Usuari:Contraix/proves/Cavalls de Sant Marc
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Contraix. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
Els cavalls de Sant Marc és un conjunt d’estàtues romanes de bronze compost per quatre cavalls, que originalment formaven part d’un monument que representa una quadriga. És l'únic conjunt escultòric original que es conserva dels cavalls d'una antiga quadriga romana.[1] La seva primera ubicació fou a l'hipòdrom de Constantinoble, de la qual van ser saquejats l'any 1204 durant la Quarta Croada, per ser traslladats a la llotja de la façana principal de la basílica de Sant Marc a Venècia. Durant el període napoleònic van ser portats com a trofeu de guerra a París, i tornats a Venècia el 1814. Als anys 70 del segle xx les escultures van ser retirades de la façana de Sant Marc per ser restaurades, i posteriorment col·locades al museu de l’interior de la basílica, amb rèpliques a la seva ubicació original sobre la llotja.
Els cavalls de Sant Marc són un dels símbols clàssics de la victòria, i el seu successiu saqueig per part de la potència dominant reforça aquest significat. Però els cavalls van ser i són obres d’art per si mateixes, independentment del seu significat simbòlic, i al llarg de la seva història han sovintejat els debats sobre les seves qualitats estètiques. Aquest debats van donar protagonisme al conjunt escultòric, especialment durant el Renaixement, època en la qual les escultures considerades obres mestres de l’art clàssic estaven molt valorades.
Descripció[modifica]
És un conjunt de quatre cavalls, amb una representació realista que s’assembla molt a cavalls reals, tant pel seu aspecte físic com per la seva posició. Estan dividits en dos parells, cada cavall mirant cap el seu veí immediat, amb un ampli espai entre cada parell. Amb una pota davantera aixecada, es mostren avançant. A cada cavall, una orella està atenta i girada cap endavant i l’altra s'orienta al darrere, atenta al conductor de la (absent) quadriga. Les fosses nasals són escarpades, el seu carro de cap és molt alt i orgullós, i són a mig pas i recullen les peülles molt bé. La posició general dels cavalls fa que apareguin com a cavalls ben entrenats.
Els collars van ser afegits el 1204 pels venecians per ocultar on s'havien tallat els caps per facilitar el seu transport en vaixell des de Constantinoble fins a Venècia.
Malgrat el realisme de l'escultura, les obres presenten algunes distorsions. Les dimensions de les escultures són majors que la dels cavalls reals; les escultures fan 1,71 metres a la creu, mentre que pocs cavalls reals a l'antiguitat superaven el metre i mig.
L'estil de l'obra té convencions artístiques gregues i romanes, La crinera és curta, d'acord a l'estil grec; el cos és fort i robust, seguint el costum romà d'alimentar als cavalls perquè fossin grossos; els cavalls tenen una incisió en forma de mitja lluna a cada ull, i el tallat d'efectes als ulls només apareix a l'art romà a partir del segle tercer dC. Les orelles, molt estilitzades, no representen membres reals, i són similars a les del cavall de Marc Aureli al Capitoli.[2]
El fet que les proporcions dels cavalls estan falsejades, amb potes més llargues i coll més curt,[3] indiquen que es van fer des del principi per ser exposats en alt, com en un arc de triomf. Aquesta mena d'encàrrecs només podien venir de l'emperador. Una de les hipòtesis més raonables és que un cop la ciutat de Bizanci va ser conquerida per l'emperador Septimi Sever l'any 195 dC, es va fer l'encàrrec de construir un arc triomfal i una quadriga daurada dintre dels plans de reconstrucció de la ciutat. Bizanci era un ciutat de cultura grega, i on es podien trobar artesans hàbils per fer un conjunt d'aquest tipus. Sabent que la quadriga seria daurada, van prendre la decisió de fer-la en coure.[4]
El naixement del símbol[modifica]
Els carros de guerra amb quatre cavalls[modifica]
Els grups de quatre cavalls apareixen als inicis de la literatura clàssica grega, com per exemple a l'Ilíada. Tant Hèctor, campió de Troia, com Aquil·les, heroi dels grecs, condueixen carros de guerra de quatre cavalls. A la Grècia i Roma clàssiques, quan són quatre els cavalls que tiren dels carros de guerra, sempre ho fan disposats en una única fila, no en dues com seria molt més eficient; els dos cavalls exteriors no tiren del carro, són funcionalment innecessaris. En la realitat els dos cavalls centrals estaven units per un jou, mentre que els dos cavalls exteriors no i clarament representaven un símbol d'estatus.[5]
L'any 680 aC apareixen curses de quadrigues amb quatre cavalls als Jocs Olímpics i altres jocs grecs. L'ús de quatre cavalls indicava que el participant era una persona rica. Els conjunts de quatre cavalls sovint també apareixen, sacrificats, en les tombes dels nobles. Els grecs van començar a fer escultures de quadrigues com monuments commemoratius als guanyadors del jocs, i van passar l'ús de quadrigues tirats per cavalls als etruscs, i aquests els passaren als romans.[6] Els Etruscs van iniciar el costum de que el comandant victoriós fes una desfilada a la seva ciutat natal conduint uns quadriga amb quatre cavalls.[7] Els Romans van adoptar el costum, però limitat a l'emperador. I les escultures de quadrigues les feien com a símbol de triomf imperial.[8]
Símbol de l'emperador[modifica]
La pràctica de representar a l'emperador romà com a déu-sol sembla que va ser incorporada al món romà pels reis de la dinastia armènia hel·lenitzada dels Orontides, que regnaven sobre la regió de Commagena, situada a l'Anatòlia oriental, al que actualment és el sud-oest d'Armènia i nord de Síria.[9] Un cop annexats a l'Imperi Romà de forma pacífica, el seu rei Antioc IV va anar a Roma com a hostatge. L'emperador Trajà va nomenar el seu net, Filopap, com a cònsol i magistrat honorari a Atenes. Quan morí Filopap (entre els anys 114 i 116 dC) la seva germana, Júlia Balbil·la, li va erigir una tomba monumental,[10] en la qual es mostrava Filopap conduint una quadriga, amb raigs solars sortint del seu cap i el seu braç dret aixecat.
La influència de l'obra va ser notable, perquè el tema fou adoptat pels propis emperadors romans. A l'any 170 els relleus de l'altar antonià d'Efes mostren a l'emperador Trajà ascendint al cel en una quadriga. Caracal·la es representaria a si mateix com el sol conduint un carro de guerra amb quatre cavalls. L'emperador Constantí I el Gran va continuar aquesta tradició, com es pot veure en l'arc de triomf construït en el seu honor pel senat romà l'any 315. El relleu mostra l'entrada cerimonial de l'emperador a Roma, conduint en una quadriga d'or tirat per quatre cavalls, després de derrotar Maxenci a la batalla del Pont Milvi.[11]
Constantí va refundar la ciutat de Bizanci (actualment Istanbul, a Turquia), rebatejant-la com a Constantinopolis ('ciutat de Constantí') i declarant-la la Nova Roma. Va fer-hi construir l'hipòdrom de Constantinoble, un hipòdrom a imitació del Circ Màxim de Roma, que fou inaugurat en el mes de maig de l'any 330. Entre els diferents esdeveniments programats, destacà la desfilada d'una quadriga d'or portant la figura daurada de l'emperador, mostrat com a déu-sol i duent una petita estàtua de Tique, la deessa de la bona fortuna. Aquest costum es mantingué durant dos cents anys en l'aniversari de la inauguració; mentre no s'usava s'exposava al Milió, un edifici al costat de l'hipòdrom.[12] L'estreta relació entre l'emperador i les quadrigues es feia palesa quan el públic aclamava al conductor de la quadriga guanyadora com si fos l'emperador.[7]
La creació de l'escultura[modifica]
Existeixen moltes hipòtesis sobre l'origen exacte de la creació dels cavalls. La datació de la fabricació dels cavalls indica que aquest es van produir en plena època romana, entre el segon i el quart segle després de Crist. En aquest període es va produir a Roma un interès per la cultura grega conegut com la Segona Sofística; això permet explicar l'estil grec de les figures.[13]
Mètode de la cera perduda indirecta[modifica]
Els cavalls van ser produïts per parts utilitzant el mètode de la cera perduda indirecta, que permet fer còpies d'escultures ja existents. Aquest mètode consisteix primer a crear un motlle de guix d'una part de l'escultura existent obtenint una reproducció còncava de l'original. Aplicant cera a la superfície que ha estat en contacte amb el model, s'obté una reproducció de l'original. Unint els diferents motlles al voltant d'un nucli fet d'argila o guix amb la forma aproximada de l'escultura general, s'obté una figura completa de cera igual a l'obra original. A partir d'aquest punt, la figura de cera es cobreix amb una capa d'argila; aquest motlle exterior es fixa al motlle interior de cera amb agulles o claus que travessen la capa de cera, i també s'insereixen els conductes d'entrada de metall fos i sortides d'aire. El següent pas és encaixar la figura, omplint de terra l'espai entre les parets de la caixa i el motlle exterior. Tot el conjunt s'escalfa durant dies, fonent-se la cera i endurint-se el motllo exterior. Amb aquest pas el motllo ja està preparat per abocar-hi el metall fos, ocupant l'espai deixat lliure per la cera. Finalment, s'extreu el motlle exterior i es cisella el motllo interior, obtenint-se una figura molt similar a l'original.[14]
Aquesta tècnica també es pot aplicar a peces separades del model original, unint-les un cop obtinguda la peça de metall.
Aliatge metàl·lic[modifica]
El metall fos utilitzat era coure en un 98 per cent, i la resta plom i estany. Habitualment les estàtues tenien entre un 10 i un 20 per cent d'estany, perquè reduïa el punt de fusió i de solidificació. El coure fon als 1.083 graus centígrads. Treballar amb coure pur requereix augmentar força aquesta temperatura, perquè el metall fos ha d'omplir tots els racons de l'espai entre motllures abans de solidificar. Un aliatge amb un 13 per cent d'estany o un 25 per cent de plom fon als 800 graus, facilitant treballar amb el metall fos. El fet d'usar coure pur es deu a la voluntat de voler que la superfície exterior de l'obra tingui un acabat daurat.[15]
Daurats[modifica]
Per afegir una capa daurada era habitual fer una pasta de mercuri i or, que s'aplicava a la superfície metàl·lica. Un cop estesa, s'escalfava, desapareixent el mercuri i deixant únicament l'or en el seu lloc; el problema d'aquesta tècnica era que el mercuri reacciona malament amb el bronze. L'examen del daurat dels cavalls de Sant Marc mostra que es va usar la pasta de mercuri i or per fer un daurat inicial, i que de forma immediata o bé posteriorment es van aplicar finíssimes làmines d'or de 0,0008 mil·límetres (fins a quatre capes en una secció de la cua).[16]
Un dels problemes amb les estàtues daurades era els raigs solars podien fer que enlluernessin a l'observador. Per evitar-ho, els daurats s'havien alleugerit a les parts que donaven al sol per reduir i suavitzar la llum reflectida.
La ubicació a Constantinoble[modifica]
L'hipòdrom de Constantinoble es va convertir predominantment en un espai cerimonial, perdent la seva funció d'espai per carreres de quadrigues; s'hi proclamaven els emperadors, s'executaven els criminals, es celebraven els triomfs, i les faccions dels Blaus i els Verds enfrontaven les seves diferències.[17] L'última cursa de carros registrada a Constantinoble va tenir lloc el 1200 i no es va celebrar a l'hipòdrom, sinó al pati del palau Blachernae. El 1203 les curses van acabar quan el costat oest de l'hipòdrom va cremar durant la Quarta Croada.
La Quarta Croada[modifica]
Antecedents[modifica]
La república de Venècia i l'Imperi Bizantí tenien estretes relacions des del segle v; fins i tot i la ciutat va passar a formar part de l’Imperi Bizantí durant les expedicions de l'emperador Justinià I contra els ostrogots a la segona meitat del segle vi. L'any 992 es va establir el primer acord entre Venècia i l'Imperi Bizantí; la ciutat de l'Adriàtic va obtenir privilegis de comerç a Constantinoble i Abidos de Mísia a canvi de posar en disposició del bizantins la seva flota; els termes de l'acord, però, indiquen que va ser dictat pels bizantins.[18] El tractat de 1082 va decantar l'equilibri de poder a favor dels venecians, concedint-los la capacitat de comerciar per tot l'Imperi Bizantí sense haver de pagar aranzels.[19] La relació entre el vell imperi i la ciutat que anava incrementat la confiança en si mateixa no era fàcil, i a finals del segle xii es va trencar. L'any 1167 l'emperador Manuel I va derrotar els hongaresos, accedint a la costa de l'Adriàtic, provocant que els venecians sentissin amenaçades les seves rutes de comerç. A partir d'aquí les accions i reaccions de cada part, van anar empitjorant les relacions i s'entrà en un espiral de castics, sancions i bloquejos que distorsionaren greument el comerç a la Mediterrània oriental. Finalment, Alexis II i un grup de representants venecians entre els que havia Enrico Dandolo acordaren l'any 1187 tornar a l'status quo previ, però la desconfiança i el desig de venjança havia quedat arrelat.[20]
La Croada[modifica]
La croada que el papa Innocenci III va anunciar per recuperar Jerusalem dels sarraïns atacant per Egipte va acabar esdevenint una cadena de daltabaixos i despropòsits amb conseqüències nefastes pels bizantins. El 1192 Enrico Dandolo havia estat nomenat dux de Venècia, i malgrat l'avançada edat, mantenia una animadversió intensa cap el bizantins; la seva intervenció fou decisiva perquè els fets derivessin cap a una desfeta de l'Imperi Romà d'Orient.
Per poder pagar el transport marítim que la república veneciana noliejava, la força expedicionària croada conquerí la ciutat de Zara per els venecians. Metre durava el setge, el príncep Aleix Àngel, fill del derrocat emperador romà d'Orient, Isaac II Àngel, que havia estat destronat el 1195 pel seu propi germà Aleix III Àngel, exposà la seva intenció de recuperar el tron que el seu pare havia perdut; a tal fi, demanà l'ajuda dels croats i els oferí diners, soldats, el manteniment de 500 cavallers, el servei de l'armada bizantina per transportar la força expedicionària croada fins a Egipte un cop finalitzat el seu objectiu i el retorn a l'obediència de l'Església Ortodoxa Grega a l'Església Catòlica Romana.
La proposta del príncep bizantí fou acceptada pels croats i venecians, i la flota arribà a Constantinoble a final de juny del 1203 i iniciaren el setge. L'emperador Aleix III Àngel havia perdut el suport de l'exèrcit i la població local, i optà per escapar, de manera que el príncep Aleix Àngel fou coronat com a nou emperador amb el nom d'Aleix IV Àngel.[21] Un cop al tron, s'adonà que no podia honorar els seus compromisos i sol·licità als croats una renegociació del seu deute fins a l'abril de 1204. El seu pèssim govern el feu creditor de la ira dels bizantins, i finalment fou assassinat per Aleix Ducas, que es proclamà emperador amb el nom de Aleix V Ducas. Els croats i els venecians, enfurismats per l'assassinat del seu candidat, exigiren a Aleix V Ducas que complís amb el contracte que tenien amb Aleix IV Àngel, però el nou emperador no tenia els recursos per fer-ho. Tornaren a assetjar la ciutat, i el 12 d'abril de 1204 Constantinoble queia en poder dels croats, essent sotmesa a un brutal saqueig de tres dies. El 9 de maig del 1204 els invasors van nomenar Balduí IX de Flandes com a emperador de l'Imperi Llatí, successor del bizantí, i constituït per una petita part de l'original: (Constantinoble i part de Tràcia). La resta es va repartir entre croats i venecians, que s'emportaren els centres que els hi permetrien comerciar.[22]
El botí de guerra[modifica]
Enrico Dandolo va fer una llista amb els tresors artístics i relíquies que volia enviar a Venècia, i en aquesta llista figuraven els cavalls d'una quadriga. A Constantinoble hi havia tres conjunts de cavalls amb unes característiques similars a les dels actuals cavalls de Sant Marc. La hipòtesi més probable es que els cavalls escollits fossin els que estaven a l'edifici del Milió, al costat de l'hipòdrom de Constantinoble,que acompanyaven l'estàtua de Zeus Helios (o Constantí en aquest paper).[23]
En el viatge de les estàtues cap a Venècia un dels cavalls va perdre la part d'una pota. La història explica que el patró de l'embarcació, Domenico Morosini va amagar la peça trencada per recordar a la gent que va ser el seu vaixell qui va portar el botí triomfal a Venècia. La peça original no es va trobar, però es va construir una rèplica per substituir-la.
Un cop els cavalls a Venècia, ningú no sabia què fer-ne, atès que Enrico Dandolo va morir a Constantinoble el 1205 sense haver enviat instruccions de quines eren les seves intencions. Van estar exposats en un jardí obert a l'Arsenal de Venècia durant anys perquè els venecians no podien decidir què fer amb ells. Quasi es van arribar a fondre, extrem que fou evitat perquè uns visitant florentins van alertar del valor artístic de les peces.
Instal·lació a Sant Marc[modifica]
Entre 1220 i 1260 foren instal·lats a la llotja de la basílica de Sant Marc pel dux de Venècia Reniero Zeno. Va fer construir una lògia a Sant Marc i mostrar-los allà com si estiguessin muntades sobre un arc de triomf, de manera que podrien tenir un paper similar al que tenien a Constantinoble. Es van col·locar a la façana frontal de Sant Marc amb vistes a la plaça de Sant Marc, amb petites columnes de marbre que sostenien els peus. Es van convertir instantàniament en un símbol de la ciutat. La façana de Sant Marc també es va cobrir amb rars revestiments de marbre, escultures, columnes i capitells presos de Constantinoble com a botí de guerra.
La invasió francesa[modifica]
La campanya d'Itàlia[modifica]
L'aparició de la França revolucionària a finals del segle xviii provocà que una sèrie de potències conservadores europees s'aliessin, formant una coalició, per contenir la seva expansió per Europa. El 20 d'abril de 1792, l'Assemblea Nacional francesa prengué la iniciativa i declarà la guerra a l'Imperi Austríac. Si bé la conflagració va començar als Països Baixos austríacs, al nord de la península itàlica es trobaven dos membres de la coalició, la Llombardia austríaca i el Regne de Sardenya. L'exercit francès, comandat per Napoleó derrotà les forces sardes i austríaques, s'apoderà de Milà i expulsà els austríacs d'Itàlia. L'abril de 1797 les tropes franceses prengueren Venècia, que s'havia mantingut neutral en el conflicte; el motiu donat per Napoleó fou que la ciutat estava dirigida per una tirania i que els exercits francesos farien que tingués un govern escollit pel poble. El 12 de maig de 1797 el Gran Consell de Venècia decidí dissoldre's, i Ludovico Manin, el dogue, renuncià al seu càrrec. Però els venecians acabaren sense cap govern escollit, només s'abolí el gueto jueu.[24]
Napoleó Bonaparte va crear dos estats, un a cada banda del riu Po: al nord, la República Transpadana, i al sud, la República Cispadana. Aquests dos estats, juntament amb la província de Novara es van fusionar en la República Cisalpina el juny de 1797, amb capital a la ciutat de Milà. L'Imperi Austríac reconegué aquest estat en el Tractat de Campo Formio l'octubre del mateix any, obtenint a canvi la resta de la República de Venècia, incloent la ciutat de Venècia.
El botí de guerra[modifica]
El mateix 1797 i abans de cedir la ciutat a l'Imperi Austríac, els francesos van enviar a la ciutat de Venècia uns comissionats per escollir les pintures i escultures a les que els invasors tenien dret d'acord amb termes de rendició de la ciutat. A part d'obres de Paolo Veronese, Vincenzo Bellini, Ticià i Tintoretto, el desembre de 1797 i per insistència del mateix Napoleó es retiraren els cavalls de la basílica de Sant Marc i se'ls endugueren cap a Paris, malgrat la protesta dels ciutadans venecians.
El mes de juliol de 1798 s'organitzà una desfilada a París amb el botí de guerra artístic, per ser emmagatzemat temporalment a la Gran Galeria del Louvre, aleshores un edifici sense un propòsit definit. El primer destí dels cavalls fou a la plaça situada davant del Palau de les Teuleries, col·locats sobre pedestals. L'any 1800 Napoleó adoptà aquest palau com a residència personal.
Emplaçament a Paris[modifica]
Amb els anys Napoleó va anar evolucionant políticament; de començar com a general revolucionari, el novembre de 1799 va derogar el Directori, la junta que governava França, el 1802 es va nomenat cònsol vitalici i el 1804 es va declarar emperador dels francesos. Paral·lelament havia anat adoptant moltes de les conductes de l'imperi romà.[25]
Després de les victòries franceses sobre els austríacs a Ulm i Austerlitz el 1805, Napoleó va proclamar als seus soldats que tornarien a casa entre arcs triomfals, i decidí construir-ne dos a París. El primer, conegut actualment com l'Arc de triomf, fou iniciat el 1806 i la seva construcció no va finalitzar fins el 1836, molt després de la caiguda i mort de Napoleó. Impacient davant la lentitud de les obres, un nit de febrer de 1807 a les onze del vespre Napoleó va ordenar al seu arquitecte Fontaine de tenir preparats per l'endemà al matí cinc cents treballadors per començar a condicionar la ubicació del segon arc de triomf que s'edificaria a la Plaça del Carrusel, davant del Palau de les Teuleries, de forma que els treballs començaren ràpidament. L'arc de Triomf del Carrousel es construí fent servir com a model l'Arc de Constantí, el qual es troba encara al costat del Colosseu de Roma.[26]
Fontaine va proposar ubicar una quadriga a la part superior de l'arc, conduïda per Mart, el déu romà de la guerra. Fontaine fou substituït per Vivant Denon, que va proposar que fos una estàtua del mateix Napoleó la que conduís la quadriga. Napoleó va voler que la quadriga es quedés sense conductor, però va enviar la seva estàtua, que ja estava feta, al Louvre. A finals de l'any 1808 l'arc estava acabat i els cavall de Sant Marc col·locats a dalt de tot.[27] Al seu costat es van col·locar unes figures daurades, representant la Victòria i la Pau, i també un carro de guerra.
Retorn a Venècia[modifica]
El 1815, després de la definitiva derrota napoleònica a Waterloo, la majoria de les obres d'art que havien estat botí de guerra dels francesos tornaren al seus països d'origen. L'escultor italià Antonio Canova va fer moltes gestions perquè els cavalls fossin inclosos en el conjunt d'obres a retornar. El 27 de setembre de 1815 tropes austríaques començaren a baixar els cavalls de l'arc de triomf, i l'1 d'octubre tot el conjunt ja estava al terra. La feina de retornar els cavalls a Venècia fou encarregada al capità Dumaresq, que havia lluitat a la batalla de Waterloo. Va ser seleccionat, per l’emperador d’Àustria, per baixar els cavalls de l’Arc de Triomf i retornar-los al seu lloc original a la basílica de Sant Marc de Venècia. Per fer un treball excel·lent portant els cavalls de tornada a Venècia, l’emperador li va regalar una tabaquera d’or amb les seves inicials en diamants a la tapa.
El 1828 es va instal·lar una rèplica dels cavalls de Sant Marc a l'Arc de Triomf del Carrousel a París.
Significats del conjunt[modifica]
Els venecians eren hàbils en atorgar, en el mateix moment històric, diferents significats al seus monuments.
Símbol polític[modifica]
Després de la presa de Constantinoble a la Quarta Croada, els dogues de Venècia havien adoptat el títol de senyor d'un quart i mig quart de l'Imperi Romà, referint-se a l'Imperi Romà d'Orient, o bizantí.[28] A partir d'aquest títol, els dogues van anar més enllà, cercant lligams amb el passat imperial bizantí o fins hi tot amb l'imperi romà en el seu apogeu. Els doges de Venècia utilitzaven la plaça de Sant Marc com un espai cerimonial d'una forma similar al que els emperadors romans d'Orient usaven l'hipòdrom de Constantinoble.[29]Quan Venècia decidí encunyar els seus propis ducats d'or el 1284, decidí fer-ho amb la figura del dogue rebent una bandera imperial, de forma idèntica a la de l'emperador de les monedes bizantines. A partir d'Enrico Dandolo i fins el segle xiv, els dogues proclamaven que eren els representants de Déu a la terra, a l'igual que els emperadors bizantins.[30] Si els cavalls eren un símbol de l'emperador, aquest símbol havia passat de Constantinoble a Venècia, dels vells emperadors al dogue.
Ideal estètic[modifica]
En el Renaixement, i fins hi tot abans, les obres provinents de l'antiguitat clàssica van ser objecte d'admiració per si mateixes, simplement perquè eren representatives d'una època en la qual es considerava que l'art era perfecte. L'art antic havia assolit una perfecció que l'artista renaixentista volia imitar.[31] Addicionalment, les idees dels filòsofs clàssics també van adquirir més influència; en l'àmbit de l'art, la teoria de les idees de Plató establia que les formes eren propietats o essències de les coses, tractades com a entitats abstractes no materials, però substancials. Eren eternes, immutables, supremament reals i independents dels objectes físics. Molts intel·lectuals renaixentistes creien que l'ideal platònic es manifestava en les proporcions geomètriques de l'obra d'art.
Els cavalls de Sant Marc no van escapar de que fossin incorporats en la revifada de la teoria de les idees. Eren vistos com a objectes de qualitat simplement per la seu origen i edat; però també perquè les seves proporcions i postura revelaven l'ideal platònic dels cavalls. Per aquest motiu van servir de model en múltiples obres d'art; des de pintors italians com Jacopo Bellini o Vittore Carpaccio a gravadors com Albert Dürer[32]
-
Sant Martí sobre un cavall, de Vittore Carpaccio -
Un genet a cavall al costat de Sant Joan Baptista, de Jacopo Bellini -
El cavaller, la mort i el dimoni d'Albert Dürer
Significat religiós[modifica]
Els motius de la façana occidental de la basílica de Sant Marc en la qual estan exposat els cavalls són religiosos, versus altres façanes més polítiques. Aquest fet pot indicar que els cavalls també tinguessin un significat religiós.[33] A la Bíblia es troben referències que comparen els Quatre Evangelistes amb quatre cavall que tiren de la quadriga del Senyor. La disposició dels cavalls a Sant Marc, amb l'ampli espai entre els dos parells, feia impossible que poguessin representar amb una mica de realisme el que tiressin d'una quadriga. Just rere el lloc que ocupaven sembla que havien cinc relleus, un per Déu i per cada evangelista. En el segle xv els relleus es van traslladar a la Porta de Sant Alipio de la mateixa basílica de Sant Marc, per reemplaçar-los per un finestral que permetés l'entrada de llum a la basílica. Així doncs, al marge d'altres significats, la disposició original del conjunt podria representar a Déu i els Quatre Evangelistes.[34]
Referències[modifica]
- ↑ Freeman, 2004, p. 14.
- ↑ Freeman, 2004, p. 262.
- ↑ Freeman, 2004, p. 12.
- ↑ Freeman, 2004, p. 270.
- ↑ Freeman, 2004, p. 34.
- ↑ Freeman, 2004, p. 40.
- ↑ 7,0 7,1 Freeman, 2004, p. 44.
- ↑ Freeman, 2004, p. 59.
- ↑ Lang, David M. «Iran, Armenia and Georgia». A: Ehsan Yarshater. The Cambridge History of Iran Volume 3: The Seleucid, Parthian and Sasanid Periods, Part 1 (en anglès). Cambridge University Press, 2008, p. 510. ISBN 9781139054942.
- ↑ Baslez, Marie-Françoise «La famille de Philopappos de Commagène: un prince entre deux mondes». Dialogues d'histoire ancienne, 18, 1, 1992, pàg. 92, 97, 99.
- ↑ Freeman, 2004, p. 17.
- ↑ Freeman, 2004, p. 28.
- ↑ Freeman, 2004, p. 267.
- ↑ Freeman, 2004, p. 58.
- ↑ Freeman, 2004, p. 263.
- ↑ Freeman, 2004, p. 265.
- ↑ Morris, 1980, p. 41.
- ↑ Herrin, Judith. Byzantium. The Surprising Life of a Medieval Empire (en anglès). Princenton: Princeton University Press, 2007, pàgina 206. ISBN 978-0-691-13151-1.
- ↑ Georgio, Theotokis. «Byzantium and Venice: The Rise and Fall of a Medieval Alliance» (HTML) (en anglès). [Consulta: 1r octubre 2020].
- ↑ Freeman, 2004, p. 76.
- ↑ Phillips, Jonathan «The Fourth Crusade and the Sack of Constantinople» (en anglès). History Today, vol.54, n.5, 2004.
- ↑ Freeman, 2004, p. 85.
- ↑ Freeman, 2004, p. 90.
- ↑ Freeman, 2004, p. 194-196.
- ↑ Freeman, 2004, p. 201.
- ↑ Freeman, 2004, p. 203.
- ↑ Freeman, 2004, p. 204.
- ↑ Morris, 1980, p. 47.
- ↑ Freeman, 2004, p. 111.
- ↑ Freeman, 2004, p. 106-107.
- ↑ Freeman, 2004, p. 145.
- ↑ Freeman, 2004, p. 148-150.
- ↑ Freeman, 2004, p. 97.
- ↑ Freeman, 2004, p. 102.
Bibliografia[modifica]
- Freeman, Charles. The Horses of Saint Mark's: a story of triumph in Byzantium, Paris and Venice (en anglès). Nova York: Overlook Press, 2004. ISBN 978-1-59020-267-8.
- Morris, Jan. The Venetian Empire. A Sea Voyage (en anglès). Londres: Faber and Faber, 1980. ISBN 0-571-09936-X.