Olimpíada d'escacs de 1962

Plantilla:Infobox sports competitionOlimpíada d'escacs de 1962
TipusOlimpíades d'escacs Modifica el valor a Wikidata
OrganitzadorFederació Internacional d'Escacs Modifica el valor a Wikidata
Nombre de participants220 Modifica el valor a Wikidata
Localització  i  Dates
LocalitzacióVarna (Varna) 43° 12′ 41″ N, 27° 54′ 40″ E / 43.211375°N,27.91108°E / 43.211375; 27.91108 Modifica el valor a Wikidata
EstatBulgària Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps15 setembre 1962 – 10 octubre 1962 Modifica el valor a Wikidata
Número d'edició15  (1962) Modifica el valor a Wikidata
Dades estadístiques
Partits1.452 Modifica el valor a Wikidata

1960 Modifica el valor a Wikidata
1964 Modifica el valor a Wikidata

L'olimpíada d'escacs de 1962 fou la quinzena Olimpíada oficial d'escacs. Organitzada per la FIDE, es va celebrar entre el 15 de setembre i el 10 d'octubre a Varna, Bulgària. L'única competició disputada fou un torneig obert.[1]

Torneig[modifica]

Hi participaren 220 jugadors de 37 països; Indonèsia i l'Equador, tot i que s'hi havien inscrit, no van participar. Els equips van ser dividits en quatre grups, i després van disputar tres finals diferents, respectivament, de 12 equips (Final A i B) i 14 equips (Final C): de fet, en aquest últim grup, que va competir amb el sistema suís per tal que hi hagués el mateix nombre de partides a tots els grups, per garantir un nombre parell de competidors, es va afegir un segon equip de Bulgària, que va competir fora de concurs.

El reglament presentava una novetat: estava prohibit que els jugadors pactessin taules abans de la jugada trenta. Aquesta norma va ser aprovada per reduir el nombre de partides que acabaven en empat sense competència real, que havia augmentat en les edicions anteriors. La regla no funcionà bé, perquè era simple fer taules per repetició de jugades.

L'àrbitre principal del torneig era el Gran Mestre txecoslovac Salo Flohr.

Primera fase[modifica]

Als dos primers grups no hi havia molta competència per a la classificació per en la Final A: al primer les dues Alemanyes, després d'haver empatat entre elles, es van classificar immediatament darrere de la Unió Soviètica, mentre que en el segon grup (amb només vuit participants per l'absència d'Indonèsia i l'Equador) Suïssa i Israel va perdre la seva oportunitat d'obtenir un dels tres primers llocs, a causa de fortes derrotes a les primeres rondes.

Al tercer grup la lluita pel títol es concentrà entre Polònia, Països Baixos i Txecoslovàquia. Els Països Baixos, tot i una arrencada fluixa, va guanyar 4-0 els polonesos, i es classificà a la darrera ronda empatant amb els txecs. Aquests últims, amb la finalitat de classificar-se, tenien l'esperança que França arrenqués mig punt a Polònia, la darrera partida d'aquest enfrontament va ser ajornada, i els txecs van aconseguir salvar el final mitjançant l'estudi de la posició del jugador francès. En el darrer grup Àustria es classificà en vèncer a la darrera ronda Dinamarca, i superant-la. També els cubans, que van empatar a la ronda final amb l'Iran, i els britànics, que havien obtingut dues rondes abans només mig punt contra els argentins.

A la llista següent, cada columna representa un grup, es ressalten en negreta els equips classificats per a la Final A; en cursiva hi ha aquells que van participar en la Final B.

Segona fase[modifica]

La fase final va començar el 27 de setembre. Després d'una sèrie de victòries mesurades, la Unió Soviètica va arribar al primer lloc després de la sisena ronda, i el va mantenir fins al final del torneig. Els Estats Units i Iugoslàvia la seguien, però a les darreres rondes l'Argentina, superant en seqüència Àustria, Romania i Països Baixos amb ampli marge va ser capaç de recuperar l'avantatge. Al matx de l'última ronda entre els Estats Units i Iugoslàvia, decisiu per a l'atribució de medalles, el joc es va decidir en la primera taula, a la qual Gligorić baté Fischer. Els iugoslaus després van obtenir la plata, mentre que els argentins obtingueren el bronze.

La Unió Soviètica, que s'endugué el cinquè or per equips consecutiu, també va guanyar quatre medalles d'or individuals i una de bronze individual. En particular, Keres va guanyar la seva cinquena medalla individual, sense perdre una sola partida olímpica per cinquena vegada consecutiva.

Resultats absoluts[modifica]

Final A[modifica]

Pos. Equip Jugadors Punts[2]
Medalla d'or Unió Soviètica Unió Soviètica GM[3] Mikhaïl Botvínnik, GM Tigran Petrossian, GM Borís Spasski, GM Paul Keres, GM Iefim Hèl·ler, GM Mikhaïl Tal 31,5
Medalla de plata Iugoslàvia Iugoslàvia GM Svetozar Gligorić, GM Petar Trifunović, GM Aleksandar Matanović, GM Borislav Ivkov, MI[4] Bruno Parma, Dragoljub Minić 28
Medalla de bronze Argentina Argentina GM Miguel Najdorf, MI Julio Bolbochán, GM Oscar Panno, MI Raúl Sanguineti, GM Héctor Rossetto, Alberto Foguelman 26
4 Estats Units Estats Units GM Robert Fischer, GM Pal Benko, GM Larry Evans, MI Robert Byrne, MI Donald Byrne, Edmar Mednis 25
5 Hongria Hongria GM Lajos Portisch, GM László Szabó, GM István Bilek, GM Gedeon Barcza, MI Levente Lengyel, MI Károly Honfi 23
6 Bulgària Bulgària Nikola Padevsky, MI Georgi Tringov, MI Nikolai Minev, MI Atanas Kolarov, MI Zdravko Milev, Luben Popov 21,5
7 RFA RFA GM Wolfgang Unzicker, MI Klaus Darga, GM Lothar Schmidt, Paul Tröger, Hans-Joachim Hecht, Dieter Mohrlock 21
8 República Democràtica Alemanya RDA GM Wolfgang Uhlmann, MI Wolfgang Pietzsch, MI Burkhard Malick, Lothar Zinn, MI Reinhart Fuchs, Heinz Liebert 20,5

Final B[modifica]

Pos. Equip Jugadors Punts[2]
13 Espanya Espanya GM[3] Artur Pomar Salamanca, Jesús Díez del Corral, Pere Puig i Pulido, Eduardo Franco Raymundo, Josep Ridameya Tatché, Tomás Serra Olives 26,5
14 Anglaterra Anglaterra MI[4] Jonathan Penrose, Peter Clarke, MI Harry Golombek, John Eric Littlewood, leonard Barden, MI Robert Wade 26,5
15 Israel Israel MI Yosef Porath, Izak Aloni, MI Moshe Czerniak, Yair Kraidman, Zadok Domnitz, Gedali Shapiro 25

Final C[modifica]

La Final C es va disputar amb el sistema suís per tal que el nombre de rondes fos el mateix que el de les altres finals.

Pos. Equip Jugadors Punts[2]
25 Noruega Noruega Svein Johannessen, Per Lindblom, Ragnar Hoen, Arne Vinje Gulbrandsen, Arne Zwain, Eivind Stensholt 32,5
[5] Bulgària Bulgària 2 Filip Filipov, Emil Karastoichev, Georgi Daskalov, Valentin Bogdanov, Teodor Chipev, Evstati Burkhanlarsky 29,5
26 Albània Albània Ylvi Pustina, Esat Duraku, Eqrem Konçi, Mendim Veizaj, Teodor Siliqi, Fatos Omari 28,5
27 Tunísia Tunísia Ridha Belkadi, Khelil Lagha, Behir Kchouk, Kahia, Khaled Mohsen, Khalid Ennigrou 28,5

Resultats individuals[modifica]

Primer tauler[modifica]

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or GM[3] Friðrik Ólafsson Islàndia Islàndia B 14 18 77,8
Medalla de plata MI[4] Jonathan Penrose Anglaterra Anglaterra B 12,5 17 73,5
GM Miguel Najdorf Argentina Argentina A 12,5 17

Segon tauler[modifica]

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or GM Tigran Petrossian Unió Soviètica Unió Soviètica A 10 12 83,3
Medalla de plata GM Pal Benko Estats Units Estats Units A 8 12 66,7
Medalla de bronze Jesús Díez del Corral Espanya Espanya B 10,5 16 65,6

Tercer tauler[modifica]

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or GM Borís Spasski Unió Soviètica Unió Soviètica A 11 14 78,6
Medalla de plata GM István Bilek Hongria Hongria A 10 14 71,4
Medalla de bronze MI Vlasimil Hort  Txecoslovàquia A 12 17 70,6

Quart tauler[modifica]

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or GM[3] Borislav Ivkov Iugoslàvia Iugoslàvia A 13,5 16 84,4
MI[4] Raúl Sanguineti Argentina Argentina A 13,5 16
Medalla de bronze GM Paul Keres Unió Soviètica Unió Soviètica A 9,5 13 73,1

Cinquè tauler (primer suplent)[modifica]

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or GM Iefim Hèl·ler Unió Soviètica Unió Soviètica A 10,5 12 87,5
Medalla de plata MI Donald Byrne Estats Units Estats Units A 9,5 12 79,2
Medalla de bronze MI Levente Lengyel Hongria Hongria A 8,5 12 70,8

Sisè tauler (segon suplent)[modifica]

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or GM Mikhaïl Tal Unió Soviètica Unió Soviètica A 10 13 76,9
Medalla de plata Bjørn Brinck-Claussen Dinamarca Dinamarca B 9 12 75
Medalla de bronze MI Robert Wade Anglaterra Anglaterra B 6 12 50

Notes i referències[modifica]

  1. Generalment denominat masculí, però era en realitat obert a qualssevol jugadors.
  2. 2,0 2,1 2,2 Només els de la fase Final.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Gran Mestre
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Mestre Internacional
  5. Fora de la classificació, en tant que participant només per igualar el nombre d'equips participants a la Final C

Enllaços externs[modifica]