Llengües de la Unió Europea

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els ciutadans de la Unió Europea tenen una gran diversitat de llengües. Els estats membres han acordat vint-i-quatre llengües oficials, de les quals tres són llengües de treball de les institucions. El català té un estatus de llengua d'ús administratiu per la seva condició de llengua oficial en part del territori. A més hi ha una diversitat de llengües regionals o minoritàries.

La política lingüística de la Unió Europea promou la diversitat lingüística i el multilingüisme. La Unió dedica uns fons per a programes dedicats a l'aprenentatge amb l'objectiu de què es coneguin dues llengües a més de la llengua materna. [1]

Llengües oficials[modifica | modifica el codi]

Les llengües oficials de la Unió Europea es van definir al Reglament 1 de 1958 del Consell de la CEE. Amb les corresponents modificacions posteriors,[2] les llengües oficials són:

anglès · alemany · castellà · croat · danès · eslovac · eslovè · estoni · finès · francès · grec · hongarès · italià · letó · lituà · maltès · neerlandès · polonès · portuguès · suec · txec · búlgar · gaèlic irlandès · romanès.

La proporció de la població de la UE que parla les principals llengües oficials, tant com a llengua materna i no materna, és:

Llengua Població de la UE que la parla
com a llengua materna com a llengua no materna Total
Alemany 18% 12% 30%
Anglès 13% 34% 47%
Italià 13% 2% 15%
Francès 12% 11% 23%
Castellà 9% 5% 14%
Polonès 9% 1% 10%
Neerlandès 5% 1% 6%
Grec 2% 0% 2%
Portuguès 2% 0% 2%
Suec 2% 1% 3%
Danès 1% 1% 2%
Finès 1% 0% 1%

(Font: «Europeans and languages».)

Com a referència, el català el sap parlar el 2,1% de la població de la UE (Segons fonts citades a l'article català).

Algunes de les llengües són oficials a diversos estats membres. En total són 27 estats membres i 23 llengües oficials.

Tots els textos institucionals es tradueixen a totes les llengües oficials. Les sessions del Parlament Europeu es fan amb interpretació simultània entre totes les llengües oficials. Els ciutadans europeus es poden dirigir a les institucions en qualsevol llengua oficial, i rebran la resposta en la mateixa llengua.

Llengües de treball[modifica | modifica el codi]

Nivell de coneixement de l'anglès als diferents estats de la Unió Europea.
Nivell de coneixement de l'alemany als diferents estats de la Unió Europea.
Nivell de coneixement del francès als diferents estats de la Unió Europea.
Nivell de coneixement del castellà als diferents estats de la Unió Europea.

El règim lingüístic preveu, a l'article 6,[3] que cada institució de la Unió regularà la modalitat d'aplicació en els seus reglaments interns. Per raons pràctiques la majoria d'institucions utilitzen en les seves sessions internes de treball fins a tres llengües de treball:

  • L'anglès és la llengua oficial de tres estats membres: Regne Unit, Irlanda i Malta. A la Unió Europea és majoritària com a segona llengua.
  • El francès és la llengua oficial de tres estats membres fundadors de la Comunitat Europea: França, Bèlgica i Luxemburg. Les successives ampliacions de la Unió han fet perdre pes relatiu al francès. Com a segona llengua el francès està per darrere de l'anglès i l'alemany, però conserva una influència internacional per raons històriques i polítiques.

Per darrere de les tres llengües de treball segueixen a bona distància, tant en nombre de parlants natius com no natius, l'italià, el polonès i el castellà.

El coneixement de les tres llengües de treball, com a segona llengua, és el següent:

Estat Anglès Alemany Francès
Alemanya 51% 7% 12%
Àustria 53% n/d 11%
Bèlgica 52% 25% 44%
Dinamarca 83% 54% n/d
Eslovàquia n/d 28% n/d
Eslovènia 56% 45% n/d
Espanya 20% n/d 8%
Estònia 41% 18% n/d
Finlàndia 60% 17% n/d
França 34% 7% n/d
Grècia 44% 8% 8%
Hongria 16% 16% n/d
Irlanda 6% n/a 19%
Itàlia 29% 4% 11%
Letònia 34% n/d n/d
Lituània 26% n/d n/d
Luxemburg 66% 84% 90%
Malta 89% n/d 17%
Països Baixos 87% 66% 24%
Polònia 25% 19% n/d
Portugal 26% n/d 20%
Regne Unit 7% 6% 14%
República Txeca 24% 31% n/d
Suècia 85% 28% 10%
Xipre 71% 3% 11%
Estats que s'incorporen i estats candidats:
Bulgària 15% n/d n/d
Romania 26% n/d 17%
Croàcia 43% 33% n/d
Turquia 18% 4% n/d

Font: «Europeans and languages».)

On les dades no són disponibles (n/d) és que la llengua corresponent no es troba entre les tres primeres en aquell estat.

Llengües d'ús administratiu[modifica | modifica el codi]

El Consell de la Unió Europea, celebrat a Luxemburg el 13 de juny del 2005, va adoptar l'acord d'autoritzar un ús oficial de les llengües que tinguin un estatus de reconeixement constitucional en algun estat membre ().[4] L'ús d'aquestes llengües queda regulat per un acord administratiu entre l'estat membre sol·licitant i les institucions europees. Aquest acord administratiu permet un ús oficial però limitat als següents casos:

  • Traduccions oficials de les actes del Parlament Europeu i del Consell.
  • Parlaments a les institucions europees amb interpretació simultània a les llengües oficials.
  • Comunicacions escrites a les institucions de la Unió i la corresponent resposta.

El 16 de novembre del 2005, el president del Comitè de les Regions, Peter Straub, va signar un acord en el que per primer cop es permet l'ús del català, basc i gallec en una institució de la Unió ().[5] El president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, que havia sigut president del Comitè de les Regions del 1996 al 1998, es va dirigir al Comitè per primer cop en català de forma oficial.[6]

Llengües regionals o minoritàries[modifica | modifica el codi]

Les llengües regionals o minoritàries són definides a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, un tractat internacional signat per la majoria d'estats de la UE, com les llengües tradicionalment utilitzades per la població d'un territori que és numèricament més baix que la resta de l'Estat, que no són dialectes, ni llengües d'immigrants, ni llengües artificials ().[7]

En aquesta definició s'inclouen:[8]

El català a la Unió Europea[modifica | modifica el codi]

L'estatus del català a la Unió Europea ha tingut un debat particular. A petició dels parlaments de Catalunya i les Illes Balears, el Parlament Europeu va emetre, l'11 de desembre del 1990, la Resolució A3-169/90 sobre "les llengües de la Comunitat i la situació del català".[9] D'acord amb aquesta resolució s'inclou específicament el català en:

  • la publicació dels tractats i dels textos fonamentals de les Comunitats,
  • la difusió de la informació pública de les institucions europees per tots els mitjans de comunicació
  • els programes per a l'aprenentatge i el perfeccionament de les llengües europees,
  • les relacions orals i escrites amb el públic a les oficines de la Comissió de les Comunitats Europees a les Comunitats Autònomes en qüestió.

El 1987, a partir d'una iniciativa de la Comissió Europea, es va fundar la xarxa Mercator per a la recerca i documentació de les llengües minoritzades. Una de les tres seus es troba a Barcelona.

El 1992, l'estudi Euromosaic encarregat per la Comissió Europea, conclou que la situació del català és ignorada i mal entesa a nivell estatal i europeu. Recomana un major intercanvi cultural intern i un major suport institucional.

Paral·lelament als debats i negociacions del Tractat sobre la Constitució Europea, el Govern espanyol ha anat negociant el reconeixement d'un ús oficial limitat del català en les institucions de la UE. Després del reconeixement per part del Consell de la Unió, s'han firmat acords administratius amb el Comitè de les Regions i la Comissió Europea, i està en negociacions un acord amb el Parlament Europeu.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]