Batalla d'Ocaña

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarBatalla d'Ocaña
Guerra de la Independència espanyola
Batalla d'Ocaña (Espanya2)
Batalla d'Ocaña
Batalla d'Ocaña
Batalla d'Ocaña
Coord.: 39° 57′ 0″ N, 3° 30′ 0″ O / 39.95000°N,3.50000°O / 39.95000; -3.50000
Soult2.jpg
Tipus batalla
Data 19 de novembre de 1809
Coordenades 39° 57′ N, 3° 30′ O / 39.95°N,3.5°O / 39.95; -3.5
Lloc Ocaña, Província de Toledo, Espanya
Estat Espanya
Resultat Victòria francesa
Bàndols
Flag of Spain (1785–1873, 1875–1931).svg Regne d'Espanya Flag of France.svg Josep Bonaparte
Comandants en cap
File:Flag of Spain (1785-1873 and 1875-1931).svg Juan Carlos de Aréizaga Flag of France.svg Nicolas Jean de Dieu Soult
Forces
46.103 soldats,
5.766 de cavalleria,
55 peces d'artilleria
34.000 soldats,
6.000 de cavalleria,
nombrosa artilleria,
Baixes
D'Aldama
1.800 morts,
2.700 ferits,
1.700 presoners,
40 canons capturats
D'Aldama
2.000 morts i ferits
Cronologia
← Ontigola
Modifica les dades a Wikidata

La batalla de Ocaña fou un enfrontament militar de la Guerra de la Independència Espanyola. a tenir lloc el 19 de novembre de 1809 junt al municipi toledà d'Ocaña. A un exercit francès d'uns 40.000 infants, 6.000 cavalls i nombrosa artilleria comanada pel mariscal Soult amb un altre espanyol d'uns 51.869 homes, dels quals 5.766 eren de cavalleria, amb 55 peces d'artilleria comanades pel general general Aréizaga.

Pròleg del desastre[modifica]

El combat d'Ontigola fou el pròleg de la terrible derrota de les tropes espanyoles per les de Josep Bonaparte, que tingué lloc el 19 de novembre de 1809. Els desordres ocasionats en aquesta vila pels saquejos de les tropes espanyoles quan es retiraven d'Ontigola; el canvi de comanament de les forces reunides a Ocaña, que de Bermuy passà a Girón, no gens a gust d'aquest últim, per mancar de l'escrit de servei necessari per la tasca; les ordes confuses, quan no contradictòries, del general en cap, Aréizaga, que en tant crítics moments no es a moure de Dos Barrios com si volgués eludir la seva responsabilitat, carregant-la sobre Girón, eren anuncis del desastre que s'acostava.

Contrastaven les perplexitats, vacil·lacions i desencerts d'Areizaga amb la iniciativa decidida del mariscal Soult, que exercia el comandament directe dels imperials, ajudat per generals tant experts com Sebastiani, Mortier o Woirgard. El general francès creia que els propòsits d'Aréizaga, més que marxar sobre Madrid, tenien per objecte entretenir-lo per donar temps a una combinació amb els anglesos que facilités la conquista de la capital; aconsellat, potser, per Woirgard, Soult decidí caure sobre l'exercit espanyol, destruir-lo i retornar-se després contra els anglesos. A aquest efecte i creient Aréizaga en les seves posicions de Santa Cruz de la Zarza, decidí atacar-lo el 19 o el 20, quan l'acció d'Ontigola li féu comprendre que tenia l'enemic molt més a prop d'Aranjuez del que ell creia.

Malgrat que les tropes espanyoles restaven formades a Ocaña des de les cinc del matí, per unes o altres raons, no començaren a moure's fins després de les vuit, hora en que es presentà al seu davant el general en cap.

El camp de batalla[modifica]

La vila d'Ocaña està situada en una vasta planura, sense més defensa natural que un barranc que neix a poc més de 1 km. a l'est de la vila, i que suau i de pocs fons al principi, va fent-se cada vegada més profund i de més difícil accés. En arribar Aréinzaga, l'avantguarda que comandava Zayas ja havia obert foc, i malgrat això, el féu endarrerir per a situar-la a l'esquerra d'Ocaña, sobre la banda contraria del barranc, convertint-la en un cos de reserva, havent-se'l i determinació tant extemporània a la confiança que l'inspirava aquella divisió, composta de selectes tropes, comanada per un general del qual valor i activitat l'assenyalaven per a ser emprat en moments suprems. Al mateix temps ubicà en la banda esquerra la divisió de Vigodet, defensada pel barranc, situà el centre en el mateix Ocaña i establi en la banda dreta les divisions de Girón, Castejon i Lacy, cobertes per les forces de cavalleria menades per Freire.

Planificació de la batalla[modifica]

Mortier, que assumia el comanament per no haver arribat encara Soult amb Bonaparte, jutjà amb molt de seny, que convenia escometre l'enemic per la dreta, en el punt on el barranc amb prou feines format era fàcil de travessar. Confià el cap de la columna d'atac al general Leval, que portava amb ell els polonesos i alemanys, fent que li donessin suport els superbs regiments del general Girard. Situà al general Dessolles vers el centre, amb l'encàrrec de fer foc per sobre del barranc i d'entretenir als espanyols en el seu front. Tota la cavalleria devia seguir el moviment de l'esquerra per creuar el barranc pel seu origen i caure damunt l'exercit espanyol després de trencat el foc per la infanteria.

Comença l'atac[modifica]

Lentament començà l'atac francès, degut a la idea de que arribés a temps el general Woirgard, que, després de travessar el riu Tajo, tenia la missió de perseguir als destacaments espanyols que no havien encara de retirar-se de Villamanrique i Santa Cruz. Veient que Woirgard no arribava, el general francès es decidí, ja que eren les deu del matí tocades, a ordenar l'atac, que començà contra la dreta espanyola, com ja s'ha dit, per les divisions alemanyes i poloneses a les ordes de Leval, mentre el general Sénarmont ubicava els seus 30 canons en una suau eminència, d'on li era fàcil batre, no tant sols la infanteria espanyola, sinó les bateries establertes en els seus clars. Un impetuós atac del soldats espanyols feu retrocedir a Leval fins a les seves pròpies línies, que, potser haguessin restat trencades, sinó hagués estat per un encertat foc de l'artilleria francesa, que no podia ser contrarestat malgrat els heroics esforços, per l'espanyola.

Els francesos es refan[modifica]

Refets els francesos, tornen a la càrrega encara que lentament; la dreta espanyola, seguida pel centre, ataca amb ardiment, i ja anava arribar al xoc quan el moviment envoltant del flanc dret espanyol realitzat per Sebastiani amb tota la cavalleria, produeix en les files espanyoles una gran confusió que les fa retrocedir; retrocés parat pels generals espanyols en efectuar en aquells crítics instants un canvi de front, aconseguint salvar de moment una situació que s'anava tornant insostenible. El flanc centre-dreta aconseguí establir-se en les eres d'Ocaña, darrera el barranc, i amb un front a Noblejas, per on arribava la tempesta, distingint-se entre totes la 1.ª divisió comandada per Lacy, per la serenitat amb la que maniobraren els seus cossos. fent-se forts en les seves noves posicions, aprofitant les avantatges del terreny, els espanyols prenent de nou la ofensiva, aconseguint desmuntar uns quants canons, ferir greument al general Leval i fent vacil·lar la primera línia. En advertir-ho Mortier, ordena a Girard que entri immediatament en acció passant pels intervals de l'avantguarda. Aquest general realitza el moviment amb una serenitat admirable i continua avançant sobre les tropes espanyoles que, davant el foc que cau sobre elles, comencen a retirar-se vers Ocaña. El general Dessolles, que observa el moviment, travessa el barranc i penetra en la vila, i la cavalleria de Sebastiani sembra el desconcert i el pànic en els genets espanyols que al principi del combat havia donat, malgrat que infructuosament, diverses càrregues en suport del flanc dret espanyol. Zayas rep l'orde d'atacar però una contraorde el fa tornar a la seva posició de reserva, on acudeixen les derrotades divisions espanyoles a la recerca d'empara, no sense deixar en la seva extrema dreta, sobre tot, cossos sencers cercats per la cavalleria francesa que els obliga a rendir-se.

« <Tot era, diu Gómez de Arteche, confusió i soroll que arribà a excedir al de la mateixa artilleria, la qual procurava salvar-se, ja en grups, que els seus caps retiraven fent-la maniobrar a la prolonga, ja en peces soltes que els regiments pròxims acollien en les seves files, decidits a protegir-se per, en ocasió favorable, aprofitar el seu foc en la retirada. »

La retirada[modifica]

Només l'avantguarda comandada per Zayas constituïa un nucli d'alguna residència, però comprenent el general que li era impossible sostenir-se davant un enemic que avançava sota el suport dels seus canons amb la vila ocupada a la seva esquerra i la seva dreta en greu perill pels continus atacs de la cavalleria francesa, i sense més instruccions del general en cap que la concessió d'una amplia llibertat <perquè obrés com millor li convenis a les circumstancies>, decidí, escoltat el consell dels seus generals, per la retirada, que anà executant pas a pas, amb rumb Dosbarrios, en un ordre admirable, i segurament s'hauria salvat de a catàstrofe general prenent una nova direcció, doncs trobà ocupat el poble i tallades les seves comunicacions amb La Guardia, sense la barreja i la confusió que introduïren en aquella massa compacta els fugitius de les altres divisions, i sobre tot la cavalleria, que no atenia a la veu ni al exemple de Freire i dels seus oficials.

La divisió Vigadet, que ocupava l'extrema esquerra espanyola, fou la que millor escapà de la derrota, doncs la circumstància d'haver-se portat l'atac principal sobre el flanc dret espanyol li permeté, en rebre l'orde de retirada, travessar el barranc sense gaire presa, i fugint a camp través en direcció a Yepes primer, més tard a La Guardia i, per últim, al trobar aquest poble ocupat per l'enemic, vers Turleque, aconseguí assolir Sierra Morena sense haver perdut en tant llarga i difícil maniobra ni un sol canó, ni un sol home.

En la Batalla d'Ocaña i mancà per complet la direcció de l'alt comandament, sense la qual no és possible aconseguir la victòria.

« <<El general Areizaga, diu José Gómez de Arteche, home de valor extraordinari, i bé que ho feien les seves nombroses ferides en tant diverses i difícils comtesses, mancava, més encara que de talent militar, de l'experiència del comanament en tractar-se d'exercits tant nombrosos com el que es posà a les seves ordes, i això davant rivals com els que li deparà la seva mala sort. I aquesta manca d'experiència i la immensa responsabilitat que va caure sobre ell, li privaren de la serenitat d'esperit que exigia tant solemne ocasió, portant-lo, en la seva confusió i perplexitat, a ubicar-se on les seves ordes no podien ser executades en els moments precisos i amb la energia que tant sols l'encert i la oportunitat ofereixen.>> »

De l'ardor amb que els espanyols es defensaren és bona mostra el nombre de baixes dels francesos, que ascendiren a unes 2.000 entre morts i ferits. Les espanyoles arribaren a 4.000, sense contar els 12.000 o 14.000 presoners que, després de fer-les travessar els carrers de Madrid vestits de rampoines, foren internats a França i tractats de manera inhumana.

Els francesos van creure cosa fàcil, en els primers moments de la victòria, perseguir als espanyols fins als contraforts de Sierra Morena, apoderant-se dels dipòsits que en La Carolina havien establert. Però les dificultats que es presentaren degueren ser grans, ja que el mateix dia 21, al retornar José Bonaparte a Madrid, comunicava al ministre de la Guerra de Napoleó, donant-li suport amb diverses raons, que resultava inútil penetrar per Sierra Morena. L'exercit espanyol, va poder per tant, organitzar-se de nou en els seus cantons, i seguí a les ordes del general vençut, al qual la Junta Central regalà un cavall engalanat, com a premi, sens dubte, als seus desencerts.

Bibliografia[modifica]