Tricoris

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de grup humàTricoris
Tipus tribu
Part de celto-lígurs
Mapa de distribució
Peuples celtiques des Alpes du sud.jpg
Modifica les dades a Wikidata

Els tricoris (llatí Tricorii) foren un poble celto-lígur que va viure entre el Roine i els Alps. Livi els esmenta en narrar la marxa d'Anníbal i diu que eren veïns dels voconcis, però en un altre passatge diu que després dels voconcis venien els iconis i després els tricoris,[1] prop dels quals hi havia els medul·les. De tot això cal suposar que els tricoris vivien a la vall del riu Drac, una branca de l'Isere, però això és incompatible amb el fet que Anníbal passés pel lloc en direcció als Alps.

Etimologia[modifica]

L'etimologia del terme « Tricorii » és semblant a la de diversos grups celtes. El primer element tri- vol dir « tres » (atestat en nombroses inscripcions gal·les, cf. Tarvos Trigaranus, el « Toro de les tres grues »). El segon element corios vol dir « exèrcit » i es retroba a l'etnònim Petrocorii « els dels quatre exèrcits » i els Coriosolites, així com dins diversos topònims i noms de persona. Es tracta del mateix mot present a les llengües cèltiques modernes (cf. irlandès cuire traduït « tropa » o « exèrcit »; bretó antic cor- que vol dir « família », « tropa »), un parent del germànic *hari- (en gòtic harjis transcrit « exèrcit » i en alt alemany antic hari amb idèntic significat) i del grec koiranos « cap d'exèrcit ».[2]

El sentit general de Tricorii seria doncs aquells dels « tres exèrcits »[3][4][2] o « els tres clans ».[5]

Referències[modifica]

  1. Titus Livi, Histoire romaine, XXI, 31
  2. 2,0 2,1 Delamarre 2003, p. 125
  3. Lot, Ferdinand. «cap. 37». A: La Gaule. Les fondements ethniques, sociaux et politiques de la nation française. París: Arthème Fayard (Fayard, maison d'édition), 1967, p. 437. 
  4. Lambert, Pierre-Yves; Michel Lejeune (pref.). «cap. 35». A: La langue gauloise. Description linguistique, commentaire d'inscriptions choisies. 2. París: Errance (Éditions Errance), 1994, p. 239. ISBN 2877720896. 
  5. Penaud, Guy. «cap. 395-396». A: Le Grand Livre de Périgueux. Éditions la Lauze, 2003, p. 601. ISBN 2-912032-50-4. 
Bibliografia
  • Delamarre, Xavier. Errance. Dictionnaire de la langue gauloise : Une approche linguistique du vieux-celtique continental (en fr), 2003. Delamarre2003. ISBN 2877722376. .