Ornitologia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Ornitòloga)
Article del grup de

Zoologia


Branques de la zoologia

Antrozoologia · Aracnologia
Conquiliologia · Entomologia
Etologia · Herpetologia
Ictiologia · Malacologia
Mastologia · Neuroetologia
Ornitologia · Paleozoologia
Planctologia

Zoòlegs destacats

Georges Cuvier · Charles Darwin
William Kirby · Carl von Linné
Konrad Lorenz · Thomas Say
Alfred Russel Wallace · més...

Història

Història de la zoologia

Aquesta caixa:

    L'ornitologia (del grec "ὄρνις - ὄρνιθος", "ornis - ornithos", 'ocell' i λόγος "logos", 'estudi o ciència') és la branca de la zoologia dedicada a l'estudi científic dels ocells. Nombrosos aspectes de l'ornitologia difereixen d'altres disciplines semblants, a causa en part de l'alta visibilitat i l'atractiu estètic dels ocells.[1] Una de les diferències més notables és la importància i quantitat d'estudis duts a terme per aficionats que treballen dins dels paràmetres de la metodologia científica.

    La ciència de l'ornitologia té una llarga història, i l'estudi dels ocells ha ajudat a desenvolupar molts conceptes clau en evolució, comportament i ecologia, com els d'espècie, processos d'especiació, instint, aprenentatge, nínxol ecològic, biogeografia insular, filogeografia i conservació.[2] Mentre que en els seus inicis l'ornitologia s'ocupava principalment de la descripció i distribució de les espècies, els ornitòlegs d'avui dia cerquen respostes a qüestions molt específiques, sovint utilitzant els ocells com a models per provar hipòtesis o prediccions basades en les seves teories. La major part de les teories biològiques modernes s'apliquen indiferentment entre els diversos grups taxonòmics, i per tant el nombre de científics professionals que s'identifiquen a si mateixos com a ornitòlegs s'ha reduït.[3] El ventall d'eines i tècniques que s'usen en ornitologia és molt ampli, i constantment se'n realitzen innovacions.[4]

    Història[modifica]

    La història de l'ornitologia reflecteix, en bona part, les tendències ocorregudes en la història de la biologia. Aquestes tendències inclouen el pas de les meres descripcions a la identificació de models, i posteriorment, l'estudi dels processos que produeixen aquests models.

    Primers estudis[modifica]

    Comparació entre els esquelets de l'ésser humà i l'ocell per Pierre Belon en L'Histoire de la nature des oyseaux, un dels primers exemples d'anatomia comparada

    Els humans han observat els ocells des de l'inici dels temps; alguns dibuixos de l'edat de pedra estan entre les mostres més antigues de l'interès humà pels ocells. En aquella època, els ocells potser eren una important font d'alimentació, ja que els ossos de fins a vuitanta espècies s'han trobat en excavacions d'assentaments de l'edat de pedra.[5]

    Les cultures de tot el món tenen un ric vocabulari referit als ocells.[6] Els noms tradicionals dels ocells sovint es basen en un coneixement detallat del seu comportament, i molts en són noms onomatopeics, amb molts encara en ús.[7] El saber popular pot també involucrar l'ús dels ocells en la medicina tradicional,[8] i el coneixement d'aquestes pràctiques són transmeses per tradició oral.[9][10] La caça d'ocells silvestres, així com la seva domesticació, també deu haver-ne requerit un considerable coneixement dels hàbits. La cria d'aviram i la falconeria s'han practicat des de temps pretèrits en moltes parts del món. La incubació artificial d'aviram es practicava a la Xina cap al 246 aC i a Egipte al voltant del 400 aC.[11] Els egipcis també van representar ocells en els seus jeroglífics, molts dels quals, tot i que simplificats, permetien la identificació de l'espècie.

    Coberta d'Ornithologiae, d'Ulisse Aldrovandi (1599)

    Els primers registres escrits en proveeixen una valuosa informació sobre les antigues distribucions de les espècies. Per exemple, els escrits de Xenofont esmenten l'abundància d'estruços a Assíria;[12] aquesta subespècie d'Àsia Menor està extinta, i la distribució de l'estruç restringida a Àfrica. Altres antics escrits contenen acurades i detallades descripcions de la vida dels ocells, com als Vedas (1500-800 aC), en què s'inclou la primera referència al parasitisme de posta, per part del koel comú (Eudynamys scolopaceus).[13] De la mateixa manera que en la literatura, en les pintures de les antigues civilitzacions de la Xina, Japó, Pèrsia i Índia, també es demostra un gran coneixement dels ocells, amb detallades i molt precises il·lustracions de diferents espècies.[14]

    Aristòtil al 350 aC en la seva obra Historia Animalium[15] va escriure sobre els hàbits de la migració dels ocells, la muda, incubació i duració de la seva vida. Ell, en canvi, introduí i propagà nombrosos mites, com la idea que les orenetes hibernaven, encara que havia notat que les grues migraven des de les estepes d'Escítia cap a la desembocadura del Nil. La idea de la hibernació de les orenetes arribà a estar tan establerta, que el 1878 Elliott Coues pogué llistar fins a 182 publicacions d'aquell moment que donaven per fet la seva hibernació, mentre que molt poques publicaven evidències que en contradiguessin la teoria.[16][17] Alguns errors semblants hi hagué sobre la cria de l'oca de galta blanca. Els seus nius no havien estat mai vistos i es creia que creixien per transformació dels crustacis de l'ordre Pedunculata, una idea freqüent al voltant del segle xi, i esmentada pel bisbe Giraldus Cambrensis en la seva obra Topographia Hiberniae (1187).[18]


    L'origen de la falconeria se situa a Mesopotàmia, amb els primers registres datats en el Regne de Sargon II (722–705 aC). La falconeria entrà a Europa després del 400 aC arran de les invasions d'huns i alans provinents de l'est. Federic II d'Alemanya (1194 – 1250) va aprendre sobre falconeria àrab durant les guerres de la zona, i va aconseguir un tractat àrab de falconeria de Moamin. Va aconseguir que aquesta obra es traduís al llatí i també dugué a terme experiments amb els ocells de la seva col·lecció privada d'animals. Cegant uns voltors i posant-hi menjar a prop, deduí que trobaven menjar gràcies a la vista i no per l'olfacte. També va desenvolupar mètodes per mantenir i entrenar falcons. Els estudis que feu durant prop de 30 anys es publicaren el 1240 amb el nom de De arte venandi cum avibus ('L'art de caçar amb ocells'), obra considerada un dels primers estudis sobre el comportament dels ocells.[19]

    Nombrosos erudits alemanys i francesos van compilar els vells treballs i van realitzar nous descobriments sobre els ocells. Entre aquests s'inclou Guillaume Rondelet, que escrigué sobre les seves observacions al Mediterrani; i Pierre Belon, que va descriure els peixos i ocells que havia vist a França i al Llevant mediterrani. La seva obra obra L'Histoire de la nature des oyseaux conté descripcions de gairebé dues-centes espècies. La seva comparació entre l'esquelet dels humans i dels ocells és considerada una fita en l'evolució de l'anatomia comparada.[20] Volcher Coiter (1534-1576), un anatomista holandès, feu estudis detallats de l'estructura interna dels ocells i una classificació dels ocells, De Diferentiis Avium (al voltant del 1572), basada en criteris d'estructura i hàbits.[21] Conrad Gessner va escriure les obres Vogelbuch i Icones avium omnium al voltant del 1557. De la mateixa manera que Gesner, Ulisse Aldrovandi, un naturalista, publica entre 1599 i 1603 una obra de 14 volums sobre història natural, tres dels quals eren sobre ocells. El seu Ornithologiae té més de 2.000 pàgines i inclou aspectes com la cria de gallines i altres ocells de corral.[22][23] L'obra de William Turner Historia Avium ('Història dels ocells'), publicada a Colònia el 1544 fou un dels primers treballs ornitològics anglesos. Va advertir la freqüència dels milans reials a les ciutats angleses, on prenien el menjar de mans dels nens. Va tractar creences populars com la dels pescadors que creien que les àguiles pescadores eliminaven els seus bancs de peixos, i per això intentaven matar-les barrejant en els esquers carn d'àguiles.[20]

    Al segle xvi Francis Willughby (1635-1672) i John Ray (1627-1705) van realitzar els primers grans sistemes de classificació d'ocells basats en les seves funcions i morfologia en comptes de la seva forma o comportament. Ornithologiae libri tres (1676) de Willughby, completat per Ray, es considera, a vegades, l'inici de l'ornitologia científica. Ray també publicà una altra obra, Ornithologia, editada pòstumament el 1713 amb el nom de Synopsis methodica avium et piscium.[24] La primera llista d'ocells anglesos, Pinax Rerum Naturalium Britannicarum, l'escrigué Christopher Merrett el 1667; però, per a molts (inclòs Ray), no tenia gaire valor. [25]

    Experiment amb un ocell en una bomba d'aire, de Joseph Wright (1768)

    Cap a finals del segle xviii, Mathurin Jacques Brisson (1723-1806) i Georges Louis Leclerc (1707-1788) realitzaren nous treballs sobre ocells. Brssion publicà una obra, Ornithologie, de sis volums el 1760 i Leclerc va incloure nou volums sobre ocells (Histoire naturelle des oiseaux (1770-1785)) en el seu treball Histoire naturelle générale et particulière (1749-1804). Coenraad Jacob Temminck (1778 - 1858) patrocinà François Le Vaillant (1753-1824) perquè recol·lectés espècimens d'ocells a Àfrica, i el resultat en fou Histoire naturelle des oiseaux d'Afrique (1796-1808), de sis volums, de Le Vaillant. Louis Jean Pierre Vieillot (1748-1831) passà deu anys estudiant els ocells nord-americans i va escriure Histoire naturelle des oiseaux de l'Amerique septentrionale. Vieillot va ser pioner en l'ús de la història natural i els hàbitats en la classificació.[26]

    Estudis científics[modifica]

    Els estudis inicials d'ocells s'enfocaven en els objectes col·leccionables com ous i nius

    L'ornitologia emergeix com una ciència especialitzada en l'era victoriana, amb la proliferació d'armes de foc, del concepte d'història natural, i les col·leccions d'objectes naturals com ous d'ocells i pells.[27][28] Aquesta especialització donà lloc a la formació, a Gran Bretanya, de la British Ornithologists Union el 1858. El 1859 els membres formen la revista The Ibis. La surgència sobtada en l'interès per l'ornitologia fou a causa també de la colonització. Cent anys després, el 1959, R. E. Moreau observa que l'ornitologia en aquest període es preocupava de les distribucions geogràfiques de diverses espècies d'ocells.[29]

    "Sens dubte la preocupació per l'ornitologia geogràfica àmpliament estesa fou encoratjada per la immensitat d'àrees sobre les quals el domini britànic o la seva influència s'estenia durant el segle xix i per algun temps després."—Moreau[29]

    Els col·leccionistes d'ocells de l'era victoriana van observar les variacions en les formes dels ocells i els seus hàbits al llarg de les regions, van notar l'especialització local i la variació en espècies d'àmplia distribució. Les col·leccions de museus i els col·leccionistes privats van créixer amb contribucions de diverses parts del món. La denominació d'espècies amb el sistema binomial i l'organització d'ocells en grups basats en les seves semblances esdevingué el treball principal dels especialistes dels museus. Les variacions en els ocells d'àmplia distribució al llarg de zones geogràfiques causà la introducció de denominacions trinominals. La cerca de patrons en les variacions dels ocells va ser intentada per molts. Els primers ornitòlegs com William Swainson van seguir el sistema quinari i aquest es reemplaçà per "mapes" més complexos d'afinitats en treballs d'Hugh Edwin Strickland i Alfred Russel Wallace[30] Es creu que els pinsans de les Galápagos van tenir una influència especial en el desenvolupament de la teoria de l'evolució de Charles Darwin. El seu contemporani Alfred Russel Wallace també notà aquestes variacions i les separacions geogràfiques entre diferents formes, que van donar lloc a l'estudi de la biogeografia. Wallace va ser influenciat pel treball de Philip Lutley Sclater sobre els patrons de distribució dels ocells.[31]

    Sistema quinari de classificació dels ocells per Swainson

    Per a Darwin, el problema era com les espècies sorgien d'un ancestre comú, però no intentà trobar regles de delimitació d'espècies. El problema de les espècies l'abordà l'ornitòleg Ernst Mayr, que fou capaç de demostrar que l'aïllament geogràfic i l'acumulació de diferències genètiques donà pas a la divisió d'espècies.[32][33]

    Els primers ornitòlegs es preocupaven per assumptes d'identificació d'espècies. Només la sistemàtica es percebia com una vertadera ciència i els estudis de camp eren considerats inferiors al llarg de bona part del segle xix.[34] El 1901 Robert Ridgway va escriure en la introducció de The Birds of North and Middle America que:

    "hi ha dues classes essencialment diferents d'ornitologia: la sistemàtica o científica, i la popular. La primera tracta sobre l'estructura i classificació dels ocells, les seves sinonímies i descripcions tècniques; la segona sobre els hàbits, cants, cria i altres fets pertanyents a la seva història natural."

    Aquesta idea inicial que l'estudi dels ocells vivents era merament recreació es va mantenir dominant fins que les teories ecològiques van esdevenir el focus dels estudis ornitològics.[2][29] L'estudi dels ocells en els seus hàbitats avançà particularment a Alemanya amb estacions d'anellament d'ocells establertes el 1903. Cap a la dècada de 1920, la revista Journal für Ornithologie incloïa molts treballs sobre comportament, ecologia, anatomia i fisiologia, molts escrits per Erwin Stresemann, que canvià la política editorial de la revista, dirigida tant cap a la unificació dels estudis de camp i de laboratori, com un canvi del lloc de recerca, dels museus a les universitats.[34] L'ornitologia als Estats Units continuà dominada per estudis de museu de variacions morfològiques, identitat i distribució geogràfica d'espècies, fins que va ser influenciada per l'estudiant de Stresemann, Ernst Mayr.[35] A la Gran Bretanya, alguns dels primers treballs ornitològics que feren servir la paraula ecologia apareixen el 1915.[36] The Ibis, en canvi, va resistir la introducció d'aquests nous mètodes d'estudi i el 1943 publica treballs sobre ecologia.[29] El treball de David Lack sobre ecologia poblacional en fou pioner. Alguns enfocaments més nous es van introduir per a l'estudi de l'ecologia i el comportament però no van ser ben acceptats. Per exemple, Claud Ticehurst va escriure:

    "A vegades sembla que els plans elaborats i les estadístiques es facin per provar el que és un coneixement trivial per a un simple col·lector, tal com les partides de caça, sovint, viatgen més o menys en cercles."—Ticehurst[28]

    Els estudis de David Lack sobre ecologia poblacional cercaven trobar el procés involucrat en la regulació de la població basat en l'evolució de mides de niat òptims. Conclogué que la població estava regulada primàriament per controls dependents de densitat, i també suggerí que la selecció natural produeix trets d'història de vida que maximitzen l'adaptació dels individus. Altres com Wynne-Edwards van interpretar la regulació de la població com un mecanisme que ajudava a l'espècie en comptes dels individus. Això comportà un debat ampli i a vegades aferrissat sobre què constituïa la "unitat de selecció".[32] Lack també fou pioner en l'ús de molts instruments nous per a la recerca ornitològica, inclosa la idea d'usar un radar per estudiar la migració dels ocells.

    Els ocells també s'utilitzaren en estudis de la hipòtesi dels nínxols i el principi d'exclusió competitiva de georgii Gause. Robert MacArthur va fer treballs sobre la partició de recursos i l'estructuració de comunitats d'ocells per la competició. Els patrons de biodiversitat també esdevingueren un tòpic d'interès. E. O. Wilson i Robert MacArthur foren pioners en treballs sobre la relació del nombre d'espècies amb l'àrea i la seva aplicació a l'estudi de la biogeografia insular.[32] Aquests estudis van dur al desenvolupament de la disciplina de l'ecologia del paisatge.

    Un espècimen muntat de xoriguer cama-roig

    John Hurrell Crook estudià el comportament dels ocells aquàtics i demostrà el vincle entre les condicions ecològiques, el comportament i els sistemes socials.[32][37] J. L. Brown introduí principis de l'economia a l'estudi de la biologia, i això va dur a l'estudi del comportament amb l'ús d'anàlisis cost-benefici.[38] El creixent interès en la sociobiologia també donà lloc a una surgència d'estudis en aquesta àrea.[32][39]

    L'estudi del comportament d'empremta en ànecs i oques per Konrad Lorenz i els estudis d'instint en gavians argentats de potes roses per Nicolaas Tinbergen van donar lloc a l'establiment del camp de l'etologia. L'estudi de l'aprenentatge es va tornar una àrea d'interès i l'estudi del cant dels ocells ha estat un model per a estudis de neuroetologia. El rol de les hormones i la fisiologia en el control del comportament s'ha ajudat també per ocells com a models. Aquests ocells han ajudat en l'estudi de cicles circadians i estacionals. Els estudis sobre la migració han intentat respondre els interrogants sobre l'evolució, l'orientació i la navegació.[32]

    Arreu del món[modifica]

    A part dels científics que els estudien, hi ha milions d'aficionats en tot el món que observen ocells i col·laboren de manera altruista amb els centres d'investigació per aportar-ne dades sobre biologia. Des de 1884, la Unió Internacional d'Ornitòlegs fomenta la col·laboració internacional entre científics i amateurs, i organitza cada quatre anys el Congrés Ornitològic Internacional.

    Institut Català d'Ornitologia[modifica]

    A Catalunya, l'Institut Català d'Ornitologia coordina el treball de més d'un miler d'ornitòlegs que treballen en la confecció d'atles ornitològics, informes i projectes de seguiment d'avifauna.

    Ornitòlegs famosos[modifica]

    Bibliografia[modifica]

    Hi ha molta literatura sobre ocells en llengua catalana. Dues de les guies de camp que més usen els ornitòlegs a casa nostra són:

    • Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P. A. D. Hollom: Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe), coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich. Barcelona: Edicions Omega, 1995, p. 191-193. ISBN 84-282-1034-9; ISBN 9788428210348.

    És recomanable especialment per aquells que cerquen equivalències dels noms d'ocells en altres idiomes, perquè en proporciona el nom, no sols en català, sinó també en èuscar, gallec, portuguès (aquests últims tres no apareixen en totes les entrades), en castellà i en italià, francès, anglès i alemany, i òbviament el nom científic en llatí. També inclou els noms dels ocells en balear, quan s'escau, tot i que no inclou les variants valencianes. En l'índex alfabètic hi apareixen tots els noms en tots els idiomes.

    • Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 328. ISBN 84-282-1008-X; ISBN 9788428210089.

    És recomanable per la seva facilitat d'ús: hi ha la descripció de l'ocell, el dibuix i el mapa de distribució, tot a la mateixa pàgina. Ara bé, només té l'equivalència del nom de l'ocell en castellà. En l'índex alfabètic només apareixen els noms en català i en llatí.


    Com a obra més descriptiva, també hi ha, per exemple:

    Referències[modifica]

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ornitologia
    1. ↑ Newton, Ian. Population limitation in birds. Academic Press, 1998, p. 2. ISBN 0-12-517366-0. 
    2. ↑ 2,0 2,1 Mayr, E. «Commentary: The Contributions of Ornithology to Biology». BioScience, 34, 4, 1984, pàg. 250–255. DOI: 10.2307/1309464.
    3. ↑ Bibby, C.J. «Fifty years of Bird Study: Capsule Field ornithology is alive and well, and in the future can contribute much more in Britain and elsewhere». Bird Study, 50, 3, 2003, pàg. 194–210 [Consulta: 18 maig 2009].
    4. ↑ Sutherland, W. J., Ian Newton, Rhys Green. Bird ecology and conservation : a handbook of techniques. Oxford University Press, 2004. ISBN 0198520867. 
    5. ↑ Nadel, K. D., Ehud Weiss, Orit Simchoni, Alexander Tsatskin, Avinoam Danin, and Mordechai «Stone Age hut in Israel yields world's oldest evidence of bedding» (PDF). Proc. Nat. Acad. Sci., 101, 17, 2004, pàg. 6821–6826. DOI: 10.1073/pnas.0308557101. PMID: 15090648 [Consulta: 18 maig 2009].
    6. ↑ «Hawaiian bird names». Arxivat de l'original el 2009-06-04.
    7. ↑ Gill, Frank & M. Wright. Birds of the world: Recommended English Names. Princeton University Press, 2006 [Consulta: 18 maig 2009]. 
    8. ↑ Mahawar, M. M. & D. P. Jaroli «Traditional knowledge on zootherapeutic uses by the Saharia tribe of Rajasthan, India». Journal of Ethnobiology and Ethnomedicine, 3, 2007, pàg. 25. DOI: 10.1186/1746-4269-3-25.
    9. ↑ Shapiro, M. «Native bird names». Richmond Audubon Society. Arxivat de l'original el 2007-08-16.
    10. ↑ Hohn, E.O. «Mammal and bird names in the Indian languages of the Lake Athabasca area». Arctic, 26, 1973, pàg. 163–171.[Enllaç no actiu]
    11. ↑ Funk, E. M. & M. R. Irwin. Hatching Operation and Management. John Wiley & Sons, 1955. 
    12. ↑ Anàbasi, i. 5.
    13. ↑ Ali, S.. Bird study in India : its history and its importance. ICCR, New Delhi. Azad Memorial Lectures, 1979. 
    14. ↑ Lack, David (1965) Enjoying Ornithology. Taylor & Francis. pàgs. 175-176.
    15. ↑ Aristotle. Historia Animalium. Traduït per D'Arcy Thompson. 
    16. ↑ Error en el títol o la url.Lincoln, Frederick C., Steven R. Peterson, and John L. Zimmerman. «». U. S. Department of the Interior, U. S. Fish and Wildlife Service, Washington, D.C. Circular 16. Jamestown, ND: Northern Prairie Wildlife Research Center Online, 1998.
    17. ↑ Allen, JA «Biographical memoir of Elliott Coues». National Academy of Sciences: Biographical Memoirs, 6, 1909, pàg. 395–446.
    18. ↑ Payne, S. «The Myth of the Barnacle Goose». Int. J. Psycho-Anal., 10, 1929, pàg. 218–227.
    19. ↑ Egerton, F. «A History of the Ecological Sciences, Part 8: Fredrick II of Hohenstaufen: Amateur Avian Ecologist and Behaviorist» (PDF). Bulletin of the Ecological Society of America, 84, 1, 2003, pàg. 40–44. DOI: 10.1890/0012-9623(2003)84[40:AHOTES]2.0.CO;2.
    20. ↑ 20,0 20,1 Miall, L. C.. History of Biology. Watts and Co., 1911. 
    21. ↑ Allen, Elsa G. «The History of American Ornithology before Audubon». Transactions of the American Philosophical Society, New Ser., 41, 3, 1951, pàg. 387–591. DOI: 10.2307/1005629.
    22. ↑ Lind, L. R.. Aldrovandi on Chickens: The Ornithology of Ulisse Aldrovandi, vol. 2, Bk xiv, translated and edited by L. R. Lind. University of Oklahoma Press, 1963. 
    23. ↑ Aldrovandi, Ulisse. Ornithologiae, 1599.  Arxivat 2009-06-07 a Wayback Machine.
    24. ↑ White, Jeanne A. «Ornithology Collections in the Libraries at Cornell University: A Descriptive Guide», 1999. [Consulta: 1r desembre 2007].
    25. ↑ Koinm, Albert J. «Christopher Merret's Use of Experiment». Notes and Records of the Royal Society of London, 54, 1, 2000, pàg. 23–32. DOI: 10.1098/rsnr.2000.0093.
    26. ↑ White, Jeanne A. «Hill Collection — 18th c. French authors & artists».
    27. ↑ Allen, David E. (1994). The naturalist in Britain: a social history. Princeton University Press.
    28. ↑ 28,0 28,1 Farber, Paul L. (1982). The Emergence of Ornithology as a Scientzfic Discipline, 1760-1850. D. Reidel Publishing Company, Boston.
    29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 Johnson, Kristin (2004). "The Ibis: Transformations in a Twentieth Century British Natural History Journal". Journal of the History of Biology 37: 515–555. doi:10.1007/s10739-004-1499-3.
    30. ↑ O'Hara, Robert J. (1988). "Diagrammatic classifications of birds, 1819–1901: views of the natural system in 19th-century British ornithology". Acta XIX Congressus Internationalis Ornithologici: 2746–2759. http://rjohara.net/cv/1988-ioc.
    31. ↑ Sclater, P. L. (1858). "On the general geographical distribution of the members of the class Aves". Proc. Linn. Soc. London 9: 150–145.
    32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 32,5 Konishi, Masakazu, Stephen T. Emlen, Robert E. Ricklefs & John C. Wingfield (1989). "Contributions of Bird Studies to Biology". Science 246(4929): 465–472. doi:10.1126/science.2683069. PMID: 2683069
    33. ↑ Junker, Thomas (2003). "Ornithology and the genesis of the Synthetic Theory of Evolution". Avian Science 3(2&3): 65–73.
    34. ↑ 34,0 34,1 Haffer, J. (2008). "The origin of modern ornithology in Europe". Archives of natural history 35 (1): 76–87. doi:10.3366/E0260954108000077
    35. ↑ Barrow, Mark V. (1998). A passion for birds: American ornithology after Audubon. Princeton University Press.
    36. ↑ Alexander, H. G. (1915). "A Practical Study of Bird Ecology". British Birds 8(9).
    37. ↑ Crook, J. H. (1964). "The evolution of social organization and visual communication in the weaver birds (Ploceinae)". Behaviour Suppl. 10: 1–178.
    38. ↑ Brown, J. L. (1964). "The evolution of diversity in avian territorial systems". Wilson Bull. 76: 160–169.
    39. ↑ "Contents of The Auk 1981 Volume 98 Number 2" Arxivat 2008-12-28 a Wayback Machine.. http://elibrary.unm.edu/sora/Auk/v098n02/ Arxivat 2008-12-28 a Wayback Machine.

    Vegeu també[modifica]

    Enllaços externs[modifica]

    Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ornitologia&oldid=32898279»