Debats sobre la sortida del Regne Unit de la UE

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
« Brexit » redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Referèndum sobre la permanència del Regne Unit dins la UE ».
Infotaula d'esdevenimentDebats sobre la sortida del Regne Unit de la UE
Tipus sortida d'un estat membre de la Unió Europea
Estat Regne Unit
Causa Referèndum sobre la permanència del Regne Unit dins la UE
Participants Regne Unit i Unió Europea
Etiqueta de Twitter #Brexit
Modifica dades a Wikidata
El primer ministre David Cameron a la dreta amb el president indi Narendra Modi a l'esquerra

La possibilitat de veure el Regne Unit marxar de la Unió Europea ha esdevingut freqüent dins els cercles polítics britànics i europeus. El mot-compost Brexit (de l'anglès, [Great] Britain --> Gran Bretanya i Exit --> sortir) acostuma a ser utilitzat per parlar d'aquesta probabilitat al mateix nivell que es parlaria del Grexit.[1]

Un referèndum convocat per David Cameron hauria de decidir d'aquesta qüestió el 23 de juny del 2016.

L'euroescepticisme al Regne Unit sempre s'ha vist present des de la seva incorporació a la CEE a principis dels 1970. Però, ha anat guanyant força mentre al mateix temps la CEE ha anat formant-se en tant que UE.[2]

Una bona part del debat està basat en dades i projeccions econòmiques i financeres. És a dir, la qüestió que s'acostuma a plantejar és si l'economia del Regne Unit hagués anat millor o pitjor fora de la UE.[3][4]

El britànic Collins Dictionary va triar la paraula trumpism junts amb brexit com un dels seus «mots de l'any» del 2016.[5]

Historial[modifica | modifica el codi]

Govern de Harold Wilson[modifica | modifica el codi]

Mentre el Regne Unit integra la Comunitat Econòmica Europea el 1973, se celebra un primer referèndum l'any 1975 en què s'hi vol determinar si el país ha de quedar-se dins del mercat comú. Aquesta va ser la proposició del Partit Laborista que començà la sol·licitud l'any 1974. Encara que el govern laborista d'en Harold Wilson donés el seu clar suport a mantenir-se a la CEE, i gràcies també a l'ajut d'una part de l'oposició conservadora dirigida per Margaret Thatcher, el cert és que els laboristes estaven dividits en aquest debat, protagonitzant campanyes favorables al no dins del partit. No debades, el resultat fou majoritari. El 67,09% dels votants van pronunciar-s'hi a favor.[6]

Govern David Cameron[modifica | modifica el codi]

El debat el torna a reprendre l'any 2013 el primer ministre David Cameron qui proposa un referèndum sobre el manteniment del Regne Unit a la Unió Europea, projectat el 2014, però marcat per al 2017.[7] A partir de la victòria a les eleccions generals del 2015 en què torna a guanyar el partit conservador amb David Cameron al capdavant, la proposta esdevé inevitable atès que fou el punt clau de la campanya.[3][8] A partir de llavors, el Deutsche Bank, el banc més important alemany, diu estudiar seriosament la seva sortida del Regne Unit en cas que sortís un sí.[9]

Una actitud que podria veure's com de política de la por. De fet, el periòdic The Guardian va publicar el 21 de maig del 2015 una suposada còpia de documents interns i secrets del Banc d'Anglaterra en què s'hi analitza la sortida del país de la UE. Segons aquests l'economia se'n veuria greument afectada i, endemés, s'hi donen recomanacions sobre com esquivar les preguntes dels periodistes.[10][11] El cas, però, és que durant el 2016 el primer ministre anglès, David Cameron, va portar una sèrie de negociacions amb la UE sobre concessions que la UE podria cedir, a canvi d'un govern britànic favorable a la UE.[12]

Tot plegat, mentre el mateix Cameron rep el president de l'Índia com una estrella del rock al Regne Unit a finals del 2015, i mentre el país s'acosta progressivament a l'economia emergent asiàtica.[13][14] Val a dir, també, que la qüestió de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea vingué en un moment de crisi important. El Grexit havia estat planant durant un bon temps sobre els debats polítics i els partits euròfobs també. A Holanda mateix el xenòfob Geert Wilders intentava arrencar els últims vots amb un acte simbòlic a Brussel·les dos dies abans de tancar la campanya electoral del 2014.[15] Mentrestant, a les darreres eleccions regionals franceses el partit també xenòfob francès Front Nacional, clarament euròfob, guanyava terreny.[16]

Si bé, les enquestes indicaven que la majoria dels anglesos volia sortir de la UE. Tanmateix, pel partit nacionalista escocès va utilitzar el debat com a moneda de canvi pel referèndum d'autodeterminació que, no havent-se guanyat, es va saldar amb una recentralització del Regne Unit. La qüestió per als independentistes escocesos era aconseguir un segon referèndum amb el qual pogués vèncer el sí.[17][18][19] Mentrestant, però, la UE restava en silenci sobre la incorporació d'una Catalunya independent. Paradoxes, mentre els uns en volien sortir, els altres volien entrar-hi.[20]

Referèndums sobre la permanència a la UE[modifica | modifica el codi]

El Regne Unit no fou l'únic país d'Europa que va votar algun cop sobre la seva permanència o entrada dins l'ens supranacional. L'any 1982 Groenlàndia va votar en contra de continuar dins la Unió Europea i Noruega va votar el 1994 també en referèndum sobre si havia d'entrar, amb un resultat de 52,2% en contra de l'adhesió. De fet, Noruega ja va votar al 1972, sempre amb resultat negatiu, i les propostes per entrar-hi tampoc han deixat mai de presentar-se, malgrat que fins al 2014 l'opinió del poble noruec sempre ha estat de no adherir-s'hi.[21][22]

El plantejament de David Cameron[modifica | modifica el codi]

El principal objectiu del primer ministre David Cameron no era arrossegar el Regne Unit forta de la UE, però replantejar-ne els tractats que la conformaven: Tractat de Funcionament de la UE del 1957, Tractat de la Unió Europea del 1992 (ambdós esmenats pel Tractat de Lisboa del 2009), el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica del 1957 i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, vinculant legalment des del 2009. Amb això Cameron pretenia adaptar la UE als reptes del segle xxi, és a dir, fer-la més competitiva davant dels gegants asiàtics i dels EUA, a més de tornar-la més atractiva de cara als britànics mateixos.[4] Així doncs, els possibles acostaments amb Àsia de Cameron, podria veure's com a política de pressió cap a la UE.

Després d'haver visitat els principals líders europeus, Cameron es va assegurar punts coincidents sobre la seva proposta. El primer ministre neerlandès, Mark Rutte, coincidia, per exemple, amb Cameron amb el punt 1 (els Països Baixos també són una economia oberta depenent del comerç internacional) i àdhuc amb el punt 3; en paraules del mateix Rutte, que dies més tard emprarà també Hammond: “European where necessary, national where possible”, fent clara referència a la necessitat de retallar en certa burocràcia legislativa comunitària.[4]

Angela Merkel també es va mostrar d’acord en aquest punt, que altrament és un dels objectius de la nova Comissió Juncker, i va deixar a Cameron la porta oberta a una possible reforma dels Tractats, en el sí del consens entre els 28 estats. Una reacció una mica paradoxal si tenim en compte que només uns dies abans Merkel i François Hollande havien arribat a un acord per impulsar una major integració política entre les diferents economies de l’Eurozona sense la perspectiva de canviar cap tractat. D’altra banda, Merkel també avalà la visió de Cameron de respectar aquells estats membres que no desitgen cedir més sobirania de cap tipus a les institucions comunitàries.[4]

Per contra, l’executiu francès no es mostrà tan comprensiu amb les ambicions del primer ministre britànic. El ministre d’exteriors, Laurent Fabius, titllà els moviments de Cameron de “perillosos” en tant que suposaven un risc per a la unitat de la UE i donaven ales al “No” en un possible referèndum al Regne Unit. Per la seva banda, el president François Hollande afirmà que no aprovaria cap estatus especial per al Regne Unit.[4]

L’encontre més tens, però, es produí a Varsòvia, on Cameron es topà amb el rebuig de la primera ministra, la liberal Ewa Kopacz, al seu pla de restringir la llibertat de circulació i reduir els incentius socials als treballadors d’origen europeu que viuen a Regne Unit. Actualment, hi ha al voltant de 800.000 ciutadans polonesos treballant al Regne Unit, i es creu que la xifra s’incrementarà substancialment durant els propers mesos.[4]

Eventual Brexit[modifica | modifica el codi]

Un estudi de la consultora Global Counsel conclou que caldrien almenys 10 anys, comptant des que la “EU referendum Bill” (llei del referèndum, actualment en lectura a la Camara dels Comuns) és aprovada pel Parlament (tardor 2015), es produeix el referèndum (2016-2017) i eventualment el Regne Unit surt de la UE de forma oficial (2019). En cas que el resultat del referèndum sigui favorable al Brexit, el Regne Unit no pot marxar immediatament de la UE sinó que ha de mantenir obligatòriament dos anys de negociacions. La següent fase, a partir del 2019 i fins al 2025, hauria de permetre al Regne Unit tancar acords amb tercers països que substituïssin els actuals tractats de la UE. L’estudi del Global Counsel conclou que l’impacte del Brexit dependria, en bona part, de la relació que el Regne Unit establís amb la Unió Europea.[4] És en aquest punt, la cerca de països tercers, que pot explicar l'acostament amb l'Índia.

Les negociacions que el primer ministre David Cameron va dur a terme amb la UE per tal que aquesta acceptés algunes de les prerrogatives que s'havia fixat van portar els seus fruits. Cameron, en vista de guanyar el referèndum i conservar el Regne Unit dins l'UE, van aconseguir que el Regne Unit accedís a tenir un "estatus" especial dins l'UE amb el qual, entre altres aspectes, es limitava la circulació d'immigració. El govern de David Cameron també va aconseguir que la resta de socis fessin una referència explícita a excloure el Regne Unit de la frase dels tractats que parla d’una Europa cada vegada més unida. A nivell financer, Cameron va poder incloure a l’acord una clàusula que dóna a un país el dret a imposar un fre a la regulació financera controvertida durant les reunions dels líders del Consell Europeu. De facto, un poder de ‘veto’ sobre regulació financera que descartava el president francès, François Hollande. El president del Consell, Donald Tusk, va assegurar en roda de premsa que l’acord és legalment vinculant i irreversible i reforça l’estatus especial del Regne Unit a la UE. El polonès va destacar que el Regne Unit necessita la UE, i la UE necessita el Regne Unit i que per això els líders europeus han fet tot el que han pogut perquè els britànics estiguin convençuts amb el nou acord. ‘Estimo el Regne Unit i estimo Brussel·les’, va dir el president del Consell, responent a Cameron, que a la seva compareixença va dir que no estima Brussel·les, sinó el seu país.[23] Amb tot, David Cameron va convocar el referèndum per al 23 de juny.[23]

L'euroescepticisme[modifica | modifica el codi]

Les eleccions al parlament Europeu del 25 de maig del 2014 van deixar un resultat insòlit, que permet entendre d'alguna manera la convocatòria del referèndum al Regne Unit: per primera vegada a França, Anglaterra, Dinamarca i Grècia guanyaven partits contraris a la construcció europea. Els uns clarament xenòfobs i d'extrema dreta, altres simplement en contra de les retallades i les polítiques d'austeritat de la Troika, a Europa pujava l'euroescepticisme. Les eleccions a Polònia i Àustria del 2016 així ho van confirmar.[24][25][26]

Sondejos[modifica | modifica el codi]

Sondejos

Al mes de desembre del 2011 el diari Mail on Sunday publicava una enquesta segons la qual el 66% dels britànics estava a favor que es consultés el poble sobre la sortida del Regne Unit de la UE mitjançant un referèndum. També, segons el mateix diari, si es plantegés una consulta sobre abandonar la UE, un 48% de britànics hi votarien a favor, i un 33%, en contra.[27]

Al mes de juny del 2015 Sky News publicava un altre sondeig segons el qual el 46% dels britànics no estaria d'acords en marxar de la UE si aquest fet tingués un impacte negatiu sobre l'economia del país, mentre que el 28% hi estaria d'acord.[28]

Al mateix juny del 2015 London Evening Standard donava un resultat clarament favorable a seguir dins de la UE, amb un 66% dels enquestats a favor i un 22% en contra.[29]

Al mes de febrer del 2016 la cadena escocesa de televisió STV News va fer una enquesta en què el resultat reflectia que el 62% dels escocesos estaven disposats a quedar-se dins de la Unió Europea davant del 55% dels britànics. Segons l’enquesta, una hipotètica sortida de la UE impulsaria el moviment independentista escocès, però si el referèndum sobre la independència d’Escòcia se celebrés al mes de febrer mateix del 2016, els votants estarien molt més dividits: un 49% votaria ‘sí’ a la independència, un 45% votaria ‘no’ i un 5% assegura no tenir-ho clar.[30]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «D'où vient le terme «Brexit» ?» (en francès). Le Figaro, 19-02-2016 [Consulta: 17 febrer 2017].
  2. «El Temps Número 1637 | iQUIOSC.cat» (en en). [Consulta: 17 febrer 2017].
  3. 3,0 3,1 «"El Regne Unit hauria de continuar com a membre de la UE?"» (en ca). Ara.cat.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 http://www.focuseuropablog.eu/les-consequencies-economiques-dun-possible-brexit/
  5. «Etymology Corner - Collins Word of the Year 2016» (en anglès), 3 novembre del 2016.
  6. Meyer, 2005.
  7. http://www.ccma.cat/324/el-parlament-britanic-dona-llum-verda-a-la-llei-pel-referendum-sobre-la-permanencia-a-la-ue/noticia/2683882/
  8. «Cameron guanya les eleccions» (en ca). El Punt Avui.
  9. lefigaro.fr «Deutsche Bank anticipe un 'Brexit'» (en fr). Le Figaro.
  10. «PressReader.com - Connecting People Through News». [Consulta: 17 febrer 2017].
  11. Inman, Phillip «Secret Bank of England taskforce investigates financial fallout of Brexit» (en anglès). The Guardian, 22-05-2015 [Consulta: 17 febrer 2017].
  12. européen), Cécile Ducourtieux (Bruxelles, bureau «« Brexit » : dernière ligne droite pour une négociation à très haut risque» (en fr). Le Monde.fr, 29-01-2016. ISSN: 1950-6244.
  13. «Diplomatie. Le dirigeant indien Modi reçu comme une rock star à Londres» (en fr). Courrier international, 13-11-2015.
  14. País, Ediciones El «El apoyo británico a un proyecto chino agita el orden financiero global» (en es). EL PAÍS, 13-03-2015.
  15. «Holanda no renuncia (del tot) a Europa» (en ca). Ara.cat.
  16. «Els resultats oficials confirmen la clara victòria del Front Nacional» (en ca). Nació Digital.
  17. associats, Partal, Maresma i «El 49% dels britànics vol sortir de la Unió Europea, segons un sondatge» (en ca). VilaWeb.cat.
  18. lefigaro.fr «L'Ecosse veut rester dans l'UE (Sturgeon)» (en fr). Le Figaro.
  19. «Escòcia rebutja les noves competències que Londres li vol transferir» (en ca). Ara.cat.
  20. http://llibertatpercatalunya.cat/espanya-demana-el-silenci-de-la-unio-europea-davant-de-questions-territorials/
  21. «Massiv norsk EU-motstand» (en no), 30-08-2014. [Consulta: 17 febrer 2017].
  22. «Brexit. Le Groenland, premier pays à avoir quitté l’Union» (en fr). Courrier international, 23-06-2016.
  23. 23,0 23,1 «Cameron convoca el referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la UE pel 23 de juny» (en ca). [Consulta: 17 febrer 2017].
  24. «El liberal Komorowski guanya les eleccions presidencials a Polònia» (en ca). Nació Digital.
  25. «El Punt Avui» (en ca). [Consulta: 17 febrer 2017].
  26. http://elecciones.mir.es/resultados2014/99PE/DPE09999CM.htm
  27. Londres, AGÈNCIES / «Un 62% de britànics recolzen la postura de Cameron» (en ca). El Periódico, 11-12-2011.
  28. «Economy Key To EU Vote, Sky Survey Suggests» (en en-gb). Sky News.
  29. «We want to stay in EU, voters tell PM» (en en-gb). Evening Standard, 19-06-2015.
  30. «Almost six in ten Scots would vote for independence if UK quits EU» (en en). [Consulta: 17 febrer 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]