Enterrament a Ornans

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Enterrament a Ornans
Enterrament a Ornans
Gustave Courbet, 1849
Pintura a l'oli • Realisme
315 × 668 cm
Museu d'Orsay, París

Enterrament a Ornans (en francès Un enterrement à Ornans) és un dels quadres més coneguts del pintor francès Gustave Courbet. Està realitzat amb la tècnica de la pintura a l'oli i mesura 315 centímetres d'altura i 668 d'amplada. Va ser pintat el 1849, i actualment es troba exposat al museu d'Orsay de París.

La pintura va ser presentada al Saló de 1850, provocant un escàndol, ja que havia donat el tractament, en format i estil, d'una pintura d'història però sobre un fet què no era sinó un «episodi banal», un enterrament de poble, és a dir, una escena de gènere.[1] Amb aquesta pintura va marcar el naixement del veritable realisme.[2]

Context històric[modifica | modifica el codi]

Courbet va realitzar Enterrament a Ornans el 1850, un període tant crucial a la història de França com per a la història de l'art modern. Lluís Felip I de França va ser deposat el 1848, i a l'any següent, Lluís Napoleó Bonaparte, futur Napoleó III, va ser escollit president de la República.

El 1850, especialment durant la Revolució Industrial, els impulsos espirituals dels romàntics són obsolets davant del ràpid desenvolupament de les tècniques de producció i el sorgiment d'una nova societat. Es formen aleshores dues classes socials paral·leles amb aspiracions contràries: la burgesia es converteix en la classe dominant, i tendeix a imposar la seva política i moral, mentre que la classe obrera cerquen d'expressar les seves demandes. Els intel·lectuals van començar a desenvolupar els fonaments de la doctrina socialista com Karl Marx i Pierre-Joseph Proudhon, que era amic de Courbet, el retrat del qual va pintar el 1865. En aquest context social, els artistes no són necessàriament junt a la classe treballadora i la seva lluita (Courbet participarà amb la Comuna de París solament el 1871), però està en contra de la burgesia, que rebutja les noves formes de l'art. L'artista veritablement innovador, tendeix a aïllar-se i marginar-se a ell mateix: després de la forma de vida bohèmia i lliure dels artistes romàntics, a la fi del segle XIX va aparèixer la imatge de l'artista maleït, que no està al servei de les institucions i dels poderosos com abans, i que només és entès per una petita elit intel·lectual i artística.[1]

Classificació de l'obra[modifica | modifica el codi]

Coubert en aquesta -la seva obra mestra- transmet amb el màxim realisme possible un funeral -possiblement el del seu propi avi matern, republicà convençut, constatant-se la presència de dos amics jacobins, encara que ell mateix apareix a l'extrem esquerre com a testimoni[1]- al qual assisteix tota la comunitat, des dels representants de l'ajuntament fins a les ploramorts oficials, passant pels gentilhomes i la família del pintor. També un gos perdiguer no vol perdre's l'esdeveniment i es presenta en primer pla. Per comentaris del propi pintor sabem que tota la població d'Ornans, petita població propera a Besançon i poble natal del pintor,[1]va voler posar per al quadre, resultant un conjunt de quaranta-sis persones a mida natural representats amb enormes dosis de veracitat.[1] Es pot dir que aquesta obra és un pamflet del nou estil artístic defensat per Courbet considerat com un art científic, naturalista, anticlàssic, antiacadèmic, progressista i social, l'única font del qual havia de ser l'observació directa del natural. Les figures formen un grup compacte i es retallen sobre les planes muntanyes de la localitat, representades en diverses actituds i positures, estant una de les millors galeries de retrats de la història de l'art. L'expressió dels rostres que no provoquen cap sentiment de dolor entre els assistents. La mort no ha produït en aquests homes el dolor, l'angoixa, sinó que la viuen com un fet quotidià.

La religió i la mort[modifica | modifica el codi]

Hamlet et Horatorio au cimetière de Delacroix on mostra un crani simbòlic

A l'Enterrament a Ornans es mesclen els temes de la mort i de la religió mitjançant l'enterrament, un ritu funerari ocupa un lloc fonamental al dolor de la comunitat d'una població. Més enllà del ritu religiós en si mateix, l'univers de l'obra està carregat amb símbols relacionats amb la religió i la mort:

Als Evangelis es diu que «quan l'agonia de Crist, la terra va tremolar», Courbet ha representat un crani en la pintura a la dreta de la fossa. Es troba aquest crani simbòlic també en Hamlet et Horatorio au cimetière, pintat per Delacroix el 1839, solament deu anys abans.[3] Aquesta mateixa calavera i ossos en creu i les llàgrimes a la tela mortuòria, significa «renéixer a una nova vida». De fet, aquest és el món de la maçoneria i Courbet fa clara al·lusió a la tradició maçònica sorda i secreta d'Ornans. El gos, també té una representació simbòlica. De fet, a moltes societats, els animals acompanyen l'home a l'altra vida i està present sovint a les cerimònies sagrades en l'antic Egipte o els inques, per exemple.[4]

Descripció[modifica | modifica el codi]

El suport és una tela que mesura 3,24 metres d'alt per 6,63 metres d'amplada. Està pintat a l'oli.

És una composició oberta. La composició ve determinada per les figures representades de peu a mida natural que estan dispostes horitzontalment, a manera de fris, imitant els sarcòfags de l'antiguitat romana. El fris que formen els personatges, mostrant una isocefàlia, segueix la mateixa ondulació rítmica que la serralada del Jura, que serveix de fons i que era el paisatge autèntic d'Ornans. Els personatges estan posats sense cap tipus de jerarquia, però les dones es mantenen separades dels homes a la dreta; entre elles es troben les germanes del pintor: Juliette plorant, Zoé ocultant el rostre en un mocador i Zélie pensarosa.[1] L'horitzontalitat dels dos precipicis del fons i dels núvols es contraposa amb la verticalitat dels personatges.

La dona a la part central de la pintura es creu que es la vídua del mort
Detall de dues dones, germanes del pintor

La perspectiva ve donada pel clarobscur, els diferents plans en què es distribueixen les figures i la seva superposició i el fons amb els penya-segats que s'alcen darrere els personatges.

La línia de l'horitzó està per damunt dels caps dels assistents a l'enterrament, a 1 /7 parts del quadre. No hi ha una simetria clara. L'estructura compositiva de la pintura té el seu centre en l'acció que té lloc a l'única obertura existent a la línia dels penya-segats.

La llum és barroca, inspirada lleugerament a Caravaggio. Cerca contrasts entre el primer pla, on està el taüt i els religiosos que fan la cerimònia, i la franja de personatges vestits de negre. La llum no s'utilitza per accentuar el dramatisme dels personatges, sinó per donar corporeïtat i volum als cossos. Al quadre domina una llum crepuscular que accentua la solitud del paisatge.[5]

Utilitza una gamma cromàtica molt reduïda per afegir el dramatisme de l'escena. Predomina el color negre i el blanc,[1] també hi ha vermells a les togues i els birrets dels macers, on es veu la influència de Velázquez i Zurbarán.[6] El color blanc predomina a les persones i als objectes del primer pla, com la sèrie de petites taques blanques, als mocadors, els colls de les camises i del gos que s'expandeixen per tot el quadre. Al costat d'aquests colors predominen una sèrie de tons terrosos i verds del paisatge que donen unió al quadre. Per tant, estem veient que Courbert reacciona contra el romanticisme i l'idealisme clàssic.


Una construcció geomètrica[modifica | modifica el codi]

La pintura de Courbet obeeix una construcció geomètrica:

  • En primer lloc, si un segueix la línia formada pels penya-segats al fons i els peus de la gent al primer pla (línia blava), mostra que els «cels», plens d'espiritualitat a través de Crist (que continua sent l'esperit dels morts segons la religió cristiana), s'oposa a la «terra» on hi ha la fossa i el cos físic serà enterrat.
Composisió geomètrica a l'Enterrament a Ornans
  • Després, el taüt s'inclina al llarg de la diagonal del rectangle format per l'horitzó i la vora inferior de la tela (línia groga). El taüt està inclinat amb la mateixa inclinació que el braç horitzontal de la creu i si s'allarga la diagonal, es descobreix que «s'enfonsa» en el sagristà, i al lloc destinat a ésser enterrat el mort.
  • Finalment, el perllongament dels braços del santcrist (línia blanca) mostra una diagonal que creua el cel per damunt de la multitud. També es distingeix un eix que va des del terra, «terra» al «cel»: passa a través del got de l'aigua beneita, aigua amb la qual el sacerdot pot batejar, pel cor del nen, que ha rebut el sagrament de la comunió, el portador de la creu, que ha rebut el sagrament del matrimoni i per fi el crucifix i el cos de Crist. Courbet, va representar el viatge de la vida mitjançant els sagraments cristians, des del naixement fins a la mort, i també la vida després de la mort. La creu del crucifix i la creu dibuixada amb ossos a la tela que cobreix el taüt (ressaltat en negre) formen dues creus fosques, clarament visibles sobre el fons clar: el símbol de la religió cristiana s'oposa a un símbol dels francmaçons.

Els personatges[modifica | modifica el codi]

Els 27 personatges són tots habitants d'Ornans que Coubert va fer posar al seu taller. Com es feia en aquella època dintre dels temples separats, els homes a la part esquerra i les dones a la dreta. Els homes usen els vestits negres i molts d'ells amb barret de copa alta. Les dones porten unes còfies blanques amb caputxes negres, moltes d'elles sostenen un mocador blanc a la seva mà per plorar al mort. A partir de les dades dels arxius municipals i d'actes notarials, els historiadors han pogut donar nom a gran part de tots els personatges.

Els quatre portadors: estan vestits amb guants blancs, roba de color negre i grans barrets amb les vores arrodonides. Porten el fèretre tapat per un llençol blanc i giren la cara cap al costat contrari (era costum, exposar el cos durant alguns dies abans del funeral i la pudor dels morts pot ser representada així per l'artista). (1) Era probablement un sabater artesà, (2) un agricultor propietari, (3) un músic (que també es troba a l'obra Després del sopar a Ornans, (4) i un propietari. Els dos últims són amics de Courbet.

Els cinc sagristans: que es troben darrere el sacerdot, a l'esquerra del taüt i vestits de blanc. (7) Un d'ells és portador de la creu i és un viticultor. Els altres dos (5) y (6) són, respectivament, un músic i un sabater artesà. A l'extrem esquerre del llenç darrere els portadors hi ha la possibilitat d'estar representat l'avi de Courbet que va morir un any abans (no visible aquí). El grup dels sagristans està «connectat» al cel a través de la creu, que supera la multitud i els penya-segats del fons.

Els dos escolans: el primer (8) mira cap a un personatge portador, que li toca el barret. El segon (9) al primer pla és el que porta el gerro de l'aigua beneita.

El sacerdot: (10) vestit amb gran pompa per al funeral i lectura dels textos del seu breviari (llibre litúrgic que conté les oracions que s'han de llegir diàriament pels sacerdots) que sosté a la mà. Es troba davant dels revolucionaris de l'altre costat de la fossa. Els laics: són els empleats de l'església secular, que garanteixen el bon desenvolupament de les cerimònies religioses. El de l'esquerra (11) és un enòleg mentre que el de la dreta (12) és un humil sabater. El color vermell dels seus vestits i els barrets fan que semblin que vinguin directament d'un quadre italià de l'Edat mitjana tardana, tanmateix, es va trobar a la sagristia de l'església d'Ornans un d'aquests barrets.

Personatges

L'enterramorts: (13) Anthony Joseph Cassard, fill d'un sabater i que és un pobre camperol, va recolzar la seva jaqueta i casquet de llana a les vores del clot que ha cavat com es veu pel color de la terra. Espera l'arribada del taüt i té un genoll a terra. Els seus ulls es troben a la meitat de l'altura de la pintura i girat cap al grup dels oficiants, ens porta al món espiritual de la cerimònia, la resta del seu cos ens porta cap a la part inferior del món i la realitat: l'enterrament del cadàver.

Grup dels homes:a primer pla els dirigents burgesos, (14) un jutge, (15) l'alcalde d'Ornans Prosper Teste, (17) la dona a la part central de la pintura es creu que és la vídua del mort (19), comerciant ric (20) i un advocat, amic de Courbet. Al fons es troben dos amics de la infància del pintor (16) un jubilat solter i (18) un burgès.

Els revolucionaris: porten el vestit usat pels revolucionaris entre 1792 i 1793 (és a dir, quan la Primera República Francesa. La data de la pintura és 1849 i Courbet ha estat testimoni de l'arribada de la Segona República Francesa el 1848. El primer (21) porta les mitges blanques i el segon al primer pla (22) les mitges blaves. La mà estesa cap a la tomba, sembla oficiar al mateix temps que el sacerdot que es troba davant seu. Representa això la incongruència entre la República i l'Església, és així mateix el vincle del compromís polític de Courbet que va ser un partidari de la Comuna de París el 1871.[7]

El grup de dones: al cap del seguici estan representades les dones de la família de Courbet. La seva mare (23) i tres de les seves germanes (24) - (25) - (26). La nena (27) a l'extrem dret de la pintura és una cosina de l'artista.

Funció i significat de l'obra[modifica | modifica el codi]

L'objectiu de Courbet de pintar aquest quadre era plasmar un esdeveniment social, com ho és un enterrament. Així i tot, el pintor era plenament conscient que reproduir els fets tal com són per convertir-se en una denúncia i en un acte provocatiu, però és la realitat i ningú no pot canviar-la.

La coronació de Napoleó obra de Jacques-Louis David té certa semblança amb la composició de l'Enterrament a Ornans de Courbet.

L'obra Enterrament a Ornans va ser presentada al Saló de París de 1850 com «les columnes d'Hèrcules del Realisme»,[8] quan, malgrat ésser premiada amb la segona medalla, va ser molt mal rebuda pels crítics indignats en veure que el treball tan gran (6,68 metres per 3,15 metres) representés una «anècdota popular» amb tanta serietat. El format de panoràmic estava aleshores reservat per a les grans escenes històriques, mitològiques o religioses. La composició recorda La coronació de Napoleó, del pintor Jacques-Louis David.

Aquest fer-ne qüestió de la jerarquia dels gèneres, va sorprendre els crítics. Per a la majoria d'ells, la pintura de Courbet va ser considerada com un art «socialista». Les reaccions van ser violentes: És possible pintar gent tan horrible? es pregunta al públic en un dibuix d'Honoré Daumier. La crítica va descriure els personatges com caricatures menyspreables inspirant la repugnància i provocant el riure. Segons Delacroix: Això ja no és una festa per als ulls, sinó que és l'enterrament del romanticisme[9]Altres van dir Oh, quina gent més lletja! I quan es fa així com seran... almenys haurien de tenir dret a no ser pintats!; El Watteau lleig; Sembla que el seu pinzell es delecta a la imitació sistemàtica de la natura trivial i horrible, que les seves preferències es dirigeixen a aquestes deformitats grotesques en tota la lletgesa. Étienne-Jean Delécluze va comentar sobre aquesta obra: El realisme és un sistema de pintura salvatge en que l'art és envilit i degradat. Va arribar a parlar-se d'«immoralitat» tant per al pintor com per a la seva obra.[10]

La pintura, donada la proliferació d'aquestes crítiques va ser rebutjada a l'Exposició Universal de 1855. Aleshores Courbet finança amb els seus mitjans la seva pròpia exposició just al davant i presenta un conjunt de quaranta de les seves pintures que expressen el seu realisme.[11][12] Per a aquesta exposició el pintor va manar imprimir un catàleg on assumia el terme de «pintor realista», donant lloc d'aquesta manera al naixement oficial del realisme.[13]

Antecedents i influències posteriors[modifica | modifica el codi]

Als vint anys Courbet es va traslladar a París, on va freqüentar el Museu del Louvre, i on va copiar als mestres holandesos (Hals i Rembrandt), així com a Ticià i Tintoretto. Igualment va rebre la influència de l'escola espanyola (Velázquez, Zurbarán i Bartolomé Esteban Murillo) i dels mestres de l'Escola de Barbizon (Millet, Théodore Rousseau).[14] Així va aprendre a prestar atenció als detalls més ínfims de la natura. L'obra d'aquests pintors li va influir força, i això es reflecteix en aquesta obra. Courbet va demostrar la validesa de l'escena vulgar en una època en què es buscava «el bell ideal», la seva passió per l'objectivitat i per la necessitat de plasmar a la seva pintura l'objectivitat del realisme pur, va ser compartida després per la generació dels pintors impressionistes, els quals van descobrir l'acció de la llum com la veritat òptica, desafiant tot el que havia estat la pintura fins aquest moment, com Coubert havia estat el primer d'oposar-se a la tradició de la seva època.[15]

Junt a Courbet el moviment realista dintre de la pintura francesa, estava representat per altres dos artistes Honoré Daumier i Jean-François Millet, que es van distingir per les seves obres realistes a favor dels treballadors més humils. Daumier a la seva obra El vagó de tercera classe, realitzat amb colors d'ocres foscs, presenta a gent senzilla en una actitud quotidiana com a l'Enterrament a Ornans.[16]

Millet d'origen rural igual que Courbet, va presentar a la seva obra un caràcter social principalment amb la temàtica del treballador del camp, als quals representava amb un sentiment resignat però demostrant un to de denúncia social amb el seu dur treball junt amb la demostració de la seva pobresa. Va rebre com Courbet crítiques de ser «pintor socialista»:

« Però per què el senyor Millet ens ofereix aquests treballadors malaltissos i sofrents? A la seva admiració compromesa, uns certs crítics fins i tot han arribat a veure a la seva obra la personificació del proletariat modern.[17] »

El pintor alemany Wilhelm Leibl, va conèixer Courbet el 1869 a Múnic, impressionat per la seva pintura es va traslladar a París on va realitzar la seva obra Vella parisenca (1870) i més tard Tres dones a l'església (1878) amb clara inspiració de la pintura de gènere de Gustave Courbet.[18]

S'ha establert per part de la historiadora Linda Nochlin una comparació entre l'obra de Courbet i L'enterrament del comte d'Orgaz realitzat per El Greco entre 1586 i 1588; en ambdues obres s'estableix dos espais, el superior com a part celestial i l'inferior com a part terrenal on es personifica l'escena material de la pintura. Encara que a l'obra de Courbet la part superior només té el crucifix, perquè segons va explicar el pintor: «No puc pintar un àngel perquè mai no vaig veure cap».[19]

Cronologia de l'obra[modifica | modifica el codi]

  • 1849 -Va ser pintat per Gustave Courbet amb personatges reals.
  • 1850 -Exposició de l'obra a Ornans, Besançon, Dijon i finalment al Saló de París.
  • 1877 -La seva propietària va ser la germana del autor, Juliette Courbet.
  • 1881 -Juliette Courbet la va donar a l'estat francès, qui la va atribuir al Museu del Louvre.
  • 1882 -Fins al 1986 es va conservar al Museu del Louvre.
  • 1986 -Des d'aquest any es mostra al museu d'Orsay a París.[20]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Bárbara Eschenburg e Ingeborg Güssow, «El Romanticismo y el Realismo » en Los maestros de la pintura occidental, Taschen, 2005, pág. 444, ISBN 3-8228-4744-5
  2. Malvano, Laura (1965) pàg. 6
  3. Sérullaz, Maurice (1989) pàg. 102-103
  4. «Lo esencial de los símbolos Perro». Nueva Acrópolis, 2009. [Consulta: 20-09-2009]. (castellà)
  5. Malvano, Laura (1965) pàg.5
  6. Bornay, Erika (1988) pàg.262
  7. Museu d'Orsay. «Gustave Courbet Un entierro en Ornans». Musée-Orsay, 2006. [Consulta: 20-09-2009]. (castellà)
  8. Studio AK. «Un enterrement à Ornans». Insecula, 2006. [Consulta: 20-09-2009]. (francès)
  9. Bornay, Erika (1988) pàg.263)
  10. Malvano, Laura (1965) pàg.4
  11. Malvano, Laura (1965) pàg.1
  12. Historia Universal de l'Art (1984) pàg.1345
  13. Bornay, Erika (1988) pàg.259
  14. Historia Universal del Arte (1984) pàg.1344)
  15. Rivera, Maria Inés ( 1965) pàg.22
  16. Bornay, Erika (1988) pàg.272-274
  17. Bornay, Erika (1988) pàg.278-279
  18. Bornay, Erika (1988) pàg.291
  19. Bornay, Erika (1988) pàg.264
  20. Museu d'Orsay. «Gustave Courbet Un enterrement à Ornans». Musée-Orsay, 2006. [Consulta: 20-09-2009]. (francès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bornay, Erika. Historia Universal del Arte: El siglo XIX. Barcelona, Ed. Planeta, 1988. ISBN 84-320-6688-5. 
  • DDAA. Historia Universal del Arte:Volum IX. Madrid, Editorial Sarpe, 1984. ISBN 84-7291-597-2. 
  • Malvano, Laura. Pinacoteca de los Genios: Courbet. Buenos Aires, Editorial Codex, 1965. 
  • Mayaud, Jean-Luc. Courbet, l'Enterrement à Ornans : un tombeau pour la République. París, La Boutique de l'histoire éditions, 1999. 978-2-7118-5297-0. 
  • Rivera, Maria Inés. El Juicio del Siglo XX: Coubert. Buenos Aires, Editorial Codex, 1965. 
  • Sérullaz, Maurice. Biographie de Delacroix. Éditions Fayard, 1989. ISBN 2-213-02263-1. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enterrament a Ornans Modifica l'enllaç a Wikidata