Bitúrigs

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de grup humàBitúrigs
Tipus tribu
Part de aliats dels arverns / hedus
Grups relacionats carnuts i lemovices / aulercs b., sènons, parisis i bel·lòvacs / bitúrigs v.
Mapa de distribució
Confédération Arverne.png
Modifica les dades a Wikidata

Els bitúrigs[1] (llatí Bituriges o Bituriges Cubi) foren un poble de la Gàl·lia Cèltica. El seu personatge més destacat fou el rei Ambicatus. Sota Bellovesus, el nebot d'Ambicatus, els bitúrigs van emigrar cap a Itàlia juntament amb altres pobles gals. El seu territori tenia mines de ferro i Plini el vell parla de la qualitat dels seus vins, però més aviat sembla que cal atribuir aquest producte als bituriges vivisci. Estrabó esmenta un grup del poble anomenats bituriges cubis, però sembla que només era el nom dels representants d'aquest poble als jocs esportius.

Història[modifica]

En temps de Cèsar estaven sotmesos als hedus i la frontera entre ambdós pobles era el riu Loira (Ligeris) no lluny de la unió amb l'Alier. El seu territori fou equivalent a la diòcesi de Bourges que abraçava part del Berri i part del Borbonesat, i fins i tot zones de Turena. La seva capital fou Avaricum (Bourges).

A la rebel·lió de Vercingetòrix el 52 aC Cèsar estava a punt d'atacar Avaricum. Els rebels van cremar 20 ciutats dels bitúrigs en un sol dia per impedir que caiguessin en mans dels romans, però Avaricum es va decidir que seria convertida en fortalesa i allí resistirien a Cèsar (contra l'opinió del cabdill rebel gal). Cèsar descriu el setge i atac a la ciutat en què els gals tenien molt d'armament de ferro i treballs de ferro (magnae ferriae). Van enviar homes de reforç a Vercingetòrix, que estava assetjat per Cèsar a Alèsia.[2]

Després de la conquesta romana foren inclosos a la província d'Aquitània. Plini els esmenta com a lliures el que fa pensar en un cert grau d'autonomia sota el govern romà, durant un temps, però del que no se sap res.

Referències[modifica]

  1. Cèsar, Juli. «Llibre I, XIX.1». A: Guerra de les Gàl·lies (en llatí i català). Traducció: Icart, Joaquim. 3 vol. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974, p. 93. DL B. 48252-1974. ISBN 8472250938. 
  2. Juli Cèsar, De bello gallico VII, 75