David (empresa)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióDavid, S.A.
Emblem David 1917.JPG
Dades base
Tipus entitat marca comercial i fabricant d'automòbils
Sector Automoció, Taxi, Serveis
Història
Fundació 1914
Fundadors Josep Maria Armangué i altres
Dissolució 1957
Activitat
Productes Autocicles, microcotxes
Organització i govern
Seu central Vista-down.png
Persona clau Josep Maria Moré

Web www.davidsa.com

Modifica dades a Wikidata

David fou una marca catalana d'automòbils, fabricats per l'empresa David, S.A. a Barcelona en dues modalitats i etapes diferenciades: autocicles de 1913 a 1923 i microcotxes de 1951 a 1957. Inicialment, la raó social de l'empresa era Fábrica Nacional de Cyclecars David i tenia la seu al carrer Pallars del Poblenou. El 1919, l'empresa canvià la seva denominació inicial per l'actual[1] i el 1931 es traslladà a un nou edifici, construït per l'arquitecte Ignasi Mas al carrer d'Aribau i conegut encara avui com a Edifici David.

L'empresa David, S.A. subsisteix encara actualment, dedicada ara als serveis immobiliaris (lloguer d'oficines, locals i aparcaments) i a la gestió del seu històric edifici.

Història[modifica]

Els inicis[modifica]

El promotor i cofundador de l'empresa, Josep Maria Armangué, fou un metge molt afeccionat als esports que ja el 1907, a 17 anys, començà a experimentar amb els aleshores anomenats down-cars (petites plataformes amb rodes que es coneixen en català com a carretons). Armangué en va crear un a partir d'un bobsleigh i, després d'un temps de practicar-hi carretera de la Rabassada avall,[2] se li acudí de fabricar un motor de quatre temps i instal·lar-l'hi.[3] Aquest motor fou la base del prototipus del primer vehicle "David", dotat d'un canvi de velocitats progressiu que Armangué i els seus germans Lluís i Frick patentaren. Els tres germans Armangué, amb el suport dels germans Ramon i Josep Maria Moré, Ferran Comas, els germans Puig, Arruga i membres de les famílies Andreu, Roviralta i Sagnier, culminaren la construcció del seu primer autocicle David el 1913.[4][2] Per al nom, Armangué s'inspirà en l'heroi bíblic, ja que el seu cotxe podia competir amb altres de molt més grans.[1]

L'èxit comercial i esportiu del primer David va fer que els socis abans esmentats constituïssin a Barcelona, el 14 de juliol de 1914,[5] la Fàbrica Nacional de Cyclecars David amb un capital social de 65.000 pts (uns 391 euros al canvi).[6] L'empresa començà a produir als tallers Juanico de l'Avinguda del Tibidabo fins que es traslladà al número 71 (actual 77) del carrer Pallars del Poblenou. El 1915 ja produïren 100 unitats de vehicles.[3]

L'èxit comercial de l'empresa creixia i molts joves barcelonins van tenir un David com al seu primer cotxe. Se n'arribaren a fabricar 1.500 unitats[6] i varen estar en producció fins als volts de 1922.[7] A banda, els autocicles David dominaren les competicions d'aquesta mena de petits automòbils arreu de la península Ibèrica durant anys.[7]

El negoci dels taxis[modifica]

Taxi barceloní de 1928. La combinació de colors groc i negre és original de David

El 1917, Josep Maria Armangué es morí en un accident d'aviació al Prat de Llobregat i el control de l'empresa passà a mans dels germans Moré,[4] els quals decidiren de reorientar el negoci cap al sector del taxi (mantenint, però, la fabricació de vehicles comercials). Una branca de la família fundadora va seguir vinculada a l'automobilisme amb la Casa Armangué -ubicada a la Rambla de Catalunya i activa fins al 2010 com a taller de reparacions i recanvis. El 1919, l'empresa canvià la seva denominació inicial per David, S.A.

El novembre de 1929, atès el volum que havia pres la producció de cotxes David destinats a la indústria del taxi, s'encarregà la construcció d'un edifici capaç d'albergar tots aquests vehicles i que servís alhora com a taller. Dissenyat per Ignasi Mas, l'Edifici David s'inaugurà oficialment el 1931. Ocupava els números 230-240 del carrer d'Aribau i era una obra emblemàtica d'inspiració industrial i aspecte neoclàssic, inspirada en l'anomenada escola de Chicago. En aquella època, la casa David esdevingué molt popular a Barcelona, ja que arribà a tenir 1.000 taxis circulant per la ciutat.[3] Els seus xofers estaven obligats per contracte a vestir uniforme i no podien acceptar propines, mentre els taxis oferien comoditat i seguretat. Tots ells duien, a la part anterior, una figureta del David de Miquel Àngel com a element distintiu.[4]

El 1931 s'unificaren els colors dels taxis de Barcelona i s'adoptà la combinació de colors groc i negre original dels David, vigent encara actualment.[7]

La postguerra[modifica]

Interior de l'Edifici David. En primer terme, un microcotxe David dels anys 50.

Durant la guerra civil espanyola l'empresa va ser col·lectivitzada i els taxis es varen fer servir al front. El 1942, un cop acabada la guerra, David va parcel·lar el seu edifici per a oficines, petita indústria i magatzems, esdevenint l'únic edifici d'oficines a la ciutat en què els clients podien accedir a cadascuna de les seves plantes amb el seu propi vehicle, mitjançant una rampa.[4] David es reconvertí en representant de Citroën i va entrar en altres negocis, com ara els aparcaments i el servei de grua.[7] Cal dir que, a causa de l'escassetat de combustible de l'època, Josep Maria Moré va fabricar una curta sèrie de vora 10 vehicles elèctrics sota la marca David, amb xassís Citroën i carrosseria tipus haiga.[6]

Cap a 1954, David va obtenir la patent d'un microcotxe de tres rodes,[3] el qual va fabricar fins al 1957.[7]

Dels anys 60 a l'actualitat[modifica]

El creixement del sector automobilístic va fer que el 1958 l'edifici incorporés una estació de servei a la segona planta. Poc després, l'edifici sencer fou concebut com a gran espai per a pupil·latge i aparcament.[4] David creixia i s'expandia pel veïnat: el 1964 comprà la finca del número 19 del carrer Tuset i el 1965, la planta baixa del número 21 i els soterranis d'ambdós edificis. El 1967 s'inaugurà l'aparcament i la seva terrassa i el 1969, les Galeries David, nou centre comercial de referència del moment i punt de trobada de la gauche divine. L'indret es coneixia a l'època com a "Tuset Street".[4]

El 1973, les Galeries es remodelaren i passaren a anomenar-se Drugstore David, alhora que s'ampliava l'edifici i s'hi incorporava un nou accés per Travessera de Gràcia. Durant la dècada de 1970, l'espai cresqué amb establiments que esdevingueren molt populars, com ara un restaurant que romania obert fins a altes hores de la matinada, establiments de menjar ràpid i de roba per a núvies. Uns anys més tard, s'hi obrí un supermercat de la cadena Mercadona i un gimnàs DiR, i les Galeries es reconvertiren en Centre Comercial.[4]

Autocicles (1913-1923)[modifica]

Un autocicle David de 1917

Els autocicles David es construïen amb carrosseries de dues i quatre places. El prestigi de la marca va culminar amb l'encàrrec del duc de Montpensier, que va donar lloc a la comercialització d'un model amb el seu nom. Amb la mort de Josep Maria Armangué la fàbrica va anar perdent activitat, el David no va evolucionar i la clientela va minvar fins que es va aturar definitivament la seva producció cap a 1923. Els cotxes encara no venuts es van transformar en una mena de petit taxi de dues places.[6]

Els motors dels David, juntament amb les seves dimensions i prestacions, varen anar creixent. Dotats inicialment de bicilíndrics de motocicleta JAP refrigerats per aire, després en muntaren de 2 i 4 cilindres MAG (Motosacoche) amb refrigeració líquida. D'ençà de 1919, en muntaren de les marques Hispano Suiza, Ballot i Elizalde.[1] Però el punt fort dels David era el seu xassís, dotat de bastidor de fusta, suspensió anterior independent per ballestes transversals superposades i transmissió per doble corretja a les rodes posteriors, amb relació adaptable. Gràcies a les seves vies, molt amples, tenien gran estabilitat. Els més potents podien assolir els 130 km/h en pla, i la seva agilitat els feia molt competitius.[2]

Èxits esportius[modifica]

Els autocicles David van destacar en competició durant l'època en què aquesta mena de vehicles era popular, en dura competència amb altres marques barcelonines com ara Ideal o DyG.[8] Pilotats especialment pels germans Armangué i per Josep Maria Moré, però també per Josep i Joan Andreu, Santiago Soler, Josep Martí i altres pilots. Josep Maria Armangué hi guanyà la Barcelona-Sabadell-Barcelona de 1914 i Frick i Lluís Armangué, la Barcelona-Madrid-Barcelona de 1916 (més de 1.250 km a uns 44 km/h de mitjana). El 1915, Moré va guanyar la I Prova per Equips amb els seus companys Ferran i Armangué (amb motocicletes Rudge) i Pau Llorens amb sidecar Rover.[1]

A finals de dècada, aparegueren nous fabricants que aportaren solucions més innovadores als autocicles, com ara Loryc i Salmson. Malgrat la manca d'evolució dels David enfront d'aquesta competència, els èxits esportius de la marca seguien. El 1922, Moré fou segon a la I Pujada a la Rabassada (després del Bugatti de Patricio de Satrústegui) amb un David anomenat "La Bala de Plata" equipat amb motor MAG de 1.100 cc tetracilíndric, vàlvules a la culata i carrosseria més aerodinàmica. Però la davallada en la demanda i competitivitat dels David va provocar el seu progressiu abandonament. De cara al Trofeu Armangué de 1922, fins i tot Frick Armangué va canviar el seu David per un Loryc-EHP (amb el qual va fer la volta ràpida al circuit i va acabar segon).[1]

Microcotxes (1951-1957)[modifica]

Un David Torpedo 2 S dels volts de 1957

David, S.A. va presentar el 1950 un model de microcotxe per al repartiment urbà (més aviat un tricicle carrossat) amb mecànica pròpia,[7] del qual se'n varen fer diverses versions incloent-hi un turisme de dues places (i fins i tot una tricamioneta de cinc rodes). Segons Josep Maria Moré «No es tracta d'un cotxe amb una roda menys, sinó d'una moto amb una roda més».[1]

Tot i que els primers prototipus daten de 1949 i els darrers exemplars matriculats, de 1959,[1] se n'ha calculat una producció total d'uns 60 exemplars entre 1951 i 1957.[6]

Característiques tècniques[modifica]

Font:[1][9]

  • Motor:
    • Característiques: Monocilíndric anterior de fabricació pròpia (tipus M.2 t.1) de dos temps de 76 X 76 mm (345 cc) refrigerat per turbina d'aire accionada per l'eix del cigonyal
    • Potència: 10 CV a 4.000 rpm
    • Compressió: 5,7:1
    • Parell màxim: 2 m/kg
    • Carburador: Solex
    • Dipòsit d'oli: 2 l
    • Instal·lació elèctrica: 6 H amb dinamo de 100 W, bateria de 45 A i bugies de grau F-70
  • Canvi de marxes i frens:
    • Velocitats: 6 relacions (3 marxes amb multiplicador) més marxa enrere
    • Relacions de canvi: 1a 1:26 / 2a 1:1,47 / 3a 1:1,04 / Marxa enrere -1:4,2
    • Embragatge: Multidisc en bany d'oli
    • Frens: Mecànics sobre les tres rodes
    • Superfície total de frenada: 240 cm2
  • Xassís:
    • Tipus: Barra central longitudinal sobre la qual es recolza el tren posterior. El tren anterior consta de conjunt de direcció-suspensió i el motor gira juntament amb la roda.
    • Suspensió anterior: Per ballestes i molla espiral
    • Suspensió posterior: Per làmines de torsió
    • Direcció: Per semicorona i pinyó amb 3,40 m de diàmetre de gir
    • Pneumàtics: 4.00 x 8 (pressió: 1,5 davant i 1,75 darrere)
  • Mides i pes:
    • Ample de via posterior: 1,20 m
    • Distància entre eixos: 1,70 m
    • Longitud total: 2,80 m
    • Amplada total: 1,40 m
    • Alçada total: 1,40 m (capotat)
    • Alçada sobre el terra: 0,20 m
    • Pes: 280 kg (els primers models pesaven 215 kg)
  • Carrosseria:
    • Tipus: Monocasc d'estil torpede oberta (amb capota o sense). Hi va haver un model tancat i una tricamioneta oberta.
    • Seients: 2+2
    • Dipòsit de benzina: 18 l
  • Prestacions:
    • Velocitat màxima: 68 km/h el model normal i 58 km/h la tricamioneta
    • Consum: 5 l/100 km

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «DAVID (1913 - 1959)» (en castellà). autopasion18.com. [Consulta: 24 març 2013].
  2. 2,0 2,1 2,2 Del Arco, Javier; Arderiu, Miquel; Montero, Xavier; Camp, Jordi. «D'Hispano Suiza i David a Nacional Pescara». A: Història de l'automobilisme a Catalunya. Barcelona: Editorial Planeta, 1990, p. 250-252. D.L. B. 14.169-1990. ISBN 84-320-6249-9. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Aquells artefactes bojos». elperiodico.cat. El Periódico de Catalunya, 21-10-2014. [Consulta: 9 febrer 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «Historia» (en castellà). davidsa.com, 2016. [Consulta: 24 març 2016].
  5. Ciuró, Joaquim. «Centenario de un genial automovilista» (en castellà). Hemeroteca. La Vanguardia, 22-01-1991. [Consulta: 9 febrer 2016].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «David» (en castellà). losorigenes.net, 2007. [Consulta: 24 març 2016].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Cubeles, Albert; Roca, Joan. «David». A: L'enginy de postguerra. Microcotxes de Barcelona (PDF). Barcelona: Museu d'Història de Barcelona, 12 desembre 2012, p. 17 (MUHBA Llibrets de sala, 11). 
  8. Oliveras, Josep «La consolidació d'una ciutat industrial. Barcelona, 1881-1935» (PDF). Barcelona quaderns d'història. raco.cat [Barcelona], Núm. 19: L'Electrificació de Barcelona, 1881-1935, 2013, p. 257 [Consulta: 25 març 2016].
  9. «DAVID, Barcelona» (en castellà). grupo7.com. [Consulta: 24 març 2013].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: David (empresa) Modifica l'enllaç a Wikidata