Moviment okupa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Símbol okupa
Pintada reivindicativa i lema de l'okupació

L'okupació és un moviment social que es caracteritza per prendre i reivindicar els espais buits i abandonats com a lluita en protesta contra l'especulació immobiliària i el capitalisme. En els espais alliberats es duen a terme experiències de caràcter assembleari, autogestionari i de transformació social, posant l'espai a disposició de diversos col·lectius per desenvolupar les seves activitats.[1]

Els mitjans de comunicació, en el cas dels Països Catalans, han popularitzat l'expressió Moviment okupa, que no sempre és acceptada pels seus protagonistes, ja que el terme representa una homogeneïtzació d'experiències que no es correspon amb la realitat.

Okupa[modifica | modifica el codi]

C.S.A. Can Vies, Sants, Barcelona.

Okupa i els seus derivats procedeix, òbviament, de la paraula ocupació. L'ocupació d'habitatges abandonats ha existit sempre, i a Catalunya aquest fet va créixer considerablement durant els anys 1960 i 70, com a forma de donar sortida a la gran demanda generada per l'afluència de població del camp a les ciutats.

Els okupes sorgeixen a mitjan anys 80 a imatge i semblança dels squatters anglesos. Darrere de diversos titubejos amb la denominació (perquè no existia en català cap paraula per a anomenar l'ocupació d'habitatges i locals), adopten el nom d'okupes, escrit amb una «k» contracultural i punk. Per als okupes, la diferència entre «ocupar» i «okupar» resideix en el caràcter polític d'aquesta última acció, en què la presa d'un edifici abandonat no és només una finalitat sinó també un mitjà per a denunciar les dificultats d'accés a un habitatge.

La paraula «okupa» i els seus derivats han estat popularitzats per la premsa de manera que ha arribat a ser reconeguda acadèmicament i ara és d'ús corrent, tant en la llengua col·loquial com en els mitjans de comunicació, i també en els diccionaris bilingües com a equivalent català de l'anglès squat. No obstant això, en la seua accepció popularitzada per la premsa ha utilitzat per a designar a qualsevol que s'instal·li en un habitatge abandonat, tingui aquesta acció caràcter polític o no. El terme okupa pot designar també el lloc okupat. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana incorpora la paraula "okupa".

Quant a l'expressió "moviment okupa", és també una creació periodística que ha tingut una acollida desigual, encara que més aïna roïna, entre les persones a qui es referix. Moltes afirmen contundentment que no hi ha tal moviment, sinó una multiplicitat de processos d'okupació no necessàriament relacionats. D'acord amb aquesta idea, s'ha solide preferir el plural moviment d'okupacions, i encara més moviment dels centres socials, considerant que és el centre social el que dóna substantivitat política al moviment.

La paraula okupa referida a persones s'ha rebutjat aquests últims anys per considerar que dóna un aire de tribu urbana als que utilitzen cases abandonades per a viure i emmascara la motivació real de les okupacions: la recerca d'un habitatge o un espai de socialització i la denúncia de l'especulació urbanística. Normalment els okupes, són persones no violentes, encara que a vegades no ho aconseguisquen.

C.S.O Els Timbres (Viladecans)

L'okupació com a recerca d'un habitatge[modifica | modifica el codi]

Hi ha diversos motius pels quals se sol realitzar una okupació. En alguns casos es tracta de famílies, grups de persones o individus que busquen un lloc on poder viure i no poden o no volen pagar un lloguer ni una hipoteca. Es tracta d'un moviment social que reivindica el dret a un habitatge digne.

L'okupació com a mètode d'autogestió[modifica | modifica el codi]

Hi ha nombrosos casos d'okupacions promogudes per gent que busca crear alternatives culturals i associatives en els barris en què viuen, a través dels cridats centres socials okupats. La seua finalitat és crear espais autogestionats des d'on poder crear activitats lliures de pressions econòmiques i polítiques. S'organitzen assembleàriament per a evitar la creació de líders i solen estar vinculats ideològicament a l'anarquisme o a alguna tendència d'esquerra revolucionària.

Aspectes legals de l'okupació[modifica | modifica el codi]

Fins a la promulgació d'un nou codi penal a finals de 1996 no existia una figura legal que penalitzés específicament l'ocupació de llocs abandonats. Aquesta, de fet, havia gaudit d'una certa tolerància en les dècades anteriors com a manera de resoldre parcialment el problema generat per l'afluència de gent del camp a les ciutats. En els primers anys de la democràcia van ser legalitzades milers d'ocupacions il·legals d'habitatges de propietat estatal.

Edifici okupa a La Salut, Barcelona

Fins a 1996 la figura legal a què es recorria era a la de la falta de coaccions: el propietari de la casa okupada denunciava els inquilins il·legals adduint que li impedien utilitzar la seua propietat, la qual cosa constituïa una coacció. S'obria llavors un procés judicial civil (no penal), generalment llarg, que solia acabar amb una orde de desallotjament de la casa okupada.
Va haver-hi no obstant això nombroses excepcions: de vegades els jutges donaven la raó als okupes. Els factors considerats eren els anys d'abandó de l'edifici, l'estat del mateix i, en general, qualsevol indici que permetés suposar absència de "funció social" de la propietat. De vegades aquest tipus de sentències eren dictades per tribunals superiors quan els edificis en litigi ja havien sigut desallotjats per orde dels tribunals de primera instància.
Altres vegades els propietaris no denunciaven la okupació, bé perquè es desinteressaven de la seua propietat (solia ser el cas de persones que havien heretat la mateixa i no tenien intenció de fer res amb ella), bé perquè consideraven que la presència de okupes protegia a l'edifici del seu deteriorament físic o impedia que fóra utilitzat per gent a qui consideraven menys desitjable, o bé per tindre simpaties amb el moviment okupa.

La Casika. Centre social "okupat" a Mòstoles (Madrid)

Encara que la majoria dels casos acabaven en desallotjament, la lentitud del procés civil donava expectatives d'una certa duració de la okupació. Això, unit al ràpid increment del preu de l'habitatge, va fer que les okupacions cresqueren exponencialment en els anys 90. El nou codi penal aprovat en 1996 pretenia posar límit a les mateixes, tipificant-les com a delicte d'usurpació. La consideració de delicte accelerava considerablement el procés de desallotjament, permetent a més que aquest es produís per sorpresa, és a dir, sense prèvia notificació als ocupants il·legals. No obstant això, els jutjats solien considerar conclosa la qüestió amb el desallotjament de la propietat ocupada, arxivant la causa a continuació. És a dir, que quasi mai s'han dictat les condemnes previstes legalment pel delicte d'usurpació, la qual cosa ha generat una sensació d'excessiva permissivitat en alguns propietaris i poders públics locals. Per això, a vegades s'ha recorregut a interposar denúncies no per usurpació sinó per delictes més greus com a desordres públics, violació de domicili o robatori. Les dites denúncies tampoc han comportat condemnes, per no haver-se pogut demostrar, però sí que tenen un efecte punitiu en la mesura que obliguen els acusats fer-se càrrec d'un procés judicial dur i sovint costós.

La Eskalera Karakola. Kasa Okupa de Dones a Madrid.

Les escasses condemnes relacionades amb l'okupació han estat les derivades de denúncies per casos de resistència a l'autoritat durant els desallotjaments.

En alguns casos, els anomenats Centres Socials Okupats (CSO's) han intentat legalitzar la seva situació iniciant un diàleg amb les institucions, a imatge de les negociacions que s'han donat en altres països europeus on llocs inicialment okupats han acabat per ser cedits baix fórmules de lloguer davall o fins i tot declarats d'interès social o cultural. Aquest tipus de diàlegs han trobat interlocutors interessats en les institucions, però generalment no han donat fruit, excepte parcialment en casos com el del Centre Social Sec.

Els anarquistes solen dir que aquest moviment és d'inspiració anarquista, ja que segons aquesta ideologia l'establiment de persones en edificis que no s'usen no seria quelcom immoral, ja que diferència entre possessió i propietat. La justificació ve que per als anarquistes la propietat no té justificació i per tant és il·legítim que alguna persona física o jurídica tinga una propietat, sent tan sols legítim tindre una possessió. En establir-se una o diverses persones en un edifici que no s'usa no s'estaria violant la possessió de ningú, ja que ningú està allí. En realitat, aquesta forma de pensar no és exclusiva de l'anarquisme però és en l'anarquisme on millor es desenvolupa.

Repercussió internacional[modifica | modifica el codi]

Pintada de Sevilla, al barri popular de la Macarena.

El moviment ha tingut una força significativa a Alemanya, Països Baixos i Catalunya. No obstant això, el moviment existeix a moltes parts d'Europa (a part de les ja mencionades, existeix a Espanya, Itàlia, França, Anglaterra, etc..) i a Amèrica del Sud (Xile, Argentina, Brasil, Colòmbia, Veneçuela, entre d'altres).

La pel·lícula L'estratègia del cargol tracta l'assumpte de l'okupació a Colòmbia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. És difícil donar una definició generalitzada de l'okupació sense caure en errors, ja que un dels trets característics és la diversitat d'experiències que es duen a terme, amb una clara aversió per les etiquetes i estereotips que es poden derivar a partir de definicions establertes.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Moviment okupa