Montserrat Roig i Fransitorra

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Montserrat Roig)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaMontserrat Roig i Fransitorra
Montserrat Roig.jpg
Retrat de Montserrat Roig per Albert Pons (La Llotja)
Dades biogràfiques
Naixement 13 de juny de 1946
Barcelona
Mort 10 de novembre de 1991(1991-11-10) (als 45 anys)
Barcelona
Nacionalitat Catalunya
Activitat professional
Ocupació Escriptora
Període en actiu Finals del segle XX
Gènere Novel·la, narrativa breu, assaig
Obra
Obres destacades El temps de les cireres
Premis i reconeixements
Signatura

IMDB: nm0737654
Modifica dades a Wikidata

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991) fou una escriptora en català de novel·les, contes, assaig, reportatges i articles periodístics.[1][2] Va presentar i dirigir diversos programes de televisió, mitjà en el qual va excel·lir com a entrevistadora a escriptors de generacions precedents.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona, en el si d'una família burgesa liberal de la dreta de l'Eixample, sent la sisena filla de set: Maria Isabel, Maria Rosa, Glòria, Joan Ramon, Maria Albina, ella i Carmina. Va estudiar primària a l'escola Divina Pastora de l'eixample i després va cursar secundària a l'Institut Montserrat.[3] El seu pare, Tomàs Roig i Llop, fou advocat i escriptor. La seva mare, Albina Fransitorra i Alenyà, es llicencià en filologia el 1970 i també fou escriptora. L'any 1961 ingressa a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on va conèixer Maria Aurèlia Capmany, amb qui va establir una amistat que duraria tota la vida. L'any 1968 es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, carrera que havia començat l'any 1963, i es va doctorar el 1970.[1] Es va casar a vint anys amb l'arquitecte Albert Puigdomènech, un dels dirigents del SDEUB i amb qui va tenir el seu primer fill: Roger.[3] Se'n separà al cap de tres anys i l'any 1972 enceta una relació sentimental amb Joaquim Sempere i Carreras, director de la revista Treball del PSUC, amb qui va tenir, l'any 1975, el seu segon fill, Jordi.[3]

Compromís polític i cívic[modifica | modifica el codi]

Des de ben jove, va participar en els moviments de protesta d'estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. Als inicis dels estudis a la Universitat de Barcelona, va ser membre[4] d'Universitat Popular UP, branca juvenil i estudiantil de l'organització Força Socialista Federal FSF; en dissoldre's aquest partit, es va afiliar al PSUC un cop acabada la carrera. Participarà, entre d'altres, en dos esdeveniments importants de la lluita contra la dictadura franquista d'aquells anys. El primer, la Caputxinada,[5] l'assemblea constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona SDEUB, que va tenir lloc el març de 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià, on la policia va mantenir encerclat el convent durant tres dies. El segon, la participació en la tancada de 250 intel·lectuals a l'abadia de Montserrat el desembre de 1970, en protesta contra el procés de Burgos, consell de guerra sumaríssim contra 16 militants bascos d'ETA. L'èxit de participació i la repercussió pública propicià la creació de l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans, plataforma a la qual es vincula i participa activament. També el 1970 abandona el PSUC coincidint amb el trencament del seu matrimoni i l'inici més seriós de la seva carrera literària.[3] Torna a afiliar-s'hi en aprovar-se la llei antiterrorista, participa en encontres intel·lectuals i trobades obertes, i esdevé candidata per la circumscripció de Barcelona en la llista del seu partit a les eleccions a corts espanyoles del 1977.

L'any 1976 va entrar a formar part de la junta de l'Ateneu Barcelonès com a vocal. Es tractava d'una junta no oberta a eleccions democràtiques i amb membres afins al règim franquista presidida per Andreu Brugués i Llobera. Roig, juntament amb Josep Maria Prim Serentill i Joan Alegret Llorens, varen forçar un gir en la forma de participació i van aconseguir entrar com a vocals.[6]

Trajectòria literària[modifica | modifica el codi]

Placa als Jardins de Montserrat Roig, Barcelona

Va ser lectora de castellà a la Universitat de Bristol el curs 1972-1973. A partir del 1971 –any en què guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen– es dedica professionalment a la literatura; inicia un cicle novel·lístic que comprèn obres com Ramona, adéu (1972), que retrata tres generacions de dones, àvia, mare i filla, que viuen les seves històries personals amb el rerefons dels moments clau de la història del país, o El temps de les cireres (1977), obra protagonitzada pels mateixos personatges, amb la qual Roig obté el premi Sant Jordi de novel·la de 1976.[2]

També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista[2] i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Roig aconsegueix una gran popularitat amb les entrevistes publicades a les revistes Serra d'Or, Oriflama, Jano i Destino i que,[3] posteriorment, publica en la sèrie de llibres coneguda com a Retrats paral·lels (1975 i 1976).

Una altra obra de gran ressò fou Els catalans als camps nazis (1977), premi Crítica Serra d'Or i document excepcional de testimoniatge del que, el 1978, apareixeria la versió reduïda en castellà, titulada Noche y niebla. Los catalanes en los campos nazis. Quan el 1973 Josep Benet, li va donar la idea d'escriure un llibre sobre el tema dels catalans als camps nazis perquè li publiqués Edicions Catalanes de París, Montserrat es va resistir, ja que per escriure un llibre així li calien diners per a viatjar i buscar documents i testimonis. Benet la va ajudar econòmicament al principi i posteriorment fóra Josep Andreu i Abellò qui la va ajudar.[3]

També el 1977 entra com a periodista a TV2, el canal català de Televisió Espanyola, en què realitza un programa d'entrevistes, Personatges, amb un gran èxit de públic i que també dóna nom a una sèrie de dos llibres en els quals publicà les converses. El 1978 rep el premi Mundo d'entrevistes però la seva relació amb TVE no va arribar més enllà, a causa de les censures i prohibicions que va rebre i que, fins i tot, van arribar al Congrés i al Senat.[3]

L'any 1980 després de l'èxit d'Els catalans als camps nazis, les edicions Progreso de Moscou li plantegen un encàrrec similar amb el setge que va patir Leningrad a mans dels nazis durant la Segona Guerra mundial. Roig va acceptar de seguida i, fruit del viatge d'investigació que va fer, va sortir el 1982, Mi viaje al bloqueo. Tres anys més tard, el 1985, Montserrat publicaria L'agulla daurada, un relat del setge amb un fort segell personal i amb el que va guanyar el premi Nacional de Literatura Catalana de 1986.[3]

L'hora violeta (1980) és la novel·la que culmina el seu posicionament feminista. A partir d'aquí, les seves novel·les prenen un caire diferent: més tard publica L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i el recull de contes El cant de la joventut (1989). La darrera de les seves publicacions és Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991), en la qual l'autora confegeix una poètica personal a tall de testament literari.

Montserrat Roig va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i vicepresidenta de la seva Junta Territorial del Principat de Catalunya (1989-1990).[2] Morí a la Clínica del Pilar de Barcelona el 1991, víctima d'un càncer de mama.

Obra [1][2][modifica | modifica el codi]

Relats[modifica | modifica el codi]

  • Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, 1970, Premi Víctor Català
  • El cant de la joventut, 1989

Novel·la[modifica | modifica el codi]

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • Reivindicació de la senyora Clito Mestres (teatre), 1990

Assaig, assaig històric, biografia, viatge, periodisme[modifica | modifica el codi]

  • Retrats paral·lels [recull d'entrevistes]. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1975-1978, 3 volums.
  • Rafael Vidiella, l’aventura de la revolució, 1976
  • Els catalans als camps nazis, 1977, Premi Crítica Serra d'Or
  • ¿Tiempo de mujer?, 1980
  • Mujeres hacia un nuevo humanismo, 1982
  • L'agulla daurada, 1985, sobre una estada a Leningrad. Va guanyar el Premi Nacional de Literatura Catalana del 1986.
  • Barcelona a vol d’ocell, 1987, amb fotografies de Xavier Miserachs
  • Pau Vila: he viscut! Biografia oral [converses amb Bru Rovira i Montserrat Roig]. Barcelona: La Campana, 1989.
  • Xavier Carbonell. Barcelona: Edicions Catalanes, 1990.
  • Retrats i personatges. Barcelona: Barcanova, 1991.
  • L’autèntica història de Catalunya, 1991, amb dibuixos de Cesc
  • Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Sobre el plaer solitari d'escriure i el vici compartit de llegir. Barcelona: Edicions 62, 1991.
  • Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 [recull d'articles pòstum, originalment al diari Avui]. Barcelona: Edicions 62, 1992.
  • Montserrat Roig, la lluita contra l'oblit. Escrits sobre la deportació, edició pòstuma, reedició dels seus escrits a cura de Rosa Toran Belver i Jesús Ruiz Martínez. Barcelona: Amical de Mauthausen i altres camps de concentració Nazis, 2001.

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i aplegada per Montserrat Roig; documentació personal i familiar; documentació de la seva activitat professional, tant literària com periodística, i en destaca la produïda com a novel·lista (esborranys d'obres, manuscrits originals i material de treball) i la documentació sobre la seva obra (estudis i correspondència). Pel que fa a la seva activitat periodística, el fons recull la documentació relacionada amb les seves col·laboracions com a redactora (articles per a diverses seccions de la premsa i per a diverses editorials), i especialment la relacionada amb entrevistes a diversos personatges destacats del món cultural i polític (agrupada en dossiers) i amb la seva participació en programes de televisió i ràdio. Finalment, el fons conserva correspondència i un petit volum de documentació produïda en funció de les seves activitats polítiques i socials.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Montserrat Roig i Fransitorra». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Montserrat Roig i Fransitorra». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Godayol, Pilar. Viatgeres i escriptores (en català). Eumo, Octubre de 2011, p. 217-237. ISBN 9788497664196. 
  4. Article de Maria Àngels Francés Díez (Universitat d'Alacant) pàgina 48 "«La llengua sóc jo»: identitat nacional i de gènere en Montserrat Roig"
  5. Joan Crexell a la pàgina 173 del llibre "La Caputxinada" edicions 62 Barcelona 1987
  6. Santacana, Carles [et al]. «Els discursos presidencials». A: L'Ateneu i Barcelona : 1 segle i 1/2 d'acció cultural. Barcelona: Diputació de Barcelona : RBA-La Magrana, 2006. ISBN 8478718311. , pàg.466-467
  7. «Montserrat Roig». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juliol 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]