Terra batuda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estadi Susan Leglen amb pista de terra batuda a Roland Garros, 2002.

La terra batuda és una de les quatre tipus de superfícies que s'utilitzen en el món del tennis. Les pistes de terra batuda estan fetes d'esquist, pedra i maó esmicolats. La terra batuda vermella és més lenta que la verda, que també s'anomena terra americana. El Torneig de Roland Garros és juga en terra batuda, sent l'únic Grand Slam jugat sobre aquesta superfície.

La pistes de terra batuda són normalment més comunes a Europa i a Sud-amèrica que als Estats Units, on les pistes de terra batuda verda també són considerades de terra batuda, tot i que no són exactament iguals que les d'Europa o les de Sud-amèrica. Tot i que són pistes més barates de construir que altres tipus de superfície, el seu cost de manteniment és elevat, ja que la superfície ha de ser aplanada constantment.[1] També cal controlar el contingut d'aigua de la pista i de fet, les pistes verdes sovint s'inclinen per permetre que l'aigua no s'hi acumuli.[2]

Propietats[modifica | modifica el codi]

La terra batuda afavoreix l’ús de la presa oest dreta de raqueta, per aconseguir més cops liftats.[3] Els jugadors sovint juguen en un semicercle d’entre 1,5 i 3 metres darrere de la línia de fons.

Aquestes pistes es consideren lentes, perquè la pilota bota relativament alta i més lenta que en altres pistes, fent més difícil donar un cop guanyador. És per aquest motiu que els punts solen ser més llargs que en pistes d'herba.[1] Així doncs, la terra batuda afavoreix els jugadors de fons, que sovint són defensius,[1] com Rafa Nadal, Björn Borg o Justine Henin, tots ells grans campions a Roland Garros. Els jugadors de fons ofensius amb un cop de fons potent també han tingut èxit en aquesta superfície. Això encara es fa més evident amb els jugadors alts, perquè la pilota bota més alta i arriba fins a la seva zona de colpeig, i això ha permès que jugadors com Robin Söderling, Ana Ivanović, Jelena Janković i Dinara Safina hagin tingut èxit en terra batuda.

Els jugadors en terra batuda utilitzen més cops liftats per batre a l'oponent.[1] El moviment en aquestes superfícies és molt diferent que el moviment en pista dura o pista d'herba. En terra batuda sovint cal tenir l'habilitat de patinar mentre s’està colpejant la pilota,[1] a diferència d’altres superfícies on els jugadors corren, s'aturen i colpegen la pilota. Els jugadors que excel·leixen en terra batuda però no aconsegueixen jugar al mateix nivell en superfícies ràpides es coneixen com a especialistes de terra batuda.

Les pistes de terra batuda també són úniques en el fet que quan la pilota bota a terra hi deixa una marca que pot ajudar a determinar si la pilota ha entrat o no. Les crítiques a aquesta superfície es centren sobretot en que cal assecar-la contínuament, en que si la pista es resseca hi ha problemes per renovar la terra i en el desgast que causa a la roba i calçat.

Tipus de terra batuda[modifica | modifica el codi]

Existeixen tres tipus diferents de terra batuda:

Vermella[modifica | modifica el codi]

Gairebé totes les pistes de terra batuda vermella estan fetes a partir de maons esmicolats que es compacten per fer la pista. El color vermell prové de l’alt contingut d’òxids de ferro que té l’argila vermella que s’utilitza per fer els maons. Aquest tipus de superfície no absorbeix aigua amb facilitat i és el tipus més comú a Europa i Llatinoamèrica.[1] Les pistes de terra batuda vermella natural són rares de trobar perquè triguen molt a assecar-se, uns dos o tres dies. Un bon exemple de pista de terra batuda vermella natural es pot trobar al Frick Park Clay Courts a Pittsburgh, on hi tenen sis pistes que són utilitzades des de 1930.[4]

Verda[modifica | modifica el codi]

Maria Xaràpova al Family Circle Cup 2008 jugat en terra batuda verda.

La terra batuda verda, també anomenada americana o Har-Tru, és similar a la vermella, però té propietats diferents. Aquesta pista és un pèl més ràpida i dura que la vermella. El color verd es deu al fet que s’utilitza argila verda o il·lita, que és el què li confereix aquest color. Aquest tipus de pista és molt comuna als Estats Units i predomina als estats de l'est i del sud. Actualment només hi ha dos torneigs que es juguin en terra batuda verda, un del circuit ATP el U.S. Men's Clay Court Championships i un del circuit WTA, el Family Circle Cup. Fins al 2010 també s'hi jugava el torneig MPS Group Championships del circuit WTA.

Blava[modifica | modifica el codi]

Al 2009, Ion Ţiriac, el propietari del Masters de Madrid, va decidir canviar la superfície del torneig que va passar de disputar-se en pista dura a fer-ho en terra batuda. Quan va fer aquest canvi, també va proposar de cara al 2010 jugar en terra batuda blava, que segons el seu parer, permet que els teleespectadors vegin millor la pilota durant el partit. Però hi ha qui pot arribar a pensar que es tracta d’una estratègia publicitària, ja que el color blau és el color de la principal empresa patrocinadora del torneig. Al 2009, es va estrenar una pista d’entrenament amb terra batuda blava, per tal que els jugadors la poguessin provar i s’hi anessin acostumant, però tennistes com Roger Federer o Rafa Nadal s’hi van posicionar en contra,[5][6] argumentant que la marca deixada per la pilota en la pista no es veu tan bé com en terra vermella,[6] i això en dificulta encara més la seva aplicació. La WTA ja ha anunciat que no està en contra de la seva implantació, mentre que l'ATP encara no ha dit res al respecte.[7]

Jugadors[modifica | modifica el codi]

Actualment, el millor tennista en terra batuda és Rafael Nadal, qui ha guanyat un total de sis Roland Garros individualment. A més a més, també posseeix el record d'imbatibilitat individual masculí en terra batuda amb un total de 81 partits guanyats de manera consecutiva entre l'abril de 2005 i el maig de 2007;[8] i des del 31 de maig de 2009 no ha perdut cap partit al Grand Slam francès.[9] La tennista més prolífica dels últims anys en pista de terra batuda ha estat Justine Henin, qui ha guanyat fins a quatre vegades el Torneig de Roland Garros individualment i que es va retirar per segon cop el 2011. La seva varietat de cops, velocitat, joc de peus i els cops tallats han estat les seves millors armes. A més, Henin està empatada en primera posició amb Helen Wills Moody entre les dones que han guanyat més sets consecutius a Roland Garros, amb un total de 40 entre els torneigs de 2005 i 2010, però el seu record l'ha obtingut a l'era Open, fent que encara tingui més mèrit.

Altres jugadors que han tingut força èxit en terra batuda han estat: Chris Evert, Margaret Court, Björn Borg, Ivan Lendl, Mats Wilander, Monica Seles, Steffi Graf, Arantxa Sánchez Vicario, i Gustavo Kuerten. El rècord d'imbatibilitat en terra batuda en qualsevol modalitat i en qualsevol sexe el posseeix la tennista Chris Evert qui, entre l'agost de 1973 i el 12 de maig de 1979, va guanyar un total de 125 partits consecutius.[10]

Especialistes de terra batuda[modifica | modifica el codi]

Un especialista en terra batuda és aquell jugador que excel·leix en les pistes de terra batuda però que no aconsegueix jugar al mateix nivell en les altres superfícies. El terme especialista generalment només s'utilitza amb jugadors professionals del circuit ATP i WTA, i no a jugadors normals.

Gràcies als avenços que s’han produït en la tecnologia de les raquetes, els especialistes en terra batuda d’avui en dia són coneguts per utilitzar cops de fons llargs amb molt d’efecte liftat, uns cops molt efectius en superfícies lentes on la pilota bota alta com és la terra batuda. Els especialistes en terra batuda solen patinar millor per la terra que els altres jugadors. Molts dels especialistes també utilitzen molt les deixades, que són efectives, ja que en un intercanvi de cops llarg, els jugadors solen allunyar-se per darrere de la línia de fons. A més, el fet que els punts siguin més llargs requereixen jugadors amb força mental i física per aguantar l’intercanvi de cops. Alguns especialistes en terra batuda són: Thomas Muster, Sergi Bruguera, Gustavo Kuerten, Juan Carlos Ferrero, Albert Costa, Gastón Gaudio, Virginia Ruzici, Anastasia Myskina, Iva Majoli, Sue Barker, Ana Ivanović i Francesca Schiavone.

Torneigs professionals jugats en terra batuda[modifica | modifica el codi]

Grand Slam (vermella)[modifica | modifica el codi]

ATP World Tour Masters 1000 (vermella)[modifica | modifica el codi]

ATP World Tour 500 Series (vermella)[modifica | modifica el codi]

ATP (vermella)[modifica | modifica el codi]

ATP (verda)[modifica | modifica el codi]

WTA (vermella)[modifica | modifica el codi]

WTA (verda)[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «El Tennis» (PDF) (en català). iesberenguer.net. [Consulta: 13 juliol 2011].
  2. Lavalee, Andrew R. «Clay Courts: What Are They Anyway?» (en anglès). xsports.com. [Consulta: 13 juliol 2011].
  3. Smith, Roland. «Why a Western Grip Forehand Dominates on a Clay Court» (en anglès). associatedcontent.com, 31 d’agost de 2010. [Consulta: 13 juliol 2011].
  4. «Frick Park Clay Courts Tennis Club - Now in its 5th Year» (en anglès). [Consulta: 13 juliol 2011].
  5. Herrera, Raúl. «Federer opina sobre la tierra azul» (en castellà). , 10 de maig de 2009 [Consulta: 13 juliol 2011].
  6. 6,0 6,1 «Rafa Nadal en contra de la pista de tierra azul» (vídeo) (en castellà), 9 de maig de 2009. [Consulta: 13 juliol 2011].
  7. O. G., Eduardo. «El Masters de Madrid sigue con su idea de la tierra azul» (en castellà). puntodebreak.com, 2 d’abril de 2011. [Consulta: 13 juliol 2011].
  8. «Fitxa ATP de Rafa Nadal» (en anglès). ATP. [Consulta: 13 juliol 2011].
  9. «Activitat a l’ATP de Rafa Nadal» (en anglès). ATP, (es pot accedir als diferents anys desplegant el menú i seleccionant l’any). [Consulta: 13 juliol 2011].
  10. «Fitxa WTA de Chris Evert» (en anglès). WTA. [Consulta: 13 juliol 2011].