Àrnica
De Viquipèdia
 |
TINGUEU PACIÈNCIA
Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2007-08, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla. |
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Arnica montana L. |
||||||||||||||
L'àrnica (Arnica montana) és una herba perenne de la família de les Asteràcies. L’àrnica es troba present a les muntanyes de bona part d'Europa occidental central i septentrional, des d'Espanya fins Escandinàvia, encara que també podem trobar-la a regions d'Àsia i d'Amèrica del nord. A Espanya es localitza a la serralada Cantàbrica i a les muntanyes de Galícia i al principat és freqüent exclusivament als Pirineus. També és coneguda amb els noms de tabac de muntanya, tabac de pastor, esternudera, talpica, talpa o alop.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
El nom genèric d' "Arnica" prové del grec, Ptarmikos, per la seva capacitat de fer esternudar i "montana" correspon al seu hàbitat a les muntanyes.
Col·loquialment s’anomena “tabac de muntanya” perquè els pastors fumen les flors i les fulles de l’àrnica com si fos tabac.
[edita] Ecologia
Es troba preferentment en bruguerars i herbassars de pendents ombrívoles fins els 1700m. Està present a prats pobres en silicis i on la terra de les muntanyes es pobre en nutrients i bastant àcida.
[edita] Descripció
És un hemicriptòfit perenne de 20-50cm d'altura. Presenta una rel axonomorfa, compacte, generalment sense ramificar però amb tres seccions de les que surten arrels secundaries. Les tiges són verdes solitàries i peludes. La tija principal no acostuma a ramificar-se (com a molt en dos o tres) i acaba amb una inflorescència en capítol. Tota la tija té pèls glandulosos. Hi ha fulles basals (a la base de la planta, en forma de roseta basal) i algunes caulinars però només un o dos parells que són més petites que les basals. Les fulles mesuren 6-17cm x 2-4cm, són sèssils, simples i verdes, i d'excepcional disposició oposada. La forma del limbe és el·líptica o ovada amb un marge sencer. Tenen una pubescència glandular al feix.
L'inflorescència, de color groc intens, pot ser aïllada amb un capítol de 5-8cm de diàmetre, o bé, més rarament, presenta unes inflorescències (2 o 3 agrupades) en les ramificacions. Tenen dues bràctees lanceolades, punxegudes, herbàcies i alternades. El receptacle és convex i també pelut. Les flors són de color groc ataronjat. Les flors de la perifèria són femenines amb una corol·la en forma ligulada i mesuren de 18-25 x 5-8mm, tenen l’ovari ínfer i són monocarpel·lars. Les flors interiors tenen corol·la actinomorfa i són hermafrodites, amb els estams grocs. El fruit és un aqueni fusiforme de 6-10mm de longitud, coronat amb una filera de setes simples que formen el vil·là d'uns 8mm.
La part utilitzada medicinalment són les inflorescències i les arrels.
|
[edita] Ús medicinal
[edita] Composicio química
- Lactones sesquiterpèniques (0,2-0,8%): helenalina, 11,13-dihidroxihelenalina, i els seus esters amb els àcids acètic, isobutíric, metacrílic, tíglic.
- Alcaloides: betaïna, arnicina (4% en les flors)
- Olis essencials: Monoterpens como timol, esters de timol.
- Àcids fenòlics derivats del àcid cinàmic: àcids clorogènic, ferúlic, cinarina
- Hidroxicumarines: escopoletina, umbeliferona.
- Triterpens.
- Esteroides
- Àcids grassos
- Carotens: luteolina, xantofil·la, zeaxantina
- Tanins (a la rel)
- Mucílags: Polisacàrids heterogenis
- Alcohols: faradiol taraxasterol, arnidiol
- Flavonoides: Isoquercitrina, astragalina, glucòsid de luteolina.
[edita] Acció farmacològica
Antiinflamatori, analgèsic, cicatritzant, antisèptic, antimicrobià, antifúngic, antihistamínic, cardiotònic, analèptic cardiorrespiratori, antiagregant plaquetari, colagog, lleugerament sedant i espasmolític. Les arrels i fulles són molt usats popularment com a febrífug i vulnerari.
[edita] Indicacions
A causa del seu potencial de toxicitat, es recomana limitar el seu ús de forma tòpico com antiinflamatori i vulnerari, en contusions, luxacions, hematomes, irritacions cutànies, acne, pruïja, urticària, neuràlgies, inflamacions articulars, miàlgies, estomatitis, gingivitis, faringitis i amigdalitis. L’administració per via interna és en el tractament de miocarditis escleròtiques i en general quan es tracta de tonificar el cor.
[edita] Toxicitat
És una planta molt tòxica en ús intern. Dosis elevades poden produir alteracions nervioses: al·lucinacions, vertígens; problemes digestius (és molt irritant de les mucoses), dispnea i fallida cardíaca (per l'helenalina)
En ús tòpic, a causa de les lactonas sesquiterpèniques (especialment a l'helenalina i als seus derivats), pot produir reaccions al·lèrgiques cutànies en forma d'edemes i dermatitis vesicular, motiu pel qual s'ha d'emprar sempre molt diluïda.
[edita] Enllaços externs
- Més informació a GRIN : espècie Arnica montana (anglès)
