Jornada de Mers el-Kebir
La Jornada de Mers el-Kebir del 13 de setembre de 1505 va ser una dels atacs per dominar la costa de Barbaria efectuada per les tropes de Ferran el Catòlic, el resultat va ser la conquesta de la plaça de Mers el-Kebir.
Taula de continguts |
Antecedents[modifica]
Després de la conquesta de Granada, el Tractat de Tordesillas reservava per Portugal el Regne de Fes i per Castella el Regne de Tlemcen.[2]
S'establí una flota fixa de 33 naus, amb un nucli de dues naus grosses i dos galeres, sent la resta naus lleugeres (fustes i bergantins) per a la guarda de la costa espanyola i per a transportar al nord d'Àfrica als musulmans que no acceptaven el baptisme. Però entre els conversos hi havia espies dels corsaris berbers assentats en diferents places de la costa nord-africana que assolaven les costes espanyoles. Una de les seves accions més cruentes va ser el saqueig de Cullera de 1503[3] amb 17 fustes a d'on es van portar 150 captius.
El 17 de setembre de 1497, Pere d'Estopinyà amb les seves galeres, havia conquerit la plaça de Melilla.[4]
Des de Sicília, a petició del comandant de l'illa de Gerba, tropes espanyoles havien ocupat la illa i hissat la seva pendó al seu castell el 8 de setembre de 1497. Però iniciada la Segona Guerra de Nàpols, l'any 1500 s'abandona l'illa. Un cop finalitzada la campanya d'Itàlia, Cisneros insisteix en la necessitat d'ocupar els ports de Berberia, i, per evitar objeccions de Ferran el Catòlic, s'ofereix a anticipar les despeses de l'expedició, i l'abril de 1504 es decideix la conquesta del nord d'Àfrica,[5] que la reina Isabel deixa establert en el seu testament i s'inicia després de la seva mort en novembre de 1504.[5]
Els preparatius[modifica]
Mers el-Kebir, el Portus Magnus romà, era una rada oberta als vents del sud-oest, refugi de corsaris. El port estava protegit per un castell fort i ben artillat, i ja havia estat atacat sense èxit per tropes portugueses el 1496 i 1501.
Es reuniren al port de Màlaga les sis galeres de Catalunya, diversos navilis solts i alguna caravel·la d'Andalusia, amb capacitat per embarcar a 7.000 homes amb armes, pertrets i racions. El comandament a la mar l'ostenta el català Ramon de Cardona i el de terra, Diego Fernández de Córdoba, mentre que l'estol de Berenguer d'Oms de Santa Pau protegia el pas de l'Estret de Gibraltar.[1]
L'armada va sortir de Màlaga el 20 d'agost de 1505, però vents contraris van fer que tornés a port. Va tornar a intentar la sortida el 3 de setembre, però per la mateixa raó es va veure obligada a recalar a Almeria. Finalment el 9 de setembre es va fer a la mar, arribant el 11 a la vista de la costa de Mers el-Kebir.
| « | van ser set mil homes i més, en 170 navilis de vela. | » |
| — Andrés Bernáldez[6] | ||
Els Abdalwadites, avisats de la sortida i intencions de l'esquadra pels seus espies de Màlaga, havien concentrat moltes forces en els voltants de Mers el-Kebir, però, davant el retard de la flota, van creure que es dirigia a un altre destí i es van dispersar.
L'atac[modifica]
Mentre tres naus gruixudes dels bascos Joan de Lezcano o Lazcano i Flors de Marquina que havien reforçat els seus costats amb sacs de llana s'acosten el màxim possible al castell i el sotmeten a un intens bombardeig, atraient sobre si el foc d'artilleria.
Un primer desembarcament sota una pluja torrencial, de 180 homes va fer retrocedir als defensors amb poques baixes,[1] i es prengueren les altures pròximes a Mers el-Kebir, atrinxerant-se en les mateixes.
| « | i la major part de la gent d'Orà s'havia posat en la fortalesa, i en la punta, i pels desembarcador amb tota la seva artilleria amanida a l'ordenança francesa: i tenien un gran baluard a la punta amb molts travesses , que batien les dues parts de la mar, i terra. Va ser forçat entrar la armada sota de la seva artilleria: i dues naus gruixudes, que eren de Lezcano, i de Flors de Marquina, que portaven molta artilleria, es van posar en lloc, que van poder llombarda la fortalesa: i llançà la gent que estava a les galeres, i barques, amb diverses fustes, en terra: amb gran treball, i perill: perquè el dia va ser molt tempestuós, i de molta aigua, i de grans trons i llamps | » |
| — Història del rei Ferran el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia , de Jerónimo Zurita (1580) Tom VI, cap XV ( Que l'alcaid de Los Donceles capità general de l'armada de Castella va guanyar el lloc de Mazarquivir. ): [7] | ||
L'endemà, 12 de setembre, els musulmans van atacar amb la seva cavalleria les posicions castellanes que, gràcies a la previsió d'atrinxerar, van resistir l'atac. Els defensors del castell van proposar una treva fins al dia 13, comprometent-se a rendir la plaça si no rebessin auxili de l'emir de Tlemcen. La treva va ser acceptada, i en no haver aparegut cap tropa mora el 13 de setembre, van sortir els assetjats amb les seves famílies i possessions, ocupant els espanyols el castell. Una vegada que han pres posicions al castell, veuen els espanyols una gran tropa musulmana que venia en auxili de la plaça, i que, en veure ja perduda, es dirigeix a Orà.
Conseqüències[modifica]
Una vegada conquerida la plaça per a la Corona d'Aragó,[8] va quedar en Mers el-Kebir una guarnició de 500 infants i 100 cavalls, i el 24 de setembre, la flota va tornar a Màlaga i es va pactar la pau amb Orà[9]
Però, com es preveia les poblacions confrontants no deixen d'assetjar a la guarnició desembarcada i els priven d'aigua i llenya. Novament és l'Armada, al comandament d'un aragonès però amb vaixells de la castellana Còrdova en aquesta ocasió, que proveeix als conqueridors del necessari per subsistir.
La conquesta de la zona atribuïda a la Corona d'Aragó continuà amb la presa d'Orà el 1509, Bejaïa i Trípoli el 1510 i les submissions d'Alger, Ténès i Dellys,[8] imposant el protectorat de la Corona de Castella sobre l'Emirat de Tlemcen el 24 d'abril de 1510.[10]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Sánchez Doncel 1991: p. 126
- ↑ Los Trastámara y la unidad espa¤ola(1369-1517) (en castellà). Ediciones Rialp, 1981, p. vol.5, p.644.
- ↑ (castellà) Luis Arciniega García, Defensas a la antigua y a la moderna en el Reino de Valencia durante el siglo XVI, p.74
- ↑ García Hernán, Enrique; Maffi, Davide. Política, estrategia, organización y guerra en el mar (en castellà). CSIC, 2006, p.743. ISBN 8484832244.
- ↑ 5,0 5,1 Sánchez Doncel 1991: p. 124
- ↑ Ramiro Freijoo, Espanya posa peu en Berbería, Mazarquivir, n º 83 de L'Aventura de la Història, Arlanza Edicions, Madrid, setembre de 2005
- ↑ Edició electrònica de Història del rei Ferran el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia
- ↑ 8,0 8,1 «Corona catalanoaragonesa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Sánchez Doncel 1991: p. 127
- ↑ Sánchez Doncel, Gregorio. Presencia de España en Orán, 1509-1792 (en castellà). Estudio teológico de San Ildefonso, 1991, p. 128. ISBN 8460076148.
Bibliografia[modifica]
- Cesáreo Fernández Duro. Armada Espanyola, des de la unió dels regnes de Castella i Aragó . Editat pel Museu Naval de Madrid el 1972.
- Sánchez Doncel, Gregorio. Presencia de España en Orán, 1509-1792 (en castellà). Estudio teológico de San Ildefonso, 1991. ISBN 8460076148. «presencia»
