Mòrins

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de grup humàMòrins
Belgian Medieval Dioceses.png
La diòcesi de Thérouanne podria estar basada en el territori dels Morini
Tipus gals i tribu
Modifica dades a Wikidata

Els mòrins (llatí Morini, del gal Morinos, "mariners") foren un poble celta de la Gàl·lia Belga. Tenien al nord als menapis, a l'oest l'oceà, al sud els ambians i atrebats i a l'est no està establert. Claudi Ptolemeu esmenta dues de les seves ciutats: Gesoriacum o Bononia (Boulogne-sur-mer) i Taruenna (Thérouanne), a les que cal afegir Castellum Morinorum (Cassel) mes a l'interior. Sembla que el seu territori l'actual régió francesa del Nord-Pas de Calais i la província belga de Flandes Occidental. Malgrat que algunes fonts clàssiques els consideren germànics, o propers a aquesta ètnia, els estudiosos els inclouen entre els celtes basant-se en la toponímia i altres evidències.

Es creu que podien mobilitzar 25.000 homes el 57 aC. Juli Cèsar va venir al país dels mòrins quan anava cap a Britània. A la segona expedició el 54 aC va sortir de Portus Itius al país dels mòrins.[1] Cèsar va fer la guerra als mòrins amb més èxit que als menapis i els va sotmetre amb facilitat. Es van revoltar en temps d'August, però foren derrotats per C. Carinas. Quan Bononia es va convertir en un port romà i Taruenna en ciutat romana, el país es va romanitzar ràpidament.

Etimologia[modifica]

Morini « Morins » es un mot derivat amb el sufix -no- que es retroba en el nom d'altres pobles celtes (Ruteni, Santoni, Turoni o Tigurini).[2]

L'arrel és probablement el gal mori, mar, atestat amb la forma more al Glossari de Viena i glossat pel llatí mare, mar. De la mateixa manera, la forma derivada morici és glossada per marini.[3] Morini constitueix doncs una variant de morici 'mariners' i podria significar « els del mar ».[4] Es retroba aquesta arrel al nom dels pobles armoricans, d'Aremorici « els qui habiten davant del mar ». Mori és un parent proper del gal·lès môr i del còrnic i bretó mor.[5].

Aquest terme es derivaria de l'indoeuropeu comú *mori « mar » o « llacuna » (més que *mari) que també va donar el germànic *mari « mer, llac », cf. l'anglès mere, l'alemany Meer, el neerlandès meer o el nòrdic antic marr, d'on el francès mare (estany), l'antic eslau morje i el llatí mare (« mar », d'on el català 'mar').[6][7]

Referències[modifica]

  1. Cèsar, Juli. «XIV, XXI, XXII, XXXVII». A: Joaquim Icart (editor). Guerra de les Gàl·lies (en llatí, català). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974. ISBN 9788472251021. 
  2. Pierre-Yves Lambert, La langue gauloise : description linguistique, commentaire d'inscriptions choisies (Éd. rev. et augm.), Paris, Ed. Errance, coll. « Collection des Hespérides », 2003, 248 p., ill., couv. ill. en coul. ; 24 cm (ISBN 2-87772-224-4, ISSN 0982-2720, notice BnF no FRBNF38970347), p. 34
  3. Xavier Delamarre (préf. Pierre-Yves Lambert), Dictionnaire de la langue gauloise : une approche linguistique du vieux-celtique continental (2e éd. rev. et augm.), Paris, Éd. Errance, coll. « Collection des Hespérides », 2003, 440 p., couv. ill. en coul. ; 24 cm (ISBN 2-87772-237-6, ISSN 0982-2720, notice BnF no FRBNF38972112), p. 228
  4. Pierre-Yves Lambert, Op. cit.
  5. Xavier Delamarre, Op. cit.
  6. Ugo Janssens, Op. cit., p. 51
  7. Bernard Sergent, Op. cit., p. 211