Història del Perú

El Perú és un país que té una llarga història. El naixement de la civilització al Perú es va donar en Caral, situat a la vall de Supe, en la costa central peruana.

Machu Picchu és un dels exemples més coneguts d'arquitectura inca.

Perú antic

Article principal: Civilitzacions andines

Les restes arqueològiques més antigues atribuïdes a la presència humana al Perú corresponen al XII mil·lenni aC, molt temps després que els primers humans, recol·lectors i caçadors procedents d'Àsia, creuessin l'Estret de Bering. Aquesta data es basa en les restes de Paccaicasa, en la cova de Piquimachay (Regió d'Ayacucho). S'han trobat vestigis de l'origen de l'agricultura americana a la Cova del Guitarrero a Yungay, Ancash de fa 12.600 anys (10.600 aC), de poblacions en La Llibertat de dotze mil anys i en Tacna de fa onze mil anys. Cap al final de l'última glaciació aquests primers pobladors van començar el lent procés de domesticació de la biota local i conseqüentment a reunir-se en tribus i llogarets per a formar eventualment ayllus.

A mitjan III mil·lenni aC es van instaurar les primeres ciutats estat de règim teocràtoc. La civilització de Caral, la més antiga del continent americà, va ser coetània d'unes altres com les de la Xina, Egipte, Índia i Mesopotàmia; havent-se convertit ja en aquella època en una ciutat estat, envoltada per altres civilitzacions emmarcades encara en el que es denomina "societat de llogarets". Així, es tracta d'una de les zones geogràfiques que poden considerar-se com bressol de la civilització del món per la seva antiguitat (c. 5.000 anys). A la fi d'aquest període la Chavín va prevaler sobre les altres, fins que va decaure la seva influència i es va incentivar el desenvolupament d'Estats més amplis en la base de noves cultures locals com Mochica, Lima, Neixi, Wari i Tiwanaku.

La cultura Wari va desenvolupar el model clàssic de l'Estat andí amb el sorgiment de les ciutats de cort imperial, model que es va expandir pel nord cap al segle viii. Aquesta cultura juntament amb la Tiwanenca van aconseguir superposar-se a les altres fins a fins del segle ix. A partir de llavors, s'erigeixen nous estats imperials d'abast regional al llarg dels Andes (com Chimú) amb el desenvolupament d'Estats amb major territorialitat. D'entre aquests pobles senyorials destaca el dels inques, el qual cap al segle xv va annexar tots els pobles andins entre els rius Maule i Ancasmayo, arribant a una àrea propera als 3 milions de km², avui situada en els territoris de Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Argentina i Xile, conformant el que avui es coneix com l'Imperi Inca. El seu capital va ser Cusco, situada en la serra peruana. A més del seu poder militar, van destacar en arquitectura, construint magnífiques estructures com la ciutat de Machu Picchu.

Preceràmic Tardío

És la segona meitat de l'Arcaic, conegut com a Arcaic Tardío i que s'estén de 3000 a 1800 a. C.

Es caracteritza principalment per l'aparició de l'arquitectura monumental amb els primers centres administratius-cerimonials o temples. Apareixen organitzacions més complexes de tipus presumptament teocràtic. Els cicles agrícoles, dominats per sacerdots astrònoms, van haver de dotar-los de molt poder.

A Huaca Prieta, a la vall de Chicama, costa nord a La Libertad, es va trobar el primer tèxtil preceràmic del Perú i d'Amèrica, així com esmaixades pirograbades.

Els primers temples sorgeixen a la costa central i nord-central; ia la serra central. Generalment són piràmides escalonades, amb places circulars enfonsades, unes vegades adherides al monument i altres deslligades d'ell.

Piramide a Caral

Els temples o centres administratius-cerimonials rellevants d'aquesta etapa són Kotosh, La Galgada, Bandurria, Punkurí, Sechín Baix, Turó Sechín, i, especialment, Caral.

Període Formatiu

Convencionalment, es fixa l'inici del Formatiu amb l´aparició de la ceràmica. Altres èxits significatius d'aquesta època són el cultiu del blat de moro, la construcció de grans aqüeductes, el desenvolupament de la textileria i de l'orfebreria. En l'aspecte polític sorgeixen les prefectures o senyorius que concentren el poder.

La principal característica d'aquest període, però, és l'aparició de l'arquitectura monumental i de gran envergadura. Els centres cerimonials solen abastar àrees més extenses que les de les antecessores del període arcaic.

Peça de ceràmica de la cultura de Cupisnique.

Al Formatiu Mitjà, sorgeix la cultura Cupisnique, a la costa nord, que porta a la ceràmica andina als seus primers cims artístics. També destaquen Punkurí i Cerro Blanco, a la vall de Nepeña (Áncash).

Cupisnique va ser una cultura arqueològica que es va desenvolupar a l'actual costa nord peruana, entre Virú i Lambayeque. Va ser identificada per l'arqueòleg peruà Rafael Larco Hoyle a Cupisnique, d'on pren el nom. Aquesta cultura va tenir una característica arquitectura a base de tova.

El 2008 es va descobrir un temple de tova pertanyent a aquesta cultura a la vall de Lambayeque, al qual es va anomenar Collud. El temple inclou imatgeria d'un déu aranya, associat a la pluja, la caça i la guerra. Altres llocs Cupisnique són el Templet de Limoncarro al departament de Lambayeque i els llocs de Montegrande i Tembladera a Cajamarca. El 2015 es reconeix com una de les primeres societats complexes que es va desenvolupar a la vall de Jequetepeque al Període Formatiu.

Pacopampa

A Cajamarca es construeix el canal de Cumbemayo i sorgeixen els centres cerimonials de Pacopampa i Kuntur Wasi. A la conca de Titicaca es desenvolupa la Cultura Chiripa.

Pacopampa és un lloc arqueològic de caràcter monumental, feta amb pedra tallada i polida. El terreny on s'estén el jaciment pertany a la Universitat Nacional Major de Sant Marc, la qual a través del Seminari d'Història Rural Andina té cura permanentment del monument. Des del 2005, any en què es va crear el Projecte Arqueològic Pacopampa per conveni entre el Museu nacional d'Etnologia d'Osaka, el Japó i la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de San Marcos, el lloc és investigat sota la direcció de l'arqueòleg japonès Yuji Seki i l'arqueòleg peruà Daniel Morales. En el marc d'aquest projecte es va descobrir el 2009 les restes de l'anomenada Dama de Pacopampa.

Estela de Raimondi

Estela de Yauya

A partir del 900-800 aC s'observen al món andí integracions religioses i polítiques sense precedents. Els temples locals van ser abandonats i es va imposar Chavín de Huántar com a centre de culte de prestigi supraregional. L'anomenat Temple o Castell de Chavín es va convertir en centre de pelegrinatge de totes les cultures andines. Ha donat el nom a tot un horitzó cultural (Cultura Chavín) que és ben conegut per les seves representacions artístiques d'éssers que barregen atributs de jaguar, serp i au en forma humanitzada, comunament conegut com el “déu felí”. Representacions d'aquest déu i les seves variants es troben en diverses escultures o monòlits: el Llançó monolític, l'Estela de Raimondi, l'Obelisc Tello, l'estela del portador del cactus i l'estela de Yauya.

Cap al Formatiu Superior, es desenvolupen diverses expressions culturals regionals, amb forta influència de Chavín. A la costa sud sorgeix el poble agricultor i pescador de Paracas, els brodats multicolors dels quals són alguns dels objectes d'art més preats de l'antic Perú. A l'altiplà del Titicaca, la Cultura Pucarà va realitzar amb èxit un sistema de cultiu de camps elevats envoltats d'aigua que permetia l'agricultura a les fredes planes alt andines.

A finals d'aquest període, la pressió de les poblacions veïnes, que es van filtrar des de la perifèria, va provocar l'abandonament dels temples i de diversos centres regionals menors.

Cultures Regionals

Cap al 200 aC la civilització andina havia evolucionat a formes polítiques més complexes. L'agricultura es va fer extensiva, construint-se grans irrigacions sobre els deserts de la costa nord i central i enginyosos aqüeductes subterranis a la costa sud. Les societats Moche, Nazca, Recuay, Cajamarca, Vicus, Lima i Tiahuanaco són les més conegudes i amb èxit d'aquest període.

L'Imperi Huari

Article principal: Imperi Huari

Diversos trastorns climàtics (sequeres del segle vi i fenòmens del Nen forts al segle vii) van afectar negativament les cultures costenyes. Sembla que les cultures de la serra es van adaptar millor a la nova situació perquè les de la costa van iniciar certa decadència. L'Estat Tiahuanaco va aconseguir una enorme influència per tot el sud peruà, el nord Xilè i bona part de Bolívia. A la serra sud peruana, la cultura huarpa d'Ayacucho es va veure fortament influenciada tant per l'esplendor de les creences i rituals de Tiahuanaco. Aviat els ayacuchanos van fer de la ciutat de Huari el centre, dotant-la de grans temples, carrers ortogonals i sistemes de canals d'aigua dins de la ciutat. Els huari, aprofitant els vessants dels turons, van iniciar un tipus d'agricultura a les muntanyes a una escala mai abans vista. Així van generar prou excedents econòmics per emprendre l'expansió dels seus dominis i cultura.

La cultura Wari es va estendre entre els anys 600 i 900. Des de Cajamarca i Lambayeque pel nord i fins a la frontera amb Tiahuanaco pel sud, construint xarxes de camins i popularitzant les seves formes de govern i el seu estil de ciutat. La decadència de l'Imperi Huari va començar quan les diferents regions de l'imperi es van anar independitzant del poder de la capital i finalment aquesta va quedar abandonada i va acabar sent saquejada. Després de desaparèixer el poder imperial les grans ciutats van ser abandonades i en moltes regions es va tornar a la vida basada en llogarets poc desenvolupats. Altres regions, però, es van embarcar en una nova florida regional fundant-se d'aquesta manera els regnes del període Intermedi Tardío tals com Lambayeque, Chimú o Chancay. Tot i això, els enfrontaments entre aquestes civilitzacions no van acabar i la formació d'exèrcits, batalles i intents de conquesta continuarien segles després.

Després de la caiguda de Huari, l'espai polític a l'antic Perú es va recompondre i va sorgir una sèrie de regnes independents. A la costa nord, van florir les cultures Lambayeque i Chimú, que es van disputar l'hegemonia de la regió. Els chimús es van imposar, creant un poderós regne que es va expandir fins a Tumbes pel nord i Huarmey pel sud. A la costa sud, la cultura Chincha es va constituir en un poderós Estat que es va expandir per les valls del departament d'Ica, arribant fins i tot més al sud; així mateix, va comptar amb una nombrosa flota de basses amb què va comercialitzar al llarg de la costa del Pacífic.

L'altiplà del Titicaca, després de la caiguda de Tiahuanaco, va veure el sorgiment dels regnes aimares, com els collas i els lupaca. A la serra nord-oriental, van destacar els chachapoyas. A la serra central i sud, el buit creat per la desaparició de Huari va ser omplert per una sèrie de federacions d'ayllus o clans macro familiars l'economia dels quals, completament agrària, tenia forts tints militars i estava marcades relacions rituals. Entre aquests pobles hi havia els huancas, les pocras, les chancas i els quítxues del Cuzco. Aquests últims van fundar el Curacazgo Inca.

L'Imperi Inca

Article principal: Imperi Inca

Manco Cápac

Mama Ocllo

La civilització inca o incaica, pinacle de la civilització andina, va florir entre els segles XV i XVI. El terme «Inca», que originalment significava «cap» o «senyor» i que era el títol donat al monarca (Sapa Inca) i als nobles de sang imperial, va acabar designant globalment el poble o ètnia que va forjar aquesta gran civilització. Els inques van estendre la seva àrea de domini a la regió andina abastant grans porcions territorials de les actuals repúbliques del Perú, Bolívia i l'Equador, així com parts d'Argentina, Xile i Colòmbia. Van prendre dels diversos pobles o nacions annexats (uns 200) moltes expressions culturals i la van adaptar a la seva realitat estatal, difonent-los a tot el territori del seu imperi i donant-los un sentit d'unitat cultural. Tot això ho van poder aconseguir gràcies a una encertada organització política i administrativa.

Segons una llegenda transmesa per l'Inca Garcilaso de la Vega, el fundador de la dinastia inca va ser Manco Cápac, que, juntament amb la seva esposa Mama Ocllo, va sortir del llac Titicaca, enviat pel seu pare el Sol per fundar una ciutat destinada a civilitzar i unificar el món andí. La parella reial va arribar fins a la regió de l'actual Cuzco, on es va enfonsar una vareta que portaven, senyal que el Sol els donava indicant-los el lloc on s'hauria de fer la fundació. Una altra llegenda (possiblement la que més s'ajusta a la tradició inca), esmenta Manco Cápac com a integrant d'un grup de quatre germans i les seves esposes, també d'origen solar, que van sortir de les finestres o grutes del turó Tamputoco, al sud-est del vall de Cuzco. Manco va eliminar primer els seus germans, després d'això es va establir amb les seves germanes i alguns parents a la vall de Cuzco. Els seus successors van consolidar el domini inca a la vall (Curacazgo Inca) i van començar a enfrontar-se als pobles veïns: Sinchi Roca, que només va ser un cap militar o sinchi; Lloc Yupanqui, que va arribar a concretar aliances amb diferents pobles circumdants, iniciant l'anomenada Confederació Inca; Mayta Cápac, que va aconseguir una victòria sobre els alcahuisses; Cápac Yupanqui, que va vèncer els condesujos; Inca Roca, que va vèncer altres pobles veïns; i Yahuar Huácac, el govern del qual va ser breu i va sucumbir a mans dels condesuyos; i Huiracocha, que va salvar l'Estat inca aconseguint triomfar sobre els pobles hostils i emprenent després expedicions victorioses.

Pachacútec

Seguint amb el relat llegendari, amb la mort de Viracocha es van iniciar les disputes pel tron. El successor legítim va ser deposat pel seu germà Cusi Yupanqui, que va adoptar el nom de Pachacútec (el que transforma la terra) i va encapçalar la defensa del Cuzco assetjat pels xanques, aconseguint el triomf. Aquest episodi, que va ocórrer prop de l'any 1438, va marcar l'inici del període imperial incaic, és a dir, el de les grans conquestes. Amb Pachacútec (1438-1471) es va iniciar el període històric dels inques, conegut també com el Període Inca Imperial, doncs, seguint el concepte occidental, en annexar-se a molts pobles o nacions, l'Estat Inca es va convertir en Imperi. Pel nord, Pachacútec va sotmetre els huanques i tarmes, fins a arribar a la zona dels caixamarques i cañaris, aquests últims a l'actual Equador. Pel sud va sotmetre els collas i lupaquas. D'altra banda, va millorar l'organització de l'estat, dividint l'imperi en quatre regions, per la qual cosa va ser conegut com el Tahuantinsuyo (cuatro suyos). Així mateix, va organitzar els chasquis (missatgers) i va instituir l'obligatorietat dels tributs.

El fill i successor de Pachacútec, Túpac Yupanqui (1471-1493) ja havia actuat com a general durant el regnat del seu pare, sotmetent al regne Chimú, sufocant la resistència dels chachapoyas i avançant pel nord fins a Quito. Ja com a monarca, va voler incursionar a la selva (regió dels antis), però una rebel·lió dels colles el va obligar a desviar-se cap al Collao. Va sotmetre a alguns pobles de l'altiplà i del nord argentí. Més al sud, va ampliar les fronteres de l'imperi fins al riu Maule a Xile. Fins i tot, segons una versió, hauria arribat més al sud, fins al riu Biobío. En l'aspecte administratiu, va millorar la recaptació dels tributs i va nomenar visitadors o governadors imperials (tuqriq), donant així als seus dominis una organització centralitzada. El fill i successor de Túpac Yupanqui, Huayna Capac (1492-1525), va ser el darrer gran monarca inca. Durant el seu govern, va continuar la política del seu pare, quant a l'organització i enfortiment de l'estat. Per conservar els territoris conquerits va haver de sufocar en forma sagnant contínues revoltes. Va derrotar els rebels chachapoyas i va annexionar la regió del golf de Guayaquil, arribant fins al riu Ancasmayo (actual Colòmbia). Estant a Tumibamba, a l'actual Equador, va emmalaltir greument de verola, epidèmia que van portar els espanyols i els seus esclaus negres, que llavors deambulaven per les costes septentrionals de l'Imperi. Abans de morir, Huayna Cápac va designar com a successor el seu fill Ninan Cuyuchi, però aquest va morir també víctima del mateix mal. Un altre dels prínceps imperials, Huáscar, va imposar llavors els seus drets al tron i es va coronar al Cuzco, mentre que a la regió de Quito, Atahualpa (fill de Huayna Cápac amb una palla o princesa cuzqueña), amb el suport de l'exèrcit i de la població local, es va rebel·lar contra l'autoritat d'Huáscar, reclamant per a si l'Imperi. Entre tots dos germans i els seus respectius partidaris es va desencadenar una guerra civil que va finalitzar amb el triomf d'Atahualpa el 1533. Huáscar va ser capturat i la seva família exterminada. Atahualpa va marxar al Cuzco per cenyir-se la mascapaicha o borla imperial, quan en el trajecte, a Cajamarca, va ser sorprès pels conqueridors espanyols sota el comandament de Francisco Pizarro.

Època virregnal

Article principal: Virregnat del Perú

Mapa del Perú. Ioannem Ianssonium (1647).

Francisco Pizarro

A mitjans del segle xvi, les tropes encapçalades per Francisco Pizarro, amb el suport d'alguns pobles governats pels inques, van conquerir aquest imperi per Espanya. El 1542 es va establir el Virregnat del Perú, que en un inici va abastar un territori des del que avui és Panamà fins a l'extrem sud del continent. L'Imperi Espanyol va significar per al Perú una profunda transformació social i econòmica. Es va implantar un sistema mercantilista, sostingut per la mineria de plata, el monopoli comercial i l'explotació de la mà d'obra indígena sota una forma de mita.

En la subsegüent Guerra civil entre els conquistadors del Perú entre els Germans Pizarro i els almagristes el 1537, Almagro va ser executat el 1538 i Francisco Pizarro, governador del Perú, assassinat pel seu fill Diego de Almagro el Mozo el 1541. En la lluita que va seguir, Cristóbal Vaca de Castro va derrotar els almagristes a la batalla de Chupas i més tard va ser empresonat per Blasco Núñez Vela, nou virrei. L'aplicació de les Lleis d'Indies, que prohibien el sistema de l'encomienda i l'esclavitud dels indígenes va provocar l'oposició hostil de Pizarro ja que allò significa que ja no podran utilitzar els indígenes com esclaus. Gonzalo Pizarro i Francisco Carvajal recluten un exèrcit de partidaris amb la intenció de suprimir aquestes lleis i a la batalla d'Añaquito en gener de 1546 les forces reialistes van ser derrotades i Núñez Vela decapitat, consolidant-se el poder de Gonzalo Pizarro al Perú. Tanmateix, el suport per a Gonzalo disminueix quan el nou representant del rei, Pedro de la Gasca, arriba proposant abrogar aquestes noves lleis. La major part de l'exèrcit de Gonzalo deserta just abans de la batalla la més important que hauria determinat el destí de la conquesta i no tenint ja cap suport de l'exèrcit, Gonzalo es rendeix i serà decapitat el 1548. En 1553 Francisco Hernández Girón va encapçalar una rebel·lió i fou derrotat pel nou virrei Melchor Bravo de Saravia el 7 de desembre de 1554 a la batalla de Pucará i executat a Lima.

A partir de fins del segle xvi i inicis del xvii, el poder virregnal es va veure lentament soscavat pel contraban comercial i la insurrecció separatista, primerament indígena (com la de Túpac Amaru II) i posteriorment també criolla. No obstant això, en els últims anys aquestes van ser fortament reprimides, pel que cap va assolir el seu objectiu final.

Independència

José de San Martín va proclamar la Independència del Perú el 28 de juliol de 1821.

Article principal: Independència del Perú

Simón Bolívar

El 28 de juliol de 1821, el moviment independentista dirigit pel general argentí José de San Martín, provinent de Xile, va declarar la independència i va instaurar un nou estat: la República del Perú el nom de la qual ho consigna tàcitament l'Acta d'Independència d'aquest país. No obstant això, el 1824 el general veneçolà Simón Bolívar va assolir expulsar definitivament les tropes realistes establertes en la serra sud després de les batalles de Junín i Ayacucho, el 6 d'agost i 9 de desembre de 1824 respectivament.

República del segle xix

Els primers anys d'independència es van desenvolupar entre lluites cabdillesques organitzades pels militars per a arribar a la Presidència de la República. En aquest context, entre 1836 i 1839, es va conformar la Confederació Peruano-Boliviana, dissolta després de la derrota de Yungay contra l'Exèrcit Unit Restaurador.

Les pugnes entre cabdills van continuar fins al primer govern constitucional del mariscal Ramón Castilla, qui va poder reestructurar i ordenar l'Estat gràcies a la bonança econòmica generada per l'exportació del guano de les illes del litoral. En 1865, es va produir un enfrontament amb Espanya per l'ocupació de les Illes Chincha, per a pressionar al govern peruà, el que aquest govern va interpretar com un acte de guerra. Tant Xile com Equador, van decidir donar suport a Perú per a la seva defensa, i mentre l'esquadra espanyola va bloquejar els ports de El Callao i Valparaíso, la flota aliada es va apostar en l'illa de Chiloé, al sud de Xile. En tant la corbeta xilena Esmeralda va capturar la goleta ovadonga a la batalla de Papudo i l'esquadra aliada va rebutjar l'atac hispà al combat naval d'Abtao, amb la qual cosa l'Armada espanyola bombardeja el port de Valparaíso que no disposava de defenses, destruint més de la meitat de la flota mercant Xilena. Posteriorment es va atacar El Callao, però els seus grans forts i la seva fèrria defensa van posar en greus angúnies a la flota espanyola, que hagué de retirar-se i deixar les aigües sud-americanes.

Protectorat de San Martín (1821-1822)

El general San Martín havia assumit el comandament polític militar dels departaments lliures del Perú sota el títol de Protector, com diu el decret del 3 d'agost de 1821.

Després, el títol de Protector va ser canviat pel de Protector de la Llibertat del Perú. Durant el Protectorat, que va durar a penes un any i 17 dies, es van realitzar les següents polítiques administratives:

• Començament d'un règim administratiu autònom després de tres segles de colonialisme.
• Possibilitat que el poble triï el sistema que més convingués als interessos nacionals.
• Els símbols de la pàtria: la primera bandera i l'himne nacional.
• La moneda nacional, signe fiduciari de lliure poder econòmic.
• Reglament bàsic del seu sistema comercial per a iniciar relacions econòmiques amb altres països del món.
• La creació de la Marina de Guerra del Perú i l'adquisició dels primers vaixells per a la seva esquadra nacional a fi de defensar la sobirania adquirida.
• L'organització bàsica de la seva força militar, per a resguardar la seguretat interna i externa.
• La determinació de la seva pròpia executòria educacional amb la fundació de l'Escola Normal, així com les primeres escoles públiques del Perú lliure.
• El primer intent de rescatar, valorar i difondre la cultura nacional mitjançant la creació de la Biblioteca Nacional del Perú.

Altres disposicions que es van donar al Perú, durant el Protectorat, van anar:

• En una mesura francament conservadora, San Martín va respectar tots els títols de la noblesa virregnal, canviant la denominació de Títols de Castella per la de Títols del Perú.
• Va quedar fundada la Societat Patriòtica de Lima, amb la intenció de defensar la instauració d'un règim monàrquic peruà, del qual Sant Martí era partidari; però, en la pràctica, els seus integrants van advocar pel sistema republicà.
• Es va crear l'Ordre El Sol del Perú per a reconèixer la labor dels peruans més distingits i donar-los un estatus semblant al dels Títols del Perú.
• Una comissió especial, integrada per García del Riu i James Paroissien, va viatjar a Europa per ordre de Sant Martí per a buscar un príncep que vingués al Perú com a rei. Aquests dos personatges van sortir del Perú el desembre de 1821 i van arribar a Londres el setembre de 1822, època en què s'acabava el Protectorat de San Martín. Encara que van ser reemplaçats per Ortiz de Zevallos i Juan Parish Robertson, al Perú s'havia consolidat la idea del sistema republicà, per tant, els comissionats tant de la primera com de la segona, van fracassar en el seu intent.
• Els primers membres del gabinet sanmartiniano van ser: Juan García del Riu, ministre de Relacions Exteriors; Bernardo de Monteagudo, ministre de Guerra i Marina; i Hipòlit Unanue, ministre d'Hisenda. El primer era colombià, natural de Cartagena d'Índies; el segon, argentí, de la província de Tucumán; i el tercer, peruà nascut en Arica.
• Prefecte de Lima va ser nomenat José de la Riva-Agüero, un jove i ric aristòcrata de Lima, que havia col·laborat intensament per la causa de la llibertat.

Suprema Junta Governativa del Perú

La Suprema Junta Governativa del Perú va ser un cos col·legiat que es va fer càrrec del poder executiu després de la renúncia de José de San Martín, fins llavors Protector del Perú. Va ser creada el 21 de setembre de 1822 pel primer Congrés Constituent del Perú. Els membres de la Junta van ser triats d'entre els diputats del mateix Congrés i van ser els següents: José de la Mar (president), Felipe Antonio Alvarado i Manuel Salazar y Baquíjano. La missió primordial d'aquesta Junta era acabar la Guerra d'Independència, perquè les forces realistes al comandament del virrei Josep de la Serna resistien encara en el sud i centre del Perú. La Junta va organitzar l'anomenada Campanya d'Intermedis, que va culminar en fracàs; tot seguit, va esclatar el Motí de Balconcillo, una rebel·lió d'oficials de l'exèrcit patriota que van pressionar al Congrés perquè dissolgués a la Junta i elegís a un president únic, la qual cosa va ocórrer el 27 de febrer de 1823.

Creació

Quan José de Sant Martí va renunciar com a protector del Perú el 20 de setembre de 1822 davant l'acabat d'instal·lar primer Congrés Constituent del Perú, els legisladors van decidir lliurar el poder executiu a un grup de tres diputats, que van conformar un cos col·legiat denominat la Suprema Junta Governativa.

Els membres de la Junta van ser els següents:

• José de la Mar, general peruà, natural de Conca (llavors en territori de la Província de Quito). Va assumir la presidència de la Junta.
• Manuel Salazar y Baquíjano, noble crioll, natural de Lima, que encara signava amb el seu títol de Conde de Vistaflorida.
• Felipe Antonio Alvarado, jurista i militar rioplatense, germà del general Rudecindo Alvarado.

Aquesta Junta va entrar en funcions el dia 21 de setembre de 1822.

Context internacional

El virrei José de la Serna comptava amb més de 20.000 soldades que ocupaven el territori entre Cerro de Pasco (centre del Perú) i l'Alt Perú (sud del Perú, actual Bolívia). Ja San Martín havia previst que eren necessàries més forces per a poder derrotar els realistes, els qui havien convertit tot aquest territori en un veritable bastió del seu poder. Es trobava encara en curs l'ajuda que el Llibertador del Nord, Simón Bolívar, al capdavant de la Gran Colòmbia, havia ofert al Perú per a derrotar els espanyols. Efectivament, durant l'Entrevista de Guayaquil, Bolívar va oferir a San Martín ajuda militar al Perú, la que es va concretar al juliol de 1822, amb l'enviament de tropes al comandament de Juan Paz del Castell, però aquestes eren encara insuficients. Al setembre d'aquest any, Bolívar va oferir altres 4.000 soldats més, però la ja instal·lada Suprema Junta Governativa només va acceptar la recepció de 4.000 fusells. Les relacions del Perú amb la Gran Colòmbia van entrar al punt més crític degut a l'annexió de Guayaquil a territori grancolombiano. A això es va sumar el fet que Juan Paz del Castell rebés instruccions del seu govern de no comprometre a les seves forces sol en cas que l'èxit estigués garantit i només en el nord peruà, per la qual cosa va entrar en conflicte amb els interessos del Perú, que s'enfocaven a atacar als realistes del centre i del sud. Aquest oficial colombià va retornar a la seva pàtria, al gener de 1823, disgustat al no aconseguir imposar les seves condicions. Les relacions amb la Gran Colòmbia es van refredar llavors, en els precisos instants en què es lliurava l'anomenada Primera Campanya d'Intermedis.

Primera Campanya d'Intermedis

La Suprema Junta de Govern, tractant de complir la seva missió primordial, això és, finalitzar la guerra de la independència, va organitzar una expedició militar contra els espanyols que encara dominaven el sud del Perú. Aquesta expedició es va conèixer com a “Campanya dels ports intermedis” o simplement “Campanya d'Intermedis”, perquè el pla era atacar als espanyols des de la costa sud situada entre els ports de Ilo i Arica. Aquest pla havia estat esbossat pel mateix Sant Martí, però originalment contemplava, a més de l'atac des de la costa sud peruana, una ofensiva combinada dels argentins per l'Alt Perú i dels patriotes de Lima pel centre del Perú. No obstant això, la Junta no va poder aconseguir el concurs del govern de Buenos Aires, aclaparat per dificultats internes, i no va atorgar a l'exèrcit que guarnia Lima els mitjans necessaris perquè iniciés oportunament una ofensiva a la serra central. La partida del colombià Juan Paz del Castell va influir també perquè es paralitzessin els preparatius de l'anomenat exèrcit patriota del Centre.

Pel que fa a l'expedició patriota enviada al sud i que estava comandada per Rudecindo Alvarado, va acabar en total fracàs després de sofrir les derrotes de Torata i Moquegua (19 i 21 de gener de 1823). Després d'aquest desastre militar, la Junta de Govern i el Congrés van quedar tremendament desacreditats davant l'opinió pública. Es va témer que les tropes realistes acantonades en Jauja (serra central peruana), passessin a l'ofensiva i reconquerissin Lima.

El motí de Balconcillo

Els oficials patriotes al comandament de les tropes que guarnien Lima, davant el temor d'una ofensiva espanyola, van signar una sol·licitud davant el Congrés, datada el 23 de febrer de 1823 en Miraflores, invocant la designació d'un sol Cap Suprem «que ordeni i sigui veloçment obeït», en reemplaçament del cos col·legiat que integrava la Junta; se suggeria fins i tot el nom de l'oficial indicat per a assumir el govern: el coronel José de la Riva-Agüero. La crisi es va aprofundir en ser presentada una altra sol·licitud al Congrés per part de les milícies cíviques aquarterades en Bellavista i una tercera encapçalada per Mariano Tramarría. El dia 27 de febrer les tropes es van mobilitzar des dels seus acantonaments fins a la hisenda de Balconcillo, a mitja llegua de Lima, des d'on van exigir la destitució de la Junta. Aquests revoltats estaven encapçalats pel general Andrés de Santa Cruz. Va ser el primer cop d'estat de la història republicana peruana, conegut com el Motí de Balconcillo, amb el qual es va inaugurar la successió de governs de facto que van jalonar el transcurs de la vida republicana.

Dissolució de la Junta i elecció de Riva Agüero

Davant tal pressió, aquest mateix dia, el Congrés va acordar cessar la Junta Governativa i encarregar interinament la màxima magistratura al cap militar de major graduació, que era José Bernardo de Tagle, marquès de Torre Tagle. El 28 de febrer, el Congrés va ordenar posar en llibertat al general José de la Mar, que havia estat arrestat en el seu domicili, i va citar al general Andrés de Santa Cruz, qui va fer una exposició oral de la posició dels caps i va acabar dient que acataven l'ordre del Congrés però que si no es nomenava a José de la Riva Agüero com a President de la República, ell i els caps militars renunciarien i s'anirien del país. Davant l'expressat per Santa Cruz, el Congrés va nomenar a de la Riva Agüero com a President de la República per 39 vots a favor d'un total de 60; no se li va assignar funcions ni terminis. Prèviament de la Riva Agüero va ser ascendit al grau de Gran Mariscal.

Govern de Riva-Agüero (1823)

José de la Riva-Agüero, primer president del Perú.

Riva-Agüero va posar en marxa una gran activitat per a posar al Perú en condicions d'acabar per compte propi la guerra de la independència. La seva obra governativa es va concretar en els següents punts:

1. Es va abocar a una labor d'organització i millorament de l'Exèrcit posant gran obstinació a augmentar els seus efectius amb elements peruans. Al capdavant d'ell va posar al general Andrés de Santa Cruz. Va ordenar al comandant Antonio Gutiérrez de la Fuente formar forces de reserva a les províncies del nord, a Trujillo, així com al coronel Ramón Castella la creació del quart Esquadró d'Hússars.
2. Va formar la primera esquadra peruana, el comandament de la qual va encarregar al Vicealmirall Martín Guise. Va crear l'Escola Naval del Perú. Va establir un permanent bloqueig de la costa per a defensar-la de les incursions realistes.
3. Va recollir el paper moneda emesa sota el Protectorat de San Martín i la circulació del qual va quedar prohibida.
4. Va enviar missions diplomàtiques a la Gran Colòmbia, Xile i les Províncies Unides del Riu de la Plata per a sol·licitar l'ajuda immediata d'aquests països per a consolidar el procés d'independència. L'ajuda que més necessitava Riva-Agüero era la de Bolívar, nomenant amb tal fi com el seu Ministre Plenipotenciari davant el Llibertador al general Mariano Portocarrero. Portocarrero va pactar amb Bolívar en Guayaquil un auxili de 6.000 homes, equipats i pagats pel Perú, i conforme a aquest pacte, van començar a arribar al Callao les primeres tropes grancolombianas (abril de 1823). Juntament amb elles va arribar, en qualitat d'Enviat Extraordinari de Bolívar, el general Antonio Josep de Sucre, però el veritable objectiu del qual era preparar el terreny perquè Bolívar fos cridat al Perú. Riva-Agüero va enviar també a Xile al diplomàtic José de Larrea i Loredo, qui va aconseguir aconseguir un emprèstit del govern Xilè i una ajuda en homes i materials per a continuar la guerra contra els espanyols. Davant les Províncies Unides del Riu de la Plata va encarregar la representació del Perú al Vicealmirall Manuel Blanco Emblanquinada, sense resultats positius.
5. Els comissionats James Paroissien i Juan García del Riu van aconseguir la contractació amb Anglaterra d'un emprèstit per 1.200.000 lliures esterlines, el primer de la història republicana del Perú. Això va permetre a Riva-Agüero disposar dels fons necessaris per a la seva obra governativa.

James Paroissien

Segona Campanya d'Intermedis

Riva-Agüero va emprendre la Segona Campanya d'Intermedis, embarcant-se les seves tropes del 14 a 25 de maig de 1823, rumb als ports del sud, des d'on planejava atacar als espanyols que encara dominaven tot el sud peruà. Aquesta expedició la comandava el general Andrés de Santa Cruz i com a cap d'estat major anava el llavors coronel Agustín Gamarra. Santa Cruz va prometre tornar victoriós o mort. Era la primera vegada que es posava en acció un exèrcit format íntegrament per peruans. Santa Cruz va desembarcar les seves forces en Iquique, Arica i Pacocha i va avançar sobre l'Alt Perú. Els patriotes van obtenir al principi algunes victòries. Gamarra va ocupar Oruro i Santa Cruz La Paz. Però la reacció dels realistes no es va fer esperar. El virrei La Serna va enviar al seu general Gerónimo Valdés perquè ataqués a Santa Cruz, produint-se la batalla de Zepita (25 d'agost de 1823), a la vora del llac Titicaca. Els patriotes van quedar amos del camp, però sense obtenir una victòria decisiva. Tot seguit, Santa Cruz va ordenar la retirada cap a la costa, sent perseguit molt de prop per les forces de la Serna i Valdés, els qui despectivament van denominar a aquesta campanya com la “campanya del taló”, al·ludint a l'a prop que van estar dels patriotes que es retiraven, gairebé “trepitjant-los els talons”. Santa Cruz no va parar fins a arribar al port de Ilo on es va embarcar amb 700 supervivents. La campanya va acabar, doncs, en total fracàs per als patriotes.

Pugna amb el Congrés

En quedar Lima desguarnecida, el cap realista José de Canterac va avançar des de la serra contra la capital. Riva-Agüero va ordenar llavors el trasllat dels organismes del govern i les tropes a la Fortalesa del Real Felipe del Callao, el 16 de juny de 1823. El dia 19 les forces espanyoles ocupaven Lima.

En el Callao va esclatar la discòrdia entre el Congrés i Riva-Agüero. El Congrés va resoldre que es traslladessin a Trujillo els poders Executiu i Legislatiu; va crear a més un Poder militar que va confiar al general veneçolà Antonio José de Sucre (que havia arribat al Perú al maig d'aquest any, al capdavant de les primeres tropes colombianes), i va acreditar una delegació per a sol·licitar la col·laboració personal de Simón Bolívar en la guerra contra els espanyols (19 de juny de 1823). De seguida, el mateix Congrés va concedir a Sucre facultats iguals a les de President de la República mentre durés la crisi, i el dia 23 de juny va disposar que Riva-Agüero quedés exonerat del comandament suprem.

Riva-Agüero no va acatar tal disposició congresal i es va embarcar a Trujillo (nord del Perú) amb part de les autoritats. Va mantenir la seva investidura de President, va decretar la dissolució del Congrés (19 de juliol de 1823) i va crear un Senat integrat per deu diputats. Va formar tropes i va intentar reforçar-les amb les restes de la campanya d'Intermedis. Mentre que a Lima, el Congrés va ser novament convocat pel president provisori Torre Tagle, el 6 d'agost del mateix any.

Govern de Torre Tagle (1823-1824)

El Congrés va reconèixer a José Bernardo de Tagle com a President de la República, sent aquest el segon ciutadà a adoptar aquest títol, després de Riva-Agüero.

Jose Bernardo de Tagle, segon president del Perú

La seva obra governativa es va concretar en els següents punts:

• Va reinstal·lar el Congrés que havia estat dissolt per Riva-Agüero (6 d'agost de 1823). Malgrat els seus defectes, el Congrés sorgia llavors com l'únic representant de la sobirania i la sola font de legitimitat. Formaven part d'ell personalitats de la talla de José Faustino Sánchez Carrión, Toribio Rodríguez de Mendoza, Manuel Salazar i Baquíjano, José de la Mar, Hipòlit Unanue, Justo Figuerola, entre altres. La seva tasca immediata va ser la culminació de la seva labor constituent, és a dir, el text de la qual seria la primera carta política de la República peruana.
• Va estar d'acord que el Congrés concedís a Bolívar autoritat militar i política en tot el territori de la República, amb gran amplitud de poders, sota la denominació de Llibertador. Havia de posar-se d'acord amb Bolívar en tots els casos que fossin de la seva atribució natural i que no estiguessin en oposició amb les facultats atorgades al Llibertador (10 de setembre de 1823). Com a irrisòria compensació a aquesta disminució del seu poder, el Congrés va atorgar a Tagle una medalla amb el nom de «Restaurador de la representació sobirana».
• Va promulgar la Constitució liberal de 1823 (12 de novembre de 1823), la primera que va tenir el Perú. Estava dividida en tres seccions consagrades a la nació peruana, el territori, la religió i la ciutadania; a la forma de govern i els poders que ho integraven; i als mitjans de conservar el govern. Cal assenyalar que un dia abans d'aquesta promulgació, el mateix Congrés va declarar que suspenia el compliment dels articles constitucionals incompatibles amb les facultats donades a Bolívar. De manera que, en la pràctica, la Constitució de 1823 no va estar ni un sol dia en vigor durant el govern de Tagle. Només després de la caiguda del règim bolivarià en 1827 va ser restituïda, per a durar efímeramentes, en ser reemplaçada en 1828 per una altra Constitució.

Invitació a Simón Bolívar

El Congrés peruà acatant les recomanacions del general Sucre, va convidar al Llibertador del Nord, general Simón Bolívar a traslladar-se al Perú «per a consolidar la independència». Bolívar es va embarcar en el bergantín Chimborazo en Guayaquil, el 7 d'agost de 1823, arribant al Callao l'1 de setembre del mateix any. El dia 10 de setembre el Congrés de Lima li va atorgar la suprema autoritat militar en tota la República. Continuava sent Torre Tagle president, però havia de posar-se d'acord en tot amb Bolívar. L'únic obstacle per a Bolívar era Riva-Agüero, qui dominava el nord del Perú, amb capital a Trujillo. Riva-Agüero no va donar senyal de voler arribar a un acord que possibilités la unificació de totes les forces patriotes sota el comandament del Llibertador del Nord, i més aviat va voler entendre's amb els realistes.

El mateix Bolívar va obrir campanya contra Riva-Agüero, marxant al nord. Però abans que es desfermés la guerra civil, Riva-Agüero va ser capturat pels seus propis oficials encapçalats pel coronel Antonio Gutiérrez de la Font, qui, desobeint l'ordre d'afusellar-ho, ho va bandejar a Guayaquil (25 de novembre de 1823). Bolívar va entrar a Trujillo al desembre de 1823 i va quedar així dominant l'escena política i militar del Perú. Després va emprendre retorn a Lima. L'1 de gener de 1824, va estar en Nepeña i Huarmey, d'aquí va passar a Pativilca on va emmalaltir de paludisme.

Govern de Simón Bolívar (1824-1826)

Els realistes, assabentats de la malaltia de Bolívar, van aprofitar la situació i van aconseguir que les tropes patriotes (rioplatenses i xilenes) que guarnien la Fortalesa del Real Felipe en el Callao, s'amotinessin, reclamant pagaments reportats i altres maltractaments. Els amotinats van aconseguir prendre el fort, van alliberar als presoners espanyols, els van retornar els seus càrrecs i jerarquies i juntament amb ells, van enarborar la bandera espanyola, cometent traïció a la causa llibertadora. Aquest acte de sedició va causar desconcert a Lima (5 de febrer de 1824). Davant tal delicada situació, el Congrés va donar el 10 de febrer un memorable decret lliurant a Bolívar la plenitud dels poders perquè fes front al perill, anul·lant l'autoritat de Torre Tagle. Es va instal·lar així la Dictadura.

Canterac va ordenar que els generals realistes José Ramón Rodil i Juan Antonio Monet aprofitessin aquesta circumstància i prenguessin Lima. A marxes forçades, el general Monet, des de Jauja i el general Rodil, des de Ica, es van ajuntar en Lurín, el 27 de febrer de 1824. Els patriotes de Lima, es van veure obligats a abandonar-la, al comandament del general Mariano Necochea, qui juntament amb 400 montoneros a cavall, van ser els últims a retirar-se el 27 de febrer. Els realistes van ingressar a Lima el 29 de febrer del mateix any.

Bolívar, ja recuperat de la seva malaltia, davant les terribles notícies que li arribaven de Lima, va iniciar els preparatius per a una retirada a Guayaquil, tement la pèrdua territorial de Colòmbia aconseguida en les campanyes del Sud. Va instal·lar la seva caserna general a Trujillo i va rebre l'ajuda dels peruans, tant en diners, proveïments i recursos de tota índole, com en combatents. Efectivament, fora del seu exèrcit regular, Bolívar va comptar amb la valuosa ajuda de 10,000 montoneros. Aquest enorme contingent de soldats irregulars estava integrat principalment per indígenes reclutats a les províncies lliures. Bolívar va comissionar als líders dels montoneros per a actuar en els següents fronts: Francisco de Paula Otero, nomenat comandant general dels montoneros de la serra; Ignacio Ninavilca, de la zona de Huarochirí, qui posteriorment va ser nominat com a representant davant el congrés; el coronel Juan Francisco de Vidal, de la Oroya; el major Vicente Suárez, de Canta; i el comandant María Fresco, a càrrec de Junín.

Inicis de la República

Bolívar va retornar a Colòmbia el setembre de 1826, va deixar tot encaminat per imposar al Perú la Constitució Vitalícia, tal com ja ho havia fet a Bolívia, república la creació de la qual va fomentar, tenint com a base el territori de l'Alt Perú. Però els elements nacionalistes i liberals peruans van desfermar els dies 26 i 27 de gener de 1827 una rebel·lió a Lima, que va provocar la caiguda del règim bolivarià o vitalici. Després del govern d'una Junta presidida per Santa Cruz, va assumir la presidència del Perú el mariscal José de La Mar. L'any següent, es va produir la invasió peruana de Bolívia, que va posar igualment fi al règim bolivarià a Bolívia, el cap del qual era el mariscal Sucre. L'any 1827 va marcar doncs l'inici de la República Peruana lliure de tota dominació forana, però va significar també l'inici de les pugnes cabdillistes. El Perú va entrar en una etapa marcada per governs militars, dirigits pels cabdills de la independència.

El primer conflicte internacional que va haver d'enfrontar la jove república va ser la guerra amb la Gran Colòmbia (1828-1829). El president d'aquest país, Bolívar, ofuscat per la fi de la seva influència al Perú i Bolívia, va desfermar la seva ira sobre el govern peruà, acompanyant-lo de reclams territorials (exigia el lliurament de les províncies peruanes de Tombes, Jaén i Maynas). La campanya marítima va ser favorable al Perú, la marina del qual va capturar el port de Guayaquil, però no ho va ser la campanya terrestre, en què una avançada de l'exèrcit peruà va patir un revés a la batalla de Tarqui, encara que no va ser una derrota definitiva. Si bé les forces peruanes es retiraren, La Mar es negà a entregar Guayaquil i, de fet, es preparava per iniciar una nova ofensiva. Fins i tot el mateix Bolívar s'havia desplaçat cap al sud per dirigir la campanya per recuperar Guayaquil. Tot i així, la guerra acabà inesperadament amb un cop d'estat a Lima que derrocà La Mar. El nou govern d'Agustín Gamarra cessà les hostilitats i entregà Guayaquil el 20 de juliol. El 22 de setembre de 1829 es firmà el tractat de Guayaquil i es preparà una comissió mixta per fixar definitivament els límits entre els països. Poc després va morir Bolívar i la Gran Colòmbia es va fraccionar en tres repúbliques: Veneçuela, Nova Granada (Colòmbia) i l'Equador.

Guerra amb Xile

Article principal: Guerra del Pacífic (1879-1883)

Batalla d'Arica, Oli de Juan Lepiani.

El 1879, Xile va declarar la guerra al Perú, que va intervenir en un problema d'impostos entre Bolívia i Xile a raó d'un Tractat Secret de Mútua Defensa. Aquesta declaració de guerra, va esdevenir en el que avui es coneix com a Guerra del Pacífic i que es va desenvolupar entre 1879 i 1883. La Guerra del Pacífic es va desenvolupar en diverses etapes, corresponent la primera a la campanya naval i que culmina el 8 d'octubre d'aquest any amb el combat naval d'Angamos, on es va immolar l'almirall Miguel Grau Seminari, heroi màxim de la Marina de Guerra del Perú.

Després de vèncer a l'esquadra peruana, Xile dona inici a la campanya terrestre de la guerra. Aquesta va començar amb el desembarcament de Pisagua i es va desenvolupar durant quatre llargs anys, fins que s'esdevé la batalla de Huamachuco, després d'això el president Miguel Iglesias va signar el Tractat d'Ancón que va posar fi a les hostilitats, a pesar de la resistència a la Serra peruana comandada per Andrés Avelino Càceres, el denominat Bruixot dels Andes. Una de les batalles més recordades és la Batalla d'Arica.

Segle XX

La República Aristocràtica

Nicolás de Piérola

El govern constitucional de Nicolás de Piérola (1895-1899) va reorganitzar l'Estat peruà i va sanejar les finances públiques, impulsant l'estalvi, la bancarització i la indústria. S'incrementa la feina i una nova era de prosperitat va començar per a l'Estat. És l'anomenada República Aristocràtica, on membres de l'elit social governarien des del 1899 fins al 1919 en pau i amb creixement econòmic. Les principals forces polítiques eren el Partit Demòcrata i el Partit Civil. Altres forces polítiques importants van ser el Partit Constitucional i el Partit Liberal d'August Durand. Els governs van arribar al poder via eleccions democràtiques, tret del període d'Óscar Benavides (1914-1915), que va ser fruit d'un cop militar.

La situació colonial del país va continuar després de la independència però aquesta vegada ja no depenent d'Espanya sinó a través de la dependència del capital europeu i nord-americà, i és particularment durant la República Aristocràtica en què la dependència al capital nord-americà es comença a forjar.

Consens de forces polítiques

S'inicia amb el consens de dues forces polítiques predominants, civilistes i demòcrates, per enderrocar Cáceres. Seguida per l'aliança entre Piérola i l'oligarquia civilista els qui necessitaven una figura amb gran suport popular per poder pacificar el país. Piérola permet tenir una estabilitat política des del 1895 fins al 1899, any en què transfereix el poder als civilistes els qui el prenen fins al 1919. El consens polític entre els partits civilistes i demòcrates representaven els interessos econòmics de les hisendes de sucre de la costa, els industrials, els comerciants, les elits terratinents de la serra i altres.

Reformes inicials

El Govern de Piérola va dur a terme una sèrie de polítiques econòmiques i fiscals: una de les més importants va ser posar barreres aranzelàries als productes importats de manera que fomentessin la industrialització per substitució d'importacions. Una altra mesura per incentivar el comerç cap a l'interior del país va ser la de camins, per la qual va mobilitzar els nadius de les comunitats limítrofes. En el pla tributari, “va eliminar” el Tribut Indígena per tal de deixar sense rendes les Juntes Departamentals que simpatitzaven amb Càceres, el seu enemic polític. Això no significa que va eliminar la càrrega tributària a l'indígena, doncs per contra, ells van ser afectats usant l'impost a la sal el que va originar les protestes dels camperols que va ser reprimida violentament causant moltes morts.

L'exclusió i l'opressió

L'altra banda de la bonança econòmica va ser l'exclusió i l'opressió. El govern de Piérola va ser autocràtic, “paternalista”, i no democràtic. Es va oposar a la llei que permetia el vot dels qui no sabien llegir ni escriure. Com que els sectors populars no podien votar, i només ho podien fer els sectors acomodats es garantia la continuació dels governs conservadors. Com a conseqüència, les classes baixes no s'integrarien al poder polític i les seves demandes no serien escoltades. Sumat a això, Piérola va continuar amb la política de Càceres respecte als hisendats de les regions del Perú, unint-s'hi per restaurar les relacions jeràrquiques d'autoritat que s'havien destruït durant la guerra, usant la repressió i l'exclusió si les classes subalternes no ho acceptaven. El govern central depenia dels gamonals (els grans senyors feudals de la serra) per controlar el descontentament dels camperols. Així els representants de les gamonals que obtenen càrrecs per al congrés en les eleccions regionals donen suport al govern central a canvi que aquest deixi governar els gamonals al seu gust.

La mineria

La mineria a la serra va reviure després de la guerra, amb l'impuls que la mineria de plata de Casapalca explotada per empresaris de la zona des del 1880, i va seguir amb el descobriment de noves mines a Morococha l'any 1890. Però el 1892, dos fets ocorren: primer, la caiguda internacional del preu de la plata i després la suspensió de l'encunyació de les monedes de plata al país, va fer que els guanys dels empresaris miners de plata caigués. Per la mateixa època comença el boom internacional del coure que alguns empresaris locals comencen a explotar. Al voltant de 1893 es va acabar de construir el tren de La Oroya, cosa que farà més accessible les mines de Morococha i Turó de Pasco, i permetrà que les inversions nord-americanes ingressin i comprin a preus molt alts la majoria de mines i fins i tot la fosa de Casapalca. Aquestes inversions nord-americanes estaven financerament al mateix temps de l'estat peruà i molt per sobre dels miners peruans. L'ingrés dels capitals nord-americans va permetre l'expansió de la mineria per l'ús de nova tecnologia, però va deixar aquesta zona del país a l'endarreriment perquè les utilitats d'aquesta explotació se'n van anar als Estats Units. A més, l'Estat Peruà no va regular aquest sector, cosa que va permetre a aquestes companyies fer les coses al seu gust. Com a resultat d'això la taxa interna de retorn de la Cerro de Pasco Copper Corporation va ser del 55%. Quan les mines eren explotades pels empresaris locals els diners producte de les utilitats es reinvertia a la regió en la producció agrària i en el comerç de la regió. Impulsant fins i tot el cultiu del cafè en la cella de selva peruana. Quan arriben els nord-americans les utilitats no tornen però malgrat això queda prou diners per a generar producció i comerç, originant la creació d'una nova elit regional en el centre del Perú, conformada per miners, hisendats i comerciants.

Els hisendats i els pagesos en la Serra

La relació entre els hisendats i els pagesos es caracteritzarà per l'encerclament de les comunitats. Pel fet que els hisendats i empresaris busquen expandir les seves terres per a incrementar els seus cultius, aquests tiren ull a les possessions dels pagesos i de les comunitats pageses. Aquestes últimes que ja es trobaven afeblides per la guerra, en reduir-se la seva població masculina i la quantitat de cultius, van ser presa fàcil de la usurpació de terres per part dels hisendats els qui van recórrer als cobraments coactius per deutes o a la compra forçada. Comença a germinar-se les causes de la violència, en formar-se els grans latifundis, dirigits per hisendats dèspotes, i pels quals molts pagesos es queden sense terra. La situació en la serra sud té un tint diferent a causa de l'exportació de llana feia Gran Bretanya. Aquestes exportacions s'havien duplicat entre el període de 1885 – 1895 i 1920 passant de 2624 tones mètriques de llana a 5286. Existien dos tipus de llanes: les de baixa qualitat produïdes pels hisendats en gran escala, i les d'alta qualitat que provenien de l'altiplà i que es venien a comerciants arequipeños. Formant una economia de producció i intercanvi entre els pagesos, comerciants i hisendats.

La Costa: El sucre i el cotó

D'altra banda en la costa nord, el sucre era el primer dels productes peruans d'exportació ja des d'abans de la guerra, l'ingrés de nous inversors va permetre reviure aquesta indústria. Dels antics hisendats alguns sobreviuen i alguns venen per fallida. Durant la república aristocràtica van existir 2 booms: el primer en 1890, en el qual les vendes van créixer en 83%, i el segon en 1914- durant la Primera Guerra Mundial- en el qual les vendes van créixer en 77%. Així mateix, en la costa central específicament en Ica i Cañete, es produïa el cotó. Aquest era el segon producte d'exportació. Els hisendats cotoners no tenien tant pes polític i econòmic com si ho tenien els hisendats sucrers. D'altra banda, aquesta indústria beneficio tant als grans productors com als pagesos, ja que els conreadors de cotó donaven terres a canvi de la meitat de la producció i també contractaven migrants de la serra per a conrear els seus millors camps, els qui després tornaven a les seves terres i reinvertien en els seus propis cultius.

El boom del cautxú

Barones del cautxú de diferents nacionalitats establerts en Iquitos, el Perú.

L'economia en la selva es va desenvolupar entre 1880 i 1920. En 1880, Europa i EE. UU. demanden alta quantitat d'un producte anomenat cautxú, per la qual cosa el Perú i el Brasil es converteixen en exportadors d'aquest producte, el qual provenia de la recol·lecció en els arbres de goma que existien i no de cap plantació. L'extracció la realitzaven els indis natius els qui van ser semi-esclavitzats obligats a treballar i els qui morien de desnutrició i malalties. Això va produir un escàndol internacional pel tracte que se li va donar als nadius per part de la Peruvian Amazon Company entre 1908 i 1912. Els principals "barons del cautxú" van ser Carlos Fermín Fitzcarrald i Juli Cèsar Arana, els qui van usar els diners dels guanys en importacions luxoses i per a mantenir els seus estils de vida. En 1912, les seves exportacions van aconseguir el 30% de les exportacions totals, no obstant això no desenvolupo l'economia de la zona a causa de la falta de eslabonamientos amb l'economia nacional. Finalment, en 1915 els preus del cautxú van començar a caure, pel fet que l'oferta d'aquest producte es torna major i que la producció del llunyà orient més industrialitzada, acaparés la producció d'aquest producte. Així en 1920, el boom del cautxú conclou i l'economia amazònica es va tornar a estancar.

Oncenio de Leguía (1919-1930)

L'Oncenio de Leguía va ser l'època del govern d'Augusto B. Leguía al Perú, entre 1919 i 1930. Es va caracteritzar pel desplaçament del civilisme com a força política predominant, el culte a la personalitat i un estil de govern dictatorial i populista. En l'àmbit econòmic es va donar una gran obertura al capital estranger, especialment el nord-americà. Va enfortir l'Estat, va iniciar la modernització del país i va emprendre un vast pla d'obres públiques, finançades mitjançant emprèstits i la finalitat immediata del qual va ser festejar apoteòsicament el Centenari de la Independència del Perú el 1921. En l'aspecte ideològic, es va produir l'esfondrament dels partits tradicionals i l'aparició de nous corrents, com l'aprisme i el socialisme.

Augusto Leguía

Leguía ja havia estat president constitucional entre 1908 i 1912. El seu segon govern iniciat el 1919 es prolongaria per onze anys, ja que, després de sengles reformes constitucionals, es va reelegir el 1924 i el 1929. El seu darrer període es va veure interromput per un cop d'estat perpetrat pels militars, encapçalats pel comandant Luis Miguel Sánchez Cerro.

Ascens al poder d'August Leguía

A les eleccions de 1919, convocades pel llavors president José Pardo, es van presentar com a candidats Ántero Aspíllaga (president del Partit Civil i candidat oficialista) i Augusto B. Leguía (candidat d'oposició). Els comicis es van fer en un ambient tranquil i la tendència apuntava que Leguía seria el triomfador. Però hi va haver denúncies de vicis i defectes de part de les dues candidatures i l'assumpte va passar a la Cort Suprema, que va anul·lar milers de vots que afavorien Leguía. Hi va haver el risc que les eleccions fossin anul·lades pel Congrés, el qual havia de ser llavors l'encarregat d'escollir el nou president. El panorama no era gaire encoratjador per a Leguía, ja que els seus adversaris polítics dominaven el Congrés. Una altra preocupació de Leguía era enfrontar una majoria opositora al parlament, com havia passat al seu primer govern.

Tot això va empènyer Leguía a donar un cop d'estat, cosa que es va consumar la matinada del 4 de juliol de 1919. Comptant amb el suport de la gendarmeria i la passivitat de l'Exèrcit, els leguiistes van assaltar Palau de Govern, van capturar el president Pardo, el van portar a la Penitenciaria i finalment el van deportar als Estats Units. Tot seguit, Leguía es va proclamar president provisori. El Congrés va ser dissolt.

Leguía va convocar immediatament un plebiscit per sotmetre al vot de la ciutadania una sèrie de reformes constitucionals que considerava necessàries; entre elles es contemplava triar alhora el president de la República i el Congrés, tots dos amb períodes de cinc anys (fins llavors, el mandat presidencial era de quatre anys i el parlament es renovava per terços cada dos anys). Simultàniament va convocar eleccions per elegir els representants d'una Assemblea Nacional, que durant els primers 30 dies s'encarregaria de ratificar les reformes constitucionals, és a dir, faria de Congrés Constituent, per després assumir la funció de Congrés ordinari.

L'Assemblea Nacional es va instal·lar el 24 de setembre de 1919 i va ser presidida pel sociòleg i jurisconsult Mariano H. Cornejo. Una de les primeres tasques d'aquesta Assemblea va ser fer el recompte de vots de les eleccions presidencials, i després va ratificar com a guanyador Leguía, que va ser proclamat president constitucional el 12 d'octubre de 1919.

La Constitució de 1920

El president Leguía signant la Constitució de 1920

A l'Assemblea Nacional es va aprovar la Constitució de 1920, que va reemplaçar a la Constitució de 1860. La nova Constitució va establir un període presidencial de cinc anys, la renovació integral del parlament paral·lela a la renovació presidencial, els congressos regionals, el règim semiparlamentari, la responsabilitat del gabinet davant de cadascuna de les cambres, el reconeixement de les comunitats indígenes i també la impossibilitat de suspendre les garanties individuals.

La celebració del Centenari de la Independència

Sens dubte, el succés més ressonant d'aquest període va ser la celebració del Centenari de la Independència (28 de juliol de 1921). Van arribar 29 delegacions estrangeres de països d'Amèrica, Europa i Àsia, sent cridaneres les absències de Veneçuela (el govern del qual va creure equivocadament que s'havia marginat al Libertador Bolívar dels homenatges) i Xile (que no va ser convidat doncs mantenia un conflicte territorial amb Perú). Autoritats i poble en general no van escatimar esforços per celebrar magníficament el Centenari, malgrat l'incendi que va arrasar el Palau de Govern, entre d'altres dificultats. Aquest incendi va ocórrer el 3 de juliol de 1921, arrasant la planta baixa de la infraestructura, encara que, per disposició de Leguía, va ser reconstruït en les setmanes següents, quedant llest el local per rebre les delegacions i convidats especials a la festa del Centenari.

Cada nació amiga va fer un obsequi al Perú, entre els principals, l'Estadi Nacional (Gran Bretanya), el Museu d'Art Italià (Itàlia), la torre amb el rellotge del Parc Universitari (Alemanya) i la font d'aigua al Parc de l'Exposició (Xina). Un dels actes més emotius el va constituir, sens dubte, la inauguració del monument a José de San Martín, a la plaça que des de llavors porta el seu nom.

• 
  Celebracions dels 100 anys de la Independència del Perú
• 
  Museu d'art italià
• 
  Font d'aigua al Parc de l'Exposició
• 
  Torre Alemanya al parc Universitari

El problema de La Brea i Pariñas

Leguía va encarar l'assumpte de la La Brea i Pariñas. Aquest era un plet que consistia que la companyia nord-americana International Petroleum Company explotava els jaciments petrolífers de La Brea i Pariñas (nord del Perú) sense aportar al fisc la suma real dels impostos a què estava obligada segons la llei peruana. El Congrés el 1918 havia acordat que l'assumpte se sotmetés a un arbitratge internacional. Però Leguía, pressionat pel govern nord-americà, va preferir arribar a un acord transaccional. Aquest va ser signat el 2 de març de 1922, entre el canceller peruà Alberto Salomón i el representant anglès Mr. A. C. Grant Duff. Aquest Conveni Transaccional Salomó-Grant Duff va ser presentat al Tribunal Arbitral, que es va reunir a París i va estar conformat pel President de la Cort Federal Suïssa i els representants del govern peruà i anglès. El 24 d'abril, sense més discussió, van aprovar el Conveni Transaccional al qual van atorgar el caràcter de Laudo.

Aquest laude arbitral era, sens dubte, advers als interessos del Perú, ja que establia un règim d'excepció tributària per als amos i explotadors de La Brea i Pariñas. El Fisc va deixar així de rebre substancioses quantitats de diners com a impostos.

Les reeleccions

Quan s'acostava el final del seu mandat el 1924, Leguía va fer reformar l'article de la Constitució que prohibia la reelecció presidencial immediata, comptant amb el suport d'un Congrés submís. Fins i tot Germán Leguía, cosí seu i ministre de Govern, es va oposar a aquest pla reeleccionista, per la qual cosa va patir presó i desterrament. Escombrada tota oposició, Leguía va ser elegit en eleccions que no van comptar amb cap garantia i va jurar un nou període presidencial de cinc anys (1924-1929).

El 1929, acostant-se la fi del seu segon govern consecutiu, Leguía va proposar reformar novament la Constitució, per permetre la seva reelecció indefinida. El Congrés va fer l'esmena i Leguía va ser reelegit en altres eleccions fraudulentes, per a un tercer període consecutiu de cinc anys, però que només duraria fins al 1930.

Obres

• Va ser creat el Banc de Reserva, amb la funció específica de regularitzar la compra i venda de moneda estrangera i mantenir l'estabilitat del canvi.

• Es van elevar considerablement els impostos.
• El Pressupost General de la República va ser reformat per una llei orgànica de 1922. Per a la fiscalització de les seves funcions va ser creada la Contraloria General de la República.
• Es va iniciar la construcció dels camins carreters de Lima a Canta, de Pampas a Huancayo, de Turó de Pasco a Huánuco, d'Abancay al Cuzco, de Sayan a Oyón, de Concepció a Port Ocopa i van continuar la construcció de vies ferroviàries de Cuzco a Santa Anna, de Tambo del Sol a Pachitea i de Huancayo a Huancavelica. Es van construir en total més de 18.000 km de carretera.
• S'inicià la construcció de diverses obres portuàries al Callao, entre elles el terminal marítim.
• Es van pavimentar molts carrers de la ciutat de Lima.
• Es va construir el Gran Hotel Bolívar, al centre de Lima, que va ser inaugurat el 1924, durant les festes pel centenari de la batalla d'Ayacucho.

• Es va facilitar l'arribada d'immigrants estrangers, amb la intenció de colonitzar zones agrícoles despoblades, especialment a la selva.
• Es van fundar escoles pràctiques de mineria destinades a ensinistrar personal tècnic.
• Es va crear la Base Aèria d'Ancón, per al servei d'hidroavions (aviació naval).
• El 1920, es va crear el Ministeri de Marina, independitzant-se així del Ministeri de Guerra.
• El 1929 es va crear la condecoració Creu Peruana d'Aviació.
• Es va fundar la Lliga Antituberculosa, per prevenir i guarir aquesta malaltia.

• 
  Gran Hotel Bolivar
• 
  Banc Central de Reserva del Perú

L'arranjament de límits amb Colòmbia

Leguía va entaular converses amb Colòmbia per solucionar definitivament l'assumpte fronterer, que tendia a convertir-se en centenari, ja que es remuntava a l'època de la independència. Colòmbia aspirava a legitimar la seva frontera des del riu Caquetá fins al riu de Putumayo, així com obtenir accés al riu Amazones.

Alberto Salomón

Governs peruans anteriors havien negat cedir a les pretensions colombianes, però Leguía, en la seva obsessió per solucionar d'una vegada el litigi, va impulsar el Tractat Salomó-Lozano, que van subscriure el canceller peruà Alberto Salomón i el ministre colombià Fabio Lozano Torrijos, a Lima, el 24 de març de 1922.

Frontera peruano-colombiana, segons el que estableix el Tractat de 1922

Això va significar cedir a Colòmbia una extensa porció territorial compresa entre els rius Caquetá i Putumayo (zona en disputa) i l'anomenat Trapecio Amazónico. En compensació, el Perú va rebre l'anomenat Triangle San Miguel-Sucumbios. El tractat va ser aprovat pel Congrés el 1927 i va ser posat en execució el 17 d'agost del 1930, pocs dies abans de la caiguda de Leguía. En fer-se públic el tractat, va provocar una gran resistència entre els peruans que habitaven les zones afectades, sorgint així un estat conflictiu entre totes dues nacions que s'aguditzaria en 1932.

Es va dir que Leguía va signar aquest tractat amb Colòmbia sota pressió dels Estats Units, que volia d'alguna manera compensar a Colòmbia per la independència de Panamà. Però també degué prevaler en Leguía càlculs geopolítics: amb el tractat es guanyava com a aliat a Colòmbia, que fins llavors s'havia mostrat pròxim a l'Equador en el seu reclam de territoris amazònics peruans. De fet, en assabentar-se de la signatura del tractat, l'Equador va trencar relacions amb Colòmbia. I és que una aliança colombiana-equatoriana contra el Perú hauria tingut conseqüències desastroses per a aquest últim, sense cap dubte.

Historiadors peruans com Jorge Basadre i Gustavo Pons Muzzo coincideixen que el Tractat Salomón-Lozano va ser un error de la diplomàcia de Leguía, en considerar que Colòmbia va sortir amb més avantatge en la cessió territorial i que el Perú renunciava a una política de defensa del seu territori que havia mantingut fins llavors invariable. Aquesta interpretació és la que s'ha perpetuat en l'ensenyament peruà i la que ha originat la llegenda negra de Leguía. D'un altre costat, a Colòmbia es considera que va ser un acord transaccional, és a dir, que totes dues parts van renunciar a les seves pretensions màximes, es van fer mútues concessions i van arribar a un acord equilibrat.

L'arranjament de límits amb Xile

Leguía es va proposar també resoldre definitivament el problema amb Xile referit a la qüestió de Tacna i Arica. A mesura que transcorrien els anys, es feia inassolible la realització del plebiscit convingut inicialment en el Tractat d'Ancó de 1883 per a decidir la sort de les províncies peruanes de Tacna i Arica, captives a Xile des de la guerra del Pacífic de 1879-1883.

En ser sotmès el litigi a l'arbitratge del president dels Estats Units Calvin Coolidge, aquest va donar la seva fallada (laude) el 4 de març de 1925, resolent la realització del plebiscit. Aquest laude no va ser ben rebut per l'opinió pública peruana, massa conscient de la conducta de Xile sobre aquestes províncies, a les quals havia sotmès a una malvada política de «chilenización» durant molts anys. En efecte, els comissionats estatunidencs que van arribar a supervisar el plebiscit, generals John J. Pershing i William Lassiter, van comprovar que aquest era impracticable per la inexistència de condicions mínimes per a una consulta popular justa i objectiva.

El plebiscit no es va realitzar i totes dues parts van tornar a les negociacions directes, que van culminar en el tractat signat el 3 de juny de 1929, a Lima, entre el canceller peruà Pedro José Rada i Gamio i el representant xilè Emiliano Figueroa Larraín (per això se'l coneix també com a Tractat Rada i Gamio-Figueroa Larraín). Totes dues parts van renunciar definitivament a la realització del plebiscit amb el següent arranjament: Tacna tornaria al si de la pàtria peruana, però Xile es quedaria amb Arica. A més es van atorgar altres concessions per al Perú en Arica, com un moll i la seva infraestructura duanera, la possessió sobre la Casa de la Resposta, la possessió sobre l'estació del ferrocarril Tacna-Arica i el recorregut de la seva línia, les fonts d'aigües del Uchusuma i del Maure, entre altres servituds. El 28 d'agost de 1929 es va realitzar la reincorporació de Tacna al Perú.

Tornada a la democràcia i època del terrorisme (1980-1990)

Durant la dècada de 1980, el Perú va enfrontar-se a una forta crisi econòmica i social, a causa del descontrol de la despesa fiscal, un considerable deute extern i la creixent inflació juntament amb el conflicte armat intern, accentuat per l'aparició dels grups terroristes d'inspiració comunista que pretenien instaurar un nou Estat mitjançant la lluita armada, com Sendero Luminoso primer i el MRTA després.

Inaugurat el segon govern de Fernando Belaúnde Terry (1980-1985), immediatament es van restituir als seus propietaris els mitjans de comunicació expropiats per la dictadura militar. Es van convocar també eleccions municipals, restaurant-se així l'origen democràtic dels governs locals. En l'aspecte internacional, va enfrontar amb l'Equador l'anomenat conflicte del Fals Paquisha i va recolzar l'Argentina durant la guerra de les Malvines.

El Fujimorato (1990-2000)

El govern de Fujimori va iniciar el 28 de juliol de 1990. Per enfrontar la crisi econòmica i la hiperinflació, Fujimori va aplicar l'anomenat fujishock, seguint les directives del Fons Monetari Internacional. En l'aspecte polític, va desenvolupar un discurs contra els partits polítics anomenats “tradicionals”, als quals va culpar de la mala situació del país. Utilitzant allò com a pretext i enmig de denúncies de corrupció contra membres dels parents presidencials, el 5 d'abril de 1992, va encapçalar un cop d'Estat anomenat l'autocop de 1992 amb suport de les Forces Armades, mitjançant el qual va dissoldre el Congrés i va intervenir al Poder Judicial. Després va convocar un Congrés constituent, que va promulgar la Constitució del 1993.

Alberto Fujimori, dictador peruà entre 1990 i 2000

Al seu govern es realitza la captura del líder terrorista Abimael Guzmán, ocorreguda el 12 de setembre de 1992, resultat d'una gran tasca de seguiment realitzada per la DINCOTE (Direcció Nacional contra el Terrorisme). A més, Fujimori va aplicar reformes liberals a l'economia que van plantar els fonaments necessaris per a la recuperació de la malmesa economia peruana i la seva ulterior enlairament.

Entre 1995 i 2000 Alberto Fujimori, ordenà l'esterilització involuntària de les dones d'ètnies natives. En total foren esterilitzades 331.600 dones.

Segle XXI

El dictador fou indultat pel president del país, Pedro Pablo Kuczynski, com a intercanvi perquè el sector fujimorista votara a favor d'investir-lo president al Congrés del Perú.

A les eleccions generals del 2000, Fujimori es va presentar per tercera vegada consecutiva com a candidat presidencial. A la primera volta realitzada el 9 d'abril, Fujimori va obtenir el 49,8 % dels vots davant del 40,3 % aconseguit per l'economista Alejandro Toledo (amb estudis i carrera llaurats als Estats Units), pel partit Perú Possible. Per a la majoria, aquestes eleccions estaven manipulades des de Palau de Govern, i per això, Toledo va decidir no anar a la segona volta (encara que sense presentar mai la seva renúncia oficial davant el Jurat Nacional d'Eleccions), cridant la població a votar en blanc. El 28 de maig, Fujimori es va presentar en solitari a la segona volta, i abans de ser proclamat pel JNE, va ser reconegut pels comandants generals de les Forces Armades i el director general de la Policia, la qual cosa constituïa una irregularitat. D'aquesta manera, després d'unes qüestionades eleccions, Fujimori va aconseguir un tercer mandat. L'oposició, conformada pels diversos partits polítics i organitzacions civils d'índole diversa, va intentar evitar la juramentació de Fujimori el dia 28 de juliol del 2000, però no va aconseguir el seu objectiu. Durant la protesta, va passar l'incendi d'una seu del Banc de la Nació a Lima, en el qual van morir sis empleats.

Sis setmanes després, el 14 de setembre, el Canal N va difondre un vídeo on es mostrava Montesinos entregant diners al congressista de l'oposició Alberto Kouri, perquè es passés a les files del fujimorisme. També es va saber de l'existència de més vídeos d'altres congressistes d'oposició i empresaris subornats perquè afavorissin el Govern. Aquest destap va precipitar la caiguda del règim.

Javier Pérez de Cuéllar

L'assessor Montesinos va fugir del país, anant a Panamà i finalment a Veneçuela, on posteriorment seria capturat i portat al Perú, trobant-se des de llavors a la presó. Per la seva banda, Fujimori va abandonar el país sol·licitant permís per assistir a la cimera de l'APEC a Brunei, però després es va dirigir al Japó, país del qual era ciutadà i des del qual va renunciar per fax, refugiant-s'hi. El Congrés no va acceptar la renúncia i el va destituir, inhabilitant-ho per exercir tot càrrec polític, per deu anys. El llavors President del Congrés, Valentín Paniagua, va ser investit com a nou President de la República davant la renúncia dels dos vicepresidents, el 22 de novembre del 2000, iniciant-se així un període de transició.

El govern de transició (que va comptar amb la col·laboració de l'il·lustre ambaixador Javier Pérez de Cuellar, com a primer ministre), s'orientà a l'organització de noves eleccions ia una profunda campanya de moralització de l'aparell públic i les forces militars que havien caigut sota la influència del sistema. Paniagua va signar contractes d'explotació dels jaciments de gas de Camisea, i va convocar una polèmica Comissió de la Veritat per investigar la lluita contra el terrorisme dels darrers anys.

Per a les eleccions generals del 2001, els candidats principals van ser: l'economista Alejandro Toledo Manrique, novament pel partit Perú Possible; l'expresident Alan García, que va retornar del seu exili i va encapçalar el Partit Aprista, a qui va revitalitzar; i Lourdes Flores, per Unitat Nacional. A la primera volta realitzada el 8 d'abril de 2001, Toledo va encapçalar la preferència de la ciutadania amb 36,51 % dels vots, quedant en un sorprenent segon lloc García, amb 25,7 % dels sufragis. A la segona volta va triomfar Toledo amb el 53,08% dels vots, mentre que García va obtenir 46,92%.

Govern de Alejandro Toledo

El 28 de juliol del 2001 va jurar Toledo com a President de la República, per al període 2001-2006. La paradoxa del seu govern va ser que va gaudir de baixa popularitat, embolicat en acusacions de corrupció de la més variada índole, mentre l'economia peruana va aconseguir superar la recessió i va tenir un gran creixement especialment a la capital, la serra central i la costa nord.

Élections générales de 2016

Les eleccions generals del Perú de 2016 es van realitzar el 10 d'abril de 2016, per a elegir al president de la República, dos vicepresidents d'aquesta, 130 congressistes de la República i 5 parlamentaris andins per al període governamental 2016-2021. Com cap candidat presidencial va aconseguir el 50% dels vots vàlidament emesos, es va realitzar una segona ronda electoral el diumenge 5 de juny de 2016. El 10 d'abril de l'any 2016 es van triar 130 congressistes de la República en 26 districtes electorals, corresponents a: els 24 departaments, Lima Províncies i a la Província Constitucional del Callao. S'emprarà el procediment de la xifra repartidora. Els congressistes triats juramentaron el 22 de juliol de 2016; el president constitucional de la República i els seus vicepresidents electes, el van fer el 28 de juliol de 2016.

La convocatòria a eleccions va ser efectuada el 13 de novembre de 2015, pel president constitucional de la República del Perú, Ollanta Humala. Al gener de 2016, el president del Congrés, Luis Iberico, va signar la llei que faculta al JNE i JEE el retir de candidats per diversos causals. El 20 de febrer de 2016, es va realitzar el sorteig per a triar als qui seran els membres de taula (tres titulars i tres suplents) a nivell nacional.

El cronograma d'activitats de les eleccions generals del Perú de 2016:

Activitats	Dates
Tancament del termini per a renunciar a un partit i ser candidat per un altre per al Congrés de la República i el Parlament Andí	10 de setembre
Tancament del termini per a la renúncia de les autoritats que volen ser candidats en les eleccions de 2016	12 d'octubre
Termini per a la inscripció de les aliança de partits	13 d'octubre al 12 de desembre
Període d'elecció interna de candidats al Congrés de la República i el Parlament Andí	13 d'octubre al 20 de gener
Últim dia per a convocar a Eleccions Generals de 2016	12 de desembre
Tancament d'inscripció de fórmules presidencials	11 de gener
Tancament d'inscripció de llistes al Congrés de la República i al Parlament Andí	10 de febrer
Eleccions generals de 2016	10 d'abril

Candidats presidencials

Els candidats a la presidència i dues vicepresidències van ser triats mitjançant comicis interns entre el 13 d'octubre i el 21 de desembre de 2015. La inscripció de les fórmules presidencials es va realitzar fins a l'11 de gener de 2016 davant el Jurat Nacional d'Eleccions. Van ser 19 els partits o agrupacions polítiques que es van inscriure fins a la data indicada.

Candidats
Partit	Nom	Foto
Acció Popular	Alfredo Barnechea 63 anys
Aliança Popular	Alan García 66 anys
Democràcia Directa	Gregorio Santos 49 anys
Força Popular	Keiko Fujimori 40 anys
Front Ampli	Verónika Mendoza 35 anys
Front Esperanza	Fernando Olivera 57 anys
Partit Polític Ordre	Ántero Flores-Aráoz 74 anys
Peruans Pel Kambio	Pedro Pablo Kuczynski 77 anys
el Perú Possible	Alejandro Toledo 70 anys
Progressant el Perú	Miguel Hilario 46 anys

Exclusions i retirs de candidatures

Situació	Candidat	Data	Partit	Motiu
Retir	Felipe Castillo	10 de febrer de 2016	Sempre Units	Va manifestar que ja no postularà a la presidència en aquestes eleccions.
Retir	Renzo Reggiardo	18 de febrer de 2016	El Perú Pàtria Segura	Va anunciar el retir de la seva candidatura en qüestionar la imparcialitat del JNE en el procés electoral.
Exclòs	Julio Guzmán	9 de març de 2016	Tots pel Perú	A causa de faltes comeses al seu propi reglament sobre democràcia interna.
Exclòs	César Acuña	9 de març de 2016	Aliança per al Progrés del Perú	Per haver atorgat diners estant en campanya i anant en contra de la llei actual.
Retir	Daniel Urresti	11 de març de 2016	Partit Nacionalista Peruà	Els dirigents del Partit va decidir retirar la candidatura presidencial de Daniel Urresti.
Retir	Vladimir Cerrón	24 de març de 2016	Perú Libre	A causa de la d'inestabilitat generada en l'aplicació de normes jurídiques als diferents candidats.
Retir	Yehude Simon	28 de març de 2016	Partit Humanista Peruà	Per a evitar que el partit polític perdi la seva inscripció davant el JNE
Retir	Francesc Deu Canseco	29 de març de 2016	El Perú Nació	Assenyalo no haver tingut temps i cobertura suficient per a fer arribar el missatge a tot el país.
Retir	Hernando Guerra García	29 de març de 2016	Aliança Solidaritat Nacional	Per a evitar que el partit polític perdi la seva inscripció davant el JNE.

Despeses de partits en el procés electoral

D'acord amb la Llei de Partits Polítics, Llei Núm. 28094, article 71° del Reglament de Finançament i Supervisió de Fons Partidaris, les organitzacions polítiques estan obligades a presentar informes de les aportacions i/o ingressos rebuts i despeses realitzades durant la campanya electoral. El finançament de les despeses electorals, conforme a la llei, pot ser privat o públic, i aquest últim, sigui fa mitjançant finançament directe i indirecte.

Multes electorals

El Jurat Nacional d'Eleccions va informar que set agrupacions polítiques no van complir fins avui amb el pagament de S/.8 722 800 per multes electorals que deuen des de les eleccions del 2011. Els deutes dels partits són el Perú Possible (S/.3 841 200), Partit Aprista Peruà (S/.2 505 600), Força Popular (S/.756 000), Solidaritat Nacional (S/.648 600), Aliança per al Progrés (S/.432 000), Aliança per al Gran Canvi (S/.324 600) i Gana Perú (S/.216 600).

Així mateix, els ciutadans que ometen sufragar o no assisteixin a la instal·lació de la taula de sufragi com a membres titulars o suplents són sancionats amb multes electorals.

Debats entre candidats

Primera volta

El primer debat presidencial va ser realitzat l'11 i 12 de febrer a la Biblioteca Nacional. El debat va ser organitzat pel Col·legi de Periodistes del Perú i Col·legi d'Advocats de Lima. Van participar 10 de 17 candidats. Els temes tractats van ser Mitjans de comunicació, Educació i Cultura. El 6 de març La República i Llatina van suspendre el debat degut a la falta d'assistència de 5 dels 7 postulants.

L'últim debat presidencial va ser realitzat el 3 d'abril en el Centre de Convencions de Lima. Va ser organitzat pel JNE, IDEA Internacional i el Consorci de recerca Econòmica i Social. Van participar com a moderadors els periodistes Mávila Huertas i José María Salcedo.

Segona volta

El primer debat presidencial de segona volta va ser realitzat el 22 de maig. El debat va ser desenvolupat a l'auditori de la Universitat Nacional de Piura i moderats pels periodistes Mónica Delta i Carlos Cornejo. El segon debat va ser realitzat el 29 de maig en la Universitat de Lima i va ser moderat pels periodistes Mávila Hortes i Federico Salazar. Els temes triats són Creixement econòmic i promoció de l'ocupació; Desenvolupament sostenible i gestió ambiental; Educació, reducció de la pobresa i desigualtat; Transparència i lluita contra la corrupció i Seguretat ciutadana i ordre intern. El debat tècnic va ser realitzat el 15 de maig en el Centre de Convencions de la Municipalitat Provincial del Cusco. El moderador del debat va ser el periodista Pedro Tenorio.

Resultats

Primera volta (10 d'abril)

Resultats oficials

#	Foto	Candidat	Partit	Vots
1		Keiko Fujimori	Força Popular	6 115 073
2		Pedro Pablo Kuczynski	Peruans Pel Kambio	3 228 661
3		Verónika Mendoza	Front Ampli	2 874 940
4		Alfredo Barnechea	Acció Popular	1 069 360
5		Alan García	Aliança Popular	894 278
6		Gregorio Santos	Democràcia Directa	613 173
7		Fernando Olivera	Front Esperanza	203 103
8		Alejandro Toledo	el Perú Possible	200 012
9		Miguel Hilario	Progressant el Perú	75 870
10		Ántero Flores-Aráoz	Partit Polític Ordre	65 673
Vots en Blanco				2 225 449
Vots Nuls				1 168 538
Participació Ciutadana				18 734 130
Ausentismo				4 167 824
Electors				22 901 954
Font: ONPE

Segona volta (5 de juny)

Resultats oficials

#	Foto	Candidat	Partit	Vots
1		Pedro Pablo Kuczynski	Peruans Pel Kambio	8 596 937
2		Keiko Fujimori	Força Popular	8 555 880
Vots en Blanco				149 577
Vots Nuls				1 040 502
Participació Ciutadana				18 342 896
Ausentismo				4 559 058
Electors				22 901 954
Font: ONPE

Govern de Pedro Pablo Kuczynski

Pedro Pablo Kuczynski

El govern de Pedro Pablo Kuczynski al Perú va començar el 28 de juliol del 2016 i va finalitzar el 23 de març del 2018, succeint a Ollanta Humala. La segona volta electoral es va donar el 5 de juny del 2016, que Kuczynski va guanyar per un ajustat marge. Pocs dies després del balotatge, aquest va confirmar que Alfredo Thorne Vetter assumiria el càrrec de Ministre d'Economia i Finances. El dia 28 de juny, el Jurat Nacional d'Eleccions va fer entrega de les credencials de Kuczynski com a president i de Martín Vizcarra i Mercedes Aráoz com a vicepresidents. Diumenge 10 de juliol, va anunciar que Fernando Zavala Lombardi seria el president del Consell de Ministres i dies després, tots dos van anunciar els membres del primer gabinet ministerial.

La Cerimònia d'assumpció es va fer el 28 de juliol de 2016 al Palau Legislatiu. Va comptar amb la presència del rei Joan Carles I d'Espanya i els presidents llatinoamericans Mauricio Macri, Horacio Cartes, Michelle Bachelet, Enrique Peña Nieto, Juan Manuel Santos i Rafael Correa.

Tensió per l'atorgament de facultats legislatives

Fernando Zavala

Un moment de tensió entre l'Executiu i el Congrés es va produir quan el primer va sol·licitar al segon l'atorgament de facultats per legislar en matèria econòmica, seguretat ciutadana, lluita anticorrupció, aigua i sanejament i la reorganització de Petroperú. El 30 de setembre del 2016, després d'un debat de sis hores, el Congrés va atorgar a l'Executiu facultats legislatives per un termini de 90 dies. El 7 de gener del 2017, en vèncer-se el termini de 90 dies, el premier Fernando Zavala va anunciar la publicació de 112 decrets legislatius.

Escàndol del “negociazo”

El metge Carlos Moreno va ser assessor presidencial en temes de salut des del començament del govern. Era, pel que sembla, una persona de molta confiança del president. De manera que, quan va renunciar el 4 d'octubre del 2016 va cridar l'atenció dels mitjans. Kuczynski va dir en un primer moment que la renúncia del seu assessor es devia a raons personals i al seu recarregat tràfec laboral. Tot i això, el mateix Moreno ha explicat que la raó era perquè havien gravat les seves converses al Palau de Govern i que ho estaven involucrant en un cas de corrupció.

El 9 d'octubre, el programa televisiu Cuarto Poder va difondre un àudio en què Moreno comentava sobre un negociat perquè una clínica firmés un conveni amb l'Arquebisbat de Lima i, així, poder accedir a un acord per atendre pacients assegurats al Sistema Integral de Salut (SIS).

Renúncia del ministre Mariano González

El 27 de novembre del 2016, un informe d'un programa periodístic va revelar que el ministre de Defensa Mariano González Fernández mantenia una relació sentimental amb una assessora del seu despatx, a la qual presumiblement havia afavorit amb un ascens. L'endemà, González va presentar la seva renúncia al càrrec, cosa que va ser acceptada pel primer ministre Zavala. Una setmana després, va ser nomenat en el seu reemplaçament Jorge Nieto Montesinos.

Censura al ministre Jaime Saavedra

L'oposició al govern, representada al Congrés per una aclaparadora majoria fujimorista aliada amb la bancada aprista, va començar a qüestionar la tasca del ministre d'Educació, Jaime Saavedra.

Primer va ser pel que fa a l'organització dels Jocs Panamericans del 2019 de Lima, que tot i haver estat anunciada el 2013 (poc abans d'assumir com a ministre), no s'havia avançat prou pel que fa a la construcció de la infraestructura.

Després, un programa televisiu dominical va llançar un reportatge en què denunciava que personal de confiança del ministre havia fet un desviament d'un pressupost de 150 milions de sols destinats per a la compra d'ordinadors. L'oposició al Congrés va anunciar que interpel·laria el ministre per exigir-li que rendís comptes de la seva gestió, particularment pel que fa a la presumpta corrupció. El president Kuczynski va donar suport públicament al seu ministre i va adduir que la campanya en contra seu s'originava en un grup de legisladors associats a universitats privades que pretenien fer canvis en la Llei Universitària per afavorir els seus interessos.

El 7 de desembre de 2016, Saavedra va ser interpel·lat al Congrés, al recinte del qual va assistir voluntàriament per respondre un plec d'11 preguntes. Després d'onze hores d'exposicions i debat, en què el ministre va acceptar que existien irregularitats en les compres realitzades pel seu sector per persones que havien traït la seva confiança, la bancada fujimorista va anunciar que presentaria una moció de censura en contra del ministre, perquè, al seu veure, era responsable polític i no havia respost satisfactòriament al plec interpel·latori.

El 15 de desembre es va dur a terme el debat de censura del ministre, obtenint com a resultat final 78 vots a favor, cap en contra i cap abstenció. A Saavedra se li va donar un termini de 72 hores per presentar la carta de renúncia. El 17 de desembre, Saavedra va presentar la seva renúncia i l'endemà es va anunciar al reemplaçament a Marilú Martens.

Censura del gabinet Zabala

El president del Consell de Ministres, Fernando Zavala, al costat d'alguns dels membres del seu gabinet ministerial.

Altres ministres durant una cerimònia protocolar.

El 17 d'agost de 2017 els congressistes de Força Popular van presentar una moció d'interpel·lació contra la ministra d'Educació Marilú Martens qui es trobava en negociacions amb els representants dels mestres, a la recerca de la solució a una prolongada vaga magisterial. El 25 d'agost de 2017 el ple del Congrés va aprovar, amb 79 vots a favor, 12 en contra i 6 abstencions, realitzar aquesta interpel·lació. Els vots a favor van ser de les bancades de Força Popular, el Apra, Front Ampli i Acció Popular. Es va fixar com a data de la interpel·lació el 8 de setembre. La ministra va respondre un plec de 40 preguntes, principalment sobre la vaga de mestres que encara persistia. Martens va reconèixer deficiències en afrontar la vaga de mestres, però va assegurar que la seva gestió no faria marxa enrere en el reconeixement a la meritocràcia dins del magisteri.

El 13 de setembre, la bancada de Força Popular va anunciar que presentaria una moció de censura contra la ministra, perquè considerava que no havia respost satisfactòriament a les preguntes de la interpel·lació. Davant aquesta amenaça de censura (que seria la segona contra un titular d'Educació en menys d'un any), el primer ministre Fernando Zavala va sol·licitar al Congrés una qüestió de confiança per al gabinet ministerial en ple; en altres paraules, una renovació del vot de confiança que se li havia donat a l'inici de la seva gestió. Des del Congrés es va criticar aquesta sol·licitud, assenyalant-se que Zavala se solidaritzés amb una ministra que estava qüestionada, posant en perill a tot el seu gabinet, i més encara, quan encara no s'havia oficialitzat la moció de censura. Es va dir també que la «renovació de confiança» era alguna cosa que no contemplava la Constitució.

De totes maneres, la Junta de Portaveus del Congrés va convocar a Zavala a les quatre de la tarda del 14 de setembre perquè sustentés la seva comanda de confiança. Zavala es va presentar al ple del Congrés amb els ministres i va exposar la seva comanda en 12 minuts; la seva argumentació es va centrar en la intenció del govern de defensar la política educativa a la qual es pretenia, segons ell, soscavar amb la censura a la ministra d'Educació. Després es va procedir al debat parlamentari. La qüestió de confiança va ser debatuda durant 7 hores i votada la matinada del 15. El gabinet no va aconseguir obtenir la confiança del Parlament, que va votar amb 77 en contra de la confiança, amb el que es va produir la crisi total del gabinet. A causa de la negació de confiança, el Consell de Ministres del Perú va haver de ser renovat pel president. A continuació es mostra una llista dels ministres de les diferents carteres magisterials del Consell fins a aquest moment.

El president de la República Pedro Pablo Kuczynski va anunciar que el diumenge 17 de setembre anunciaria al nou gabinet que ocuparia el Consell de ministres. El 17 de setembre de 2017, la segona vicepresidenta i congressista Mercedes Aráoz Fernández juramentó com a presidenta del Consell de Ministres del Perú i amb això es van anunciar a quatre nous ministres: Claudia Cooper Fort (Economia), Idel Vexler (Educació), Enrique Mendoza Ramírez (Justícia i Drets Humans), Fernando d'Alessio (Salut) i Carlos Bruce (Habitatge).

Presa de jurament del segon gabinet ministerial.

La nova cap del gabinet juramentó amb els 18 ministres en una cerimònia realitzada al Pati d'Honor de Palacio de Govern. El 6 d'octubre, es donarà el vot de confiança i si aquest és rebutjat per segona vegada, el president pot dissoldre el Congrés i convocar a noves eleccions, com diu la Constitució de 1993. El vot de confiança es va endarrerir fins al 12 d'octubre iniciant-se amb les exposicions del nou gabinet liderat per Mercedes Aráoz Fernández i posterior intervenció de les diferents bancades polítiques del Congrés fins a les 00.30 a. m. de l'endemà. Va donar com a resultat 83 vots a favor i 17 en contra.

Diversos personatges de la política com els mitjans de comunicació van comunicar sobre la negació de confiança al primer gabinet; la periodista Rosa María Palacios va enviar un missatge al president demanant-li dissoldre el Congrés i va advertir que «el fujimorismo ha quedat atrapat», el periodista César Hildebrandt també li envio un missatge al mandatari dient-li que «el país li exigeix que s'enfronti al Congrés fujimorista». L'advocat constitucionalista en una entrevista va dir que el ja ara expresident del Consell de Ministres Fernando Zavala «s'està sacrificant per les polítiques d'Estat», l'expresident del Consell de Ministres Pedro Cateriano va advertir que «Keiko Fujimori vol donar un cop d'estat».

Primer procés de vacant presidencial

Causes

Presidents i figures importants de països americans durant la fundació del Pont de la Integració d'Acre: El tercer a l'esquerra és Alejandro Toledo Manrique, president del Perú i el del seu costat és Luiz Inácio Lula da Silva, president del Brasil. Tots dos acusats per casos de corrupció.

Al novembre de 2017, la Comissió Lava Jato del Congrés, presidida per Rosa Bartra i que es dedicava a investigar les implicacions al Perú de la xarxa de corrupció de l'organització Odebrecht, va rebre una informació confidencial que el president Kuczynski havia tingut vincles laborals amb aquesta empresa, que es remuntaven a l'època en què va ser ministre d'Estat entre 2004 i 2006, sota el govern d'Alejandro Toledo Manrique, malgrat que des de l'esclat del cas Odebrecht, Kuczynski l'havia negat en diverses ocasions. La Comissió va sol·licitar llavors a l'empresa Odebrecht detalls de la seva relació amb Kuczynski, els mateixos que es van donar a conèixer públicament el 13 de desembre de 2017. Es va revelar llavors que Westfield Capital, una empresa d'assessoria de banca d'inversió, fundada i dirigida per Kuczynski, havia realitzat set consultories per a Odebrecht entre novembre de 2004 i desembre de 2007 per 782.207 milions de dòlars, és a dir, coincidint amb l'època que Kuczynski havia estat ministre d'Economia (2004-2005) i president del Consell de Ministres (2005-2006). La informació revelava també que una altra empresa molt relacionada amb Kuczynski, First Capital, constituïda pel seu soci xilè Gerardo Sepúlveda, havia realitzat igualment assessories per a Odebrecht entre el 2005 i 2013.

La informació resultava greument comprometedora per al president, perquè els pagaments a la seva empresa personal de consultoria s'havien realitzat quan era Ministre d'Estat i tractant-se de consultories referides a obres públiques que l'empresa realitzava al Perú. La qual cosa anava contra la norma constitucional que impedeix als ministres d'Estat administrar negocis particulars en l'exercici de la seva funció pública (conflicte d'interessos). Complicava encara més l'assumpte el fet que aquests pagaments provinguessin d'una empresa com Odebrecht, que ara se sap que havia pagat coimas per a adjudicar-se la concessió d'obres precisament sota el govern de Toledo, quan Kuczynski havia estat ministre, una de les quals va ser la construcció de la ruta interoceànica al Brasil. Encara que els pagaments de Odebrecht a les empreses de consultoria relacionades amb PPK eren legals, va haver-hi els qui van especular que podria haver estat part de la retribució de l'empresa per afavorir-la en la bona pro de les obres.

Successos

Pedro Pablo Kuczynski al costat dels seus vicepresidents, Martín Vizcarra i Mercedes Aráoz, en missatge a la Nació previ a la primera sessió de vacant.

L'oposició al govern, liderada per Força Popular, va exigir la renúncia de Kuczynski i li va amenaçar amb vacarlo de la Presidència si no ho feia. Front Ampli, per part seva, va plantejar que es procedís directament a la vacant. En la mitjanit del 14 de desembre, Kuczynski, mitjançant un missatge a la nació, va negar les acusacions i va dir que no renunciaria al seu càrrec. «Sóc aquí per a dir-los: no abdicaré ni al meu honor ni als meus valors ni a les meves responsabilitats com a president de tots els peruans», va expressar d'entrada.

En el seu defensa, va assegurar no tenir cap relació amb l'empresa First Capital, que era propietat exclusiva de Sepúlveda, i que només un dels pagaments esmentats tenien a veure amb ell, el datat en 2012, quan ja no era ministre d'Estat. Quant a Westfield Capital, si bé va reconèixer que era la seva empresa unipersonal, va afirmar que mai va estar sota la seva direcció i administració mentre va ser ministre d'Estat, i que els contractes datats en aquesta època els havia signat Sepúlveda, el seu soci. També va assenyalar que tots els pagaments a la seva empresa eren legals, i que estaven degudament registrats, facturats i bancarizados. Les explicacions de PPK no van convèncer a l'oposició, i se li va atribuir de continuar mentint, sobretot referent a que s'havia deslligat de Westfield Capital quan va ser ministre, quan, segons els registres públics, sempre va figurar com a director d'aquesta empresa. Encara que PPK va argumentar sobre aquest tema que havia existit una «muralla xinesa», expressió que s'usa en els negocis empresarials per a referir-se quan el soci o titular no té cap contacte ni rep informació sobre el maneig de l'empresa, mentre exerceix un càrrec públic (però en el cas de Wesfield Capital, en tractar-se d'una empresa on PPK era el seu únic apoderat, no s'entén com podria donar-se aquesta «muralla xinesa»). Davant la negativa del president a renunciar, diverses de les bancades opositores del Congrés van plantejar llavors sotmetre el seu càrrec a la vacant.

La bancada de l'esquerrà Front Ampli va presentar la moció perquè la sol·licitud de la vacant fos debatuda en el ple del Congrés. Els congressistes de Força Popular, Apra i Aliança per al Progrés es van sumar a la comanda i va ser així com van superar més de les 26 signatures necessàries per a procedir amb el tràmit. Aprovada la moció, el debat es va iniciar a les 4 i 38 de la tarda del dia 15 de desembre i va durar fins a les 10 de la nit. Els legisladors opositors que van introduir la moció van citar una incapacitat moral en denunciar que el president va mentir en les declaracions que va donar sobre els seus vincles amb la companyia brasilera. Els congressistes oficialistes van reclamar que se seguís el degut procés, retraient el fet que l'oposició procedís amb celeritat inusitada i que diversos dels seus membres ja haguessin decidit vacar al president sense haver escoltat el seu defensa. També van qüestionar que un sol informe provinent de Odebrecht fos considerat prova suficient, amb el que es prescindia obertament de la recerca que demandava un cas tan delicat i transcendental. Segons el reglament, es necessitava per a l'admissió de la comanda de vacant el vot del 40% de congressistes hàbils. Com es van comptabilitzar 118 congressistes presents, es precisaven només 48 vots, la qual cosa va ser àmpliament depassat, perquè van votar 93 a favor i 17 en contra; aquests últims van ser, en la seva gran majoria, els de la bancada oficialista.

Aprovat així la comanda de vacant, el Congrés va acordar que el dijous 21 de desembre, a les 9 del matí, Kuczynski hauria de presentar-se davant el ple del Congrés per a realitzar els seus descàrrecs; després es procediria a debat i finalment es votaria per a decidir la vacant presidencial, necessitant-se per a això 87 vots del total dels 130 congressistes. El dia assenyalat, PPK va acudir al Congrés a exercir el seu defensa, acompanyat del seu advocat Alberto Borea Odría. La defensa va donar inici amb l'al·locució del mateix president, en la qual va negar haver comès algun acte de corrupció. Després va venir la defensa de Borea, que va tenir com a eix la consideració que la comanda de vacant era una exageració perquè no es podia acusar un president de la República sense demostrar amb proves fefaents la seva «incapacitat moral permanent», concepte que els congressistes no tenien pel que sembla molt clar, perquè estrictament el precepte constitucional estaria fent al·lusió a una incapacitat mental. Considerava que les faltes o delictes imputats havien de ventilar-se primer en la comissió investigadora, abans de treure conclusions precipitades. Va rebutjar també que PPK hagi mentit reiteradament sobre la seva relació amb Odebrecht (argument que els fujimoristes usaven per a justificar la seva incapacitat moral permanent), perquè els fets en qüestió havien ocorregut feia dotze anys i no tenia per què tenir-los present al detall.

Acabada l'al·locució de Borea, es va iniciar el debat congresal que va durar catorze hores. La votació per la vacant es va dur a terme passades les onze de la nit, amb el següent resultat: 78 vots a favor, 19 en contra i 21 abstencions. Una de les bancades, la de nou el Perú (esquerra), es va retirar abans de la votació, doncs a dir dels seus membres no volien seguir-li el joc al fujimorismo. Com es necessitaven 87 vots per a procedir a la vacant, aquesta va ser desestimada. Tota la bancada de Força Popular va votar a favor de la vacant, amb excepció de 10 dels seus membres, encapçalats per Kenji Fujimori, que es van abstenir, i que van decidir així el resultat. Va córrer el rumor que aquest grup dissident, que després seria batejat com els «Avengers», havia negociat els seus vots amb el govern a canvi de l'indult presidencial a favor d'Alberto Fujimori, el seu líder històric que es trobava llavors pres. Aquest grup es va separar després de la bancada de Força Popular i encapçalats per Kenji van anunciar la formació d'un nou grup polític, que faria costat al govern.

Indult a Alberto Fujimori

La Clínica Centenari, lloc on va estar internat Alberto Fujimori al moment de rebre l'indult.

El 24 de desembre de 2017, el president PPK va concedir l'indult humanitari a Alberto Fujimori, que es trobava pres des de feia 12 anys, amb una sentència de 25 anys per delictes de violacions als drets humans (casos La Cantuta i Barris Alts). El govern va assegurar que l'indult s'havia decidit per raons purament humanitàries, davant els diversos mals físics que afligien a l'expresident de la República, confirmats per informes d'una junta mèdica. No obstant això, va sorgir una forta sospita que l'indult hauria estat el resultat d'un pacte furtiu del govern de PPK amb el sector de la bancada fujimorista que s'havia abstingut durant la votació per la vacant presidencial i que d'aquesta manera havia evitat que es concretés aquesta. L'indult va motivar a més la renúncia dels congressistes oficialistes Alberto de Belaunde, Vicente Zeballos i Gino Costa; del ministre de Cultura Salvador del Solar i del ministre de Defensa Jorge Nieto Montesinos. Ja abans havia renunciat el ministre de l'Interior, Carlos Basombrío Iglesias. Es van produir a més diverses marxes a Lima i l'interior del país en protesta contra l'indult.

Alberto Fujimori, que dies abans de l'indult s'havia internat en una clínica per complicacions en la seva salut, va ser donat d'alta el 4 de gener de 2018 i així va poder, per primera vegada, traslladar-se en llibertat. PPK va formar un nou gabinet ministerial, al qual va anomenar «el Gabinet de la Reconciliació», que segons ell, havia de marcar una nova etapa en la relació entre l'Executiu i el Legislatiu. Es va mantenir en la presidència del Consell de Ministres a Mercedes Aráoz i es van realitzar vuit canvis ministerials, la renovació més important en el que anava del govern.

Segona comanda de vacant presidencial

Només dies després del primer intent de vacant presidencial, al gener de 2018, la bancada de Front Ampli va plantejar una nova comanda de vacant, tenint com a causal l'indult a Alberto Fujimori, que suposadament hauria estat negociat i atorgat de manera il·legal. Això no va prosperar, davant la falta de suport de Força Popular, els vots de la qual eren necessaris per a portar endavant una iniciativa com aquesta. Sota aquesta experiència, les bancades esquerranes de Front Ampli i Nou Perú van promoure una altra moció de vacant, concentrant-se exclusivament en el cas Odebrecht, adduint que s'haurien descobert nous indicis de corrupció i conflicte d'interessos de part de PPK quan va ser ministre d'Estat en el govern d'Alejandro Toledo. Aquesta vegada si van aconseguir el suport de Força Popular, així com d'altres bancades com la d'Aliança per al Progrés (el portaveu del qual, César Villanueva, va ser el principal promotor de la iniciativa), reunint així els 27 vots mínimament necessaris per a presentar una moció multipartidaria davant el Congrés de la República, la qual cosa es va fer el 8 de març de 2018.

El 15 de març es va sotmetre a debat l'admissió d'aquesta moció en el ple del Congrés, sent el resultat 87 vots a favor, 15 vots en contra i 15 abstencions. La moció va rebre el suport de totes les bancades, a excepció de Peruans pel Kambio i de congressistes no agrupats, entre ells, els tres ex oficialistes i el bloc de Kenji Fujimori. La Junta de Portaveus va programar el debat de la comanda de vacant presidencial per al dijous 22 de març. Un informe reservat de la Unitat d'Intel·ligència Financera (UIF) sobre les mogudes de diners dels comptes bancaris de PPK, va ser remès al Ministeri Públic i a la Comissió Lava Jato del Congrés, però inexplicablement es va filtrar al coneixement públic. Aquest document de 33 pàgines revelava que des de les empreses i consorcis vinculats al Grup Odebrecht s'havien fet transferències cap a Westfield Capital, l'empresa unipersonal de PPK, per 1.893.841 dòlars, és a dir, un milió i escaig més del que es coneixia fins al moment. També es van revelar transferències fetes al compte del xofer de PPK i a la de Gilbert Violeta, encara que es van demostrar que aquests eren sol pagaments de caràcter laboral i de serveis bàsics. La filtració d'aquest informe, que es presumeix va ser fet des de la Comissió Lava Jato presidida per Rosa Bartra, hauria estat amb la intenció de mellar encara més la credibilitat del president de la República. Però el cop mortal per a PPK va venir uns dies després.

Escàndol pels kenjivideos

Kenji Fujimori, congressista de la república implicat en els Kenjivideos. El seu plet amb la seva germana i amb el seu partit per l'indult del seu pare van afectar la gestió del President Kuczynski.

El 20 de març de 2018, la bancada de Força Popular va mostrar les proves que el govern estava comprant el suport de congressistes perquè votessin contra la segona comanda de vacant presidencial, un rumor que ja havia circulat durant el primer procés. Es tractava d'un conjunt de vídeos on s'observen les converses que havien realitzat els legisladors Benvingut Ramírez i Guillermo Bocángel (de la bancada de Kenji Fujimori) per a intentar convèncer al congressista Moisès Mamani (de Puno) a no sumar-se a donar suport a la vacant presidencial, a canvi d'obres per a la seva regió. En un dels vídeos es veu a Kenji Fujimori en una reunió amb Mamani, en la qual també es troba Bienvenido Ramírez. Aquest últim fa una sèrie d'oferiments al parlamentari puneño perquè pogués agilitar obres i projectes per a la seva regió, a canvi de sumar-se al seu grup i fer costat a PPK. En un altre vídeo es veu a Bocángel parlant sobre el control administratiu del Congrés, una vegada que accedeixin a la Mesa Directiva. I en un tercer vídeo, es veu a Alberto Borea Odría, advocat de PPK en el tema de la vacant, explicant a Mamani sobre aspectes d'aquest procés i donant-li el número telefònic d'un ministre d'Estat. Els involucrats en l'escàndol, van sortir a defensar-se, dient que era pràctica normal que els congressistes recorreguessin als ministres per a demanar obres a favor de les seves regions. El congressista Ramírez va dir fins i tot que només havia «fanfarronejat». Però el que es qüestionava era el fet que des del govern es negociessin aquestes obres amb la finalitat de reorientar la votació d'un grup de congressistes en el tema de la vacant presidencial, la qual cosa vindria constituir la figura delictiva de tràfic d'influències.

Poques hores després, els fujimoristes van donar l'estocada final, en difondre un conjunt d'àudios, en els quals s'escolta al ministre de Transports i Comunicacions, Bruno Giuffra oferir a Mamani obres a canvi del seu vot per a evitar la vacant. La premsa va ressaltar una frase de Giuffra en la qual diu: «compare, ja saps com és la nou i quina cosa trauràs», presumiblement fent referència als beneficis que trauria Mamani si votava en contra de la vacant. Fins llavors, es preveia que la votació per a aconseguir la vacant estaria molt ajustada i que fins i tot PPK podria novament sortir airós com havia ocorregut en el primer procés. Però els Kenjivideos van determinar que diversos congressistes que fins llavors havien manifestat la seva abstenció (entre ells els tres ex oficialistes) es pleguessin a favor de la vacant, i així ho van donar a conèixer obertament. Es diu que PPK, en assabentar-se dels kenjivideos, no li va donar molta importància i va dir que Kenji Fujimori era el que havia de donar les explicacions sobre aquest tema. Però la difusió de l'àudio entre Mamani i Giuffra va ser el que el va obligar a presentar la seva renúncia.

Renúncia de Pedro Pablo Kuczynski

Pedro Pablo Kuczynski anunciant la seva renúncia al càrrec presidencial en el seu últim missatge a la nació.

Davant l'escenari previsible que l'esperava al debat programat per al Congrés el dia 22, PPK va optar per renunciar a la presidència de la República, enviant la carta respectiva al Congrés, i donant un missatge televisat a la Nació, que va ser transmès a les dues i quaranta de la tarda del dia 21 de març de 2018.

La Junta de Portaveus del Congrés, si bé va rebutjar els termes de la carta de renúncia de PPK, adduint que aquest no feia cap autocrítica i es victimitzava, va acceptar la mateixa i va programar per al dia 22 de març, a partir les quatre de la tarda, un debat en el Congrés per a avaluar la renúncia. Aquest debat es va prolongar fins a l'endemà. Encara que un sector de congressistes de l'esquerra sostenia que no s'havia d'acceptar la renúncia de PPK i que el Congrés havia de procedir a la vacant per incapacitat moral, la majoria de congressistes van considerar que s'havia d'acceptar, per a posar d'una vegada punt final a la crisi. En fer-se públic el text preliminar de la resolució del Congrés, en el qual se li assenyalava que el president havia «traït a la pàtria», PPK va anunciar que retiraria la seva carta de renúncia si es mantenia aquest qualificatiu. La Junta de Portaveus va decidir llavors ometre aquesta expressió. La renúncia va ser acceptada amb 105 vots a favor, 12 en contra i 3 abstencions. Instants després es va procedir a la juramentación del primer vicepresident Martín Vizcarra, com a nou president constitucional de la República. Poc després, el flamant govern va anunciar que el seu primer ministre seria César Villanueva, el mateix que havia estat el principal impulsor de la segona comanda de vacant presidencial contra PPK.

Govern de Martín Vizcarra

Escàndol pels CNM Àudios

Palacio de Justícia de Lima, seu de la Cort Suprema i símbol del poder judicial.

El 7 de juliol de 2018 el portal IDL-Reporters liderat pel periodista Gustavo Gorriti va difondre una sèrie d'àudios a través del programa periodístic Panorama. Es va destapar així un greu escàndol de corrupció denominat CNM Àudios o caso Cort i Corrupció. Es tracta d'escoltes telefòniques en els quals es revelen suposats actes de corrupció i tràfic d'influències que involucraven directament a jutges i membres del Consell Nacional de la Magistratura (CNM). En els àudios s'escolta a César José Hinostroza Pariachi (jutge suprem), a Iván Noguera Ramos (conseller), a Julio Gutiérrez (conseller) i a Walter Ríos (president de la Cort Superior del Callao), negociant i utilitzant la seva influència personal en àmbits de govern, a través de connexions amb persones, i amb la finalitat d'obtenir favors i tractament preferencial. Aquests polèmics àudios havien estat filtrats pels periodistes d'una recerca aprovada per la fiscal Rocío Sánchez Saavedra per a interceptar les trucades telefòniques de números confiscats per la policia a una organització criminal dedicada al tràfic de drogues, que operava en el port del Callao. Aquests números telefònics pertanyien als advocats d'aquesta organització que es contactaven amb les autoritats judicials, i va anar així, d'aquesta manera accidental, com es va destapar l'escàndol que ha portat a la crisi a tot el sistema judicial del Perú.

L'11 de juliol de 2018, el president Vizcarra va anunciar la creació d'una comissió per a reformar el Poder Judicial (presidida per Allan Wagner Tizón) i aquest mateix dia el President de la Cort Suprema de Justícia Duberlí Rodríguez anuncio una crisi en el sistema judicial. D'un altre costat, el fiscal suprem de Control Intern, Víctor Raúl Rodríguez Monteza, va donar un termini de tres dies a IDL-Reporters i al programa Panorama per a lliurar els àudios i les seves fonts. Tanmateix, això no es va concretar pel fet que les escoltes telefòniques contingudes en aquests àudios s'havien donat de manera legal, i perquè els periodistes no estan obligats a revelar les seves fonts pel seu dret a la confidencialitat. En els dies següents es van donar a conèixer més àudios que involucraven a personatges de tots els àmbits, no sols de la política. El 13 de juliol de 2018, el Ministre de Justícia i Drets Humans del Perú Salvador Heresi va presentar la seva carta de renúncia pel fet que en un d'aquests àudios se li escolta conversant amb el controvertit jutge César Hinostroza. En el seu reemplaçament va ser nomenat l'advocat i congressista Vicente Zeballos Salines, que havia estat membre de la bancada parlamentària de PPK.

Davant la crisi institucional en el Poder Judicial, Duberlí Rodríguez va renunciar a la presidència de la Cort Suprema de Justícia el 19 de juliol del 2018. L'endemà va ser designat per a presidir la Primera Sala de Dret Constitucional i Social Transitòria de la Cort Suprema de Justícia de la República. El 20 de juliol de 2018, arran de la renúncia del president de la Cort Suprema Duberlí Rodríguez com a conseqüència de l'escàndol de CNM Àudios, Francisco Távara Córdova, en la seva qualitat de vocal suprem degà, va assumir interinament la presidència d'aquesta institució.

Juramentación de Pedro Chávarry com a Fiscal de la Nació

La juramentación de Pedro Chávarry com a nou fiscal de la Nació.

El 7 de juny de 2018 l'advocat Pedro Chávarry va ser triat per Junta de Fiscals Suprems del Ministeri Públic com a Fiscal de la Nació per al període 2018-2021. El 3 de juliol el Consell Nacional de la Magistratura (CNM) el va ratificar per unanimitat com a fiscal suprem. Dotze dies després (El 19 de juliol de 2018) es va difondre un àudio entre el jutge César Hinostroza i l'electe fiscal de la Nació, Pedro Chávarry, la qual cosa va causar protestes massives a nivell nacional per a demanar la seva renúncia, no obstant això el 20 de juliol de 2018 juramentó com a Fiscal de la Nació. Malgrat estar involucrat en aquest escàndol de corrupció el fiscal Chávarry es va negar a renunciar al seu lloc.

Frecs entre Executiu i Legislatiu per l'assumpte del jutge Hinostroza

Va haver-hi també frecs entre l'Executiu i el Legislatiu, per l'assumpte del jutge Hinostroza i el fiscal Chávarry. Els portaveus del govern, així com les altres bancades del Congrés, van acusar la bancada fujimorista de «blindar» a Hinostroza, pel fet que no agilitaven la seva destitució i inhabilitació com a jutge suprem, alguna cosa que l'opinió pública demandava. També va haver-hi la impressió que el fiscal de la Nació Pedro Chávarry (que ja des d'agost de 2018 va ser inclòs en un informe de la fiscalia del Callao com a part integrant dels Colls Blancs del Port), rebia el suport del fujimorismo en el Congrés. El tema de Hinostroza va passar per la Comissió Permanent del Congrés, on, si bé va haver-hi votació favorable per a la seva destitució i inhabilitació per deu anys, no va ocórrer el mateix en la votació per a denunciar-lo com a capitost d'una organització criminal. Els 18 congressistes fujimoristes integrants de la Comissió (que constituïen una majoria enfront de la resta de 8 congressistes integrants d'altres forces polítiques) van votar en contra i segons alguns analistes va ser una manera de «blindar» al jutge perquè no respongués davant la Fiscalia. Ells van ser: Leyla Chihuán, Segon Tàpia, Yeni Vilcatoma, Percy Alcalá Mateo, Alejandra Aramayo, Tamar Arimborgo, Rosa Bartra, Karina Beteta, Úrsula Letona, Milagros Salazar, Freddy Sarmiento, César Segura, Milagros Takayama, Miguel Castro Grández, Nelly Cuadros, Carlos Domínguez, Màrtirs Lizana i Mario Mantilla (28 de setembre de 2018). Uns lliuraments del xat La Botica van revelar precisament la manera en què els congressistes fujimoristes es posaven d'acord per a fer aquest blindatge.

El pretès «blindatge» al jutge Hinostroza va causar indignació en la ciutadania i els congressistes fujimoristes van ser blanc de les crítiques. Va haver-hi pressió perquè es rectifiquessin en la votació a realitzar-se en el ple del Congrés. Efectivament, el 5 d'octubre de 2018, el Congrés en ple, després d'escoltar la defensa del mateix Hinostroza, va aprovar destituir-ho i inhabilitar-ho de tota funció pública per 10 anys, així com acusar-ho de quatre delictes: patrocini il·legal, tràfic d'influències, negociació incompatible i pertinença a una organització criminal. La votació va ser unànime. També els membres del CNM van ser destituïts i acusats de diversos càrrecs, encara que no el de pertànyer a una organització criminal. Quant al fiscal Chávarry, va continuar aferrant-se al seu càrrec de Fiscal de la Nació, adduint que el Ministeri Públic era un ens autònom; fins i tot, en ser criticat pel mateix president Vizcarra, li va amenaçar amb investigar-lo i fer tramitar les 46 denúncies que tenia (43 d'elles quan va ser governador de Moquegua). El congressista oficialista Juan Sheput va presentar davant al Comissió d'Acusacions Constitucionals del Congrés un informe contra el fiscal Chávarry, recomanant la seva destitució i inhabilitació per deu anys. L'informe va ser rebutjat per una majoria conformada per fujimoristes i apristas. Es va justificar aquesta decisió argüint que l'informe mostrava falencias (11 d'octubre de 2018). També es va rebutjar una comanda per a suspendre i inhabilitar al congressista fujimorista Héctor Becerril, involucrat en alguns àudios.

La fugida de César Hinostroza i la DIGIMIN

César Hinostroza, implicat en el cas dels CNM Àudios.

El destituït jutge Hinostroza, al qual li pesava una ordre d'impediment de sortida del país des del 13 de juliol pels suposats delictes de suborn passiu i suborn actiu, per un termini de quatre mesos. Sortiria del país de manera il·legal, violant la llei i sortint de manera clandestina pel nord del país, el 7 d'octubre en hores de la matinada. Deu dies després (17 d'octubre), la informació es coneixeria públicament, després de la qual cosa el ministre de l'Interior Mauro Medina, presentaria la seva renúncia, després de ser assenyalat per la classe política com un dels responsables de la fugida del sindicat capitost de l'organització «Els Colls Blancs del Port». L'endemà ocorreria la remoció de José Abanto de la Oficialía Major, per la demora en l'enviament a la Fiscalia de l'expedient acusatori contra el jutge César Hinostroza, designandose a Gianmarco Paz Mendoza en el seu reemplaçament. El responsable directe de llevar la vigilància i el seguiment de les camáras del destituït jutge, el cap de cerca de la Direcció General d'Intel·ligència del Ministeri de l'Interior (DIGIMIN), el coronel PNP Martín Gonzales Sánchez àlies "Conill", no va ser remogut del càrrec i va romandre en ell durant governs subseqüents, inclòs el del president Francisco Sagasti. De fet, i de manera incomprensible, només se li va sancionar per una infracció lleu que va prescriure en el mateix moment en la qual es va signar. Tres anys després, el dia 28 de febrer de l'any 2021, el programa periodístic de recerca "Panorama" va revelar que, el dia de la fugida de Hinostroza, aquest va ser escortat en la seva recorregut via terrestre a Tumbes (quan ja la DIGIMIN havia retirat la vigilància inexplicablement) per un altre automòbil, qui segons un testimoni acollit a la col·laboració eficaç era conduït pel policia i membre de la DIGIMIN Manuel "Max" Arellanos, qui va estar a càrrec dels seguiments i vigilància dels involucrats del caso "Colls Blancs". Es va confirmar unes setmanes abans de l'emissió del reportatge que, durant inicis de l'any 2018 i poques setmanes abans de la difusió del primer dels CNM Àudios per part de IDL-Reporters, el llavors president Vizcarra s'havia reunit clandestinament en el seu departament de Sant Isidre amb les fiscals encarregades del cas i l'esmentat policia Arellanos.

Anul·lació de l'indult a Alberto Fujimori

El 3 d'octubre el Poder Judicial va dictar ordres d'ubicació i captura contra l'expresident Alberto Fujimori. Els seus advocats van tenir 5 dies (des del 4 d'octubre) per a sustentar un recurs d'apel·lació. El 9 d'octubre, es va rebutjar l'apel·lació que van presentar els seus advocats. Seguidament, el jutge va ordenar situar-lo i capturar-lo, a fi que sigui reingressat a presó. En conseqüència de l'anul·lació de l'indult, els legisladors a finalitats del fujimorismo aprovarien una sèrie de reformes. El 23 de gener de 2019 Alberto Fujimori va ser traslladat novament al penal Barbadillo, en el districte de Ate, lloc en el qual va estar internat del 2007 al 2017 complint la seva condemna abans de ser indultat. L'expresident va rebre l'alta de la Clínica Centenari després que una junta mèdica de l'Institut de Medicina Legal l'avalués i determinés que es trobava estable i que podia rebre tractament per a les seves malalties.

Detenció preventiva de Keiko Fujimori

El 10 d'octubre, en la Fiscalia del Perú, el jutge Richard Concepción Carhuancho, va ordenar una detenció preliminar a Keiko Fujimori, per 10 dies en contra seva, per les suposades aportacions il·lícites a la campanya del 2011 provinents de l'empresa Odebrecht. El 17 d'octubre després d'una apel·lació va recuperar la seva llibertat, al costat d'altres cinc detinguts, al no trobar proves factibles de la seva responsabilitat.

No obstant això, als pocs dies, el fiscal Pérez va formalitzar la recerca preparatòria i va sol·licitar 36 mesos de presó preventiva per a Keiko Fujimori i altres onze persones involucrades per presumpta rentada d'actius. El fiscal Pérez va donar una sèrie d'arguments per a sustentar que en el si de Força Popular s'havia constituït una organització criminal, i que hi havia un seriós perill que Keiko, estant en llibertat, obstaculitzés la labor judicial, a causa de les influències polítiques amb què comptava. Les audiències van durar diversos dies i van ser transmeses per televisió, generant gran audiència. La comanda del fiscal va ser aprovat el 31 d'octubre pel jutge Concepción qui va al·legar els antecedents d'obstaculització i entorpiment del procés orquestrats per Fujimori, els membres de la seva bancada en el Congrés i personatges afins a aquesta en l'aparell judicial. Després de la lectura de l'acte va ser traslladada a la carceleta del Palau de Justícia i l'endemà, 1 de novembre, a l'establiment penitenciari Annex Dones de Chorrillos. Una comanda d'apel·lació que va fer Keiko perquè se li revoqués la presó preventiva, va ser rebutjat per la sala d'apel·lacions, al gener de 2019. Els altres onze inculpats en el cas Còctels van tenir diverses fallades.

Crisi de Força Popular

La situació de Keiko Fujimori, implicada seriosament en el cas Odebrecht per suposadament haver rebut diners il·lícits per a les seves campanyes electorals del 2011 i 2016, va portar a la seva partit Força Popular a una crisi interna. Durant les audiències judicials per a sustentar la comanda de presó preventiva contra Keiko, el fiscal José Domingo Pérez va donar una sèrie d'arguments per a sustentar que en el si del partit s'havia constituït una organització criminal. IDL-Reporters va publicar una sèrie de converses privades provinents del xat La Botica, grup de Telegram conformat per congressistes i dirigents de Força Popular, on es llegeix a membres de la bancada fujimorista posar-se d'acord per a desprestigiar al fiscal José Domingo Pérez, encarregat de la recerca per rentada d'actius contra Keiko Fujimori i Força Popular. Se sap que aquest material va ser proporcionat per un dels testimonis protegits de la fiscalia (el congressista Rolando Reátegui). En les enquestes d'opinió pública, es reflecteix clarament el rebuig de la ciutadania en accionar dels fujimoristes en el Congrés, la qual cosa contrasta amb el suport que té el president Vizcarra.

Héctor Becerril.

El congressista Francesco Petrozzi va renunciar a la bancada de Força Popular. El president del Congrés, Daniel Salaverry, va demanar llicència al seu partit, perquè considerava que la seva alta investidura l'obligava a mantenir-se al marge de la política partidària. Es va revelar que el congressista Rolando Reátegui de Força Popular era un dels testimonis de la fiscalia en el cas Keiko Fujimori; decisió que va prendre Reátegui, segons ell, en veure's abandonat pels dirigents del seu partit, tan bon punt fos involucrat en la captació de «aportants fantasmes» per a la campanya de Keiko del 2011. José Chlimper Ackerman va renunciar a la secretaria general de Força Popular, després que el gerent de RPP revelés al fiscal Pérez haver rebut de mans de Chlimper, 200 000 dòlars en efectiu com a pagament d'un contracte de publicitat en el 2011 (el que seria un indici de rentada d'actius). Es va anunciar la reestructuració general del partit, nomenant-se un Comitè d'Emergència encapçalat pel congressista Miguel Torres.

El 28 de novembre de 2018, la congressista de Força Popular Úrsula Letona va renunciar a la seva bancada, adduint que no volia ser dividir a aquesta, arran d'un enfrontament que va tenir amb el seu col·lega Yeni Vilcatoma, que el va acusar de bloquejar una proposta per a investigar, en la Comissió de Fiscalització, suposades irregularitats detectades en Prom-Perú. A principis del 2019, quatre congressistes de Força Popular van renunciar al seu partit, després de l'anunciada moció de censura contra el president del Congrés Salaverry. Ells van ser: Miguel Castro, Rolando Reátegui, Yesenia Ponce i Glider Ushñahua. També Salaverry, qui en una sessió del ple va ser qualificat de «traïdor», va oficialitzar la seva renúncia al partit. El 18 de gener de 2019, un altre congressista de Força Popular, Israel Lazo, va presentar la seva renúncia irrevocable. Al juny de 2019, van ocórrer altres dues baixes: Nelly Cuadros i Francisco Villavicencio. De 73 congressistes que va tenir al principi, la bancada de Força Popular va quedar reduïda a 53. D'un altre costat, dos congressistes de Força Popular van ser suspesos per 120 dies sense gaudi d'haver-hi, per haver estat denunciats per tocaments indeguts. Ells fueronː Moisès Mamani, acusat per una aeromoza de l'aerolínia Latam; i Luis López Vilela, acusat per la congressista Paloma Noceda. El Poder Judicial va demanar al Congrés l'aixecament de la immunitat a Mamani per a processar-lo, la qual cosa va ser aprovat pel ple del Congrés el 8 de març de 2019. El 26 de febrer de 2019, el congressista Héctor Becerril, antic portaveu de la bancada fujimorista, va sol·licitar llicència temporal a la seva bancada en veure's involucrat en un presumpte cobrament de suborns per a intervenir a favor d'una empresa en una licitació en Lambayeque, en la qual també es troben implicats els seus germans.

Referèndum constitucional

Debat

Transcorregut més d'un mes de l'anunci presidencial del 28 de juliol de 2018, el Congrés no donava senyals d'avançar en el debat dels projectes de reforma constitucional. Quan per fi el 14 de setembre es va sotmetre en la Comissió de Justícia l'aprovació del dictamen sobre la reforma del CNM, ella es va frustrar per l'abstenció dels representants de Força Popular. La fujimorista Úrsula Letona, membre de la Comissió de Justícia, va qualificar el dictamen proposat com un «mamarracho». Això va ser el que va satisfer la paciència de l'Executiu. En la nit del diumenge 16 de setembre, Vizcarra va donar un missatge a la Nació televisat, en el qual va anunciar que plantejaria qüestió de confiança, en vista de la demora del Congrés a aprovar els projectes de reforma constitucional. Per a tal efecte, va donar una resolució suprema l'endemà, convocant a una sessió extraordinària del Congrés per al dimecres 19 de setembre, en la qual es presentaria el primer ministre per a sustentar la qüestió de confiança. Segons la interpretació de l'Executiu, si es negava la confiança al Consell de Ministres es tractaria de la segona negativa perquè la primera havia ocorregut amb el gabinet Zavala l'any anterior, i per tant, l'Executiu podria dissoldre el Congrés i convocar a noves eleccions parlamentàries, tal com l'estableix l'article 134 de la Constitució.

Els portaveus de Força Popular van dir que no era cert que estaven dilatant o obstruint el debat dels projectes de reforma, i que en realitat el tenien ja tot programat. Com per a donar prova d'això, el dia dilluns 17 la Comissió de Justícia va aprovar el primer dictamen, sobre la reforma del CNM, que va ser discutit i aprovat l'endemà en el ple del Congrés. Es va canviar el nom del CNM, que va passar a dir-se Junta Nacional de Justícia. El 19 de setembre, el primer ministre César Villanueva es va presentar davant el Congrés en ple per a sustentar la qüestió de confiança. Villanueva va anunciar que el govern no acceptaria una aprovació parcial dels projectes de reforma constitucional, sinó de tots en general. Després d'un debat de diverses hores, es va aprovar la confiança sol·licitada pel govern, amb 82 vots a favor, 22 en contra i 14 abstencions. Va quedar establert el 5 d'octubre com el termini màxim perquè el Congrés aprovés tots els projectes de reforma constitucional.

La comissió de Constitució del Congrés va afanyar el debat i l'aprovació dels tres dictàmens restants. El 26 de setembre, el Congrés en ple va aprovar la reforma sobre el finançament dels partits polítics. I finalment, el 3 d'octubre, es van aprovar les dues reformes restants: sobre el retorn de la bicameralitat i la no reelecció parlamentària. Quant a la primera, es va acordar que el nou congrés bicameral es denominaria Parlament Nacional, i que constaria de 130 diputats i 50 senadors (és a dir, s'augmentaria el nombre de parlamentaris de 130 a 180). En la matinada del dia 4, el Congrés va acordar per votació aclaparadora que les autògrafes de les quatre reformes constitucionals plantejades per l'Executiu fossin remeses a la Presidència de la República perquè continuessin el seu tràmit i poguessin sotmetre's a referèndum.

Promulgació del decret

El 9 d'octubre de 2018, Vizcarra va promulgar el decret per a sotmetre a consulta popular els quatre projectes de reforma constitucional, mitjançant un referèndum, que va ser fixat per al 9 de desembre del mateix any. No obstant això, es va mostrar en desacord amb la quarta consulta, sobre la bicameralitat, perquè segons la seva opinió, el Congrés havia desnaturalitzat el projecte original, modificant els aspectes sobre paritat entre homes i dones en les llistes de candidats per a diputats i senadors, i incloent modificacions a la qüestió de confiança per a restar de prerrogatives a l'Executiu.

Votacions

El 9 de desembre de 2018 es va realitzar el referèndum per les reformes constitucionals i la segona volta de les eleccions regionals en 15 regions. Van ser 4 les preguntes clau que han de ser respostes. Les tres primeres preguntes van obtenir doncs, un aclaparador suport, mentre que l'última, referida a la creació d'un Congrés Bicameral, va ser rebutjada majoritàriament, i tot això es va interpretar com un triomf del govern. En la nit del 12 de desembre, el president Vizcarra va donar un missatge televisat a la Nació, que va durar trenta minuts. Va fer un balanç del resultat del referèndum i va dir ja tenir en mans el projecte de llei orgànica per a la implementació de la Junta Nacional de Justícia, (redactat per la Comissió de Reforma Judicial i aprovat en el Consell de Ministres), que seria remès al Congrés per al seu debat i aprovació. Va exhortar al Congrés per a agilitar la reforma judicial, així com l'aprovació de set projectes de llei complementaris que estaven en compàs d'espera en les Comissions del Congrés. Va anunciar també la creació d'una comissió d'alt nivell la finalitat del qual seria presentar al Congrés de la República proposades per a la reforma política, que se sumaria així a la reforma judicial. Va fer finalment un recompte de la seva gestió per sectors. El president del Congrés Daniel Salaverry va anunciar que la legislatura s'estendria fins al 30 de gener de 2019 per a atendre els casos pendents, entre elles la implementació de la reforma judicial.

L'asil polític d'Alan García

El 15 de novembre de 2018, Alan García va acudir a una cita amb la fiscalia de rentada d'actius, com a part d'una interrogació, duta a terme per, part del fiscal José Domingo Pérez a causa d'irregularitats en els pagaments per conferències de l'expresident, finançades amb diners procedents de la Caixa 2 de la divisió d'operacions estructurades de l'empresa Odebrecht, davant això la fiscalia va dictar ordre d'impediment de sortida del país per 18 mesos per a García, a pesar que en un primer moment va dir estar a la disposició de la justícia, aquesta mateixa nit va acudir a la casa de Carlos Alejandro Barros, ambaixador de l'Uruguai, on va romandre fins al 3 de desembre de 2018, quan Tabaré Vázquez, president d'aquest país, va anunciar el rebuig a la comanda d'asil d'Alan García, en considerar que al Perú funcionaven els tres poders de l'Estat amb llibertat i sense persecució política.

Cas Odebrecht

Destitució dels fiscals Rafael Vela i José Domingo Pérez

El 31 de desembre de 2018 quan el fiscal de la Nació Pedro Chávarry va remoure als fiscals Rafael Vela Barba i José Domingo Pérez del Cas Odebrecht al Perú i en el seu reemplaçament va nomenar als fiscals Frank Almanza Altamirano i Marcial Eloy Paucar, respectivament. Aquest fet va provocar múltiples protestes a nivell nacional liderades pel antifujimorismo. En conferència de premsa, convocada per al tancament del 2018, Pedro Chávarry va dir que va prendre aquesta decisió, ja que els fiscals en qüestió, els qui van tenir al seu càrrec importants recerques, havien «afectat la institucionalitat del Ministeri Públic» amb els seus comentaris a través de diferents mitjans de comunicació. El president Martín Vizcarra, que es trobava al Brasil per a la presa de comandament de Jair Bolsonaro, va qüestionar la decisió de Chávarry i va tornar immediatament al Perú. El 2 de gener de 2019, Vizcarra va presentar davant el Congrés un projecte de llei que declarava en emergència el Ministeri Públic, aquest mateix dia Pedro Chávarry davant les massives protestes en contra seva va decidir reincorporar a Rafael Vela Barba i a José Domingo Pérez en el cas Lava Jato. No obstant això es va abstenir a renunciar.

Renúncia de Pedro Chávarry

Pedro Chávarry, Fiscal de la Nació implicat en el cas dels CNM Àudios.

El 7 de gener de 2019 Chávarry va anunciar que anava a presentar la seva carta de renúncia. El 8 de gener davant la Junta de Fiscals Suprems Chávarry va renunciar a la presidència del Ministeri Públic. El 8 de gener la Junta va acceptar la renúncia de Chávarry i va nomenar a la Fiscal Suprem Titular Zoraida Ávalos com a nova Fiscal de la Nació interina, qui en el seu primer missatge com a presidenta de la Fiscalia va declarar en emergència el Ministeri Públic.

Retir del jutge Carhuancho del Cas Còctels

El 16 de gener de 2019, la Segona Sala Penal Nacional d'Apel·lacions va resoldre apartar al jutge Richard Concepción Carhuancho del cas Còctels pels quals és investigat Keiko Fujimori i altres alts membres de Força Popular. Aquesta mesura va ser presentada per la defensa de Jaime Yoshiyama. La recusació contra el jutge Richard Concepción va ser avaluada per la Segona Sala Penal Nacional d'Apel·lacions conformada pels magistrats César Salhuanay Calsin, Jessica León Yarango i Iván Quispe Auca, els qui la van aprovar per unanimitat.

D'acord amb la resolució de la Segona Sala, els jutges van considerar que unes declaracions públiques de Richard Concepción Carhuancho van posar en dubte la seva imparcialitat, per la qual cosa el cas va passar a les mans d'un altre jutge de la Sala Penal Nacional. Aquest fet va desencadenar noves protestes socials encapçalades pel antifujimorismo en diferents ciutats del país.

Signatura de l'acord de col·laboració amb Odebrecht

El 15 de febrer del 2019 es va signar en São Paulo l'acord de col·laboració amb Odebrecht entre l'equip especial Lava Jato i alts funcionaris de l'empresa Odebrecht, entre la informació que l'empresa lliurarà s'inclou la dels sistemes My Web Day i Drousys, softwares corporatius en els quals se sol·licitaven, processaven i controlaven les operacions del pagament de suborns, noms, dades, dates, informes i proves que puguin ser usades en un Judici els polítics involucrats. L'acord va ser criticat per nombrosos congressistes, això pel fet que no es va tenir en compte la suma total de la reparació civil i l'empresa va obtenir beneficis sobre el maneig de les seves utilitats, amb la possibilitat de tornar a contractar amb l'Estat del Perú.

Detenció de l'expresident Kuczynski

Després de la seva renúncia a la presidència de la República al març de 2018, Pedro Pablo Kuczynski va quedar impedit de sortir del país per 18 mesos i va continuar sent investigat per la fiscalia per rentada d'actius i per presumptes pagaments il·lícits que va rebre de part de l'empresa Odebrecht. L'11 de setembre de 2018, el poder judicial va ordenar el congelament del seu habitatge de Sant Isidre, a fi que no pugui vendre o transferir l'immoble i d'aquesta manera s'asseguri l'eventual pagament d'una reparació civil futura. El 10 d'abril de 2019, el Tercer Jutjat de Recerca Preparatòria, a comanda del fiscal José Domingo Pérez, va ordenar la detenció preliminar de Kuczynski per 10 dies, per un presumpte delicte de rentada de diners, en la modalitat de conversió, transferència i ocultació, quan va ser ministre d'Estat en el govern de Toledo. D'acord amb la tesi de la fiscalia, en la seva qualitat de ministre, PPK hauria afavorit l'acord il·lícit entre Barata i Toledo en la concessió de l'obra de la carretera Interoceànica Sud, mitjançant la signatura de decrets suprems i fent arranjaments tècnics polítics que van facilitar tal concessió, així com en una altra obra, el Projecte Olmos. La fiscalia va aplanar també el seu habitatge. Kuczynsky va complir la seva detenció preliminar en la carceleta de la Prefectura de Lima.

Després de tres dies d'audiència, el 19 d'abril de 2019 el Poder Judicial dicta 36 mesos de presó preventiva per a l'expresident Pedro Pablo Kuczynski. No obstant això, a causa de l'afecció cardíaca que pateix, i que ho va portar a ser operat d'emergència en la clínica Angloamericana, el 27 d'abril se li va canviar per la detenció domiciliària.

Detenció i suïcidi d'Alan García

El 17 d'abril de 2019 l'expresident del Perú Alan García es va suïcidar en el dormitori del seu habitatge personal quan els oficials de la policia nacional havia anat a arrestar-ho preliminarment per assumptes relacionats amb el cas Odebrecht. El seu funeral es va dur a terme a la Casa del Poble. García no va rebre els honors pòstums governamentals com el funeral d'Estat a ex mandataris, per petició de familiars i partidaris del APRA, segons alguns analistes nacionals i internacionals aquest gest representa un nou matís de la crisi política al país que es ve desenvolupant des de 2017.

El govern peruà, a través del diari nacional El Peruà va declarar tres dies de duel nacional: el 17, 18 i 19 d'abril. Segons el Ministeri Públic l'aplanament de la llar de García que estaven incloses en les recerques del Cas Odebrecht continuarien el seu curs amb normalitat, a excepció del dormitori que queda lacrat. Poc després, Miguel Atala va confessar que els diners del seu compte d'Andorra era en realitat d'Alan García, al qual va anar transferint en parts fraccionades entre el 2010 i 2018.

Acusació contra l'exparella presidencial

L'exparella presidencial, Ollanta Humala i Nadine Heredia, estan acusats d'haver rebut de Odebrecht tres milions de dòlars per a finançar la campanya electoral de 2011, la qual cosa configuraria rentada d'actius. Van estar onze mesos a la presó preventiva, sent posats en llibertat el 27 d'abril de 2018, en considerar-se que no va haver-hi una adequada fonamentació perquè el jutge dictés la presó preventiva. Van quedar sota compareixença restringida. Els exdirectivos de Odebrecht, en els interrogatoris als quals van ser sotmesos per l'Equip Especial de Fiscals de Lava Jato, van confirmar el lliurament dels tres milions de dòlars a la parella Humala-Heredia.

El 7 de maig de 2019, després de quatre anys de recerca (perquè es remunta al cas de les agendes de Nadine), el fiscal Germán Juárez va formalitzar l'acusació contra Ollanta Humala i Nadine Heredia pel presumpte delicte de rentada d'actius en organització criminal. Va demanar 20 anys de presó efectiva per a Ollanta i 26 anys per a Nadine. Es va incloure també en l'acusació a amics i afins a la parella. Va causar controvèrsia que el fiscal sol·licités també la dissolució del Partit Nacionalista, per haver estat «instrumentalitzat» per a realitzar la rentada d'actius.

Dificultats en l'elecció de membres de la JNJ

La Comissió Especial, a finalitats d'abril de 2019, va realitzar la convocatòria pública per a triar als set membres de la primera Junta Nacional de Justícia. El procés va evidenciar des del principi una lentitud preocupant. Es van inscriure finalment 104 candidats. La primera avaluació va ser de coneixements, en la qual només tres postulants la van superar: David Dumet Dofí, Víctor Cubas Villanueva i Pedro Patrón Bedoya. Sent set els membres que havien d'integrar la JNJ, aquest resultat va implicar una crisi a l'interior de la Comissió Especial, ja que el termini d'aquesta elecció s'anava vencent. L'última etapa d'avaluació consistia en entrevistes personals; dels tres postulants, sol Patró va aconseguir passar-la. Almenys ja es comptava amb un membre de la JNJ, però estant ja programada la juramentación de Pedro Patrón, es va suspendre la cerimònia, en conèixer-se que aquest tenia pendent un procés judicial per presumpta falsedat ideològica en greuge del Jurat Nacional d'Eleccions per haver cobrat de manera irregular les seves pensions com a jubilat. Pedro Patron va considerar això com un greuge cap a la seva persona i va renunciar irrevocablement a formar part del JNJ (26 de juny de 2019).

Enfortiment de l'oposició i afebliment del govern

El congressista aprista Javier Velásquez Quesquén va admetre que, si bé no va haver-hi mai una aliança política entre el Apra i Força Popular, existia una «aliança estratègica» dins del Congrés, la qual cosa explicava que haguessin compartit la Mesa Directiva en dues legislatures seguides, i que coincidissin en les votacions del ple i de les comissions. No obstant això, altres membres del aprismo i de Força Popular van rebutjar de pla l'existència d'aquesta aliança, encara que els fets diuen una altra cosa. Un estudi dóna compte que, durant els plens, les posicions majoritàries de Força Popular i la bancada del Apra van coincidir en un 90.2% de les vegades en el que va de l'actual període congresal; és a dir, en 782 de les 867 votacions, Força Popular i el Apra van ser de la mà. Peruans Pel Kambio (PPK), el partit que havia portat a la presidència a Pedro Pablo Kuczynski en el 2016, i que en teoria, exercia com el partit oficialista del govern de Vizcarra, es va declarar en reorganització. El mateix Kuczynski va presentar la seva renúncia irrevocable a la presidència del partit, el 4 de febrer de 2019.

La bancada de PPK en el Congrés, que inicialment era de 17 membres, es va reduir a 11. Dos d'ells, Gilbert Violeta (alhora dirigent de PPK) i Juan Sheput (fins llavors només convidat al partit) van tenir frecs amb Martín Vizcarra, donant a entendre que hi havia un distanciament entre el partit i el govern. S'entreveia que en la bancada de PPK s'havien format dues faccions: una majoritària, encapçalada per Mercedes Aráoz i Carlos Bruce, que volien continuar secundant amb condicions al govern; i una altra, comandada per Gilbert Violeta i Juan Sheput, recolzats en el que quedava del partit, que apuntava a trencar amb Vizcarra.

El distanciament de Vizcarra amb el partit PPK es va agreujar més arran de la revelació que el Club de la construcció havia aportat cent mil dòlars per a la campanya de Kuczynki del 2016. Els dirigents del partit (Violeta, Heresi i el secretari general de PpK Jorge Villacorta), van acordar responsabilitzar a Vizcarra del control del finançament de la campanya, tal com es revela en unes converses en WhatsApp filtrades a la premsa. Al no estar d'acord amb aquesta posició, tres congressistes de PpK van anunciar la seva renúncia al partit: Jorge Meléndez (portaveu de la bancada), Alberto Oliva i Janet Sánchez, encara que sense afectar la seva permanència en la bancada de PPK. El 2 de març de 2019, l'assemblea del partit PpK va acordar canviar el seu nom pel de Contigo. També va oficialitzar l'admissió al partit de Juan Sheput, que fins llavors només havia estat convidat.

Els dirigents van dir que el partit recolza Vizcarra «al 100%» i va considerar que la bancada de PpK en el Congrés devia també canviar el seu nom. Però els congressistes de PPK, en la seva majoria, van acordar mantenir el nom original. Violeta i Sheput van demanar llavors una llicència temporal a la bancada, però aquesta no va acceptar i fins i tot va obrir un procés disciplinari contra ells. Davant això, tots dos congressistes van decidir renunciar a la bancada, que va quedar així reduïda a nou membres (6 de març de 2019). Cap d'aquests nou membres de la bancada de PPK, entre els quals es comptaven Mercedes Aráoz i Carlos Bruce, era militant del partit.

Reforma política de Vizcarra

El 21 de desembre de 2018, el govern va oficialitzar la conformació de la Comissió d'Alt Nivell per a la Reforma Política. Estava integrada pel politòleg Fernando Tuesta Soldevilla, com a coordinador, i els acadèmics Paula Valeria Muñoz Chirinos, Milagros Campos Ramos, Jessica Violeta Bensa Morals i Ricardo Martin Tanaka Dongo. Es va instal·lar el 5 de gener de 2019. Basant-se en l'informe que va donar aquesta Comissió, el govern va presentar dotze propostes de reforma política davant el Congrés (11 d'abril de 2019). Va excloure, no obstant això, el tema de la bicameralitat, per haver estat recentment rebutjat en el referèndum.

Entre els tres projectes de reforma constitucional es trobava el que buscava l'equilibri entre els poders Executiu i Legislatiu amb l'objectiu d'establir contrapesos entre tots dos; la reforma que modifica els impediments per a ser candidat a qualsevol càrrec d'elecció popular, a fi de millorar la idoneïtat dels postulants; i la reforma que busca ampliar el mandat regional i municipal a cinc anys, perquè coincideixin amb les eleccions generals. Per al Poder Legislatiu, es plantejava que l'elecció dels congressistes es realitzés en la segona volta presidencial; es proposava l'eliminació el vot preferencial i l'establiment de la paritat i alternança en la llista de candidats. D'un altre costat, per als partits polítics, es buscava promoure la democràcia interna i la participació ciutadana en la selecció de candidats, establint eleccions internes, obertes, simultànies i obligatòries organitzades per la ONPE. Altres reformes es referien a la inscripció i cancel·lació en el registre de les organitzacions polítiques, i els requisits per a mantenir la inscripció vigent, així com la regulació del finançament d'organitzacions polítiques, per a evitar la corrupció. Una altra proposta era que l'aixecament de la immunitat parlamentària no sigui competència del Congrés, sinó de la Cort Suprema de Justícia.

Archivamiento del projecte sobre la immunitat parlamentària

Una reunió realitzada el 15 de maig de 2019 a palau de Govern entre els representants de l'Executiu i el Legislatiu, va acordar un cronograma alternatiu per a prioritzar els projectes de reforma. Però si va haver-hi algun optimisme que el Congrés, malgrat els terminis curts, portés endavant les reformes polítiques, això es va esvair quan, l'endemà, la Comissió de Constitució, després d'un curt debat, va manar a l'arxiu el projecte que proposava que l'aixecament d'immunitat parlamentària fos decisió de la Cort Suprema i no del mateix Congrés.

Nou enfrontament entre Poders de l'Estat

En el matí del 21 de maig de 2019, el president Vizcarra, el primer ministre Salvador del Solar i el ministre de Justícia Vicente Zevallos, van ser al Congrés de la República. Els ministres havien estat citats aquest dia davant la Comissió de Constitució per a sustentar la reforma política. Però Vizcarra va anunciar que els seus ministres no acudirien a la Comissió, perquè considerava que no estaven donades les condicions per a la reforma política, com ho demostrava el fet que la Comissió, després d'un curt debat, arxivés el projecte sobre la immunitat parlamentària, sense esperar que els ministres anessin a la Comissió a sustentar aquesta reforma i les altres. Segons Vizcarra, el Congrés no estava complint l'acord que havia fet amb l'Executiu de debatre en el ple cadascuna dels projectes.

Qüestió de confiança per la reforma política

El 29 de maig de 2019, des del Gran Menjador de Palacio de Govern, el president Vizcarra va donar un missatge a la Nació, en el qual va anunciar la seva decisió de plantejar la qüestió de confiança davant el Congrés en suport a la reforma política. Això, tan bon punt la Comissió de Constitució, amb majoria fujimorista, enviés a l'arxiu el projecte sobre la immunitat parlamentària, i la Comissió Permanent, també amb majoria fujimorista, arxivés pràcticament totes les denúncies que pesaven sobre el controvertit fiscal Chávarry. El president, acompanyat pels membres del seu gabinet ministerial i els governadors regionals, va manifestar que la qüestió de confiança se sustentaria en l'aprovació, sense vulnerar la seva essència.

Si el congrés negava la qüestió de confiança, seria la segona vegada que ho faria (l'anterior va ser al gabinet Zavala del govern de Pedro Pablo Kuczynski), per la qual cosa, segons la Constitució, enfront de dues negatives, el president quedaria facultat per a dissoldre el Congrés i convocar a noves eleccions parlamentàries en un termini de quatre mesos. L'endemà, el primer ministre Salvador del Solar es va presentar davant el Congrés per a lliurar l'ofici en el qual sol·licita que es fixi hora i data de la sessió plenària en la qual sustentarà la qüestió de confiança. En aquest document, Del Solar va indicar que plantejaria que el termini màxim per a l'aprovació de les sis reformes polítiques sigui en finalitzar la legislatura vigent (15 de juny); cas contrari, consideraria que el Congrés negava la confiança al gabinet ministerial. Atès la comanda, el president del Congrés Daniel Salaverry va convocar al ple per al 4 de juny per a atendre la comanda de confiança de l'Executiu. La Comissió de Constitució va convidar als juristes Raúl Ferrero Costa, Natale Amprimo, Ernesto Álvarez, Anníbal Quiroga i Óscar Urviola per a recollir les seves apreciacions sobre el plantejament de l'Executiu i la constitucionalitat del plantejament.

Aprovació de la qüestió de confiança

El 4 de juny de 2019, Salvador del Solar es va presentar en el Ple del Congrés per a exposar i sol·licitar la qüestió de confiança davant la representació nacional. Prèviament, es va rebutjar una qüestió prèvia per a avaluar la constitucionalitat de la comanda de confiança. Diverses veus en el Congrés van considerar que imposar un termini a l'aprovació de les reformes constitucionals i obligar al fet que es respectés la seva essència, era anticonstitucional, ja que les reformes d'aquest tipus eren atribució exclusiva del Congrés i l'Executiu mancava de la facultat d'observar-les. A causa d'aquestes crítiques, Del Solar, en la seva exposició, va alleugerir aquesta part de la seva exigència. Va dir que el Congrés estava facultat a ampliar la legislatura si fos necessari, i que no estava obligat a aprovar els projectes al peu de la lletra, sinó que podia enriquir-los, encara que insistint que no havia d'alterar la seva essència. «Aquesta qüestió de confiança no és una amenaça», va concloure. Acabada l'exposició del primer ministre, es va iniciar el debat parlamentari, que va haver de ser estès fins a l'endemà. Finalment, al migdia del 5 de juny de 2019 es va realitzar la votació. La qüestió va ser aprovada amb 77 vots a favor, 44 en contra i 3 abstencions. Els membres de les bancades d'esquerra (Front Ampli i Nou Perú) i del Apra van votar en contra, mentre que els de Força Popular ho van fer de manera dividida (33 a favor, 16 en contra i 2 abstencions).

Debat i aprovació dels dictàmens sobre reforma política

La comissió de Constitució va debatre els dictàmens entre el 7 de juny i el 20 de juliol. Es va fer una sèrie de canvis en els projectes, però el més cridaner va ser el comès amb l'últim dictamen, sobre l'aixecament d'immunitat dels parlamentaris. La Comissió de Constitució, va rebutjar la proposta de l'Executiu que sigui la Cort Suprema l'encarregada d'aixecar la immunitat als congressistes, disposant que el Congrés continuï conservant aquesta prerrogativa. L'única variant era que proposava terminis definits perquè el Congrés aixequés la immunitat una vegada que el Poder Judicial fes la comanda respectiva. A més, es plantejava que la comanda es doni només quan existeixi sentència ferma.

Consultat el primer ministre Salvador del Solar sobre els dictàmens aprovats en la Comissió de Constitució, va considerar que només cinc respectaven l'esperit de les reformes plantejades per l'Executiu, i que l'últim, sobre la immunitat parlamentària, significava una reculada, perquè no respectava la qüestió de confiança, que havia sorgit precisament quan la Comissió de Constitució va manar a l'arxiu aquest mateix projecte. Sotmesos els sis projectes al ple del Congrés, es van aprovar entre el 22 i el 25 de juliol, incloent modificacions que van accentuar més la distorsió dels projectes originals de l'Executiu, sobretot en el que tenia a veure amb la democràcia interna i la immunitat parlamentària.

Mesa Directiva del Congrés

L'expresident del Congrés Daniel Salaverry, es va convertir en un ferri opositor del fujimorismo després d'assumir la presidència del legislatiu

Daniel Salaverry, elegit president del Congrés per a la legislatura 2018-2019 amb el suport de la seva llavors bancada de Força Popular, va protagonitzar una sèrie d'enfrontaments amb els seus correligionaris, marcada per una sèrie de qualificatius, intents de censures i acusacions, que el van portar distanciar-se de Força Popular i acostar-se al president Vizcarra, que el va veure com un aliat per a frenar el predomini del fujimorismo en el Congrés. Això li va valer sofrir les represàlies de les seves excompañeros de bancada. Una recerca del programa televisiu Panorama va denunciar que Salaverry hauria presentat reiteradament dades falses en els seus informes de la setmana de representació (una obligació que tenen els congressistes de visitar les províncies a les quals representen, per a escoltar les demandes dels seus electors), que incloïen fotos d'altres esdeveniments.

El 27 de juliol de 2019, el Congrés va triar a la seva nova Mesa Directiva per al període 2019-2020. Va guanyar la llista encapçalada per Pedro Olaechea, secundada per Força Popular, el Apra, Amb tu i Canvi 21, que va vèncer a la llista encapçalada per Daniel Salaverry, que buscava la seva reelecció amb el suport dels altres grups polítics. El resultat va ser 76 vots a favor de Olaechea, 47 a favor de Salaverry i 2 vots en blanc. Pedro Olaechea, economista i empresari de professió, havia estat triat congressista per PPK, i va anar també ministre del govern de Kuczynski. Però després es va separar de la seva bancada i va impulsar la creació d'una altra, denominada Concertació Parlamentària, per a després iniciar una altra amb el nom d'Acció Republicana. Encara que s'autodenominava independent, Olaechea, al llarg de la seva trajectòria parlamentària es va caracteritzar per votar sempre en la línia del fujimorismo. Li acompanyaven en la Mesa Directiva: Karina Beteta en la primera vicepresidència; Salvador Heresi en la segona vicepresidència; i Marvin Palma en la tercera vicepresidència.

La legislatura de 2019 va mostrar una nova recomposició de forces en el Congrés. Força Popular va sumar nous partits adherents, comptava ara amb el suport de les bancades que els acompanyaven en la Mesa Directiva. Aquest bloc va aconseguir imposar-se en votacions, tant en comissions com en el ple. El govern va veure amb preocupació aquest predomini.

A finals del 2019, un equip d'arqueòlegs va trobar a Huaca El Toro, a la vall del Zaña (districte d'Oyotún), un assentament de fa 3.000 anys d'una civilització desconeguda que retia homenatge a l'aigua. Es tracta d'un temple megalític la funció principal del qual, segons van afirmar els responsables, era utilitzar-lo pels rituals de fertilitat. Es considera que l'edifici va usar-se entre els anys 1500 i 250aC, quan va ser abandonat, fins que el poble chumy va tornar a ocupar-lo l'any 1300 i el va convertir en un cementiri.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història del Perú