Constantí XI Làscaris

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Constantí Làscaris
Nom original Κωνσταντίνος Λάσκαρης (grec)
Emperador bizantí de Nicea
1204 – 1205
Dades biogràfiques
Naixement 1170
Constantinoble
Mort 1205
İzniq
Pares Manel Làscaris i
Joana Caratzaina
Modifica dades a Wikidata

Constantí XI Làscaris o simplement Constantí Lascaris, ja que al no haver estat coronat no té ordinal a bona part de les llistes d'emperadors (?-1205), fou el darrer emperador bizantí durant la conquesta de Constantinoble pels croats (1204). L'ordinal XI correspondria, segons l'ordre d'emperadors considerant només els coronats, a Constantí XI Paleòleg que fou el darrer emperador bizantí fins al 1453.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Constantí Làscaris va néixer en una família noble sense gaire renom. No se'n sap res de la seva vida abans dels esdeveniments relacionats amb la quarta croada. Es va veure afavorit pel matrimoni del seu germà Teodor amb la germana de l'emperador Aleix III Àngel.[1]

Durant el primer setge de Constantinoble per part dels croats, l'any 1203, se li va confiar el comandament del millor cos de tropes disponible i va guiar la defensa bizantina contra els parapetats croats. Cap dels anteriors generals al càrrec va aconseguir que els croats aixequessin el setge i finalment Constantí va donar ordre d'atacar els borgonyons, que eren els qui en aquell moment mantenien el setge.[2]Els bizantins van començar a sortir de la ciutat, però aviat es van veure empesos a tornar a replegar-se dins la muralla, tot i les pedres que els guàrdies de la muralla llançaven contra els croats per frenar el seu avanç. El mateix Constantí fou capturat per Guillem de Neully mentre muntava el cavall i probablement el van tenir retingut a canvi d'un rescat, com era costum.[2] En algun moment devia ser alliberat i no se'n tornà a saber res fins als esdeveniments del segon setge l'any 1204.

Ascens al poder[modifica | modifica el codi]

A la primavera del 1203 l'emperador Aleix III va fugir cap a Tràcia i els croats van fer emperadors el deposat cec Isaac II Àngel juntament al seu fill Aleix IV Àngel. Després d'un any el poble va perdre la confiança en aquests monarques, ja que havien promès als soldats croats uns diners que no podien pagar i aquests estaven saquejant la ciutat. Reunida una comissió formada per senadors, membres del clergat i representants del poble van escollir un noble anomenat Nicolau Canabos, el qual va rebutjar el càrrec. Davant la indecisió, Aleix Murzufle va donar un cop d'estat la nit del 27 al 28 de gener del 1204, va arrossegar Nicolau Canabos de l'església de Santa Sofia, on s'havia refugiat, i li va tallar el cap.[3] Després va detenir a Isaac II Àngel (que va morir del xoc) i Aleix IV Àngel. Fou coronat el 8 de febrer del 1204 el mateix dia que va fer executar al seu antecessor Aleix IV Àngel, al qui havia enderrocat onze dies abans, execució que va presenciar abans de la coronació.

El 13 d'abril del 1204 davant la imminent conquesta de Constantinoble o "segon setge de Constantinoble", Aleix V Murzufle va abandonar la ciutat i un grup de ciutadans junt amb els que quedaven de la guàrdia varega es van reunir a Santa Sofia i van proclamar emperador Constantí XI Làscaris.[4]Per fer aquesta elecció van haver d'escollir entre dos possibles candidats: l'un era Constantí Làscaris, l'altre es deia Constantí Ducas (probablement un cosí d'Isaac II Àngel).[5] En un primer moment Làscaris va refusar d'acceptar aquesta responsabilitat però el patriarca Joan Camàter li va insistir que, si més no, s'encarregués de la defensa de la ciutat. Làscaris es va adreçar als de la guàrdia varega per saber si tindria el seu suport, cosa que li van confirmar, i va iniciar els preparatius per la defensa; poc després els de la guàrdia varega el van trair passant al bàndol dels croats.[1] Veient que tot estava perdut va abandonar la ciutat el mateix dia 13 d'abril del 1204.

La resistència a Nicea[modifica | modifica el codi]

Els nous estats i els seus veïns:
1-Sèrbia

Arran de la conquesta de Constantinoble pels croats, l'imperi Bizantí es dividí en 4 estats:

La resistència bizantina a la conquesta llatina va començar gairebé immediatament sota el lideratge de Teodor I Làscaris, que va actuar unit al seu germà Constantí Làscaris. Va ser una lluita sense descans i a començaments del 1205 no van poder evitar perdre la ciutat d'Adramítium, que fou presa per l'exèrcit d'Enric de Flandes.[6]

Mort[modifica | modifica el codi]

Teodor estava disposat a revertir aquest contratemps i va enviar Constantí al capdavant d'un exèrcit per recuperar Adramítium. Enric de Flandes fou avisat, a través dels armenis, d'aquest contraatac i es va preparar. Els dos exèrcits van lluitar a la batalla de Pemaneo el dissabte 19 de març del 1205[6] fora de les muralles d'Adramítium, i el resultat fou una gran derrota de Constantí, en la qual la major part del seu exèrcit fou mort o capturat.[7]

No se sap res més sobre Constantí i es creu que o bé fou capturat o va morir en els combats subsegüents el mes de gener de 1205. El seu germà Teodor I Làscaris va recollir la successió legitimada pel Patriarca de Constantinoble com a emperador bizantí de Nicea.

Família[modifica | modifica el codi]

Constantí tenia sis germans: Manel (mort després del 1256), Miquel (m. 1261/1271), Jordi, Teodor, Aleix i Isaac. Els dos darrers van lluitar amb els francs contra Joan III Ducas Vatatzés i van ser empresonats i cegats.

Segons defensa William Miller en la seva obra "The Latins in the Levant. A History of Frankish Greece (1204–1566)", els set germans Làscaris tenien una germana, que es va casar amb Marc I Sanudo i fou la mare d'Àngel Sanudo. Aquesta afirmació es basa en la interpretació de cròniques italianes. Tanmateix, Mihail-Dimitri Sturdza, en el "Dictionnaire historique et Généalogique des grandes familles de Grèce, d'Albanie et de Constantinople" (1983) rebutja aquesta teoria basat en el fet que aquesta dona no és esmentada en les fonts documentals primàries en llengua grega.

La incertesa sobre la coronació[modifica | modifica el codi]

La font primària per obtenir informació sobre Constantí Làscaris és Nicetes Coniates, un testimoni que narra els esdeveniments que va presenciar en relació a la caiguda de Constantinoble a mans dels croats. Això no obstant i tenint en compte el paper subordinat que va tenir respecte del seu germà Teodor l'any 1205, alguns historiadors com Steven Runciman [8] i Donald Queller [9] creuen que va ser Teodor i no Constantí qui fou escollit i nomenat per succeir Aleix V.[10]

Aquesta incertesa, juntament al fet que no fou coronat, fa que alguns historiadors no el facin constar a la llista d'emperadors bizantins i, davant del dubte, no se'l sol esmentar amb la part numèrica (Constantí XI) que li correspondria com a emperador, sinó simplement Constantí Làscaris.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Constantí XI Làscaris

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Canduci, 2010, p. 301.
  2. 2,0 2,1 De Villehardouin, 2007, p. 31.
  3. Phillips, 2005, p. 222-226.
  4. Magoulias, 1984, p. 314.
  5. Queller; Madden; Andrea, 1999, p. 189.
  6. 6,0 6,1 De Villehardouin, 2007, p. 63.
  7. Magoulias, 1984, p. 331.
  8. Runciman, 1954, p. 122.
  9. Queller, 1977, p. 216-217.
  10. Nicol, 1993, p. 369.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • De Villehardouin, Geoffrrey. Memoirs Or Chronicle of the Fourth Crusade and the Conquest of Constantinople. Echo Library, 2007. 
  • Magoulias, Harry J. O city of Byzantium: annals of Niketas Choniatēs. Wayne State University Press, 1984. 
  • Nicol, Donald. The Last Centuries of Byzantium: 1261–1453. Cambridge University Press, 1993. 
  • Phillips, Jonathan. The Fourth Crusade and the Sack of Constantinople. Penguin, 2005. 
  • Queller, Donald E.; Madden, Thomas F.; Andrea, Alfred J. Fourth Crusade: The Conquest of Constantinople. University of Pennsylvania Press, 1999. 
  • Queller, Donald E. The Fourth Crusade: The Conquest of Constantinople 1201–1204. University Park, 1977. 
  • Runciman, Steven. «volum 3: The Kingdom of Acre and the Later Crusades». A: A History of the Crusades, 1954. 


Precedit per:
Aleix V Ducas Murzufle
Emperador bizantí
nominal

1204-1205
Succeït per:
Teodor I Làscaris a Nicea
Balduí I de Flandes a Constantinoble
Miquel I Àngel Comnè a l'Epir
Aleix I Comnè a Trebisonda
Emperador bizantí
1204
Succeït per:
Miquel VIII Paleòleg
el 1261