Renaixement: diferència entre les revisions
m Robot afegeix: be-x-old:Адраджэньне |
Cap resum de modificació |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
[[Fitxer:Da_Vinci_Vitruve_Luc_Viatour.jpg|thumb|Home Vitruvià, estudi de les mesures humanes, de [[ |
[[Fitxer:Da_Vinci_Vitruve_Luc_Viatour.jpg|thumb|Home Vitruvià, estudi de les mesures humanes, de [[aqui uele a vagina! dijo su rey]].]] |
||
El '''Renaixement''' és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna començament a l'[[Edat Moderna]] i en què es reflecteixen els ideals del moviment [[humanista]] que va desenvolupar-se a Europa el [[segle XVI]]. El terme procedeix de l'obra de [[Giorgio Vasari]] ''Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos'', publicada el [[1570]], però fins al [[segle XIX]] aquest concepte no rep una àmplia interpretació històrico-artística. |
El '''Renaixement''' és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna començament a l'[[Edat Moderna]] i en què es reflecteixen els ideals del moviment [[humanista]] que va desenvolupar-se a Europa el [[segle XVI]]. El terme procedeix de l'obra de [[Giorgio Vasari]] ''Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos'', publicada el [[1570]], però fins al [[segle XIX]] aquest concepte no rep una àmplia interpretació històrico-artística. |
||
Revisió del 18:13, 10 nov 2010
El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna començament a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle XVI. El terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada el 1570, però fins al segle XIX aquest concepte no rep una àmplia interpretació històrico-artística.
No obstant això, Vasari havia formulat una idea determinant, el nou naixement de l'art antic grec i romà, que pressuposava una marcada consciència històrica individual, fenomen completament nou en l'actitud espiritual de l'artista. De fet, el Renaixement trenca, conscientment, amb la tradició artística de la Edat Mitjana, a la qual qualifica, amb ple menyspreu, com un estil de bàrbars o de gots. I amb la mateixa consciència s'oposa a l'art contemporani del nord d'Europa, que segueix evolucionant des de l'art gòtic.
Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el Renaixement significa una ruptura amb la unitat estilística que fins a eixe moment havia estat supranacional.
L'entorn històric
Des del segle XIII es produeix a Europa un seguit de transformacions que anuncien la fi de l'edat mitjana i l'aparició d'una nova era. Aquestes transformacions prenen un ritme accelerat al llarg del segle XV. El pas de l'edat mitjana a la modernitat s'anuncia per:
- El ressorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment a Flandes i a Itàlia. La ciutat es converteix en centre econòmic i polític, així com cultural i artístic.
- L'aparició de la burgesia com a classe social ascendent.
- L'aparició de poders monàrquics forts.
- Els grans descobriments geogràfics afavoreixen una visió unitària del món.
- La difusió de la filosofia clàssica rescatada a través dels filòsofs andalusis. Es tendeix a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Humanisme enfront teocentrisme. Es desenvolupa l'humanisme com a corrent vital que veu l'home com a centre i mesura fonamental de totes les coses.
- A una llibertat de pensament major, allunyada del dogmatisme medieval, correspon un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les Universitats i, sobretot, l'aparició de la impremta afavoreixen la difusió de les noves idees. La cultura passa dels monestirs als carrers de les ciutats.
El pensament humanista
El pensament humanista és una concepció filosòfica del món que situa l'home en el centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de l'home per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment Plató, és l'instrument per a aquesta reflexió. L'Humanisme és un estil de vida on l'humanista és l'home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l'art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.
Fou un moviment intel·lectual destinat a transformar les estructures mentals medievals, per adaptar-les a un tipus de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura medieval, els éssers humans van poder reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus ja que havien demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals. Els humanistes van cercar en l'antiguitat clàssica, en textos i en les restes arqueològiques que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l'home és el centre de l'univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l'envolta amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l'humanisme era laic però no anticristià perquè defensava una religió més personal i directa, en què l'home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions religioses.
L'expansió de l'humanisme va comptar amb la impremta (el 1455 ja existeix a Magúncia i Estrasburg, tot i que apareix lligada a (Gutenberg, 1448), que van facilitar la difusió dels escrits humanistes. A les corts renaixentistes, desitjoses d'obrir-se a un món nou, els humanistes són reclamats, i a les seves mans hi ha el progrés de la cultura i del pensament. Per primera vegada, l'obra d'art és analitzada racionalment des del punt de vista de l'espectador. Així neix la crítica d'art.
Alguns dels grans humanistes italians van ser Marsilio Ficino (1433-1499), Pico della Mirandola (1463-1494). Fora d'Itàlia, el valencià Joan Lluís Vives (1492-1549) va ser pioner en l'estudi de la psicologia i la teoria de l'educació. A Anglaterra, Thomas More va escriure Utopia (1516), on descriu un Estat ideal basat en una organització comunitària, sense propietat privada. Erasme de Rotterdam (1476-1536) va ser el més representatiu dels humanistes europeus, i en el seu Elogi de la follia (1508) va atacar durament les institucions eclesiàstiques.
Amb l'humanisme, el llenguatge artístic es fa a la mida de l'home: si l'edifici gòtic domina i transcendeix l'home en cercar una mesura divina i còsmica, en el Renaixement l'home domina l'edifici, ja que tot el sistema de proporcions pren com a base la mesura de l'home. Apareixen nous temes a les arts plàstiques: mitologia, retrat, paisatge, que responen a les preocupacions dels humanistes. L'obra d'art és analitzada des del punt de vista de l'espectador; les troballes tècniques es justifiquen de manera teòrica; els sistemes de proporcions es calculen matemàticament. Alhora, la clientela de l'art es diversifica: prínceps, cardenals, nobles, gremis, ajuntaments... La consideració social de l'artista evoluciona; ja no és considerat un artesà dins la rígida estructura gremial, sinó un treballador intel·lectual lliure i l'artista pren consciència de la seva individualitat: comença a signar les seves obres, a cercar un estil personal i a fer-se autoretrats.
La ciència moderna
L'observació, l'experiència i el sentit crític dels humanistes van preparar el camí de la ciència moderna, els avanços més importats de la qual es van realitzar en el camp de la geografia, l'anatomia la navegació, la impremta, la rellotgeria i els mètodes financers. En medicina va destacar Andreas Vesal que va realitzar una detallada descripció del cos humà i per primer cop va unir la teorització i els ensenyaments mèdics amb la pràctica. L'aragonès Miquel Servet va demostrar cap al 1553 l'existència de la circulació pulmonar. El 1543 es va publicar De Revolutionibus orbium coelestium, obra de Nicolau Copèrnic, defensa que la Terra, com tota la resta de planetes, descriu "una revolució anual al voltant del Sol, on es troba el centre del món".
Durant el Renaixement, les facultats de medicina italianes van destacar per seus estudis anatòmics. El cos humà va ser objecte de disseccions i exploracions que, malgrat no donar uns resultats concretes en la lluita contra les malalties, van posar les bases de l'anatomia, la fisiologia i la patologia modernes, tot començant a trencar l'autoritat clàssica i la tradició màgica de la medicina.
En general, els humanistes van conrear tot tipus d'obres descriptives que abraçaven els diversos camps de l'experiència humana. Però la ciència dels segles XV i XVI no va crear cap gran innovació, excepte en el sistema copernicà. Tanmateix, la descripció de la realitat immediata va obrir les portes a la revolució científica del segle XVII.
L'art renaixentista italià
Giorgio Vasari (1511-1574), arquitecte i historiador de l'art, utilitzà el terme italià Rinascità, per a referir-se a l'art italià del segle XV i volia així remarcar la idea que aquest art suposava un nou naixement del "bon art antic" i un trencament amb la tradició artística medieval. El renaixement seria, doncs, l'art sorgit a Itàlia el segle XV i estès per tota Europa el segle XVI, i fonamentat en un retorn als criteris estètics de l'antiguitat clàssica grega i romana, en l'exaltació de la naturalesa com a model i en el nou sentit de l'home, aportat per la filosofia humanista.
Els supòsits històrics que permeteren de desenvolupar el nou estil es remunten al segle XIV quan, amb l'humanisme, progressa un ideal individualista de la cultura i un profund interès per la literatura clàssica, que acabarà dirigint, forçosament, l'atenció sobre les restes monumentals clàssiques.
Diferents etapes històriques marquen el desenvolupament del Renaixement:
- La primera té com a espai cronològic tot el segle XV, és l'anomenat Quattrocento o Primer Renaixement, i comprèn el Renaixement primerenc que es desenvolupa a Itàlia.
- La segona, afecta el segle XVI, el Cinquecento o Alt Renaixement, i el seu domini artístic queda referit a l'Alt Renaixement, que se centra en el primer quart del segle.
- Aquesta etapa desemboca cap a 1520-1530 en una reacció anticlàssica que conforma el Manierisme.
Els Estats italians com a bressol del Renaixement
La Península Itàlica estava formada per una sèrie d'Estats, com ara Venècia, Florència, Milà, Estat Pontifici i Nàpols. La pressió que s'exerceix des de l'exterior impedí que, com en d'altres nacions, es desenvolupés la unió dels regnes o Estats; no obstant això, sí que va produir-se l'enfortiment de la consciència cultural dels italians. Des d'aquests supòsits foren les ciutats les que es convertiren en centres de renovació artística. A Florència el desenvolupament d'una rica burgesia ajudarà al desplegament de les forces del Renaixement: la ciutat es converteix en punt de partida del nou estil, i sorgeixen, sota la protecció dels Mèdici, les primeres obres que des d'aquí es van a estendre a la resta d'Itàlia.
Mentre que a Itàlia s'estava desenvolupant el Renaixement, a la resta d'Europa es manté el gòtic en les seues formes tardanes, situació que es manté, exceptuant casos concrets, fins a començaments del segle XVI. A Itàlia l'enfrontament i convivència amb l'antiguitat clàssica, considerada com un llegat nacional, va proporcionar una àmplia base per a una evolució estilística homogènia i de validesa general. Per això, allà, és possible el seu ressorgiment i precedix totes les altres nacions. Fora d'Itàlia, l'antiguitat clàssica suposarà un cabal acadèmic assimilable, i el desenvolupament del Renaixement dependrà constantment dels impulsos marcats per Itàlia. Artistes importats des d'Itàlia o formats allà, fan el paper de vertaders transmissors.
Característiques artístiques
De forma genèrica hom pot establir les característiques artístiques del Renaixement en tres:
- La tornada a l'Antiguitat. Ressorgiran tant les antigues formes arquitectòniques, com els ordres clàssics, la utilització de motius formals i plàstics antics, la incorporació d'antigues creences, els temes de mitologia, d'història, així com l'adopció d'antics elements simbòlics. Alhora hi ha una voluntat d'estudi dels monuments antics i de teorització sobre els sistemes de proporcions per captar l'esperit del classicisme i no només les seves formes. Per tant no en serà una còpia servil, sinó la penetració i el coneixement de les lleis que sustenten l'art clàssic.
- Ressorgiment d'una nova relació amb la Naturalesa com a model a imitar o perfeccionar. La millor pintura és la que s'assembla més al natural i aquesta imitació no és incompatible amb la recerca de la bellesa ideal en el sentit platònic, ja que l'artista ha de seleccionar les formes per captar la bellesa. En conseqüència aquesta nova relació amb la naturalesa va unida a una concepció ideal i realista de la ciència. La matemàtica es convertirà en la principal ajuda d'un art que es preocupa per fonamentar racionalment el seu ideal de bellesa. L'aspiració d'accedir a la veritat de la Naturalesa, com en l'Antiguitat, no s'orienta a fer el coneixement de fenomen casual, sinó a fer la penetració de la idea.
- L'actitud antropocèntrica: «l'home com a mesura de totes les coses» implica el descobriment i l'aplicació sistemàtica de les lleis de la perspectiva lineal, tant per a projectar edificis com per a crear un espai tridimensional en la pintura i l'escultura. Aquesta nova predisposició artística és essencialment cultural i pressuposa en l'artista una formació científica que, alhora, li permet alliberar-se d'actituds medievals.
Arquitectura
L'arquitectura és la manifestació artística on s'observa més aviat la influència de l'antiguitat clàssica. Aquesta influència es posa en evidencia en dos aspectes: d'una banda la utilització dels elements formals de l'art grec i roma i, d'altra banda, la racionalització de l'espai. Quant als elements formals es tornen a utilitzar els ordres clàssics tal com els havia definit Vitruvi (toscà, dòric, jònic, corintí i compost), l'arc de mig punt desplaça l'arc apuntat i la cúpula de mitja esfera pren el lloc dels cimboris gòtics, les estructures arquitravades, els entaulaments i frontons, els cassetons.
La unitat, la simetria i la proporció en són elements claus. En el sistema de proporcions s'observa clarament la importància de les formes geomètriques bàsiques: el cercle i el quadrat, l'esfera i el cub són les formes més adequades per la seva regularitat perfecta. Pel que fa als elements decoratius s'empraren els pilastres, els frontons, els pòrtics, motius heràldics, les volutes, les claus...
Des dels seus inicis, l'arquitectura renaixentista tingué un caràcter profà i, lògicament, sorgí en una ciutat on l'art gòtic no hi havia penetrat: Florència; en canvi, a l'Europa de les grans catedrals, s'implantà amb dificultats.
Es va caracteritzar per l'ús de proporcions modulars, superposició d'ordres, ús de cúpules i introducció de l'ordre colossal. En el Quattrocento fou freqüent recórrer a columnes i pilastres adossats, als capitells clàssics (amb preferència el corinti, tot i que substituint els caulicles per figures fantàstiques o d'animals), els fusts llisos i l'arc de mig punt, a la volta de canó i d'aresta, així com a cobertes de fusta amb cassetons.
Els arquitectes del Quatre-cents (segle XV)
L'arquitectura del Quattrocento destacà per la decoració sòbria (putti, guirnaldes de flors o fruites...), l'allargament de la cúpula (Catedral de Florència, de Filippo Brunelleschi) i les façanes de pedra tosca (Palau Medici-Riccardi, de Michelozzo) o amb els carreus en realçament (Palau Rucellai, de Bernardo Rossellino, projecte de Leon Battista Alberti). Bernardo Rossellino, a més d'escultor i arquitecte, és un excel·lent urbanista que ordenà la plaça de Pienza concebent els espais exteriors d'una manera tan genial com només s'havia vist a l'Antiga Grècia.[1]
La maduresa del Cinc-cents (segle XVI)
L'arquitectura del Cinquecento tingué com a centre Roma: l'any [1506] Donato d'Angelo Bramante finalitzava el seu cèlebre projecte per la basílica de Sant Pere del Vaticà. Els palaus s'ornaven de valuosos baix relleus (Palau Grimani de Venècia, 1549, obra de Michele Sanmicheli) o d'escultures exemptes (Biblioteca de Sant Marc, 1537-50, Venècia, obra de Jacopo Sansovino). Finalment Michelangelo Buonarroti , en morir Bramante, rep l'encàrrec del papa Pau II de continuar les obres de la basílica. S'accepten les seves condicions de modificar el projecte i hi desapareixen les torres i torretes. El projecte ja és a punt per rebre el principal tema arquitectònic: la cúpula. La dreçarà sobre tambor, creant definitivament el tipus de cúpula occidental i totes les que seguiran, fins al segle XIX, en seran una imitació. També projectà una sola entrada, a la qual anteposa un pòritc amb llinda i amb doble filera de columnes exemptes. En l'escassa activitat arquitectònica de Miquel Àngel sempre s'apreciarà més el seu sentit dels volums que no pas dels espais interiors. [1]
Escultura
L'escultura del Quattrocento aconseguí alliberar-se plenament de les condicions del marc arquitectònic que havien determinat la plàstica medieval. L'interès dels escultors del Quattrocento es centra clarament en la figura exempta, la qual cosa no vol dir que el relleu arquitectònic desaparegui. Pel que fa als temes, el Renaixement, orientat a l'estudi de l'home, torna al motiu bàsic de l'escultura clàssica: la figura humana, especialment les figures nues, tot intentant plasmar l'anatomia, la funció del cos i la seva relació amb l'espai. Els materials més preuats tornen a ser la pedra i el bronze. Novament serà Florència la ciutat capdavantera en el desenvolupament del nou estil.
El Quatre-cents (segle XV)
Lorenzo Ghiberti († 1455) és l'autor de les dues portes que mancaven al Baptisteri de la catedral de Florència. la porta, de bronze fos, recull escenes evangèliques, i suposa una revelació en el panorama escultòric renaixentista, que encara és més palesa en la segona porta que se li encarrega, l'anomenada porta del paradís. Hi desenvolupa una concepció pictòrica del relleu.
Donatello († 1466) és l'escultor més important del segle XV italià. La seva obra es dirigeix a representar l'home ple de vida, dignitat i noblesa.
Altres artistes de valor són: Luca della Robbia, autor dels relleus d'una tribuna de la catedral de Florència, en la qual la gràcia dels nens cantors arriba a interessar més que el moviment o l'expressió.
El Cinc-cents (segle XVI)
En Miquel Àngel († 1564) conflueixen la bellesa i l'expressivitat. la seva personalitat plena d'idealisme és la d'un dels genis màxims de la història de l'art. Gairebé sempre emprà el blanc i compacte marbre de Carrara. Les seves figures són sempre grandioses, veritables titans; són l'arquetip de l'home i el tractament de l'anatomia només és un pretext per assolir l'ideal. En les seves escultures transcedeix una vitalitat continguda.
Pintura
La pintura de Renaixement pren com a punt de partida l'afany de veritat, l'intent de representar el món com és a la realitat. Giotto és l'antecedent més clar en aquesta consideració de la Naturalesa com la gran mestra de l'artista. D'aquí en deriven les característiques pròpies de la pintura del Renaixement:
- La perspectiva lineal com a sistema per a representat les tres dimensions.
- Les figures tenen volum; els efectes de perspectiva es donen també al tractament del cos. A més de la visió frontal i del perfil pur, es domina l'esforç.
- Les composicions són coherents, creïbles. Els personatges apareixen integrats entre si i amb els paisatges o els marca arquitectònics.
- La pintura religiosa continua tenint gran importància, amb la introducció de nous temes: el retrat, les aŀlegories, el paisatge i els temes mitològics són els principals.
- Les tècniques també evolucionen tant pel que fa als suports (el llenç pren cada vegada més importància enfront dels suports tradicionals: fusta i paret) com a les pintures (introducció de la pintura a l'oli, barreges de tremp i oli, vernissos.
- Introducció dels efectes de llum i de matisos de color, que arribarà a la culminació amb els grans mestres de l'Alt Renaixement.
Mestres del segle XV
En la pintura del Quattrocento poden distinguir els pintors que mostren una preocupació fonamental pel problema de la perspectiva i de la corporeïtat de les figures, com seria el cas de Masaccio, Piero della Francesca, Mantegna i els pintors que donen prioritat a la línia, al dibuix, a les formes suaus i nítides com Fra Angelico i Botticelli.
Si Brunelleschi i Donatello són els iniciadors indiscutibles del Renaixement en arquitectura i escultura, Masaccio, un altre florentí, es pot considerar el primer pintor renaixentista, ja que trenca amb l'elegància de l'últim gòtic i torna a la preocupació per la realitat que havia preconitzat Giotto un segle abans. Masaccio (1401-1428), coneixedor i admirador de l'obra de Giotto, parteix de la seva preocupació pel volum i la monumentalitat però és capaç de donar a les seves figures una plenitud vital i una individualitat molt acusades, un cromatisme més viu i intens, i una organització de l'espai del quadre segons les lleis de la perspectiva lineal. La seva mort, en plena joventut, va fer impossible que deixés una obra tan extensa com altres pintors de la seva generació. Les obres fonamentals són els frescos de la capella Brancacci a l'església del Carmine i el fresc de la Trinitat.
En la pintura de Piero della Francesca podem veure-hi la influència de les composicions de Masaccio i l'interès per la geometria com a element fonamental de la pintura. El seu tractat De prospectiva pingendi (1482) és una extraordinària precisió matemàtica pel que fa a les lleis de la perspectiva lineal, i aquesta preocupació queda palesa a les seves obres: La Flagel.lació de Crist (1459). Però potser l'obra cimera de Piero della Francesca són els frescos de La Llegenda de la Vera Creu a l'església de Sant Francesc d'Arezzo.
Andrea Mantegna (1430-1506), nascut a prop de Pàdua, es va forma entre aquesta ciutat i Venècia, en un ambient en què la pintura d'influència bizantina encara era molt preuada. Però el contacte amb els humanistes i l'admiració per Donatello, que havia treballat a Pàdua, determinaren l'orientació del pintor més important del Quattrocento a la Itàlia septentrional. Al palau ducal de Màntua va pintar entre 1473 i 1474 un dels cicles de pintura mural més importants del Renaixement: La Cambra dels Esposos.
Fra Angelico suposa el pont amb el gòtic. La seva pintura és intimista, quasi bé ingènua, encara carregada de simbolisme, però les seves arquitectures denoten un cert domini de la perspectiva i una preocupació per la llum, que l'allunya dels fons irreals del gòtic lineal. Els seus temes són religiosos.
Un altre corrent de la pintura del Renaixement enllaça directament amb el refinament i l'elegància del gòtic, però afegint-hi les novetats renaixentistes: perspectiva, naturalisme, estudi de l'anatomia... Botticelli (1444-1510), com altres pintors florentins, busca les línies àgils, les figures elegants voluptuoses, els fons de faula... Les seves eines són el domini de la línia, del dibuix i del color. Boticelli es va formar al taller del vell Filippo Lippi, la influència del qual és evident en les primeres obres del florentí: un bon nombre de Verges amb el Nen, La Història de Judith, l'Adoració dels Reis, etc. Tot i així, ja en aquestes obres es pot veure el món formal propi de Boticelli caracteritzat pel ritme subtil dels cossos i els vestits en uns personatges que reflecteixen en el rostre una expressió malenconiosa. Les obres cabdals de Boticelli són els grans quadres de tema mitològic pintats a l'ambient de la cort del Mèdici, com El naixement de Venus.
Estilísticament pròxim a Fra Angèlico es troba Fra Filippo Lippi (1406-1469), d'una elegància més mundana, tot i que la seva pintura és essencialment religiosa.
Mestres del segle XVI
Florència continua al segle XVI sent la capital de l'art, però les seves figures màximes es traslladen a Roma, on la cort pontifícia constitueix el mecenatge d'una època nova, o viatgen per diverses ciutats. En general els pintors educats a Florència concedeixen al dibuix una importància més gran que altres escoles en un segle en què la línia perd el seu perfil de delimitadora de les formes. L'escola de pintura del Cinc-cents aporta tres gegants: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Rafael.
Leonardo Da Vinci és el gran arquetip de l'home renaixentista, igualment dotat per a la creació estètica que per a la ciència. Dues de les seves pintures, la Sant sopar i La Gioconda, són exemples culminants de la història de la pintura. Ja a La Verge de les Roques (National Gallery) Leonardo s'havia mostrat com un gran mestre de la composició triangular i de les llums.
Miquel Àngel és fonamentalment escultor, i en conseqüència, conserva l'eenrgia del dibuix i el desig de moviment i força. A volta de la Capella Sixtina el dinamisme arriba a la seva plenitud: obra vasta i colossal. A la seva obra hi trobem totes les arrels del manierisme: és un món drmàtic, ben diferenciat de l'equilibri i l'optimisme de l'home del primer Renaixement.
Rafael destacà per l'encís de les seves Madonne, i la qualitat dels elements pictòrics -llums, composició, etc.- però la seva gran aportació es`ta en la seva concepció espacial, en la profunditat i l'amplitud de l'espai en què es mouen les figures de les grans composicions (La disputa del Sagramnent, L'escola d'Atenes) de les llotges vaticanes.
L'escola veneciana
La influència de Venècia en l'art de la pintura és capital. Al segle XVI una sèrie de grans pintors: Ticià, Veronese, Il Tintoretto, descobreixen per a la pintura possibilitats que explotaran els artistes del Barroc. Diverses circumtàncies conflueixen per suscitar a la ciutat dels canals una pintura original. Primerament la boirina de la ciutat desdibuixa els contorns i sensibilitza la pupil·la dels pintors per atorgar més interès a la forma que als contorns, o sigui, al color abans que al dibuix. Seguidament la història de la república veneciana és fonamenta en una ciutat metropolitana i comercial, on hi ha gent de països llunyans, abillats amb indumentàries de colors vius. I, finalment una societat rica i esplendorosa.
Aquesta escola rendirà culte al color, en preferència els colors càlids, més idonis per plasmar la forma bella o l'ambient opulent; es donarà una visió poètica del paisatge, que s'omple de llums; donarà importància als temes secundaris (a l'anècdota, al detall, se li concedeix la mateixa atenció que al tema principal); s'exaltarà la riquesa dels palaus, les teles, la música,... [1]
Ticià destacarà pels seus retrats i és el mestre de les formes blanes i rodones, com ho demostra la seva predilecció pels nus femenis i infantils (Venus d'Urbino, Dànae rebent la pluja d'or).
Il Veronese és el pintor del luxe: les escenes es desenvolupen en palaus de marbre, amb columnates i balustrades, i jardins amb font; les seves figures s'embolcallen amb vestits costosos i s'adormen amb joiells (com la seva versió de Venus i Adonis).
Il Tintoretto ja trasllueix la crisi de la pintura renaixentista: amb les seves llums violentes, els contrastos de llum i ombra, els escorços, del moviment tens, inestable, del paisatge romàntic, de la profunditat obtinguda mitjançant l'alternança de zones de diferent intensitat lumínica ja prefigura el Barroc. [1]
Música
En no conèixer la música grega o romana amb tanta precisió com l'arquitectura i l'escultura, la música renaixentista no es produí com una restauració de l'antic. La música d'aquesta època fou una culminació de l'anterior (Ars nova) cercant naturalitat, proporció i harmonia entre text i melodia.
Les característiques principals foren:
- Apropament entre la música religiosa i la profana.
- Més equilibri entre les veus.
- Major sentit imitatiu al contrapunt.
- Desenvolupament progressiu dels instruments, que poden acompanyar les veus i en ocasions substituir-les. També ténen un paper important en l'acompanyament de la dansa).
- S'amplia el camp d'acció de la interpretació musical a temples, universitats, però també salons, corts, etc.
- El músic adquireix una major importància social.
De la música vocal religiosa en destaca:
- Motet: composició polifònica sobre textos sacres de moderada extensió. Interpretat majoritàriament ens els serveis religiosos. Fou molt important durant tot el renaixement. Destaquen les figures de Josquin Des Prés, Giovanni Pierluigi da Palestrina i Orlando di Lasso entre molts d'altres.
- Missa: es desenvolupa sobre les parts de l'ordinari: kyrie eleison; Gloria in Excelsis Deo; Credo; Sanctus i Agnus Dei. Els compositors es podien basar en del cant pla però també en la música profana, a excepció de la Missae sine nomine (missa sens nom) que no estava inspirada en cap tema preexistent.
Difusió europea del Renaixement
Llevat del Renaixement hispànic, aquest estil artístic no deixà un senyal gaire profund en els interessos estètics europeus. El Renaixement és un moviment essencialment italià i és díficil de parlar de vertader Renaixement fora de la península Itàlica. Amb tot la pintura assolí una difusió més gran que la resta d'activitats plàstiques, fet lògic si es considera que és més fàcil exportar pintures i gravats que escultures o palaus. [1]
El Renaixement hispànic
L'art renaixentista no s'imposà plenament als territoris penínsulars fins al segle XVI. [2]
En l'arquitectura, l'art gòtic seguí sent l'estil predominant al llarg de tot el segle XV i principis del XVI. Hi ha influència de l'estil itàlic al palau de Carles V a l'Alhambra (obra de Pedro Machuca) i a la catedral de la mateixa ciutat. En canvi, l'arquitectura renaixentista hispànica es desenvolupà amb l'estil herrerià, caracteritzat per l'austeritat i la solemnitat, com el monestir de San Lorenzo de l'Escorial; i amb altres edificis d'estil plateresc, caracteritzat per una decoració abundant i delicada, com en la façana de la universitat de Salamanca.
L'escultura hispànica rebé influències del Renaixement italià, però els escultors plasmaren la intensitat del sentiment religiós més que no pas la bellesa ideal. La majoria d'obres són talles de fusta de colors vius. Entre els escultors destacà Alonso Berruguete.
La pintura es caracteritzà per la preocupació de la perspectiva i les mesures anatòmiques, l'aplicació de diverses gammes tonal en els colors i les ombres seguint els ensenyaments italians. El Greco sobresurtí sobre de tots els altres pintors. Feu pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; destacà per l'ús del color i les figures allargades. De la seva obra, molt àmplia, destaca L'enterrament del comte d'Orgaz, extraordinària pintura classicista de la composició, amb característiques manieristes i contrastos de llum. Un altre autor destacat fou en Luis de Morales.
El Renaixement nòrdic
El Renaixement artístic no fou a Alemanya una temptativa de resurrecció de l'art clàssic, sinó una renovació intensa de l'esperit germànic, motivat per la Reforma protestant.
Albrecht Dürer (1471-1528) és l'artista més universal del Renaixement alemany per les seves pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art. La seva obra ja fou reconeguda i admirada en tot Europa en vida i imposà l'empremta de l'artista modern, enllaçant la reflexió teòrica amb la transició decisiva entre la pràctica medieval i l'idealisme renaixentista. Exercí una profunda influència en els artistes del segle XVI del seu propi país i dels Països Baixos. Dürer va comprendre la imperiositat d'adquirir un coneixement racional de la producció artística.
Després de la Reforma el mecenatge de la noblesa alemanya se centrà en primer lloc en l'arquitectura, per la capacitat d'aquesta per a mostrar el poder i prestigi dels governants. Així a mitjans del segle XVI s'amplia el castell d'Heidelberg, seguint les directrius clàssiques. Tanmateix, la majoria dels prínceps alemanys varen preferir conservar les obres gòtiques, limitant-se a decorar-les amb ornamentació renaixentista. Els emperadors Habsburg i la família Fugger foren els més importants mecenes, destacant-se la protecció de Johannes Kepler i Tycho Brahe.
El Renaixement als Països Baixos
Alhora que es desenvolupava a Itàlia el Cinquecento italià, l'anomenada pintura flamenca arribà a un desenvolupament notable. Aquesta escola es féu cèlebre pel seu notable naturalisme, tret que comparteix amb els mestres italians. Alguns grans noms de l'època foren els paisatgistes Joachim Patinir i Quentin Matsys el Jove; el retratista Antonio Moro, el Bosco; Pieter Brueghel el Vell i Gaspar Baiton. Posteriorment s'enfocà la literatura amb els millors autors de l'època.
Artistes rellevants del Renaixement
- Fra Angelico
- Giotto
- Masaccio
- Hieronymus Bosch
- Pieter Brueghel el Vell
- Pieter Brueghel el Jove
- Jan Brueghel el Vell
- Jan Brueghel el Jove
- Filippo Brunelleschi
- Donatello
- Sandro Botticelli
- Albrecht Dürer
- Miquel Àngel
- Rafael
- Leonardo da Vinci
- Jan van Eyck
- Roger van der Weyden
- Palestrina, compositor i músic italià.
- Tomás Luis de Victoria, compositor i músic castellà.
- Ginés Pérez de la Parra, compositor i músic valencià.
- El Greco, arquitecte i pintor grec.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Barnecha, E; Fernández, A.; Haro, J (1984). Història de l'Art. Barcelona: editorial Vicens Vives.
- ↑ Per a la comprensió del temps històric, es preferible el concepte de Renaixement hispànic al de Renaixement espanyol ja que no podem analitzar els fets històrics des de la nosta visió actual.
Vegeu també
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Renaixement |
- Society for Renaissance Studies
- Teoria literària al Renaixement · Web del projecte de recerca Mimesi. El pensament literari català durant l'edat moderna a la Universitat de Barcelona
- Apunts d'Art
- El Renaixement a Catalunya
- Festa del Renaixement a Tortosa