Begues

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Bègues.
Begues
Bandera de Begues Escut de Begues
(bandera) (escut)
Localització

Begues situat respecte Catalunya
Begues situat respecte Catalunya

Localització de Begues respecte del Baix Llobregat


Municipi del Baix Llobregat
Detall del portal de l'Església de Sant Cristòfor de la Rectoria (església vella)
Detall del portal de l'Església de Sant Cristòfor de la Rectoria (església vella)
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Barcelona
Metropolità
Baix Llobregat
Gentilici beguetà, beguetana
Superfície 50,45 km²
Altitud 399 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
6.590 hab.
130,62 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 410017 4576258Coord.: 41° 20′ 2″ N, 1° 55′ 21″ E / 41.33389°N,1.92250°E / 41.33389; 1.92250
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

3
Mercè Esteve i Pi[2] (CiU)
Codi postal 08859
Codi territorial 080207
Agermanament Begas (Borbonès); Sant'Oreste (Itàlia)[3]

Begues és un municipi de la comarca del Baix Llobregat.

Entitat de població Habitants
Begues 5.239
Begues Park 951
Dades: 2011. Font: Idescat

Història[modifica | modifica el codi]

Trobem per primera vegada el nom de Begues a l'any 898 en un document on biògrafs musulmans parlen d'una batalla que tingué lloc a Bighash. en el camí de Barcelona, aquesta citació reforça la creença que aquesta zona era de gran importància estratègica perquè passaven els camins des de Barcelona al sud.[4]

A l'aura que s'ha teixit entorn de la figura de Guifré el Pelós, també hi ha contribuït la incertesa del lloc on es produí la seva mort que, per altra banda, ha estat motiu de l'interès dels investigadors de la història de Catalunya,[5] basant-nos en texts d'historiadors àrabs, aquests fets podrien haver passat en un lloc anomenat Begues, on anys més tard, sorgiria una comunitat que aniria consolidant la seva existència.[6]

En el cartulari de Sant Cugat el nom de Begues queda altra vegada recollit l'any 972 però no és fins al 981 en un testament sagramental fet a Sant Miquel d'Eramprunyà, pel qual el donador deixa "suum alaude, quod abebat in Begas ad domum s. Christofori" això vol dir que existeix una parròquia, per tant ja hi ha un poble.

Podem imaginar el terme de Begues en una vall de boscos quasi verges on una comunitat de pocs homes i dones previstos d'eines elementals lluitava contra la natura i les potències de la terra patint per obtenir un aliment, sempre insuficient, colpits periòdicament per la fam i la malaltia, sotmesos a una societat extremadament jerarquitzada que es confirmarà a partir del s. XI trencant el precari equilibri entre la pagesia alodial i l'aristocràcia.

Si en els primers moments de la repoblació aquests pagesos gaudiren de la plena propietat de les seves terres sobre la protecció comtal que els hi havia atorgat, la seva situació s'anirà complicant a mesura que el procés de feudalització avançarà sobre tota Catalunya.

La pagesia del terme de Begues, havia de mantenir els castlans, sots-castlans, el batlle i la guarnició que defensava el castell, amb els productes del seu treball. N’hi havia prou per mantenir-la amb el temor i la submissió per mitjà de les rondes contínues de les guarnicions del castell, la cavalcada a través dels camps i les garrigues del domini, que imposaven respecte als pagesos, que se sentien vigilats permanentment pels cavallers del castell. Això no vol dir que els interessés gaire afeblir aquesta pagesia, sobre la qual descansava la riquesa dels poderosos, n'hi havia prou amb la seva imponent presència.

A mitjans del segle XI es produeix un creixement de la producció a causa dels avenços en el utillatge de conreu; una arada de més pes per aprofundir els solcs no beneficia el pagès, que es veu obligat a pagar uns importants tributs que no el deixen més que el necessari per subsistir. Els excedents que no són absorbits per l'expansió demogràfica són confiscats pel senyor. Per contra, quan sobrevé en aquestes condicions una mala anyada, la pagesia coneix les angoixes de la fam.

A finals del segle XII la pagesia lliure era un residu històric, els pagesos alodials que restaven havien mig perdut la plenitud de drets sobre la propietat. No podien disposar del seu alou sense el control dels caps de les Quadres, districtes dins del terme del castell, perquè els senyors dels castells es reservaven el dret eminent de les terres alodials, mentre que els pagesos podien gaudir només del domini útil, amb obligació de pagar delme i primícia a la Baronia i a l'Església. Aquesta forma de violència legalitzada constitueix l'essència dels mals usos que els senyors introduïren com a costum, aconseguiren convertir-la en Constitució a les Corts de Cervera de 1202.

Pel fogatge de 1515 sabem que a Begues hi havia 17 focs, per l'estructura de la demografia d'Antic Regim, resulta molt difícil poder donar una xifra d'habitants que pugui ser creïble. Cal tenir en compte que les masies ocupaven un nombre variable de mossos i pastors, que desprès d'un episodi de crisi les cases podien ser les mateixes però el nombre dels seus habitants canviar de manera sensible. La inestabilitat és la constant en aquesta demografia amenaçada sempre per les crisis de subsistència i per l'epidèmia.

Malgrat aquestes febleses Begues creix. El paisatge de Begues ha  estat caracteritzat pel seu hàbitat dispers des de l’edat mitjana fins ben avançat el segle XIX. Les masies seran des del segle XV les unitats d’explotació que dominaran l'economia beguetana. A partir de la consolidació del domini útil del s. XVI es va encetar una via de diferenciació interna que comportà la creació d’una classe de  pagesos benestants amb un o més masos, aparellada amb l'aparició i multiplicació de grups socials, masovers, mossos, criades i jornalers que depenien d'ells.[7]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
17 19 20 169 375 799 927 1.094 1.077 1.032
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
1.002 1.003 905 968 1.043 1.403 1.323 1.920 2.163 2.570
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
3.105 3.580 4.189 4.775 5.284 5.699 6.078 - - -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
Església parroquial de Sant Cristòfor (església nova)

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

  • Santa Eulàlia de Begues: petita ermita del poble de Begues dedicada a santa Eulàlia. És situada sobre un petit turó i denomina al barri que hi ha als seus peus. La capella, que podria ser d'origen més antic -segons la tradició popular s'hi trobaren tombes-, és documentada al segle XVIII. De planta rectangular, la porta és amb llinda i la coberta, de fusta, de doble vessant. Hi ha un senzill retaule, de la fi del segle XIX, dedicat a santa Eulàlia. Cada any per santa Eulàlia (al febrer) i per la Festa del most (tercer diumenge d'octubre) s'hi celebra missa i es reparteixen les tradicionals "coques de santa Eulàlia".
  • El Sotarro.
  • Penya del Migdia (Begues). El topònim Penya del migdia ha desaparegut, per l'avanç del tall de la pedrera del Montau. Era una penya vertical que, per la seva orientació est-oest, a les 12 del migdia de sol, quedava a l'ombra. Per tant, en desaparèixer no hi ha un nou tall orientat de la mateixa manera que el substitueixi.
  • Puig Verdeguer.
  • Sant Cristòfor de la Rectoria: És un edifici religiós, situat al barri de la Rectoria, aquesta església està documentada des del 981 en un testament sacramental fet a Sant Miquel d'Eramprunyà.

Begues Mil·lenari

Fa mil anys, en aquest terme ja existia una comunitat petita però amb una forta voluntat de ser, com ja s'ha esmentat anteriorment, documents de l'època donen notícia de l'existència de Sant Cristòfor, i confirmen que al seu voltant hi havia una comunitat. La paraula domus que es troba en el document de l'any 981 pot tenir més d'una interpretació: correspondre a una cel·la monàstica per afavorir el repoblament que en aquell moment es realitzava per iniciativa del monestir de Sant Cugat; o que, seguint els preceptes de Carlemany, fou construït al seu costat un hospital per hostatjar als vianants que es trobaven en una jornada de camí de Vilafranca a Barcelona; o que, des del principi, fos construïda pels aprisiadors que s'instal·laren al terme del castell d'Eramprunyà quan es va fortificar la línia de la frontera del Llobregat. De totes maneres una església esdeve parròquia quan s'interpreta el seu sentit cristià, que equival a "els que viuen en torn", habitatge temporal que els homes troben en la terra en torn de l'església.

Totes aquestes referències foren suficients per justificar la celebració del mil·lenari de Begues. Així, l'any 1994, les historiadores Conxita Solans i María Rosa Bondia, després de la investigació que durant dos anys havien fet a l'arxiu parroquial, van proposar a l'ajuntament i a l'associació de veïns la col·laboració per celebrar aquest esdeveniment. Un cop superat aquest tema, s'havia de tenir un logotip del mil·lenari i en Zequi el va dissenyar. Aquest logo segueix donant la benvinguda a les dues entrades del poble.

Les mateixes historiadores que havien proposat la celebració del mil·lenari van escriure un petit llibre:´Terra i homes a Begues´, amb les dades que teníen en aquell moment de la història del poble amb el suport d'en Fulgenci Tutusaus que va facilitar les fotografies antigues. Aquest llibre es va fer sobretot perquè quedés com a record de la celebració junt amb el pòster que es va regalar a cada casa del poble amb la reproducció del document que s'havia trobat al cartulari de Sant Cugat del testament de Galindo, escrit en lletra carolíngia i en llatí. Al pòster per una banda hi havia una còpia del testament tal com era i per l'altra la traducció en català.

Es va organitzar un concurs de dibuix pels alumnes de les dues escoles de primària des de 1r a 8è d’EGB amb el lema “com era Begues fa 1.000 anys”. Aquest concurs pretenia que els mestres expliquessin a les aules que estàvem celebrant i que els nens s’imaginessin com podia ser el poble llavors. Els professionals en el tema Joana Farret i Lluis Rizo van formar part del jurat

També es va organitzar un cicle de tres conferències, la primera a càrrec de María Rosa Bondia i les dues altres amb historiadores que havien treballat en els seus doctorats temes relacionats directament o indirecta amb Begues. Gemma Tribó va parlar sobre la economia agrària del Baix Llobregat i Dolors Sanahuja de la Baronia de l’Eramprunyà

Tot i el poc temps de què es va disposar i l'escassetat del pressupost obtingut, la celebració del mil·lenari va tenir una gran acceptació entre els beguetans.

El 17 de setembre d'aquell mateix any, en els actes de cloenda, va participar l'arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, amb una missa solemne amb l'acompanyament de la coral Montau i a la qual assistiren el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el conseller d'Ensenyament Joan M. Pujals.[8]

Anècdotes[modifica | modifica el codi]

Els habitants de Begues antigament eren coneguts com a encantats.[9]

L'asteroide (68325) Begues és dedicat a la vila i es va descobrir des de l'observatori ubicat a la població.

L'octubre de 2012 es va trobar a Begues l'estatueta prehistòrica de ceràmica més antiga de la península Ibèrica, coneguda com l'encantat de Begues.[10]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. http://www.begues.cat/ajuntament.php?id=1
  3. Agermanaments del poble, ajuntament de Begues.
  4. Bondia Domper i Solans Roda, M.Rosa i Conxita. Begues. 2001. Cossetània Edicions, p. 16. 
  5. Coll i Alentorn, Miquel. Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda. Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 113. ISBN 978-84-7283-162-9 [Consulta: 13 agost 2015]. 
  6. Bondia Domper, i Solans Roda, M.Rosa i Conxita. Terra i homes a Begues (poble mil·lenari). 1994, p. 12. ISBN 17 582-94. 
  7. Bondia Domper, Maria Rosa. BEGUES. PRIMERA. COSSETÀNIA EDICIONS, 2001, p. 16. ISBN T-492-2001. 
  8. Bondia Domper i Solans Roda, M. Rosa i Conxita. Begues. 2001. Cossetània Edicions, p. 101 i 102. 
  9. «Aproximació al patrimoni històric i natural». [Consulta: 11 juny 2011].
  10. «Troben a Begues l’estatueta prehistòrica de ceràmica més antiga de la península Ibèrica». Diari Ara [Barcelona], 26/10/2012. ISSN: 2014-010X.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Begues Modifica l'enllaç a Wikidata