Billie Jean King

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Billie Jean King
Billie Jean King
Billie Jean King (2009)
Nom real Billie Jean Moffitt
País Estats Units Estats Units
Naixença 22 de novembre de 1943 (1943-11-22) (71 anys)
Long Beach, Califòrnia (EUA)
Alçada 1.64 m
Professional 1968
Retirat 1983
Joc Dretana
Diners guanyats US$ 1.966.487
Hall of Fame 1987 (Pàgina membre)
Individual
Rècord partits 695-155
Títols 129 (84 Era Open)
Millor rànquing 1 (1966)
Grand Slams
Open d'Austràlia G 1968)
Roland Garros G (1972)
Wimbledon G (1966, 1967, 1968, 1972, 1973, 1975)
US Open G (1967, 1971, 1972, 1974)
Altres torneigs
Copa Masters G (1971)
Dobles
Rècord partits 87-37
Grand Slams
Open d'Austràlia F (1965, 1969)
Roland Garros G (1972)
Wimbledon G (1961, 1962, 1965, 1967, 1968, 1970, 1971, 1972, 1973, 1979)
US Open G (1964, 1967, 1974, 1978, 1980)
Altres torneigs
Copa Masters G (1971, 1974, 1980)
Dobles mixtos
Títols 11
Grand Slams
Open d'Austràlia G (1968)
Roland Garros G (1967, 1970)
Wimbledon G (1967, 1971, 1973, 1974)
US Open G (1967, 1971, 1973, 1976)

Perfil de Billie Jean King a WTA

Billie Jean King (de soltera Moffitt; Long Beach, Califòrnia, 22 de novembre de 1943) és una ex-jugadora de tennis estatunidenca. Hom la considera una de les atletes més grans del tennis i una de les millores atletes femenines de tota la història. Va guanyar 12 títols de Grand Slam individuals, 16 de dobles femenins i 11 més de dobles mixtos, completant el Grand Slam en totes les categories excepte en dobles femenins.

King fou una de les membres fundadores de Women's Tennis Association i Women's Sports Foundation, i també propietària de World Team Tennis.

Fou una gran activista per la igualtat de sexes i destaca la publicació del llibre anomenat "La Guerra dels Sexes". Una de les millors victòries va ser quan va guanyar a Bobby Riggs, campió masculí número 1 del món pels anys 1941, 1946 i 1947.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Billie Jean Moffitt va néixer a Long Beach, Califòrnia, en una família Metodista, filla d'un bomber i mestressa de casa. Estudià en l'institut Long Beach Polytechnic High School i llavors en la universitat California State University de Los Angeles (CSULA).

El seu germà petit, Randy Moffitt també fou esportista d'èlit en jugar la lliga professional de beisbol durant 12 anys en els equips San Francisco Giants, Houston Astros i Toronto Blue Jays.[1]

Es va casar el 17 de setembre de 1965 amb Lawrence "Larry" King a Long Beach. A partir de 1968 es va adonar que se sentia més atreta per les dones i començar una relació amorosa secreta amb la seva secretària Marilyn Barnett.[2] El 1971 va patir un avortament perquè creïa que el seu matrimoni no era prou sòlid per tenir criatures. King va haver de fer públic tots aquests fets quan Barnett la va demandar el maig de 1981, provocant que King esdevingués la primera esportista professional de renom que es declarava homosexual. Aquell mateix any volia retirar-se del tennis professional però no ho va poder fer a causa d'aquests litigis. El matrimoni es va divorciar finalment l'any 1987.

El 12 d'agost de 2009 fou condecorada amb la medalla Presidential Medal of Freedom per part del President dels Estats Units Barack Obama per la seva lluita a favors dels drets de la dona a més de la comunitat gai, lesbiana, bisexual i transexual.[3]

Actualment resideix tant a Nova York com a Chicago amb la seva parella Ilana Kloss, també ex-tennista professional.


Torneigs de Grand Slam[modifica | modifica el codi]

Individual: 18 (12−6)[modifica | modifica el codi]

Resultat Núm. Any Torneig Oponent en la final Marcador
Finalista 1. 1963 Wimbledon AUS Margaret Court 3−6, 4−6
Finalista 2. 1965 U.S. Championships AUS Margaret Court 6−8, 5−7
Guanyadora 1. 1966 Wimbledon BRA Maria Bueno 6−3, 3−6, 6−1
Guanyadora 2. 1967 Wimbledon (2) UK Ann Haydon Jones 6−3, 6−4
Guanyadora 3. 1967 U.S. Championships UK Ann Haydon Jones 11−9, 6−4
Guanyadora 4. 1968 Australian Championships AUS Margaret Court 6−1, 6−2
Guanyadora 5. 1968 Wimbledon (3) AUS Judy Tegart Dalton 9−7, 7−5
Finalista 3. 1968 US Open (2) UK Virginia Wade 4−6, 2−6
Finalista 4. 1969 Open d'Austràlia AUS Margaret Court 4−6, 1−6
Finalista 5. 1969 Wimbledon (2) UK Ann Haydon Jones 6−3, 3−6, 2−6
Finalista 6. 1970 Wimbledon (3) AUS Margaret Court 12−14, 9−11
Guanyadora 6. 1971 US Open (2) EUA Rosemary Casals 6−4, 7−6
Guanyadora 7. 1972 Roland Garros AUS Evonne Goolagong 6−3, 6−3
Guanyadora 8. 1972 Wimbledon (4) AUS Evonne Goolagong 6−3, 6−3
Guanyadora 9. 1972 US Open (3) AUS Kerry Melville Reid 6−3, 7−5
Guanyadora 10. 1973 Wimbledon (5) EUA Chris Evert 6−0, 7−5
Guanyadora 11. 1974 US Open (4) AUS Evonne Goolagong 3−6, 6−3, 7−5
Guanyadora 12. 1975 Wimbledon (6) AUS Evonne Goolagong Cawley 6−0, 6−1

Dobles: 29 (16−13)[modifica | modifica el codi]

Resultat Núm. Any Torneig Parella Oponents en la final Marcador
Guanyadora 1. 1961 Wimbledon EUA Karen Hantze Susman AUS Jan Lehane O'Neill
AUS Margaret Court
6−3, 6−4
Guanyadora 2. 1962 Wimbledon (2) EUA Karen Hantze Susman Sud-àfrica 1928-1994 Sandra Reynolds Price
Sud-àfrica 1928-1994 Renee Schuurman Haygarth
5−7, 6−3, 7−5
Finalista 1. 1962 U.S. Championships EUA Karen Hantze Susman BRA Maria Bueno
EUA Darlene Hard
6−4, 3−6, 2−6
Finalista 2. 1964 Wimbledon EUA Karen Hantze Susman AUS Margaret Court
AUS Lesley Turner Bowrey
5−7, 2−6
Guanyadora 3. 1964 U.S. Championships EUA Karen Hantze Susman AUS Margaret Court
AUS Lesley Turner Bowrey
3−6, 6−2, 6−4
Finalista 3. 1965 Australian Championships AUS Robyn Ebbern AUS Margaret Court
AUS Lesley Turner Bowrey
6−1, 2−6, 3−6
Guanyadora 4. 1965 Wimbledon (3) BRA Maria Bueno FRA Françoise Durr
FRA Jeanine Lieffrig
6−2, 7−5
Finalista 4. 1965 U.S. Championships (2) EUA Karen Hantze Susman EUA Carole Caldwell Graebner
EUA Nancy Richey Gunter
4−6, 4−6
Finalista 5. 1966 U.S. Championships (3) EUA Rosemary Casals BRA Maria Bueno
EUA Nancy Richey Gunter
3−6, 4−6
Guanyadora 5. 1967 Wimbledon (4) EUA Rosemary Casals BRA Maria Bueno
EUA Nancy Richey Gunter
9−11, 6−4, 6−2
Guanyadora 6. 1967 U.S. Championships (2) EUA Rosemary Casals EUA Mary Ann Eisel Curtis
EUA Donna Floyd Fales
4−6, 6−3, 6−4
Finalista 6. 1968 Roland Garros EUA Rosemary Casals FRA Françoise Durr
UK Ann Haydon Jones
5−7, 6−4, 4−6
Guanyadora 7. 1968 Wimbledon (5) EUA Rosemary Casals FRA Françoise Durr
UK Ann Haydon Jones
3−6, 6−4, 7−5
Finalista 7. 1968 U.S. Open (4) EUA Rosemary Casals BRA Maria Bueno
AUS Margaret Court
6−4, 7−9, 6−8
Finalista 8. 1969 Open d'Austràlia (2) EUA Rosemary Casals AUS Margaret Court
AUS Lesley Turner Bowrey
4−6, 4−6
Finalista 9. 1970 Roland Garros (2) EUA Rosemary Casals FRA Françoise Durr
FRA Gail Sherriff Chanfreau
1−6, 6−3, 3−6
Guanyadora 8. 1970 Wimbledon (6) EUA Rosemary Casals FRA Françoise Durr
UK Virginia Wade
6−2, 6−3
Guanyadora 9. 1971 Wimbledon (7) EUA Rosemary Casals AUS Margaret Court
AUS Evonne Goolagong Cawley
6−3, 6−2
Guanyadora 10. 1972 Roland Garros NED Betty Stöve UK Winnie Shaw
UK Christine Truman Janes
6−1, 6−2
Guanyadora 11. 1972 Wimbledon (8) NED Betty Stöve AUS Judy Tegart Dalton
FRA Françoise Durr
6−2, 4−6, 6−3
Guanyadora 12. 1973 Wimbledon (9) EUA Rosemary Casals FRA Françoise Durr
NED Betty Stöve
6−1, 4−6, 7−5
Finalista 10. 1973 U.S. Open (5) EUA Rosemary Casals AUS Margaret Court
UK Virginia Wade
6−3, 3−6, 5−7
Guanyadora 13. 1974 U.S. Open (3) EUA Rosemary Casals FRA Françoise Durr
NED Betty Stöve
7−6, 6−7, 6−4
Finalista 11. 1975 U.S. Open (6) EUA Rosemary Casals AUS Margaret Court
UK Virginia Wade
5−7, 6−2, 6−7
Finalista 12. 1976 Wimbledon (2) NED Betty Stöve EUA Chris Evert
CZE Martina Navrátilová
1−6, 6−3, 5−7
Guanyadora 14. 1978 U.S. Open (4) EUA Martina Navrátilová AUS Kerry Melville Reid
AUS Wendy Turnbull
7−6, 6−4
Guanyadora 15. 1979 Wimbledon (10) EUA Martina Navrátilová NED Betty Stöve
AUS Wendy Turnbull
5−7, 6−3, 6−2
Finalista 13. 1979 U.S. Open (7) EUA Martina Navrátilová NED Betty Stöve
AUS Wendy Turnbull
5−7, 3−6
Guanyadora 16. 1980 U.S. Open (5) EUA Martina Navrátilová EUA Pam Shriver
NED Betty Stöve
7−6, 7−5

Dobles mixtos: 18 (11−7)[modifica | modifica el codi]

Resultat Núm. Any Torneig Parella Oponents en la final Marcador
Finalista 1. 1966 Wimbledon EUA Dennis Ralston AUS Ken Fletcher
AUS Margaret Court
6−4, 3−6, 3−6
Guanyadora 1. 1967 Roland Garros AUS Owen Davidson UK Ann Haydon Jones
ROM Ion Ţiriac
6−3, 6−1
Guanyadora 2. 1967 Wimbledon AUS Owen Davidson BRA Maria Bueno
AUS Ken Fletcher
7−5, 6−2
Guanyadora 3. 1967 U.S. Championships AUS Owen Davidson EUA Rosemary Casals
EUA Stan Smith
6−3, 6−2
Guanyadora 4. 1968 Open d'Austràlia AUS Dick Crealy AUS Margaret Court
AUS Allan Stone
Renúncia
Finalista 2. 1968 Roland Garros AUS Owen Davidson FRA Françoise Durr
FRA Jean Claude Barclay
1−6, 4−6
Guanyadora 5. 1970 Roland Garros (2) Sud-àfrica 1928-1994 Bob Hewitt FRA Françoise Durr
FRA Jean Claude Barclay
2−6, 4−6
Guanyadora 6. 1971 Wimbledon (2) AUS Owen Davidson AUS Margaret Court
EUA Marty Riessen
3−6, 6−2, 15−13
Guanyadora 7. 1971 US Open (2) AUS Owen Davidson FRA Rob Maud
NED Betty Stöve
6−3, 7−5
Guanyadora 8. 1973 Wimbledon (3) AUS Owen Davidson EUA Janet Newberry
MEX Raúl Ramírez
6−3, 6−2
Guanyadora 9. 1973 US Open (3) AUS Owen Davidson AUS Margaret Court
EUA Marty Riessen
6−3, 3−6, 7−6
Guanyadora 10. 1974 Wimbledon (4) AUS Owen Davidson UK Lesley Charles
UK Mark Farrell
6−3, 9−7
Finalista 3. 1975 US Open AUS Fred Stolle EUA Rosemary Casals
EUA Richard Stockton
6−3, 3−6, 7−6
Guanyadora 11. 1976 US Open (4) AUS Phil Dent NED Betty Stöve
Sud-àfrica 1928-1994 Frew McMillan
3−6, 6−2, 7−5
Finalista 4. 1977 US Open (2) EUA Vitas Gerulaitis NED Betty Stöve
Sud-àfrica 1928-1994 Frew McMillan
2−6, 6−3, 3−6
Finalista 5. 1978 Wimbledon (2) AUS Ray Ruffels NED Betty Stöve
Sud-àfrica 1928-1994 Frew McMillan
2−6, 2−6
Finalista 6. 1978 US Open (3) AUS Ray Ruffels NED Betty Stöve
Sud-àfrica 1928-1994 Frew McMillan
3−6, 6−7
Finalista 7. 1983 Wimbledon (3) EUA Steve Denton UK John Lloyd
AUS Wendy Turnbull
7−6, 6−7, 5−7

Carrera esportiva[modifica | modifica el codi]

Inicis (1959−1965)[modifica | modifica el codi]

King va començar a jugar a tennis en les pistes públiques de Long Beach, Califòrnia, entrenat per Clyde Walker. Posteriorment va millorar la seva qualitat en el Los Angeles Tennis Club (LATC) sota les ordres Perry T. Jones. El 1959, amb 15 anys, va debutar en el primer Grand Slam jugant el U.S. Championships perdent contra Justina Bricka en el primer partit. L'ex-tennista Alice Marble, guanyadora de 18 títols de Grand Slam, va començar a entrenar a King durant els caps de setmana amb la intenció de millorar el seu nivell psicològic per afrontar els partits. L'any següent va guanyar el primer títol de la seva carrera a Filadèlfia.

Durant el 1961 va guanyar importància i va aconseguir els diners per començar a jugar internacionalment. En la primera participació en el torneig de Wimbledon es va imposar en dobles femenins junt a Karen Hantze Susman i derrotant a les principals caps de sèrie. En categoria individual no va poder superar el primer partit contra Yola Ramírez Ochoa, cinquena cap de sèrie. En la següent participació a Wimbledon, King va superar en el primer partit a Margaret Court, número 1 del món i principal favorita. Era la primera ocasió de la història del torneig on la cap de sèrie número 1 perdia el primer partit. Finalment va arribar a quarts de final caient contra Ann Haydon Jones. L'any 1963 va guanyar algun torneig més però la seva participació més destacada fou novament a Wimbledon, superant a Maria Bueno i Jones pel camí i disputant la seva primera final de Grans Slam, on va caure contra Court. La setmana posterior va guanyar el seu primer torneig internacional a Irlanda. En el següent U.S. Championships ja fou destacada com a cap de sèrie, però va perdre a quarta ronda. Durant el 1964 va guanyar quatre torneigs menors però a Wimbledon tornà a perdre contra Court a semifinals. Disputà la final de la Copa Federació però novament fou derrotada per Court. Al U.S. Championships avançà fins a quarts de final però fou sorpresa novament per una tennista de menys nivell. A final de temporada, King va decidir fer un gir en la seva carrera esportiva i dedicar-se al tennis a temps complet. L'important empresari Robert Mitchell li va oferir subvencionar la seva estada a Austràlia per entrenar-se a les ordres del prestigiós entrenador Mervyn Rose. Ja en el 1965, inicialment no va tenir participacions destacades a cap dels torneig disputats a Austràlia i també va perdre en la final contra Court novament. Després va participar per primera vegada a l'Australia Championships i va arribar fins a semifinals on coincidí novament amb Court. A Wimbledon fou superat per Bueno a semifinals mentre que finalment disputà la primera final de U.S. Championships, on va posar contra les cordes a Court però també fou derrotada. Tot i estar molt trista per la derrota, King va declarar que se sentia amb molta confiança per ser la millor del món i que guanyar a Wimbledon el següent any.

Èxits individuals (1966−1975)[modifica | modifica el codi]

Durant el 1966 va superar diverses rivals a les quals encara no havia pogut guanyar com Dorothy Cheney i també va trencar la ratxa contra Court amb nou derrotes consecutives a Sud-àfrica. Posteriorment arribà el primer gran èxit de la seva carrera individual amb el primer títol a Wimbledon, derrotant a Court a semifinals i Bueno a la final. Al U.S. Championships no va poder repetir l'èxit perquè estava malalta i no va superar la segona ronda. En la temporada 1967 va disputar per primera vegada el Roland Garros caient a quarts de final davant Annette Van Zyl DuPlooy. Reedità el títol de Wimbledon, en aquesta ocasió sobre Jones. Aquesta si va poder fer doblet imposant-se per primera vegada al U.S. Championships sobre Jones i sense cedir cap set en tot el torneig. Aquest any fou formidable per King, ja que tant a Wimbledon com als Estats Units aconseguí tots els títols (individual femení, dobles femenins i dobles mixtos), esdevenint la primera dona que ho aconseguia des d'Alice Marble l'any 1939. Aquest hivern tornà a Austràlia per disputar diversos torneigs en els quals tingué una gran rivalitat amb Judy Tegart Dalton sense cap dominadora clara. Ja el 1968, King també s'imposà en la final de l'Australian Championships per primera vegada, superant a Dalton en semifinals i Court en la final. Posteriorment retornà als Estats Units on continuà la seva ratxa triomfant, que seguí després a Europa. Al Roland Garros es disposava a guanyar els quatre títols de Grand Slam de forma consecutiva, però fou derrotada a semifinals per Nancy Richey Gunter. Es recuperà ràpid de la derrota guanyant el tercer títol individual consecutiu a Wimbledon, superant a Dalton en la final. En el US Open fou finalista però va caure contra Virginia Wade. Després de l'estiu s'operà el turmell esquerre i no disputà cap més torneig fins a final d'any amb la intenció de recuperar-se completament.

A l'inici de 1969 va desplaçar-se novament a Austràlia per disputar diversos torneigs, però en aquesta ocasió no en va guanyar cap. A l'Open d'Austràlia va disputar la final però fou derrotada per Court. De tornada als Estats Units va guanyar dos torneigs més i llavors dos més a Sud-àfrica. A Wimbledon es plantà novament en la final però Jones la va guanyar contrapronòstic, evitant que es coronés per quarta ocasió consecutiva. Al U.S. Championships fou sorpresa per Gunter a quarts de final i, per primera vegada des de 1965, no va guanyar cap títol de Grand Slam. En acabar la temporada va indicar que havia estat un mal any a causa dels seus problemes al colze, però que estava molt motivada per iniciar el nou any. Malauradament, Court va guanyar tots quatre títols de Grand Slam del 1970 i fou reconeguda clarament com a número 1. King va superar-la en diversos torneigs menors, especialment a l'inici d'any. Tot i desplaçar-se a Austràlia, King no va disputar l'Open d'Austràlia, i al Roland Garros no va superar els quarts de final. Prèviament va aconseguir el títol més important fins al moment sobre terra batuda, guanyant el torneig de Roma. A Wimbledon va disputar novament la final i disposà de 7 punts de partit per endur-se el títol, però finalment va caure enfront Court en una de les grans finals de la història del torneig.[4][5] Al juliol es va sotmetre a una operació de genoll que la va obligar a perdre's el U.S. Championships

La temporada 1971 fou la millor de la seva carrera en nombre de títols guanyats, ja que en va aconseguir un total de 17 amb un registre de 112 victòries i 13 derrotes, tanmateix, només un d'ell fou un Grand Slam. Segons va explicar posteriorment, una de les derrotes fou per retirada a causa dels dolors que li provocava l'avortament que havia patit. A Wimbledon fou semifinalista en ser derrotada per Evonne Goolagong. A US Open si va poder imposar-se en la final, sense perdre un sol set i superant a Casals en la final. En la temporada 1972 va aconseguir els tres títols de Grand Slam que va disputar, a excepció de l'Open d'Austràlia, que va preferir no jugar malgrat que es trobava a Nova Zelanda a finals de l'any anterior. La temporada no va començar de forma positiva, ja que només va guanyar dos dels primers deu torneigs. Llavors va encadenar sis títols consecutius entre els quals va aconseguir el Roland Garros i Wimbledon. En el primer no va cedir cap set i es va imposar a Goolagong en la final. A més, aquest títol li va permetre completar el Grand Slam durant la carrera, ja que era l'únic títol de categoria Grand Slam que li mancava. En el segon només va perdre un set i també es va imposar a Goolagong en la final. Al US Open també es va imposar sense cedir cap set i guanyant a Kerry Melville Reid en la final.

King va començar el 1973 de forma inconsistent, perdent-se els primers torneigs a causa d'una lesió al canell. A la primavera va imposar-se a Indianapolis però llavors fou finalista en els cinc torneigs següents. Va renunciar a defensar el títol de Roland Garros però si va recuperar el títol de Wimbledon, cinquè de la seva carrera, derrotant a Chris Evert en la final i perdent només 9 punts en el primer set. Margaret Court fou la gran dominadora del circuit amb els tres Grand Slams restants però només s'enfrontaren en quatre ocasions durant aquest any, amb només una victòria per King. Aquests foren els darrers enfrontaments individuals entre les dues tennistes d'un total de 34, amb 21 victòries per Court i 13 per King. En els últims mesos de l'any va poder imposar-se en tres finals més. Durant aquesta temporada es va produir un dels esdeveniments més recordats en la història del tennis, el Battle of the Sexes (en català, la batalla dels sexes). Al maig, l'ex-tennista Bobby Riggs es va enfrontar a Margaret Court derrotant-la fàcilment (6−2, 6−1) per demostrar que les dones eren molt inferiors als homes, que una dona no el podia vèncer malgrat tenir 55 anys i Court 30. King va acceptar també el repte per enfrontar-se al setembre. King (amb 29 anys) va aprendre dels errors que va cometre Court i el va derrotar en tres sets (6−4, 6−3, 6−3). El partit tingué una audiència mundial de 90 milions d'espectadors, 50 dels quals als Estats Units.[6][7][8]

L'inici de la temporada 1974 fou molt positiva amb cinc títols dels primers set torneigs que va disputar. No va jugar el Roland Garros però si Wimbledon, on fou derrotada a quarts de final per Olga Morozova. Llavors no va disputar cap més torneig fins al US Open, on s'imposà per quarta vegada superant a Goolagong en la final. El resultat més destacat fins a final d'any fou les semifinals del Virginia Slims Championships que tancava la temporada, on va perdre contra Goolagon. Durant l'any 1975 es va produir la seva retirada del circuit individual a mitja temporada, concretament just després d'aconseguir la seva sisena corona individual a Wimbledon. Va planificar la temporada per estar en plena forma a Wimbledon disputant pocs torneigs i només es va guanyar un títol. Aquesta preparació va donar els seus fruits, ja que va superar les principals rivals, Morozova a quarts de final, Evert a semifinals, i a Goolagong Cawley en la final. Aquest partit fou la segona final més desigual de la història de Wimbledon (6-0, 6-1), i King va declarar després de l'enfrontament que fou un partit gairebé perfecte i llavors que ja no tornaria més perquè es retirava.

Últims anys (1976−1990)[modifica | modifica el codi]

Durant l'any 1976 només va disputar partits de dobles i dobles mixtos a excepció de cinc partits individuals en la Copa Federació. Junt a Phil Dent van guanyar el títol de dobles mixtos al US Open. A final de temporada es va tornar a operar per tercera vegada el genoll dret i també va declarar que havia malgastat tot l'any, ja que tenia moltes ganes de tornar. Després d'uns mesos recuperació va tornar a disputar torneigs individuals el 1977. Va disputar el torneig de San Antonio, el qual la WTA i diverses estrelles del circuit havien criticat perquè l'organització del torneig va acceptar la participació de Renee Richards, tennista transsexual. Va tornar a disputar el torneig de Wimbledon malgrat anunciar que no tornaria, i va arribar a quarts de final fins a caure clarament davant Evert per primera vegada en un Grand Slam. Al US Open es repetí novament l'enfrontament amb el mateix resultat. El final de temporada fou força espectacular amb la consecució de cinc títols i només patint tres derrotes. Va guanyar tres torneigs en tres setmanes consecutives imposant-se a Navrátilová, Wade, Turnbull i Stove entre d'altres.

Durant la primera meitat del 1978 va disputar deu torneigs individuals i passat el torneig de Wimbledon es va limitar al circuit de dobles. En els individuals fou finalista en tres dels torneigs però no es va imposar en cap. En el US Open va competir junt a Navrátilová en els dobles femenins i es van emportar el títol. Fins al final d'any va disputar cinc partits més de dobles sense derrota, que li van permetre guanyar una nova Copa Federació. Una nova operació durant l'hivern li van fer repensar la retirada definitiva. La recuperació es va allargar força temps i durant la primera meitat de 1979 només va disputar un partit de dobles a la Copa Federació. Va tornar a disputar un torneig individualment per preparar Wimbledon però tampoc va superar els quarts de final. En dobles va reeditar el títol junt a Navrátilová aconseguint el seu 20è i darrer títol a Wimbledon i superant la marca que posseïa Elizabeth Ryan amb 19. A Tòquio va guanyar el primer torneig individual en quasi dos anys superant a Goolagong Cawley en la final. La setmana següent també es va imposar a Stöve a Estocolm.

A principis del 1980 va guanyar el torneig de Houston superant a Navrátilová. Va tornar a disputar el Roland Garros per primera vegada des de 1972 quan va completar el Grand Slam, però no va superar els quarts de final davant Dianne Fromholtz Balestrat. A Wimbledon també va arribar a quarts de final fins a ser derrotada per Navrátilová, en un partit amb moltes interrupcions a causa de la pluja i que va haver de jugar-se en dos dies, i en el qual també se li van trencar les ulleres per accident. Amb Navrátilová es van imposar en la final del US Open, aconseguint així el seu darrer títol de Grand Slam, concretament el número 39. Després d'aquest títol, Navrátilová va decidir canviar de parella començant a jugar amb Pam Shriver, però mai ho va parlar directament amb King. A final d'any es va tornar a operar el genoll.

Amb 38 anys va disputar una nova edició del torneig de Wimbledon el 1982. Va superar diverses caps de sèrie i es va plantar a semifinals esdevenint la semifinalista més veterana de la història del torneig des de Dorothea Douglass Lambert Chambers el 1920. Evert la va derrotar en el 250è partit de King a Wimbledon. En l'any 1983 va tornar a disputar la semifinal de Wimbledon novament, però Andrea Jaeger la va superar clarament. Va guanyar el torneig de Birmingham esdevenint la tennista més veterana en guanyar un torneig del circuit WTA, amb 39 anys, 7 mesos i 23 dies, registre que encara conserva. Va disputar el darrer partit a segona ronda de l'Open d'Austràlia davant Catherine Tanvier, i es retirà definitivament del circuit individual. Des de llavors va disputar algun partit de dobles esporàdicament fins a l'any 1990, en el qual es retirà definitivament del tennis professional. El darrer partit el disputà al març de 1990 fent parella amb una joveníssima Jennifer Capriati, de només 14 anys en aquell moment però amb gran projecció. A mitjans d'any fou designada capitana de l'equip estatunidencs de Copa Federació i va aconseguir el títol aquest mateix any. Paral·lelament també es va encarregar de l'equip olímpic de tennis.

Resum[modifica | modifica el codi]

Després del triomf al Roland Garros de 1972, King va esdevenir la cinquena dona en guanyar els quatre títols de Grand Slams i completar el Grand Slam durant la carrera. També va completar aquesta fita en dobles mixtos però es va quedar a un torneig de fer-ho en dobles femenins, no va poder guanyar l'Open d'Austràlia malgrat ser finalista en dues ocasions. També va destacar la consecució de 20 títols de Wimbledon (6 individuals, 10 dobles i 4 dobles mixtos), només Martina Navrátilová va poder igualar aquest registre posteriorment. Va guanyar 12 títols individuals de Grand Slam de 18 finals, demostrant la seva fortalesa mental en les finals. Es va imposar en un total de 129 finals del circuit femení individual. També va col·laborar en la consecució de 7 Copes Federació pels Estats Units (1963, 1966, 1967, 1976, 1977, 1978 i 1979). Fou capitana de l'equip estatunidenc de Copa Federació entre els anys 1990 i 2002 aconseguint quatre títols de (1990, 1996, 1999 i 2000) i també fou la coordinadora de l'equip estatunidenc de tennis femení de diversos Jocs Olímpics i sota les seves ordres, les tennistes Lindsay Davenport, Gigi Fernández i Mary Joe Fernandez foren medallistes en les edicions de 1992 i 1996.

Guardons i honors[modifica | modifica el codi]

USTA Billie Jean King National Tennis Center (2006)
  • La revista Life la va nomenar l'any 1990 com un dels 100 estatunidencs més important del segle XX.[12]
  • El 28 d'agost de 2006, la USTA National Tennis Center va reanomenar les instal·lacions de Flushing Meadows-Corona Park com a USTA Billie Jean King National Tennis Center.

Trajectòria a Grand Slams[modifica | modifica el codi]

Individual[modifica | modifica el codi]

Torneig 1959 1960 1961 1962 1963 1964 1965 1966 1967 1968 1969 1970 1971 1972 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981 1982 1983 Torneigs G/P Partits G/P
Open d'Austràlia A A A A A A SF A A G F A A A A A A A A/A A A A A QF 2R 1 / 5 16 − 4
Roland Garros A A A A A A A A QF SF QF QF A G A A A A A A A QF A 3R A 1 / 7 21 − 6
Wimbledon A A 2R QF F SF SF G G G F F SF G G QF G A QF QF QF QF A SF SF 6 / 21 95 − 15
US Open 1R 3R 2R 1R 4R QF F 2R G F QF A G G 3R G A A QF A SF A A 1R A 4 / 18 63 − 14
Llegenda: G: Guanyador; F: Finalista; SF: Semifinalista; QF: Quarts de final; Q: Qualificació; A: Absent; RR: Round Robin; G/P: Guanyats/Perduts

Dobles[modifica | modifica el codi]

Torneig 1959 1960 1961 1962 1963 1964 1965 1966 1967 1968 1969 1970 1971 1972 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981 1982 1983 1984 Torneigs G/P
Open d'Austràlia A A A A A A F A A SF F A A A A A A A A/A A A A A SF SF A 0 / 5
Roland Garros A A A A A A A A QF F QF F A G A A A A A A A 1R QF A A A 1 / 7
Wimbledon A A G G 2R F G QF G G 3R G G G G QF SF F 2R QF G SF A 2R 3R A 10 / 22
US Open A A A F QF G F F G F SF A A SF F G F QF QF G F G A 3R SF QF 5 / 20

Dobles mixtos[modifica | modifica el codi]

Torneig 1959 1960 1961 1962 1963 1964 1965 1966 1967 1968 1969 1970 1971 1972 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981 1982 1983 1984 Torneigs G/P
Open d'Austràlia A A A A A A QF A A G SF No celebrat 1 / 3
Roland Garros A A A A A A A A G F SF G A QF A A A A A A A A 2R A A A 2 / 6
Wimbledon A A 1R A A 2R A F G SF QF 3R G SF G G 3R 2R SF F 3R QF A 3R F A 4 / 19
US Open A A A 2R SF QF A A G A 3R A G SF G SF F G F F 2R A A 2R 2R 3R 4 / 17
  • L'Open d'Austràlia es va disputar en dues ocasions l'any 1977, el mesos de gener i desembre.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Randy Moffitt Statistics» (en anglès). baseball-reference.com. [Consulta: 04/09/2012].
  2. Stanley, Alessandra. «The Legacy of Billie Jean King, an Athlete Who Demanded Equal Play» (en anglès). NY Times, 26/04/2006. [Consulta: 04/09/2012].
  3. Stolberg, Sheryl Gay. «Obama Gives Medal of Freedom to 16 Luminaries» (en anglès). NY Times, 12/08/2009. [Consulta: 04/09/2012].
  4. «Memorable Moments At Wimbledon > Court Outlasts King» (en anglès). Sports Illustrated. [Consulta: 10/10/2012].
  5. «1970 Wimbledon Final- Margaret Court vs. Billie Jean King» (en anglès). Tennis Forum. [Consulta: 10/10/2012].
  6. Roberts, Selena. «A ray of progress for women as Battle of the Sexes turns 35» (en anglès). Sports Illustrated, 20/09/2008. [Consulta: 22/10/2012].
  7. Buzinski, Jim. «King a True Pioneer» (en anglès). OutSports.com. [Consulta: 22/10/2012].
  8. «Bobby Riggs Vs. Billie Jean King» (en anglès). Essortment.com. [Consulta: 22/10/2012].
  9. «''Sports Illustrated'' honors Wade» (en anglès). Sports Illustrated, 04/12/2006. [Consulta: 21/11/2012].
  10. «Billie Jean King» (en anglès). The Dynamic Path. [Consulta: 21/11/2012].
  11. «Billie Jean King» (en anglès). tennisfame.com. [Consulta: 21/11/2012].
  12. Schwartz, Larry. «Billie Jean Won for All Women» (en anglès). ESPN. [Consulta: 21/11/2012].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Billie Jean King Modifica l'enllaç a Wikidata