| Alexandre el Gran (332) |
| Dinastia ptolemaica (323) |
| Província romana (30) |
| Conquesta àrab |
| Conquesta otomana |
L'Imperi antic o Regne antic fou un període de la història de l'antic Egipte, entre les dinasties III i VI, en què l'estructura de l'estat esdevé centralitzada progressivament per la pèrdua del poder dels nomos en favor d'un poder central únic que abasta tot el país.
És l'època coneguda sobretot per la consolidació del seu art, es construeixen les piràmides i els hipogeus com a grans monuments funeraris dels faraons, i grans progressos en l'escultura i el relleu. Però, també constitueix el període de formació per excel·lència de l'escriptura: la hieràtica apareix ara per primer cop. Pel que fa a la religió, el panteó es troba totalment format a la fi del període. També fou innovador en altres camps, especialment en el dels usos funeraris, com els texts de les piràmides, la momificació i en l'administració.
El faraó (rei d'Egipte)
[modifica]El faraó (nom per definir al rei) va ser la figura més important de tot Egipte, era el monarca que governava sobre l'Alt i Baix Egipte (depenent de la situació cronològica hi havia més d'un sol rei per problemes sociopolítics i econòmics entre els dos Egiptes).
La religió va tenir una gran influència com podem veure en la seva mitologia. Consideraven el faraó una divinitat, la representació d'un déu a la Terra, d'aquesta manera es va instaurar un govern basat en la teocràcia, és a dir l'únic que manava per sobre de tothom era el rei (un clar exemple de govern absolutista), ja que era qui tenia el poder absolut.
La mateixa història de l'Antic Egipte va lligada amb els faraons ja que van ser els qui van donar un canvi històric a Egipte. És inevitable parlar d'Egipte sense que els faraons no hi surtin involucrats.
Físicament el rei sempre duia a sobre diversos complements o accessoris de símbols, com per exemple l'ús de barba postissa per demostrar la similitud amb els déus, un altre exemple seria el fuet com a símbol d'autoritat sobre el poble o bé les corones (cada una amb un significat diferent).
En l'àmbit familiar, les dones dels faraons ocupaven una posició imprescindible pel govern d'Egipte, ja fos per portar al món el pròxim rei d'Egipte o per formar part de la cort reial. Així i tot, el faraons podien tenir més d'una dona per sota de la Gran Esposa Reial i eren anomenades esposes secundàries.
La societat
[modifica]La necessitat de realitzar grans treballs hidràulics que regulessin les crescudes del Nil obligà a crear una estructura organitzativa cada cop més complexa, que fou el germen de l'estat centralitzat egipci. Els treballs de drenatge i irrigació reclamen la cooperació de tota la comunitat, creant un vincle econòmic que genera la solidaritat social i que condueix a la unificació política de tota la regió, la qual depèn d'un mateix sistema fluvial.
La societat estava jerarquitzada en tres estats:
- Faraó: depositari del dret diví, posseïa tots els poders per mediació d'Horus.
- Alts funcionaris i sacerdots.
- Poble: artesans, camperols...
Tot i que la idea d'un faraó ric que sotmetia els artesans és molt extensa, no és del tot exacta. Els faraons regalaven diversos drets, estava estesa la propietat privada, hi havia possibilitat d'ascens i, fins i tot, els càrrecs es podien fer hereditaris.
El faraó era propietari de persones i terres, teològicament, però en realitat la propietat privada era un dret amb garanties jurídiques i legals, garantida per l'estat si estava registrada, i existien censos bianuals de béns, mobles i immobles.
La majoria dels antics egipcis eren pagesos, ja que la seva font de comerç era a través de la agricultura i vivien i treballaven en una propietat privada d'alguna família d'importància social o directament eren territoris del faraó.
Les mares eren les encarregades de cuidar els nens i la família mentre que el marit era el que s'encarregava de les tasques que permetien guanyar ingressos.
En general Egipte va ser una societat molt higiènica i donaven molta importància a l'aparença, la majoria de ciutadans es banyaven en el riu i utilitzaven un sabó fet de greix animal i guix, a més estava ben vist que els homes anessin completament afaitats ja que donava una impressió de netedat i per després poder-se perfumar (depenent de la classe social no tenien perfums). Altres trets de la seva vida quotidiana eren els domicilis, com hem dit amb anterioritat eren molt higiènics, així doncs, el mobiliari donava una imatge de la persona qui hi vivia.
La seva dieta estava basada en el pa i la cervesa, complementats amb verdures i fruites, el vi i la carn la consumien en cas d'alguna celebració encara que els de classes treballadores no el consumien freqüentment, en canvi les altes classes i el rei en menjaven més sovint.
Malgrat l'esforç que havia de lliurar el poble, gaudien de moltes activitats d'entreteniment som el senet (era un joc de taula).
La població urbana
[modifica]Es concentrava, fonamentalment, en el curs inferior del riu en diverses poblacions del delta del Nil i la vall del Nil. Els nuclis urbans eren el motor ideològic d'Egipte. Allà s'hi arrelava el comerç, les classes riques i cultes. Es constituïren en centres culturals i religiosos. La ciutat més important d'aquesta època fou Memfis, la capital.
La població rural
[modifica]Era la base de l'economia. Assentada en poblacions menors, estava composta fonamentalment per agricultors, camperols, ramaders i treballadors lliures que rebien un sou en espècie. L'existència de mercats implicava que també entre ells estigués estesa la propietat privada.
L'administració
[modifica]El càrrec més important era el de visir, que presidia l'administració central, i era designat pel faraó. Disposava del seu propi consell: els caps de missió. Presidia la cort de justícia com a cap de la Gran casa de Justícia. També era el guardià dels arxius. A més, dirigia la hisenda pública, que centralitzava les taxes i els productes del camp, i era l'encarregat de l'agricultura i de la casa reial.
En un estat inferior al de visir, hi havia el canceller del rei del Baix Egipte, títol que acabà sent merament honorífic; i el canceller del déu, encarregat de les expedicions militars i comercials.
La justícia, prerrogativa reial, disposava d'un conjunt de lleis escrites (conegudes parcialment per referències), sense pena de mort ni càstigs cruels. Era un dret egipci apel·lar en última instància al rei.
El "ministeri" de cultura s'ocupava de dos afers: camps i ramaderies. Neix la figura de l'arrendatari d'una propietat reial.
Hi havia un arxiu que s'anomenava Casa de Vida, en el qual es reunien tots els documents relatius al funcionament de la ciutat. Entre els escribes, es trobava el cap dels secrets, que s'ocupava de les qüestions religioses.
L'administració provincial estava basada en la figura del nomarca, "el que obre els canals", que era responsable de la irrigació, del rendiment agrícola, de recaptar taxes i fixar els límits de les propietats després de la inundació anual. En aquesta època, el nombre de nomos fou de 38 a 39.[1]
Arquitectura
[modifica]Els monuments d'aquesta època mostren la intel·ligència i capacitat organitzativa de l'administració pública i dels seus arquitectes per a construir-los, ja que havien de coordinar i organitzar equips de treballadors provinents de tot Egipte, que treballaven per temporades i cobraven de l'estat en espècies.[2] Aquesta capacitat, unida a la destresa i habilitat dels artesans egipcis posa de manifest l'alt grau d'esplendor que aconseguí la civilització egípcia.
Els complexos funeraris de l'Imperi antic, constituïts en pedra, formaven part d'un conjunt en què es disposaven, normalment, la piràmide principal, el temple funerari juntament amb la piràmide, un temple de la vall amb un moll i un camí processional que comunicava aquests edificis. Es complementaven amb piràmides subsidiàries, vaixells solars en fossats, capelles, magatzems, etc. Eren extraordinaris espais arquitectònics, ideats per dur-hi a terme solemnement les cerimònies d'enterrament.
Els faraons de la dinastia III iniciaren la construcció de piràmides a Saqqara, a la riba oposada de la nova capital, Memfis. El savi i arquitecte Imhotep construí per al faraó Dyeser (c. 2737-2717 aC) el complex funerari de Saqqara, per primer cop totalment executat en pedra, constituït per una piràmide esglaonada i un conjunt de temples simbòlics intercomunicats mitjançant patis. La piràmide esglaonada del faraó Dyeser és l'edifici més antic conservat d'arquitectura monumental; erigit a manera de sis mastabes superposades, és considerat la primera fase del desenvolupament de les piràmides, que substituïren les mastabes com a tombes reials.
Els faraons de la dinastia IV erigiren piràmides monumentals. Seneferu fou el creador de tres grans piràmides, i construí la primera piràmide clàssica. El seu fill Keops va construit la piràmide de Giza, de 146 m d'alçada,[2] conformada per uns 2,5 milions de blocs de pedra, l'única de les set meravelles del món que ha perdurat. Kefrèn construí una piràmide, més petita, i Micerí n'aixecà la tercera, on, segons la tradició, foren enterrats.
Els faraons de la dinastia V erigiren a Saqqara complexos de piràmides més senzilles, pitjor executades constructivament, dedicant gran esma en l'erecció d'un nou tipus d'edifici: els temples solars, reflex d'una nova doctrina religiosa, la mística solar del clergat d'Heliòpolis, abandonant les pràctiques dels sacerdots de Memfis.
Literatura
[modifica]Els texts que ens han arribat d'aquest període es classifiquen en diversos tipus:
Els texts religiosos són els més antics que es coneixen d'aquesta època, i tenen relació amb el més enllà, la Duat, la vida després de la mort física, descrivint-hi què haurà de fer l'esperit del faraó per aconseguir la immortalitat, l'únic egipci que podia obtenir-la.
Aquests són els texts de les piràmides, un conjunt heterogeni d'himnes, conjures i normes útils, compilats pel clergat memfita per a després de la mort, en el viatge per a la Duat, i gravats en l'interior de les piràmides durant l'Imperi antic, tot i que la procedència d'alguns texts seria predinàstica, com l'anomenat "himne caníbal". La seva evolució donarà lloc als texts dels sarcòfags, en l'Imperi mitjà i el llibre dels morts, en l'Imperi nou.
Les lliçons sapiencials, texts pedagògics amb ensenyaments i consells cívics i morals, gestats en les Cases de Vida pels escribes, eren bons exemples de retòrica, com els ensenyaments de Ptahhotep, els ensenyaments per a Kagemny o els ensenyaments d'Hordyedef.
Els texts de caràcter històric narren esdeveniments i fites de gran valor històric, com la biografia de Neferseshemra, o els fragments de la pedra de Palerm, amb anals que incloïen reis predinàstics.
També hi havia texts de caràcter tècnic, com els papirs, de caràcter administratiu, trobats en els arxius del temple de Neferirkara, a Abusir.
S'han trobat també texts de teatre religiós, en què s'escenificaven les aventures del déu Horus.
Referències
[modifica]- ↑ Padró, 1999, p. 112.
- ↑ 2,0 2,1 Cheers, Gordon. Atlas histórico. Historia del mundo. (en castellà). Tandem Verlag, GmbH, 2009, p. 40. ISBN 9783833150289.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Padró, Josep. Historia del Egipto Faraónico (en castellà). Alianza Editorial, 1999. ISBN 84-206-8190-3.
