Paracerateri

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Paracerateri
Oligocè inferiorMiocè inferior[1]
Paraceratherium transouralicum al Museu Nacional de Ciència de Tòquio
Paraceratherium transouralicum al
Museu Nacional de Ciència de Tòquio

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Perissodactyla
Família: Hyracodontidae
Subfamília: Indricotheriinae
Gènere: Paraceratherium
Forster Cooper, 1911
Espècies
  • P. bugtiense
  • P. orgosense
  • P. prohorovi
  • P. transouralicum
  • P. zhajremensis
Sinònims

Els paracerateris (Paraceratherium, «bèstia quasi banyuda»[2]) són un gènere extint de perissodàctils prehistòrics. Se n'han descrit cinc espècies diferents, però tant les relacions entre espècies com les relacions a nivell de gènere d'aquest animal han generat una controvèrsia que encara dura actualment, un segle després del descobriment dels primers fòssils. Foren els mamífers terrestres més grans de tots els temps, amb una alçada de cinc metres i mig a l'espatlla[3] i de set metres i mig al cap, i vuit metres de longitud (sense comptar la cua). Les estimacions del pes dels paracerateris varien però oscil·len al voltant de les quinze tones.[4] Els paracerateris estaven relacionats amb el rinoceront actual però, a diferència d'aquest, s'alimentaven brostejant les fulles dels arbres.[5] Tampoc no tenien banyes.[6] Els animals d'aquest gènere aparegueren a l'Àsia central durant la primera meitat de l'Oligocè, fa aproximadament 30 milions d'anys, i s'extingiren a mitjans del Miocè, fa 16,6 milions d'anys.[6]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Pota posterior de P. transouralicum

Els paracerateris són els mamífers terrestres més grans coneguts.[5] Els mascles eren lleugerament més grans que les femelles i estaven dotats d'un crani còncau reforçat, cosa que podria indicar que combatien de manera semblant a les girafes actuals.[5] Com és el cas en els rinoceronts actuals, la seva vista no estava tan desenvolupada com l'olfacte; de fet, els seus passatges nasals eren més grans que el seu cervell.[7]

Els paracerateris es diferencien d'altres rinoceronts del seu temps en la forma i posició inusuals de les seves dues incisives superiors, que tenen l'aspecte de petits ullals inclinats cap avall.[8] D'altra banda, les incisives inferiors s'inclinaven cap endavant. Aquesta adaptació de les incisives era molt útil per arrancar fulles dels arbres. La premolar P1 havia desaparegut, i la P2 era de forma triangular.[9] La boca dels paracerateris també es caracteritzava per la gran mobilitat del seu llavi superior.

Les seves potes i el seu coll eren llargs i, havent-se adaptat per arribar a les fulles més altes dels arbres. A més de permetre als paracerateris d'arribar a la vegetació més alta, les seves robustes potes els podrien haver servit per defensar-se dels depredadors;[10] una puntada de peu d'aquest enorme animal podria haver matat d'un sol cop la majoria d'atacants. Una de les diferències clau entre les potes dels paracerateris i les d'altres rinoceronts és que les articulacions del turmell dels paracerateris eren més flexibles.[11][12]

A causa de la seva gran mida i, per consegüent, menor relació àrea de superfície-volum, és molt probable que els paracerateris tinguessin molt poc pèl i una pell clara com la dels rinoceronts actuals, per facilitar la pèrdua de calor i evitar sobreescalfar-se. Finalment, la gestació dels paracerateris durava al voltant de dos anys.[7] En néixer, les cries pesaven aproximadament mitja tona.

Comportament[modifica | modifica el codi]

A partir de l'estudi del comportament dels rinoceronts moderns, la morfologia corporal dels paracerateris i la mida del seu cervell, es pot suggerir un probable patró de comportament d'aquests enormes animals de l'Oligocè. Les dimensions del seu cervell indiquen que era un animal sense el complex comportament social dels elefants, i que per tant no vivia en ramats.[7]

Les femelles demostraven que estaven receptives per mitjà de feromones als fems. A l'hora de lluitar pel dret a aparellar-se amb una femella, els mascles rivals combatien envestint-se l'un a l'altre amb el coll i el cap, de manera similar a com combaten les girafes avui en dia. Aquest és el motiu pel qual els mascles tenien un crani més reforçat i més còncau que el de les femelles.[11] Aquests combats podien durar diverses hores. En canvi, l'aparellament en si devia durar poc, a causa del gran pes que havia de suportar la femella.

Com alguns rinoceronts i hipopòtams moderns, els paracerateris comptaven amb ocells que els desparasitaven.

Les cries s'alimentaven amb llet de la seva mare durant un període d'un any, després del qual havien de començar a aprendre a menjar aliment vegetal. Aproximadament al mateix temps, la mare començava a esdevenir fèrtil de nou, la qual cosa atreia els mascles.[7] L'aparellament hauria estat un fet perillós per les cries, car els mascles podien fer-los mal o fins i tot matar-les si les cries intentaven interposar-se entre ells i la seva mare. Encara que es quedés embarassada, la mare permetia a la seva cria quedar-se amb ella i continuar creixent al seu costat mentre durés la gestació.[13] Tanmateix, una vegada naixia la nova cria, la mare foragitava l'anterior, que es veia obligada a començar a viure en solitari. Això és perquè les dures condicions del seu hàbitat feien que les mares dels paracerateris haguessin de concentrar-se en una sola cria a la vegada per maximitzar-ne les possibilitats de supervivència.[7]

Per eliminar els paràsits que s'acumulaven a la seva pell, els paracerateris devien confiar en ocells com ara el gruïforme Eogrus, que s'alimentaven d'aquests paràsits. Això és similar al comportament simbiòtic que tenen els rinoceronts i hipopòtams actuals amb certes espècies d'ocells.[13]

Finalment, els paracerateris comptaven amb un parell d'adaptacions clau que els permetien resistir les àrides condicions del seu hàbitat; a més de poder romandre períodes llargs sense beure aigua, es creu que els paracerateris tenien una gran memòria que els ajudava a recordar on es trobaven els pous i oasis del desert. D'aquesta manera, podien retrobar el camí de tornada si mai no hi havia escassetat d'aigua.[13]

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

El clima al centre d'Àsia era àrid amb poca vegetació.

Els paracerateris visqueren a les extenses planes del centre asiàtic de l'Oligocè i el Miocè. Al principi de l'Oligocè, el clima global era molt més sec i fred que el de l'època precedent,[14] a causa d'un procés de refredament que havia començat a l'Eocè i que continuaria durant el Miocè. Les jungles i els boscos que cobrien el planeta començaren a obrir-se, deixant el seu lloc a bosquets d'arbres caducifolis i planes obertes. Les planes eren bastant diferents de les sabanes actuals, car l'herba tot i ser present, encara era molt rara. L'expansió de l'herba no tindria lloc fins al Miocè,[15] de manera que la majoria d'animals que vivien a les planes eren brostejadors. Al mar, el refredament del clima i la separació de l'Antàrtida i Austràlia pertorbaren dràsticament el flux dels corrents oceànics, causant l'extinció de moltes espècies d'animals marins.

Al Pol Sud, l'Antàrtida començà a transformar-se en el desert glaçat que és avui en dia,[16] mentre que el Pol Nord encara no estava cobert amb el seu casquet polar actual. Mentrestant, i a latituds més baixes, el clima començà a diferenciar-se en diversos tipus de climes. L'increment del gradient tèrmic de la Terra provocà una major variació entre els biomes de latituds diferents, creant els climes equatorial, tropical, temperat i polar que existeixen actualment. Mentrestant, les variacions en els corrents atmosfèrics de l'hemisferi nord i l'hemisferi sud causaren modificacions en les aigües properes a l'equador, fent que les aigües riques en nutrients pugessin a la superfície.[17]

En aquesta època, sembla que existia un pont terrestre entre Àsia i Nord-amèrica, a jutjar per les marcades semblances entre les faunes d'ambdós continents. El nord d'Àsia tenia un clima temperat, l'oest tenia un clima paratropical, el centre i l'est tenien un clima àrid i el sud tenia un clima tropical. Tant el nord com el sud del continent estaven coberts de vegetació.

Com moltes altres parts del món de l'Oligocè, el centre d'Àsia s'havia convertit en una regió amb grans canvis estacionals, amb una època seca i una època de pluges.[18] Les herbes i els arbusts eren les formes vegetals dominants. Això condicionà els organismes que hi habitaven, beneficiant els éssers vius que havien evolucionat per adaptar-se a l'escassetat d'aigua.

Les restes fòssils permeten saber que els paracerateris compartien aquest àrid hàbitat amb animals de gran mida com ara calicoteris (un grup de perissodàctils) o entelodonts (relacionats amb els porcs actuals). Els depredadors també eren de grans dimensions, amb l'aparició de hienodonts (un grup de creodonts) i amfiquiònids (un grup de carnívors).

Fòssils[modifica | modifica el codi]

Hsanda Gol, a Mongòlia, destaca pel nombre de fòssils de paracerateris que s'hi han trobat.

S'han trobat restes fòssils de les diferents espècies de Paraceratherium a l'Índia, al Kazakhstan, a Mongòlia, al Pakistan, i a la Xina. Els primers fòssils de paracerateris foren descoberts al Pakistan a la dècada del 1900, en estrats del Miocè inferior de la formació de Chitarwata. La troballa més recent tingué lloc gairebé un segle més tard, quan es descobrí l'espècie, P. yagouensis, en estrats del Catià de Dongxiang. Tanmateix, el jaciment més important pel que fa als paracerateris és el de Hsanda Gol.[13]

Hsanda Gol[modifica | modifica el codi]

Article principal: Hsanda Gol

La formació de Hsanda Gol (pronunciat [ʃændə ɡɒl]) és un jaciment paleontològic situat a la part mongol del desert del Gobi, especialment conegut per la seva riquesa en fòssils de mamífers de l'època de l'Oligocè, com ara hienodonts, entelodonts o els fòssils més complets coneguts de paracerateris. Entre aquests últims es troba un esquelet únic de paracerateri que havia mort dempeus. Probablement degué morir atrapat en sorra movent, i la posició de les potes indica que estava lluitant per escapar-se'n.[13]

L'exploració paleontològica del segle XIX i prinipis del segle XX s'havia concentrat principalment en jaciments europeus i nord-americans, com les fosforites del Carcí o la formació de Hell Creek. Tanmateix, Roy Chapman Andrews, del Museu Americà d'Història Natural, aconseguí reunir fons per fer una expedició al desert del Gobi, fins aleshores ignorat pels perills que representava. Andrews esperava trobar al Gobi la baula perduda entre els simis i els humans. El que descobrí fou uns estrats que permeteren ampliar molt la informació coneguda sobre la fauna asiàtica de l'Oligocè. Tanmateix, la recerca científica a Hsanda Gol es veié interrompuda el 1930 a causa de la inquietud política de la zona, i el jaciment no tornà a quedar obert als científics estrangers fins als anys noranta.[13]

Espècies[modifica | modifica el codi]

El gènere Paraceratherium fou descrit pel paleontòleg britànic Clive Forster Cooper el 1911.[2] Els primers fòssils del gènere foren descoberts a l'oest del Pakistan. Des d'aleshores se n'han descrit diverses espècies, i algunes espècies anteriorment classificades en altres gèneres han estat reubicades.[19] Les relacions entre espècies i entre gèneres dins dels indricoterins encara estan sent revisades, de manera que la seva classificació podria variar en el futur.

Paraceratherium bugtiense[modifica | modifica el codi]

Descrita per Pilgrim el 1910. Visqué durant el Miocè inferior al Pakistan, on se'n trobaren fòssils a la formació de Chitarwanda del Balutxistan.[2] És l'espècie tipus del gènere Paraceratherium i Baluchitherium osborni, descrit el 1913, n'és un sinònim. Deu el seu nom als monts Bugti, la regió on se'n trobà el fòssil original, un maxil·lar inferior complet d'un exemplar adult.[2]

Paraceratherium orgosense[modifica | modifica el codi]

Descrita per Chiu el 1973, originalment com a Dzungariotherium orgosense.[20] És l'espècie més gran de totes, i les seves dents són un 25% més grans que les de P. transouralicum. Se'l coneix a partir d'estrats de l'Oligocè mitjà i superior de Xinjiang, al sud-oest de la Xina.[9] Té tres sinònims: Dzungariotherium orgosense, Dzungariotherium turfanense i P. lipidus. Tot i que existeixen petites diferències en les proporcions del crani (degudes possiblement a un dimorfisme sexual, totes les varietats s'han trobat en indrets propers i tenen ganxos distintius a les dues primeres molars superiors.[20]

Paraceratherium prohorovi[modifica | modifica el codi]

Descrita per Borissiak el 1939. Visqué al Catià i el Miocè inferior al Kazakhstan. Se n'han trobat mandíbules i cranis. El seu crani es diferencia del de P. bugtiense en què és més alt, el sostre del crani és més arquejat, l'arc zigomàtic és més prim i recte, i els còndils occipitals es projecten cap enrere. Mentrestant, la mandíbula de P. prohorovi és recta, a diferència de la de P. bugtiense, que es corba ventralment.[8]

Paraceratherium sui[modifica | modifica el codi]

Descrita per Ye et al. el 2003. Visqué durant l'Catià a la regió de Xinjiang al nord-oest de la Xina, on se n'han trobat fòssils a la formació de Halamagai. Els seus holotips són un parell de maxil·lars inferiors fragmentaris amb les incisives trencades. És similar a P. bugdiense en la morfologia general de les dents i la mandíbula, però es caracteritza per una mida molt superior, una branca mandibular proporcionalment molt més profunda, i una símfisi molt més corbada. Les seves dents premolars eren molariformes. El seu nom és en honor a Jianfeng Sui.[8]

Paraceratherium transouralicum[modifica | modifica el codi]

Crani de P. transouralicum.

Descrita per Pavlova el 1922. Visqué durant l'Oligocè mitjà i superior. Fou l'espècie amb la major difusió geogràfica, estenent-se pel Kazakhstan,[21] Mongòlia i el nord de la Xina. Segons Lucas i Sobus, Baluchitherium grangeri, Indricotherium asiaticum i Indricotherium minus en són sinònims. El seu nom específic significa «de més enllà dels Urals».

Paraceratherium yagouense[modifica | modifica el codi]

Descrita per Qiu et al. el 2004 a partir de fòssils trobats a la formació de Jiaozigou, a la Xina. Visqué durant l'Catià i possiblement també al Miocè inferior. Era una de les espècies més petites, de mida similar a la de P. bugtiense, però amb un musell molt més curt. El seu nom fa referència a l'indret on se'n trobaren els fòssils, un barranc anomenat Yagou al comtat de Dongxiang.[9]

Nom del gènere[modifica | modifica el codi]

Crani de Baluchitherium.

Al llarg dels anys, s'han anat descrint diverses espècies en el si de la subfamilia dels indricoterins. Les més importants eren Paraceratherium (descrita el 1911), Baluchitherium (1913) i Indricotherium (1915). Baluchitherium és considerat actualment un sinònim o bé de Paraceratherium o bé d'Indricotherium.

Tanmateix, hi ha discussió sobre si Indricotherium és diferent de Paraceratherium. En la seva revisió del 1989 de la subfamília dels indricoterins (vegeu més avall), Lucas i Sobus afirmen que són sinònims i que les diferències són com a màxim al nivell d'espècie. Lucas i Sobus argumenten que les diferències no són més que un exemple de dimorfisme sexual, i segons ells, els Indricotherium, més grans i amb incisives més grans, serien els mascles i els Paraceratherium, més esvelts, serien les femelles.[19] Altres científics s'han oposat a aquesta teoria, basant-se en la forma del crani, el maxil·lar inferior i la majoria dels ossos de les potes.

Si són considerats com a membres del mateix gènere, Indricotherium esdevindria un sinònim júnior de Paraceratherium car, segons el principi de prioritat de la classificació científica, la primera publicació, i per consegüent el nom vàlid més antic, té prioritat. Paraceratherium és anterior a Indricotherium.

Segons Lucas i Sobus, els gèneres Thaumastotherium, Aralotherium i Dzungariotherium també són sinònims de Paraceratherium.[19] La hipòtesi de la sinonímia de Dzungariotherium amb Paraceratherium s'ha trobat amb l'oposició de paleontòlegs xinesos, notablement els descriptors de P. sui i P. yagouensis.[9][8] Cal destacar que aquestes dues espècies foren descrites després de la revisió de Lucas i Sobus, i que per tant no hi foren preses en compte. Tanmateix, la majoria del món paleontològic continua utilitzant el model de Lucas i Sobus.

En documentals[modifica | modifica el codi]

Una cria de paracerateri i la seva mare són uns dels protagonistes del tercer episodi de la sèrie de paleontologia de la BBC Walking with Beasts. L'episodi narra el naixement i posterior creixement de la cria.

L'episodi comença amb la mare donant a llum en la nit després de dos anys de gestació. El naixement de la cria, que és un mascle, aviat atreu l'atenció de dos depredadors que arriben de la foscor: es tracta d'un parell de Hyaenodon que intenten distreure la mare per poder arribar a la cria. La mare la protegeix mantenint-la entre les seves potes, on els Hyaenodon no poden arribar. Malgrat la persistència dels creodonts, la mare aconsegueix protegir la cria fins que finalment se'n van.

A Walking with Beasts

Com que la cria encara no està acostumada a mantenir-se dempeus, es passa el seu primer matí aprenent a caminar. Després es posa a mamar de la seva mare, de la qual dependrà durant la totalitat dels seus primers tres anys de vida. Quan la seva mare no hi és, el seu instint li dicta fer-se el mort, romanent totalment immòbil per no cridar l'atenció dels depredadors. Més endavant, la seva mare decideix abandonar el canyó en què donà a llum i sortir a les grans planes on viuen els paracerateris adults.

Delerosa per explorar el nou terreny, la cria es troba amb un Amphicyon, que l'espanta. A les planes, la cria desenvolupa les seves habilitats de supervivència imitant tot el que fa la seva mare. Apareix un paracerateri jove; es tracta del germà gran de la cria, però la mare el foragita perquè només es pot permetre cuidar d'un fill a la vegada. Quan la cria es torna a separar de la mare intentant menjar fulles, no s'adona de la presència d'un Hyaenodon. Tanmateix, el predador ataca i mata finalment un calicoteri, tot i que després un grup d'entelodonts li roben la presa.

Comença l'època de sequera, que provoca que la mare deixi de produir llet. Quan la cria intenta mamar, la mare li ho impedeix. Quan cau la nit, ambdós es mouen per buscar aigua guiats per una femella vella que se'ls ha unit. Gràcies a l'experiència de la femella vella, arriben al que queda d'un llac gairebé sec. La mare torna a produir llet. Setmanes més tard, arriba l'època de pluges que omple els llacs i els rius. Precisament, els paracerateris es veuen obligats a creuar un riu per arribar a l'aliment. La cria és capaç de travessar el riu sense problemes, però té moltes dificultats per pujar a la riba a l'altra banda, a causa del seu pes. Tanmateix, ho aconsegueix.

Quan la cria compleix un any, la mare deixa d'alimentar la cria amb llet, i aquesta ha de començar a menjar fulles. Quan la mare torna a tenir l'estre, un mascle s'intenta aparellar amb ella. Aleshores apareix un altre mascle i els dos mascles combaten. El triomfador es dirigeix a aparellar-se amb la femella, i la cria intenta evitar-ho sense èxit.

La femella es queda embarassada. Dos anys més tard, quan està a punt de donar a llum de nou, la mare foragita la cria igual que ho féu amb el seu germà. La cria, que ara ja és un mascle jove, es veu obligada a aventurar-se tota sola pel món. Poc després, el mascle es fereix una cama i intenta tornar amb la seva mare. Aquesta el torna a foragitar, però el mascle aconsegueix sobreviure fins que se li cura la cama. Gràcies a la seva mida, ara ja és capaç de cuidar-se a si mateix.[22]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «The Paleobiology Database. Informació taxonòmica i de distribució sobre plantes i animals fòssils.» (en anglès).
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Forster Cooper, C.. «Paraceratherium bugtiense, a new genus of Rhinocerotidae from Bugti Hill of Baluchistan -preliminary notice.» (en anglès). Ann. Magazine of Natural History, vol. 8, 8, 1911, pàg. 711-716.
  3. Microsoft Encarta. «Mammal» (en anglès). Encarta. Microsoft Corporation, 2007. [Consulta: 30-04-2008].
  4. «Why Are Lions Not As Big As Elephants?» (en anglès). Science Daily, 2002.
  5. 5,0 5,1 5,2 «Indricothere» (en anglès). Animal wildfacts. ABC. [Consulta: 19-04-2008].
  6. 6,0 6,1 «Indricotherium» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 23-09-2011].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 «Indricothere evidence» (en anglès). FactFiles. Australian Broadcasting Corporation, 2002. [Consulta: 30-04-2008].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Ye et al.. «Discovery of Paraceratherium in the northern Junggar basin of Xinjiang». Vertebrata Palasiatica, vol. 41, 3, 2003, pàg. 220-229.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Qiu et al.. «Indricotheres (Perissodactyla, Mammalia) from Oligocene in Linxia Basin, Gansu, China». Vertebrata Palasiatica, vol. 42, 3, 2004, pàg. 177-192.
  10. Prakash, S.. «Findings: Remembering Indricothere» (en anglès). The Tartan, 24-03-2008. [Consulta: 23-09-2011].
  11. 11,0 11,1 BBC. «Paraceratherium transouralicum». Wildfacts. BBC, 2002. [Consulta: 30-04-2008].
  12. «White Rhinoceros» (en anglès). Zoo de Honolulu. [Consulta: 23-09-2011].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 Haines, Tim. «Land of Giants». A: Walking with Beasts. Londres: BBC Books, 2001 [Consulta: 1 maig 2008]. 
  14. Kazlev, Alan. «The Oligocene». Paleos, 2002. [Consulta: 30-04-2008].
  15. Kazlev, Alan. «The Cenozoic». Paleos, 2002. [Consulta: 30-04-2008].
  16. Oligocene Climate. Paleomap Project.
  17. «Ocean Cores May Give Clues on Climate Change». SpaceDaily, 2002. [Consulta: 01-05-2008].
  18. Oligocene Period - American Museum of Natural History
  19. 19,0 19,1 19,2 S.G. Lucas & J.C. Sobus. «The Systematics of Indricotheres (dins The Evolution of Perissodactyls. Prothero, D. (Oxford University Press)». , pàg. 182-191.
  20. 20,0 20,1 Chiu, Z. Z.. «A new genus of giant rhinoceros from Oligocene of Dzungaria, Sinkiang». Vertebrate Paleontology Asiat., vol. 11, 2, 1973, pàg. 182-191.
  21. Tertiary Mammals at PIN
  22. BBC. «Walking with Beasts». Walking with Beasts al web de l'ABC. BBC, 2002. [Consulta: 30-04-2008].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Forster Cooper, C.. The extinct rhinoceroses of Baluchistan. Philosophical Transactions of the Royal Society. 223, pàg. 569-616, 1934. 
  • Forster Cooper, C.. Giant rhinoceros from Loping, Yunnan, and discussion on the taxonomic characters of Indricotherium grangeri. Vert. Pal. Asiat. 6 (1), pàg. 57-71, 1962. 
  • Xu, Y. X.; Wang, J. W.. New materials of giant rhinoceros. Mem. Inst. Vert. Paleont. Paleoanthrop. 13, pàg. 132-140, 1978. 
  • Lucas, S. G.; Sobus, J. C.. The Systematics of Indricotheres (dins The Evolution of Perissodactyls. Prothero, D. (Oxford University Press). Oxford University Press, 1989. 
  • Lucas, S. G.. Chinese Fossil Vertebrates. Columbia University Press, 2001. ISBN 0231084838. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]