Videoclip

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Vídeo musical)
Salta a: navegació, cerca
N3krozoft_Ltd_LOL_Basel_2004_10_11_one

Un videoclipvídeo musical o clip de vídeo  és un curtmetratge que ofereix una representació visual d'una cançó. Està realitzat per la seva difusió en vídeo per la televisió o portals d’internet promogut per la indústria discogràfica.

És una forma d'art en què el visual i el musical es combinen, mitjançant la interacció entre les dues parts. Amb això s'aconsegueix un efecte que seria impossible sense la comunió entre les dues parts. “És una fascinant combinació de disciplines que es complementen mútuament”. Aquesta amalgama de formes, colors i música crea il·limitades possibilitats artístiques. “El video musical combina música, actuació musical i, de moltes diverses maneres, una gran quantitat d'altres formes, estils, gèneres i recursos audiovisuals procedents del teatre, del cinema, del ball, la moda, la televisió i la publicitat. Algunes d'elles sempre han estat relacionades directament o indirecta amb el pop, mentre que altres ho han començat a estar més recentment. No obstant, amb el vídeo musical aquest elements semblen combinar-se amb la música gravada i l'actuació d'una forma característica i nova. En aquest sentit, els vídeos musicals, constitueixen una de les formes més consumades de la dimensió de la cultura visual contemporànea que es basa en una estètica de intertextualitat exhibida.” [1]

Són produccions molt vives que tenen per objectiu cridar l'atenció del teleespectador. Els vídeos musicals moderns es fan i usen principalment com a tècniques de Màrqueting amb la intenció de promocionar la venda d'enregistraments musicals. Encara que els orígens dels vídeos musicals vénen de molt més lluny, la seva popularitat va créixer durant els Anys 80, quan el format de la cadena MTV (Music Television) es va crear al voltant d'ells.

la clara barreja de gèneres del video musical resulta evident en la contínua apropiació i incorporació d'imatges, estils i convencions pròpies d'altres tipus i formes d'imatge. El vídeo musical es troba implicat en un procés de mutació que suposa l'enderrocament i la redefinició de les fronteres convencionals.

El resultat d'aquest procés ha sigut una estètica que, tot i prolongar el culte de la imatge, de la superfície i de la sensació característica de la cultura visual contemporània, ha produït la seva pròpia barreja característica d'agrupacions lliures, de models i d'exemplars. Pel que fa als seus referents es basen en models audiovisuals ja existents, formes d'imatge, la personalitat dels cantants o grups musicals, etc.  Escapen en gran mesura a una lògica referencial o figurativa. A més, els videoclips intenten poc o no ho intenten en absolut, ocultar la seva dependència respecte d'altres formes de moderació. Es pot veure un predomini d'allò visual i una pèrdua d'importància del significat figuratiu tal com s’entèn tradicionalment.

En conclusió, no és el significat - com a lògica figurativa o narrativa- sinó la diversió produïda pels significants el que constitueix el tret estètic predominant i potser determinant d'aquest subgènere. Això és evident tant en els videoclips que apareixen preocupats per la imatge de manera òbvia, com en aquells que es mostren com "poc cuidats", aquests són els del format ja conegut com "l'amateur", i es destaquen precisament pel seu "descuit calculat".

El vídeo musical acostuma a ser molt dinàmic per tal de cridar l'atenció de l'espectador. S'hi acostumen a veure molts efectes visuals. És el gènere audiovisual més creatiu i experimental. Segons el tema musical que representa utilitza una sèrie d’elements i estructura diferent, és a dir, acostuma a haver uns criteris als quals s’han de cenyir segons l'estil de la cançó.

D'aquesta manera, resulta clar que els videoclips tracten de la imatge en si, tracten de crear una imatge per un so, per un artista o artistes, i la meitat de les vegades per una actuació musical. Es crea per vendre o promocionar una cançó i reforçar la imatge del grup. Tot i que el gènere va néixer íntimament lligat a la publicitat, els grans pressupostos que mou permeten múltiples possibilitats de creació així com la contractació dels millors equips tècnics. Per altra banda, també aconsegueixen altres objectius: a través d’ells es crea ideologia i maneres de fer, estereotips socials i referències culturals i vitals.

Història[modifica | modifica el codi]

La televisió, el vídeo i el cinema, són dispositius tecnològics que comencen a ser qüestionats i utilitzats com a nous mitjans d'experimentació, en una època en la qual cada procés d'exploració és realitzat amb elements analògics, i tecnologies que tot just inicien el seu desenvolupament.[2]

Els primers artistes interessats pel vídeo procuren manipular les imatges electrònicament, però la revolució arriba de la mà de Nam June Paik, Woodi i Steina Vasulka que creaen llenguatges específics per les seves obres tecnològiques, això propicia que gradualment molts artistes trobin les avantatges del vídeo comparant-lo amb el cinema, al poder editar i modificar les imatges i sons obtinguts transformant les directrius del llenguatge tradicional.

En els seus començaments molts dels creatius provenien del món de la música. Un d’ells, el coreà Nam June Paik, considerat pioner del videoart,[3] l'any 1965 converteix per primera vegada la gravació d'una cinta i la seva exhibició en un fet artístic.[4]

Una de les seves obres mes importants, el vídeo Global Groove (1973), "és una espècie de videopaissatge imaginari que anticipa el que passarà quan tots els països del món es connectin els uns amb els altres mitjançant la televisió per cable".[5]

En la seva realització, s'endevina com un dels precursors del Videoclip.

Cap a mitjans dels vuitanta, moltes empreses de gràfics per ordinador comencen a realitzar importants avenços en introduir la producció d'imatges per ordinador en la publicitat televisiva, els vídeos musicals i l'animació.[6]

A partir d'aquest moment el vídeo va avançant de la mà de l'evolució tecnològica.

Actualment a aquests artistes experimentals del vídeo, els hi devem la invenció, mitjançant els processadors d’imatges, de gairebé tots els avanços en consecució d’efectes.

Segons Ana Quiroga: "Paik aconsegueix en les seves obres crear, a través d'una barreja de sons i imatges heterogènies reals i manipulades, un ritme musical i visual vertiginós, on la curiositat i la seva concepció lúdica de l'art apareixen com a trets característics fonamentals".[7]

Sobre aquesta evolució creativa Cristine Assche diu "Mentre que en els anys 60-70 la gravació de vídeo era el reflex del que veia l’artista, en els 90 les diverses manipulacions de l'objecte vídeo el transformaren conservant cada vegada menys el vincle amb l’objecte original".[8]

El videoclip es desenvolupa principalment quan es crea la Cadena de Televisió MTV(1981) especialitzada en la difusió de vídeos musicals. Era un moment decisiu per a la indústria del disc que patia una greu crisi, i aquest va ser el revulsiu per al seu rellançament, podent convenir que el videoclip en el seu origen és producte del màrqueting.

Tal com afirma el seu fundador Bop Pitman, "El videoart anticipa l'estètica del videoclip".[9]

Bohemian Rhapsody, de Queen, és una icona musical des de la seva gravació al 1975. Se’l considera el primer videoclip de la història.  Un tema només arribava a ser vist i conegut pel públic quan un artista o grup es presentava com a convidat a un programa de televisió i interpretava la cançó, i així poder aconseguir un bon nivell de vendes. Fins a la primera meitat dels anys 70, l'aplicació de la tècnica del videotape a un tema musical era, simplement, un conjunt de registres d’una banda o artista. Acostumava a ser sobre un escenari o dins d’un estudi de televisió, amb algunes preses en primer pla, muntades amb la única intenció de mostrar l'artista i la seva cançó. Tota aquesta modalitat es va mantenir invariable fins al novembre de 1975 quan va aparèixer Bohemian Rhapsody. Va ser una cançó que va marcar una època, per moltes raons, una de les quals per haver utilitzat per primera vegada un vídeo promocional.  Hi ha controvèrsia en dir quin va ser realment el primer vídeo musical, però aquest va ser el primer en tenir efectes especials i en tenir una preparació prèvia. Queen va ser qui va inaugurar el concepte del videoclip. Després d’aquest vídeo tot va canviar, i els videoclips van anar evolucionant fins a ser les grans produccions audiovisuals d’avui en dia.

La cançó es va gravar en tres semanes, començant a Rockfield Studio 1 el 24 d’agost de 1975, desprès d’un assaig de també tres semanes a Heredfordshire. Durant el procés es va rodar en quatre estudis més, Roundhouse, SARM, Scorpion i Wessex. Segons els membres de la banda, Freddy Mercuri va compondre mentalment la cançó i els va dirigir ell mateix. May, Mercury i Taylor van cantar contínuament de deu a dotze hores per dia, obtenint 180 gravacions separades. Com els estudis d’aquella època només disposaven de cintes analògiques de 24 pistes, va ser necessari que els tres es sobregrabessin nombroses vegades i reiteressin aquestes en succesives subbarreges. Al final, van acabar utilitzant cintes de vuitena generació. Va ser el senzill més car del món i una de les gravacions més elaborades de tota la història de la música.

Un important factor que ha possibilitat aquest procés ha sigut la producció digital de les imatges. Des dels primers anys de la dècada dels 80 s'han utilitzat diferents tècniques de producció d'imatges per ordinador en el camp de la producció del videoclip. El seu ús i importància han augmentat enormement dins del gènere des de llavors i s'han convertit en elements fonamentals de l'impuls cap a la producció de medis de muntatge de diferents classes, estils i formes d'imatges.

Censura[modifica | modifica el codi]

Com el concepte del videoclip es tracta d'una expressió artística, els artistes han estat censurats en moltes ocasions donat que el seu contingut s'ha pogut interpretar com ofensiu. Allò que és considerat ofensiu varia en els diferents països segons les seves lleis, costums locals i la seva ètica. Actualment, molts artistes produeixen dos videoclips si es dóna la situació: aquell políticament correcte i aquell que es pot considerar censurable.

Dècada dels 80[modifica | modifica el codi]

El primer vídeo censurat per la MTV va ser "Body Language" (1982), del grup britànic Queen. El motiu va ser el seu contingut eròtic i sexual, les imatges de pell suada, persones no suficientment vestides (a excepció dels propis membres de la banda). Allò era una cosa totalment inadequada per a l'audiència televisiva de llavors. De totes maneres, la cadena va emetre el videoclip d'Olivia Newton-John, "Physical" (1981), on podem observar cossos de models masculins entrenant vestits amb uns banyadors suggerents i un missatge homosexual al final del videoclip. El vídeo de Duran Duran, "Girls on Film", que tenia un contingut on apareixien noies fent topless i altres fetitxes sexuals, va ser censurat per la BBC. MTV va emetre el videoclip, això sí, amb una edició del muntatge final.

Laura Branigan va protestar en un principi per l'edició per part de la MTV del seu videoclip "Self Control" el 1984, però la protesta es va suavitzar quan la cadena es va negar a emetre el clip sota la direcció de William Friedkin on es mostrava la cantant atreta per una sèrie cada cop més estilitzada de clubs nocturns, on un home emmascarat, finalment, se l'emporta al llit. L'any 1989, el vídeo de la cantant Cher "If I could turn back time", en el qual Cher interpreta la cançó vestida amb un vestit extremadament revelador i envoltada per una nau plena de mariners que animen, va ser restringir i només es va poder visualitzar als programes nocturns de la MTV. El videoclip de Sex Pistols "God Save the Queen" va ser censurat per la BBC per referir-se al Regne Unit com un lloc sota un règim feixista. Mötley Crüe i el seu vídeo de la cançó "Girls, Girls, Girls" va ser també censurat per la MTV per mostrar dones completament nues ballant al voltant dels membres de la banda a un club de striptease. Mötley va haver de realitzar una altra versió del videoclip que foc acceptat per la cadena.

L'any 1983, Entertainment Tonight va dirigir un segment sobre la censura i la violència als videoclips de rock.[10] L'episodi explorava l'impacte dels clips de rock emesos a la MTV on es mostrava una conducta violenta als inicis dels anys 80. Es van mostrar fragments de vídeos de Michael Jackson, Duran Duran, Golden Earring, Kiss, Kansas, Billy Idol, Def Leppard, Pat Benatar i The Rolling Stones. El doctor Thomas Radecki de la National Coalition on TV Violence va ser entrevistat acusant els videoclips de rock pel seu excès de violència. Tom Lynch, productor de Night Tracks, va reflexionar sobre els efectes de la controvèrsia sobre la violència dels videoclips. Els artistes John Cougar Mellencamp, Gene Simmons i Paul Stanley de Kiss, juntament amb els directors Dominic Orlando i Julien Temple, van proporcionar una defensa del seu treball. La conclusió que treia l'episodi era que la controvèrsia continuava augmentant. Alguns artistes varen utilitzar la censura com una eina publicitària. A la dècada dels 80, el programa Top of the Pops era partidari de la censura en quant el contingut dels videoclips, de manera que es van realitzar vídeos que serien censurats utilitzen la controvèrsia pública resultant per a promoure el seu llançament. Alguns exemples d'aquesta tàctica van ser el ja sementar "Girls on Film" de Duran Duran i "Relax" de Frankie Goes to Hollywood, dirigit per Bernard Rose.

Dècada dels 90[modifica | modifica el codi]

L’any 1991, el número de dansa de Michael Jackson a “Black or White” va ser tallat perquè mostrava a Michael Jackson d’una manera “inapropiada” tocant-se a ell mateix. El videoclip que va provocar més controvèrsia de Michael Jackson, “They Don’t Care About Us” va ser censurat per la MTV, la VH1 i la BBC pels suposats missatges antisemites de la cançó i les imatges de fons de la “Prision Version” del vídeo.

Madonna és l’artista més associada amb la censura dels videoclips. La controvèrsia al voltant del marketing de Madonna i la seva sexualitat va començar amb el vídeo “Lucky Star” i es va anar amplificant amb el pas del temps amb videoclips com “Like a Virgin”.  Es van produir protestes pel tema relatiu a l’embaràs adolescent discutit al vídeo de la cançó “Papa Don’t Preach”. “Like a Prayer” va rebre moltes crítiques pesades a causa de les seves imatges religioses, sexuals i orientades racialment. L’any 1990, el vídeo de la cançó “Justify My Love” va ser censurat per la MTV gràcies a les seves imatges sadomasoquistes, homosexuals, del transvestisme i de sexe grupal que van generar una revolució mediàtica. El debat sobre la prohibició de “Justify My Love” dut a terme per la cadena musical canadenca MunchMusic va comportar el llançament el 1991 de Too Much 4 Much, una sèrie d’especials emesos en horari nocturn (que encara es van emetre als principis dels 2000) on els videoclips prohibits oficialment per MuchMusic van ser emesos, seguits de la discussió sobre el perquè de la seva censura.

El 1992, el vídeo de The Shamen de la cançó “Ebeneezer Goode” va ser prohibit per la BBC degut al seu missatge subliminal de la recreació de la droga coneguda com a èxtasi.[11] El vídeo “Smack My Bitch Up” de The Progidy (1997) va ser censurat a alguns països per les referències al món de les drogues i el nudisme. El vídeo “Firestarter” del mateix grup va ser també censurat per la BBC per les seves referències als incendis provocats.[12]

L’any 1993, la banda australiana de rock INXS va publicar un videoclip de la seva peça “The Gift” que va ser prohibit per la MTV perquè s’utilitzaven imatges de l’Holocaust i la Guerra del Golf sobre imatges de la fam, la contaminació, la guerra i el terrorisme. Igual que aquest cas, la banda de metal Tool i el seu vídeo “Prison Sex” va ser censurat per la MTV, ja que el vídeo i la lletra de la cançó va tocar la sensibilitat de la població perquè parlava sobre l’abús infantil.

Inicis dels 2000[modifica | modifica el codi]

L’any 2000, el vídeo musical de Robbie WilliamsRock DJ” va causar controvèrsia a causa de la naturalesa gràfica del vídeo on apareixia Robbie Williams fent un striptease i acabant nu, després desfent-se de la seva pell per a mostrar la seva carn plena de sang, seguit d’arrencar els seus músculs i òrgans fins que aquest es queda en un simple esquelet sagnant. El vídeo va ser censurat al Regne Unit durant l’horari de televisió diürn, només es podia emetre a partir de les 10 de la nit. El vídeo també va ser censurat a la República Dominicana per les seves referències al satanisme.[13]

El 2001, Björk i el seu videoclip “Pagan Poetry” va ser prohibit a la MTV per les seves referències sexuals i cossos plens de pírcings. El seu següent senzill “Cocoon”, també va ser censurat per la MTV al incloure un nu de Björk.

L’any 2002, el vídeo de “All the Things She Said” del duo rus T.A.T.u va causar controvèrsia per l’aparició de les noies joves, Lena Katina i Yulia Volkova, fent-se un petó. Els presentadors de televisió anglesos Richard i Judy van fer campanya per tal de prohibir el vídeo perquè es podia associar amb la pedofília (les noies vestien uniformes escolars), tot i així no van obtenir resultats. Per sumar fets a la controvèrsia, el petó va ser coreografiat als espectacles en directe de les noies. Top of the Pops va emetre una actuació en directe de les russes substituint les imatges del petó per plans del públic. El programa de la NBC The Tonight Show with Jay Leno va retallar el petó per imatges de la banda. Tot i així, durant el seu tour promocional, T.A.T.u. va protestar lluint samarretes on es podia llegir la paraula “censurades”.

El 2004, el videoclip “This Love” del grup Maroon 5 va generar polèmica gràcies a les escenes íntimes protagonitzades pel seu cantant, Adam Levine, i la seva parella. Deixant de banda aquestes escenes tan particulars rodades amb uns angles estratègics, una versió censurable va ser realitzada amb un ordinador cobrint algunes de les parts més suggerents amb flors. El vídeo de Marilyn Manson(s)AINT” va ser prohibit pel seu alt contingut de violència i sexualitat explícita. També el vídeo “Just Lose It” d’Eminem va causar controvèrsia per la seva paròdia sobre el judici pel suposat abús sexual infantil per part de Michael Jackson al 2005, la cirurgia estètica i cabell inflamat durant la filmació d’un anunci de Pepsi. El vídeo va ser censurat per BET i Jackson es va pronunciar en contra del vídeo, qualificant-lo d’inapropiat i molt poc respectuós amb la seva persona, els seus fills, la seva família i la comunitat.

L’estat d’Egipte va censurar el 2005 almenys 20 videoclips musicals amb connotacions sexuals per respecte a la moral de la població musulmana.[14] L’any 2004, moltes famílies i grups polítics es van manifestar a favor de la prohibició del vídeo “Call on Me” d’Eric Prydz per mostrar dones ballant d’una manera provocativa, finalment, el vídeo no es va censurar. El 2008, el videoclip de la banda JusticeStress” va ser boicotejat per la majoria de canals televisius dedicats al panorama musical per les seves referències racistes i violentes; el vídeo oferia imatges de joves protagonitzant diversos crims pels carrers de París, molts d’ells d’ascendència nord-africana.[15]  

La música country havia evitat la controvèrsia pels continguts dels seus videoclips, però no en va resultar immune. L’any 2003 es va llençar el vídeo de Rascal FlattsI Melt” mostrant a la model Christina Auria nua dutxant-se.[16] El vídeo es va posicionar entre les millors llistes de l’any,[17] però Great American Country va censurar-lo quan el grup es va negar a editar el muntatge final.[16]

Dècada del 2010 (actualitat)[modifica | modifica el codi]

El 2010, Thirty Seconds to Mars va llençar el vídeo “Hurricane”, censurat per la seva gran quantitat de violència, nus i sexe.[18] El curtmetratge creat per al videoclip era una versió “neta” que es podia emetre per televisió.[19] La versió explícita està disponible al web del grup per a aquelles persones majors de 18 anys.[20]

El mateix any, es va estendre el rumor que el videoclip de “Telephone” de Lady Gaga va ser censurat per la MTV perquè el seu contingut no podia ser emès per televisió, cosa que no va trigar a desmentir la cadena.[21] Els anteriors videoclips de Gaga havien tractat temes tan criticats com la sexualitat (per exemple, “LoveGame”, rebutjat pel programa australià Video Hits). El vídeo “Alejandro” va ser molt criticat per la Lliga Catòlica, ja que Lady Gaga apareixia vestida amb un vestit vermell de làtex, una versió fetitxe de l’hàbit d’una monja, se simulava una violació i l’aparició d’un rosari que la cantant sembla empassar-se.[22]

El vídeo “Ride” de Ciara va ser prohibit per la BET donada la seva alta càrrega de contingut sexual. El vídeo també va ser censurat per canals de televisió del Regne Unit.[23]

S&M” de Rihanna, on apareixen referències clarament sadomasoquistes i sexuals, va ser censurat a 11 països i va ser qualificat com a inapropiat per a menors d’edat a la plataforma YouTube. [24]

L’any 2014, “Dark Horse” de Katy Perry va ofendre a la comunitat musulmana per les referències a la seva cultura que Katy Perrry emprava al seu videoclip. El vídeo va ser denunciat i es va considerar que havia de ser eliminat de YouTube. [25]

Música i vídeo[modifica | modifica el codi]

En l'ambient cinematogràfic entre els anys 1920 i 1925 ja es comparava la imatge cinematogràfica amb la música; J.Mitri cita en el seu llibre Estètica i psicologia del cinema a G.Dulac "Només la música pot evocar la impressió que també proposa el cinema, i nosaltres podem comprendre a la llum de les sensacions que ens ofereix aquelles que el cine del futur ens oferirà, (…) la pel·lícula integral que tots somiem compondre és una simfonia visual feta d'imatges rítmiques, i que únicament la sensació d'un artista coordina I llança sobre la pantalla".[26] Amb el vídeo aquest concepte evoluciona i revoluciona el concepte temps.

La música té les seves pròpies cadences i va evolucionant a mesura que va transcorrent; la imatge ha d’anar acompanyant el seu progrés manipulant el temps del moviment visual (retardant o accelerant segons convingui) per aconseguir un pretès acoblament audiovisual.

Nam June Paik creu que comprèn el temps millor que els artistes de vídeo que provenen de la pintura i l'escultura i diu: “La música és la manipulació del temps, totes les formes de música tenen diferents estructures i construccions. Així com els pintors comprenen l'espai abstracte jo comprenc el temps abstracte".

Un altre dels vídeo artistes referents, Bill Viola diu "compondre imatges en vídeo és el mateix que compondre música, en els dos casos s'ordenen esdeveniments en un temps determinat (...) quan faig un vídeo, el punt de partida és la imatge, però el que estic fent realment és el moviment de la imatge en el temps."[27]

Ana Quiroga puntualitza sobre Viola "utilitza la tecnologia per fer un planteig de la qüestió del temps. Uneix la presa a partir d’un fos encadenat, i a partir de l'ús de congelats, ralentís i accelerats, divideix la imatge i li dóna a la vegada una densitat inquietant."[28]

Aquests avanços en la manipulació del temps es reflecteixen en el videoclip i en tots els formats del videoart, com amb de la videodansa.

En aquest format, que Rodrigo Alonso defineix com "la coreografia de la mirada",[29] es crea damunt d’un suport musical una coreografia perfecta formant una comunió entre els estudiats moviments de càmera, la música, el ball, la manipulació del temps i els efectes d'edició, dona com a resultat una obra de vídeo creació.

La càmera no es limita a ser la mirada, a triar un punt de vista a ocupar una posició a l'espai, "La càmera penetra en l'atmosfera dels cossos, els acompanya, els espera i vibra amb ells, participa d’aquesta misteriosa emoció que els fa moure’s.[30]

Característiques del Videoclip[modifica | modifica el codi]

Les característiques intrínseques del videoart continuen vigents en el videoclip, però hi ha diferències substancials: el videoclip es desenvolupa sobre una cançó i la seva idea és més comercial i més lligada a un argument; per contra el videoart no necessàriament ha de contenir so, la seva finalitat és la difusió d’una idea i no va tan lligada a la imatge, text i so.

El videoart s'exhibeix generalment en els museus i galeries. Per contra el videoclip és més un treball en funció d'un tema musical i està dirigit a un públic més ampli per ser visionat mitjançant la televisió o internet.[31]         

Neix de l'acoblament de la imatge amb la música en una comunió perfecta. Una de les peculiaritats és la durada, el temps i el ritme, produint un efecte únic. La velocitat, els canvis de ritme (accelerant o alentint), les combinacions d’imatges, les repeticions, els canvis de pla, trenquen contínuament la coherencia, tot això ve determinat per l’estructura de la melodia de la cançó,[32] i te com a resultat que tots aquests estímuls audiovisuals impacten a l'espectador. No acostuma sempre a tenir un relat coherent, sinó que s’alimenta de produir sensacions per aconseguir un producte estètic.

J. Fiske diu del videoclip que "és un reciclat d'imatges que les deforma fora del context original que les conferia sentit i les redueix a una flotació de significats lluires, fora del control de la construcció normal del sentit".[33]

S'apliquen conceptes de la cinematografia com deia Eisenstein "intento trobar els mitjans indispensables per relacionar el tret visual (imatge) amb el fragment musical".[34]

Un dels videoclips més famosos, Thriller (1983), en que Michael Jackson, amb visió de futur, contracta el creador John Landis per realitzar-lo, conta una història de terror, que amb increïble maquillatge, coreografia, fotografia i ritme, dona com a resultat un dels videoclips que han marcat una generació.

L'artista polifacètic Lury Lech, que dota a la seva música d’una dimensió visual fins i tot literària, diu "d’un costat hi ha el videoclip, i de l’altre el videoart, on la música pot jugar un paper incidental o no. Jo he seguit un camí en que m’ha passat un cosa semblant al que amb la música. Puc ser rebutjat per uns i pels altres. Els videoartistes diran que els meus treballs són videoclips, i els creadors d'aquests no els acceptaran per no ser en la seva opinió videoclips ortodoxos. El que sempre m'ha interessat és experimentar amb els mitjans, els tractaments. El que jo pretenc és utilitzar la tecnologia d'avantguarda per l’art d'avantguarda".[35]

"El videoclip és art, és una forma artística que és plàstica, perquè reprodueix formes, és bella o liberal perquè és una manifestació de l'enginy i és industrial perquè requereix càmeres de cinema o de vídeo i altres aparells".[36]

Hi ha una discussió sobre com catalogar un producte: videoart / videoclip. En molts casos és difícil la seva definició.

Tipus[modifica | modifica el codi]

En un principi, al 1987, E. Ann Kaplan va dedicar el seu llibre Rocking Around the Clock: Music Television, Postmodernism and Popular Culture a aquesta forma característica d'imatge contemporànea. En el seu estudi, Kaplan va reflexionar sobre els diferents tipus. Va dividir els videoclips en cinc tipus: "romàntics”, de "preocupuacions socials", "nihilites", "clàssics", i "postmoderns". Atribueix a cada un d'aquests tipus, característiques formals i narratives específiques.

·        El vídeos romàntics eren aquells que es basaven en la narració de temàtiques de pèrdua i retrobament, i en la projecció de relacions sexuals normalitzades.

·        Els de preocupacions socials, com ja diu el nom, parlàven de temes de caràcter social.

·        Els nihilistes eren antinarratius i subratllaven estètiques sadomasoquistes, homoeròtiques o andrògines.

·        Els clàssics empleàven la estructura de mirada -masculina- característica del Hollywood clàssic, o citàven directament els seus gèneres.

·        Els postmoderns, eren tots aquells que no encaixaven en cap dels altres blocs, i estaven marcats, segons l'autora, per una negativa de les imatges a pendre una posició clara, a comunicar un significat evident.

Anys després de l'estudi de Kaplan, podem dir que el tipus postmoderns han passat a ser la forma més comuna del videoclips, atès que, com diu Dick Hebdige, "s'han convertit en una forma dissenyada per explicar una imatge més que per explicar una història". Els continguts narratius del videoclip han anat deixant pas a espais no narratius, a espais de suggestions visuals no realistes ni modernes que no porten a identificar ni reflexionar sobre cap crítica, i que es refereixen essencialment a la pròpia imatge, enlloc d'un món exterior a aquesta.

En l'actualitat podem diferenciar tres tipus:

- No narratius o descriptius: no existeix un programa narratiu com a tal. Pot donar la sensació d’una certa cronologia o temporalitat en la successió d’imatges, que seràn els paràmetres espaciotemporals que marcaran la representació, però no hi ha cap lloc per la narració.

  • Musical o performance: l'objectiu d’aquest tipus és de crear un cert sentit d’experiència. Són els videoclips en els quals trobem un cantant o grup sobre un escenari, ja sigui dins d’un estudi o en un concert. Tot això pot anar acompanyat amb imatges associades d’alguna manera entre si, que intenten mantenir l'atenció de l'espectador i introduir-lo a la situació. També pot consistir en una il·lustració estètica de la melodia, amb el qual únicament adquireix un caràcter escenogràfic sense fer referència a res més. Els vídeos orientats a la performance indiquen a l'espectador que la gravació de la música és l'element més significatiu. Un exemple d’aquest tipus seria Rock or Bust, d’ACDC:
  • Conceptuals: Es basen en una forma poètica, sobre tot la metàfora. No expliquen una història de manera lineal, el que fan és crear un cert ambient o estètica d’un tipus abstracte o surrealista. Pot ser una seqüència d’imatges amb un concepte en comú en el sentir de la música, no precisament el de la lletra de la cançó. Com a exemple trobem Stubborn Love, de The Lumineers:                         

- Narratius: són aquells en els quals es presenta una seqüència de fet on s’explica a l'espectador una història sota una estructura dramàtica clàssica. Es desenvolupa un programa narratiu que pot ser protagonitzat pel cantant o per actors. La relació entre la música i la imatge pot ser de tres tipus: lineal, és a dir, repetir el que narra la cançó; d’adaptació, una trama paral·lela a partir de la cançó; o per últim, de superposició, una història independent de la cançó però que funciona. Aquests mini-relats acostumen a tenir característiques comuns amb els films: el·lipsis, flux continu, ritme.. però sempre intentarà negar la convencionalitat de la història, és per això que es saltarà moments espaciotemporals, al contrari del cinema. Un exemple és Emocional, de Dani Martín

- Descriptiu + narratiu: és una barreja dels dos anteriors. Acostumen a estar dividits en dos nivells: el de la història i un altre en el qual veiem als artistes actuant sobre l'escenari. Aquest tipus s’utilitza en el cas que es vulgui narrar una història i, al mateix temps, crear una imatge del grup.

- Videoclips Lírics: Els videoclips lírics són aquells on la lletra de la cançó és l'element més important del vídeo i apareix en tot ell sense que hi hagi personatges ni història. Un dels primers exemples d'aquest gènere va ser el de "Sign o' the Times" de Prince l'any 1987. L'efecte de les lletres al ritme de la música conjuntament amb figures geomètriques abstractes el va crear Bill Konersman.[37] Actualment, hi ha bastants artistes que decideixen treure les seves cançons en format líric i en format de videoclip amb narració, com és el cas de CeeLo Green o Ed Sheeran.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

  • 1920: Oskar Fischinger i un corrent de creadors europeus dels anys 20 asseuen les bases de la música visual, creant peces d'imatge per a temes musicals preexistents.
  • 1930: Carlos Gardel grava deu cançons a l'Argentina capturant alhora imatge i so.
  • 1941: Un nou invent arriba als bars i clubs dels Estats Units: El Paroram Soundie és una rockola que reprodueix films musicals juntament amb música.
  • 1956: Hollywood descobreix el gènere de films centrats en la música. Una ona de films de Rock & Roll comencen. (Rock Around the Clock, Don't Knock the Rock, Shake, Rattle and Rock, Rock Pretty Baby, The Girl Ca't Help It), i els films famosos d'Elvis Presley Alguns van ser presentacions musicals dintre d'una història, unes altres van ser shows de revista.
  • 1960: A França es fabrica una nova versió del Soundie, batejada com Scopitone, el qual dóna la possibilitat de seleccionar entre diverses peces en suport cinematogràfic. Té gran èxit a França.
  • 1962: La Televisió Britànica inventa una nova forma de programes musicals. Shows com Top Of The Pops, Ready! Steady! Go! i Oh, Boy van obrir el camí a diversos artistes i es van convertir en grans èxits.
  • 1964: La Televisió nord-americana adapta aquest format. Hullabaloo va ser un dels primers en aquest tipus, seguit per Shindig! (NBC) i American Bandstand.
  • 1966: Els primers vídeos conceptuals són transmesos, com "Paperback Writer" i "Rain" de The Beatles. El 1967, van sortir vídeos més ambiciosos com "Penny Lane" i "Strawberry Fields Forever".
  • 1970: Les indústries discogràfiques van començar a produir "promos", primers vídeos musicals que van començar substituint les presentacions en viu dels artistes en els programes de televisió.
  • 1970: La Trinca enregistra el primer videoclip de l'Estat espanyol amb la cançó Tots som pops.
  • 1975: El grup Queen, llança "Bohemian Rhapsody" considerat pioner en el gènere, però aquest video com a tal no arriba a ser un vídeo musical, per tant es considera com el primer vídeo clip de la història Video Killed The Radio Star.
  • 1981: MTV, el primer canal de vídeos musicals les 24 hores, surt a l'aire. Inicialment, pocs operadors de cable ho tenien, després esdevingué un èxit i una icona cultural. El primer vídeo que emeten és Video Killed the Radio Star del grup The Buggles.
  • 1995: MTV comença a nomenar als directors dels vídeos musicals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Shisley Clarke en Body y Weibel, 1987, pàg.53.
  2. Pérez Wilson, Simón «La Fuga - Desde las máquinas». El vocabulario del video en Woody y Steina Vasulka.
  3. Baigorri, Laura «inicis del vídeo de creació». Video de creació, UOC, 2013, pag.16.
  4. Quiroga, Ana «Videoarte: entre innovaciones, búsquedas y creatividad». Creación y Producción en Diseño y Comunicación Nº24 [ISSN: 1668-5229], octubre 2009.
  5. Nam June Paik a Paik du cheval a Christoideoart .
  6. Darley, Andrew Cultura visual digital, Ed.Paidós, 2002, pag.39.
  7. Quiroga, ana «creación y producción en diseño y comunicación nº24 (ISSN: 1668-5229)». Videoarte: entre inovaciones, buaquedas y cratividad, 2009.
  8. Assche, Cristine. 100 videoartistas. El video un espacio-tiempo contemporàneo, pag 37. 
  9. Baigorri, Pagès,San Cornelio «Desplaçaments». La vídeo creació, UOC, 2013.
  10. ""Entertainment Tonight" Rock Video Violence (1983)".
  11. "Top of the Pops 2". BBC. October 2002. Retrieved September 12, 2010.
  12. "Top of the Pops 2". BBC. October 2002. Retrieved September 12, 2010.
  13. "Robbie video banned for 'Satanism'". BBC News. October 19, 2000. Retrieved June 13, 2013.
  14. "Egypt: State censorship committee bans music videos". Freemuse.org. April 1, 2005. Retrieved September 12, 2010.
  15. "Justice – Stress"The Guardian. London. Archived from the original on October 9, 2009. Retrieved May 19, 2010.
  16. 16,0 16,1 Rascal Flatts Discuss Their Racy Video Archived April 14, 2009, at the Wayback Machine.
  17. "CMT.com: CMT - Top Twenty Countdown". Web.archive.org. Archived from the original on October 30, 2003. Retrieved June 13, 2013.
  18. Vick, Megan (November 30, 2010). "Video Ban: 30 Seconds to Mars Too Sexual For MTV"BillboardNielsen Business Media, Inc. Retrieved September 9, 2011.
  19. "30 Seconds To Mars Releases Clean Version Of Controversial "Hurricane" Video, Makes Last.fm Best Of 2010"CBS RadioCBS Interactive. December 23, 2010. Archived from the original on March 30, 2012. Retrieved September 9, 2011.
  20. "Thirty Seconds to Mars / Hurricane". Archived from the original on August 30, 2011. Retrieved September 9, 2011.
  21. "Lady Gaga's New Zealand tour thrills fans as MTV bans Telephone video with Beyonce". Dailytelegraph.com.au. March 23, 2013. Retrieved June 13,2013.
  22. "Lady Gaga Mimics Madonna"Catholic League (U.S.). June 9, 2010. Retrieved November 18, 2014.
  23. "Ciara's back with smooth new single Ride". Ciaraworld. Archived from the original on June 8, 2010. Retrieved September 12, 2010.
  24. "Rihanna causes controversy with S&M video - watch it here". mirror.co.uk. Retrieved June 23, 2011.
  25. "Katy Perry 'Dark Horse' video causes offence after featuring burning 'Allah' pendant"The Independent. February 26, 2014. Retrieved November 18,2014.
  26. Rekalde, Josu «1,3 Las vanguardias artísticas del siglo XX y el cine». De la ilusión del cinematógrafo a la inmersión cibernética.
  27. Zaya, Octavio «entrevista a Bil Viola». El Paseante (núm.12), Madrid, 1989.
  28. Quiroga, Ana «Videoarte: entre innovaciones, búsquedas y creatividad». Creació i Producció en Disseny i Comunicació nª 24 (ISSN 1668-5229), octubre 2209.
  29. Toro, Alejandra La Videodanza, o la coreografía de la mirada. Contrapeso.
  30. Pérez Ornia, Jose Ramón El arte del vídeo, introducción a la historia del vídeo experimental, 1991.
  31. Villalobos, Álvaro Videoarte y videoclip, sincretismo y Hibridación, La Colmena, 79, 2013, pag.38.
  32. Darley, Andrew Cultura visual-digital, espectaculo y nuevos géneros en los medios de comunicación Ed Paidós, 2002, pag.187.
  33. Fiske, J. Televisión Culture. Londres: Routledge, 1987.
  34. Einsestein , 1982, pag.222.
  35. Munnshe, Jorge Iure lech, explorador de mundos multimedia.
  36. Sarriugarte Gómez, Iñigo Luces en el laberinto audovisual.
  37. Keazor, Henry. Rewind, Play, Fast Forward: The Past, Present and Future of the Music Video. Wübbena, Thorsten, 2010, p. 20. ISBN 383761185X. 

Canals de videoclips[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Vídeo de creació, Laura Baigorri Ballarin, Ruth Pagès Parra, Gemma San Cornelio. UOC, 2013
  • 100 videoartistes, En el principio, David A. Ross, editor: Rosa Olivares, Madrid: Exit, DL 2009, ISBN 9788493734701
  • 100 videoartistas. El video un espacio-tiempo contemporáneo, Cristine Van Assch. editor: Rosa Olivares, Madrid: Exit, DL 2009, ISBN 9788493734701
  • Cultura visual digital : espectáculo y nuevos géneros en los medios de comunicación, Darley, Andrew, Barcelona [etc.] : Paidós, cop. 2002.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Videoclip Modifica l'enllaç a Wikidata