Mòrins

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de grup humàMòrins
Belgian Medieval Dioceses.png
La diòcesi de Thérouanne podria estar basada en el territori dels Morini
Tipus tribu
Part de belgae / celtes
Modifica dades a Wikidata

Els mòrins (llatí Morini, del gal Morinos, "mariners") foren un poble celta de la Gàl·lia Belga. Tenien al nord als menapis, a l'oest l'oceà, al sud els ambians i atrebats i a l'est no està establert. Claudi Ptolemeu esmenta dues de les seves ciutats: Gesoriacum o Bononia (Boulogne-sur-mer) i Taruenna (Thérouanne), a les que cal afegir Castellum Morinorum (Cassel) mes a l'interior. Sembla que el seu territori l'actual régió francesa del Nord-Pas de Calais i la província belga de Flandes Occidental. Malgrat que algunes fonts clàssiques els consideren germànics, o propers a aquesta ètnia, els estudiosos els inclouen entre els celtes basant-se en la toponímia i altres evidències.

Es creu que podien mobilitzar 25.000 homes el 57 aC. Juli Cèsar va venir al país dels mòrins quan anava cap a Britània. A la segona expedició el 54 aC va sortir de Portus Itius al país dels mòrins.[1] Cèsar va fer la guerra als mòrins amb més èxit que als menapis i els va sotmetre amb facilitat. Es van revoltar en temps d'August, però foren derrotats per C. Carinas. Quan Bononia es va convertir en un port romà i Taruenna en ciutat romana, el país es va romanitzar ràpidament.

Etimologia[modifica]

Morini « Morins » es un mot derivat amb el sufix -no- que es retroba en el nom d'altres pobles celtes (Ruteni, Santoni, Turoni o Tigurini).[2]

L'arrel és probablement el gal mori, mar, atestat amb la forma more al Glossari de Viena i glossat pel llatí mare, mar. De la mateixa manera, la forma derivada morici és glossada per marini.[3] Morini constitueix doncs una variant de morici 'mariners' i podria significar « els del mar ».[4] Es retroba aquesta arrel al nom dels pobles armoricans, d'Aremorici « els qui habiten davant del mar ». Mori és un parent proper del gal·lès môr i del còrnic i bretó mor.[5]

Aquest terme es derivaria de l'indoeuropeu comú *mori « mar » o « llacuna » (més que *mari) que també va donar el germànic *mari « mer, llac », cf. l'anglès mere, l'alemany Meer, el neerlandès meer o el nòrdic antic marr, d'on el francès mare (estany), l'antic eslau morje i el llatí mare (« mar », d'on el català 'mar').[6][7]

Referències[modifica]

  1. Cèsar, Juli. «XIV, XXI, XXII, XXXVII». A: Joaquim Icart (editor). Guerra de les Gàl·lies (en llatí, català). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974. ISBN 9788472251021. 
  2. Pierre-Yves Lambert, La langue gauloise : description linguistique, commentaire d'inscriptions choisies (Éd. rev. et augm.), Paris, Ed. Errance, coll. « Collection des Hespérides », 2003, 248 p., ill., couv. ill. en coul. ; 24 cm (ISBN 2-87772-224-4, ISSN 0982-2720, notice BnF no FRBNF38970347), p. 34
  3. Xavier Delamarre (préf. Pierre-Yves Lambert), Dictionnaire de la langue gauloise : une approche linguistique du vieux-celtique continental (2e éd. rev. et augm.), Paris, Éd. Errance, coll. « Collection des Hespérides », 2003, 440 p., couv. ill. en coul. ; 24 cm (ISBN 2-87772-237-6, ISSN 0982-2720, notice BnF no FRBNF38972112), p. 228
  4. Pierre-Yves Lambert, Op. cit.
  5. Xavier Delamarre, Op. cit.
  6. Ugo Janssens, Op. cit., p. 51
  7. Bernard Sergent, Op. cit., p. 211