Ulysses S. Grant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ulysses S. Grant
Ulysses S. Grant

Mandat
4 de març de 1869 – 4 de març de 1877
Vicepresident(s)   Schuyler Colfax (1869-1873)
Henry Wilson (1873-1875)
Cap (1875-1877)
Precedit per Andrew Johnson
Succeït per Rutherford B. Hayes

Naixement 27 d'abril de 1822
Ohio Point Pleasant (Ohio, Estats Units)
Mort 23 de juliol de 1885 (als 63 anys)
Mount McGregor (Nova York), Estats Units
Partit polític Republicà
Parella Julia Dent Grant
Professió Militar
Nacionalitat Nord-Americana
Religió Metodista
Signatura UlyssesSGrantSignature.png

Ulysses S. Grant, nascut Hiram Ulysses Grant (Point Pleasant, Ohio, 1822 – Wilton, Nova York, 1885), fou el 18è President dels Estats Units des de 1869 fins a 1877, fruit del seu èxit com a comandant militar a la Guerra Civil dels Estats Units. Sota el lideratge de Grant, l'Exèrcit de la Unió va vèncer l'Exèrcit de la Confederació; tant la guerra i la secessió s'acabaren amb la rendició de l'exèrcit comandat per Robert Lee a Appomattox. Com a president, Grant va dirigir els radicals del Partit Republicà, que pretenien eliminar els vestigis del nacionalisme de la Confederació, abolir l'esclavitud, protegir la ciutadania dels afroamericans i derrotar el Ku Klux Klan. La seva política internacional estava orientada a incrementar l'intercanvi i la influència dels Estats Units, mentre es mantenia en pau amb la resta del món. Encara que el 1872 el Partit Republicà es fragmentà en dos, ja que els reformistes l'acusaven de corrupció, Grant tornà a guanyar les eleccions rotundament. Durant el seu segon mandat l'economia del país estava devastada pel Pànic del 1873 i certes investigacions evidenciaven escàndols de corrupció a l'administració. Els conservadors blancs van recuperar els governs dels Estats meridionals i els Demòcrates van prendre el control de la Cambra de Representants federal. Quan Grant abandonà la Casa Blanca el 1877, les seves polítiques de Reconstrucció encara no s'havien complert.

Un soldat de carrera, Grant es va graduar a l'Acadèmia Militar dels Estats Units a West Point (Nova York) i va servir a la intervenció nord-americana a Mèxic. El 1861, quan esclatà la Guerra Civil, es va reincorporar a l'Exèrcit de la Unió. L'any següent s'ascendí Grant a general major, que prengué el control de Kentucky i la major part de Tennessee. Després va donar la victòria a les forces de la Unió després dels contratemps inicials a la Batalla de Shiloh, on es guanyà la reputació de comandant agressiu. El juliol de 1863 Grant va derrotar els exèrcits de la Confederació i s'apoderà de Vicksburg, amb la qual cosa la Unió va guanyar-se el control del riu Mississippi i va dividir la Confederació en dos. Acabada la Batalla de Chattanooga (finals del 1863), el President Lincoln promocionà Grant a tinent general i comandant de tots els exèrcits de la Unió. Com a comandant, Grant es va enfrontar a Robert Lee en un seguit de batalles violentes al llarg del 1864, que acabaren per assetjar Lee a Petersburg (Virgínia). Durant l'assetjament, Grant coordinà una sèrie de campanyes devastadores operades pels generals William Tecumseh Sherman, Philip Sheridan i George Henry Thomas. Finalment, l'Exèrcit de la Unió aconseguí penetrar les trinxeres de Lee i capturà Richmond (Virgínia) l'abril del 1865. Lee, amb les seves forces completament reduïdes, es va rendir a Grant a Appomattox així que la Confederació col·lapsava. La majoria d'historiadors han aclamat la genialitat de l'estratègia militar de Grant, malgrat les baixes sofertes.

Després de la Guerra Civil, Grant serví dos termes com a president, en els quals va treballar per estabilitzar la nació durant la turbulenta era de la Reconstrucció que succeïa la Guerra Civil. Va enfortir les lleis que protegien els drets civils i va lluitar contra el Ku Klux Klan. Grant va fomentar l'aprovació de la Quinzena Esmena, que garantia als afroamericans el dret a vot. Amb l'ajut de l'exèrcit va construir el Partit Republicà al sud, basat en votants negres, immigrants del nord ("Carpetbaggers") i blancs natius del sud que hi donaven suport ("Scalawags"). En conseqüència, el 1870 els afroamericans obtingueren representació al Congrés per primera vegada en la història dels Estats Units. Encara que els afroamericans es veieren beneficiats políticament i obtingueren més drets civils a principis dels anys 70, quan Grant abandonà el càrrec presidencial el 1877 els Demòcrates havien recuperat el control dels governs estatals al sud i la majoria de negres perderen el seu poder polític durant gairebé un segle. La política de Grant referent als indis americans era pacífica: reduí la violència envers els natius i es fundà la Board of Indian Commissioners; tanmateix, el conflicte amb els amerindis continuà i culminà a la Batalla de Little Bighorn. A la llarga, fins i tot els qui donaven suport a Grant admeteren que les polítiques havien sigut insatisfactòries. La reputació de Grant caigué quan l'economia nord-americana es desplomà en la primera depressió industrial dels Estats Units, coneguda com el Pànic del 1873. Al seu segon terme Grant s'enfrontà a una sèrie d'investigacions sobre corrupció al Congrés, incloent dos suborns a membres del govern.

La política internacional de Grant, dirigida pel Secretari d'Estat Hamilton Fish, es caracteritzà per la resolució de les Reclamacions d'Alabama i evità la possible guerra amb Espanya per l'incident del Virginius, encara que l'annexió de la República Dominicana fou un fracàs. Les mesures que prengué Grant com a resposta al Pànic del 1873 van alleujar econòmicament les cases de banca novaiorqueses, però no evitaren la depressió industrial dels cinc anys següents. Després d'abandonar la Casa Blanca, Grant es va embarcar en una gira mundial de dos anys que inclogué moltes recepcions entusiàstiques. El 1880 intentà, sense èxit, un tercer terme presidencial. Ara bé, les seves memòries, escrites poc abans de morir, foren un èxit crític i popular, i la seva mort encoratjà l'efusió d'un dol nacional. Fins fa poc, els historiadors han classificat Grant pràcticament com el pitjor president; la seva reputació va caure en picat pels escàndols de corrupció i per la seva política conservadora i deflacionista durant el Pànic del 1873. Tot i això, la seva fama entre els estudiosos ha millorat significativament els darrers anys, ja que els drets civils, la persecució del Ku Klux Klan i l'enfortiment dels drets de vot són punts a favor del renom de Grant.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]



Càrrecs públics
Precedit per:
Andrew Johnson (R)
President dels Estats Units
Escut dels Estats Units d'Amèrica

4 de març de 1869 - 4 de març de 1877
Succeït per:
Rutherford Birchard Hayes (R)


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ulysses S. Grant Modifica l'enllaç a Wikidata