Robert Doisneau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Robert Doisneau

Robert Doisneau, Montrouge, 1992
Naixement 14 d'abril de 1912
Gentilly, França
Mort 1 d'abril de 1994
París, França
Nacionalitat francès
Art Fotografia
Obres destacades El Petó (1950)

Robert Doisneau [ʁobeʁ' dwano'] (* Gentilly, a prop de París, 14 d'abril de 1912 - París, 1 d'abril de 1994) va ser un fotògraf francès.

Els inicis[modifica | modifica el codi]

Robert Doisneau (esquerra) i André Kertész, als Rencontres d'Arles (Arle, 1975).

Va rebre la formació de gravador litogràfic i tipògraf a París. El 1929 comença a realitzar les seves primeres fotografies aprenent de forma autodidacta i llegint les instruccions de les caixes d'emulsió per revelar. Va començar a treballar en un estudi fotogràfic que posteriorment compraria en morir el seu amo. El 1931 comença a treballar amb l'artista André Vigneau gràcies als seus coneixements com gravador, aquest li introdueix al món de la fotografia com a art. En una entrevista amb El País Setmanal el 1991 explicava: "Quan jo vaig començar, ningú no coneixia ningú. No hi havia revistes que difonguessin l'obra dels fotògrafs més interessants. Per això l'única persona que em va influir va ser Vigneau. Era formidable: escultor, pintor, fotògraf." En aquesta època també descobriria Man Ray.

Inicialment va treballar com a fotògraf industrial i de publicitat a la factoria de Renault de Billancourt fins a ser acomiadat per les seves repetides absències, segons les seves paraules "desobeir em semblava una funció vital i no em vaig privar de fer-ho". Dels objectes inanimats va passar a les fotografies de gent a París i Gentilly. El 25 de setembre de 1932, L'Excelsior publicà la seva primera fotografia. La crisi dels anys trenta el va afectar, havent de passar una llarga temporada sense encàrrecs.

Va viure en Montrouge des de 1937 fins a la seva mort. El 25 de setembre de 1993, Doisneau va fer la seva última foto. L'1 d'abril de 1994, a l'edat de 81 anys, va morir.

Guerra i postguerra[modifica | modifica el codi]

Va participar com a soldat a la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial fins que va ser desmobilitzat el 1940. Són temps penosos en què realitza fotografies de científics per encàrrec i no deixa de retratar l'ocupació i l'alliberament de París. Acabada la guerra, és contractat per l'agència Adep i treballa juntament amb Henri Cartier-Bresson i Robert Capa, reflectint l'alegria i la jovialitat de la ciutat de París després de la desgràcia. Des de 1945 col·labora amb Le Point i s'integra per tota la vida a l'Agència Rapho, retratant, entre d'altres, Pablo Picasso. Tot el seu treball, fora dels encomanats, va continuar centrant-se en la vida pública i situant els seus personatges en un àmbit quotidià "La meva foto és la del món tal com desitjo que sigui" [1].

El batec de París[modifica | modifica el codi]

Amb Robert Giraud s'obre a la vida nocturna de la capital: jazz, cafès i l'art alternatiu. Recorre Montparnasse i Saint-Germain-des-Prés on es trobarà amb Jean-Paul Sartre, Albert Camus i Jean Cocteau entre d'altres. És la seva manera d'escapar del món artificial de Vogue.

El 1950, Doisneau buscava material per complir amb un encàrrec de la revista nord-americana America's Life, interessada en els enamorats de París. D'allà sortirà la sèrie Petons i la seva obra més significativa: El petó. La fotografia mostra de forma misteriosa una parella besant-se davant l'ajuntament de París.

Molts van pensar que era una fotografia espontània que l'autor havia fet als carrers parisencs. Tanmateix, anys després es va saber que la parella estava formada pels estudiants d'art dramàtic, Françoise Bornet i Jacques Carteaud dels Cursos Simon. L'artista que els faria anònimament famosos els va descobrir en un cafè parisenc i ambdós van acceptar posar davant del seu objectiu donant-se un apassionat petó en meitat del tumult de la ciutat. La foto es va convertir en una icona reconeguda a tot el planeta. El treball recorria tot França i els Estats Units amb gran èxit, i li obriria les portes a l'estranger. El 1951 exposa al Museu d'Art Modern de Nova York. És un petó que va simbolitzar una multitud de coses: l'amor, París com a ciutat romàntica i va representar una època d'exaltació del sentiment. També es va convertir en objecte que va aportar sucosos guanys: encara avui el famós petó ven centenars de milers de còpies anuals.

El 1953 abandona Vogue, sofrint l'eclipsi de la fotografia i dels fotògrafs de la postguerra en la dècada de 1960. No serà fins al 1979 quan Claude Nori rescati a Doisneau publicant una retrospectiva de la seva obra en Tres segons d'eternitat.

Rehabilitat per al món de l'art, a la dècada de 1980 recorre Àsia, amb exposicions multitudinàries a Pequín, Tòquio i Kyoto, a més de Roma i el Museu d'Art Modern d'Oxford.

El 1993 "El Petó" va ser portat a judici. Una parella afirmava haver-se reconegut en la imatge i reclamaven la seva porció del pastís. En aquell temps, van començar a aparèixer dones i homes assegurant ser els amants de l'obra i plantejant demandes de dret d'imatge, aquella mentida que feia creure que era una instantània improvisada no va poder mantenir-se. El fotògraf va guanyar el judici en presentar com a prova la sèrie completa de fotos fetes en diferents punts de París amb la mateixa parella. L'havia trobat en un cafè a prop de l'escola de teatre i els havia proposat de posar per a la foto. Françoise Bornet, la protagonista real de la foto al costat del seu nuvi de llavors, Jacques Carteraud, va decidir descobrir el seu secret: volia un percentatge dels guanys. Una altra vegada Doisneau va guanyar a les estrades: va poder comprovar que havia pagat el treball de Bornet i el seu company. La parella va vendre la còpia de la seva foto que li va regalar Doisneau a un col·leccionista suís que va pagar per ella 155.000 € el 1992.

Més tard, reconeixeria el propi autor:

« No és una foto lletja, però es nota que és fruit d'una posada en escena, que es besen per a la meva càmera." »
— Robert Doisneau

Al fotògraf se li han dedicat més d'un centenar de llibres i diverses pel·lícules. Del cartell d'El petó se n'han venut més de 500.000 exemplars a tot el món i el 14 d'abril de 2012, el lloc de recerques Google va retre-li homenatge amb un significatiu doodle.[1]

Publicacions d'obra gràfica[modifica | modifica el codi]

  • La Banlieue de Paris, 1949
  • Els parisencs tal com són, 1954
  • Instantànies de París, 1956
  • Gossos de París, 1956
  • Pour que Paris soit, 1956
  • Robert Doisneau, 1981

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Pel·lícules dirigides
  • Les Visitants du Square, 1992.
Pel·lícules en les quals va ser director de fotografia

Premis i guardons[modifica | modifica el codi]

Filmografia sobre Doisneau[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cadena Ser. «Robert Doisneau: ¿por qué está en Google?» (en castellà), 14 abril.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Robert Doisneau Modifica l'enllaç a Wikidata