Tricoris

De Viquipèdia
Infotaula de grup humàTricoris
Peuples celtiques des Alpes du sud.jpg
Tipustribu
Part decelto-lígurs

Els tricoris (en llatí: Tricorii, en grec antic Τρικόριοι) van ser un poble celto-lígur que van viure entre el Roine i els Alps.

Titus Livi els esmenta en narrar la marxa d'Anníbal quan va creuar els Alps i diu que eren veïns dels voconcis, però en un altre passatge diu que després dels voconcis venien els iconis i després els tricoris,[1] i aprop d'ells hi havia els medul·les. De tot això cal suposar que els tricoris vivien a la vall del riu Drac, una branca de l'Isere, però això és incompatible amb el fet que Anníbal passés per aquell lloc en direcció als Alps. També en parla Estrabó.[2]

Etimologia[modifica]

L'etimologia del terme «Tricorii» és semblant a la de diversos grups celtes. El primer element tri- vol dir « tres » (atestat en nombroses inscripcions gal·les, cf. Tarvos Trigaranus, el «Toro de les tres grues»). El segon element corios vol dir «exèrcit» i es retroba a l'etnònim Petrocorii «els dels quatre exèrcits» i els Coriosolites, així com dins diversos topònims i noms de persona. Es tracta del mateix mot present a les llengües cèltiques modernes (cf. irlandès cuire traduït «tropa» o «exèrcit»; bretó antic cor- que vol dir «família», «tropa»), un parent del germànic *hari- (en gòtic harjis transcrit «exèrcit» i en alt alemany antic hari amb idèntic significat) i del grec κοίρανος ('koiranos') «cap d'exèrcit».[3]

El sentit general de Tricorii seria doncs aquells dels «tres exèrcits»[4][5][3] o « els tres clans ».[6]

Referències[modifica]

  1. Titus Livi, Ab Urbe Condita, XXI, 31
  2. Smith, William (ed.). «Tricorii». Dictionary of Greek and Roman Geography (1854). [Consulta: 3 agost 2022].
  3. 3,0 3,1 Delamarre 2003, p. 125
  4. Lot, Ferdinand. «cap. 37». A: La Gaule. Les fondements ethniques, sociaux et politiques de la nation française. París: Arthème Fayard (Fayard, maison d'édition), 1967, p. 437. 
  5. Lambert, Pierre-Yves; Michel Lejeune (pref.). «cap. 35». A: La langue gauloise. Description linguistique, commentaire d'inscriptions choisies. 2a edició. París: Errance (Éditions Errance), 1994, p. 239. ISBN 2877720896. 
  6. Penaud, Guy. «cap. 395-396». A: Le Grand Livre de Périgueux. Éditions la Lauze, 2003, p. 601. ISBN 2-912032-50-4. 

Bibliografia[modifica]

  • Delamarre, Xavier. Errance. Dictionnaire de la langue gauloise : Une approche linguistique du vieux-celtique continental (en francès), 2003, p. 440. Delamarre2003. ISBN 2877722376. .