Química agrícola
La química agrícola és l'estudi de la química i la bioquímica que siguin importants en la producció de l'agricultura, el processament de materials crus per a fer aliments i begudes i en la remediació i monitoratge del medi natural.
Les branques fonamentals de la química agrícola són la química del sòl, la química de la planta (amb el sistema sòl-planta) i l'anàlisi agrícola.
Història[modifica]
J.R. Glauber (1604-1668) va ser el primer a sostenir que el nitrat potàssic i no l'aigua és el principi de la vegetació, a més es va adonar de l'increment de la collita en afegir nitrat potàssic a la terra. El 1699 J. Woodward va cultivar menta dins aigua de diferents procedències i es va adonar de com més impureses tenia l'aigua més gran era el creixement de la menta concloent que els vegetals prenien l'aliment de les substàncies minerals. El 1761 J. G. Wallerius a Uppsala va presentar el seu llibre titulat De Humo que va ser la primera orientació científica de la química agrícola. El 1775 la Edimbourg Society encarregà al químic F. Home determinar fins a quin punt podria la química arribar a establir els fonaments de l'agricultura. A partir del descobriment de l'oxigen per Priestley es van poder fer nombrosos experiments. El 1804 T de Saussure ja va determinar que en presència de la llum les plantes absorbien CO₂ i desprenien oxigen i que sense CO2 les plantes es morien. Justus von Liebig va fer molts estudis importants sobre adobs químics. El 1886 Hellriegel i Wilfarth descobriren que en les lleguminoses el nitrogen era absorbit gràcies a bacteris que M. W. Beijerink va anomenar Bacillus radicola i actualment rhizobium.
Notes i referències[modifica]
- [1] Química agrícola, Google books
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Química agrícola |