Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cavallers del Sant Sepulcre
GA Ordre du Saint-Sépulcre.svg
Escut heràldic de l'orde
Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem
Nom oficial llatí Ordo Equestris Sancti Sepulcri Hierosolymitani
Sigles O.E.S.S.H.
Altres noms Cavallers sepulcristes, Sepulturistes, Guardians del Sant Sepulcre
Hàbit Túnica, mantell i caputxa blancs, amb la creu de Jerusalem vermella a l'esquerra
Lema Deus lo vult (Déu ho vol)
Tipus Militar, com a orde de canonges regulars; avui, orde honorífic
Objectius principals Protecció del Sant Sepulcre de Jerusalem i defensa dels pelegrins a Terra Santa, lluita contra els infidels; avui, caritat i beneficència
Fundació 1099, Jerusalem per Godofreu de Bouillon; restauració com a orde honorífic: 1847 per Pius IX
Aprovat per Pasqual II, en 1113
Regla Regla de Sant Agustí
Constitucions Per Balduí I de Jerusalem
Supressió 1489, incorporada a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem per Innocenci VIII; restaurada en 1847 per Pius IX com a orde honorífic dedicat a la beneficència
Branques i reformes Canongesses del Sant Sepulcre (branca femenina)
Primera fundació Basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem, 1098
Fundacions destacades Mont Sion (Jerusalem), Capua (Itàia), Colegiata del S. Sepulcro (Calataiud, 1149), Toro, Orléans, Miechow (Polònia), Warwick (Anglaterra)
Fundacions a terres de parla catalana Col·legiata de Santa Anna (Barcelona, 1141), Sant Miquel de la Comanda (Els Prats de Rei, 1261), Sant Sepulcre (Olèrdola), Sant Sepulcre (Peralada), Priorat de Marcèvol (Conflent)
Persones destacades Ramon Berenguer III de Barcelona, Alfons I d'Aragó
Lloc web http://www.vatican.va/roman_curia/institutions_connected/oessh/index_en.htm

L'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem és un orde militar que té els seus orígens en Godofreu de Bouillon, principal líder de la Primera Croada. Segons les opinions més autoritzades, tant de la Santa Seu com de Jerusalem, va començar com una confraternitat mixta clerical i laica de pelegrins que gradualment va créixer al voltant del Sant Sepulcre, la tomba de Jesucrist. La seva divisa és Deus lo vult (Déu ho vol).

Història[modifica | modifica el codi]

Certs historiadors-anticuaris del segle XIX, seguint les historiografies de l'orde del Sant Sepulcre, volien atribuir a l'orde un origen quasi mític mitjançant la relectura de les fonts sobre un orde creat a Terra Santa per Godofreu de Bouillon]] el 1099.

Els fundadors mítics[modifica | modifica el codi]

Planell del primer nivell de l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem[1]

De retorn de Terra Santa després de la pèrdua dels Estats llatins d'Orient, els primers historiadors de l'orde troben tres personatges gloriosos com a fundadors: l'apòstol Jaume, l'emperadriu Helena i l'emperador Carlemany; tots tres relacionats d'una manera o una altra amb el Sant Sepulcre.

Jaume el Major, que els evangelis anomenen "el germà del Senyor", esdevingué, després de la mort de Jesús, el responsable de la comunitat cristiana de Jerusalem, sent considerat el primer bisbe. Les canonges del Sant Sepulcre el tenen com a fundador i li atribueixen la designació d'una guàrdia de la Tomba de Jesús.

L'emperadriu Helena, mare de Constantí I el Gran, sojornà a Jerusalem al 326 abans de retirar-se a Bitínia. La tradició catòlica en fa la constructora de la basílica del Sant Sepulcre, en fent derruir un temple dedicat a Venus que l'emperador Adrià havia fet construir allà. És en aquesta ocasió que Helena va fer una descoberta important per a la religió cristiana, amb la descoberta de la Veracreu. És per tant naturalment designada com a fundadora de l'orde pels cavallers al segle XVI. Sovint és representada vestint els hàbits de les canonges del Sant Sepulcre.

Carlemany envià dos ambaixades davant el califa de Bagdad, demanant un protectorat franc sobre la Terra Santa. «La geste du roi», una cançó de gesta, narra les seves aventures llegendàries a la Mediterrània i el seu pelegrinatge a Jerusalem. Per tant, també va ser natural fer-lo un fundador de l'orde.

Creació per Godofreu de Bouillon[modifica | modifica el codi]

Godofreu de Bouillon vestit d'herald, amb les armes del regne de Jerusalem

Després de la primera croada, el duc de la Baixa Lorena Godofreu de Bouillon estava al capdavant per la presa de Jerusalem al 1099. El primer en pujar les muralles va ser Bernard de Saint-Valery, seguit de Letold i Gilbert de Tournai, després arribarien Godofreu i el seu germà Eustache.[2] Després de la presa de la ciutat, els croats li oferiren la corona de rei de Jerusalem, però ell ho rebutja afirmant que no podia portar una corona d'espines on Jesucrist havia hagut de portar una corona d'espines[Note 1] Llavors acceptà el càrrec de Defensor del Sant Sepulcre, amb el títol de baró.[4]

Va ésser com a Defensor del Sant Sepulcre que constituí, sobre el model d'un capítol de canonges que havia fundat a Anvers abans de la seva partida com a croat, un capítol del Sant Sepulcre per protegir la tomba de Crist i organitzar la vida espiritual assistint el Patriarca.[4]

Al voltant d'aquest capítol agrupà en una fraternitat d'homes i dones devots que formaren com un tercer orde. Els croats, que restaven a Terra Santa, posaren espontàniament les seves armes al servei dels canonges per protegir i defensar el Sant Sepulcre i el capítol amb l'estatut de donat, és a dir, de laic donat a la religió.[4]

El capítol estava format per vint canonges seculars que vivien en comunitat. En adoptar la regla de Sant Agustí el 1114, el capítol esdevingué un orde regular sota el nom del Sant Sepulcre amb el reconeixement del Papa Pasqual II. Les milites sancti Sepulcri, les gents d'armes donades, tenien a partir d'aquell moment una doble dependència: una dependència religiosa envers els canonges i una dependència caritativa vers els Hospitalaris que els entretenien.[5]

Desenvolupament de l'orde a Terra Santa[modifica | modifica el codi]

Creada el 1098, després de la victoriosa primera croada, per Godofreu de Bouillon, duc de la Baixa Lorena i Protector del Sant Sepulcre. El seu objectiu va ser primordialment protegir el Sant Sepulcre dels infidels amb l'ajuda de 50 esforçats cavallers. Balduí I de Jerusalem (germà de Godofred) va ser qui la va dotar oficialment del seu primer reglament a imitació del Temple i l'Hospital. Entre els seus fets més gloriosos, l'Orde del Sant Sepulcre va lluitar valerosament al costat del rei Balduí I de Jerusalem el 1123, va participar en el setge de Tir a 1124, de Damasc durant la Segona Croada (el 1148) i de Sant Joan d'Acre el 1180.

Després de la presa de la ciutat santa de Jerusalem per part dels musulmans de Saladí el 1187, es traslladà a Europa i es va estendre per països com Polònia, França, Alemanya i Flandes. Es va dedicar a partir de llavors al rescat de captius cristians de mans musulmanes. També a la península Ibèrica va obtenir un famós protagonisme en intervenir en nombroses batalles de la Reconquesta contra els invasors musulmans.

Els components de l'orde han estat sempre distingits membres de la noblesa europea. En 1489, el papa Innocenci VIII va incorporar l'orde a l'Orde de l'Hospital, encara que en alguns llocs com a Espanya va conservar la seva autonomia per a convertir-se en una entitat honorífica i dedicada a les obres de caritat, amb un règim especial dins de l'Església Catòlica.

Reorganització de l'orde al 1847[modifica | modifica el codi]

El Papa Pius IX des de l'inici del seu pontificat va mostrar una gran preocupació per Palestina, en tant que l'Imperi Otomà començava a defallir. El Papa volia unificar les forces missioneres a l'Orient Mitjà, llavors dividides en diverses congregacions. El 23 de juliol de 1847, mitjançant el breu Nulla Celebrior, restablí el Patriarcat llatí de Jerusalem, nomenant com a Patriarca a Giuseppe Valerga. El breu reorganitzà l'orde del Sant Sepulcre i el nou Patriarcat esdevingué el gran prior renovat el 15 de gener de 1848.

Des del moment en què prengué el comandament de l'orde, Giuseppe Valerga la volia reorganitzar. Demanà la divisió dels cavallers en graus i classes, amb atributs propis no només per presentar-se com la resta d'ordes, sinó que també per poder recompensar aquells que s'havien distingit per mèrits particulars. Després d'anys d'insistència, Pius IX, mitjançant la carta apostòlica Cum multa sapienter del 24 de gener de 1868, instituí les tres classes demanades, Cavaller, Comandant i Gran Creu. El Patriarca inicià al 1867 una gira per les principals corts catòliques a Europa en vista d'obtenir el reconeixement jurídic de l'orde. Monsenyor Valerga, en eliminar la clàusula de noblesa requerida fins llavors per la noció de pertànyer a una elit, volia fer créixer el nombre de cavallers. En menys de 25 anys en creà 1.417.

La qüestió de l'admisió de les dones en el si de l'orde aparegué ben aviat. A la societat del segle XIX, els estats no admetien dones dins els ordes de cavalleria o de mèrit més que a títol excepcional. Es fundà sobre un cartulari del Sant Sepulcre, publicat a París el 1849, que citava ja el nom de dames, el Patriarca va obtenir de Pius IX al 1871 l'autorització d'aceptar una dama noble anglesa a l'orde. Amb aquest precedent, el segon patriarca, Monsenyor Bracco, n'acceptà un centenar entre 1873 i 1889. El Papa Lleó XIII, mitjançant el breu Venerabilis frater del 3 d'agost de 1888, donà la seva aprovació a l'ingrés de dames a l'orde.

El Patriarca llatí de Jerusalem al 1826

Per consolidar la posició de l'orde a Terra Santa, el Papa Pius X es reservà per a sí i els seus successors el càrrec de Gran Mestre mitjançant la carta apostòlica Quam multa del 13 d'octubre de 1908, i acordà amb els cavallers un lloc a les capelles papals, tant que el patriarca era designat com a Rector i administrador perpetu de l'orde. Pius XI restituí al patriarca les seves prerrogatives mitjançant la carta apostòlica del 6 de gener de 1928 i confià a l'orde la tasca de la preservació de la fe a Palestina.

A causa d'una controvèrsia protocol·lària sorgida entre l'orde de Malta i la del Sant Sepulcre, l'orde passà a anomenar-se "Orde eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem"; i la dignitat de Gran Mestre, restaurada per Pius X, va ser abolida i els bails representats del patriarca passarien a anomenar-se "tinents" amb el títol d'"excel•lència". Aquests nous estatuts presentats pel patriarca van ser aprovats per un decret de la Congregació de cerimonial del 5 d'agost de 1931.

Al juliol de 1940, Pius XII instituí un cardenal protector de l'orde. El seu paper continuà tot i que la Segona Guerra Mundial aturà l'acció del patriarca llatí de Jerusalem. El Gran Mestrat va ser restaurat el 14 de setembre de 1949 mitjançant el breu Quam Romani Pontifices en benefici del cardenal protector. Els nous estatuts van ser promulgats, en els termes segons el qual l'orde, sota la protecció de la Santa Seu, disposaria de personalitat jurídica i seria tornada a un cardenal gran mestre nomenat pel Papa. La visibilitat de l'orde a Roma es manifestà mitjançant l'establiment de la seva seu eclesial a l'església de Sant Onofre, concedint el motu proprio el 15 d'agost de 1945[6] i per la cessió del palau della Rivere, proper al Vaticà, que esdevingué la seu del Gran Mestrat, definitivament establert a Roma. Jerusalem ja quedaria com a seu històrica.

La darrera modificació estatutària va ser aprovada pel Papa Pau VI al 1977.

El codi de Dret Canònic considera l'orde com una associació pública de fidels.

L'orde a Catalunya i la Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

El 1126 el comte Ramon Berenguer III de Barcelona i el bisbe de Vic van cedir al patriarca de Jerusalem, Beremund, i a Giraud, prior del Sant Sepulcre, l'església dels Prats de Rei i les seves sufragànies de la Manresana i Sant Ermengol. El 1134, la mort d'Alfons I d'Aragó constituí l'orde com un dels hereus del regne, i per obtenir-ne la renúncia (1140) hom els donà importants privilegis. El prior Giraud rebé de Ramon Berenguer IV de Barcelona viles a Aragó i la facultat d'erigir un convent del seu orde a Calataiud (1149), seu principal de l'orde a Aragó, a més de petits priorats, entre els quals un de canongesses regulars a Saragossa (Monasterio de Canonesas del Santo Sepulcro), fundat el 1276 per Marquesa de Navarra, senyora d'Híxar. A Catalunya l'orde tenia la seu a l'església de Santa Anna de Barcelona, que els fou cedida el 1141 i on funcionava una comunitat canonical[Cal aclariment] cap al 1150. En depenien els priorats del Sant Sepulcre d'Olèrdola, del Sepulcre de Peralada, de Marcèvol (Conflent) i Sant Miquel de la Comanda (1261) als Prats de Rei.

Amb la secularització del 1595, s'extingiren els priorats catalans i l'antiga canònica de Calataiud, convertida en col·legiata, centrà les activitats de l'orde, que continuà amb caire purament distintiu i nobiliari. Avui, l'Orde està present a Catalunya a través d'una Lloctinència, establerta pel Gran Mestre, que té com a Lloctinent el comte de Lavern i com a Gran Prior, el cardenal-arquebisbe de Barcelona. El seu àmbit territorial és el de l'antiga Corona d'Aragó, més l'antic Regne de Navarra. Té la seva seu a la Parròquia Major de Santa Anna de Barcelona, on gràcies a les gestions del sacerdot i acadèmic lleidatà Mn. Jordi Farré el 17 de març de 1991 es va reposar la relíquia del Sant Sepulcre que va desaparèixer durant la Guerra Civil i es van restaurar les indulgències espirituals tradicionalment establertes per la Santa Seu (el conegut 'Jubileu dels Perdons'), coincidint amb el 850à aniversari de l'Orde a la Corona d'Aragó.

També es creà el 1906 el capítol del Regne de València a l'església col·legiata de Sant Bartomeu Apòstol i Sant Miquel, edificada sobre restes de la basílica del Sant Sepulcre de València, que subsistí fins al 1936.

Objectius de l'orde[modifica | modifica el codi]

Els objectius de l'orde del Sant Sepulcre estan definits a l'article II dels seus estatuts:

  • Augmentar entre els seus membres laics de la pràctica de la vida cristiana, en la fidelitat absoluta al Summe Pontífex, observant base dels principis de la caritat, per als que l'ordre és una eina fonamental per ajudar a la Terra Santa
  • Sostenir i ajudar, notablement mitjançant un ajut material, les obres i institucions d'adoració, culturals, caritatives i socials de l'Església Catòlica a Terra Santa, particularment aquelles situades dins la jurisdicció del Patriarcat Llatí de Jerusalem (diòcesi que ocupa Israel, Jordània, Cisjordània, Gaza i Xipre); sostenint 52 parròquies amb 80 preveres, 206 establiments escolars amb 45.000 alumnes, diferents establiments mèdics i socials, a més d'organitzacions caritatives catòliques, i el Gran Seminari de Beit Jala.
  • Encoratjar la conservació i la propagació de la fe en aquelles regions, i interessar els catòlics estesos per tot el món, units en la caritat pel símbol de l'orde, així com a tots els cristians.

Organització[modifica | modifica el codi]

L'orde del Sant Sepulcre és una "persona jurídica de dret canònic", segons el dret de l'Església catòlica, compost essencialment de membres laics i eclesiàstics. Les Constitucions de l'orde eqüestre del Sant Sepulcre, que actualment regeixen l'orde, van ser aprovades el 8 de juliol de 1977 pel Papa Pau VI.

Govern de l'orde[modifica | modifica el codi]

Sant Onofre al Janícul, seu de l'orde
El pavelló de l'orde al Palazo Della Rovere, seu administrativa

En tenir la condició de dret pontifici, està col·loca sota la protecció de la Santa Seu i governada per un Cardenal Gran Mestre.

El Gran Mestre dóna les seves directives i dirigeix l'orde des de la seu del Palazzo Della Rovere de Roma. Proporciona els informes de la institució amb la Santa Seu i les altes autoritats eclesiàstiques i civils internacionals. A nivell nacional, generalment delega les seves funcions als tinents o als delegats magistrats sobre el territori de la seva competència.

El gran magisteri de l'orde assisteix el gran mestre en l'organització i coordinació de les seves activitats arreu del món i més particularment a Terra Santa, així com la gestió i l'administració de l'orde. Està composta per:

  • el tinent general, escollit entre els membres laics de l'orde, representa el gran mestre;
  • el governador general, igualment escollit entre els membres laics, supervisa les activitats del gran magisteri, la Consulta i les comissions, estudia les necessitats de les obres a Terra Santa i de les tinències i organitza l'administració;
  • el canceller, secretari del gran magisteri de la consulta, supervisa les nominacions i les promocions a l'orde, així com de la renovació dels càrrecs de les tinències;
  • el cerimonier, escollit entre els membres eclesiàstics, organitza les cerimònies religioses i tracta amb qüestions relatives a la vida espiritual de l'orde;
  • una dotzena de membres de l'orde, escollits i nomenats pel gran mestre, dos terceres parts dels quals són laics.

Es reuneixen dues assembles per assistir el gran mestre:

  • el Consell del Gran Magisteri, que és l'orgue executiu del gran magisteri. Està format pel governador general, el canceller i els membres eventuals del gran magisteri
  • la Consulta, convocada i presidida pel Gran Mestre, qui determina l'orde del dia, reunit el Patriarca Gran Prior, l'assessor, els tinents i delegats magistrats, un representant de la Secretaria d'Estats i un representant de la Congregació per a les Esglésies Orientals.

L'assessor és un prelat, nomenat pel Cardenal Gran Mestre amb l'aprovació del Papa. Pot estar present en les reunions del gran magisteri, sense dret de vot. Quan el càrrec de gran mestre està vacant, representa l'orde i la dirigeix en col·laboració amb els organismes estatutaris previstos. És rellevat de les seves funcions en ser nomenat un nou gran mestre que pot, però, confirmar-lo al càrrec.

Gran Magisteri actual[modifica | modifica el codi]

La composició del Gran Magisteri és:[7]

Les tinències[modifica | modifica el codi]

L'orde està organitzat en tinències, nacionals o regionals. Una o diverses tinències existeixen a tots els països on l'orde posseeix una organització estructurada. Actualment en compta amb 62, repartides en 32 països.

Les tinències asseguren l'execució de les directives del gran mestre dins dels límits de la seva competència territorial. Informen anualment al gran mestre de totes les activitats portades a terme localment. Cada tinència és responsable de la seva administració i de la seva gestió financera.

La tinència està dirigida per un «tinent», designat pel gran mestre. És assistit d'un Gran prior, membre de l'orde nomenat pel gran mestre i escollit entre els bisbes, i és qui dirigeix les activitats religioses de la tinència.

Com el gran mestre, el tinent està assistir d'un Consell, generalment format per:

  • un canceller
  • un secretari
  • un tresorer
  • un cerimonier eclesiàstic
  • un cerimonier laic
  • diversos consellers

A fi de descentralitzar la seva acció, la tinència pot instituir seccions dirigides per un president i les seves delegacions locals dirigides per un delegat, tots ells laics, però assistits per un prior eclesiàstic.

Europa Amèrica Altres continents
Alemanya Alemanya :
Tinent :
Heinrich Dickmann
Gran prior :
Monsenyor Reinhard Marx

Anglaterra Anglaterra i Gal·les Gal·les :
Tinent :
Michael F. Whelan
Gran prior :
Monsenyor Kevin Mc Donald, Arquebisbe de Southwark

Àustria Àustria :
Tinent :
Edwin Gräulp
Gran prior :
Dom Maximilian Fürnsinn

Bèlgica Bèlgica :
Tinent :
François t'Kint de Roodenbeke
Gran prior :
Monsenyor Paul Lanneau

Escòcia Escòcia  :
Tinent :
Franck Lunny
Gran prior :
Cardenal Patrick O'Brien, arquebisbe de Saint Andrew i Edinburgh

Espanya Espanya occidental :
Tinent :
José Ramón Pardo de Santayana
Gran prior :
Monsenyor José M. Estepa Llaurens

Espanya Espanya oriental :
Tinent :
Jacinto de Maristany y Ibarra
Gran prior :
Cardenal Lluís Martínez Sistach

Finlàndia Finlàndia :
Tinent :
Lauri Juhani Gorski
Gran prior :
Monsenyor Józef Wrobel, arquebisbe d'Helsinki

França França :
Tinent :
Pierre Murret-Labarthe
Gran prior :
Monsenyor Roland Minnerath, arquebisbe de Dijon

Gibraltar Gibraltar :
Régent ad interim et Gran prior :
Monsenyor Charles Caruana

Luxemburg Luxemburg :
Tinent :
Jules L. Molitor
Gran prior :
Monsenyor Fernand Franck, arquebisbe de Luxembourg

Hongria Hongria :
Tinent :
László Tringer
Gran prior : Cardenal László Paskai

Irlanda Irlanda :
Tinent :
Nicolas Mc Kenna
Gran prior :
Cardenal Sean Brany, arquebisbe d'Armagh i Primat d'Irlanda

Itàlia Itàlia central i Flag of the Italian region Sardinia.svg Sardenya :
Tinent : Alberto Consoli palermo
Gran prior :
Monsenyor Giovanni De Andrea

Itàlia Itàlia meridional adriàtica :
Tinent :
Francesco Zippitelli
Gran prior :
Monsenyor Francesco Cacucci

Itàlia Itàlia meridional tirrena :
Tinent :
Gaetano dal Negro
Gran prior :
Monsenyor Beniamino Depalma

Itàlia Itàlia septentrional :
Tinent :
Silverio Vecchio
Gran prior :
Monsenyor Giovanni Giudici

Itàlia Itàlia Sicilian Flag.svg Sicília :
Tinent :
Lorenzo Lo Monaco
Gran prior :
Monsenyor Paolo Romeo

Malàisia Malàisia  :
Tinent :
Victor Licari
Gran prior :
Monsenyor Emanuele Gerada

Mònaco Mònaco  :
Tinent :
Jean-Claude Michel
Gran prior :
Monsenyor Bernard Barsi

Noruega Noruega  :
Deleguat magisral :
N.
Gran prior :
Arne Marco Kiserbom, vicari general d'Oslo

Països Baixos Països Baixos :
Tinent :
Godfried Prickaerts
Gran prior :
Monsenyor Antonius Hurkmans, bisbe de d'Hertogenbosch

Polònia Polònia :
Tinent :
Jerzy Wojtcsak
Gran prior :
Cardenal Józef Glemp

Portugal Portugal :
Tinent :
Conde Rezende
Gran prior :
Cardenal José da Cruz Policarpo

Eslovènia Eslovènia :
Tinent :
Janez Zajek
Gran prior :
Monsenyor Anton Jamnik

Suècia Suècia :
Tinent :
Carl Falck
Gran prior :
Monsenyor Anders Arborelius, arquebisbe d'Estocolm

Suïssa Suïssa :
Tinent :
Giorgio Moroni Stampa
Gran prior :
Monsenyor Pier Giacomo Grampa

Argentina Argentina :
Regent ad interim i Gran prior :
Monsenyor Héctor Aguer, arquebisbe de La Plata

Brasil Brasil :
Tinent :
Gustavo Affonso Capanema
Gran prior :
Monsenyor Filippo santoro, bisbe de Petropolis

Canadà Canadà - Atlàntic :
Tinent : Gerald R. Guest
Gran prior : Cardenal Aloysius Ambrozic

Canadà Canadà - Montréal :
Tinent : Gerardo P. d'Argenio
Gran prior : Monsenyor Jude Saint-Antoine, bisbe auxiliar de Montréal

Canadà Canadà - Plantilla:Québec :
Tinent :
Joseph-Édouard Richard
Gran prior :
Cardenal Marc Ouellet, arquebisbe émérite de Québec

Canadà Canadà - Toronto :
Tinent : Clare Beingessner
Gran prior : Monsenyor Thomas Collins

Canadà Canadà - Vancouver :
Tinent : Declan Lawlor
Gran prior : Monsenyor Raymond Roussin, arquebisbe de Vancouver

Colòmbia Colòmbia :
Tinent :
Manuel de Uribina Gaviria
Gran prior :
Monsenyor Arturo Franco Arango

Estats Units Estats Units - Centre atlàntic :
Tinent :
John Piunno
Gran prior :
Cardenal William Keeler, arquebisbe de Baltimore

Estats Units Estats Units - Centre-Nord :
Tinent :
John W. Rapp Jr
Gran prior :
Cardenal Francis George, arquebisbe de Chicago

Estats Units Estats Units - Est :
Tinent :
Raymond Teatum
Gran prior :
Cardenal Edward Egan, arquebisbe de New York

Estats Units Estats Units - Nord-Est :
Tinent :
John W. Spillane
Gran prior :
Cardenal Sean O'Malley, arquebisbe de Boston

Estats Units Estats Units - Nord-Oest :
Tinent :
John Hugh Mc Guckin
Gran prior :
Monsenyor George Niederauer, arquebisbe de San Francisco

Estats Units Estats Units - Nord :
Tinent :
George T. Zirnhelt
Gran prior :
Monsenyor Raymond L. Burke, arquebisbe de Saint-Louis

Estats Units Estats Units - Oest :
Tinent :
Patrick D. Powers
Gran prior :
Cardenal Roger Mahony, arquebisbe de Los Angeles

Estats Units Estats Units - Sud-Est :
Tinent :
Anthony J. Capritto
Gran prior :
Monsenyor Alfred C. Hughes, arquebisbe de Nova Orleans

Estats Units Estats Units - Sud-Oest :
Tinent :
Denis Malloy
Gran prior :
Cardenal Daniel DiNardo, arquebisbe de Galveston-Houston

Mèxic Mèxic :
Tinent :
José maria Carracedo Bolinaga
Gran prior :
Cardenal Ernesto Corripio Ahumada, arquebisbe emèrit de Mexico

Puerto Rico Puerto Rico :
Tinent :
Enrique Vasquez
Gran prior :
Félix Lazaro, bisbe de Ponce

Austràlia Austràlia - Nova Gal·les del Sud :
Tinent :
Glen John Coorey
Gran prior :
Cardenal George Pell

Austràlia Austràlia - Oest :
Tinent :
Robert Peters
Gran prior :
Monsenyor Barry J. Hickey

Austràlia Austràlia - Queensland :
Tinent :
Paul Bartley
Gran prior :
Monsenyor Paul Bathersby, arquebisbe de Brisbane

Austràlia Austràlia - Sud :
Tinent :
Anthony Nemer
Gran prior :
Monsenyor Philip Wilson, arquebisbe d'Adelaida

Austràlia Austràlia - Victoria :
Tinent :
Timothy P. Mc Farlane
Gran prior :
Monsenyor Denis hart, arquebisbe de Melbourne

Filipines Filipines :
Tinent :
Francisco A. Alba
Gran prior :
Cardenal Gaudencio Rosales, arquebisbe de Manila

Taiwan Rep. de la Xina :
Tinent :
John Anales Lee
Gran prior :
Monsenyor Joseph Ti-Kang, arquebisbe emèrit de Taipei

font : Pàgina oficial de l'orde

Gran mestres de l'orde eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem (des de 1848 i fins avui)[modifica | modifica el codi]

Escut del cardenal Gran Mestre de l'orde eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem

1848-1907: Patriarca llatí de Jerusalem[modifica | modifica el codi]

1907-1928: Summe Pontífex[modifica | modifica el codi]

1928-1947: Patriarca llatí de Jerusalem[modifica | modifica el codi]

  • Luigi Barlassina (des del 1920 Lloctinent de l'Orde)

Des del 21 de novembre de 1949: Cardenal delegat del Romà Pontífex[modifica | modifica el codi]

L'habit de l'ordre[modifica | modifica el codi]

El seu primer hàbit era blanc, però després de perdre tots els seus establiments a Orient, van prendre, en senyal de dol, l'hàbit negre que han conservat. Els canonges porten una creu brodada sobre l'habit: és la creu patriarcal llatina amb travesses dobles en escarlata.[8][9]

Rangs[modifica | modifica el codi]

A partir del breu apostòlic del Papa Pius IX que reformà els estatuts, l'orde està dividit en 3 classes:

  • la Primera classe és una classe excepcional que agrupa els cavallers de collar, eclesiàstics i laics, representats a aquesta classe en dos grups distints. En record dels dotze apòstols, el seu nombre està limitat a dotze, dels quals el cardenal gran mestre, titular de dret, és també el Patriarca Llatí de Jerusalem.
  • la Segona classe engloba tots els altres cavallers que, en ordre decreixent, són:
    • cavaller gran creu
    • gran oficial
    • comandant
    • cavaller
    • escuder
  • la Tercera classe està formada per les dames de l'orde:
    • dama gran creu
    • dama comandant amb placa
    • dama comandant
    • dama
    • donzella

Per un general, les admissions a l'orde tenen lloc en el grau inicial de cavaller o dama.

Wearing of the insignia of OESSJ (gentlemens).svg
Heràldica
Blason Chevalier.svg
Cavaller
Blason Commandeur.svg
Cavaller Comandant
Blason Grand-Officier.svg
Cavaller Comandant amb Estrellar
Blason Grand-Croix.svg
Cavaller Gran Creu
Blason Chevalier de collier.svg
Cavaller del Collar
Galons
OESSG Cavaliere BAR.jpg
Cavaller
OESSG Commendatore BAR.jpg
Cavaller Comandant
OESSG Commendatore con Placca BAR.jpg
Cavaller Comandant amb Estrella
OESSG Cavaliere di Gran Croce BAR.jpg
Cavaller Gran Creu
OESSG Cavaliere di Collare BAR.jpg
Cavaller del Collar
Distinions especials
Galons
OESSG Distinzione Speciale - Conchiglia del Pellegrino BAR.jpg
Petxina de pelegrí
OESSG Distinzione Speciale - Palma di Gerusalemme di Bronzo BAR.jpg
Palma de Jerusalem (en bronze)
OESSG Distinzione Speciale - Palma di Gerusalemme d'Argento BAR.jpg
Palma de Jerusalem (en plata)
OESSG Distinzione Speciale - Palma di Gerusalemme d'Oro BAR.jpg
Palma de Jerusalem (en or)
Distincions al Mèrit
Galons
OESSG Decorazione di Merito - Croce al Merito del SSG BAR.jpg
Creu al Mèrit del Sant Sepulcre de Jerusalem
OESSG Decorazione di Merito - Croce con Placca d'Argento al Merito del SSG BAR.jpg
Creu al Mèrit del Sant Sepulcre de Jerusalem amb Estrella de Plata
OESSG Decorazione di Merito - Croce con Placca d'Oro al Merito del SSG BAR.jpg
Creu al Mèrit del Sant Sepulcre de Jerusalem amb Estrella d'Or

Heràldica[modifica | modifica el codi]

Armes i Segell de l'orde[modifica | modifica el codi]

Armes de l'orde
Armes del Regne de Jerusalem

D'antiga tradició, l'orde porta les armes atribuïdes al Regne llatí de Jerusalem, que són plata amb la creu de Jerusalem en or, però amb l'esmalt en gules, el color de la sang.

Porten, com a cimera, un casc d'or coronat per un globus d'or, coronat per la corona d'espines de Crist, flanquejat per dons banderes en plata amb la creu en gules. Com a tenants, dos àngels amb dalmàtica de gules ornada amb una petxina; amb el de la dreta portant una bandera i el de l'esquerra un bàcul.

La divisa és «Deus lo vult», en llatí, "Déu ho vol".

El segell del'orde, en forma d'ametlla, està envoltat d'or amb la corona d'espines de Crist i representada, resposant sobre la plata o impresa sobre la cera, la figura de Crist sortint del sepulcre.

La Creu de Jerusalem[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Posteriorment, amb Guillem de Tir, la tradició històrica relata el rebuig de Godofreu d'ésser rei pel rebuig de ser coronat: «Després de la seva promoció, la seva extrema humilitat el portà a no voler ésser distingit a la Ciutat Santa per una corona d'or semblant a les que porten els reis; ell es contentà, amb un pietós respecte, amb aquesta corona d'espines que el Redemptor del gènere humà portà en aquell mateix lloc per obrar en favor nostre, i l'acompanyà fins al bosc on patí suplici.[3] »

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Damien, 2003, chap. 1.1
  2. Heers, 1995pàg. 223-225. Et l'Histoire de Tancrède par Raoul de Caen.
  3. de Tyr, 1824pàg. 17
  4. 4,0 4,1 4,2 Demurger, 2008pàg. 25
  5. Demurger, 2008pàg. 26
  6. Site de la lieutenance du Canada - Montréal « L’usage de l’église dédiée à Saint-Onuphre sur le Janicule ainsi que le monastère attenant et le musée de Torquato Tasso, avec tout son ameublement et toutes les propriétés fixes, sont assignés par la loi à l’Ordre Équestre du Saint-Sépulcre de Jérusalem. »
  7. «Le Grand magistère de l'ordre». [Consulta: 3 février 2014].
  8. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta NJ826
  9. Tiron, 1845

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem Modifica l'enllaç a Wikidata