Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Escola d'Arquitectura de Barcelona)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióEscola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona
ETSAB.svg Logo upc.svg
ETSAB.JPG
Vista de la façana de la Diagonal
Dades bàsiques
Tipus entitat escola tècnica superior i institució educativa
Història
Fundació 1875
Activitat
Alumnat 2.799 (2009-2010)
PDI 276 (2009-2010)
Estudis oferts Vegeu l'apartat corresponent
Organització i govern
Seu central Vista-down.png
Direcció Felix Solaguren-Beascoa de Corral
Depèn de Universitat Politècnica de Catalunya
Campus Campus Diagonal Sud
Afiliacions Xarxa d'Universitats Institut Joan Lluís Vives
Xifres destacables
Finançament Públic (Generalitat de Catalunya)
Pressupost 280.220,11 (2011)

Web www.etsab.upc.edu

Modifica dades a Wikidata

L'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (l'acrònim de la qual és ETSAB) és una de les dues escoles d'arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya (l'altra és l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès al campus de Sant Cugat del Vallès). Prepara i expedeix el títol d'arquitecte, així com doctorats i diversos màsters de postgrau. Aquesta escola es va crear en 1875 sota el nom d'Escola Provincial d'Arquitectura de Barcelona, sent la més antiga de Catalunya i la segona de l'estat. L'actual edifici es va posar en funcionament en 1961 i està situat en l'Avinguda Diagonal, 649, dintre de la zona universitària de Barcelona.

Història[modifica]

La fundació de l'escola[modifica]

Fundada oficialment l'any 1875, l'Escuela Províncial de Arquitectura de Barcelona va ser la continuadora d'un ensenyament que arrencà a principi del segle XIX amb la Classe d'Arquitectura d'Antoni Cellers a l'Escola de Nobles Arts de Llotja, promoguda per la Reial Junta Particular de Comerç. Una tradició docent que tindrà episodis successius en les diferents escoles de Mestres d'Obres. Tenia la seu a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona.

De fet, l'Escuela Provincial de Arquitectura ja funcionava des del 1871 amb una clara voluntat de diferenciació qualitativa respecte a les seves antecessores. La nova escola se sustentava sobre dos models pedagògics: d'una banda, el Politècnic, del qual en pren el sistema d'estructurar la carrera en assignatures, amb predomini de les tècniques. De l'altre, el de l'École des Beaux Arts que proporciona el gust per les qualitats pictòriques del dibuix. Bona mostra d'aquest darrer model és l'exercici de revàlida que adopta l'escola per avaluar als estudiants.

Sota la direcció d'Elies Rogent (1871-1889) i el llarg del període de la de Lluís Domènech i Montaner (1900, 1905-1919), a l'Escola es desenvolupa un cicle força coherent. Estilísticament el definiria una actitud eclèctica, propera a una tendència del modernisme. En aquesta via es rebutja la tradició clàssica i s'intenta un apropament a les tradicions locals, com ara les formes de l'edat mitjana. L'escola participa, encara que de manera moderada, de l'efervescència del pensament nacionalista romàntic català; es visiten els monuments del passat, es fan aixecaments i projectes de restauració.

El llarg cicle acadèmic[modifica]

Vers el 1910 l'hegemonia modernista comença a declinar. Domènech i Montaner encara és director de l'Escola, però el claustre de professors inicia una renovació que en pocs anys esdevindrà profunda. El 1914 entra en vigor un pla d'estudis nou i la carrera es fa llarga i complexa. El llarg cicle acadèmic no és, però, uniforme. A l'interior s'hi van introduint falques que obren l'escola a altres tendències. La crisi de fi de segle també l'afecta, tot i que amb retard i amb poca intensitat. El llenguatge clàssic es depura d'excessos ornamentals i s'aprecia la influència de la Sezession i de la Wagnerschule. I sota l'influx del Noucentisme, els projectes tendeixen a tocar de peus a terra, ocupant-se de bastir l'arquitectura de les institucions públiques, de la indústria i de la societat civil i religiosa catalana.

Malgrat la intenció de mirar a l'exterior, l'horitzó de l'Escola és estret i limitat; ho confirma la timidesa amb què es reben determinades propostes de caràcter més agosarat. Els estudiants dels anys vint es troben davant l'alè d'una incipient onada d'avantguarda i, vers la fi de la dècada, adopten postures més radicals en la crítica a la institució i als models d'ensenyament que promou. Una de les alternatives a la docència oficial fou la que es proposà des de l'Associació d'Estudiants d'Arquitectura, organitzant conferències i exposicions amb la intenció d'omplir el buit de discussió que hi havia tant a l'Escola com a l'àmbit professional.

La interrupció bèl·lica tampoc no va permetre que l'Escola rebés amb més intensitat les propostes de l'anomenada avantguarda ni que aquestes fossin aplicades. El 1936 la guerra civil imposa una nova situació: l'Escola es va buidant d'alumnes i professors. El conflicte polític és el marc en què es replantegen els programes educatius. Amb la redacció d'un programa pedagògic, preparat el 1937 pel Sindicat d'Arquitectes de Catalunya dins del CENU, es planteja la socialització de la professió, que també afecta l'organització de l'ensenyança. El nomenament de Josep Torres Clavé com a Comissari delegat de la Generalitat a l'Escola, l'any 1938, permet convocar una sèrie de reunions per a revisar els plans d'estudi. La referència al model Bauhaus, la liberalització de les proves d'avaluació, la relació de l'ensenyament amb la pràctica directa de la professió, la mobilitat del professorat i la destitució dels catedràtics de l'etapa anterior, són els principals punts de la transformació. El nou pla d'estudis vol donar resposta a les necessitats d'una nova configuració social, però no es portarà a la pràctica a causa del tancament de l'Escola durant aquells anys.

Després del col·lapse de la guerra, la represa de l'activitat docent tindrà un clar caire de continuïtat amb actituds anteriors. La inèrcia, tant del professorat com dels mètodes i sistemes lligats a l'academicisme, reforçarà un ensenyament retòric i poc creatiu. L'Escola, abstreta en una obsoleta monumentalitat i al marge de les exaltacions de l'estètica del franquisme, més aviat viu de les rendes de la gran Barcelona proposada el 1929.

L'Escola Moderna[modifica]

A la dècada dels cinquanta, l'ensenyament de l'arquitectura s'haurà de capgirar per afrontar una realitat immediata i condicionant. Les onades migratòries, l'augment de la producció industrial i l'acceleració del sector de la construcció, exigeixen una qualificació professional que ja no té res a veure amb els programes inconcrets o d'escala monumental de la primera postguerra. Els joves arquitectes que s'han titulat han anat temptejant i intuint possibles sortides a l'academicisme rebut a les lliçons de l'Escola. El procés de modernització de l'arquitectura s'està produint fora de l'àmbit docent.

A partir de 1961, sota la direcció de Robert Terrades i Via, l'Escola es trasllada a la nova zona universitària de Pedralbes coincidint amb un considerable augment d'estudiants. L'aplicació del pla d'estudis de 1964 -que comporta la supressió dels dos cursos d'Ingrés i Selecció i l'entrada d'una nova generació docent- encetarà el camí cap a la normalització professional i cap a la construcció d'una lògica d'ensenyament més adequada a les exigències de la demanda social. Aquest camí no serà fàcil -recordem la implicació de la Universitat en la situació política d'aquells anys i les llargues interrupcions docents motivades per aquest compromís -. Tampoc no serà immediata la reacció a la demanda d'especialització i de noves qualificacions professionals. L'espectre de les velles estructures trigarà encara bastant temps a desaparèixer de la Diagonal.

Són anys on s'alternen directors-comissaris, situats en el seu càrrec per posar ordre en una Escola rebel, amb d'altres que intenten, dins l'estret marge de les condicions polítiques i educatives de l'època, formar professionals aptes per a treballar en una societat immersa en el procés modernitzador.

Un primer canvi institucional consistirà en el traspàs de l'Escola de la Universitat de Barcelona a la nova Universitat Politècnica l'any 1973, a la qual pertany fins al moment present. Un altre arribà amb Oriol Bohigas, que serà director entre 1977 i 1980. En aquell període s'endega un pla d'estudis nou (1979) i l'ampliació de l'edifici (1978-1985), amb el projecte de José Antonio Coderch. També alguns trets que, en cert sentit, havien caracteritzat l'Escola de Barcelona, com ara la seva vinculació amb la ciutat, prenen un sentit nou. L'Escola i els seus professors continuen atents al context que els envolta, bé sigui el que té per focus esdeveniments puntuals, com els Jocs Olímpics o el Fòrum de les Cultures, bé sigui el que marca la construcció de la ciutat i el territori. Però el fet fonamental de la implicació de l'Escola d'Arquitectura amb el seu entorn es troba en els exercicis proposats als estudiants. Un catàleg de treballs que permet comprovar com l'Escola estudia temes o zones de la ciutat pendents de resolució, constituint una espècie de banc de proves i d'experimentació.

En els darrers anys, el procés d'integració europea obre l'Escola a altres universitats i a un nou marc d'ensenyament que comporten la configuració d'un espai d'estructura complexa i dinàmica, on coincideix la tradició de l'arquitecte generalista amb la voluntat de cercar respostes a la demanda d'especialització, reptes que han de trobar adient resposta amb el nou pla d'estudis que s'inscriurà de ple a l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES).

Els directors de l'ETSAB[modifica]

Directors de l'ETSAB
Període Director
1875-1889 Elies Rogent i Amat
1889-1900 Francesc de Paula del Villar Lozano
1900-1901 Lluís Domènech i Muntaner
1901-1905 Joan Torras i Guardiola
1905-1920 Lluís Domènech i Muntaner (*)
1920-1924 Joaquim Bassegoda i Amigó
1924-1932 Francesc de Paula Nebot i Torrens
1932-1938 Alexandre Soler i March
1928-1939 Josep Torres i Clavé
1939-1940 Alexandre Soler i March (*)
1940-1953 Francesc de Paula Nebot i Torrens (*)
1953-1960 Amadeu Llopart i Vilalta
1960-1968 Robert Terradas i Via
1968-1969 Manuel de Solà-Morales i Rosselló
1969-1972 Leopoldo Gil i Nebot
1972-1973 Javier Carvajal Ferrer
1973-1977 Javier de Cárdenas Chavarri
1977-1980 Oriol Bohigas i Guardiola
1980-1984 Josep Muntañola i Thornberg
1984-1991 Fernando Juan Ramos Galino
1991-1994 Santiago Roqueta i Matias
1994-1997 Manuel de Solà-Morales i Rubió
1997-2001 Eduard Bru i Bistuer
2001-2008 Jaume Sanmartí i Verdeguer
2008-2013 Ferran Sagarra Trias
2013-2017 Jordi Ros Ballesteros
2017-Actual Felix Solaguren-Beascoa de Corral

(*) Repeteix en el càrrec

Titulacions[modifica]

L'objectiu primordial de l’ETSAB és formar les futures generacions de professionals de l’arquitectura, en els camps disciplinaris que la conformen (projectes, urbanisme, teoria, tecnologia, paisatgisme i disseny), amb la suficient capacitat per aplicar en la seva activitat professional els coneixements i competències adquirits durant els estudis, i que aquesta activitat esdevingui útil i enriquidora per a la societat.

L'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES) estableix tant un nivell de formació de grau, de caràcter generalista, com un segon nivell d'especialitat o Postgrau que completarà la primera etapa de formació, amb l’oportunitat de cursar estudis de màster universitari i/o de doctorat.

Departaments i Seccions[modifica]

  • Departament de Projectes Arquitectònics
  • Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori
  • Departament de Representació Arquitectònica
  • Departament de Tecnologia de l'Arquitectura
  • Departament de Teoria i Història de l'Arquitectura i Tècniques de Comunicació
  • Secció ETSAB de Física

Laboratoris[modifica]

Centres Específics de Recerca (CER):

  • Centre de Documentació de Projectes d'Arquitectura de Catalunya - CDPAC
  • Centre de Política de Sòl i Valoracions - CPSV

Amb seu a l'escola:

  • Càtedra Gaudí - CG
  • Laboratori de Modelització Virtual de la Ciutat Web - LMVC
  • Laboratori d'Urbanisme de Barcelona - LUB
  • Portal Història en Obres - HO
  • Taller d'Estudis Lumínics - TEL
  • Taller Obert de Concursos - TOC

Laboratori d'Urbanisme de Barcelona[modifica]

El Laboratori d'Urbanisme de Barcelona (LUB) és un centre de recerca de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) adscrit al Departament d'Urbanisme de l'ETSAB.

La fundació del LUB el 1968 va reunir, sota la iniciativa de Manuel de Solà-Morales, als professors Joan Busquets, Antonio Font, Miquel Domingo i José Luís Gómez Ordóñez a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Des d'aleshores, diverses promocions d'estudiants han participat en les iniciatives pròpies del Laboratori i molts professors hi ha realitzat recerques pròpies. Un conjunt de tesis doctorals hi tenen el seu origen. Professors vinculats en un moment o altre imparteixen docència en diverses universitats europees i americanes.

Des del 2004 és un Grup de Recerca Consolidat de la UPC finançat per l'AGAUR 2009/2013 amb el programa "Observatori de l'urbanisme de les ciutats". Les seves àrees principals d'estudi són les formes de creixement i de la morfologia urbana, el desenvolupament de la Barcelona moderna, la teoria i la pràctica del projecte urbà i l'ensenyament de l'urbanisme al món.

Inicia el 2010 l'edició de la revista digital D'UR que dóna continuïtat a UR - Urbanismo Revista (1985-1992). Entre les diverses publicacions destaca la col·lecció d'A - Laboratori d'Urbanisme, que recull els principals treballs monogràfics que s'han elaborat els darrers anys.

Serveis[modifica]

  • Aula Impressió 3D - Des del curs 2014-2015 hi ha disponible un servei d'impressió 3D facilitat per la fundació CIM · Barcelona Tech
  • Cafeteria
  • Copisteria - Reprografia - Autogestionada per la delegació d'estudiants
  • Taller de maquetes - Gestionat per Espai Model, SL


Associacions[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]


Referències[modifica]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona Modifica l'enllaç a Wikidata