Helichrysum italicum
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
.JPG)  | |
| Taxonomia | |
|---|---|
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Asterales |
| Família | Asteraceae |
| Tribu | Gnaphalieae |
| Gènere | Helichrysum |
| Espècie | Helichrysum italicum (Roth) G. Don fil. |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Gnaphalium italicum |
| Exautor | Roth |
L'helichrysum italicum, sempreviva olorosa, garlanda o ramell de sant Ponç és un arbust de la família de les asteràcies (compostes) present a Europa i Àfrica, sobretot a les zones seques i pedregoses, a les vores de camins i carreteres (ruderal). És una planta típica de zones àrides de muntanya i mar. Per alguns autors aquest nom genèric (Helichrysum) deriva de les paraules gregues: helios, que significa sol i chrysos, que significa or, pel color de les flors. Per uns altres, deriva de helix, helichos, que significa espiral, sinuós, per les tiges tortes i chrysos pel color de les flors.
Morfologia[modifica]
Pertany a les angiospermes (plantes amb llavor). Les flors estan altament especialitzades en la reproducció sexual i han coevolucionat al costat dels vectors poŀinitzadors assegurant molt eficaçment l'èxit de la reproducció. Tenen aproximadament 12 estams i les flors, sèssils, no estan agrupades en glomèruls o bé fent glomèruls o capítols envoltats d'un involucre de bràctees. Totes tenen l'ovari ínfer i les fulles no verticil·lades. Les anteres poden estar soldades fent un tub al voltant de l'estil o bé poden ser lliures i en aquest cas es tracta de flors unisexuals. El gènere Helichrysum es caracteritza per plantes sense capítols femenins closos, amb aspecte de fruit ovoide, eriçat i amb 2 becs apicals. Helichrysum italicum és un camèfit d'altura inferior a 50 cm i arrel axonomorfa. La tija és erecta, té una ramificació simpòdica i segons la seva consistència podem dir que és una tija llenyosa, pel que fa al desenvolupament són tiges epigees (aèries). Les fulles lineals normalment mesuren menys de 4 mm d'amplada, generalment les trobem distribuïdes al llarg de tota la tija. Són fulles sèssils, és a dir, sense pecíol. Les flors són hermafrodites, tenen tant òrgans femenins com masculins. És una planta amb bràctees involucrals aplicades i imbricades regularment, les externes 3-5 vegades més curtes que les internes i més o menys coriàcies; involucre inicialment cilíndrico-ovoide, de 2-4mm d'amplada i finalment ovoide.[1] Pel que fa a la inflorescència aquesta és racemosa, terminal densa, amb capítols grocs i nombrosos, la floració es produeix de mitjans de primavera a principis d'estiu. És una planta de cicle vital perenne, tant les seves part aèries com les subterrànies viuen durant tres o més anys. És una mata llenyosa, flairosa (desprèn una forta olor), i més o menys sericeo-pilosa.
Ecologia[modifica]
Mundialment en trobem a Europa, Àfrica i Àsia:
- Europa
sud-est: Grècia (inclosa Creta), Itàlia (incloses Sicília i Sardenya), i l'antiga Iugoslàvia.
sud-oest: França (inclosa Còrsega), tota la península ibèrica, i les illes Balears.
- Àfrica
- Àsia
oest: Xipre
Té subespècies, que creixen a Catalunya (Anoia, Alt Penedès, Baix Ebre, Bages, Conca de Barberà, Alt Empordà, etc), també en trobem en zones del País Valencià i les Illes Balears. És típica de zones àrides de muntanya i mar. El seu hàbitat idoni són els terrenys secs i pedregosos, i és habitual trobar-ne a les vores de camins i carreteres.
Farmacologia[modifica]
La part utilitzada són els capítols florals. S'utilitzen els principis actius de la planta, els quals són: oli essencial amb nerol, alfa i beta-pinè, eugenol, linalol, lactones sesquiterpèniques, àcids cafèic i ursòlic, beta-sitosterol, flavonoides.
Composició química[modifica]
- flavones (apigenol, luteolol)
- flavonols (kaempferol, quercetol)
- flavanones (naringenol, helicrisina, salipurpòsid)
- xalcones (isohelicrisina, isosalipurpòsid)
Nota: la majoria d'aquests flavonoides són incolors excepte l'isosalipurpòsid, que és el pigment principal de les chalcones.
- derivats cetònics d'un nucli pirà com l'arenol
- nerol (gairebé 50% del contingut)
- d-alfa-pinè
- eugenol
- sesquiterpens azulògens
- linalol
Usos medicinals[modifica]
S'utilitza per al tractament de les afeccions de la pell (al·lèrgies, dermatosis) en forma de pomades. Com tots els helicrisos també és beneficiós per al sistema digestiu, urinari i respiratori.
Accions farmacològiques[modifica]
Actua com a: coletèric, colagog, espasmolític, diürètic, depuratiu, antireumàtic i antigotós, antial·lèrgic, expectorant, antimicrobià, cicatritzant (via externa), protector dels teixits i antineuràlgic.
Toxicitat[modifica]
Cal tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extracte fluid, de la tintura i del xarop. Pot provocar una obstrucció de les vies biliars, per tant no se n'han de prescriure formes de dosificació orals amb contingut alcohòlic a nens de menys de dos anys ni a pacients que facin una desintoxicació etílica.
Galeria de fotos[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Bolòs O, Vigo J, Masalles RM, Ninot JM. Flora manual dels Països Catalans. 3 ed. Barcelona : Pòrtic; 2005
- Barceló MC, Benedí C (coord.), Blanché C, Hernández H, Gómez A, Martín J, Molero J, Ribera MA, Rovira MA, Rull J, Seoane JA, Simon J, Suárez M, Vallès J. Botànica Farmacèutica. Ensenyament de Farmàcia (pràctiques). Text-guia. Col·lecció Textos docents núm. 279. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona; 2008.
- Masclans F (de la Institució Catalana d'Història Natural). Els noms de les plantes als països catalans. 1 ed. Granollers-Barcelona. Editorial Montblanc-Martín.
