Vés al contingut

Antonín Dvořák

Modifica els enllaços
Els 1.000 fonamentals de la Viquipèdia
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Antonín Dvorák)
Plantilla:Infotaula personaAntonín Dvořák
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(cs) Antonín Leopold Dvořák Modifica el valor a Wikidata
8 setembre 1841 Modifica el valor a Wikidata
Nelahozeves (Imperi Austríac) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r maig 1904 Modifica el valor a Wikidata (62 anys)
Praga (Imperi austrohongarès) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortaccident vascular cerebral Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Vyšehrad Modifica el valor a Wikidata
Membre de la cambra dels senyors d'Àustria
13 abril 1901 – Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Residènciabirth house of Antonín Dvořák (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióEscola d'orgue de Praga Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballArts escèniques, educació musical, composició, composició musical i composició musical Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Nova York
Cholina
Olomouc
Kroměříž Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor clàssic, compositor, violista, professor, pianista, pedagog musical, violinista, director d'orquestra, musicòleg, organista, catedràtic, virtuós Modifica el valor a Wikidata
OcupadorTeatre Provisional de Praga
National Conservatory of Music of America (en) Tradueix
Church of Saint Adalbert (en) Tradueix
Conservatori de Praga Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereMúsica clàssica i òpera Modifica el valor a Wikidata
MovimentRomanticisme musical Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsJosef Leopold Zvonař i Antonín Liehmann (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
AlumnesVítězslav Novák, Oskar Nedbal, Josef Suk, Camille Zeckwer, John Stepan Zamecnik, Emil Kühnel (en) Tradueix, Rudolf Friml, Franz Lehár, Jaroslav Kocian, Marion Cook, William Arms Fisher, Edwin Franko Goldman i Clara Anna Korn Modifica el valor a Wikidata
InstrumentOrgue, piano, violí i viola Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Trajectòria
* 1841 Neix a Nelahozeves, Bohèmia, el 8 de setembre
  • 1849 Ocupa un lloc en l'orquestra del seu poble
  • 1857 Matriculat en l'Escola d'orgue de Praga
  • 1862 Membre de l'Orquestra de l'Òpera Nacional
  • 1866 Una audició de La núvia venuda, de Smetana, li desperta l'interès per un nacionalisme musical txec.
  • 1873 Primer gran èxit com a compositor
  • 1876 Moren els seus tres fills grans
  • 1878 Amistat amb Johannes Brahms
  • 1884 Comença el seu prestigi internacional
  • 1891 Professor de composició en el Conservatori de Praga. Doctor honoris causa per la Universitat de Cambridge
  • 1892 Director del Conservatori de Nova York fins al 1895
  • 1893 Estrena en el Carnegie Hall de Nova York de la Simfonia del Nou Món
  • 1895 Retorn al seu país
  • 1901 Director del Conservatori de Praga
  • 1904 Mor a Praga l'1 de maig, d'una trombosi cerebral
Família
CònjugeAnna Čermáková Modifica el valor a Wikidata
FillsOtilie Suková, Magdalena Dvořáková, Otakar Dvořák Modifica el valor a Wikidata
ParesFrantišek Dvořák Modifica el valor a Wikidata  i Anna Dvořáková Modifica el valor a Wikidata
ParentsJiří Sobotka, net Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata
Lloc webantonin-dvorak.cz Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0006053 TMDB (persona): 1569361 FilmAffinity (persona): 195053871 IBDB (repartiment): 447817 Spotify: 6n7nd5iceYpXVwcx8VPpxF Apple Music: 219776 Last.fm: Antonín+Dvořák Musicbrainz: 819eaeb2-8dd8-48a5-ad07-0bcd137985ef Lieder.net (compositor): 3933 Discogs: 268272 IMSLP: Category:Dvořák,_Antonín Allmusic: mn0000768609 Project Gutenberg (autor): 37064
Find a Grave: 2220Modifica el valor a Wikidata

Antonín Leopold Dvořák (escolta escolta (?·pàg.)) (Nelahozeves, 8 de setembre de 1841 - Praga, 1 de maig de 1904) fou un compositor bohemi del Romanticisme.

Antonín Dvořák figura entre els compositors cabdals del segle XIX. El seu mèrit principal prové de la capacitat d'integrar la música popular de la seva Bohèmia natal i de la propera Moràvia (avui part de la República Txeca) dins l'àmbit de la música clàssica, i d'aquesta fusió en sorgí un llenguatge tardoromàntic de gran èxit, marcat per ritmes i inflexions folklòriques plenes de vitalitat. Els seus treballs inclouen música simfònica, cor, música de cambra, concerts i moltes òperes i altres peces orquestrals i vocals-instrumentals.[1]

Biografia

[modifica]

Primers anys

[modifica]
Lloc de naixement de Dvořák a Nelahozeves
Acta de naixement d’Antonín Dvořák de 1841 (SOA Praga)

Dvořák va néixer a Nelahozeves, prop de Praga, a l’Imperi Austríac. Nelahozeves era un petit nucli situat a tocar del riu Vltava, a uns seixanta quilòmetres de Praga, dins la Bohèmia de l’època, integrada en el vast i heterogeni Imperi austrohongarès. Es tractava d’un estat sostingut gairebé exclusivament per l’autoritat de l’emperador, amb capital a Viena, centre de llengua i cultura alemanyes. Tot i això, l’imperi aplegava una gran diversitat de pobles, cadascun amb la seva pròpia identitat lingüística i cultural, sotmesos al predomini de l’alemany, imposat com a llengua oficial. L’impacte de les guerres napoleòniques va actuar com a detonant d’un sentiment nacional fins aleshores contingut: progressivament, aquestes comunitats començaren a reivindicar la seva llengua i les seves singularitats, un procés que acabaria erosionant la cohesió imperial i conduint, amb el temps, a la seva desintegració.[2]

Antonín va ser el fill gran de František Dvořák (1814–1894) i de la seva esposa, Anna Dvořáková, nascuda Zdeňková (1820–1882).[3] František treballava com a hostaler, era intèrpret professional de cítara i carnisser. Anna era filla de Josef Zdeněk, l’algutzir del príncep de Lobkowicz.[4] Anna i František es van casar el 17 de novembre de 1840.[5] Dvořák fou el primer de 14 fills, vuit dels quals van sobreviure a la infantesa.[6] Dvořák fou batejat com a catòlic romà a l’església de Sant Andreu del poble. Els anys de Dvořák a Nelahozeves van nodrir la seva forta fe cristiana i l’amor pel seu patrimoni bohemi, que influí tan profundament la seva música.[7] El 1847, Dvořák va ingressar a l’escola primària i va aprendre a tocar el violí amb el seu mestre Joseph Spitz. Va mostrar ben aviat talent i habilitat, tocant en una banda del poble i a l’església.[8] František es mostrà satisfet amb els dons del seu fill. A l’edat de 13 anys, gràcies a la influència del seu pare, Dvořák fou enviat a Zlonice per viure amb el seu oncle Antonín Zdenĕk amb l’objectiu d’aprendre la llengua alemanya. La seva primera composició, la polca No m'oblidis en do (Polka pomněnka), podria haver estat escrita ja el 1855.[9]

Zlonice, en aquella època, era coneguda per la seva intensa activitat musical; tant el director del cor, Josef Toman, com el mestre de l’escola alemanya, Antonín Liehmann, eren músics de gran qualitat. Aquest últim dirigia també una orquestra i impartia classes particulars de música. Les seves nombroses composicions, que mostren influències tant dels clàssics com de la música popular bohèmia, van tenir segurament un paper destacat en la formació musical del futur compositor.[2]

Dvořák als 26 o 27 anys (1868)

Dvořák va rebre lliçons d’orgue, piano i violí del seu professor germanoparlant Antonín Liehmann. Liehmann també va ensenyar teoria musical al jove i el va introduir als compositors del moment; Dvořák sentia una gran consideració per Liehmann malgrat el temperament violent del seu mestre. Liehmann era l’organista de l’església de Zlonice i de vegades deixava Antonín tocar l’orgue durant els oficis.[10] Dvořák va continuar els estudis d’orgue i teoria musical a Česká Kamenice amb Franz Hanke,[11] que va estimular encara més el seu talent musical i es mostrava més comprensiu. A l’edat de 16 anys, a instàncies de Liehmann i Zdenĕk, František va permetre que el seu fill es dediqués a la música, amb la condició que orientés la seva carrera cap a la d’organista.[12] Després de traslladar-se a Praga el setembre de 1857, Dvořák va ingressar a l’Escola d'orgue de Praga, on va estudiar cant amb Josef Zvonař, teoria amb František Blažek i orgue amb Joseph Foerster. Aquest darrer no només era professor al Conservatori de Praga, sinó també compositor per a orgue; el seu fill Josef Bohuslav Foerster esdevindria un compositor més conegut.[13][14] Dvořák també va seguir un curs addicional de llengua per millorar el seu alemany i va treballar com a violista «extra» en nombroses bandes i orquestres, inclosa l’orquestra de la Societat de Santa Cecília.[15] Dvořák es va graduar a l’Escola d’Orgue el 1859, obtenint el segon lloc de la seva promoció.[16] Va sol·licitar sense èxit una plaça d’organista a l'Església de Sant Enric de Praga, però no es va desanimar i va continuar perseguint una carrera musical.[17]

El 1858 es va incorporar a l’orquestra de Karel Komzák, amb la qual actuà als restaurants de Praga i en balls.[18][19] L’alt nivell professional de l’ensemble va atreure l’atenció de Jan Nepomuk Maýr, que va contractar tota l’orquestra per a l’Orquestra del Teatre Provisional de Bohèmia. Dvořák hi va tocar la viola a partir de 1862. Dvořák gairebé no es podia permetre entrades per a concerts, i tocar a l’orquestra li va donar l’oportunitat d’escoltar música, principalment òperes.[20] El juliol de 1863, va participar en un programa dedicat al compositor alemany Richard Wagner, que va dirigir l’orquestra. Dvořák sentia una "admiració sense límits" per Wagner des de 1857.[21] El 1862, Dvořák va començar a compondre el seu Primer Quartet.[22] El 1864, Dvořák va acceptar compartir el lloguer d’un pis situat al districte de Žižkov de Praga amb cinc persones més, entre les quals el violinista Mořic Anger i Karel Čech, que més tard esdevindria cantant.[23][24] El 1866, Maýr va ser substituït com a director principal per Bedřich Smetana.[25] Dvořák guanyava aproximadament 7,50 dòlars al mes. La necessitat constant de complementar els ingressos el va empènyer a donar classes de piano.

Matrimoni i fills

[modifica]

Va ser a través d’aquestes classes de piano que va conèixer la seva futura esposa, Anna. Inicialment, s’havia enamorat de la germana d’Anna, Josefína Čermáková, que era la seva alumna i companya al Teatre Provisional. Sembla que va ser per Josefína que va compondre el cicle de cançons Els xiprers.[24] Tanmateix, ella mai no va correspondre els sentiments de Dvořák i més tard es va casar amb un altre home, el comte Wenzel Robert von Kaunitz (1848-1913).[26]

El 1873 Dvořák es va casar amb la germana menor de Josefína, Anna Čermáková. Van tenir nou fills, dels quals diversos van morir en la infància. Els fills van ser: Otakar (1874–1877), Josefa (1875-1875), Růžena (1876–1877), Otýlie (1878-1905), Anna (1880-1923), Magdalena Dvořáková (1881-1952), Antonín (1883-1956), Otakar Dvořák (1885-1961) i Aloisie (1888-1967).[27]

El 1898 Otýlie, que també era compositora, es va casar amb l’alumne de Dvořák, el compositor Josef Suk, però va morir només set anys després.[28]

Compositor i organista

[modifica]
Sant Adalbert a Praga, on Dvořák va ser organista del 1874 al 1877

Dvořák considerava el seu Quintet de corda en la menor (1861) com el seu opus 1, i el seu Primer Quartet de corda (1862) com el seu opus 2, tot i que el Catàleg Burghauser[29] els numera cronològicament com a B.6 i B.7, mostrant cinc composicions anteriors sense número d’opus. A principis de la dècada de 1860, Dvořák també va fer els seus primers intents simfònics, alguns dels quals va cremar per autocrítica. El manuscrit d’una simfonia en do menor sense número d’opus, B.9, composta el 1865, es va conservar.[29] Aquesta simfonia ha estat considerada com la Primera de Dvořák.

Els seus primers intents de composició no van rebre cap reconeixement crític ni es van interpretar públicament. Fins al 1870, les seves obres, segons el Catàleg Burghauser[30], no tenien estrenes conegudes o es van estrenar el 1888 o més tard. Per exemple, el Tercer Quartet de corda, B.18, va ser escrit cap al 1869 però es va publicar pòstumament el 1964 i es va estrenar el 1969.[31] El 1870 va compondre la seva primera òpera, Alfred, al llarg de cinc mesos, de maig a octubre.[32] La seva overture es va interpretar públicament només el 1905, i l’òpera completa l’any 1938.[33]

El 1871, Dvořák va abandonar l’orquestra del Teatre Provisional per disposar de més temps per compondre.[34] Fins aquell any, només havia assignat números d’opus fins al 5 entre les seves primeres 26 composicions.[35]

La primera menció a la premsa d’Antonín Dvořák va aparèixer a la revista Hudební listy el juny de 1871, i la seva primera composició interpretada públicament va ser la cançó Vzpomínání ("Reminiscència", octubre de 1871, en les vetllades musicals de Jan Ludevít Procházka).[36]

L’òpera El rei i el carboner va ser retornada a Dvořák pel Teatre Provisional, considerant-se ininterpretables les seves partitures. La seva obertura es va estrenar el 1872 en un concert de la Filharmònica dirigit per Bedřich Smetana, però l’òpera completa amb la partitura original només es va interpretar una vegada el 1929,[37] i no es va tornar a sentir fins a un concert el setembre de 2019 al Festival Internacional de Música de Praga Dvořák.[38] Clapham[39] afirma que Dvořák va adonar-se que havia anat a «extrems en intentar seguir l’exemple de Wagner». Entre 1873 i 1874, va reelaborar completament el llibret de El rei i el carboner, d’una manera totalment nova, sense utilitzar «res de l’anterior versió desafortunada». Aquesta òpera alternativa, anomenada El rei i el carboner II, B.42, es va estrenar a Praga el 1874.[40]

Dvořák amb la seva esposa Anna a Londres, 1886

En deixar l’Orquestra del Teatre Nacional després del seu matrimoni, Dvořák va aconseguir el càrrec d’organista a l'Església de Sant Adalbert[16] a Praga, sota la direcció de Josef Foerster, el seu antic professor a l’Escola d’orgue. Per la feina només es pagava «una misèria», però representava «un alleujament benvingut per a la jove parella».[41] Malgrat aquestes circumstàncies, Dvořák va continuar component una quantitat considerable de música durant aquest període.

El novembre de 1872, es va interpretar a Praga el Quintet per a piano en la major, op. 5, interpretat per un «equip magnífic de músics» organitzat per Procházka. Va ser la seva primera obra tocada en concert.[42] El març de 1873, la seva cantata patriòtica txeca Els hereus de la Muntanya Blanca[43] va ser interpretada per la Societat coral Hlahol, amb 300 cantants, dirigida pel seu amic i protector Karel Bendl, i va rebre una càlida acollida tant del públic com de la crítica, convertint-se en un «èxit total».[44] Les composicions de Dvořák començaven a ser reconegudes a Praga.

Quan Dvořák va complir 33 anys, el 1874, encara era gairebé desconegut com a compositor fora de Praga i els seus voltants. Aquell any, va sol·licitar i guanyar el Premi Estatal d’Àustria ("Stipendium") de composició, atorgat el febrer de 1875 per un jurat format pel crític Eduard Hanslick, Johann Herbeck, director de l’Òpera Estatal, i Johannes Brahms.[45] Sembla que Brahms només s’havia incorporat recentment al jurat, ja que no hi figurava durant l’any 1874, segons Hanslick.[46] Hanslick tenia coneixement directe, com a membre continu del jurat (com a mínim des de 1874 fins a 1877). Tot i això, Brahms va tenir temps i oportunitat d’apreciar la presentació de Dvořák de 1874.

Leon Botstein[47] assenyala que l’objectiu del jurat era «atorgar suport econòmic a compositors talentosos en necessitat» dins de l’Imperi Austrohongarès. El jurat va rebre una «presentació massiva» de Dvořák: «quinze obres, incloent-hi dues simfonies, diverses obertures i un cicle de cançons». Brahms va quedar «visiblement impressionat» per la «maestria i el talent» de Dvořák. Les dues simfonies eren la Tercera i la Quarta) de Dvořák,[48] totes dues estrenades a Praga a la primavera de 1874.

Clapham[49] dona l’informe oficial del premi de 1874, indicant que Dvořák era un professor de música relativament pobre que «ha presentat 15 composicions, entre elles simfonies, que mostren un talent indubtable... L’aspirant... mereix una beca per alleujar la seva situació econòmica i alliberar-lo de l’ansietat en la seva obra creativa». També s’esmenta que encara no posseïa un piano; abans de casar-se, havia compartit habitació amb cinc altres homes, un dels quals tenia un petit piano d'espineta.[24]

El 1875, l’any del naixement del seu primer fill, Dvořák va compondre el seu Segon Quintet de corda, la seva 5a Simfonia, el Primer Trio per a piano i la Serenade per a cordes en mi. Aquell any va tornar a presentar-se al Premi Estatal d’Àustria, però no el va guanyar. Sí que el va obtenir el 1876, fet que li va permetre finalment deixar el càrrec d’organista.[50] El 1877 va escriure les Variacions simfòniques, estrenades a Praga sota la direcció de Jan Ludevít Procházka.

Reputació internacional

[modifica]
Estàtua de Dvořák a Stuyvesant Square a Manhattan per Ivan Meštrović
Estàtua de Dvořák a Praga

Dvořák es va presentar novament al concurs del Premi Estatal d’Àustria el 1877, amb els Duets moravians i altres obres, possiblement el Concert per a piano.[51] No va conèixer el resultat fins al desembre, quan va rebre una carta personal del crític musical Eduard Hanslick, que també havia format part del jurat del premi. La carta no només l’informava que havia guanyat el premi de nou, sinó que li revelava per primera vegada que Brahms i Hanslick havien estat al jurat. També li oferien la seva ajuda amistosa per donar a conèixer la música de Dvořák fora de la seva terra txeca natal.[51]

El desembre de 1877, Dvořák va escriure el seu Novè Quartet de corda en re menor, dedicant-lo a Brahms.[52] Tant Brahms com Hanslick havien quedat molt impressionats pels Duets moravians, i Brahms els va recomanar al seu editor, Simrock, que els va publicar amb èxit. Tenint en compte l’èxit de les Dances hungareses de Brahms, Simrock va encarregar a Dvořák una obra similar.

Dvořák va presentar les Danses eslaves, op. 46, el 1878, inicialment per a piano a quatre mans, però, a petició de Simrock, també en versió orquestral. Aquestes van tenir un èxit immediat i enorme. El 15 de desembre de 1878, el crític musical Louis Ehlert va publicar una ressenya de les Duets moravians i les Danses eslaves al diari de Berlín Nationalzeitung, afirmant que les "Danses" recorrerien «tot el món» i que «una naturalitat celestial flueix per aquesta música».[53] «Hi va haver una gran demanda a les botigues de música alemanyes per les danses i duets d’aquest compositor fins ara desconegut». Les danses es van interpretar el 1879 en concerts a França, Anglaterra i els Estats Units. Més tard, Simrock va demanar noves Danses eslaves, que Dvořák va lliurar en l'op. 72, el 1886.

El 1879, Dvořák va escriure el Sextet de corda. Simrock va mostrar la partitura al violinista destacat Joseph Joachim, que amb altres músics la va estrenar el novembre d’aquell any. Joachim es va convertir en un «gran defensor» de la música de cambra de Dvořák.[54]

Aquest mateix any, Dvořák també va compondre el Concert per a violí. El desembre, va dedicar l’obra a Joachim i li va enviar la partitura.[55] La primavera següent van comentar la partitura i Dvořák la va revisar àmpliament, però Joachim encara no se sentia còmode amb ella. El concert es va estrenar a Praga l’octubre de 1883 pel violinista František Ondříček, que també el va interpretar a Viena amb el director Hans Richter el desembre d’aquell any.[55] Dos cops més, Joachim havia de tocar el concert, però en ambdós casos els plans van fracassar[56] i mai no el va interpretar.

Hans Richter va demanar a Dvořák que compostés la Sisena Simfonia per a la Filharmònica de Viena, amb la intenció d’estrenar-la el desembre de 1880. Tanmateix, Dvořák va descobrir més tard que, malgrat aquesta intenció, alguns membres de l’orquestra s’hi oposaven perquè no es toquessin obres del mateix compositor en dues temporades consecutives, per un «sentiment anti-txec».[57]

Per això, Adolf Čech va dirigir l’estrena de la simfonia en un concert de la societat Philharmonia (en txec: spolek Filharmonie,[58] predecessor de la Filharmònica Txeca) el 25 de març de 1881 a Praga.[59] Richter finalment va dirigir l’obra a Londres el 1882 i sempre va mostrar interès per les composicions de Dvořák.[60]

Recepció al Regne Unit

[modifica]

La primera obra de temàtica religiosa de Dvořák, la seva versió del Stabat Mater, es va estrenar a Praga el 1880. Tanmateix, després de ser interpretada amb gran èxit al Royal Albert Hall de Londres el 10 de març de 1883, sota la direcció de Joseph Barnby,[61] l’èxit va «desencadenar tota una sèrie de representacions a Anglaterra i els Estats Units», un any abans que ho fes a Alemanya i Àustria.[61]

Dvořák va ser convidat a visitar el Regne Unit, on va obtenir un gran reconeixement el 1884. La London Philharmonic Society li va encarregar dirigir concerts a Londres, i les seves interpretacions van ser ben rebudes.[62] Com a resposta a aquest encàrrec, Dvořák va compondre la Setena Simfonia i en va dirigir l’estrena al St James's Hall el 22 d’abril de 1885.[63]

En una visita posterior el 1885, Dvořák va presentar la cantata La Núvia de l’Espectre en un concert el 27 d’agost. Havia arribat una setmana abans per dirigir els assajos del cor de 500 veus i l’orquestra de 150 músics. La interpretació va ser «un triomf major que cap altre que Dvořák hagi tingut a la seva vida fins aquell moment... després d’aquest fenomenal èxit, les societats corals dels països anglosaxons es van precipitar a preparar i presentar la nova obra».[64]

Dvořák va visitar el Regne Unit almenys vuit vegades en total, dirigint-hi les seves pròpies obres.[65] El 1887, Richter va dirigir les Variacions simfòniques a Londres i Viena amb gran èxit (havien estat escrites deu anys abans i Dvořák les havia deixat de banda després de la manca inicial d’interès dels editors). Richter va escriure a Dvořák sobre la interpretació londinenca: «Entre els centenars de concerts que he dirigit al llarg de la meva vida, cap obra nova ha tingut tant d’èxit com la vostra».[66]

1888–1891

[modifica]

Malgrat el recent èxit de Dvořák, una interpretació de l'Stabat Mater a Viena el febrer de 1888 va quedar enterbolida per un nou brot de sentiment anti-txec i pel que el compositor va qualificar de «crítica destructiva». Va agrair profundament a Hans Richter el seu «coratge i la seva devota simpatia».[67]

El 1890, influït per Piotr Ilitx Txaikovski, Dvořák va viatjar també a Rússia, on va dirigir interpretacions de la seva música a Moscou i a Sant Petersburg.[68] El 1891 va rebre un doctorat honoris causa per la University of Cambridge i li van oferir una plaça al Conservatori de Praga com a professor de composició i instrumentació. Inicialment va rebutjar l’oferta, però més tard la va acceptar; aquest canvi de decisió sembla que va estar motivat per una disputa amb el seu editor Simrock pel pagament de la seva Vuitena Simfonia. Aquell mateix any es va estrenar el Rèquiem de Dvořák a Birmingham, en el marc del Festival Triennal.

El 1891 es va fundar el Quartet Bohemi, que més endavant seria conegut com a Quartet Txec, integrat per Karel Hoffmann (primer violí), Josef Suk (segon violí), Oskar Nedbal (viola) i Otto Berger (violoncel). Es diu que Nedbal i Suk havien estat dos dels alumnes «més prometedors» de Dvořák al Conservatori i que van prendre la iniciativa en la fundació del quartet.[69] Fins al 1891, Dvořák havia escrit onze quartets de corda, sis dels quals ja s’havien estrenat,[70] i aquests formaven part del repertori habitual del Quartet en les seves gires, juntament amb els dos quartets de Smetana.

Als Estats Units

[modifica]
Dvořák amb la seva família i amics a Nova York el 1893 – d’esquerra a dreta: la seva esposa Anna, el fill Antonín, Sadie Siebert, Josef Jan Kovařík (secretari), la mare de Sadie Siebert, la filla Otilie i Antonín.[71]

Del 1892 al 1895, Dvořák va ser director del National Conservatory of Music de la ciutat de Nova York. La presidenta del Conservatori, Jeannette Thurber, li va oferir un sou anual de 15.000 dòlars, una quantitat extraordinàriament elevada per a l’època (equivalent a 524.944 dòlars el 2024), vint-i-cinc vegades superior al que percebia al Conservatori de Praga.[72][73]

Emanuel Rubin[74] descriu el Conservatori i l’estada de Dvořák en aquesta institució. Thurber, una dona rica i filantropa, va obrir el centre a dones i estudiants negres, a més d’homes blancs, un fet poc habitual en aquell moment. El contracte inicial de Dvořák preveia tres hores diàries de feina —incloent-hi docència i direcció— sis dies a la setmana, amb quatre mesos de vacances cada estiu.[73]

El Pànic de 1893, una greu depressió econòmica, va reduir considerablement els recursos de la família Thurber i d’altres mecenes del Conservatori. El 1894, el sou de Dvořák va ser rebaixat a 8.000 dòlars anuals i, a més, se li pagava de manera irregular.[73] El Conservatori estava situat als números 126–128 del carrer East Seventeenth,[a][75] però va ser enderrocat el 1911 i substituït pel que avui és un institut.

L’objectiu principal de Dvořák a Amèrica era descobrir la “música americana” i implicar-s’hi, de la mateixa manera que havia incorporat els idiomes folklòrics txecs a la seva música. Poc després de la seva arribada als Estats Units el 1892, Dvořák va escriure una sèrie d’articles a la premsa en què reflexionava sobre l’estat de la música americana. Donava suport a la idea que la música afroamericana i la música dels nadius americans havien de servir de base per al desenvolupament de la música nord-americana. Creia que, a través de la música dels nadius americans i dels afroamericans, els americans trobarien un estil musical nacional propi.[76] Aquí Dvořák va conèixer Harry Burleigh, que més endavant es convertiria en un dels primers compositors afroamericans. Burleigh va introduir Dvořák als espirituals afroamericans tradicionals.[77]

A l’hivern i la primavera de 1893, Dvořák va rebre l’encàrrec de la Filharmònica de Nova York d’escriure la Simfonia núm. 9, Del Nou Món, que es va estrenar sota la batuta d’Anton Seidl, amb aplaudiments tumultuosos. Clapham escriu que «sense cap mena de dubte aquest va ser un dels grans triomfs, i molt possiblement el triomf més gran de tots els que Dvořák va viure» al llarg de la seva vida, i que, quan la simfonia es va publicar, va ser «presa immediatament per directors i orquestres» d’arreu del món.[78]

Dos mesos abans de marxar cap a Amèrica, Dvořák va contractar Josef Jan Kovařík com a secretari, que acabava de finalitzar els estudis de violí al Conservatori de Praga i estava a punt de tornar a casa seva, als Estats Units. Allà va continuar exercint com a secretari de Dvořák i va viure amb la família Dvořák.[79] Provenia de la comunitat de parla txeca de Spillville (Iowa), on el seu pare, Jan Josef Kovařík, era mestre d’escola. Dvořák va decidir passar l’estiu de 1893 a Spillville, amb tota la seva família; s’hi referia com la seva «Vysoká d’estiu».[80][81] Durant aquella estada va compondre el Quartet de corda núm. 12 en fa (l’«Americà») i el Quintet de corda núm. 3 en mi bemoll major. De tornada a Nova York aquella tardor, va compondre la seva Sonatina per a violí i piano. Aquell mateix any també va dirigir una interpretació de la seva Vuitena Simfonia a l’Exposició Colombina de Chicago.

A l’hivern de 1894–1895, Dvořák va escriure el Concert per a violoncel en si menor, op. 104, B. 191, que va completar el febrer de 1895.[82] Tanmateix, a causa de l’enyorança, del seu salari parcialment impagat,[73] i del reconeixement creixent que estava assolint a Europa —havia estat nomenat membre honorari de la Societat dels Amics de la Música de Viena—, va decidir tornar a Bohèmia.[83][84] Va informar Thurber que marxava. Dvořák i la seva esposa van deixar Nova York abans d’acabar el trimestre de primavera, sense cap intenció de tornar-hi.

La residència novaiorquesa de Dvořák es trobava al número 327 de l’carrer 17 Est, prop de la cruïlla del que avui s’anomena Perlman Place.[b] Va ser en aquesta casa on, amb pocs anys de diferència, es van escriure tant el Concert per a violoncel en si menor com la Simfonia del Nou Món. Malgrat les protestes —entre d’altres, del president txec Václav Havel— de qui volien preservar l’edifici com a lloc històric, la casa va ser enderrocada el 1991 per deixar espai a una residència del Centre Mèdic Beth Israel destinada a persones amb sida.[85][86][87] El 2017, aquesta residència es va reconvertir en un refugi per a persones sense llar.[88][89] Per honorar Dvořák, se li va erigir una estàtua a la propera Stuyvesant Square.[75]

Brahms va continuar intentant «obrir camí per a» Dvořák, «l’únic contemporani que considerava realment digne».[90] Mentre Dvořák era a Amèrica, Simrock continuava publicant la seva música a Alemanya, i Brahms corregia proves per a ell. Dvořák comentava que li costava entendre per què Brahms es «prenia la feina tan feixuga de corregir proves. No crec que hi hagi cap altre músic de la seva talla a tot el món que fes una cosa així».[90]

Retorn a Europa i últims anys

[modifica]
Retrat del gendre de Dvořák, Josef Suk, amb dedicatòria: "Drahé miss Otilce Dvořákové" ("A la estimada senyoreta Otilka Dvořáková"), 1894

Dvořák va tornar dels Estats Units el 27 d’abril de 1895 amb la seva esposa i Otakar Berger.[91] Després d’una representació de Dimitrij al Teatre Nacional el 19 de maig, Dvořák va deixar la ciutat per anar a la casa de camp familiar[92] a Vysoká.

La primera estimada de Dvořák i més tard cunyada, Josefina Kaunitzová, nascuda Čermáková, va morir al maig de 1895. Ell i ella havien mantingut relacions amigables al llarg dels anys. Després de la seva mort, Dvořák va revisar la coda del seu Concert per a violoncel en memòria seva.[93]

Durant els últims anys, Dvořák es va concentrar en compondre òpera, música de cambra i poemes simfònics. Al novembre de 1895, va reprendre la seva càtedra al Conservatori de Praga.[94] Entre 1895 i 1897, va completar els quartets de corda en la bemoll major i sol major, i també va treballar en el cicle de quatre poemes simfònics inspirats en la col·lecció Kytice de Karel Jaromír Erben.

Segons es veu al Catàleg de Burghauser de 1960, Dvořák va escriure els cinc poemes simfònics el 1896, però després va completar poques obres per any, principalment òperes: El jacobí el 1896, cap obra el 1897, només El diable i Catalina el 1898–1899, Rusalka el 1900, dues cançons i "Recitatius" el 1900–1901, i finalment l’òpera Armida el 1902–1903. Rusalka esdevingué la més popular de les deu òperes de Dvořák i va guanyar reputació internacional.

El 1896 va visitar Londres per última vegada per dirigir l’estrena del Concert per a violoncel en si menor amb la Filharmònica de Londres.[82] També aquell any, Brahms va intentar convèncer Dvořák, que tenia diversos fills, de traslladar-se a Viena. Brahms va dir que no tenia persones a càrrec i «Si necessites qualsevol cosa, la meva fortuna està a la teva disposició».[95] Clapham escriu que «Dvořák va quedar profundament commogut i es van posar llàgrimes als ulls de la seva esposa, però era totalment impossible per a ell, com a txec, contemplar deixar Bohèmia».[95] El mateix Brahms tenia poc temps de vida, ja que va morir el 3 d’abril de 1897. També esperava guanyar un aliat a Viena per «contrarestar la influència de Bruckner».[95]

El 1897, Dvořák va visitar Brahms al llit de mort i va assistir al seu funeral el 6 d’abril de 1897.[96] El novembre, Dvořák va ser nomenat membre del jurat per a la beca d’artistes de Viena.[97][98]

El 1898, la filla de Dvořák, Otilie, es va casar amb el seu alumne, el compositor Josef Suk.[99] Cap al mateix moment (novembre de 1898), se'l va informar que l’emperador Franz Joseph I d’Àustria-Hongria li concediria una medalla d’or Litteris et Artibus, amb la cerimònia prevista davant del públic el juny de 1899.[100]

El 4 d’abril de 1900, Dvořák va dirigir el seu últim concert amb la Filharmònica Txeca, interpretant l'Obertura tràgica de Brahms, la Simfonia "Inacabada" de Schubert, la 8a Simfonia de Beethoven i el seu propi poema simfònic El colom del bosc.[98]

L’abril de 1901, l’emperador el va nomenar membre de la Cambra dels Lords d’Àustria, juntament amb el poeta txec més destacat, Jaroslav Vrchlický.[c]

Dvořák també va succeir Antonín Bennewitz com a director del Conservatori de Praga des del novembre de 1901 fins a la seva mort.[102] El seu 60è aniversari es va celebrar com un esdeveniment nacional. Al voltant de la data, es van interpretar sis de les seves òperes i l’oratori Santa Ludmila a Praga, però Dvořák era a Viena; després, el novembre de 1901, va tenir lloc la «festa oficial de l’aniversari ajornada... A moltes ciutats de tota Bohèmia i Moràvia, el poble txec va celebrar el seu aniversari».[103]

Funerals de Dvořák el 5 de maig de 1904, un esdeveniment de significació nacional[104]

El 25 de març de 1904, Dvořák va haver de deixar un assaig d’Armida a causa d’una malaltia.[105] El primer Festival Musical Txec, l'abril de 1904, tenia «un programa constituït gairebé íntegrament» per música de Dvořák[105] (Leoš Janáček es va sentir decebut perquè no es va interpretar cap de les seves obres).[106] «Setanta-sis associacions corals» de tota Bohèmia es van reunir a Praga, i «setze mil cantants» van interpretar l’oratori de Dvořák Santa Ludmila. «Milers d’oients van celebrar» la simfonia "Del Nou Món".[107] Dvořák, malalt, es va veure obligat a «guardar llit» i no va poder assistir-hi.

Dvořák va patir un «atac de grip» el 18 d’abril[108] i va morir l’1 de maig de 1904, d’una causa no diagnosticada[d], després de cinc setmanes de malaltia, als 62 anys, deixant moltes obres inacabades. El seu servei funerari es va celebrar el 5 de maig,[110] i les seves restes van ser enterrades al Cementiri Vyšehrad de Praga, sota un bust de l’escultor txec Ladislav Šaloun.

Estil musical i influències

[modifica]

Dvořák va utilitzar diverses formes musicals: les seues nou simfonies responen al model clàssic i haurien estat aprovades per Beethoven, encara que estan estilísticament més a prop de les de Brahms, però també va conrear el poema simfònic i la influència de Wagner pot rastrejar-se en alguna de les seues composicions. Moltes de les seues obres mostren la influència del folclore txec, ja sia pels ritmes o per les formes melòdiques; potser l'exemple més clar són els dos reculls de danses eslaves (Danses eslaves per a piano a quatre mans, op. 46 i 72, compostes el 1878).

A més, Dvořák va compondre òperes (la més cèlebre de les quals és potser Rusalka), música de cambra (incloent-hi un reduït conjunt de Quartets de corda, (entre els quals destaca l'anomenat "Americà") i música per a piano.

Les obres de Dvořák van ser catalogades per Jarmil Burghauser en el seu treball Antonín Dvořák. Thematic Catalogue. Bibliography. Survey of Life and Work[68]

Obra

[modifica]

Simfonies

[modifica]

Durant la vida de Dvořák només van gaudir de divulgació cinc de les seves simfonies. El seu editor, Simrock, no era partidari de publicar grans obres simfòniques, atès que aquestes eren més difícils de vendre. La primera a ser publicada va ser la sisena, perquè la fama internacional de Dvořák començava a créixer i que cèlebres directors, com ara Hans Richter (a qui va ser dedicada) desitjaven estrenar noves obres simfòniques. Després de la mort de Dvořák, la recerca va conduir a altres quatre simfonies, de les quals la primera havia estat perduda fins i tot pel mateix compositor. Tot això va conduir a una confusa situació per la qual la Simfonia núm. 9 "Del Nou Món" ha estat considerada successivament la núm. 5, la núm. 8 i la núm 9. En aquest article són numerades en l'ordre en què van ser compostes, el que correspon al sistema de numeració més correntment utilitzat avui dia.

Al contrari de molts altres compositors que no van compondre obres simfòniques ambicioses fins a la maduresa (com per exemple el seu mentor Johannes Brahms), Dvořák va escriure la Simfonia núm. 1 en do menor quan a penes comptava vint-i-quatre anys. Subtitulada Les Campanes de Zlonice (nom d'un llogaret de Bohèmia) és clarament l'obra d'un compositor encara inexpert, tot i que prometedor. Hom considera l'Scherzo com el moviment més reeixit. Aquesta simfonia posseeix semblances formals amb la cinquena simfonia de Beethoven, tot i que en harmonia i instrumentació, Dvořák és més romàntic, seguint l'estil de Franz Schubert.

La Simfonia núm. 2 en si bemoll major encara és deutora de Beethoven; però la Simfonia núm. 3 en mi bemoll major mostra clarament el sobtat i profund impacte de la música de Richard Wagner i Franz Liszt.

La influència de Wagner, tot i això, no va durar gaire; quasi no es pot percebre en la Simfonia núm. 4 en re menor. Aquesta és la darrera de les seues simfonies de joventut, considerada la millor del conjunt. També l'Scherzo és el moviment més brillant, però en tota l'obra és palesa la mestria de Dvořák en tots els aspectes formals.

Les simfonies intermèdies, la Simfonia núm. 5 en fa major (publicada com la núm. 3) i la Simfonia núm. 6 en re major (publicada com la núm. 1), són felices obres bucòliques. No són tan famoses com les següents, tot i que se les considera apreciables. La núm. 5 és la més pastoral, encara que comprèn un fosc i lent moviment que empra en préstec (o més aviat cita) les primeres quatre notes del Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski en el tema principal. La núm. 6 s'assembla molt a la Simfonia núm. 2 de Brahms, en particular en els dos moviments extrems.

La Simfonia núm. 7 en re menor del 1885 n'és la més romàntica i per molts la considerada més bella, donant prova d'una major tensió formal i més intensitat que la més cèlebre germana; la núm. 9. La núm. 7 no podria haver gaudit d'un major contrast amb la següent, la Simfonia núm. 8 en sol major (publicada com la núm. 4), una obra que Karl Schumann (en les notes a la gravació integral de les simfonies de Dvořák per Rafael Kubelík) compara a les de Mahler. Junt amb la darrera, aquestes dues es consideren la cimera de la composició simfònica de Dvořák i entre les més reeixides simfonies del Segle XIX.

De bon tros la més cèlebre, la Simfonia núm. 9 en mi menor (publicada com núm. 5), és més coneguda pel seu subtítol Del Nou Món. Va ser composta entre gener i maig del 1893, mentre Dvořák era a Nova York. En un principi Dvořák va afirmar que hi havia utilitzat elements de la música americana, com els espirituals, i música nadiua americana, però després ho va negar. En el primer moviment es troba un sol de flauta que recorda molt Swing Low, Sweet Chariot, i un dels seus alumnes va declarar que el segon moviment descrivia, de manera programàtica, els laments de Hiawatha. Aquest segon moviment recordava tant un espiritual negre que n'han estat escrits texts per cantar-lo, per exemple Goin' Home. Dvořák estava interessat per la música indígena americana, en un article publicat al New York Herald el 15 de desembre de 1893, va manifestar, «En la Simfonia núm. 9 he escrit simplement temes originals que recullen les peculiaritats de la música índia». Hom reconeix generalment que aquesta simfonia té més en comú amb la música popular bohèmia que amb la música americana.

Neil Armstrong va dur aquesta música a la Lluna durant la missió de l'Apollo 11, la primera missió que va trepitjar la Lluna, el 1969.

Obres corals

[modifica]
La portada de la partitura del Stabat Mater

Entre les principals obres corals de Dvořák destaca el Stabat Mater,[111] el Rèquiem, el Te Deum i la Missa en re major.

Stabat Mater, op. 58, és una extensa obra (prop de 90 minuts) vocal-instrumental de música sacra per a solistes (soprano, contralt, tenor i baix), cor i orquestra basada en el text d'un himne de l'antiga església del mateix nom. La primera inspiració per a la creació d'aquesta peça va ser la mort de la filla del compositor, Josefa. L'obra va ser escrita en diversos fases, amb la versió final acabada al final de 1877. La primera actuació va tenir lloc el 23 de desembre de 1880 a la Jednota umělců hudebních (Associació d'Artistes Musicals) a Praga. La composició s'acostuma a interpretar a la República Txeca durant la Pasqua.

Antonín Dvořák va compondre el Rèquiem el 1890, al començament de la temporada alta de la seva carrera. La composició no es refereix a cap persona o esdeveniment específic, es tracta d'un treball reflexiu de les qüestions bàsiques existencials humanes: de la pena i el consol en la mort, el sentit de la vida i la mort, així com l'esperança. Dvorák era un home profundament religiós, i aquest treball reflecteix la seva fe i espiritualitat[112] L'estrena de l'obra es va dur a terme el 9 d'octubre de 1891 a Birmingham, i va estar dirigit per Dvořák. Sorprenentment, el principal èxit va ser, probablement, la seva interpretació a Viena el 1900, on va aconseguir el triomf absolut de Dvořák, en contrast amb un públic vienès anteriorment hostil.

Te Deum, op.103, és una cantata per a soprano i baríton solista, cor i orquestra amb el text llatí del famós himne espiritual "Te Deum laudamus" (Déu, nosaltres et lloem). Va ser compost el 1892 i dedicat als 400 anys del descobriment d'Amèrica. La composició es va completar abans que Dvořák es traslladés als Estats Units i va ser encarregat pel director del Conservatori Nacional de Música d'Amèrica a Nova York, Jeannette Thurber el 1891, quan el compositor va acceptar un lloc com a director de la seva escola. Originàriament, el text del poema de Joseph Rodman Drake, "La bandera americana" havia de ser utilitzat per a l'opus, però Dvorák no va rebre a temps el text i al seu lloc va fer servir les paraules de l'himne de l'església medieval "Te Deum laudamus", escrit per Sant Ambròs. La composició es va estrenar com el primer concert de Dvořák a Nova York el 21 d'octubre de 1892. El "Te Deum" no és tan monumental ni extens com el Rèquiem i el Stabat Mater, i tot i així inclou passatges similars de profunda meditació i de noblesa expressiva.

Missa en re major, (originalment numerada com Op.76, finalment, com op.86) és una peça concentrada, amb una composició estructurada, prevista originalment per a orgue, veus solistes i cor petit. El treball se li va donar la seva forma definitiva l'any 1892 quan, en resposta a una petició de l'editorial Novello de Londres, Dvořák va arreglar la seva Missa per a una orquestra simfònica.[113]

Altres obres corals són: l'oratori Santa Ludmila, l'Himne dels Camperols Txecs, La bandera nord-americana, Festival de la Cançó, i moltes altres.

Obres

[modifica]

Simfonies

[modifica]

Obres orquestrals

[modifica]
  • 7 Interludis, B. 15, op. 4 (1867)
  • 3 Nocturns, B. 31, op. 7 (1872; núm. 2 i 3 perduts)
  • Nocturn en si, B. 47, op. 23 (1875)
  • Serenata per a cordes en mi major, B. 52, op. 22 (1875)
  • Variacions simfòniques, B. 70, op. 78 (1877)
  • Danses eslaves
    • Sèrie I: B. 83, op. 46 (1878)
    • Sèrie II: B. 147, op. 72 (1887)
  • 3 Rapsòdies eslaves, B. 86, op. 45 (1878)
  • Marxa festiva en do major, B. 88, op. 49 (1879)
  • Valsos de Praga en re major, B. 99, op. 54 (1879)
  • Polonesa en mi bemoll major, B. 100, op. 51 (1879)
  • Polca Per als estudiants de Praga, B. 114, op. 72a (1880)
  • Galop en mi major, B. 119, op. 90 (1881)
  • Llegendes, B. 122, op. 59 (1881)
  • Scherzo capriccioso, B. 131, op. 66 (1883)

Obertures

[modifica]

Suites orquestrals

[modifica]

Poemes simfònics

[modifica]

Obres concertants

[modifica]

Violoncel i orquestra

[modifica]

Piano i orquestra

[modifica]

Violí i orquestra

[modifica]

Òperes

[modifica]

Música vocal

[modifica]

Música coral

[modifica]
Cor i orquestra
[modifica]
  • Missa en si bemoll major, B. 2 (1837?; perduda)
  • Stabat Mater, B. 71, op. 58 (1876–1877)
  • Els hereus de la Muntanya Blanca, B. 102/134, op. 80/76 (1880/1884)
  • El marit fantasma, B. 135, op. 69 (1884)
  • Himne dels pagesos txecs, B. 143, op. 73 (1885)
  • Santa Ludmila, B. 144, op. 73a (1885–1886)
  • Missa en re major, B. 153/175, op. 86/86a (1887/1892)
  • Salm 149, B. 154, op. 86b (1887)
  • Rèquiem, B. 165, op. 89 (1890)
  • Te Deum, B. 176, op. 103 (1892)
  • La bandera americana, B. 177, op. 107 (1892–1893)
  • Cançó festiva, B. 202, op. 114 (1900)
  • Gent gran a casa, B. 605, op. none (1894)
Cor mixt
[modifica]
  • Els hereus de la Muntanya Blanca, B. 27, op. 12 (1872)
  • 4 Cors, B. 59, op. 29 (1876)
  • En el regne de la natura, B. 126, op. 91 (1882)
Cor d’homes
[modifica]
  • 3 Cançons corals, B. 66, op. 55 (1877)
  • Ramillet de cançons populars txeques, B. 72, op. 56 (1877)
  • Cançó d’un txec, B. 73, op. 57 (1877)
  • D’un ramillet de cançons eslaves, B. 76, op. 58 (1877–1878)
  • 5 Cors, B. 87, op. 59 (1878)
  • Salm 149, B. 91, op. 61 (1879)
  • 2 Cançons irlandeses, B. 601, op. 60 (1878)
Cor de dones
[modifica]

Veu i piano

[modifica]
  • Els xiprers, B. 11, op. 2 (1865)
  • 2 Cançons, B. 13, op. 3 (1865)
  • Cançons sobre textos de Eliška Krásnohorská, B. 23, op. 7 (1871)
  • L’orfe, B. 24, op. 8 (1871)
  • Rosmarine, B. 24bis, op. 8a (1871)
  • 4 Cançons sobre poemes populars serbis, B. 29, op. 9 (1872)
  • Cançons del manuscrit "Dvůr Králové" ("Cort de la Reina"), B. 30, op. 10 (1872)
  • Cançons de vespre, B. 61a/b, op. 31 (1876)
  • Ave Maria, B. 68, op. 35 (1877)
  • 3 Cançons de la Grècia moderna, B. 84b, op. 43 (1878)
  • Cançons gitanes, B. 104, op. 55 (1880)
  • L'ànec salvatge, B. 140, op. 67 (1884; perduda)
  • 2 Poemes populars txecs, B. 142, op. 71 (1885)
  • En to popular, B. 146, op. 74 (1886)
  • 4 Cançons sobre poemes de O. Malybrok-Stieler, B. 157, op. 77 (1887–1888)
  • Cançons bíbliques, B. 185, op. 99 (1894)
  • Cançó de bressol, B. 194, op. 107 (1895)
  • Cançó del ferrer de Lešetín, B. 204, op. 114 (1901)

Veu i orgue

[modifica]
  • Hymnus ad laudes in festo Sanctae Trinitatis, B. 82, op. 48 (1878)
  • Ave maris stella, B. 95a, op. 52 (1879)
  • O sanctissima dulcis virgo Maria!, B. 95b, op. 52a (1879)

Altres

[modifica]
  • Duets moravians, B. 50, 60, 62, 69, op. 25/28/30/34 (1875–1877)
  • Cançó infantil per a dues veus sense acompanyament, B. 113, op. 61 (1880)

Música de cambra

[modifica]

Quartets de corda

[modifica]

Moviments per a quartet de corda

[modifica]

Quintets de corda

[modifica]

Trios per a piano

[modifica]

Quartets per a piano

[modifica]

Quintets per a piano

[modifica]

Violí i piano

[modifica]

Violoncel i piano

[modifica]
  • Sonata en fa menor, B. 20, op. 5 (1871; parador desconegut)
  • Polonesa en la major, B. 94, op. 54 (1879)
  • Rondó en sol menor, B. 171, op. 93 (1891)
  • Bosc silenciós, B. 173, op. 99 (1891)
  • Dansa eslava núms. 3 i 8, B. 172, op. 92a (1891)

Altres

[modifica]
  • Quintet per a clarinet en si bemoll major, B. 14, op. perdut
  • Serenata per a flauta, violí, viola i triangle, B. 15bis, op. 5a (1867)
  • Octet per a piano, dos violins, viola, contrabaix, clarinet, fagot i trompa (1873; perdut)
  • Serenata en re menor per a instruments de vent, B. 77, op. 41 (1878)
  • Bagatelles per a dos violins, violoncel i harmonium o piano, B. 79, op. 47 (1878)
  • Sextet de corda en la major, B. 80, op. 48 (1878)
  • Terzetto en do per a dos violins i viola, B. 148, op. 74a (1887)
  • Drobnosti per a dos violins i viola, B. 149, op. 74b (1887)
  • Gavotta en sol menor per a tres violins, B. 164, op. 90a (1890)
  • Fanfàrries en do major per a 4 trompetes i timbales, B. 167, op. 91a (1891)

Música per a teclat

[modifica]

Piano solista

[modifica]
  • Polca No em facis oblidar en do major, B. 1, op. 1 (1854)
  • Polca Per Pedes, B. 2bis, op. 2 (1859)
  • Polca en mi major, B. 3, op. 3 (1860)
  • Potpourri sobre El rei i el carboner, B. 22/43, op. 14/16 (1871–1875)
  • Silhouettes, B. 32/98, op. 17/53 (1872/1879)
  • 2 Menuets, B. 58, op. 30 (1876)
  • Dumka en re menor, B. 64, op. 32 (1876)
  • Tema i Variacions en la bemoll major, B. 65, op. 33 (1876)
  • Danses escoceses, B. 74, op. 46 (1877)
  • 2 Furiants, B. 85, op. 51 (1878)
  • 8 Valsos, B. 101, op. 54 (1879–1880)
  • 4 Eclogues, B. 103, op. 56 (1880)
  • 4 Fulls d’àlbum, B. 109, op. 61 (1880)
  • 6 Peces per a piano, B. 110, op. 62 (1880)
  • 6 Masurques, B. 111, op. 63 (1880)
  • Moderato en la major, B. 116, op. 66 (1881)
  • Question en sol menor, B. 128bis, op. 72a (1882)
  • Impromptu en re menor, B. 129, op. 72b (1883)
  • Dumka en do menor, B. 136, op. 75 (1884)
  • Furiant en sol menor, B. 137, op. 76 (1884)
  • Humoresca en fa sostenut major, B. 138, op. 101 (1884–1892)
  • 2 Petits Perles, B. 156, op. 77 (1887)
  • Full d’àlbum en mi bemoll major, B. 158, op. 78 (1888)
  • 13 Poemes en to poètic, B. 161, op. 88 (1889)
  • Suite en la major (Americana), B. 184, op. 98 (1894)
  • Humoresques, B. 187, op. 101 (1894)
  • 2 Peces per a piano en sol major i sol menor, B. 188, op. 102 (1894)

Piano a quatre mans

[modifica]
  • Nocturn, B. 48b, op. 23b (1882)
  • Danses eslaves
    • Sèrie I: B. 78, op. 46 (1878)
    • Sèrie II: B. 145, op. 72 (1886)
  • Llegendes, B. 117, op. 66 (1881)
  • Del Bosc de Bohèmia, B. 133, op. 79 (1883–1884)

Orgue

[modifica]
  • 8 Preludis i Fugues, B. 302, op. 2 (1859)

Curiositats

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. ↑ 40° 44′ 08.5″ N, 73° 59′ 14″ O / 40.735694°N,73.98722°O / 40.735694; -73.98722 a la cantonada sud-est amb Irving Place, a una illa a l’est de Union Square
  2. ↑ 40° 44′ 03″ N, 73° 58′ 57″ O / 40.73417°N,73.98250°O / 40.73417; -73.98250
  3. ↑ L’any 1899 Franz Joseph havia decretat que la llengua txeca ja no es podia utilitzar en l’administració local ni als tribunals, cosa que va ser molt mal rebuda; amb aquests nomenaments esperava aplacar els txecs.[101]
  4. ↑ No es va fer autòpsia i els símptomes no estaven clars.[109]

Detalls

Referències

[modifica]
  1. ↑ Parr, Freya. «Antonín Dvořák: incomparable Czech melodist». BBC Music. [Consulta: 1r octubre 2025].
  2. ↑ 2,0 2,1 Los Dioses de la Música 93, Tom núm. 4, pàg. 113 a 132. Editorial Planeta
  3. ↑ Clapham 1979a, p. 295; també ofereix arbres genealògics parcials ascendents i descendents
  4. ↑ Hughes, 1967, p. 22–23.
  5. ↑ Clapham, 1979a, p. 3.
  6. ↑ Hughes, 1967, p. 24.
  7. ↑ Clapham, 1979a, p. 23.
  8. ↑ Burghauser, 1960, p. 466.
  9. ↑ Burghauser, 1960, p. 49–50.
  10. ↑ Clapham, 1979b, p. 12.
  11. ↑ Burghauser, 1960, p. 468.
  12. ↑ Honolka, 2004, p. 14–16.
  13. ↑ «Josef Bohuslav Förster» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003..
  14. ↑ Smaczny, Jan. «Foerster, Josef Bohuslav». A: Alison Latham. The Oxford Companion to Music. Oxford University Press, 2002b, p. 468–469. 
  15. ↑ Schönzeler, 1984, p. 36–38.
  16. ↑ 16,0 16,1 Smaczny 2002a, p. 391
  17. ↑ Schönzeler, 1984, p. 39.
  18. ↑ Clapham, 1979b, p. 20.
  19. ↑ Clapham, 1979a, p. 5.
  20. ↑ Clapham, 1979b, p. 21–22.
  21. ↑ Clapham, 1979b, p. 17.
  22. ↑ Clapham, 1979b, p. 21.
  23. ↑ Hughes, 1967, p. 35.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Clapham, 1979b, p. 23.
  25. ↑ Clapham, 1979b, p. 24.
  26. ↑ «Václav z Kounic».
  27. ↑ Dvořák, Otakar. Můj otec Antonín Dvořák. 1st. Příbram: Knihovna Jana Drdy, 2004. ISBN 978-80-86240-78-7. OCLC 56724472. 
  28. ↑ Kelly, Eleonor. «Otilie Suková (1878-1905)». Donne. [Consulta: 11 gener 2026].
  29. ↑ 29,0 29,1 Burghauser, 1960, p. 77.
  30. ↑ Burghauser 1960, B.1–B.19
  31. ↑ Burghauser 1960
  32. ↑ Schönzeler, 1984, p. 46.
  33. ↑ Burghauser 1960, pàg. 101–104, B.16a, B.16
  34. ↑ Clapham, 1979b, p. 25.
  35. ↑ Burghauser 1960, B.1–B.26, amb l’Op. 1 assignat tant al quintet de corda B.7 com a l’òpera Alfred, B.16; vegeu "Obres" sobre la numeració irregular d’opus
  36. ↑ De la col·lecció Cançons amb textos d’Eliška Krásnohorská, B.23 en Burghauser 1960
  37. ↑ Burghauser 1960, pàg. 106–108, B.21.
  38. ↑ «First recording of long-forgotten Dvořák opera King and Collier». Radio Prague International, 20-10-2019.
  39. ↑ Clapham, 1979b, p. 29.
  40. ↑ Burghauser, 1960, p. 131–133.
  41. ↑ Clapham, 1979b, p. 30.
  42. ↑ Clapham, 1979b, p. 26.
  43. ↑ Aquesta obra, a vegades anomenada Hymnus, és B.27 al catàleg de (Burghauser, 1960). Dvořák no li va assignar número d’opus.
  44. ↑ Clapham, 1979b, p. 27.
  45. ↑ Clapham, 1979b, p. 35.
  46. ↑ Clapham 1979a, p. 36, nota al peu
  47. ↑ «Admiration and emulation: the friendship of Brahms and Dvorák». Amerian Symphony Orchetra. Arxivat de l'original el 16 January 2014.
  48. ↑ Clapham 1979b, p. 36
  49. ↑ Clapham, 1979b, p. 35–36.
  50. ↑ Clapham, 1979b, p. 39.
  51. ↑ 51,0 51,1 Clapham, 1979b, p. 42.
  52. ↑ El quartet era op. 34, B.75 i va ser revisat el 1879: Burghauser 1960, p. 179
  53. ↑ Clapham, 1979b, p. 44.
  54. ↑ Clapham, 1979b, p. 46.
  55. ↑ 55,0 55,1 Clapham, 1979b, p. 49.
  56. ↑ Clapham, 1979b, p. 63, 68.
  57. ↑ Clapham, 1979b, p. 53.
  58. ↑ Burghauser, Jarmil (2003). Album notes for Dvořák: Symphonies 4–5–6 (sleevenote). Prague: Supraphon.
  59. ↑ Layton, 1978, p. 30–31.
  60. ↑ Brown, 2003a, p. 373.
  61. ↑ 61,0 61,1 Clapham, 1979b, p. 60.
  62. ↑ Steinberg, 1995, p. 140.
  63. ↑ Steinberg, 1995, p. 140–141.
  64. ↑ Clapham, 1979b, p. 77.
  65. ↑ Una vegada el 1884, l’octubre de 1886 i l’abril de 1990, dues vegades el 1885, de març a maig i més tard a l’agost, el juny i l’octubre de 1891, i finalment el març de 1896.Burghauser 1960
  66. ↑ Clapham, 1979b, p. 85.
  67. ↑ Clapham, 1979b, p. 89.
  68. ↑ 68,0 68,1 Burghauser, Jarmil. Antonín Dvořák, Thematický Katalog, Bibliografie, Přehled Života (en txec). Státní nakladatelství Krásné literatury, hudby a umění, 1960. 
  69. ↑ Hughes, 1967, p. 147.
  70. ↑ Burghauser, 1960, B.8, B.45, B.57, B.75, B.92, B.121.
  71. ↑ Burghauser 2006, p. 82 «Dvořákova rodina s přáteli na dvoře domu v New Yorku v roce 1893 [zleva manželka Anna, syn Antonín, Sadie Siebertová, Josef Jan Kovařík, matka Sadie Siebertové, dcera Otilie, Antonín Dvořák].»
  72. ↑ Döge, Klaus. «Dvorák, Antonín (Leopold)». Grove Music.
  73. ↑ 73,0 73,1 73,2 73,3 Cooper, Michael «The Deal that Brought Dvorak to New York». , 23-08-2013.
  74. ↑ Rubin, Emanuel, capítol 6. Dvořák at the National Conservatory a Tibbetts 1993
  75. ↑ 75,0 75,1 Naureckas, Jim (13 June 2006), [[1](http://www.nysonglines.com/17st.htm) "Seventeenth Street"], New York Songlines
  76. ↑ Beckerman, 1992.
  77. ↑ De Lerma, Dominique-René, "Essay", African Heritage Symphonic Series, vol. I, Cedille Records, Dram online, Notes del llibret, CDR055
  78. ↑ Clapham, 1979b, p. 132.
  79. ↑ Clapham, 1979b, p. 112–113.
  80. ↑ Clapham, 1979b, p. 119–120.
  81. ↑ Tibbetts, 1993, p. 84.
  82. ↑ 82,0 82,1 Burghauser, 1960, p. 322.
  83. ↑ «Dvořák's family» (en anglès). Classic FM. [Consulta: 20 juny 2024].
  84. ↑ «Antonin Dvorak | Music 101». courses.lumenlearning.com. [Consulta: 20 juny 2024].
  85. ↑ Horowitz, Joseph «Czech Composer, American Hero». , 10-02-2002. «L’any 1991, l’Ajuntament de la ciutat de Nova York va rebre una petició de l’Hospital Beth Israel per autoritzar l’enderroc d’una petita casa adossada situada al número 327 d’East 17th Street, que havia estat antigament la llar d’Antonín Dvořák.»
  86. ↑ «Dvorak's Homecoming, with Music». , 07-09-1997.
  87. ↑ «Topics of the Times, The New World at City Hall». , 23-06-1991.
  88. ↑ «BRC Homeless Safe Haven». BRC Website. Arxivat de l'original el 26 May 2020. [Consulta: 25 maig 2020].
  89. ↑ McCarthy, Clara. «Homeless Facility To Open In Gramercy». Patch, 30-06-2017. [Consulta: 25 maig 2020].
  90. ↑ 90,0 90,1 Gál, 1971, p. 151.
  91. ↑ Schönzeler, 1984, p. 174.
  92. ↑ Clapham, 1979b, p. 70–71.
  93. ↑ Battey, Robert, "Thoughts of home", Chapter 22 of Tibbetts 1993
  94. ↑ Burghauser, 1960, p. 574.
  95. ↑ 95,0 95,1 95,2 Clapham, 1979b, p. 150.
  96. ↑ Burghauser, 1960, p. 580.
  97. ↑ "Austrian State Committee for Music", segons Hughes 1967, p. 229
  98. ↑ 98,0 98,1 Burghauser, 1960, p. 590.
  99. ↑ «Archivní katalog- Register of the faithful, St. Stephen, 1898-1901, file 66.». katalog.ahmp.cz. [Consulta: 5 octubre 2021].
  100. ↑ Clapham 1979b, p. 154
  101. ↑ Clapham, 1979b, p. 161.
  102. ↑ Honolka 2004, pàg. 108–109
  103. ↑ Honolka, 2004, p. 109.
  104. ↑ Burghauser 2006, p. 105 ("Dvořákův pohřeb je opět i národní manifestací.")
  105. ↑ 105,0 105,1 Burghauser, 1960, p. 603.
  106. ↑ Zemanová, 2002, p. 112.
  107. ↑ Raeburn 1990, p. 257
  108. ↑ Burghauser, 1960, p. 604.
  109. ↑ Clapham 1979b, Apèndix I pp. 179–180, per Dr. John Stephens
  110. ↑ Schönzeler, 1984, p. 194.
  111. ↑ Stabat Mater Dolorosa
  112. ↑ Jarmil Burghauser:. Notes a l'enregistrament de Rèquiem per Karel Ančerl i la República Txeca Filharmònica
  113. ↑ «anglès Nibiru-publishers.com». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 4 març 2012].

Bibliografia

[modifica]
  • Beckerman, Michael B. New Worlds of Dvořák: Searching in America for the Composer's Inner Life. New York: W. W. Norton & Co, 2003. ISBN 978-0-393-04706-6. 
  • Beckerman, Michael «Henry Krehbiel, Antonín Dvořák, and the Symphony 'From the New World'». Notes, vol. 49, 2, 01-12-1992, pàg. 447–473. DOI: 10.2307/897884. JSTOR: 897884.
  • Brown, A. Peter. The Second Golden Age of the Viennese Symphony: Brahms, Bruckner, Dvořák, Mahler, and Selected Contemporaries. Bloomington: Indiana University Press, 2003a. 
  • Burghauser, Jarmil. Antonin Dvořák Thematický Katalog (en txec). Prague: Bārenreiter Supraphon, 1960. , notes en alemany i anglès. Bibliografia coeditada pel Dr. John Clapham i el Dr. W. Pfannkuch, i un estudi sobre la vida i l’obra. Si hi ha una referència a una edició i el lector només té accés a una altra edició, els números de catàleg, com ara B.178 per a la Simfonia del Nou Món, seran més útils que els números de pàgina. En la cronologia de la vida de Dvořák, es pot cercar per any (i data) en lloc de per número de pàgina.
  • Burghauser, Jarmil. Antonín Dvořák (en txec). Prague: Bärenreiter Supraphon; Koniasch Latin Press, 2006. ISBN 978-80-86791-26-5. 
  • Clapham, John. Antonín Dvořák, Musician and Craftsman. London: Newton Abbot (England), David & Charles, 1979a. ISBN 978-0-7153-7790-1.  (St. Martin's Press or Faber & Faber 1966, MacMillan reprint ISBN 978-0-333-23111-1 or St. Martin's, ISBN 978-0-312-04515-9, 1969)
  • Clapham, John (1979b), Dvořák, New York: W. W. Norton, ISBN 978-0-393-01204-0, <https://archive.org/details/dvorak00clap>
  • Clapham, John (1980), "Dvořák, Antonín (Leopold)", in Sadie, Stanley, The New Grove Dictionary of Music and Musicians, vol. 5, London: MacMillan, pàg. 765–92, ISBN 978-0-333-23111-1.
  • Gál, Hans. Johannes Brahms: His Work and Personality. New York: Knopf, 1971. 
  • Hughes, Gervase. Dvořák : His Life and Music. London: Cassell, 1967. 
  • Honolka, Kurt. Dvořák. London: Haus Publishing, 2004. ISBN 978-1-904341-52-9. 
  • Layton, Robert. Dvořák Symphonies and Concertos. Seattle: University of Washington Press, 1978. 
  • Raeburn, Michael. Heritage of Music. III: The Nineteenth Century Legacy. Oxford University Press, 1990. ISBN 978-0-19-505372-2. 
  • Schonberg, Harold C. The Lives of the Great Composers. revised. New York: W. W. Norton & Company, 1980. 
  • Schönzeler, Hans-Hubert. Dvořák. London, New York: Marion Boyars Publishers, 1984. ISBN 978-0-7145-2575-4. 
  • Smaczny, Jan. Dvořák: Cello Concerto. Cambridge University Press, 1999. ISBN 978-0521669030. 
  • Smaczny, Jan. «Antonín Dvořák». A: Alison Latham. Oxford Companion to Music. Oxford University Press, 2002a, p. 391–392. 
  • Smaczny, Jan. «Grand Opera Amongst the Czechs». A: The Cambridge Companion to Grand Opera. Cambridge: Cambridge University Press, 2003, p. 366–382 (Cambridge Companions to Music). ISBN 978-0-521-64683-3. 
  • Šourek, Otakar. Requiem [Score]. Antonín Dvořák (composer). Supraphon. Prague: Artia, 1976. 
  • Steinberg, Michael. The Symphony: A Listener's Guide. Oxford: Oxford University Press, 1995. ISBN 978-0-19-506177-2. 
  • Taruskin, Richard. Music in the Nineteenth Century. Oxford: Oxford University Press, 2010. ISBN 978-0-19-538483-3. 
  • Dvořák in America. Portland, Oregon: Amadeus Press, 1993. ISBN 978-0-931340-56-7. 
  • Zemanová, Mirka. Janáček: A Composer's Life. Boston: Northeastern University Press, 2002, p. 112. 


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonín Dvořák
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Antonín_Dvořák&oldid=36767235»