Usuari:Meslo/proves

Intervencions en la restauració de monuments.

Som davant d'un home, doncs, polifacètic, amb múltiples interessos, que el conduiran, també, a preocupar-se per la restauració dels edificis medievals com una de les accions a escometre en el camp de la recuperació dels signes identitaris de la nació catalana, ja que es mou en un context en què els pobles d'Europa cerquen les seves arrels en aquest passat medieval. Aquesta tasca, que desenvoluparà de manera intermitent al llarg de les primeres dècades del segle xx, respon a un profund coneixement de l'arquitectura catalana antiga i medieval i parteix d'un estudi acurat de les obres, fet amb rigor científic. No només tenia una important formació com a arquitecte o historiador de l'art, tal com hem anat veient, sinó també com a enginyer, matemàtic, etc.

Cal tenir en compte que Puig i Cadafalch, des del seu càrrec de regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va promoure la creació de la Junta Autònoma de Museus, que a partir del 1907 va esdevenir la Junta de Museus de Barcelona, presidida per ell mateix. Durant els primers anys del segle XX es van crear també l'Institut d'Estudis Catalans, el Servei de Catalogació de Monuments, etc. Amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d'abril de 1914 l'Institut d'Estudis Catalans va poder començar a treballar d'una manera eficaç, des del començament es va donar molta importància tant a la catalogació com a l'actuació als monuments amb la finalitat d'afavorir-ne la conservació.La vinculació de Puig amb aquests organismes feu que el seu criteri fos decissiu en moltes de les actuacions a sobre de l' patrimoni arquitectònic català durant aquest període.

Influències rebudes

Puig i Cadafalch es veurà influenciat, a l'hora d'emprendre accions de restauració, per les diverses tendències que al llarg del segle xix es van anar perfilant a Europa i que marcaran les pautes d'actuació durant bona part del segle xx. D'una banda, a França, país molt sensibilitzat amb el tema de la restauració arran de les destrosses provocades durant el període de la revolució del 1789, que va conduir a una creixent preocupació per preservar els monuments i objectes del passat nacional, hi trobem una tendència cap a la restauració estilística que s'estendrà per tot Europa, defensada ja des de la Comissió de Monuments Històrics pels primers inspectors generals de l'estat, Ludovic Vitet (1802-1873) i Prosper Mérimée (1803-1870), sobretot per aquest segon, que va ocupar el càrrec entre el 1833 i el 1860..

Tanmateix, l'arquitecte Eugène Viollet-le-Duc (1814-1879) va ser qui va instaurar realment els principis de la restauració estilística, concebuda no de manera romàntica sinó racional i científica, tant a través de les seves intervencions en els edificis com dels seus escrits. La restauració havia de basar-se en el coneixement de les formes, estils i materials de l'edifici. Calia posar-se al lloc de l'arquitecte medieval i pensar com hauria actuat ell al moment actual.

La postura de Viollet, però, va trobar oposició, amb fortes controvèrsies, tant a França com a la resta d'Europa. Ja abans, a Anglaterra, John Ruskin (1819-1900), crític d'art, havia defensat una postura radicalment diferent a la de Viollet i els seus precursors. Per a ell, el monument s'havia de conservar respectant la petjada que el pas del temps hi havia imprès, perquè era això el que li donava el caràcter d'autenticitat i de document.

Un altre posicionament enfront de la restauració de monuments que també va influir en Puig i Cadafalch, desenvolupat a final del segle xix a Itàlia, és el Restauro Storico, que pretenia la restauració de l'edifici a través de la reconstrucció a partir de conèixer-ne la història. Calia fer un estudi de tots els documents disponibles. Però el cert és que era un tipus d'actuació molt propera a la de la restauració estilística i alguns entesos la veien igual de perillosa (A. Annoni).

Paral·lelament, apareix la figura deCamilo Boito (1836-1914), que es mou entre el pensament de Viollet-le-Duc i el de John Ruskin. És el moment de la creació de l'Estat italià, quan cal unificar els criteris de restauració. Ell cerca una arquitectura que representi la nova identitat nacional i trobarà aquest referent en el romànic. Elabora una sèrie de criteris que facilitaran l'establiment d'una legislació. D'una banda, recull de Ruskin el rebuig per la restauració en estil, i dóna prioritat a les actuacions de conservació. De l'altra, troba interessant la visió rigorosament positivista d'estudi de l'arquitectura gòtica de Viollet, però no n'accepta ni la reconstrucció ni l'eliminació d'elements afegits al llarg dels diferents moments de la història de l'edifici.

«	Un edifici ha de ser abans consolidat que reparat, abans reparat que restaurat, abans restaurat que embellit, evitant renovacions i afegits	»
— Frase atribuïda a Camilo Boito,

Gustavo Giovannoni (1873-1947) va anar més enllà amb el Restauro Scientífico, recomanant la consolidació i el manteniment de l'edifici, donant-li prioritat, però a més respectant tots el afegits, que només es podien eliminar en cas que fossin insignificants. Donava també molta importància a l'ambient i el conjunt, a aquells elements que envoltaven el monument, mostrant també molt interès per les arquitectures menors, el sanejament dels centres històrics, etc.

A Catalunya es van rebre aquestes influències diverses, donant lloc a diferents tipus d'actuacions, que anaven des de l'anastilosis en edificis clàssics, consolidacions, trasllats de monuments o de parts dels mateixos, fins a reconstruccions estilístiques d'edificis medievals, amb un grau variable de respecte per l'edifici original.

En aquest sentit no podem deixar d'esmentar la figura d'Elies Rogent(1821-1897), fidel seguidor de les teories de Viollet-le-Duc. La seva influència en els restauradors de l'època va ser molt gran, també en Puig, el qual, format entre Catalunya i França, es va veure molt influenciat per les idees d'aquest arquitecte i tal com ja hem vist professor seu, que cercava, en ple moment de la Renaixença, les arrels catalanes en el seu passat medieval. L'obra culminant de Rogent a on podem veure aplicats tots aquests criteris és la restauració del Monestir de Ripoll, per a la qual va elaborar un primer projecte el 1865 i un altre de definitiu el 1886, aprovat per l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.

Criteris d'actuació

Puig, gran coneixedor, com hem anat veient, de l'arquitectura antiga i medieval catalana, va construir un model científic d'aproximació al monument, seguint la manera de fer de Viollet-le-Duc i de Rogent, que destacava la importància de conèixer a fons l'edifici, tant pel que fa a estructura i estètica com en el terreny documental. Era molt conscient del retard que es patia a Catalunya respecte dels països europeus: els documents, guardats en arxius i biblioteques amb pocs recursos, eren de difícil accés i això dificultava molt la tasca dels investigadors que volessin fer un treball científic rigorós. En aquest camp, les seves aportacions van ser molt valuoses.

El seu treball d'investigació el duia a cercar l'essència de l'edifici primer o forma autèntica del monument. Calia conèixer-ne, doncs, la història, reconstruir-ne el passat, per poder eliminar l'obra morta, aquelles parts supèrflues que n'amagaven l'estructura primera. Eliminar-ne aquestes parts no era modificar-lo, sinó alliberar-lo d'elements inútils per recuperar-ne l'esplendor. No obstant això, s'havien de respectar tots aquells afegits d'èpoques modernes que donessin valor a l'obra. Influït per l'École Nationale des Chartes, considerava que s'havia de tenir també en compte que el monument com a tal esdevenia un document històric que s'havia de valorar en aquest sentit.. Aquestes són les seves paraules:

«	La Tasca de la nostra època d'anàlisi i de crítica és fer ressortir, respectant-lo, l'art de tants avantpassats, destruint l'obra morta que les amaga, sense fer caure ni una pedra que hagi tingut vida; és tornar a sa bellesa primera l'obra antiga, tot conservant les que, com a flors arrapades a la pedra, hi hagin nascut en èpoques més modernes	»
— J. Puig i Cadafalch,

D'altra banda, les seves actuacions recollien el pensament de Giovannoni pel que fa a la relació entre el monument i l'entorn urbanístic, que s'havia d'adequar a fi de potenciar-ne el valor. Calia integrar-los en la trama urbana,, trobar un equilibri entre no permetre que es veiessin ofegats per l'entorn i descontextualitzar-los eliminant-ne les obres menors del voltant. Som davant d'un home que va saber agafar els diferents pensaments de la seva època i que va intentar assolir uns criteris d'actuació el més coherents possibles. A nivell teòric les seves aportacions van ser molt interessants i modernes, basades en l'estudi rigorós i científic dels documents per reconstruir la història de cada edifici i en l'elaboració de molts dibuixos en alçat i planta, que permetien visualitzar tant les actuacions a dur a terme com reconstruccions ideals dels edificis, que servien per ubicar-se millor en l'espai, per entendre les construccions,etc., sense implicar que s'haguessin de dur a terme a la realitat. Encara que les seves actuacions en alguns moments van resultar contradictòries pel que fa al seu pensament, en part perquè cada situació requeria prendre decisions concretes, en part per la pròpia resistència dels equips de treball que no entenien certes maneres d'actuar. En aquest sentit resulta interessant la correspondència amb mossèn Masdeu, durant el procés de restauració de Sant Joan de les Abadesses. En una de les cartes, Puig comentava que els paletes havien destruït la trenca d'aigües de l'absis lateral, demanat-ne la recuperació si era possible, i exhortant-los a tenir en compte que s'havia de treballar des del respecte a l'obra antiga.

Intervencions

Les intervencions de Puig en la restauració de monuments en alguns casos van ser directes, en d'altres es va limitar a participar en l'elaboració del projecte, sense arribar-ne a executar l'obra, feta per altres. A continuació parlarem una mica de les actuacions més importants, de com es van dur a terme i en què varen consistir, encara que cal esmentar que no van ser grans projectes, com és el cas d'Elies Rogent en la restauració del monestir de Ripoll. Les més interessants foren, potser, les fetes a Sant Joan de les Abadesses i a Santa Maria de la Seu d'Urgell, també fou important el seu paper en el conjunt de les esglésies de Terrassa.

L'església de Santa Maria a Sant Martí Sarroca (1906-1907)

Església de Santa Maria a Sant Martí de Sarroca.

L'actuació a l'església de Santa Maria a Sant Martí Sarroca, va ser-ne la primera obra de restauració important documentada. Va rebre l'encàrrec des de l'església. Va consistir en l'eliminació de la sagristia que s'havia afegit a la capçalera, reparant-ne l'interior i l'exterior, amb eliminació d'enguixats. El retaule barroc de l'absis va ser eliminat, però no el retaule gòtic de Jaume Cabrera o el cimbori barroc de sobre el creuer. Igualment van ser respectades dues capelles laterals i la portada, fetes al segle xvii i una capella afegida al transsepte nord durant el segle xviii. L'arquitecte va dissenyar per a l'interior un altar i una trona, però van desaparèixer a la Guerra Civil.. Tot i les parts eliminades, Joan Bassegoda la va qualificar d' actuació exemplar, encara que el cert és que podem veure en ella un tipus d'intervenció en la que percebem una certa contradicció amb el seu pensament, reflexat en els escrits.

El monestir de Sant Benet de Bages (c.1908-1911).

Monestir de Sant Benet de Bages

L'actuació al monestir deSant Benet de Bages, situat a Sant Fruitós de Bages, va venir a través de l'encàrrec del seu propietari i amic, el pintor Ramon Casas. Per Puig va ser una oportunitat de poder aprofundir en l'estudi del conjunt arquitectònic. La intervenció va consistir en habilitar una part de l'edifici com a zona residencial. D'altra banda també va eliminar un cos d'època moderna adossat al claustre romànic, situat a on abans hi havia la sala capitular. Les seves actuacions en aquest monument van ser qualificades per Fortià Solà, ja el 1914, de molt poc afortunades, ja que a més a més va afegir certs elements historicistes i en va eliminar d'altres, com per exemple els altars..

Sant Joan de les Abadesses (1912-1917)

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

La restauració del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que ja havia tingut una primera intervenció en aquest sentit el 1891, però sense el ressò de Ripoll i que va durar uns cinc anys, amb intervencions en la zona del claustre i substitució de cobertes, fou un encàrrec de l'església, del llavors bisbe de Vic Josep Torras i Bages. Tanmateix es va poder comptar, com la vegada anterior, amb la col·laboració del Centre Excursionista de Catalunya, des del que es van recollir diners per iniciar-ne la restauració. Per aquesta segona etepa del projecte de restauració Puig i Cadafalch va fer una sèrie d'estudis en planta i alçat de com havia estat l'edifici del segle XII, el qual s'havia ampliat al segle XV, després d'un terratrèmol que va causar-ne l'enderroc de certes parts. Tot i que Puig parlava de la necessitat de conservar les flors arrapades a la pedra, es van modificar cobertes i es van eliminar alguns afegits de l'absis que desvirtuaven la planta de creu llatina del monument, es van arrencar els retaules que tapaven els arcs romànics i es van obrir les finestres de l'absis. A la part exterior es van respectar el campanar i les torres tal com estaven, aquestes últimes van fer pensar que possiblement hi havia hagut una galeria superior. Es van eliminar decoracions barroques a l'interior de l'edifici. A partir dels dibuixos fets per l'arquitecte es va justificar una actuació posterior feta a la postguerra i dirigida per Ramón Duran i Reynolds, que seria el responsable de l'estat actual del monument, molt malmès d'altra banda durant a Guerra Civil, amb la remodelació de la capçalera i l'eliminació del cambril.Cal esmentar que les investigacions en aquest monument van ajudar-lo a confirmar els lligams entre l'arquitectura catalana i francesa a l'edat mitjana.

Catedral de la Seu d'Urgell (1915-1919)

Catedral de la Seu d'Urgell

La restauració de la Catedral de la Seu d'Urgell va ser iniciada per Puig el 1915,que va deixar-la en mans de Jeroni Martorell a partir de 1920. Les adequacions es van acabar cap als anys setanta del segle XX. En un principi Puig i Cadafach es va oposar de manera contundent al projecte de restauració que havia elaborat Sanz Barrera, defensant que els arquitectes no podien modificar les obres realitzades pels avantpassats. Sanz Barrera, que havia rebut el segon premi a l'Exposició Nacional de Madrid de 1904 per aquest projecte, pretenia coronar les torres inacabades tant al transsepte com a ambdues bandes de la façana i afegir un pòrtic davant de la façana romànica, a més d'enderrocar cossos adossats i altres accions que suposaven una modificació total de l'edifici.

Puig i Cadafalch va supervisar-ne les primeres fases de la restauració, iniciant-ne el repicat de l'enguixat interior i reobrint les galeries romàniques del transsepte. Van ser desmuntats i venuts el cor, el retaule del segle XVII i els orgues per aconseguir fons per a les obres, encara que no es pot assegurar que Puig tingués res a veure amb aquestes eliminacions. El projecte de Puig oferia dues possibles solucions ideals per a la façana, basant-se en façanes del romànic italià: San Nicola de Bari o bé San Michele de Pavia. També va fer un estudi acompanyat de dibuixos de com devia ser la planta original de l'edifici i la capçalera. Quant a la part exterior del mateix, ni ell ni el seu successor en els treballs de restauració, Jeroni Martorell, no hi van intervenir gaire. La capçalera i els retaules barrocs van ser destruïts el 1936, durant la guerra. Martorell hi va intervenir a partir del 1925, seguint majorment els criteris de l'anterior. De 1955 a 1974 les tasques van ser encomanades a Francisco Pons Sorolla.

Monestir de Montserrat (1923-1930)

Monestir de Santa Maria de Montserrat

La intervenció de Puig al Monestir de Santa Maria de Montserrat va començar el 1925 amb la construcció d'un nou claustre, que es va situar al mateix lloc en que estava ubicat l'anterior, del segle xiv. El claustre, de dos pisos amb arcades de mig punt, es va construir amb maons i en estil romànic, remarcant els orígens de l'edifici, dins de la concepció que l'arquitecte tenia del romànic català. Es van realitzar obres d'excavació que van permetre entendre les característiques del monument. També va intervenir en altres accions, per exemple en la instal·lació del portal de l'església.

Va fer-ne diversos projectes de restauració. El primer consistia en una gran intervenció a nivell urbanístic que incloïa actuacions en les places i en la façana de l'edifici. En un altre, es preveia una actuació a gran escala al refetor, biblioteca, garatges, etc., que també implicava retornar l'església a la seva primerenca planta basilical. La guerra va impedir tirar endavant aquests projectes, que es conserven firmats pel seu autor a la Biblioteca de Catalunya i a Montserrat. Finalment es va actuar segons el projecte d'Antoni Falguera.

Esglésies de Sant Pere de Terrassa (A partir de 1917).

Església de Sant Miquel, part del conjunt de Terrassa

El conjunt arquitectònic format per les tres esglésies de Sant Pere de Terrassa, o Conjunt Episcopal d'Ègara, està reconegut com el més important de la primera arquitectura cristiana catalana. El paper de Puig i Cadafalch aquí va ser fonamental, tant en el reconeixement del seu valor històric, com en l'elaboració d'alguns dels projectes i en intervencions de restauració, però també controvertit. Va començar a interessar-se pel conjunt monumental quan tenia vint-i-dos anys, moment en que va ubicar la construcció tant dels absis de Sant Pere i Santa Maria com de l'església de Sant Miquel al segle ix .. Fins als anys noranta del segle xix el conjunt no va tenir massa interès per les Institucions. El 1895, en uns treballs de consolidació que van obligar a desplaçar alguns retaules, es van descobrir, entre altres troballes, pintures murals d'època gòtica al mur nord de Sant Pere, i un retaule de pedra amb pintures inserides. Des de la Comissió de Monuments de Barcelona es demanà a la Acadèmia de San Fernando la declaració del conjunt com a Patrimoni Nacional. El projecte va ser presentat davant del Ministeri de Foment d'Espanya el 1897, però no fou aprovat fins el 1931 Això va fer que les intervencions es frenessin. El 1906 Puig va fer una sèrie de sondatges a Sant Miquel que van conduir a la localització de les restes d'una suposada piscina baptismal. D'aquests treballs en tenim constància a través de les Actes del Patronat de Museus de Terrassa. Els seus estudis en aquest àmbit el van conduir a situar la datació per a tot el conjunt al segle vi.

església de Santa Maria, forma part del conjunt de Terrassa

J.Soler i Palet va informar al Patronat, al cap d'uns mesos, que Puig i Cadafalch s'havia ofert per executar els treballs arqueològics al conjunt monumental, però el projecte no es va posar en marxa fins el 1917. A partir d'aquell moment Puig va actuar en col·laboració amb el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments i de Jeroni Martorell, començant per Santa Maria, a on es va iniciar la neteja de la pedra de l'interior de l'edifici i a on es van descobrir uns frescos en una absidiola que explicaven la condemna, mort i inhumació de l'arquebisbe Thomas Becket de Canterbury, al braç sud del transsepte, amb un Crist en Majestat a la part superior. També es van trobar pintures a l'absis. Igualment van aparèixer mosaics a la part de davant de l'església, que van dur a Puig a pensar que el conjunt s'havia construït a sobre d'una antiga casa romana, i es va poder estudiar l'estructura de l'edifici primitiu. Respecte a Sant Miquel, el "descobriment" de la piscina baptismal va conduir ara a la seva reconstrucció i a la remodelació de l'espai per adequar-lo a la que devia haver estat la seva estructura primera. Les parts afegides i modificades van quedar reflectides en una làpida explicativa que es va afegir el 1929, amb dibuixos de l'arquitecte.

Es van fer altres actuacions: rebaixos de terra, intervencions dràstiques a l'exterior de Santa Maria, com per exemple una intervenció al sostre i campanar, etc. Després de la Guerra Civil els treballs van ser continuats per Jeroni Martorell. Les tasques efectuades en aquests monuments foren d'una gran complexitat.

Santa Maria, detall de l'absidiola amb els frescos que narren la condemna i mort de Tomàs Becket, per damunt veiem la representació de Jesucrist.

En les intervencions efectuades en aquest conjunt es van intentar seguir els corrents europeus del moment, fent feines de manteniment i consolidació, eliminant afegits que es van considerar sense valor i intentant assenyalar les parts reconstruïdes, com demostra la làpida instal·lada a Sant Miquel. Però el cert és que les actuacions van ser contradictòries, el fet de voler creure que a Sant Miquel hi havia una piscina baptismal va dur a datar l'edifici al segle vi, però la seva estructura demostra que està fet amb materials reaprofitats, i es preferible datar-lo en època carolíngia, cap al segle ix, encara que potser és un edifici ubicat a sobre de les restes d'un altre d'aquell període més antic. D'altra banda, cap a 1946 es va localitzar una pila baptismal a Santa Maria. L'existència a sota de Sant Miquel d'una cripta amb nombrosos enterraments fa que ara no hi hagi cap dubte de que va ser un edifici funerari. També les actuacions respecte als frescos localitzats en aquests edificis són qüestionables. Respecte a la datació per al conjunt, després de diverses discussions entre els que pensen en una datació d'època visigoda (Ainaud i d'altres) i els que defensen una datació posterior, del segle IX (Gómez Moreno), la conclusió més encertada és pensar en un conjunt molt antic que ha sofert nombroses intervencions al llarg dels segles, resultat de les empremtes que les diferents èpoques han deixat en ell.

Altres intervencions

• 1982: Restauració de la Creu de Terme de Mataró.
• 1892-1896: Restauració, també a Mataró, de les creus gòtiques de la Rambla de José Antonio i de la sala de sessions de l'ajuntament.
• 1898: Altar retaule de la capella del Santíssim Sagrament de Vilassar de Dalt, Capella del Sant Sagrament de la parròquia d'Argentona.
• 1908-1914: Reforma interior del Palau de la Generalitat, restauració de la Biblioteca de Catalunya.

Bibliografia

• Alcoy, Rosa; Beseran, Pere. Puig i Cadafalch i la restauració de monuments. Barcelona: Gràfiques Solà, 2000. 
• Albert Balcells. Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2003. ISBN 8477837025. 
• Lacuesta, Raquel. Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX) : les aportacions de la Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, 2000. ISBN 8477947430. 
• Barral i Altet, Xavier (a cura de). Josep Puig i Cadafalch : escrits d'arquitectura, art i política. 1. ed.. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2003. ISBN 8472837173. 
• Mancho, Carles. La peinture murale du Haut Moyen Âge en Catalogne (IX-X siècle). Brepols Publisher, 2012. 
• Puig i Cadafalch, Josep. Notes arquitectòniques sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Barcelona: Impremta La Renaixença, 1889.