Dent de lleó
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Dent de lleó creixent de forma ruderal
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
La dent de lleó (Taraxacum officinale), també anomenada camaroja, lletsó d'ase, llumenetes, pixallits, queixals de vella, lletissó de ruc, lletsó, lletissó, llicsó i xicoira de burro, és una planta de la família de les asteràcies.
Taula de continguts |
[modifica] Hàbitat
És originària de les zones temperades d'Euràsia, però ara es pot trobar a molts altres indrets del món com a espècie neòfita.
Es una planta molt comuna a tota Europa, on el Taraxacum compta amb unes 1.200 espècies més, molt semblants entre elles. Creix a les vores dels camins, marges de boscos, prats, erms, camps i jardins. És una planta ruderal, molt resistent, que pot prosperar quasibé a qualsevol lloc. Sovint és una planta pionera.
[modifica] Aspecte
És molt característica i fàcil de reconèixer, no sol superar el 40cm - 50cm. d'alçada. Les fulles són alternes i formades per lòbuls triangulars amb els marges dentats. La flor és composta (en forma de margarida) i d'un color groc daurat. En madurar forma un papus, amb aspecte sedós, recobert d'una esfera de plomalls. Les llavors es dispersen amb el vent que les escampa per tot arreu.
[modifica] Usos
Sembla raonable estimar que totes les espècies de dent de lleó són comestibles. Les seves fulles es mengen tradicionalment en amanides especialment al sud d'Europa i també al sud de la mar Mediterrània, tot i que de vegades l'espècie predilecta per a menjar canvia segons el lloc, sent habitualment de fet la més estesa localment. Per exemple, a Anatòlia es prefereixen les fulles de Taraxacum serotinum, al nord-oest de la mediterrània el T. obovatum i a Grècia, Xipre i Creta el T. hellenicum. Un exemple d'amanida tradicional amb fulles tendres de dent de lleó és, a Xipre, aquestes amb ceba, olives i pa. A Creta l'agrioradiko és una amanida a la qual les fulles tendres de dent de lleó es bullen prèviament.[1]
S'usa com a planta medicinal des de l'antiguitat.[1] A la medicina casolana tradicional se li atribueixen nombroses propietats medicinals a aquesta planta. Per exemple, la infusió de les flors, així com la melmelada d'aquestes, és usada per al mal de gola, menjada directament o ensucrant una infusió o llet calenta, igual que la mel.
Un altre ús ha estat el de la producció de cautxú extret de les seves arrels, a Rússia durant la segona guerra mundial, motiu pel qual es va començar a conrear industrialment.[1]
[modifica] Valors nutricionals
Com la majoria de vegetals, i més especialment les herbes, els valors de greixos, proteïnes i d'energia (calories) de la dent de lleó són molt baixos. Les fulles aporten principalment vitamines i minerals, de les quals destaca la provitamina A, que hi és en una proporció, a igual quantitat en pes, setanta vegades major a la de les taronjes i el doble que als espinacs. També conté vitamines B1, B2, C i E; i quantitats significatives de sals minerals com el calci, potassi, fosfor, sodi, magnesi i ferro entre d'altres.[1]
[modifica] Gastronomia
La planta sencera és comestible. Les arrels són amargues, pero tanmateix es mengen crues o bullides, com a aperitiu o acompanyament, per exemple. Es cullen durant el periode de repós de la vegetació. A Sicília les arrels de dent de lleó es mengen tradicionalment bullides i amanides amb oli d'oliva i al Japó es tallen a trossos, es salten a una paella i s'amaneixen amb salsa de soja, amb la qual s'acaben de coure uns minuts. Amb les arrels torrefactades es fa un succedani de cafè.[1]
Les seves fulles també tenen usos gastronòmics a tota Europa i es poden menjar crues, per exemple en amanida, bullides, fregides, en sopa (típicament a Itàlia), com a farciment de raviolis o en truita. A Polònia, una preparació culinària molt habitual fins a començaments del segle XX èren les fulles de dent de lleó bullides i escorregudes, barrejades amb llet i patata. En general, les fulles joves i tendres es poden menjar crues però quan són més madures comencen a margar, cosa per la qual se solen ja menjar cuites.[1]
Les poncelles es mengen i es conserven en vinagre (països eslaus) o en sal (Sicília) de la mateixa manera que les tàperes. Una altra manera de menjar-les, per exemple a Occitània, és fregir-les en oli d'oliva i fer-ne una truita. També les inflorescències obertes es poden menjar, en amanides, per exemple, i a més es solen usar per a fer licors; vi de dent de lleó, una mena d'aiguamel; o en melmelada, anomenada també, pel seu gust i aspecte, mel de dent de lleó, i que és tradicional a molts indrets camperols d'Europa.[2] A Txèquia es fa una mena de dolç barrejant els pètals amb mel i deixant que hi donin gust durant un dia sencer, després la filtren i, d'una banda, la mel queda més perfumada, mentres que d'altra s'aprofiten els pètals barrejant-los amb nous picades, o recentment, altrament amb coco ratllat. La corol·la o part inferior de la flor, de color verd, és amarga, cosa per la qual se sol separar del pètals a moltes preparacions fetes amb flors de dent de lleó.[1]
[modifica] Cultiu
Es tracta d'una de les plantes salvatges més corrents i abundants a l'Europa occidental. Per això, tot i que es recolta desde fa segles per al seu consum alimentari i medicinal, no s'ha començat a conrear fins el segle XX.[1] Les varietats conreuades donen fulles molt grans, bones per a amanides.
És una planta molt resistent i fàcil de cultivar al jardí.
[modifica] Varietats
- Taraxacum officinale var. alpinum Koch
- Taraxacum officinale subvar. dissectissimum Koidz.
- Taraxacum officinale var. dissectum Schinz & Thell.
- Taraxacum officinale var. kalbfussi Sch. Bip.
- Taraxacum officinale var. lividum Koch ex A. Gray
- Taraxacum officinale subsp. paludosum Schinz & R. Keller
- Taraxacum officinale var. paludosum F.W. Schultz
- Taraxacum officinale var. palustre Benth.
- Taraxacum officinale var. parvula Hook. f.
[modifica] Galeria d'imatges
-
Exemplar florit
-
Detall del papus
-
Inflorescència de la planta.
-
Fruits mostrant el plomall
-
Exemplar urbà
-
Nen bufant els plomalls
-
Flors a un prat
-
Planta amb flor
