Corindó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Corindó

Corindó
Classificació
Categoria òxids
Fórmula química Al2O3
Nickel-Strunz 04.CB.05
Dana 4.3.1.1
Propietats fisicoquímiques:
Sistema cristal·lí trigonal
Hàbit cristal·lí bipiramidal, tabular, cristalls prismàtics, romboèdrics, massiu o granular
Estructura cristal·lina a = 4.75 Å, c = 12.982 Å; Z = 6
Simetria trigonal (32/m)
Color incolor, blanc, gris, marró, roig, groc, verd, blau, violeta
Macles macles polisintètiques comunes
Exfoliació no en té
Fractura concoïdal
Duresa 9
Lluïssor adamantine a vítriavítria
Ratlla blanca
Diafanitat transparent, translúcida a opaca
Gravetat específica 3,95 a 4,10
Densitat 4,05
Propietats òptiques uniaxial (–)
Índex de refracció nω = 1.767 a 1.772
nε = 1.759 a 1.763
Pleocroisme no
Punt de fusió 2044 °C
Fusibilitat no fusible
Solubilitat insoluble
S'altera amb la superfície es pot alterar a mica causant una disminució en la duresa
Altres característiques pot tenir fluorescència o fosforescència sota llum UV
Referències [1][2][3][4]

El corindó és un mineral de la classe dels òxids. Anomenat corinvindum el 1725 per John Woodward derivat del sànscrit korivinda. Richard Kirwan va ser el primer en fer servir el terme actual corundum (an anglès) l'any 1794. Pertany al grup hematites de minerals, també anomenat de vegades grup corindó.[5] És l'anàleg d'alumini de l'eskolaita, l'hematites i la karelianita.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Estructura cristal·lina del corindó

El corindó és l'òxid d'alumini cristal·litzat en el sistema romboèdric. L'absència d'una exfoliació fàcil i la duresa només superada pel diamant, fan que aquest mineral sigui un dels més resistents de l'escorça terrestre.

Cristal·litza en el sistema trigonal, formant cristalls hexagonals prismàtics, tabulars, bipiramidals o toneliformes (amb forma de bóta). És de tenacitat fràgil i amb prou feines té exfoliació, la seva fractura és concoïdal i és el segon pel que fa a la duresa després del diamant a l'escala de Mohs. Es presenta en una gran varietat de colors atenent a les impureses que tingui: incolor, blanc, gris, marró, vermell, groc, verd, blau o violeta, per exemple. Té lluentor vítria.

Formació i jaciments[modifica | modifica el codi]

Es troba en la natura en forma de cristalls, normalment, en pegmatites, amfibolites, peridotites, gneis o marbres, i menys comunament en roques volcàniques. En forma amorfa, apareix com escòria en el procés d'unió de riells de ferrocarril mitjançant soldadura aluminotèrmica.

Usos[modifica | modifica el codi]

La qualitat de gemma del corindó es fa servir en joieria, però també hi ha qualitats inferiors que s'utilitzen per fer objectes decoratius com camafeus o escultures.

A més és un agent abrasiu de gran efectivitat, quan s'utilitza en els sistemes de SandBlast, per a preparació superficial de l'acer, al qual confereix característiques sobresortints de mal·leabilitat, i treballs de gravat artístic en cristalls, creant sota relleus amb gran facilitat fins i tot pot perforar i addicionant l'aigua, pot tallar els metalls amb ultra alta pressió, o l'anomenat ganivet d'aguts.

Varietats[modifica | modifica el codi]

Les varietats més conegudes de corindó son el safir i el robí, tot i que existeixen moltes altres com l'espat adamantí, el safir asterísmic o asterita, la barklyita, el clorosafir, la maragda oriental, l'ametista oriental, el topazi oriental, la padmaragaya, la padparadscha, el corindó estel o el robí trapiche.

Corindó sintètic[modifica | modifica el codi]

Diferents exemplars de corindons sintètics

Els primers robins sintètics els va produir Marc Antoine Gaudin el 1837 fusionant alúmina a altes temperatures amb petites quantitats de crom com a pigment. El 1847, Ebelmen va crear safirs blancs fonent alúmina en àcid bòric. En 1877, Frenic i Freil van fer corindó cristal·lí del qual es podien tallar petites pedres. Frimy i Auguste Verneuil van fabricar robins artificials fusionant BaF2 i Al2O3 amb traces de crom a temperatures superiors als 2000 °C. El 1903, Verneuil anunciar que podia produir robins sintètics a escala comercial utilitzant aquest mateix mètode de fusió per flama.

El procés de Verneuil permet la producció de safirs perfectes de cristall-únic, robins i altres gemmes de corindó de mida molt més gran que el que normalment es troba en la naturalesa. També és possible crear corindó sintètic de qualitat gemma mitjançant creixement de flux i síntesi hidrotermal. A causa de la senzillesa dels mètodes emprats en la síntesi de corindó la seva disponibilitat ha augmentat significativament i el seu preu en conseqüència s'ha reduït notablement. A més dels seus usos ornamentals, el corindó sintètic també s'usa per produir peces mecàniques, material resistent a les ratllades (instrumental òptic, vidres de rellotge) i gràcies a la seva transparència a UV i IR en finestres de satèl·lits i naus espacials i components de làsers.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Corundum». A: Anthony, John W.; Bideaux, Richard A.; Bladh, Kenneth W. and Nichols, Monte C.. Handbook of Mineralogy (PDF). III(Halides, Hydroxides, Oxides). Chantilly, VA, US: Mineralogical Society of America, 1997. ISBN 0962209724. 
  2. Corundum. Mindat.org
  3. Corundum. Webmineral
  4. Hurlbut, Cornelius S.; Klein, Cornelis, 1985, Manual of Mineralogy, 20th ed., Wiley, pp. 300–302 ISBN 0-471-80580-7
  5. «Hematite Group» (en anglès). Mindat. [Consulta: 2 juny 2014].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Corindó Modifica l'enllaç a Wikidata