Crisi del segle III

Divisió de l'imperi al 271 d.C.

La crisi del segle III fou un període que assolà els territoris de l'imperi Romà a partir de les primeres invasions dels bàrbars.

Durant els segles I i II dC, l'Imperi Romà fundat per August aconseguí de mantenir un equilibri econòmic i polític entre les diverses parts constitutives dels territoris que el componien. El segle III les tensions es manifestaren de forma palesa. A l'exterior la pressió dels bàrbars es féu insostenible i les diverses entrades de tribus germàniques, normandes i magiars per territoris de l'Imperi esdevingueren cada cop més freqüents i més costoses de reprimir.

Des de mitjan segle II l'expansió militar romana s'havia acabat i amb això la font principal d'obtenció d'esclaus i font d'ingressos dels impostos dels perdedors i dels botins de guerra. La crisi del segle III marcà l'inici de la decadència. L'emperador Còmmode es va esforçar a paŀliar-la amb mesures com la devaluació de la moneda. Finalment, s'imposà la Dinastia Severa amb Septimi Sever suportat per l'exèrcit. El succeí el seu fill Caracal·la, que donà la ciutadania romana a tots els homes lliures.

La dinastia següent, la dels Severs, va intentar reduir les despeses de l'exèrcit i augmentà la pressió fiscal. Tot en va. L'últim Sever morí assassinat per les legions del Rin. Havia arribat el caos i l'anarquia militar (235-270). En els cinquanta anys següents tingueren el poder vint-i-cinc cèsars. Només un morí de mort natural. En aquest període també s'intensificaren les invasions bàrbares (gots, alamans, francs), i els primers intents de desmembrament de l'imperi. A l'altra punta de l'imperi, els sassànides reemplaçaren els parts a l'Orient en la seva hostilitat amb Roma.

Valerià I i el seu fill Gal·liè es repartiren l'imperi el 253: el primer es quedà l'Orient i el segon l'Occident. Valerià fou capturat i ajusticiat pels perses. Durant els vuit anys següents, l'anarquia s'accentuà amb els trenta tirans, emperadors nomenats a les províncies que regnaven alhora. Durant aquest període, el general Claudi II (268-270), impedí una invasió per part de 320.000 gots (269) a Nis.

L'ordre fou reestablert amb l'il·liri Aurelià (270-275) que recuperà la disciplina i unitat de l'imperi, es feu anomenar dominus et deus, derrotà a la reina Zenòbia de Palmira i construí un nou cercle de muralles a Roma. El seu assassinat a Dàcia fou seguit pel regnat de cinc emperadors més, tots assassinats.

L'emperadorDioclecià - Sota el seu regnat (284 a 305, es donà per acabada la crisi del segle III

Dioclecià (284-305) aconseguí ordenar el territori romà a base d'una racionalització administrativa i d'una estructura de poder centrada sobre la seva persona (perseguí els cristians i subdividí moltes províncies, que passaren de 44 a 60), i s'envoltà de l'aura d'autoritat i adoració pròpia de sobirans orientals: fou deïficada a la manera oriental. Per a l'organització de l'Imperi augmentà dràsticament els impostos per pagar la nombrosa burocràcia imperial. La conseqüència d'aquesta política financera fou la ruïna dels camperols lliures. A més, dividí l'Imperi: dos augusts, assistits per dos cèsars, governaven els dos hemisferis en què es dividí el territori.

Pel que fa als esclaus, perillosos i cars, es convertiren en colons iniciant-se un cicle de vinculacions personals.