Anacard

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuAnacard
Anacardium occidentale Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font deanacard, pera de l'anacard i oli d'anacard Modifica el valor a Wikidata
Alçada14 m Modifica el valor a Wikidata
Planta
Tipus de fruitnou Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN60761600 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreSapindales
FamíliaAnacardiaceae
GènereAnacardium
EspècieAnacardium occidentale Modifica el valor a Wikidata
L., 1753
Nomenclatura
Sinònims
Anacardium curatellifolium Modifica el valor a Wikidata

L'arbre de l'anacard (Anacardium occidentale),[1] és un arbre fruiter perennifoli tropical de l'ordre de les sapindals, dins de la família de les anacardiàcies. Produeix un fals fruit situat sobre la llavor d'anacard.[2][3] L'arbre pot créixer fins als 14 metres d'alçada, però és més habitual cultivar la subespècie nana, que només arriba fins als 6 m, per tenir un millor rendiment productiu.[4]

La llavor de l'anacard és generalment consumida com un fruit sec, com un snack, però també com a ingredient de diverses receptes de cuina o processat en forma de formatge o de mantega.[5] Les al·lèrgies causades per l'anacard són provocades per proteïnes comuns a altres fruits secs.[6] El fals fruit o pera de l'anacard té un color entre groc i vermellós i de la seva polpa s'extreu un suc de gust dolç i astringent, que també pot ser fermentat i destil·lat per obtenir un licor.[5] Els derivats de la closca de la llavor serveixen per la producció de lubrificants, impermeables, pintures i, des de la Segona Guerra Mundial, per la fabricació d'armament.[7]

És un arbre d'origen brasiler, escampat en els temps de la colonització. És parent del Semecarpus anacardium, un arbre originari de l'Índia.[8][9] L'any 2019, gairebé quatre milions de tones d'anacard van ser produïdes globalment, amb Costa d'Ivori i l'Índia entre els productors capdavanters.[10]

Etimologia[modifica]

Anacardium occidentale, del llibre Plantes Medicinals de Köhler (1887)

El nom genèric Anacardium és compost del prefix grec ana- (grec antic: ἀνά-, aná, amunt, dalt), el substantiu cardia (grec antic: καρδία, kardía, cor), i el sufix neollatí -ium. Possiblement refereix a la forma de cor que té la fruita.[11][12][13]

Al Brasil, d'on procedeix, rep els noms de cajueiro (l'arbre), caju (pronunciat "cajú", el fals fruit) i castanha de caju (la llavor). Prové de la paraula tupí acaiú, que significaria fruit de les branques travades. En anglès s'ha adaptat el mot portuguès, formant cashew.[2][3]

En català, tant l'arbre com la llavor reben el nom d'anacard, mentre que al fals fruit se li pot dir anarcard o pera de l'anacard.[1]

Hàbitat i creixement[modifica]

L'espècie és nativa del Brasil nord-oriental i va ser distribuïda al voltant del món en el segle XVI pels exploradors portuguesos, que el dugueren fins a Goa i, d'allà, el van estendre pel sud-est d'Àsia i també l'Àfrica.[14][5] Els colons portuguesos assentats al Brasil van començar l'exportació d'anacards en la dècada del 1550.[7]

L'arbre de l'anacard és gran i perenne, creixent fins als 14 metres d'altura, amb un tronc curt, sovint de forma irregular.[15] El major cajueiro del món es troba a Pirangi do Norte, prop de Natal (Rio Grande do Norte). Cobreix una superfície de 8.500 m², més de 70 cops la d'un espècimen normal i ha esdevingut una atracció turística de la regió.[16]

Arbre de l'anacard.
Vista aèria parcial del major cajueiro del món.

Les fulles de l'anacard estan distribuïdes en espiral, són gruixudes, de forma el·líptica o també obovada, mesuren entre 4 i 22 cm de llargada i de 2 a 15 cm d'ample, amb la vora llisa.[2]

Les flors són produïdes en una panícula o corimbe de fins a 26 cm de llarg. Les flors són petites i de color verd clar al principi, per després convertir-se en una delicada flor de color rogenc, amb cinc pètals acabats en punta, d'uns 7 a 15 mm de longitud.[2]

Fulles de l'arbre de l'anacard.
Flor de l'anacard.

El fruit de l'anacard és una infructescència (de vegades anomenat pseudocarp o fruita falsa). Allò que sembla ser una fruita és un hipocarp, ovalat o en forma de pera, que es desenvolupa del pedicel i el receptacle de la flor de l'anacard. Quan aquesta pera madura es torna groga o vermella i mesura entre 5 i 11 cm de llarg.[17]

El veritable fruit de l'anacard és una drupa en forma de ronyó o de guany de boxa. Aquesta drupa és la que es desenvolupa primer en l'arbre i posteriorment el peduncle s'expandeix per esdevenir el fals fruit. La drupa conté una única llavor, que en sentit culinari es tracta com un fruit sec. La llavor es troba envoltada per una closca doble que conté un resina al·lergògena fenòlica, que rep el nom d'àcid anacàradic i causa una forta irritació epidèrmica.[18] Químicament està relacionat amb el tòxic oli urushiol, que es troba present en l'heura metzinosa i l'arbre de laca.[19]

Anacards durant la seva primera fase de maduració, en la que el peduncle (fals fruit) encara no s'ha engreixat.
Anacards en diferents punts de maduració. Quan més madur és, el fruit fals passa a groc i, després, vermell, mentre que el fruit verdader s'enfosqueix.

Usos[modifica]

Llavor[modifica]

Tall transversal d'una llavor d'anacard.

Els anacards són utilitzats en la gastronomia del sud d'Àsia, tant per cuinar postres com curris, ja sigui com a guarniment o bé triturats i formant part de la base de la recepta.[20] A l'ex-colònia portuguesa de Goa se li dona també aquest mateix us.[21] La farina d'anacard es fa servir a l'Índia en la preparació de diverses llaminadures i postres.[22] Els anacards també són emprats en la culinària tailandesa i xinesa , generalment amb les llavors senceres.[23][24]

A les Filipines, l'anacard és un producte típic de la ciutat d'Antipolo i es menja acompanyant el suman, un pastís d'arròs i llet de coco.[25] La província de Pampanga també té unes postres dolces, els turrones de casoy, similars al torrons alacantins però substituint l'ametlla per anacards.[26]

En el segle XXI, el cultiu d'anacards ha augmentat en diversos països africans per obtenir llet d'anacard i així donar abast a la demanda de llet vegetal, alternativa a la llet de vaca tradicional.[27] A Moçambic i Sud-àfrica, el bolo polana és un pastís preparat amb pols d'anacard i puré de patates com ingredients principals.[28]

Al Brasil, la llavor i la polpa s'empren en la producció de llaminadures, sucs, begudes alcohòliques com cachaça i també es fan derivats com farina, llet o formatge.[29] Al Panamà, l'anacard es cuina amb aigua i sucre a foc lent per formar una confitura anomenada dulce de marañón.[30]

Closca[modifica]

Una dona utilitza una màquina per pelar anacards en Phuket, Tailàndia. Noteu l'ús de guants protectors.

Com la closca de la llavor d'anacard conté olis que poden causar dermatitis de contacte, aquesta no acostuma a vendre's als consumidors.[31] En canvi, aquestes closques es poden aprofitar industrialment, ja que es pot extreure cardanol, que pot tenir aplicació en els camps dels nanomaterials i la biotecnologia.[32][33]

Fals fruit[modifica]

El fals fruit de l'anacard, un cop ha madurat, pot ser ingerit fresc, emprat en receptes de curris o fermentat com a vinagre.[5] És també utilitzat per a fer conserves, chutneys i melmelades en alguns països com Índia o Brasil. En molts països, particularment a Amèrica del Sud, s'afegeix en combinats, tant de begudes alcohòliques com no alcohòliques.[15][34] Les peres d'anacard són peribles, amb una vida útil curta, el que fa que no acostumin a comercialitzar-se a gran escala.[35]

Per evitar el sabor astringent del fals fruit, abans de consumir-lo es pot cuinar al vapor o bullir durant 5 minuts, per després rentar-lo en aigua freda.[36] A Cambodja, on l'anacard acostuma a tractar-se com un arbre ornamental, la pera té categoria gurmet i es menja amb una mica de sal.[37]

A Goa, el pseudocarp s'exprimeix quan ja està madur i el suc extret és reservat per un procés de fermentació durant dies, resultant en una beguda anomenada neero.[5] Aquest pot passar per un procés de destil·lació doble, resultant en una beguda alcohòlica anomenada feni, que conté aproximadament un 40–42% alcohol. Si, en cop de destil·lar-se dos cops, se segueix un procés únic, rep el nom d'urrak, que té un 15% de graduació alcohòlica.[38] A Tanzània, el peduncle és deshidratat, rehidratat, fermentat i destil·lat, resultant un licor fort anomenat gongo, en suahili.[39][40]

Cultiu i producció[modifica]

Producció d'anacards, any 2019
País Pes (amb la closca)

Tones mètriques

 Costa d'Ivori 792.678
 Índia 743.000
 Burundi 283.328
 Vietnam 283.328
 Filipines 242.329
 Tanzània 225.106
 Benín 204.302
 Mali 167.621
 Guinea Bissau 166.190
 Brasil 138.754
Mundial 3.960.680
Font: Servei d'Estadístiques de la FAO.[10]

Es tracta d'un arbre alt (fins a 14 m), triga tres anys abans de començar a produir fruit i vuit anys abans que comenci a oferir collites econòmicament rendibles. També es troben subespècies més recents, com l'anacard nan, que només arriba als 6 m d'alçada i redueix els temps d'espera per collir fruit: 1 any per la primera recol·lecta i tres anys per donar beneficis. Una plantació d'anacard nan té una ràtio de producció de 1 tona per hectàrea, quatre cops superior a les del seu germà gran. Amb l'ús d'empelts i altres tècniques de cultiu, encara poden augmentar la producció i sostenibilitat d'aquestes plantacions d'anacards.[4][41]

L'arbre és conreat en els tròpics, entre 25°N i 25°S. S'adapta perfectament a les regions càlides de terres planeres de poca altitud, amb una estació seca prolongada on també creixen arbres com el mango i tamarinde.[42]

El 2014, el ràpid creixement dels camps de cultiu dins de Costa d'Ivori va convertir aquest país africà en el major exportador mundial.[43] Però, les fluctuacions en els preus de mercat i l'augment progressiu dels costos de producció han rebaixat les expectatives d'aquest sector.[44][45]

El 2019, la producció global de llavors d'anacard (fruit sec) va ser de 3.960.680 tones, encapçalada per Costa d'Ivori i Índia, que acumulen un 39% del total mundial. D'altra banda, Vietnam és el país amb major processament industrial d'anacard al món.[46]

Composició[modifica]

Valor nutricional
mitjà per cada 100 g
Anacard cru
Energia2310 kJ
Valor calòric553 kcal
Proteïnes18,22 g
Glúcids30,19 g
Lípids43,85 g
Vitamina B₁0,423 mg
Vitamina B₂0,058 mg
Vitamina B₆0,417 mg
Vitamina C0,5 mg
Vitamina PP1,062 mg
Provitamina A0 mg
Ferro6,68 mg
Calci37 mg
Magnesi292 mg
Fòsfor593 mg
Potassi660 mg
Sodi12 mg
Fibres
3,3 g
Aigua
5,2 g
Font: [1]

Informació nutricional[modifica]

La llavor crua de l'anacard està formada per: 5% d'aigua, 30% de carbohidrats, 44% de greix i 18% de proteïna. 100 grams d'anacard cru proporcionen: 553 calories, el 67% de la quantitat diària recomanada (RDI) de greixos totals, el 36% RDI de proteïna, el 13% RDI de fibra i l'11% RDI de carbohidrats. L'anacard és una font rica (> 20% RDI) de minerals, incloent particularment coure, manganès, fòsfor i magnesi (79-110% RDI) i de tiamina, vitamina B6 i vitamina K (32-37% RDI). Ferro, potassi, zinc i seleni també estan presents en una quantitat significativa (14-61% RDI). També conté 113 mil·ligrams de fitosterol (β-sitosterol).[47]

Al·lèrgies[modifica]

Algunes persones són al·lèrgiques als anacards, però, per norma general, aquests són menys al·lergogens que d'altres nous o que els cacauets.[31] Es calcula que entre un 6% d'infants i un 3% d'adults poden presentar reaccions al·lèrgiques, que poden variar d'una anafilaxi amb síntomes lleus a suposar un risc mortal. Els euro-descendents són més propensos a desenvolupar al·lèrgies als anacards.[48][49] Aquestes al·lèrgies són provocades per les proteïnes trobades dins de la closca de la llavor - tret que no desapareix en cuinar-les. A més de les reaccions al·lèrgiques als anacards per una ingestió directa, també es podrien donar per la presència de traces del fruit sec durant la producció dels seus derivats.[50]

Altres usos[modifica]

Oli de la llavor[modifica]

L'oli de la llavor d'anacard és un líquid de color groc fosc, que s'utilitza per cuinar o per amanir l'enciam. Prové del premsat en fred de les llavors.[51]

Oli de la closca[modifica]

L'oli extret de la closca d'anacard (les sigles en anglès són CNSL, número de registre del CAS 8007-24-7) és una resina natural groguenca trobada a l'estructura de cel·les de la closca de la llavor de l'anacard. Aquest subproducte és un fort irritant i per tant un risc en cas de ser processat artesanalment. S'empra com a matèria primera per l'elaboració de fàrmacs, antioxidants, fungicides i biomaterials.[33] També s'empra en la medicina tradicional i com a repel·lent anti-tèrmits en el tractament de la fusta.[52]

Aquest oli fenòlic natural té interessants característiques en la seva estructura química que poden ser modificades per crear un espectre ample de monòmers de base biològica. Aquests inclouen polialcohols, els quals recentment han vist la seva demanda augmentada per disposar d'atributs químics claus com: reactivitat alta, rang de funcionalitats, reducció d'agents infladors i propietats ignífugues.[33]

Altres derivats[modifica]

A més dels usos que es donen als fruits de l'anacard, la pròpia planta pot tenir diversos destins. Per exemple, a Cambodja, de l'escorça s'obté un tint groc, la fusta s'utilitza per fabricar barques i cases i els troncs per produir carbó.[37] L'oli de les closques es pot utilitzar com un agent conservant impermeable per vernissos o ciment, com a lubrificant o com a segellador per fusta. El seu suc, quan s'oxida per l'exposició a l'aire, passa a ser un líquid negre que es converteix en tinta indeleble.[5]

L'oli d'anacard pot fer-se servir com a additiu en la producció de pinso per animals de granja. Les fulles de l'arbre de l'anacard es poden emprar com a farratge.[53]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 «Anacardium occidentale». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 11 abril 2022].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Morton, Julia F. Cashew apple, Anacardium occidentale L.. Center for New Crops and Plant Products, Department of Horticulture and Landscape Architecture, Purdue University, W. Lafayette, IN, 1987, p. 239–240. ISBN 978-0-9610184-1-2. 
  3. ↑ 3,0 3,1 «Anacardium occidentale (cashew nut)». CABI, 20-11-2019. [Consulta: 8 maig 2021].
  4. ↑ 4,0 4,1 Pratagil Pereira de Araújo, João. Caju. O produtor pergunta, a Embrapa responde (pdf). 2a edició. Brasília: Embrapa, 2015 (500 Perguntas, 500 Respostas). ISBN 978-85-7035-435-8. 
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Duke, James A. «Anacardium occidentale L.». Handbook of Energy Crops. (unpublished); In: NewCROP, New Crop Resource Online Program, Center for New Crops and Plant Products, Purdue University, 1983. [Consulta: 10 desembre 2019].
  6. ↑ «Contraindicaciones de los anacardos». Botanical online. [Consulta: 15 juny 2021].
  7. ↑ 7,0 7,1 Encyclopedia of Latin American history and culture. Nova York: C. Scribner's Sons, 1996. ISBN 0-684-19253-5. 
  8. ↑ Grieve, M. «Cashew Nut». Botannical. [Consulta: 15 juny 2021].
  9. ↑ Hugh F. Glen. What's in a Name. Jacana, 2004, p. 3. ISBN 9781770090408. 
  10. ↑ 10,0 10,1 «FAOSTAT of the United Nations». FAOSTAT. Arxivat de l'original el 02/02/2021. [Consulta: 2 febrer 2021].
  11. ↑ Quattrocchi, Umberto. World Dictionary of Medicinal and Poisonous Plants. CRC, 2016, p. 266. ISBN 9781482250640. 
  12. ↑ «Anacardium». Merriam Webster. [Consulta: 15 juny 2021].
  13. ↑ George Milbry Gould. An Illustrated Dictionary of Medicine, Biology and Allied Sciences: Including the Pronunciation, Accentuation, Derivation, and Definition of the Terms Used in Medicine, Anatomy, Surgery .... P. Blakiston, 1898, p. 73. ISBN 9780656322435. 
  14. ↑ «Cashew». Department of Horticulture, Cornell University, 20-10-2015. [Consulta: 16 març 2019].
  15. ↑ 15,0 15,1 «Cashew». Encyclopaedia Britannica, 07-04-2020. [Consulta: 8 maig 2021].
  16. ↑ «Audiência é nova chance de consenso para o cajueiro». Tribuna do Norte, 17-03-2010. [Consulta: 15 juny 2021].
  17. ↑ Varghese, T.; Pundir, Y. «Anatomy of the pseudocarp inAnacardium occidentale L.». Proceedings of the Indian Academy of Sciences, Section B, 59, 1964, pàg. 252–258. DOI: 10.1007/BF03052341.
  18. ↑ Tyman, John H.P; Visani, N «Synthesis of polyunsaturated constituents of phenolic lipids» (en anglès). Chemistry and Physics of Lipids, 85, 2, 1997-02, pàg. 157–174. DOI: 10.1016/S0009-3084(96)02654-0.
  19. ↑ Crosby, Donald G. The poisoned weed : plants toxic to skin. Nova York: Oxford University Press, 2004. ISBN 978-0-19-803542-8. 
  20. ↑ Nutritional and health aspects of food in South Asian countries, 2020. ISBN 978-0-12-820012-4. 
  21. ↑ Dasgupta, Reshmi R. «Goa and its cuisine». The Economic Times, 03-04-2008. [Consulta: 15 juny 2021].
  22. ↑ «Cashew Nut». Secret Indian Recipe. [Consulta: 15 juny 2021].
  23. ↑ Punyaratabandhu, Leela. Simple Thai food : classic recipes from the Thai home kitchen, 2014. ISBN 978-1-60774-523-5. 
  24. ↑ Hom, Ken. Complete Chinese cookbook, 2011. ISBN 978-1-55407-943-8. 
  25. ↑ «Antipolo: Suman and Cashew Nuts». Foodamn, 08-10-2011. [Consulta: 15 juny 2021].
  26. ↑ «Turrones de Casoy» (en anglès). About Filipino Food. [Consulta: 15 juny 2021].
  27. ↑ «Access to Market Data and Supply Chain Visibility offer Economic Boost to Ghana Cashew Farmers». Consumer Goods Technology, 26-08-2015. Arxivat de l'original el 04/06/2016. [Consulta: 11 maig 2016].
  28. ↑ Cheifitz, Phillippa. South Africa Eats. Quivertree, 2009. ISBN 9780981428727. OCLC 519442115. 
  29. ↑ Tooge, Rikardy. «De onde vem o que eu como: caju pode virar até 'queijo', mas não é fruta». G1 - globo.com, 02-10-2020. [Consulta: 15 juny 2021].
  30. ↑ Arjona, Esther M. «Poco a poco se recupera el marañón». La Estrella, 28-03-2021. [Consulta: 15 juny 2021].
  31. ↑ 31,0 31,1 Rosen, Ted; Fordice, Dawn B. «Cashew Nut Dermatitis:» (en anglès). Southern Medical Journal, 87, 4, 1994-04, pàg. 543–546. DOI: 10.1097/00007611-199404000-00026. ISSN: 0038-4348.
  32. ↑ PAMBOUKIAN, SYLVIA. «Why Cashews Aren't Sold In The Shell». Moment of Science, Indiana Public Media, 06-09-2013. Arxivat de l'original el 20/02/2016. [Consulta: 22 febrer 2016].
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 Hamad, Fatma; Mubofu, Egid «Potential Biological Applications of Bio-Based Anacardic Acids and Their Derivatives» (en anglès). International Journal of Molecular Sciences, 16, 12, 16-04-2015, pàg. 8569–8590. DOI: 10.3390/ijms16048569. ISSN: 1422-0067. PMC: PMC4425097. PMID: 25894225.
  34. ↑ «Growth and production of cashew nut» (pdf). Soils, Plant Growth and Crop Production, Encyclopedia of Life Support Systems. [Consulta: 9 abril 2021].
  35. ↑ Strom, Stephanie. «Cashew Juice, the Apple of Pepsi’s Eye». The New York Times, 08-08-2014. [Consulta: 15 juny 2021].
  36. ↑ Azam-Ali and Judge. Small-scale cashew nut processing. FAO, United Nations, 2004. 
  37. ↑ 37,0 37,1 Dy Phon, Pauline. Plants Utilised In Cambodia/Plantes utilisées au Cambodge. Phnom Penh: Olympic, 2000, p. 34. 
  38. ↑ «Cashew Drink Stages». www.goaonline.in. Goa online. [Consulta: 7 abril 2021].
  39. ↑ Fernandes, Naresh. «A Feni Lover Defends His Choice of Cashew Liquor». National Geographic Traveller, 17-04-2015. [Consulta: 16 juny 2021].
  40. ↑ «Nuts about cashews». Tanzania experience. [Consulta: 16 juny 2021].
  41. ↑ «El cultivo del anacardo». Infoagro. [Consulta: 16 juny 2021].
  42. ↑ «Cultivating Cashew Nuts». ARC-Institute for Tropical and Subtropical Crops, South Africa. Arxivat de l'original el 2015-02-21. [Consulta: 15 febrer 2015].
  43. ↑ Bavier, Joe. «War-scarred Ivory Coast aims to conquer the world of cashews». Reuters, 29-10-2014. Arxivat de l'original el 2015-01-23. [Consulta: 9 febrer 2015].
  44. ↑ Lamble, Lucy. «Cashew nut workers suffer 'appalling' conditions as global slump dents profits». The Guardian, 02-11-2013. [Consulta: 16 juny 2021].
  45. ↑ «Tanzania riots over cashew nut payments». BBC, 24-04-2013. [Consulta: 16 juny 2021].
  46. ↑ Le, Anna. «Vietnam remains the world’s largest producer and exporter of cashew nuts in 2020». Vietnam Insider, 25-11-2020. [Consulta: 3 febrer 2021].
  47. ↑ «Nuts, cashew nuts, raw». U.S. Department of Agriculture, 01-04-2019. [Consulta: 16 juny 2021].
  48. ↑ Weinberger, Tamar; Sicherer, Scott «Current perspectives on tree nut allergy: a review» (en anglès). Journal of Asthma and Allergy, Volume 11, 2018-03, pàg. 41–51. DOI: 10.2147/JAA.S141636. ISSN: 1178-6965.
  49. ↑ «Food allergies». International Food Safety Authorities Network - WHO.
  50. ↑ McWilliam, Vicki; Koplin, Jennifer; Lodge, Caroline; Tang, Mimi; Dharmage, Shyamali «The Prevalence of Tree Nut Allergy: A Systematic Review» (en anglès). Current Allergy and Asthma Reports, 15, 9, 2015-09, pàg. 54. DOI: 10.1007/s11882-015-0555-8. ISSN: 1529-7322.
  51. ↑ «Cashew Oil». Smart Kitchen. [Consulta: 15 febrer 2015].
  52. ↑ Clay, Jason W. World agriculture and the environment : a commodity-by-commodity guide to impacts and practices. Washington, D.C.: Island Press, 2004. ISBN 1-4175-3980-1. 
  53. ↑ «Cashew (Anacardium occidentale) nuts and by-products». Feedipedia, 2017. [Consulta: 16 juny 2021].

Enllaços externs[modifica]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons Modifica el valor a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
 Viquiespècies Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Anacard&oldid=31440469»