Vés al contingut

Llatí arcaic

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La denominació Llatí arcaic, emprada des del segle xviii, es refereix al període d'evolució del llatí anterior a la formació del Llatí clàssic, que se situa a principis del segle i aC. Els textos del llatí arcaic es caracteritzen per una ortografia i unes normes diferents de les de l'època clàssica.

Període

[modifica]

El 1874 John Wordsworth va formular-ne aquesta definició:[1]

Per llatí arcaic entenc el llatí de tot el període de la República que es diferencia molt clarament tant per la seva tonalitat com per la seva forma externa del del temps de l'Imperi.

Malgrat que les diferències són força notables i qualsevol persona que sàpiga llegir en llatí les distingeix clarament, no arriben pas a impedir la comprensió del text per a qui conegui el llatí clàssic; per tant, en temps de l'Imperi hom no tenia cap dificultat a entendre el llatí arcaic, excepte en el cas d'alguns textos, principalment càntics, que deuen datar d'una època tan remota com la dels antics reis de Roma. Per tant, les lleis de les Dotze Taules, que corresponen als inicis de la República, resultaven intel·ligibles, però el Carmen Saliare, problament escrit durant el segle viii aC, en l'època en què se situa el regnat de Numa Pompili, no del tot.

Sobre el llatí arcaic, l'historiador grec Polibi, present a Roma durant el segle ii aC, va manifestar que havent llegit el primer tractat entre Roma i Cartago, redactat a mitjans del segle v aC, va trobar el llenguatge antic de Roma molt diferent del de la seva època, i, per tant, força difícil d'entendre. Per tant, durant els quatre segles que seguiren a aquest tractat entre romans i cartaginesos, el llatí arcaic va anar evolucionant fins a esdevenir molt semblant al que després va ser el llatí clàssic.

Textos

[modifica]
La inscripció del Fòrum, una de les inscripcions llatines més antigues que es coneixen. Es tracta també d'un exemple d'escriptura bustrofèdica, tot i que irregular. Procedent d'un gravat de Domenico Comparetti.

D'obres literàries escrites en llatí arcaic començà a haver-n'hi a partir del segle iii aC. Moltes es conserven senceres -o gairebé- en còpies manuscrites posteriors, com també n'hi ha fragments citats en altres autors. Per altra banda, també es conserven inscripcions en la seva forma original.

Qualsevol inscripció llatina és posterior a la introducció a Itàlia de l'alfabet grec, però no en queda cap de tan primerenca, ja que les més antigues daten del segle vi aC. Tanmateix, alguns textos, que han sobreviscut en fragments citats per autors clàssics, deuen ser de l'època de la Monarquia (segles VIII-VI aC), tal com és el cas d'alguns d'aquests testimonis notables del llatí arcaic:

Els autors coneguts de textos en llatí arcaic són:

Escriptura

[modifica]

El llatí arcaic de les inscripcions està escrit en diferents formes de l'alfabet etrusc, que va evolucionar cap a l'alfabet llatí. Les normes d'escriptura resulten variables fins que acaben prevalent les del llatí clàssic. Les obres dels autors sempre es conserven en còpies posteriors perquè els manuscrits originals es van perdre.

Ortografia

[modifica]

Les principals diferències entre el llatí arcaic i el clàssic són d'ortografia, perquè, segons es creu, la pronúncia devia resultar força semblant:[2]

  • No duplicació de consonants: Marcelus en comptes de Marcellus
  • Duplicació o ús del diacrític sobre les vocals per indicar les vocals llargues: aara o ára per ara.[3]
  • gs/ks/xs per /ks/: e.g. regs per rex, saxsum per saxum
  • Ús de tres grafemes per representar el fonema /k/: <q> davant les vocals posteriors, [o] i [u] (pequnia); <c> davant consonant i vocals anteriors, [e] i [i] (centum, cresco); i <k> davant la vocal central, la [a] (kano). Aquesta pràctica ortogràfica, que sorgí en etrusc i fou imitada pel llatí, tenia una raó fonològica en la primera llengua però no pas en la segona, i per aquesta arbitrarietat fou abandonada en llatí clàssic. Així, en resultà l'extensió de la grafia <c> per representar el fonema [k] en qualsevol posició en llatí clàssic, llevat del grup [kw], pel qual es reserva la grafia <qu> (quattuor), i certes k fossilitzades, com en els mots kalendae 'dia primer de cada mes' i Kaeso, nom propi; més tard, els manlleus del grec també es començaren a adaptar amb <k>.[3]
  • Ús de <c> per representar el so de /g/ (cens per gens. La lletra C deriva de la gamma grega <Γ>; però el filtre etrusc pel qual l'alfabet grec arribà a Roma comportà que l'alfabet llatí arcaic no distingís entre la sorda i la sonora, encara que sí que es distingís en la parla, per influència de la llengua etrusca, per la qual eren al·lòfons i no li calia distingir-les. L'ús de la <g> és una invenció d'Espuri Carvili Ruga (segle iii aC i no és més que una C amb un diacrític. Aquest ús antic és el motiu pel qual Gaius i Gnaeus s'abreugen, respectivament, C. i Cn..[3]

Fonologia

[modifica]
Canvis en els diftongs del llatí arcaic (esquerra) al llatí clàssic (dreta)

Les característiques fonològiques del llatí arcaic són:

  • les terminacions en "os" i "om", que després evolucionaren cap a "us" i "um"
  • l'existència dels diftongs "oi" i "ei", que en èpoques posteriors passaren a ser ū o oe, i ī, respectivament.
  • l'estadi anterior al rotacisme del llatí clàssic, que va convertir les /s/ intervocàliques en /r/ (rotacisme); així, en els primers estadis del llatí clàssic tenim "honos, honoris" que passà a ser "honor, honoris". Per altra banda, alguns textos arcaics conserven la /s/ intervocàlica com ara el Carmen Arvale on es pot llegir lases per lares.

Gramàtica i morfologia

[modifica]

Noms

[modifica]

Primera declinació (a)

[modifica]

Els noms de la declinació amb rel acabada en -A, solen ser femenins.

puella, –aī
nena, noia f.
Singular Plural
Nominatiu puella puellai
Genitiu puellās/-es/-āī puellōm/ -āsom
Datiu puellāi puellais/-eis/ -abos
Acusatiu puellam puellā
Ablatiu puellād puellais/-eis/ -abos
Vocatiu puella puellai
Locatiu puellā puellais/-eis

Segona declinació (b)

[modifica]

Els noms de la declinació amb rel acabada en -O, són masculins o neutres.

campos, –oi
camp, plana m.
saxom, –oi
roca, pedra n.
Singular Plural Singular Plural
Nominatiu campos campoi saxom saxa
Genitiu campī campōm/
-ōsom
saxī saxōm/
-ōsom
Datiu campōi campois saxoi saxois
Acusatiu campom campōs saxom saxa
Ablatiu campōd campois saxōd saxois/ -oes
Vocatiu campe campoi saxe saxoi
Locatiu campō campois saxō saxois/ -oes

Cal notar com el genitiu plural té dues terminacions: la primera "-ōm", semblant a la del grec antic "-ōn", i la posterior "-ōsom", que, a causa del rotacisme, evolucionà cap a la terminació clàssica "-ōrum"

Tercera declinació

[modifica]

Aquesta és la declinació dels noms amb rel acabada en consonant, hi ha noms masculins, femenins i neutres.

Regs –es
rei m.
Singular Plural
Nominatiu regs reges
Genitiu regis regōm
Datiu regei regebos
Acusatiu regem reges
Ablatiu regeid regebos
Vocatiu regs reges
Locatiu regei regebos


Si el nominatiu és "regs" en comptes de "rex" és perquè en llatí arcaic no s'acostumava pas a usar per escriure els fonemes /ks/ o /gs/, el qual s'escrivia 'ks', 'cs', o fins i tot 'xs'

Pronoms personals

[modifica]

Els pronoms personals són les paraules més freqüents a les inscripcions arcaiques. Cal notar com a les tres persones, l'ablatiu singular té una terminació idèntica a la de l'acusatiu singular.


Ego, Jo Tu, Tu Suī, Ell, Ella, Etc.
Nominatiu ego tu -
Genitiu mis tis sei
Datiu mihei, mehei tibei sibei
Acusatiu mēd tēd sēd
Ablatiu mēd tēd sēd
Plural
Nominatiu nōs vōs -
Genitiu nostrōm,
-ōrum, -i
vostrōm,
-ōrum, -i
sei
Datiu nōbeis, nis vōbeis sibei
Acusatiu nōs vōs sēd
Ablatiu nōbeis, nis vōbeis sēd

Pronom relatiu

[modifica]

Els pronoms relatius també són d'aparició freqüent, principalment a les inscripcions, però, dissortadament, les formes són inconsistents i aquí es llisten reconstruccions dels estudiosos.

queī, quaī, quod qui, que, on
Masculí Femení Neutre
Nominatiu queī quaī quod
Genitiu quoius, quoios quoia quoium, quoiom
Dative quoī, queī, quoieī, queī
Acusatiu quem quam quod
Ablatiu quī, quōd quād quōd
Plural
Nominatiu ques, queis quaī qua
Genitiu quōm, quōrom quōm, quārom quōm, quōrom
Datiu queis, quīs
Acusatiu quōs quās quōs
Ablatiu queis, quīs

Verbs

[modifica]

Presents i perfets

[modifica]

No hi ha gaires testimonis de la flexió verbal arcaica, i les poques inscripcions que en queden presenten moltes inconsistències. Per això, ací només es presenten les formes que els estudiosos consideren provades a partir d'inscripcions arcaiques i per comparació amb altres llengües indoeuropees com ara el grec o dialectes itàlics com ara l'osc o l'umbre.


Present d'indicatiu: Sum Present d'indicatiu: Facio
Arcaic Clàssic Arcaic Clàssic
Singular Plural Singular Plural Singular Plural Singular Plural
Primera Persona som, esom somos, sumos sum sumus fac(e/ī)o fac(e)imos faciō facimus
Segona Persona es esteīs es estis fac(e/ī)s fac(e/ī)teis facis facitis
Tercera Persona est sont est sunt fac(e/ī)d/-(e/i)t fac(e/ī)ont facit faciunt
Perfet d'indicatiu: Sum Perfet d'indicatiu: Facio
Arcaic Clàssic Arcaic Clàssic
Singular Plural Singular Plural Singular Plural Singular Plural
Primera Persona fuei fuemos fuī fuimus (fe)fecei (fe)fecemos fēcī fēcimus
Segona Persona fuistei fuisteīs fuistī fuistis (fe)fecistei (fe)fecisteis fēcistī fēcistis
Tercera Persona fued/fuit fueront/-erom fuit fuērunt (fe)feced/-et (fe)feceront/-erom fēcit fēcērunt/-ēre

Bibliografia

[modifica]

Fonts

[modifica]
  1. Wordsworth, John. Fragments and specimens of early Latin, with Introduction and Notes, 1874, p. v. 
  2. De Forest Allen. Remnants of Early Latin, 1897, p. 8. «There were no such names as Caius, Cnaius» 
  3. 3,0 3,1 3,2 Sihler, Andrew. New Comparative Grammar of Greek and Latin. Oxford University Press, p. 21. ISBN 0-19-508345-8. 

Enllaços externs

[modifica]