Literatura xinesa

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La literatura xinesa té una història que remunta a milers d'anys i pren un lloc a part dins de la història universal, a causa del culte xinès abocat a l'escriptura i al caràcter únic dels ideogrames xinesos, que provenen dels ritus endevinatoris i es diferencien radicalment dels sistemes fonètics utilitzats en la majoria de les altres llengües.

Es pot considerar que aquesta literatura va aparèixer quan els caràcters xinesos van deixar la seva vocació original per constituir-se en caràcters utilitzables independentment, segurament abans del 2000 aC. Els primers escrits tenien tanmateix una rigidesa canònica i una vocació filosòfica que de vegades posa problema amb la noció occidental de "literatura". D'altra banda, durant segles, la literatura xinesa va ser no només una reflexió sobre la societat i la vida, sinó que també tenia un fort contingut polític; molts literats eren alts funcionaris o filòsofs que estudiaven i proposaven noves formes de govern.

Des dels arxius oficials dinàstics més antics que es conserven fins al segle xvii, es calcula que s'havien produït a la Xina més texts escrits que a tota la resta del món. La difusió de la tècnica de la impressió xilogràfica durant la dinastia Tang (618-907) i la invenció de la impremta de tipus mòbils per Bi Sheng (990-1051) durant la dinastia Song (960-1279) va permetre una propagació sense precedents del coneixement escrit per tot el país.

La literatura xinesa ha influït de forma extraordinària la literatura de països propers, especialment el Japó i Corea, i algunes obres han esdevingut molt populars arreu del món i es reediten constantment, com per exemple el Dao De Jing o L'Art de la guerra.

La literatura contemporània xinesa compta amb un guanyador del Premi Nobel de Literatura, Mo Yan.[1]

Període preclàssic[modifica]

La literatura xinesa en els seus orígens estava influenciada per tradicions orals provinents de diversos orígens: pràctiques culturals i musicals laiques (Shijing),[2] endevinacions (Yijing), astronomia i exorcisme.Liu Shipei va fer una recopilació els concurs màgics i encantaments de la literatura xinesa en el capítol "Da zhu" del llibre "Rites of Zhou".[3]

Textos clàssics xinesos[modifica]

Article principal: Clàssic xinès

Hi ha una quantitat important de la primera literatura xinesa que data de les Cent escoles de pensament de l'època de la Dinastia Zhou Oriental (770-256 aC). Els més destacats d'aquests inclouen clàssics del confucianisme, el taoisme, el moïsme, l'escola de les lleis i escrits de ciència militar i d'història de la Xina. La majoria de la literatura d'aquest període, excepte els llibres de poesies i les cançons, és didàctica o filosòfica; hi ha poques obres de ficció. De totes maneres, aquests textos són significatius degut a les seves idees i al seu estil de prosa.

Els treballs confucionistes tenen una importància clau en la història i la cultura xinesa. D'aquests en destaquen les obres conegudes com els Quatre Llibres i els Cinc Clàssics que durant el segle XII foren escollits com a base dels exàmens imperials per a qualsevol lloc governamental. Aquests nou llibres van esdevenir el centre del sistema educacional. Aquests han estat agrupats en dues categories: els Cinc Clàssics que foren editats i comentats per Confuci i els Quatre Llibres. Els Cinc Clàssics són:

  1. El Yijing o Clàssic de Canvis, un manual d'endevinació (Atribuït a l'emperador mític Fu Xi);
  2. El Clàssic de Poesia, una col·lecció de poemes, cançons populars, cançons cerimonials i de festa, himnes i eulògies;
  3. El Llibre dels Ritus;
  4. El Shujing o Llibre dels Documents, una col·lecció de textos en prosa escrits suposadament per oficials i senyors del període Zhou i anterior;
  5. El Chunqiu o els Annals de Primavera o Tardor, una crònica oficial que cobreix 241 anys entre el 722 i el 481 aC que tradicionalment es creu que foren compilats per Confuci.

Els Quatre Llibres són:

  1. Analectes de Confuci, un llibre d'afirmacions atribuïdes a Confuci recopilades pels seus deixebles;
  2. El Mencius, una col·lecció de diàlegs polítics;
  3. El Zhongyong, o Doctrina del Significat, atribuït a Zisi, l'únic nét de Confuci;
  4. El Daxue o Gran Aprenentatge, un llibre sobre educació i el Tao.

Hi ha altres textos filosòfics importants com el Mozi, que parla sobre l'amor inclusiu que inclou principis ètics i socials i el Han Fei, un dels textos legalistes més importants.

Entre altres textos clàssis daoistes hi ha el Dao De Jing, el Zhuangzi i el Liezi. Autors posteriors van combinar el Daoisme amb el Confucionisme i el Legalisme, com el Liu An (Segle II aC); a més a més el Huainanzi (Els Filòsofs de Huai-nan) que també inclouen textos de geografia i topografia.

Entre els clàssics de ciència militar en destaquen l'Art de la Guerra de Sun Tzu (Segle VI aC) que inclou una de les primeres guies de diplomàcia internacional. També va ser el primer dels tractats xinesos militars com el Jingling Zongyao (Col·lecció de les tècniques militars més importants de l'any 1044) i el Huolongjing (Manual del Drac de Foc, del segle XIV).

Textos històrics, diccionaris i enciclopèdies[modifica]

Sima Qian va establir la historiografia xinesa fa més de 2000 anys

Després de l'any 841 aC, durant els inicis de la Regència Gonghe de la Dinastia Zhou de l'Oest, es comencen a escriure textos històrics acurats sobre la cort. La narrativa històrica més antiga de la Xina coneguda és el Zuo Zhuan (Comentari de Zuo), compilada abans del 389 aC, atribuida a l'historiador Zuo Qiuming. En el segle VI aC es va compilar el Llibre dels Documents, que incloïa la primera informació sobre geografia.[4] A l'any 281 es van fundar els Annals de Bambú. Entre el segle III i I aC es va compilar el llibre Zhan guo Ce, sobre estratègies polítiques.

El diccionari més antic, Erya, data del segle III aC, era un anònim que posteriorment va incloure comentaris de l'historiador Guo Pu (276-324). El Fangyan de Yang Xiong (53 aC - 18) i el Shuowen Jiezi de Xu Shen (58-147) també són dos antics diccionaris xinesos. El Diccionari Kangxi és un dels diccionaris antics més llargs. Fou compilat el 1716 sota els auspicis de l'Emperador Kangxi i definia més de 47000 caràcters.

Tot i que hi ha altres textos independents i cortesans, l'obra definitiva sobre la història de la xina fou el Shiji (Registres del Gran Historiador), escrit per l'historiador cortesà Sima Qian de la Dinastia Han (145 aC-90 aC). Aquest text lidera la fundació de la historiografia xinesa i dels múltiples textos històrics oficials que foren compilats a partir d'aquesta època per totes les dinasties. Sima Qian sovint és comparat amb el grec Heròdot tant pel seu abast com pel seu mètode perquè cobreix la història de la Xina des de la mítica dinastia Xia fins al regnat contemporani de l'emperador Wu de Han. Això solia ser difícil per als historiadors dinàstics oficials que utilitzaven les obres històriques per a justificar el regnat de la seva pròpia dinastia. Ell influencià les obres de molts historiadors xinesos com Ban Gu i Ban Zhao dels segles I i II i de la compilació del segle XI, Zizhi Tongjian de Sima Guang. L'obra Vint-i-quatre històries va tractar sobre les dinasties fins a la dinastia Ming (1368-1644).

Al llarg de la història de la Xina també es van escriure grans enciclopèdies. El 624 es va completar la Yiwen Leiju, , durant la dinastia Tang. Als segles X i XI, durant la dinastia Song es va compilar els Quatre Grans Llibres dels Song, iniciats per Li Fang i completats per Cefu Yuangui, que incloïen el Taiping Guangji (978), el Taiping Yulan (983), el Wenyuan Yinghua (986) i el Cefu Yuangui (1013). Aquestes enciclopèdies de la dinastia Song incloïen milions de caràcters xinesos. L'Enciclopèdia Yongle (1408), de la dinastia Ming contenia 50 milions de caràcters.[5] Les enciclopèdies de la dinastia Qing, Gujin Tushu Jicheng (1726) incloïa 100 milions de caràcters xinesos escrits en més de 800.000 pàgines. Entre altres grans enciclopèdies, destaquen els Assajos Dream Pool de Shen Kuo (1031-1095), el Nongshu de Wang Zhen (1290-1333) i el Tiangong Kaiwu de Song Yingxin (1587-1666).

Poesia clàssica[modifica]

Bai Juyi (772-846), un famós poeta i home d'estat de l'època de la dinastia Tang

La rica tradició de la poesia xinesa va iniciar-se amb dues col·leccions influents. A la Xina septentrional el Shijing o Clàssic de Poesia (segle X-VII aC) compren més de 300 poemes d'una varietat d'estils que van des d'aquells que suggereixen la música tradicional fins als que suggereixen himnes cerimonials.[6] La paraula shih té el significat bàsic de poema o poesia, a més de descriure un dels gèneres de la lírica xinesa. Tradicionalment es considera que Confuci fou l'editor del Shijing. Els seus versos normalment estan composts per cuplets amb línies de quatre caràcters cadascuna (o quatre síl·labes, ja que els caràcters xinesos són monosíl·labs) i una estructura formal de ritmes finals. Molts d'aquests poemes estableixen la posterior tradició de començar amb una descripció de la natura que es dirigeix en estaments expressius emocionals, coneguts com a bi, xing o algunes vegades, bixing.[7] Al final de la dinastia Han apareix la poesia Jian'an, que inclou innovacions en el seu estil i temes.[8] Els governants de la dinastia Wei (220-263), la família Cao, es van distingir com a poetes que van escriure sobre les lluites entre els militars i la gent comú.[9] El poeta Ruan Ji (210-263) comença a utilitzar la filosofia taoista com a tema en la poesia.[10] El poeta Xie Lingyun (385-433) va innovar introduint el gènere del paisatge en la poesia i utilitzant cuplets descriptius composts per línies de cinc caràcters.[11] El poeta Tao Qian (365-427) va iniciar el gènere sobre les zones rurals i la pagesia.[12] Durant la dinastia Liang (502-557) meridional la família Xiao[13] va iniciar una poesia que descrivia desitjos sensuals i descrivia objectes.

Durant la dinastia Tang (618-907), quan es va reunificar la Xina, es va propiciar l'alta cultura, entre la qual s'incloïa la poesia. Van florir diverses escoles de budisme representades en el budisme Chan que seguia els pensaments de Wang Wei (701-761).[14] Els seus poemes jueju que descriuen escenes naturals són els exemples més famosos d'excel·lència i contenen dos pensaments o imatges diferents per línia.[15] El poeta més destacat de l'època Tang és Li Bai (701-762); aquest va treballar en tots els estils més importants, tant els dels antics versos lliures (gutishi) com dels nous versos regulats (jintishi).[16] El poeta Du Fu (712-770) va excel·lir en els versos regulats i l'ús de les línies de set caràcters en les que s'escriuen poemes densos.[17] Durant la dinastia Tang, a més, hi destaquen els poetes Chen Zi'an (661-702), Wang Zhihuan (688-742), Meng Haoran (689-740), Bai Juyi (772-846), Li He (790-816), Du Mu (803-852), Wen Tingyun (812-870) i Li Shangyin (813-858) que també utilitzaren les línies de set caràcters.[18] A més a més també es va començar a desenvolupar la poesia ci.[19]

Durant la dinastia Song (960-1279), la Xina es va tornar a reunificar després d'un breu període de divisió i es va tornar a promoure l'alta cultura. Molts dels grans poetes d'aquesta època foren oficials governamentals, per exemple, Ouyang Xiu (1009-1072), Su Shi (1037-1101) i Wang Anshi (1021-1086). En aquest període va florir la poesia ci i uns pocs centenars de cançons es van convertir en plantilles estàndards.[20] L'estil lliure i expressiu de la poesia Song contrastava amb la poesia Tang, molt més majestuosa, cosa que provocà que es considerés a la més antiga com superior a la nova.[21] Durant la dinastia Yuan (1279-1368) la poesia va incloure influències musicals addicionals representades en la poesia Qu.[22]

En les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911) la poesia clàssica xinesa es va utilitzar en l'educació convencional. S'han conservat més d'un milió de poemes, entre els que n'hi ha també escrits per dones com Dong Xiaowan i Liu Rushi.[23] També hi destacaren pintors-poetes com Shen Zhou (1427-1509), Tang Yin (1470-1524), Wen Zhengming (1470-1559) i Yun Shouping (1633-1690) que van crear poemes en els que s'hi combinaven els arts de la pintura, la poesia i la cal·ligrafia.[24] Tot i que el darrer període imperial no va aportar enfocaments innovadors en la poesia, encara es creu que es poden trobar nous tresors literaris desapareguts.[25]

Prosa clàssica[modifica]

Wen Chang, una deïtat xinesa de la literatura


La prosa més antiga xinesa estava fortament influenciades pels escrits filosòfics de les Cent escoles de pensament (770-221 aC). Les obres de Mo Zi, Menci i Zhuangzi contenen discursos que revelen l'estil i organització dels seus predecesors. La prosa polèmica de Mozi estava construida en raonaments efectius i sòlids. Mencius va contribuir amb una dicció elegant i Zhuang Zi va introduir anècdotes i al·legories. En el segle III aC, aquests escriptors havien desenvolupat un estil de prosa senzill, concís i econòmica que va servir com a model literari durant més de 2000 anys. Aquests van escriure en xinès clàssic, la llengua que es parlava durant el període de les Primaveres i Tardors (722 -481 aC).

Durant el període Tang es va desenvolupar un estil de prosa artificial més ornamentat que va reemplaçar la prosa simple i directe de l'època de les Cent Escoles i el dinastia Han. En aquest període destaquen les obres històriques de Sima Tan i Sima Qian. Aquest estil neoclàssic va dominar la prosa escrita en els posteriors 800 anys. En són exemples les obres de Han Yu (768-824), un mestre assagista que propugnava al retorn de l'ortodòxia confucionista.. Aquest va estar llistat com un dels "Vuit mestres de la prosa dels Tang i els Song".

Durant la dinastia Song la literatura de viatges es va popularitzar. Aquesta combinava formats de narrativa i de diari i fou escrit per viatgers com Fan Chengda (1126-1193) i Xu Xiake (1587-1641).

Després del segle XIV es va popularitzar la ficció vernacular. Aquesta cobria una àmplia gamma de temes i era més llarga i estructurada que la ficció literària. La novel·la del segle XVIII, Somni de la càmera vermella (紅樓夢) en representa una de les seves obres mestres.

Drama i ficció clàssica[modifica]

La ficció xinesa té les seves arrels en les històries oficials i amb menys obres menys formals com Anècdotes contemporànies i propostes noves (o Shushuo xinyu - 世說新語) de l'any 430, Soushen Ji (A la recerca del sobrenatural i anècdotes sobre els esperits i immortals), Wenyuan Yinghua (Les flors més fines del jardí de la literatura - antologia del segle X), Reportatge sobre el viatge a Occident a l'època dels Grans Tang (626-645), Mostres miscel·lànies des de Youyang (segle IX) i el Taiping Guangji (Recors de la era Taiping - 978). També cal destacar obres menys formals com el Bianwen (històries budistes d'entre el 618 i el 960), els pinghua (obres breus populars) i els huaben (novel·les curtes o mitjanes escrites en xinès vernacular escrites a partir del segle XII); aquestes van formar la base de la novel·la escrita a partir de la dinastia Song. Els lectors xinesos estaven més interessats en la història i literatura xinesa que escrivien textos de no ficció. Aquests apreciaven temes com l'optimisme, la moralitat humanista i el benestar de la societat.

Amb el desenvolupament de l'economia monetària i la urbanització a principis de la dinastia Song els literats es van professionalitzar. A la Xina, com a Europa, la novel·la va esdevenir cada vegada més important. La ficció xinesa de finals de la dinastia Ming i d'inicis de la dinastia Qing era variada, autoconscient i experimental. A la Xina, per això, no va existir la revolució ni el romanticisme.[26] Les novel·les d'aquesta època representen el punt culminat de la ficció clàssica xinesa.

Literatura moderna xinesa[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura xinesa Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «'Hallucinatory realism' of Mo Yan springs from LatAm's magic realism». China Daily USA, 27-05-2015 [Consulta: 27 juliol 2015].
  2. Chen Zhi, The Shaping of the Book of Songs, 2007
  3. 刘师培,《文学出于巫祝之官说》
  4. Needham, Volume 3, 500–501
  5. Ebrey (2006), 272.
  6. Cai 2008, p. 13 et seq., Capítol 1
  7. Lin i Owen 1986, pp. 342–343 mirant xing; Cai 2008, p. 8, 43 a bixing, i p. 113 en el desenvolupament i expansió del bixing després del començametnn del Shijing
  8. Lin i Owen 1986, pp. 346–347
  9. Lin i Owen 1986, p. 136
  10. Watson 1971, pp. 69–70
  11. Lin i Owen 1986, p. 125
  12. Cai 2008, pp. 121–129
  13. Lin i Owen 1986, p. 158
  14. Watson 1971, pp. 169–172
  15. Cheng 1982, p. 37, i pp. 56–57
  16. Watson 1971, pp. 141–153 en general; Cheng 1982, p. 65 i Cai 2008, p. 226 sobre el gutishi i el jintishi
  17. Watson 1971, pp. 153–169 generally; Lin i Owen 1986, p. 375 i seg., particularment sobre l'ús de les línies de set caràcters
  18. Lin i Owen 1986, p. 375
  19. Watson 1984, p. 353 a: Dunhuang Caves discovery; Cai 2008, pp. 248–249
  20. Cai 2008, p. 245 i seg., capítols 12–14
  21. Chaves 1986, p. 7 sobre la superioritat de la poesia Tang; Cai 2008, p. 308
  22. Cai 2008, p. 329 i seg, capítol 16
  23. Cai 2008, p. 354 i seg, capítol 17; Cai 2008, p. 376
  24. Chaves 1986, pp. 8–9
  25. Chaves 1986, p. 6
  26. Paul Ropp, “The Distinctive Art of Chinese Fiction,” in Paul S. Ropp, ed., The Heritage of China: Contemporary Perspectives on Chinese Civilization. (Berkeley; Oxford:: University of California Press, 1990). pp. 309–334.