Valencià apitxat

Origen i consideracions sobre el valencià apitxat

El valencià apitxat o central és un subdialecte del valencià que es parla a les comarques del Camp de Morvedre, L'Horta, el Camp de Túria i la Ribera Alta. També es parla parcialment a les ciutats de Gandia i Onda. La majoria dels autors han afirmat que aquest dialecte ha desenvolupat una sèrie de trets lingüístics associats al desenvolupament de la fonètica del castellà-aragonés, molt present des de la fundació del Regne de València, especialment a la zona de la capital valenciana. Tot i això, l'apitxat no hauria de considerar-se mai un dialecte empobrit o de menys vàlua que qualsevol altre parlar doncs que conserva moltes característiques del català tradicional que s'han perdut a la resta dels dialectes catalans, en concret el paradigma complet del pretèrit perfet simple (aní, anares, anà, etc.) o la pronúncia clara dels grups consonàntics --lt (/molt/), -nt (/tant/) i -mp (/camp/). Cal tindre en compte que el terme apitxat només implica la inexistència de dos fonemes, ni /z/ ni /dʒ/ i que la resta de constituents lingüístics d'aqueix dialecte són ben dignes del bon català. Si etiquetem l'apitxat de empobrit hauríem de considerar pobres tots aquells dialectes que manquen d'algun dels fonemes històrics del català (i la majoria dels dialectes han perdut algun fonema al llarg del seu desenvolupalament). El català barceloní, per exemple, no té /v/ labiodental i sol també ensordir les grafies <tg> i <tj> (metge > ['metʃe], platja > ['platʃa]), però ningú dubta de la vàlua lingüística d'aquest dialecte ni el qualifica de empobrit. Aquesta mateixa consideració és la que hauríem de tenir l'hora d'observar i valorar les característiques del valencià apitxat o, millor dit, central.

Característiques del valencià central

El nom apitxat aludeix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores, com ara en casa, tretze i metge ['kasa, 'tretse, 'metʃe].
L'àrea de l'apitxat sol coincidir amb la de la neutralització de b/v en /b/, que no és exclusiva d'aquesta àrea i ara se sent també a bona part del valencià septentrional com a expansió de l'àrea betacista de Catalunya.
Com a tot el valencià, hom conserva les formes arcaiques del plural amb n original llatina, com ara hòmens ['ɔmens] o jóvens ['tʃobens], característica compartida amb altres dialectes del català occidental, encara que a l'apitxat s'estén a moltes altres paraules: ràvens, orígens, màrgens, etc.
També és comú a tot el valencià en la tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constitueix en síl·laba) per au: aulor (olor), aufegar (ofegar), aubrir (obrir).
La preposició "a" davant de paraules començades amb vocal inclou una passa a "ad", ("a ell" > "ad ell") analogament a l'italià o al català central, on la preposició "a" passa a "amb".
És peculiar d'aquesta zona del valencià el reforçament vocàlic de les plosives finals. Segons aquesta regla les paraules nit, crec o prop s'articulen amb una vocal final breu de tipus central, [ĕ], i sovint una geminació de la consonant: nit > ['nittĕ], crec > ['krekkĕ], prop > ['proppĕ]. Els altres valencians solen associar aqueix tret amb els parlants de la zona central.
Igual que el valencià del nord i el català occidental i balear, perdura l'ús dels pronoms febles en forma plena: me diuen Pep,se troba malament, te portaré ara.
Com déiem, acaba de conferir una certa personalitat a l'apitxat el fet que mantinga encara, amb notable vitalitat, l'ús del perfet simple, si bé aqueix paradigma també existeix, més limitadament, en zones del sud del País Valencià (Camp d'Elx) i a bona part de les illes d'Eivissa i Mallorca.
És peculiar del dialecte central valencià (i de zones veïnes del sud) la presència de gran quantitat de formacions analògiques al verb, aquests són uns exemples: beguent/poguent > bevent/podent, veem > veguem, veent > vegent, vivint > vixquent.
Els pronoms plens mos (>nos) i vos es confonen amb se quan funcionen com a reflexius: se rentem (resta del valencià mos rentem), s'estudieu (vos estudieu).
En l'actualitat s'observa l'arrelament de diverses tendències fonètiques, en concret el ieisme que fa sonar i semiconsonat la ll palatal lateral: llet > iet, vall > bai. També se sent en alguns parlants l'aspiració de la /s/ implosiva, que és realitzada glotal [h], sovint amb geminació de la consonant anterior: vesprada > [beh'ppra], has posat > ['ahpoˌsat], escolta > [ah'kɔlta]. Aquesta aspiració de /s/ sembla una continuació de la mateixa característica dels parlars castellans de la meitat Sud de la península i s'emmarca dins una tendència general del castellà popular actual. A zones de l'Horta sud (Silla) la /s/ també s'aspira entre vocals: mosatros > [mo'hatros], un fenomen poc freqüent en castellà i que pareix autòcton en aquestos parlars.