Hàfidh

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hàfidh
خواجه شمس‌الدین محمد حافظ شیرازی
Хафиз Шерази.JPG
Naixement c. 1315
Xiraz
Mort c. 1390
Xiraz
Activitat Poeta
Nacionalitat Persa
Gèneres Poesia persa, misticisme persa, Irfan
Moviment poesia, misticisme, sufisme, metafísica, ètica

Influències

Khwaja Xamsu-d-Din
Muhammad Hafez-e Xirazí
Dibuix del segle XVIII.

Khwaja Xamsu-d-Din Muhammad Hafez-e Xirazí, pronunciat en persa, o Khwaja Xams-ad-Din Muhàmmad Hàfidh Xirazí, pronunciat en àrab (en persa i àrab خواجه شمس‌الدین محمد حافظ شیرازی) (Xiraz, actual Iran, cap el 1315 - Xiraz, cap al 1390) fou un poeta persa més conegut pel làqab en àrab Hàfidh, "(el) Preservador", que és com s'anomena qui se sap de memòria l'Alcorà.

Era xiïta i místic sufí i, ocasionalment, poeta de la cort. La seva vida es veu envoltada d'un aire de misteri i llegendes, potser perquè se'n coneixen molt pocs detalls. Destacà per les seves composicions de tema bàquic i místic, que li ocasionaren freqüents problemes amb l'ortodòxia del poder regnant.[1] La seva vida i poemes han estat l'objecte de moltes anàlisis, comentaris i interpretacions, i ha estat l'autor més influent en la poesia persa de posterior al segle XIV.[2] La seva tomba rep pelegrins de diferents orígens.[3] L'asteroide 12610 Hãfez fou batejat així en honor seu.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Sobre les dates del naixement i de la mort de Hàfidh, hi ha diverses propostes de diferents estudiosos. Tanmateix, la majoria dels especialistes moderns, seguint l'opinió de M. Moin, estan d'acord que va néixer el 1315 i, arran dels comentaris de Jami, es creu que Hàfidh deuria morir l'any 1390.[4]

Fill d'un comerciant, el seu pare canvià la residència familiar a Xiraz poc abans que aquest nasqués. El pare del poeta morí quan Hàfidh encara era un nen. Ell i la seva mare foren acollits per un oncle. Amb tot la situació familiar, a causa de la mort de pare, era precària econòmicament. Malgrat aquests entrebancs Hàfidh aconseguí fer-se amb una bona educació, i aprengué i dominant amb fluïdesa, l'àrab i el persa.

Gran coneixedor de l'Alcorà, el qual memoritzà a una edat molt jove, també ho fou dels escrits de Saadi aix-Xirazí, els quals també memoritzà, així com els treballs dels escriptors Farid-ad-Din Attar, Rumi i Nizami.

S'explica que quant tenia 21 anys Hàfidh mantingué una vigília de quaranta dies, amb les seves nits, davant la tomba del poeta Baba Kuhi, mort el 1050. Baba Kuhi havia escrit que aquella persona que el vetllés quaranta dies i quaranta nits es faria amb el cor de la persona estimada.[5] Posteriorment a aquesta vigília Hàfidh conegué el mestre sufí Attar, del qual es féu deixeble.

Inicialment Hàfidh treballà de copista i d'aprenent de flequer per tal d'aconseguir mantenir-se i abans de trobar el suport de patrocinadors destacats. Posteriorment, i fruit dels seus coneixements, aconseguí una plaça de professor d'estudis religiosos a la universitat de Xiraz.

Amb poc menys de 30 anys fou poeta a la cort d'Abu Iixak Djamal al-Din, fet que li reportà fama i influència. Mubaridh Mudhàffar capturà la ciutat de Xiraz, i modificà i renovà els diferents càrrecs de la ciutat. Entre les decisions preses per Mubaridh s'hi compta la destitució de Hàfidh com a professor d'estudis alcorànics a la universitat. En aquesta etapa l'obra de Hàfidh es caracteritza per un seguit de poemes de protesta i reivindicatius contra l'opressió del tirà.

Posteriorment, Xah Xuia (fill del dictador) destituí i feu presoner al seu pare, i també restituí Hàfidh en el seu càrrec dins la universitat. En aquest moments, el poeta inicià una vessant d'espiritualitat sufí en la seva obra.

Quan el poeta comptava uns cinquanta anys va perdre el favor del governant, fet que l'obligà a exiliar-se, motu proprio, a Isfahan. En aquesta etapa els seus poemes reflecteixen la malenconia vers la seva terra. Quant Hàfidh tenia 52 anys finalitzà el seu exili a Isfahan i retornà a Xiraz per invitació expressa de Xah Xuia. La poesia dels seus darrers anys conté l'autoritat d'un mestre espiritual.

Es diu que Hàfidh s'enamorà i es casà amb una noia nomenada Xak-i-Nabat a la que el poeta denomina "branca de la canya de sucre"; és probable que tingueren fills. Amb tot, dins dels pocs detalls coneguts de la seva vida, aquestes hipòtesis són especulacions basades en detalls que apareixen en els seus poemes.

Diverses vegades el poeta va rebre una invitació de governants estrangers per visitar el seu país, però el viatges no es van materialitzar. Es diu que fou cridat pel sultà de Bagdad Ahmad ibn Uways, a l'Índia pel sultà de Bengala Ghiyasuddin Azam Shah, i pel sultà bahmànida del Dècan Muhammad Shah I. L'últim viatge fou interromput per una tempesta al mar, i per a la posteritat Hàfidh captà aquest moment en un dels seus famosos gazals:

«
La nit és fosca, terrorífiques les ones,
El remolí és devastador:
Què podrien ells, amb tot de llum, marins d'aigua dolça,
Saber de la meva condició ?[6]
»

Hàfidh va morir a Xiraz en 1390 i va ser enterrat al jardí de Musal·la a Xiraz.

Hàfidh no va compilar la seva poesia. Mohammad Golandaam, que va escriure també un prefaci a la seva compilació ("Diwan"), la va completar en l'any 813 A.H o 1410 A.D, uns 21-22 anys després de la mort de Hàfidh. Una altra persona que també va compilar la poesia de Hàfidh va ser un dels seus joves deixebles Sayyid Kasim-i Anvar, que va recollir 569 ghazals atribuïts a Hàfidh. Va morir l'any 1431 dC, uns 42-43 anys després de la mort de Hàfidh.[7]

En general la creativitat de Hàfidh és una fita de la poesia lírica en llengua persa medieval. Els seus poemes han estat traduïts a diversos idiomes europeus i asiàtics.

Creativitat[modifica | modifica el codi]

L'Iran ha estat durant molt de temps conegut per la seva literatura. Abans del naixement de Hàfidh existiren els universalment famosos Rudaki, Firdawsí, Nasir Khusraw, Omar Khayyam, Nizami, Rumi, Amir Khusraw Dihlawi, Saadi i altres.

La força de la seva literatura persa-tajik fou portada a un nou nivell. Certament Hàfidh, no podia prescindir de la connexió amb els seus talentosos predecessors. Els investigadors han observt la influència en la poesia de Hàfidh de poemes de Saadi, Salman Savaji, Khwaju Kermani. La línia de pensament filosòfic de Hàfidh és el camí que venia marcat per Omar Khayyam o Rumi, amb diferències de profunda personalitat. Hàfidh sens dubte coneixia la major part del patrimoni literari del país. D'altra banda, està documentat: a la biblioteca de l'Institut d'Estudis Orientals de Taixkent, hi ha el manuscrit «Khamsa" d'Amir Khusraw Dihlawi, un fragment de cinc masnavis, on tres dels cinc que hi ha estan transcrits directament per Hàfidh.

L'estrofa favorita de Hàfidh fou el gazal. Se'l descrigué com a autor d'un gran nombre de poemes. Nascuts quatre segles abans de Hàfidh, el geni de Rudaki i el polit talent de Saadi, culminen en les obres de Hàfidh.

«
Infanta una copa i posa-me-la als llavis, oh bella portadora del ví.
El camí de l'amor semblava fàcil, primer, ans després no fou senzill
Amb el seu perfum, desclou els bells panys la brisa del matí
Els seus foscos rinxolats cabells deixen els cors sense sentit
Com puc gaudir de la festa, a casa de ma estimada
Si les campanes de l'església ens criden al pelegrinatge.
Amb el teu vestit color de vi, esplèndid truc dels mags antics
Refia't del consell d'aquest viatger, que prou en sap de vies i camins.
Com la fosca mitjanit, les paoroses onades, i el tempestuós remolí
Poden saber de nosaltres, si els ports de recer estan buits.
Vaig seguir el camí de l'amor, i la mala reputació em torba
Com seguirà sent un secret vetllat, si de tota llengua degota?
Si la seva presència cerques, Hàfidh, llavors per què a tu mateix t'amagues ?
Sigues fidel a l'Únic que coneixes, aparta imaginaris viatges.[8]
»

Les característiques de l'estructura dels gazals influeixen en llur percepció. En general, el gazal es compon per cinc a set apariats (beits). És important que cada apariat expressi un pensament complet, i sovint no tenen una relació directa amb la resta del beit. Això marca el contrast entre el vers oriental i el vers a l'estil clàssic europeu, en el qual el vers està fermament unit pel pensament del mateix autor i vinculat lògicament. Aquesta mena de connexió lògica en el gazal no sempre és visible, especialment per al lector habituat a la poesia d'Occident. No obstant això, cadascun dels gazals, especialment els gazals creats pel mestre, són un tot indestructible. Per tal de percebre i comprendre aquesta integritat, es requereix feina sentiments, i la ment del lector, en passar d'apariat a apariat, ha de restaurar la comunicació omesa per l'autor, donat que ha de fer camí a través de la cadena associativa que connecta els beits, i el fet que la cadena pugui no coincidir amb la forma de l'autor, fa cada vers més valuós, més proper al cor de cada lector individual. Això és encara més cert atès el vincle d'unió dels gazals és sovint una certa experiència, un estat d'ànim, una sensació d'atemporal fins al final de la raó. Però en la seva essència com una gazal, Hàfidh Ruba'i Omar Khayyam, fusionen ment i sentiments. Per entendre el gazal també cal entendre l'art de Hàfidh, així com cal entendre també el sonet per a una comprensió més profunda de la creativitat de Petrarca o Shakespeare.

És igualment important per a captar la bellesa interior de poemes de Hàfidh el coneixement dels símbols sufís. En conèixer els significats secrets codificats en paraules simples, el lector és capaç d'obrir no un, sinó fins a un parell de significats materialitzats en un senzill vers, començant pel final místic més superficial i profund. Un exemple d'una simple i no òbvia interpretació per al lector pot servir com un tema freqüent d'amor en Hàfidh. I si l'ull humà no veu més que el reconeixement del poema d'amor del poeta per a una dona, qui està familiaritzat amb el simbolisme sufí entén que és el desig del sufí de conèixer Déu, perquè això és el que s'entén per "amor" i "amant" - és el mateix Déu.

Una altra característica específica de la creativitat de Hàfidh es reflecteix en l'ús de paraules descriptives. Els caràcters negatius els anomena "sants", "muftís". Els "rodamóns" i "borratxos" són els estimats al seu cor. Aquest fet no deixa de resultar curiós, atès que la llei islàmica prohibeix estrictament beure alcohol. Per contra, als poemes de Hàfidh el tema de les bacanals apareix amb força freqüència. No era un tema nou en els gazals, però cap altre poeta en fa ver una utilització tan intensa com ell.[9]

El focus de la creació de Hàfidh és la vida humana directa en totes les seves alegries i tristeses. Les coses mundanes prenen sota la seva ploma bellesa i profund significat. Si la vida està plena de dolor, hem de fer-ho millor, per donar-li bellesa, omplir-la de significat. La freqüent menció dels plaers sensuals, ja sigui bevent vi o l'amor d'una dona, no vol dir que el desig de Hàfidh sigui girar-se d'esquena enfront la lletja realitat, amagar-se d'ella amb els plaers. Un gran nombre de gazals estan marcats per la malícia, els crims de guerra i l'estupidesa fanàtica de les autoritats, la qual mostra que Hàfidh no tenia por de les dificultats de la vida, i la seva crida a l'alegria - una expressió d'una visió optimista del món, i si entenem com a "alegria" el significat ocult del coneixement de Déu, aleshores el dolor no és motiu de la ira, sinó l'incentiu de girar-se envers Déu i construir la seva vida d'acord amb els seus manaments.

Un dels gazals més tràgics de Hàfidh està dedicat a la pèrdua d'un amic i, per descomptat, l'amistat va ser el valor més gran en la vida de Hàfidh. Però la pèrdua no podia trencar l'esperit del poeta, el qual no es va permetre rebolcar-se en la depressió, rendir-se a la desesperació. La profunditat de les experiències tràgiques és precisament la causa de la consciència de Hàfidh; el seu esperit està sempre per sobre de les circumstàncies de la vida. I li permet veure la tristesa no per renunciar a la vida, sinó més aviat per començar a apreciar encara més.

Es pot considerar que l'ideal ètic del poeta és el "rendi"[10]-, terme traduïble com a "rufià, murri piadós, bandit, llibertí, trompellot, rodamón - ple de rebel·lia, demandant de llibertat d'esperit". Hàfidh es veu a si mateix com a antítesi del predicador, consolador d'amor, alegria, música vi i rendi, en oposició als ombrívols i severs advertiments adreçats des del sermons del púlpit.

Des d'aquest punt de vista, la característica definitòria de Hàfedh és la seva "voluntat de llibertat". La seva falta de voluntat per reduir la complexitat de la vida als dogmes pretensiosos, la seva negativa a retrocedir davant l'ambigüitat de la condició humana, presenta al lector una veritable llibertat d'elecció.[11]

En el món de Hàfidh es veu molta maldat, violència i crueltat. El somni de reconstruir de nou el món sona repetidament en la veu d'ell. És sempre un somni, no una crida a la lluita. Més tard el "rendi" com a heroi positiu troba el seu camí en els versos d'Ali-Shir Nava'i i Abdul Qader Bedil.

El poema original de Hàfidh és molt melòdic i fàcil de cantar. La raó no és tant l'ús de repeticions de so, com la profunda harmonia que uneix les imatges i el so transmès. La riquesa de significat i la facilitat de lectura són la raó per la qual Zand[12] diu que Hàfidh s'utilitza molt sovint per la gent per a l'endevinació, per predir el seu destí.

Obra i influència[modifica | modifica el codi]

No va obtenir gaire renom en vida i, sovint, va rebre els retrets dels ortodoxos, però influí en grans poetes perses posteriors a ell i ha esdevingut el poeta més estimat de la cultura persa. Es diu que en una casa on es parla persa, si hi ha un llibre, serà el Diwan de Hàfidh. Molt més tard, l'obra de Hàfidh deixaria una marca en escriptors occidentals tan importants com Ralph Waldo Emerson i Goethe. El 1771, els seus escrits van ser traduïts per William Jones a l'anglès.[13]

No hi ha cap versió definitiva de les seves obres, el Diwan; les edicions varien entre els 573 i els 994 versos. A l'Iran, la seva obra ha arribat a ser usada com una ajuda a les endevinalles populars. Només des de 1940 ha aparegut un sostingut intent per part d'estudiosos –Mas'ud Farzad, Qasim Ghani i altres a l'Iran– per autenticar el seu treball, i eliminar els errors introduïts posteriorment per copistes i censors. Tanmateix, la fiabilitat d'aquest treball ha estat qüestionat per alguns autors,[14] i, en paraules de l'especialista de Hàfidh, Iraj Bashiri, "segueix havent-hi poques esperances aquí (és a dir, a l'Iran) per autentificar el Diwan".[15]

La història de la traducció de Hàfidh ha estat complicada, i algunes traduccions a l'anglès han estat realment brillants, en gran part a causa del fet que destaca el tret figuratiu pel qual Hàfidh és més famós: l'ambigüitat; per tant, interpretar correctament els seus textos requereix una percepció intuïtiva. Un fet que evidencia la controvèrsia que envolta la seves edicions és el que succeí amb una recent edició anglesa de la seva obra, en una col·lecció de poemes elaborada per Daniel Ladinsky, The Gift: Poems by Hafez the Great Sufi Master (El Regal: Poemes de Hàfidh el Gran Mestre Sufí),;[16] ha estat un bon èxit comercial i, alhora, una font de controvèrsia. Ladinsy no parla o llegeix persa, i crítics com Murat Nemet-Nejat, un poeta, assagista i traductor de la poesia moderna turc, han afirmat que les seves traduccions són invencions pròpies de Ladinsky.

El Divan de Hàfidh, en una miniatura persa a l'esquerra i un ghazal en escriptura nastaliq, a la dreta. Signat per Shah Qasem, el 1617. Museu Nacional d'Iran, Teheran, Pèrsia.

Malgrat que la poesia de Hàfidh està clarament influenciada pel pensament de l'islam, és àmpliament respectada i admirada per hindús, cristians i altres creients. El savi indi d'ascendència iraniana, Meher Baba, que va integrar elements del sufisme, l'hinduisme, el zoroastrisme i el misticisme cristià, va recitar la poesia de Hàfidh fins al dia de la seva mort.[17]

La poesia de les escoles sufís, per raons que comparteixen amb altres escoles hermètiques, es caracteritza per l'ús liberal dels llenguatge metafòric que serveix per ocultar el significat real dels termes i va destinat a un públic selecte. En aquest sentit, la poesia de Hàfidh no n'és una excepció i està fortament impregnada de molts elements codificats que apareixen, per exemple, en frases (vi, el vent, la mà), objectes i instruments (tasses, canya, arpes), en llocs (taverna), i en una gran varietat d'ocells i flors (rosa, narcís, rossinyol).

Un aspecte interessant i significatiu del seu treball és que cada poema conté el seu nom. De vegades, Hàfidh expressa una opinió i, de vegades, el text del vers instrueix l'autor: "Oh Hàfidh", quan s'assabenta que la seva preocupació és el vi i no a la copa, llavors vostè es converteix en un rei en ambdós reialmes".

El Diwan de Hàfidh, miniatura persa, 1585.

Hàfidh va expressar una forta declaració sobre la naturalesa il·lusòria de la nostra existència terrenal. Com a místic és una figura molt interessant i mostra una inquietud en relació a la seva innata espiritualitat.

La qüestió de si la seva obra ha d'interpretar-se literalment, místicament, o ambdues coses, ha estat una font de preocupació i polèmica entre els estudiosos occidentals.[18] D'una banda, alguns dels seus primers estudiosos, com William Jones, va veure en ell un poeta convencional similar als poetes europeus amorosos, com Petrarca.[19] Altres, com Wilberforce Clarke el van veure com purament un poeta de la didàctica, el misticisme extàtic a la manera de Rumi, un punt de vista que l'erudició moderna ha arribat a rebutjar[20]

Aquesta confusió prové del fet que, a principis de la història de la literatura persa, el vocabulari poètic va ser usurpat pels místics, que creien que l'inefable podria ser abordat millor en la poesia que a la prosa. En la composició de poemes de contingut místic, van imbuir cada paraula i imatge amb connotacions místiques, el que provoca el misticisme i el lirisme que convergeixen essencialment en una sola tradició. Com a resultat, no hi ha poeta persa del segle XIV que no pogués escriure un poema líric, sense tenir una idea de la mística forçada en ell pel propi vocabulari poètic[21][22] Mentre que alguns poetes, com Ubaid Zakani, va tractar de distanciar-se d'aquesta fusionada tradició místico-lírica escrivint sàtires, Hàfidh va abraçar la fusió i aquesta va prosperar en ell. W.M. Thackston ha dit d'això que Hàfidh "va cantar una rara barreja d'amor humà i místic tan equilibrada ... que és impossible separar una de l'altra."[23]

Per aquesta raó, entre altres, la història de la traducció d'Hàfidh ha estat un tema complex, i algunes traduccions a llengües occidentals han estat un èxit complet.

Un dels gestos figuratius pels quals és més famós (i que és un dels més difícils de traduir) és l'Īhām o jocs de paraules enginyosos. Per tant una paraula com Gowhar que podria significar tant "essència, veritat" i "perla" podria prendre ambdós sentits alhora en una frase com "una perla / veritat essencial que estava fora de la closca de l'existència superficial ".

Hàfidh sovint es va aprofitar de l'esmentada manca de distinció entre lírica, mística i panegíric escrit, amb una utilització altament intel·lectualitzada, metàfores i imatges elaborades per tal de suggerir múltiples significats possibles. Això pot ser il·lustrat a través d'un apariat del començament d'un dels poemes de Hàfidh '.

« Ahir a la nit, des de la branca de xiprer, el rossinyol cantava,

En antics tons perses, la lliçó de les estacions espirituals.[24]

»

El xiprer és un símbol tant de l'estimada com d'una presència real. El rossinyol i el cant dels ocells evoquen l'entorn tradicional per l'amor humà. Les "lliçons d'estacions espirituals" suggereixen també, òbviament, un to místic. (Tot que la paraula "espiritual" també podria ser traduïda com a "intrínsecament significativa".) Per tant, les paraules podrien significar alhora un príncep dirigint als seus fidels seguidors, un amant festejant una estimada i la recepció de la saviesa espiritual.[25]

Hafez en la música persa[modifica | modifica el codi]

Molts compositors perses han compost peces inspirades en els poemes de Hàfedh o sobre els seus poemes. Molts cantants perses també han cantat poemes de Hàfidh. Entre ells Mohsen Namjoo, que ha compost la música i la veu de diversos poemes de Hàfidh com Zolf, Del Miravad, Nameh i altres, i Hayedeh (la cançó Padeshah-i Khooban, música de Farid Zoland) i Mohammad-Reza Shajarian (la cançó Del Miravad Ze Dastam, amb música de Parviz Meshkatian). El compositor polonès Karol Szymanowski també ha compost Les cançons d'amor de Hàfidh una traducció a l'alemany de poemes de Hàfidh.

La tomba de Hàfidh[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tomba de Hàfidh

Vint anys després de la seva mort, es va erigir una tomba (el Hafezieh) va ser erigit en honor a Hafez als Jardins Musal·la a Xiraz. El mausoleu actual va ser dissenyat per André Godard, l'arqueòleg i arquitecte francès, a finals de 1930. A l'interior, damunt la làpida d'alabastre, hi ha inscrits dos poemes de Hàfidh.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Shams al-Dīn Muhammad Hafīz». Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 25 de juliol de 2009].
  2. Hazez (EI) E. Yarshater, I. An overview
  3. «Shams al-Din Hafez Shirazi: The Greatest Poet of Persia» (en anglès), 21 abril 2013.
  4. «HAFEZ (HÂāfeẓ),Šams-al-Din Moḥammad, of Shiraz» (en anglès). Enciclopaedia Iranica. [Consulta: 25 de juliol de 2009].
  5. Encyclopaedia Iranica
  6. Alston, A. J. (1996). In search of Hafiz. London: Shanti Sadan.
  7. Biography of Hafiz (anglès)
  8. Ghazal número 1. Traducció a l'anglès per Shahriar Shahriari. Original en persa a la mateixa pàgina.
  9. iranica online
  10. "rendi" - companys alegres de cor devot a Déu, però que no observen la vida ascètica, bevedors de vi i amants de la diversió»
  11. HAFEZ viii. HAFEZ AND RENDI, Encyclopaedia iranica
  12. Mikhaïl Isaàkovitx Zand - iborat az ḣaft jild (en tadjik)
  13. No existeix cap traducció de la seva obra al català. Sí que s'han publicat 6 llibres en castellà.
  14. Hillmann, Michael. Rahnema-ye Ketab, 1971, p. 13. 
  15. "Hafiz' Shirazi Turk": A Structuralist's Point of View (anglès)
  16. Ladinsky, Daniel. The Gift: Poems by Hafiz the Great Sufi Master (en anglès). Penguin Books, 1999. 
  17. Kalchuri, Bhau. Meher Prabhu: Lord Meher, The Biography of the Avatar of the Age, Meher Baba. Manifestation, Inc., 1986, p. 6712. 
  18. Schroeder, Eric "The Wild Deer Mathnavi" a The Journal of Aesthetics and Art Criticism, Vol. 11, No. 2, Special Issue on Oriental Art and Aesthetics (Dec., 1952), p.118
  19. Jones, William (1772) "Prefaci" a Poems, Consisting Chiefly of Translations from the Asiatick Tongues p. iv
  20. Davis, Dick: Iranian Studies, Vol. 32, No. 4 (tardor del 1999), p.587
  21. Thackston, Wheeler: "A Millennium of Classical Persian Poetry," Ibex Publishers Inc. 1994, p. ix a "Introducció"
  22. Davis, Dick: "On Not Translating Hafez" a The New England Review 25:1-2 [2004]: 310-18
  23. Thackston, Wheeler: "A Millennium of Classical Persian Poetry," Ibex Publishers Inc. 1994, p.64
  24. The Collected Lyrics of Hāfiz of Shīrāz, gazal núm. 254
  25. Meisami, Julie Scott (maig del 1985). "Allegorical Gardens in the Persian Poetic Tradition: Nezami, Rumi, Hafez." International Journal of Middle East Studies 17(2), 229-260

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • E.G. Browne. Literary History of Persia. (Four volumes, 2,256 pages, and twenty-five years in the writing). Reprint 1998. ISBN 0-7007-0406-X
  • Will Durant, The Reformation. New York: Simon and Schuster, 1957
  • Erkinov A. “Manuscripts of the works by classical Persian authors (Hāfiz, Jāmī, Bīdil): Quantitative Analysis of 17th-19th c. Central Asian Copies”. Iran: Questions et connaissances. Actes du IVe Congrès Européen des études iraniennes organisé par la Societas Iranologica Europaea, Paris, 6-10 Septembre 1999. vol. II: Périodes médiévale et moderne. [Cahiers de Studia Iranica. 26], M.Szuppe (ed.). Association pour l'avancement des études iraniennes-Peeters Press. Paris-Leiden, 2002, pp. 213–228.
  • Khorramshahi, Bahaʾ-al-Din. «Hafez II: Life and Times», 2002. [Consulta: 25 July 2010].
  • Yarshater, Ehsan. «Hafez I: An Overview». Encyclopædia Iranica, 2002. [Consulta: 25 July 2010].
  • Jan Rypka, History of Iranian Literature. Reidel Publishing Company. 1968 OCLC 460598. ISBN 90-277-0143-1
  • Browne, Edward Granville. A Literary History of Persia (4 Volumes). Routledge, 1999. ISBN 070070406X. 
  • «Hafez». A: Encyclopædia Iranica. 

Traduccions[modifica | modifica el codi]

En castellà[modifica | modifica el codi]

  • Hafiz (1320-1389) 2002: El despertar del amor. Editor SUFI
  • Hafez 101 poemas. Ediciones del Oriente y del Mediterráneo. ISBN 84-87198-77-5
  • Hafiz (Schemsu al-Din Mohamed) Los Gazales de Hafiz. Traducció d'E. Fernández Latour. Visor-Libros. ISBN 84-7522-114-9
  • Hafiz - Ghazels - M.Arimany Editor - copyright 1943- Traducció d'A. Brunet - col·lecció ventana abierta.

En anglès[modifica | modifica el codi]

  • Peter Avery, The Collected Lyrics of Hafiz of Shiraz, 603 p. (Archetype, Cambridge, Regne Unit, 2007). ISBN 1-901383-09-1
    Traduït de Divān-e Hāfez, Vol. 1, The Lyrics (Ghazals), editat per Parviz Natel-Khanlari (Teheran, Iran, 1362 AH/1983-4).
  • Parvin Loloi, Hafiz, Master of Persian Poetry: A Critical Bibliography - English Translations Since the Eighteenth Century (2004. I.B. Tauris)
  • Hafez. The Green Sea of Heaven: Fifty ghazals from the Diwan of Hafiz. Trad. Elizabeth T. Gray, Jr. White Cloud Press, 1995 ISBN 1-883991-06-4
  • Hafez. The Angels Knocking on the Tavern Door: Thirty Poems of Hafez. Trad. Robert Bly i Leonard Lewisohn. HarperCollins, 2008, p. 69. ISBN 978-0-06-113883-6
  • Hafiz, Divan-i-Hafiz, traduït per Henry Wiberforce-Clarke, Ibex Publishers, Inc., 2007. ISBN 0-936347-80-5

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]