Miquel IV

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Miquel IV
Michael IV histamenon.jpg
histamenon de Miquel IV
Nom original Μιχαὴλ (Δ´) ὁ Παφλαγών (grec)
Emperador bizantí
1034 – 1041
Dades biogràfiques
Naixement 1010
Mort 1041
Cònjuge Zoè Porfirogènita
Per a altres significats, vegeu «Miquel IV de Rússia».

Miquel IV Paflagó (Μιχαὴλ ο Παφλαγῶν) fou emperador bizantí del 1034 al 1041. Procedia d'una família de banquers amb mala reputació. El seu atractiu va fer que es guanyés el favor de l'emperadriu Zoè. A causa de la seva poca salut la major part de les responsabilitats d'Estat van recaure en el seu germà Joan l'Eunuc. Va ser un període difícil ple de conspiracions, agreujat per la fam, els problemes econòmics i els atacs d'estrangers: àrabs al mediterrani, serbis i búlgars al nord. Va morir per una greu malaltia i va deixar el govern en el seu nebot Miquel V, que no gaudia de la confiança de gairebé ningú.

Procedència[modifica | modifica el codi]

Fou un dels germans de Joan l'Eunuc, primer ministre sota Constantí VIII i Romà III.[1] Dels quatre germans de Joan, el mateix Miquel i Nicetes foren originalment canviadors de monedes, mentre que Constantí i Jordi, eunucs, eren banquers.[2] Procedien d'una família de camperols de Paflagònia dels qui es dea que havien fet fortuna encunyant monedes falses.[3]

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de la Crònica de Constantí Manassès: l'esquerra es veu a Romà III mort i a la dreta Miquel IV entronitzat.

Quan Joan va arribar als més alts càrrecs va nomenar Miquel com a camarlenc de Romà III, i com que era jove i guapo va complaure a l'emperadriu Zoè, que el va admetre aviat al seu llit. El marit de Zoè, Romà, en fou informat però no ho va voler creure, i va creure la versió de l'emperadriu de què havia patit un atac epilèptic.[4][5]

L'11 d'abril del 1034 Romà fou trobat mort al bany i es va sospitar (amb molta probabilitat) de la intervenció de Zoè i del seu amant.[6] L'endemà Zoè va anunciar al senat que havia escollit a Miquel com a marit i demanà que fos reconegut com a emperador. Joan l'Eunuc estava al corrent de tot l'afer. Tot i que el patriarca Aleix I va refusar casar-los inicialment, amb una compensació de 50 lliures d'or per a ell i altres 50 per l'Església va canviar d'idea. Després de ser coronat, Miquel com que patia epilèpsia va deixar la responsabilitat del govern en mans del seu germà Joan i aquest va apartar Zoè de l'administració de l'Estat confinant-la al gineceu.[7][8]

Fam i malestar social[modifica | modifica el codi]

El monopoli de Joan en el govern i les seves mesures polítiques, com la introducció d'un nou impost (l'aerikon), van portar a diversos intents fallits d'enderrocar-lo.[2][9] Van haver revoltes locals a Antioquia, Nicopolis i a Bulgària.[9] Aquest descontentament es va exacerbar per un seguit de males collites causades pel mal temps i una plaga de llagostes que van portar a la fam el 1035. Per a més desgràcia va haver un greu terratrèmol a Jerusalem. Quan Miquel va intentar recuperar el control a la ciutat d'Alep, els ciutadans van fer fora el governador enviat per l'emperador.[10]

El 1034, Constantí Dalassè, duc d'Antioquia, va ser arrestat sota sospita de traïció i acusat d'haver fomentat la insurrecció a Antioquia.[11] El 1037, Zoè va estar implicada en una conspiració per enverinar Joan l'Eunuc, que va fracassar.[12] El 1038, va haver una sublevació a Anatòlia, la qual va sufocar un germà de Miquel anomenat Constantí. El 1040, va haver una altra conspiració en la qual va estar implicat Miquel Cerulari, el qual es va fer monjo per salvar la seva vida i més tard va esdevenir patriarca de Constantinoble.[11] El darrer intent per enderrocar el govern es va produir també l'any 1040 quan alguns van aprofitar que l'exèrcit estava defensant la frontera amb els búlgars, però van ser detectats a temps i van haver d'abandonar les seves intencions.[13]

Invasió àrab i normanda[modifica | modifica el codi]

Diverses forces bàrbares van envair l'imperi, especialment els àrabs de Sicília i Àfrica que, per mar, van assaltar les illes gregues de la mar Egea. Miquel va aconseguir ajustar la pau amb condicions acceptables per tots. També va aconseguir la submissió dels serbis i la pau amb els àrabs d'Egipte. Els àrabs foren derrotats a sota els murs de la ciutat d'Edessa, que havien atacat el 1037.[14]

En aquest temps les lluites civils entre els àrabs de Sicília van donar l'oportunitat als bizantins de recuperar l'illa i Lleó Opos, governador bizantí del sud d'Itàlia fou enviat a l'illa, va derrotar diverses vegades als àrabs i va retornar amb nombrosos captius àrabs i 15.000 presoners cristians. El 1039 Joan l'Eunuc va equipar una flota i un exèrcit que sota el comandament del seu cunyat Esteve (la flota) i del general Maniaces (l'exèrcit) i amb l'ajut d'un petit cos de normands mercenaris auxiliars dirigits per tres fills de Tancred, van conquerir Messina i Siracusa.[15][16] Això va produir gran alarma a Àfrica i es van enviar a l'illa 50.000 homes però foren derrotats; tretze ciutats sicilianes es van rendir als grecs. El 1040 els àrabs van enviar un altre exèrcit encara més nombrós però altre cop foren derrotats en sagnant batalla deixant uns 50.000 entre presoners i morts. Sicília tornava així als bizantins. Però per un descuit d'Esteve, el comandant àrab va poder escapar amb alguns homes cap a Àfrica i Maniaces el va amonestar seriosament. En revenja Esteve va calumniar al general davant la cort i va aconseguir un decret pel que Maniaces fou arrestat.[17] Sense Maniaces, la negligència dels governadors Esteve, després Doceanus i després Basili Pedaites, va causar una pèrdua darrera l'altra; els normands es van retirar, però finalment descontents per les seves pagues, encara van atacar als bizantins als seus dominis italians. Els àrabs foren derrotats a Messina, però amb petites victòries els àrabs es van anar imposant i finalment els bizantins es van retirar el 1040 mentre a Itàlia s'havien imposat els normands.[18]

Atacs dels búlgars[modifica | modifica el codi]

Mentrestant els serbis es van revoltar[19] i els búlgars van assolar Tràcia i Macedònia. Aquesta sublevació estava causada en part per la forta taxa imposada (en moneda i no en espècie com es feia anteriorment) als búlgars,[20] cosa que va impulsar un sentiment independentista que volia restaurar l'antic Estat Búlgar sota el lideratge de Pere Delyan.[21] Miquel fou obligat a fugir de Tessalònica on tenia la cort i va deixar el seu tresor a càrrec d'Ibazes, un búlgar al servei dels bizantins, que va veure la seva oportunitat i va fugir al camp búlgar amb els tresors.

Constantinoble estava en perill de ser conquerida pels búlgars i Miquel va declarar, per sorpresa de tots, que assumia la direcció de l'exèrcit. Era poc hàbil i no sabia ni muntar però la seva presència, dia darrere dia, va tenir un gran efecte moral entre la tropa i desmoralitzador pels seus enemics. L'acompanyava un exèrcit de mercenaris noruegs comandats pel que després seria el rei Harald III.[22] En un combat decisiu els búlgars foren derrotats. Miquel va entrar llavors a Bulgària i va fer una campanya que va retornar el país a l'obediència a l'Imperi.[23]

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

Il·lustració del Skyllitzes Matritensis: la mort de Miquel IV.

Miquel va celebrar la seva entrada triomfal a Constantinoble però va morir poc després el 10 de desembre del 1041. Des del 1038, els atacs d'epilèpsia s'havien agreujat i a més va desenvolupar hidropesia. Va intentar millorar la seva salut visitant la capella de Sant Demetri a Tessalònica i aportant diners a la construcció d'esglésies. El 1039, va oferir diners a cada monjo i sacerdot de l'imperi que pregués per ell i també a cada pare que el fes padrí dels seus fills, però la malaltia va seguir el seu curs.[22] Joan l'Eunuc, passant ànsia per romandre al poder, va convèncer a Miquel i la seva esposa Zoè que adoptessin al seu nebot, un home també anomenat Miquel, fill de la germana de l'emperador.[24] Poc abans de morir van nomenar successor a aquest nebot, però aviat es va veure que era una mala persona i van estar a punt de desheretar-lo. L'emperador va empitjorar i després de prendre l'extrema unció Joan no va permetre que rebés cap visita,[2] ni tan sols la seva esposa.[23]Contra la voluntat de Zoè el nebot el va succeir amb el nom de Miquel V, però no va durar gaire temps perquè el poble tampoc el va acceptar.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miquel IV Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kazhdan,, p. 1070.
  2. 2,0 2,1 2,2 Kazhdan, 1991, p. 1365.
  3. Norwich, 1993, p. 276.
  4. Miquel Psel·le el Jove, Chronographia, 3.18-20
  5. Joan Escilitzes, Sinopsi d'Històries, 390
  6. Norwich, 1993, p. 278.
  7. Miquel Psel·le el Jove, Chronographia, 4.2, 17
  8. Joan Zonares, Extractes d'història, 3.586
  9. 9,0 9,1 Finlay, 1854, p. 481.
  10. Treadgold, 1997, p. 586-587.
  11. 11,0 11,1 Finlay, 1854, p. 485.
  12. Joan Escilitzes Sinopsi d'Històries,403
  13. Treadgold, 1997, p. 588.
  14. Finlay, 1854, p. 486.
  15. Treadgold, 1997, p. 587-588.
  16. Norwich, 1993, p. 286.
  17. Miquel Psel·le el Jove, Chronographia, 2.76
  18. Treadgold, 1997, p. 589.
  19. Finlay, 1854, p. 490.
  20. Norwich, 1993, p. 287.
  21. Finlay, 1854, p. 491.
  22. 22,0 22,1 Treadgold, 1997, p. 587.
  23. 23,0 23,1 Norwich, 1993, p. 289.
  24. Kazhdan, 1991, p. 2228.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bradbury, Jim. Routledge Companion to Medieval Warfare. Routledge, 2004. 
  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Finlay, George. "History of the Byzantine and Greek Empires from 1057 - 1453", volum 2. William Blackwood & Sons, 1854. 
  • Garland, Linda. Byzantine Empresses: Women and Power in Byzantium AD 527–1204. Routledge, 1999. ISBN 978-0-415-14688-3. 
  • Kazhdan, Alexander. "Oxford Dictionary of Byzantium", volum I. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Norwich, John Julius. "Byzantium: The Apogee". Penguin, 1993. ISBN 0-14-011448-3. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, CA: Stanford University Press, 1997. ISBN 978-0-8047-2630-6.